He vist l’obra d’Anton Txèkhov, “L’oncle Vània”, muntada per la companyia russa Maly Drama Theatre de St Petersburg . Un muntatge dirigit per Lev Dondin i en el que Sergey Kuryshev feia d’oncle Vània i Ksenia Rappoport d’Elena -la dona del professor Serebryakov-, mentre que el professor l’interpretava Igor Ivanov. Tot un grup d’actors de primera, que ens han fet sentir les delícies d’un Txèkhov madur, aportant-nos a escena sentiments i passions. Kuryshev ha brodat la desesperació del personatge, i la Rappoport ha estat excel•lent (o ella té una estètica eslava excel•lent).Tot això en rus, amb subtítols en anglès. Això dels subtítols als teatre, com a l’opera, és del tot necessari, però de vegades distreu massa, per això algun cop, encara que només sentia la música de la parla russa i no entenia que deien, valia la pena només mirar els actors, perquè comunicaven, encara que no era amb la paraula.
La representació forma part del BITE 2005 o sigui el Barbican International Theatre Events, que òbviament és fa al teatre del Barbican, el centre cultural de Londres més interessant que hi ha.
(De vegades quan somnio, penso que seria la mena de centre ideal per fer Aran, com a focus de cultura dels Pirineus, Occitània i Catalunya. Un lloc de peregrinacions constants de gent de tot el món, per assistir a concerts, teatre i actes culturals de tota mena. I a més, un centre de pedagogia cultural d’alt nivell. Però és un somni. Almenys, és un somni, fins que trobi inversors).
Però com quasi tots els teatres anglesos, sinó tens seients en llocs privilegiats, acabes a unes distancies de l’escenari enormes, veient-ho massa lluny, alguns personatges només recordo la seva fisonomia per haver-los vist en el programa de mà. I tot i la fortuna que pagues per seients, que ja en diuen que son de visió restringida, a més, acabes enclotat en uns seients de misèria, que fan que les tres hores i quart de l’obra pugui ésser un suplici. I aquest cop, el genoll em molestava, les cicatrius de les hèrnies m’apretaven i la calor ofegava, i fent a la inversa que faig algun cop, que és que a la mitja part, intentar situar-me en llocs buits el més a prop de l’escenari, he anat al galliner per poder aixecar-me quan calia i seguir-ho dret.
Hi havia molt de públic rus, sobretot és va notar en els aplaudiments finals d’entusiasme, una actitud poc anglesa, almenys de l’Anglaterra culta.
Certament emocionava una posada en escena austera, amb un mobles de fusta que els actors mateixos posaven i treien, i tot passava sota una estructura que quedava penjant i en la que havien tres pallers. Al final, l’estructura és va baixar a terra, i els actors, taules i cadires queden entre els pallers, acabant simbòlicament tot el cerimonial de sentiment que passen a casa del professor Serebryakov, en una universalització dels problemes de les relacions.
De Txèkhov, a mi el que m’agrada és l’obra “Les tres germanes”, però “L’oncle Vània” també té aquest regust de relacions familiars dolces i angoixants, tant característiques de l’autor. Els experts diuen que Txèkhov va ser un mestre d'allò que s'anomena l'acció teatral indirecta: els esdeveniments dramàtics tenen lloc fora de l'escena i el que es posa en primer pla són els sentiments dels personatges, la vivència més que el fet objectivable.
Doncs, molt bé, però jo només volia gaudir de cultura teatral i malgrat la mala logística, ho vaig aconseguir.
...