Als anys 80 vaig col·laborar a la revista catalana “Canigó” que dirigia Isabel Clara Simó. Jo en vaig escriure unes cròniques polítiques. La revista amb redacció a Barcelona es presentava com a “Setmanari independent dels Països Catalans”.

Sembla que el 1983 la revista es va deixar de publicar per raons econòmiques. (Hi ha un llibre de Pere Meroño -que encara no he llegit- on denuncia al pujolisme d’haver ofegat a la revista, retirant-li anuncis institucionals i subvencions). Segur que moltes d’aquestes coses són veritat, però jo sempre he pensat que a més dels problemes econòmics ben reals, la directora va llençar la tovallola de manera ben pensada i reflexionada per començar  una nova i prolifera carrera literària. Tot va ser deixar “Canigó” que la Simó va començar a escriure i publicar novel·la, fins avui. Una magnifica trajectòria literària.

Una vella dicotomia que sempre apareix i que sona a xinés a certs ciutadans d’avui, sobretot a “l’esquerra caviar” i a la “dreta fonamentalista” que tenim per aquí a Ponent : Potenciar projectes col·lectius o potenciar la pròpia carrera professional? És incompatible?

La setmana vinent es decidirà cap on tira LO CAMPUS MÈDIC i com arrenca definitivament. Si va cap a una publicació de divulgació científica, comunicació mèdica i de prevenció de la salut per a un públic general; o si anem exclusivament orientats cap a la comunitat dels professionals de la salut; o si en fem una cosa mixta. I també si ho lliguem a una institució acadèmica o de recerca, o ho fem totalment independents. I si ho fem “per i sobre” Lleida-Lleida o Lleida més Barcelona o a l’inrevés Barcelona més Lleida. I per últim a diferència de LO CAMPUS -la publicació mare- si fem periodisme amb tot el que comporta, inclosa la critica, o fem comunicació plana, més light.

Hi ha qui pensa, que encara que ningú ho valori a Ponent, som els únics en català en aquest camp i cal que ho fem, costi el que costi, perquè és un servei a la professió i a la llengua catalana, i que ens deixem d’escrúpols i ens “venem” a una casa farmacèutica, a un institut de recerca, a un hospital o a una facultat. Que practiquem el frundraising i l’esponsorització a tota pastilla.

La solució: el proper dimecres, 25 d’agost.

Com sempre s’accepten opinions de tothom. Encara que esteu de panxin, no us faci mandra dir la vostra, en dues línees si cal, com si fos una piulada.

joanramon@locampus.cat 

Una mostra de que s’està fent en occità a l’ensenyament públic d’Occitània a  l’Estat francès. Un vídeo de 27 minuts per aquells que volen saber més sobre Occitània. Paciència, que també practicareu el francès.

Mai m’he vist gran i em fa gracia que al carrer de Lleida em vegin com a “gent gran i vulnerable als cops de calor” i m’ofereixin aigua per anar ben hidratat. Precisament avui que he començat una desintoxicació de “Coca-Cola”, es veu que d’aquest refresc en bec massa . La veritat és que a més, bec un “JR” que és un got de Coca-Cola adjuntant-hi un cafè. Tot barrejat.

Com us creieu que es pot aguantar segons quina soporífera activitat acadèmica i professional?: Només es pot aguantar amb cafeïna fins el coll. Hauré de buscar noves fantasies. 

Demà comença un període de tancament de les activitats i dels edificis de la Universitat de Lleida, jo segueixo pensant que és un error. Tancar i no rendibilitzar el que tenim, és una solució de funcionari i no d’emprenedor universitari. Es vol estalviar 70.000 euros i si es fessin activitats culturals i cíviques ompliríem edificis i feríem calaix. A més de participar la UdL en el desenvolupament turístic de Lleida. “Lleida, ciutat universitària?” Cada dia costa més de defensar-ho.

Curiosa és la meva evolució professional, ara vaig cap el periodisme científic o sigui cap a la comunicació científica, tecnològica i sobretot mèdica. Encara que el que domino és el periodisme polític i institucional. M’encanta que quan una universitat com la UdL, li dona una patada a una Vicerectora i la destitueix del seu càrrec institucional, i a més desprès li dona un càrrec de rang inferior suposadament per innovar Graus, com deia, m’encanta explicar el rere fons del que ha passat o sigui explicar tot allò que no ens diuen i amaguen. El lector en general i la comunitat universitària en particular, han de saber aquesta informació. I quasi per definició:  el periodista li agrada saber que porta a sota la Blancaneus.

