Creuen que el llop és vegetarià

En la sèrie televisiva xilena “Bala Loca” que va de periodisme d’investigació, un militar corrupta pontifica amb una frase antològica “... un polític honest és com una ovella que creu que el llop és vegetarià”.

A part que el militar de la sèrie, dona per fet que no hi ha polítics honestos, descriu les ingenuïtats dels periodistes i en general dels ciutadans i militants de qualsevol causa, que ell dona sempre per perduda.

Els lideratges de la independència de Catalunya en un moment donat, “van creure que el llop és vegetarià”. No varen ser ingenus, simplement van ser políticament i professionalment uns ineptes.

No hi ha dubte que mai havíem arribat tant lluny en les reivindicacions nacionals de Catalunya: mai s’havien aconseguit tants suports transversals per a la independència; mai els partits de la petita burgesia catalana havia apostat per la sobirania de veritat com ho va fer i fa, la gent d’Artur Mas-Carles Puigdemont i la d’Oriol Junqueras; mai havíem tinguts uns “radicals”, (que algú anomena “anti-capitalistes), amb tanta visió política i patriòtica com tenim i sobretot mai la gent s’havia mobilitzat com ho fa avui.

Mobilització que ha desbordat als partits, als sindicats i fins i tot als grups que de la “participació i la mobilització” en fan de sempre bandera.

Però no haver previst la repressió espanyola, -que és eficaç i cada dia serà més important-, és malbaratar tanta feina feta.

Encara que les eleccions del 21 de desembre a Catalunya els independentistes les guanyem, la construcció i implementació de la República no la podrem fer de manera acordada amb els espanyols i tornarà la indefugible necessitat de la “resistència no-violenta”, -repetim-ho: no-violenta-, on les protestes simbòliques i la desobediència civil n’han de formar part.

Però no ens equivoquem novament: perquè la desobediència catalana no es pot deixar a la improvisació.

El joc d’Ada Colau

El que en alguna època hem patit el doble i triple joc de gent oportunista com en Duran i Lleida, quan sentim l’Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, se’ns posa els pels de punta. És exactament el mateix, en colors polítics suposadament diferents.

Em faig creus que la Colau i la seva gent, sempre amb aquesta superioritat “perdona vides” de portar la veritat ètica, no és que faci “la puta i la ramoneta” a l’estil pujolista, és que té una concepció de la política totalment amoral, utilitzant conceptes i pràctiques que aparenten una cosa i tira per la via contrària.

Només ens faltava en Xavier Domènech, el flamant cap de llista de “Catalunya en Comú Podem”, per acabar de posar aigua al vi en totes les reivindicacions nacionals i socials. Domènech ens acabarà de rematar la feina de Joan Coscubiela de portar-nos tot el hooliguenisme del “Congreso de Diputados” aquí, tot un estil mesetari de la bronca. Recordeu el Coscubiela, que tan agradava a l’espanyolisme parlamentari de Catalunya?

Dos petits exemples:

Parlen de “sobirania” però no d’independència. Tota una distorsió del sobiranisme.

Diuen que no hi va haver Referèndum l’1 d’Octubre perquè per ells, només fou una mobilització.

A més, van a les manifestacions independentistes però ells expliquen que en realitat la manifestació que assisteixen, és una mobilització més amplia, perquè hi càpiguen ells òbviament, i així desfiguren l’eix central de l’esdeveniment reivindicatiu. I podria continuar en múltiples exemples.

Ara en l’acte de proclamació de la seva candidatura a les eleccions del 21D, Ada Colau fa una recriminació pública als membres del Govern empresonats i també als exiliats, demanant-los-hi explicacions i fent recriminacions del que varen fer.

A part de l’indecent oportunitat de fer recriminacions quan tens l‘adversari politic perseguit, la senyora Colau li acabarà retornant sobre ella, tota la merda enviada al Govern legítim. I perquè? Doncs perquè ella haurà de donar també totes les explicacions polítiques del que va fer i el que no va fer, com Alcaldessa pel Referèndum de l’1 d’Octubre.

Ni que ella amb família estigués en una escola el dia anterior al Referèndum, ni que fes cua per votar, ni que votes, l’excusa de que va fer com a política.

