Bon Sant Jordi a tothom !!!

Per a la família de LO CAMPUS, des d’avui “el periòdic universitari de Catalunya”, és un gran dia: estem als quioscos de les Terres de Lleida i Aran. Ni més ni menys, que el punt zero per estendre la publicació a tot Catalunya.

Simbòlicament és com tenir entre mans un tros de marbre de Carrara -(estret de la cantera de la Toscana de la fotografia)-, tot preparat per esculpir una bona peça. Tot un tros de marbre d’una enorme blancor, gairebé sense vetes i amb un gra de fi aspecte farinós. Tota una meravella.

Em sembla que al final sóc feliç. Potser he aconseguit un equilibri que ni jo no me’n sé avenir. Em manca de tot, sobretot “més diners, sexe i rock & roll”, però al final sóc jo qui marca els objectius, jo poso la mida i el secret és gratificar-te pas a pas o millor dit: de petits passos a petits passos.

Poques coses ja em posen nerviós. M’agrada amb responsabilitat i sang fred donar suport vital bàsic i desfibril·lar a un pacient en crisis.  Però encara  m’agrada més interpel·lar a un pacient, a traves de la paraula i recorre conjuntament al seu laberint mental.

Comença un trimestre brutal. A 200 dies de la consulta, tenim una feina immensa. A més aquest Sant Jordi serà el tret de sortida perquè la nostra publicació  LO CAMPUS faci el salt als quioscos i el més enorme, serà el primer pas per estendre la publicació per a tot Catalunya, serà o és ja, “el periòdic universitari de Catalunya”. S’ha acabat quedar-nos en “provincianismes” i a tot caldrà donar-los-hi els continguts globals i interrelacionats. Serà una passada. 

Després del debat al Congrés de Madrid sobre el Dret a Decidir, ja no queda marge. Ni dreta, ni esquerra espanyola. Necessitem respirar amb i en llibertat. Potser hem de canviar de ritme.

En la mort ahir de Josep Maria Subirachs: “Matèria-Forma”, 1982. Un escultor que em va marca la meva joventut.

                               Seguim provocant opinió ....

Al Blog de LO CAMPUS ... CLICAR AQUÍ

“... l’amor és un jardí, sinó aprecies la seva fragància, no entris en el jardí ...”

Rumi, poeta persa del segle XIII

Ja tenim en marxa la distribució del número 2 del petit Quinzenal Digital d’Opinió per a estudiants de la Universitat de Lleida: “LO CAMPUS 2.0”. Com sempre la difusió i la distribució de les publicacions és el més llarg, car i complicat de tot el procés. Tant complicat és per a nosaltres, que tres dies abans de la data que indica cada número, sigui de la publicació que sigui, ja en començament la distribució tant si és per camió, com per internet.

Ara nosaltres modestament “trafiquem” amb idees i sembla que molesta més, que si només ho fem amb informació. Un context universitari que li fa por les idees, és un context de buròcrates que només tenen la universitat com a menjadora. Una colla de fonamentalistes que en comptes d’innovar la universitat pública l’acabaran d’ensorrar. El més insòlit és aquesta “esquerra caviar de província” que ha perdut el nord i se li està desintegrant el partit polític que abans els mantenia, ara ho fa la nostra universitat. Aquests són els pitjors i encara ens donen lliçons.

La única “lliçó” que ens podrien donar és com s’ho fan, sent tant dolents com a gestors i intel·lectuals, i en canvi són uns lleons grimpants que com una lapa pugen i s’aferren a un càrrec –ara universitari- i sobreviuen i ningú els hi diu que el “rei va nu”. Aquests “genis de la misèria” per a mi són una incògnita i em desconcerten.

"A Late Quartet".  Una emotiva pel·lícula en la que se m’hi combinava tot : música clàssica, instruments de corda, violoncel, sales de concert, malaltia neurològica en aquest cas el Parkinson, fer-se gran, estimació, estimació de la joventut femenina, el pèndol de la conducta jove, estimació dels que van cap a la tercera edat, la maternitat, record d’estimats difunts, gelosia, lideratge, construcció de grup, obsessió a la perfecció, New York -llàstima que no era Londres-, la neu .... i l’actor Philip Seymour, que tot just acaba de morir de manera tràgica.

