He fet de cap de gabinet i/o de cap de
comunicació de dos Consellers
autonòmics, d’un Ministre i d’un Síndic de govern i sempre vaig intentar
que el meu superior conegués totes les persones de la societat civil que representaven
algun sector o creaven iniciatives amb repercussió pública, cultural o de
qualsevol mena. I a més afavorint que fossin de tots colors i de idees
diverses. La filosofia era senzilla: una autoritat ha de conèixer el país i la
seva gent, i ha de ser ell qui faci el gest d’apropament. Vaig muntar dotzenes de
dinars i sopars pels “jefes”, només per conèixer gent i intercanviar idees.
Els que actuaven com esponges, eren
modestos i disposats a escoltar i aprendre, varen rendibilitzar aquells contactes
d’una manera exponencial i les seves polítiques van tendir ponts amb molta
gent, afavorint la pluralitat i el bon govern. No cal ni dir, que a la vegada
els convidats, el coneixien a “ell” i això va ser summament productiu.
No puc entendre a Lleida que ni déu mogui un dit per apropar-se a l’altre. El
governant sigui polític, acadèmic, cultural, religiós o professional del que
sigui, es creu el rei de mambo i pensa: “...
que s’apropin ells. Que truquin a la porta ells”. I així segueix el rei
despullat ...