Donem aquesta informació per emprenyar? No, la premsa universitària té aquesta funció, agradi o no als fonamentalistes que ens rodegen. 

Aquest vídeo de dansa popular irlandesa amb coreografia moderna, és autènticament el resum de l’estat d’ànim del que ha estat la cimera familiar de dijous i divendres,  i a més de l’ambient de les respectives reunions d’associacions i de la redacció LO CAMPUS.  Hi ha solistes, però el treball de conjunt ben travat, dona la força del projecte.

Qüestió estrella a reflexionar durant quatre setmanes :

Un projecte editorial internacional el podem només centrar en Lleida-ciutat o cal projectar-lo amb  Lleida com a “barri” de Barcelona?

Caldrà tancar el tema el 9 de setembre.

Avui tinc cimera familiar i jo m’haig de comprometre que l’any 2015 deixaré Lleida amb el títol de Medicina.

El 2016 viurem a Suècia : i Estocolm i Londres hauran d’ésser la base familiar. Caldrà aprendre el suec, almenys serà una passada llegir Strindberg en idioma original.

Så sitter du åter på handlar'ns trapp 
och gråter så övergivet.

(…Ara tornes a seure al porxo del botiguer

i plores, abandonat …. ).     Del poeta suec Nils Ferlin.

-----------------------------
Si us donava la pallissa amb l'anglès, ara ho faré també amb el suec i Suècia. Jo ja fa mesos que n’estic fent una immersió. Sinó somnies, estàs mort.

Els que som sèniors, treballem i estudiem (amb períodes acadèmics matriculats “part time”), fem tots els papers de l’auca per avançar satisfactòriament en un Grau, que per molt espavilat que siguis o et creguis, és una muntanya enorme. (Fer el que fa un noi o una noia de 22 anys és de vegades insalvable).

Avui he encetat les esgotadores sessions de treball pels exàmens de setembre d’unes matèries que directament les havia deixat per aconseguir temps. Tot acompanyat d’un Taller de memòria (el malefici d’un sènior) i d’exercicis físics per reduir l’inflor dels turmells, producte -en part- per les llargues sessions, de com dirien abans, de “fer colzes” assegut.

LA NOTA REIVINDICATIVA PER A QUI CORRESPONGUI: qualsevol observador mínimament entès en planificació quedaria al·lucinat que a hores d’ara, no hi hagi convocat oficialment, ni publicitat via Campus virtual de la Facultat, cap dels exàmens que m’haig de presentar, no se sap el tipus d’examen (preguntes curtes, temes o test), ni com avaluaran (avaluació continuada o examen independent). Com deia el “Capità enciam” dels programes infantils de la tele: els petits detalls mostren el lideratge. No ho deia així, però volia dir això.

Manuela  Ané  guanya  

el  premi  Lengua  Viua  2012

Com cada any Lengua Viua promou una marxa a favor de la llengua aranesa i a més atorga un Premi a una persona o entitat, com a reconeixement del seu treball per la llengua. Aquest diumenge el premi l’han atorgat a la filòloga Manuela Ané, sobretot pel seu treball en teatre en aranès, no només per escriure’l, sinó també per dinamitzar la seva representació, sobretot entre els més joves. Un bon encert premiar-la.

De fet jo l’hagués premiat per haver ajudat al començament d’Eth Diari. Sense ni coneixe’ns a nosaltres els editors, per un amor insubornable a la llengua, moltes vegades, tot just al començament quan és més difícil que creguin en el teu projecte de diari en aranès, va traduir i corregir la publicació. Publicació molt minúscula, que feia micro-periodisme a Aran i que representava la unitat, la identitat de tots els Terçons en un sol País. Trametre diàriament informació d’una part d’Aran a l’altra, acaba fent País, quasi sense ni adonar-te’n. La Manuela ho va entendre com altres, sobretot l’àcid i generós Xavi Gutiérrez, i varen ajudar sense demanar res a canvi.

El Premi és per la Manuela, però de fet indirectament és per tota una generació de la seva edat, d’orígens i creences diferents, que anys i anys, estant treballant per la llengua i la cultura.Tots sabem que Aran no és el ‘País de les Meravelles’, però si hi ha alguna meravella és tota aquesta gent que treballa per la llengua.