Una bona ració d’emotivitat per a una tarda de dissabte, d’una pel·lícula molt senzilla, però carregada de simbolismes en un context d’alta cultura musical, exercida d’una manera natural i creativa.

Per segona vegada des de LO CAMPUS intento apropar-me als cristians de Lleida. Busco sempre la pluralitat i perquè passi ho haig de forçar, trucant a uns i altres, a blancs i negres, perquè opinin i polemitzin, si cal. LO CAMPUS no juga a cap lliga religiosa, només som plataforma de llibertat perquè tothom opini. Però no senyor, no hi ha manera: ni IREL, ni el Bisbat, ni l’Assemblea Diocesana de Lleida, ni el SAFOR, ni la Pastoral de Joves, ni la bíblia en vers, ningú avui a Lleida pot escriure un article amb criteri renovador sobre l’actual Papa Francesc, perquè no entenen res sobre aquest Papa. Inútils per explicar res de les Jornades de Joventut al Brasil amb el Papa, que ja s’han fet. Jo m’ho llegit tot, molts i molts discurs del Papa al Brasil, aquí ningú a llegit res.

Després de centenars d’anys d’aguantar l’Església, criticar-la pel seu màrqueting o apostolat barroer, no és que sigui injust, sinó que no és veritat que no els hi funcioni. Però a Lleida s’ho han de fer mirar.

I un altre aspecte : si en una revista un anti-avortista, no pot publicar al costat d’un text d’un pro-avortista -simplificant les denominacions-, no és que s’ho facin mirar, definitivament no entenen la pluralitat. Seguiré treballant....

FOTOGRAFIA: un dels meus herois de petit, l’Abat Escarré.

Ja he tornat presencialment a la Facultat de Medicina.

Com sempre un desastre organitzatiu: Assignatures sense programa oficial. Assignatures que no es poden seguir a l’Aula per part de molts estudiants, perquè a la mateixa hora el servei de l’hospital et fa estar a la sala per seguir unes pràctiques. Classes anul·lades només començar el semestre. Seminaris anul·lats. Cap avís oficial dels canvis i com a conseqüència: grups d’estudiants esperant i perden el temps. Programes i horaris en el Campus Virtual de l’estudiantat que no són vàlids, perquè directament el professor ho canvia i ho comunica a la seva hora de classe, sense formalitzar-ho enlloc. Aules bloquejades per professors que saben que no faran la classe, però no ho comuniquen. Conserges amb cara de pòquer, perquè els seus papers diuen una cosa i la realitat és un altra...... Com veieu misèries, però són les petites coses que donen l’autèntica qualitat del dia a dia en docència. I en un projecte educatiu d’avaluació continuada: la planificació i el donar seguretat a l’estudiant és fonamental.

Quina barra dir que avui no hi ha problemes de planificació docent a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida !!! 

Comencem una nova i petita aventura:  el nou quinzenal digital “LO CAMPUS 2.0”. Servirà per distribuir opinió, fonamentalment entre els 9.561 estudiants de la Universitat de Lleida. Tothom ho rep al seu compte.

A partir d’ara s’ha de començar a treballar pel “LO CAMPUS audiovisual” que no vol dir posar-hi vídeos, que ja fem, sinó elaborar tot el producte editorial informatiu i d’opinió a partir de la imatge i el so.

Encara no hem pogut atrapar totalment la dinàmica jove, però arribarà un dia que estarem a dues passes endavant i llavors ja marcarem tendència. Estar al dia de tot, és un enorme al·licient, llàstima que la nostra docència universitària no té aquest neguit d’atrapar l’atenció jove, utilitzant les seves pròpies armes comunicatives.

RECOMENACIÓ: En comptes d’un Prozac, inventa't una nova publicació (o el que sigui, però creatiu), perquè encara et farà més efecte positiu i d’optimisme.

Funcionar com un vidu, 

cada dia se’n fa més difícil.

