He sabut que ha mort el doctor Lluís Daufí. Ell mai ho sabrà, però ha
estat un bon referent per a mi. En ple franquisme, jo militant polític i en part clandestí i alliberat, vaig seguir
les seves classes de Patologia General a la Facultat de Medicina de la
Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època tota la Facultat estava situada
a l’Hospital de Sant Pau. Però a més, durant quasi dos anys el vaig acompanyar
cada setmana, a les consultes externes on ell visitava malalts, llavors jo feia
Propedèutica Clínica. Encara recordo les llargues caminades amb ell, per sota
tot el complex hospitalari, que tenia tots uns passadissos subterranis que
lligaven els diversos Pavellons. Li recordo unes ulleres de pasta amb vidres de
cul d’ampolla, d’un ample quasi desmesurat que sobredimensionaven el seu
rostre; recordo els silencis, els seus llargs silencis més cridaners, que si s’hagués
posat a cridar. I sobretot recordo el seu rigor i la capacitat de convertir les
explicacions difícils en explicacions clares i molt entenedores. El seu rigor
el va portar a contractar un “enginyer de sistemes” per definit els recorreguts
de preses de decisions, de la planificació curricular i dels mecanismes d’aprenentatge
de la medicina. Tot allò a mi em fascinava. Quan vaig deixar la Facultat per la
política, “l’efecte Daufí” m’ha marcat per sempre: el difícil fer-ho fàcil,
entenedor per a tothom, amb molt de rigor, utilitzant totes les disciplines, tant
se val quines fossin, per estructurar explicacions integrals. Sempre l’he
trobat a faltar i ara, encara més.