Segurament avui no ens entendríem de com potenciar la llengua i la cultura a Aran, però des de la discrepància, quan un sent anomenar el nom de “Manuela” sent fidelitat a la terra, a la seva gent, a la seva cultura i a la seva llengua. Fins i tot els “agitadors professionals” sabem valorar aquest tipus de militància cultural. 

Potser estic tarat, però el món anglès a mi em té totalment seduït.

Emociona que en una brillant cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics a Londres, s’homenatgi de manera senzilla al “Great Ormond Street Hospital” i a tota la sanitat pública britànica. Tot un valor que a casa nostra no s’entendria d’aquesta manera. No m’imagino, unes expressions emocionades del públic en un estadi olímpic homenejant i celebrant l’Institut Català de la Salut, ni la Seguretat Social en general. A Londres un metge és un metge, una infermera una infermera, aquí la visió general, la visió general com diuen les enquestes, és el d’un treballador i una treballadora cobrant del diner públic. Massa esquemàtic? Conceptualment n’és l’aproximació general del prestigi social, ho podeu vestir com vulgueu.

Avui he connectat per primera vegada amb el nou Cap d’Estudis de la Facultat de Medicina de la UdL, el Dr. Jorge Soler. Sembla “legal”, com dirien els meus companys de classe. Ja m’havien advertit que llegia aquest blog i que jo l’hi havia donat una agre rebuda en un escrit. Ho he buscat i no n’hi hi ha per tant, segur que en el fons està d’acord amb mi, perquè el Dr. Soler ha estat estudiant de la UdL i sap quin peu es calça en aquesta institució.

Només  hi ha una cosa que vull expressar públicament:

L’anterior Cap d’Estudis, el dimitit Dr. Prat, -encara que m’ha deixat tirat en els meus assumptes particulars d’adaptacions d’assignatures-, el seguiré defensant i el trobo a faltar. Éra un dels pocs de la Facultat, que entenia que des del despatx del Cap d’Estudis calia potenciar una “Unitat d’Educació Mèdica”, perquè és una barbaritat desenvolupar un nou pla d’estudis com el de Bolonya, sense recerca del que s’implanta, sense teoria pròpia i sense comprovació científica d’aquest nou estil d’ensenyament, sobretot  del que es fa a l’Aula. Ja sé que no s’estila defensar a la gent i sobretot aquells que en diuen “l’arbre caigut”. Però trobo a faltar al Dr. Prat i ja seria hora que es deixes d’amagar.

Una pel·lícula que té tots els components per que m’agradi i em faci somniar. Una peli com una americana de color gris que té com un dibuix d’espigues i pesa quan la portes, però et sens resguardat i segur.

Filmada a Cornualla de UK, però de regust anglès i menys celta, amb dues senyores de l’escena , amb un director també actor i això es nota, i altres actrius i actors a remarcar: com la que fa de minyona, el protagonista i la desconcertant Natasha McEthone, que tanquen un cercle de bon teatre al cinema, ens uns paratges excepcionals. Uns paratges on l’escultora anglesa Barbara Hepworth, i els escultors Ben Nicholson i Naum Gabo s’hi varen establir el 1939. Ara la Hepworth hi té un museu i per acabar de donar més potencia cultural a la zona, la “Tate Gallery” de Londres i té un establiment: la “Tate St. Ives”.

El títol de la pel·lícula “Ladies in Lavender” es un joc de paraules de la frase “Lace in Lavender” que és el posar trossets o puntes de lavanda seca entra la roba de l’armari, perquè faci bona olor i es mantingui fresca. Així doncs: “Senyores de Lavanda”. 

Diuen 
que el 26 de febrer de 1385 a Lleida es va fer la primera autòpsia judicial d’Europa, o si més no, és la primera autòpsia documentada de la Corona d’Aragó i a Europa. 
El cadàver era Pere Mascarell, que es creia havia estat emmetzinat per baladre, un dels tòxics més utilitzats per enverinar a la Baixa Edat Mitjana. No es va poder assegurar la causa de la mort. No tenim una altra autòpsia documentada fins el 1714, uns 325 anys desprès.