L’escultor Jaume Plensa ha “plantat” un conjunt d’escultures a Andorra la Vella. Encara no les he vist en directa, però segur que han de fer goig: mirant cap amunt i ara fent molt de fred, se’t deuen presentar majestuoses i tu et fas petit, petit. Una genial interrelació de l’escultura i del qui la gaudeix pels sentits. El context de les muntanyes ha de ser important.

A mi Plensa m’agrada i sobretot m’agradaven les seves primeres escultures de joventut de ferro colat, potents i descarades. Tot molt de forn i foc a alta potència. Ara hi ha més filigrana i tendresa. Si observeu l’escultor, la figura i el to de l’escultor, sembla un artesà medieval, tranquil i trempat o sigui del poble. (Ves a saber si en privat és un repel·lent progre caviar ...).

El meu fill Marc, construint amb sensibilitat la memòria andorrana, a través d’Alca Films, n’ha fet un vídeo que us penjo:

Segurament aquest és el projecte que em fa més il·lusió ara. (Si és que em fa il·lusió alguna cosa).

Però necessito trobar la complicitat d’algun metge o grup de metges militants de la difusió de la salut i a més les farmacèutiques que vulguin invertir. Malgrat el que diguin, avui l’administració pública no és útil per accions d’emprenedoria, encara que m’agradaria pensar que de les Facultats de Medicina i la d’infermeria en podem treure algun suport.

Com sempre, tot depèn de la bona química del grup que vol potenciar alguna idea o activitat. Encara que això és la jungla i tothom, ben atrinxerat, va a la seva a nivell particular.

Gràcies pels e-mails rebuts preguntant perquè no escric fa dies al blog. Doncs tot és molt domèstic: no m’he pogut recuperar de les Festes de Nadal i una patologia anomenada Síndrome de Parsonage Turner m’ha fet la guitza. O sigui, pura misèria.

D’aquí dues setmanes m’incorporo novament a la Facultat de Medicina i això serà un tobogan de competitivitat brutal, espero sobreviure. Llavors escriuré més al blog, perquè el neguit col·lectiu a mi em porta a la reflexió pública.

Avui és el meu aniversari i també comença una nova etapa de projecció a LO CAMPUS.

Estem en un moment de gir radical de la publicació: la versió paper serà una revista de pagament als quioscos, llibreries i altres botigues i s’orienta com una  “Revista per a tothom sobre LLEIDA, ciutat universitària”.

Més que mai serà una publicació orientada tant a la ciutadania de la capital lleidatana com a la comunitat universitària, explicant i analitzant que passa als barris i a la Universitat de Lleida. Tota una mescla de premsa universitària i local.

Aquest és el meu personal regal d’aniversari i amb més força que mai: ça commence aujourd'hui, avui comença tot i que comenci la funció ...

Estic més que content i emocionat: ja tenim pregunta i dia de la consulta pel dret a decidir.

Quina intel·ligència de com s’ha resolt la pregunta !!!

Accepto que tenia por i no sabia com seria l’acord perquè era un puzle complicadíssim.

La pregunta és única amb dues parts encadenades:

- Vol que Catalunya esdevingui un Estat?  Sí / No

- Si diu SÍ: Vol que aquest Estat sigui independent? Sí / No

Data del referèndum : 9 novembre de 2014

La portada del petit Quadern sobre Occitània, que demà surt a LO CAMPUS DIARI i demà passat com a Suplement del LO CAMPUS 22.

Quina sort que Convergència no pot fer res sense Esquerra Republicana de Catalunya.

Una pregunta per un referèndum d’autodeterminació en que la seva pregunta tant els que estant a favor de la independència com els federalistes puguin votar Sí, és una pregunta morta i un boicotejar el referèndum.

Ni els més Convergents que els propis Convergents ja no poden deixar de dir en veu alta i forta: Sort que tenim ERC !!!, garantia que no posin aigua al vi.

Tota una paradoxa que pagarà el President Mas i el nacionalisme català de govern.

