Una vegada el crític Joan Triadú li vaig sentir a dir que l’escriptor Antoni Turrull, avui ja mort i que estava a Glasgow i a Bristol, de tant mirar-se els anglesos, ell s’hi acabava semblant físicament. I era cert. A mi em podria acabar passant el mateix.
Soc un aficionat a la City, el barri londinenc dels negocis, on la olor del diner se sent pel carrer. Em miro una i altra vegada la pila de tecnòcrates, especialment elles, que van a munt i a vall, entre aquest laberint de gratacels, on hi ha les cases–mare de diferents bancs, de cases d’assegurances i de tota mena d’institucions bancàries.
Però les més exòtiques institucions, son els Pubs de la City, que molts d’ells estan en halls d’antics bancs, conservant aquell aire d’immensitat que un sent a l’entrar a una catedral. Son els Pubs més grans que mai he vist, son enormes.
A mi un dels Pubs que m’agrada, és el “The Counting House” de l’edifici 50 Cornhill. Un Pub situat en el hall de l’antic Prescott’s Bank construit el 1813. És dels anomenats Ale & Pie Pubs de la cadena Fuller o sigui un pub de qualitat, luxe i tradició.
Diversos bancs han estat propietaris d’aquest edifici, només perquè respireu pedrigree de moviment de diner, citar que del Prescott’s Bank, va passar al Union of London and Smith’s Bank (1903). Acabant sent el National Provincial Bank (1924) i després formant part del Westminster National Bank (1970). Fins que evoluciona al Pub. No em direu, sinó és una evolució espectacular.
És un Pub, com tots els de la City, on hi ha gent amb vestit de senyor fosc i senyores esplèndides, quasi sempre amb vestit jaqueta també fosc, amb les imprescindibles i horroroses sabates de taló, obertes i amb tiretes, que les portent ja faci fred o calor. De fet jo hi vaig per una cambrera, que em dona conversa i que és calcada a la protagonista de la pel·lícula “Dirty dance”. Baixeta, petita, nas punxegut, sense pit i amb una morenor cremada, de màquina a 40 lliures la sessió. I a més, amb una fonètica anglesa brutal.
Colin és el manager del Pub i amb el seu aire senyor, alt com un Sant Pau, té l’imagines vestit de cuiro amb un fuet a la mà, repartint llenya a tort i a dret, mentre una tribu d’amics dansen i xisclen al seu voltant, com a histèriques.
Tot absolutament britànic. I jo fora de context, com sempre.
...