M’agradarà explicar per escrit en una narració llarga,  l’èpica  de l’examen  que vaig fer d’ahir a la Facultat de Medicina de l’Hospital Arnau de Lleida. Fou tant surrealista, tant material de literatura, que es mereix descobrir-ne els detalls. Durant tres hores, assegut jo i els meus companys i companyes, davant 8 professors, 8, m’examinava com a recuperació final d’una “assignatura òmnibus” de les que agrupen diferents matèries. Entre els examinadors el nou President de l’Institut Català de la Salut, l’incombustible ex-Rector de la UdL. Tot plegat fou la destrucció plàstica del Pla de Bolonya feta amb traïdoria i acarnissament. L’altre aspecte interessant són les tensions personals i professionals entre els 8. Tot un espectacle.

Dijous acabo amb una signatura on un altre geni em preguntarà sobre els fenòmens cadavèrics i les fases de putrefacció de les persones. Tot un relat, que definitivament, encara que estiguis instal·lat en la més pura misèria, t’alluna del suïcidi i penses que sigui un altre que tingui el rigor mortis.  

Em falta posar l’últim vaixell a la mar !!!

Seria hora que ens comencéssim a preocupar de veritat, de la incursió ideològica del  “Campus iberus”  a la Universitat de Lleida.

El programa Iberus és el pla dels espanyolistes de la UdL.

No és una casualitat el nom. El Campus Iberus l’anomenat “Campus de Excelencia internacional del Valle del Ebro” es contraposa a l’espai català universitari i difumina el paper de la UdL amb la “Universidad de la Rioja”, la “Universidad de Zaragoza”, la “Universidad publica de Navarra”.

Semblava que tot anava de recerca, desprès varen començar a fer unes colònies de lleure i propaganda amb estudiants de secundària i universitaris de l’espai Iberus que discretament i sense publicitat és varen fer a Agrònoms, ara les feministes oficials i subvencionades de la UdL, convoquen concursos de vídeos amb la gent Iberus.

La idea de fons sempre és la mateixa, recordar a l’estudiant i al professor de Lleida que és un españolito o españolita i que la unitat de España continua sent el camí. Bravo senyores !!!

Desprès de tres anys, per primera vegada un Web oficial de la Universitat de Lleida (UdL) incorpora una nota adreçada a tots els estudiants matriculats a la UdL, dient-los-hi que ha sortit un nou número de la revista universitària independent: LO CAMPUS (www.locampus.cat). Ha estat al Campus Virtual de la UdL, el famós Sakai, i s’hi ha posat la nota de la mà del Consell de l’Estudiantat de la UdL.

Tres anys d’espera són molts, però és una bona noticia.

Una nova fase per seguir independents i oberts a tothom, a més passarem -així que puguem- a “Cooperativa universitària” per donar feina als estudiants. Feina de veritat o sigui ben pagada. Busquem col·laboradors i inversors, sota les pedres. Teniu idees? Teniu contactes? Voleu participar? 

Escriu-me:  joan-ramon@locampus.cat

Avui és un dia interessant per la gent que treballem en  comunicació i en divulgació científica. De fet, és un dia important per la ciència i la humanitat : s’ha constatat l’existència real  d’una nova partícula que ens pot ajudar entendre la formació de l’univers. Fins ara només s’havia teoritzat la seva existència, ara s’ha trobat. Sempre es treballa per models i es fan hipòtesis, ara han trobat la partícula teoritzada de forma real. Dos experiments diferents, amb centenars d’investigadors, han constatat aquesta troballa, que cal saber: està als inicis.

Això caldrà explicar-ho, no només a la comunitat científica, sinó al públic en general. Serà interessant fer aquest exercici per a LO CAMPUS. (O a “LO CAMPUS BARRIS” o “LO CAMPUS MÈDIC” que sortiran d’aquí uns dies).

Queda clar que titulars com el que acabo de llegir i reprodueixo, no serveix per fer una bona divulgació. Penso que no s’entén i caldrà fer-ho més digerible i això és tota una habilitat molt més difícil del que la gent o els entesos es pensen.

Titular llegit i que no serveix:

“Científics del CERN descobreixen una nova partícula que evidencia l’existència del bosó de Higgs”. (CERN? / bosó? / Higgs?).

Algú entén alguna cosa? Jo quan ho he llegit per primera vegada, no.

Doncs, comencem a treballar per fer una bona comunicació.