Ja tenim el nou LO CAMPUS 22 Especial Nadal. (paper / versió digital issuu / versió digital pdf)

Amb aquest número entrem en un nou procés de producció d’aquest producte de premsa universitària: els periodistes a més d’escriure, ells fan les fotografies i a més, ara ells fan el disseny d’art del seu espai.

Aquest procés lliga en el moment econòmic que ens trobem, però no només és producte de la crisi, és causa de com entenem el procés creatiu que és molt participatiu i plural.

Aquí teniu la portada ....

Tot Lleida ple de boira, tota una metàfora de la nostra ciutat. Tot bonic i màgic, però que t’aïlla de la gent. Mentre escolto “Golden Radio Italiana” a tota pastilla, no puc deixar de pensar en la factura de la calefacció de casa, que és general i elèctrica. Ni la boira poc amagar aquest drama.

I per a drama la notícia: “Amnistia Internacional Espanya reforça el seu espanyolisme i veta el lliurament del premi 'Ambassador of Conscience' a Barcelona durant el Tricentenari del 1714”.

A Madrid les millors ONGs internacionals estant segrestades per fonamentalistes que “españolean” i són incapaços d’entendre un Estat plurinacional. Sembla increïble, però està passant. Una vergonya i uns “progres” de pissarrí que “caldria que anessin a escampar la boira”.

Escultures de Dadang Christanto ©

Si jo fos pescador pescaria l'aurora, 
si jo fos caçador atraparia el sol; 
si fos lladre d'amor m'obririen les portes, 
si fos bandit millor 
                              que vindria tot sol:
-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra, 
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.
Si tingués un vaixell m'enduria les noies, 
si volien tornar deixarien llurs cors:
i en faria fanals 
                        per a prendre'n de nous.



Poema de Joan Salvat-Papasseit

Escultura de Richard Deacon,"Like a Baby".

Mentre estem super enfeinats i angoixats amb el naixement del LO CAMPUS de Nadal, he llegit la introducció i primer capítol del flamant nou llibre de l’exPresident del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero titulat: “EL DILEMA. 600 días de vértigo”.

És una visió memorialista sobre la decisió de les primeres retallades que es varen produir a partir del 12 de Maig de 2010. L’objectiu era que l’Estat espanyol no fos intervingut econòmicament per la Unió Europea.

Em sobta com està escrit el llibre, explicant detalls personals de com un Cap de govern pren decisions, com les explica i com ell personalment les sent a l’estómac.

Com que jo treballo de “negre” per a molta gent o sigui com “escriptor ajudant”, recelo de si el protagonista ha escrit el llibre, però en tot cas el treball conjunt de l’ajudant i el protagonista és excel·lent. Encara que està ple de “remalazos” espanyolistes, totalment previsibles.

M’excita llegir aquesta mena de llibres, encara que sembli impossible excitar-se amb Zapatero.

Seguiré llegint .... 

A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen

deixant sentir com se saben patètics

mentre compleixen aquest deure líric

d'expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

que és greu que bufi l'esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater

“Da nuces pueris”

Escultura de Keir Smith (UK): “Stefano”.

... dónde quedó tu luna
la de ojos claros
mírame pronto
antes que en un descuido
me vuelva otro ...

Mario Benedetti -Señales-

A tots aquells que ens interessa la comunicació és obligatori veure el vídeo del retorn de la Presidenta d’Argentina Cristina Fernández de Kirchner després de sortir d’una important intervenció quirúrgica. És genial com s’ha muntant l’estratègia comunicativa. Tot molt simple i familiar, filmava la filla diuen, i ella la Presidenta: col·loquial i populista com sempre, dona les gracies a tothom. Segur que és sincera, jo que no la votaria així ho penso, però sobretot un 10 al seu Cap de comunicació. Tot i que no hi ha millor Cap de comunicació que el propi protagonista i en aquest cas hi ha moltes possibilitats que la Presidenta sigui molt Presidenta.

Via con me

Via, via, vieni via di qui,

niente più ti lega a questi luoghi,

neanche questi fiori azzurri…

via, via, neache questo tempo grigio

pieno di musiche e di uomini che ti son piaciuti,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me

entra in questo amore buio,

non perderti per niente al mondo…

via, via, non perderti per niente al mondo

lo spettacolo d’ arte varia di uno innamorato di te,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me,

entra in questo amore buio pieno di uomini

via, via, entra e fatti un bagno caldo

c’è un accappatoio azzurro,

fuori piove un mondo freddo,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Paolo Conte

  

Via con me 
Escapa't amb mi

..........

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

“És meravellós, molta sort petita, jo somnio en tu....”

Fa uns 25 anys vaig seguir les meves primeres classes intensives de japonès i això va ser a Canet de Mar. Vaig seguir el curs acompanyat amb el meu fill que era petit, que les seguia des d’un passadís adjunt a l’Aula, perquè el consideraven acompanyant i no alumne. Tot això m’ho ha recordat la pel·lícula japonesa: Okuribito (no ho puc escriure en ideogrames kanji perquè no tinc l’ordinador preparat per fer-ho). En anglès de la pel·lícula en diuen “Departures” o a Mèxic “Violines en el cielo”.

Però encara més m’ha recordat i emocionat la pel·lícula lligant-ho amb les “Cures pal·liatives” de l’Hospital. El trànsit de la mort i el cerimonial de comiat és brutal en la societat japonesa com ho és de brutal en una sala d’hospital.

Tant lluny el Japó i la mort com tant a prop i viscuda diàriament.

Ja neva a la Val d’Aran !!!!
No puc deslligar Aran de la neu, fa molta il·lusió i molta enyorança.

       Henry Moore

EDITORIAL:

Ja hem superat

les 1.000 (mil) notícies

a LO CAMPUS DIARI

per llegir-la .... CLICAR AQUÍ

Després de més de dos mesos, al final avui dissabte, m’han fet un electromiograma del braç, i oh meravella !!! tinc un prediagnòstic d’una d’aquelles malalties que el neuròlegs bategen amb els cognoms dels primer o primers metges que la varen descriure. Ho podria posar al currículum per impressionar.

Però com la cosa no anava de broma, ràpidament fent un escapisme típic de la casa, ho he compensat veien una pel·lícula i ni més ni menys que xilena. Amb un espanyol ben xilè, que ja d’entrada et feia gaudir per la música de la llengua. La pel·lícula ha estat “Paréntesis”. Pel·lícula dirigida el 2005, per un duet: Pablo Solís i Francisca Schweitzer. (També varen fer el guió).

No explicaré  la trama amb un cert regust nouvelle vague: És un film molt senzill de gent molt complicada, que pel meu gust li falta encara més complicació. Però hi ha una frase brillant d’un dels seus personatges, quan diu: “... la gent està feta del mateix material que el somni. Arriben a la nostra vida i es queden el temps que dura el somni ...”.

Avui el meu fill Marc fa 31 anys. Un bon moment per escoltar  una suite de la banda sonora de “Gladiator” del compositor Hans Zimmer. Tota una metàfora compartida de romanticisme, delicadesa, fortalesa i de recerca de la llibertat.

Els de Iniciativa per Catalunya han perdut els papers: Com poden demanar que el contingut de la pregunta del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, sigui de tal manera que els independentistes i els federalistes hi puguin votar SI. O sigui que els que volem marxar i els que es volen quedar, puguin votar en la mateixa direcció. Genial! Tot això, no és seriós.

Que la seva formació política en la qüestió nacional catalana siguin uns bipolars, no han de portar al País al mateix grau de contradicció malaltissa, que la seva organització arrossega.

Segueix la cerimònia de la confusió. Aquests d’Iniciativa són la “versió verda” de Duran i Lleida. Quina vergonya.

Fa dies que estic pensant com respondre a un article d’opinió de l’Alcalde de Les de la Val d’Aran, Emilio Medan que va publicar al diari El Punt Avui (14/10/2013).

Jo que sóc català i amb sento aranès d’adopció, penso que doctrinalment i amb rigor democràtic l’article té raó al 100%, però que estratègicament i tàcticament no està tant clar que sigui la via.

Com a català penso que necessitem al aranesos per aconseguir l’Estat català. Cap vot s’ha de perdre. Els necessitem. Però tampoc s’han de perdre els drets nacionals d’Aran, ni tant sols les formes.

Seguiré pensant amb l’article i el reprodueixo a continuació perquè, s’estigui d’acord o no, s’ha de llegir. Un curt article però que quedarà en la memòria.

Aran i el referèndum català

Si el Poble català desitja exercir, en referèndum, el seu legítim dret democràtic d'autodeterminació, el Poble aranès ha de quedar al marge d'aquella consulta. Els aranesos no han d'ésser convocats a participar en aquell esdeveniment.

Aran no és Catalunya. Forma part de la Catalunya administrativa, però el Poble aranès és un poble diferent del català.

La història determina que Aran constitueix una nació diferent de la catalana. I això en definir nació amb els mateixos arguments, valors i principis que determinen que Catalunya és una nació.

Participar, els aranesos, en aquest referèndum o consulta per decidir el futur politicoadministratiu de Catalunya seria immiscir-se en una decisió que, legítimament i democràticament, només competeix al Poble català.

Una vegada el Poble català hagi decidit quin ha de ser el futur de Catalunya, correspondrà al Poble aranès decidir, també democràticament, per quin camí s'ha d'encaminar el futur d'Aran. Arribat aquell moment, el Poble aranès ha de fer ús del seu dret d'autodeterminació –avui mal dit dret a decidir– i, davant la cruïlla plantejada, decidir en referèndum si desitja continuar al costat de Catalunya o no.

Si el Poble català decideix en el seu referèndum que Catalunya ha de ser un estat i aconsegueix constituir-se com a tal, el Poble aranès haurà de decidir, al meu entendre, entre si desitja formar part d'aquest nou estat català, com un territori autònom d'aquest, o bé continuar formant part de l'Estat espanyol amb una autonomia similar a la de les ciutats de Ceuta i Melilla.

En aquest referèndum d'autodeterminació del Poble aranès serà, sens dubte, decisiva l'actitud dels dos estats –el català i l'espanyol– per triar el camí pel qual desitgen, els aranesos, que transiti Aran en el futur.

És l'hora que els responsables polítics aranesos exerceixin com a tals i no adoptin la tàctica de l'estruç per no molestar els seus coreligionaris catalans o espanyols. Aquest és un d'aquells espaiats moments històrics en què no és admissible que els polítics es prestin a mirar cap a una altra banda, fent abandó de les seves responsabilitats envers el Poble que representen.

En estar en joc la mateixa pervivència del Poble aranès és imprescindible que els partits polítics aranesos, en general, i els presents al Conselh Generau d'Aran, en particular, abordin amb honestedat i valentia aquesta transcendental qüestió i promoguin el debat ciutadà tot aclarint nítidament quins postulats defensen i no s'entossudeixin a intentar enganyar o distreure amb silencis, subterfugis o cants de sirena el Poble aranès que representen.

Emilio Medan Ané

Quan estàs trist i a més t’arriba la notícia d’una mort d’algú que admires, tot es multiplica. Ha mort l’escultor anglès Anthony Caro. 
Tota una fantasia d’escultura abstracte amb metall.

En una època primerenca fou ajudant de Henry Moore, un altre gran de l’escultura anglosaxona i mundial, a més Caro va trencar motllos seguint tradicions que Brancusi ja havia obert anteriorment. Tot un univers de formes, colors, textures i pàtines, des de brillants i de colors forts fins degradats de pàtines rovellades. Formes escultòriques subjectes a parets, contorns de taules i mil i una solució de peces sense peanyes o pedestals. Petites o Monumentals.

Les seves peces més actuals les vaig poder gaudir per última vegada a la seva gran exposició de la “Tate Britain” de Londres, l’any 2005. I el seu treball, Londres, l’Anglaterra cultural i la meva acompanyant, foren i són la meva mística profunda que perdura fins avui.

Tres hores d’intensa selecció de personal i ja tenim una nova comercial per a les publicacions de LO CAMPUS. La novetat és que és una estudiant de periodisme i això és tot un nou plantejament comercial per vendre publicitat per a la nostra premsa universitària.

Serà una joveníssima comercial amb un cert gruix intel·lectual i batalladora. És tota una esperança.

I el que també té bona presencia és que la Universitat Autònoma de Barcelona digitalitzarà i difondrà tota la col·lecció complerta del nostre antic diari en llengua aranesa: “Eth Diari”.

Em fa il·lusió que precisament sigui l’Autònoma qui tingui la iniciativa i ho faci, perquè fou la meva primera universitat dels anys 70.

Encara que és difícil i molt sacrificat m’agradaria tornar a fer premsa diària a Aran, de moment reformarem  “ER ESTUDIANT” amb una nova redacció a Vielha. Només em falta trobar socis de totes les tribus perquè sinó és independent i transversal no m’interessa i no compliria la seva tasca de servei plural a la comunitat educativa aranesa. M’agradaria retrobar aquella petita burgesia i aquelles classes populars que donen suport a la cultura de la Val d’Aran.  

Seguim amb els canvis a la interfície de LO CAMPUS DIARI. I es una feinada planificar diferents versions perquè és vegi tant als ordinadors, com als mòbils com a les tauletes. Ja res es pensa només per l’ordinador. Però encara més, ens hem d’assegurar que es veu correctament a tot tipus de navegador com l’Explorer, el Chrome o el Firefox, el Safari o l’Opera. I també en es vegi bé en diferents versions d’aquests navegadors.

Curiosament en alguns Campus i les seves sales d’ordinadors, de les 21 Universitats de parla catalana hi ha problemes de compatibilitat, o perquè són uns parcs informàtics amb software lliure no ven ajustat o perquè hi ha tants impediments i restriccions de visualització que desfigura una interfície feta amb l’última tecnologia.

Tota una paradoxa: uns estudiants amb unes tauletes i mòbils supermoderns i uns ordinadors en biblioteques i sales informàtiques de baixa prestacions i no posats al dia, faltant tota mena d’aplicacions totalment necessàries avui.

Quasi de cop i seguides he vist tres pel·lícules argentines i val a dir que m’he divertit una mica. Són comèdies però sobretot m’ha agradat el seu romanticisme. Apassionar-se sobretot de les protagonistes és un joc divertit. L’Araceli Gonzalez en “Un dia en el paraiso” del director Juan Bautista Stagnaro, està imponent. Tot i el cartell cutre i de mal gust de la pel·lícula, la senyora et fa somniar. Les altres pel·lícules eren del director Daniel Burman, “El nido vacio” i “Todas las azafatas van al cielo” , també una espècie de comèdies romàntiques de més qualitat, on la Cecilia Roth i la Ingrid Rubio destaquen, encara que a mi em creen com un lligam efectiu i estètic de “germana” i “filla”, respectivament, o sigui més aviat un erotisme light. El que si té un espectacular erotisme majestuós i grandiós és el paisatge de Ushuaia a la Tierra del Fuego, on passa la pel·lícula de les hostesses. Que misteriós i profund és un paisatge de neu i glaçat, com aquesta part d’Argentina: t’entra al més íntim.

Comencem una nova setmana, jo amb un espècie de síndrome cervico-braquial, que m’adorm un braç i per més inri al llit i a la nit, en repòs, és quan fa més mal. I precisament ara que començo la gira per les 21 universitats de parla catalana.

LO CAMPUS DIARI no només és un diari digital és un projecte de més abast, com “TUS, The University Student” és més que unes revista joint venture entre estudiants de la UdL i de universitats britàniques, i perquè funcioni cal veure la gent cara a cara. Viatjar com un estudiant amb motxilla i presentar-me com un executiu, és una comèdia i un travestisme del tot necessari.

És una llàstima que a la UdL no trobem professors capaços d’entusiasmar-los en comunicació de divulgació mèdica i prevenció sanitària o periodisme universitari en general. Volen promocionar  la Lleida creativa i científica, sense moure’s de casa i sense fer costat als projectes emergents. Encara no hem estat hàbils i no hem trobat en que ens equivoquem nosaltres. Perquè hem de començar amb aquesta premissa: que som nosaltres que ho fem malament. Seguim buscant l’entrellat.