I resulta que el Govern Puigdemont li va salvar el cul i es va maquillar la seva falta de compromís institucional respecte el Referèndum, perquè convenia. Interessava que Colau com Alcaldessa de la capital de Catalunya, estès públicament prop del Referèndum i tothom de l’independentisme, inclòs el Govern, va fer la vista grossa.

Però vol transparència, transparència tindrà, però potser en sortirà malparada.  

Autocensura

Hi ha molts temes barrejats que cal analitzar en aquests moments polítics a Catalunya. Agafem-ne un que pot semblar menor i no ho és.

Algú en una piulada deia: “Avui al cole els meus fills un mestre ja els hi ha dit que millor preguntar als pares ... ja han aconseguit el que volien: mestres autocensurant-se”.

El comentari està relacionat que avui 8 professors de 3 centres de la Seu d’Urgell -col·legis Albert Vives, Pau Claris i La Salle- estan citats a declarar en els jutjats de la ciutat per presumpte delicte d’incitació a l’odi, per comentaris fets a les aules sobre les carregues policials del dia del referèndum.  

Les denuncies s’han produït per part de pares d’alumnes dels centres, uns d’ells guàrdia civils.

No cal dir que és una barbaritat, una ingerència a l’educació crítica a les aules i un assetjament judicials als mestres. Però també és un avís a navegants que porta a la por i a l’autocensura dels nostres docents.

Els espanyolistes ens ho ataquen tot, inclòs no només la llibertat d’expressió, sinó també una volguda desfiguració del nostre model educatiu. Model sobretot de cohesió social a traves de la llengua i el valor democràtic de la discussió crítica de la societat. Només des d’una òptica reaccionària es pot defensar la “violència de càstig” exercida per les forces policials i de la guàrdia civil el dia del referèndum.

No podem deixar-nos trepitjar novament i fer-nos nosaltres mateixos un constant autogol, deixant d’exercir com a MESTRES amb majúscula, exercint una autocensura.

Acabo de veure a la televisió belga de parla francesa RTBF una entrevista del President Puigdemont genial. Una meravella pels que ens dediquem a la comunicació.

Ha estat una entrevista enregistrada, que ha obert com a noticia el “Noticiari de les set” del vespre i que ens indicaven que al final del programa ens l’oferirien tota, com una edició especial. Aquesta introducció inicial ha estat molt completa, no només com anunci, sinó com a noticia de portada, situant l’exclusiva i el context.

Després, al final del noticiari general, la conductora del programa amb un altre periodista convidat, han entrevistat al President durant més de 20 minuts. Fantàstica exposició, fantàstic francès, respostes clares i novetat : sí, el President serà candidat a les eleccions.

La jugada de Brussel·les està sent tot un èxit, per seguir internacionalitzant la República i el nostre País.

L’entrevista sencera ... clica aquí

100 paraules

Després de l’èxit de la roda de premsa a Brussel·les realitzada pel President Carles Puigdemont, la internacionalització per consolidar la República continua, però amb una inestabilitat i incertesa clamorosa. 

Només caldrà afegir-hi l’acció de la justícia espanyola, que sí preventivament envia a la presó algun parlamentari o Conseller tot agafarà un rumb encara més incert.

La República necessita utilitzar com a eina possibilista les eleccions autonòmiques convocades des de Madrid. Necessitem una candidatura unitària, però atenció: una Candidatura Republicana Independentista, només faltaria ara que els unionistes republicans ens posin aigua al vi i seguim encara més en l’embolic. La moguda era i és per la independència real.

Internacionalitzant la República catalana

(Bèlgica: Posant una pedra a la sabata a Europa)

Ningú sap el que passa avui amb el viatge del President Carles Puigdemont i el seu Govern.

Tothom tranquil i llegiu amb calma el poema “Bèlgica” que pertany al llibre de “Llunyania” (1952) de Josep Carner.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Oposició democràtica ÚTIL al 155

Cada independència és diferent. La via catalana també és diferent i cal que els que donem i donen suport a la República passin d’un estat d’ànim patriòtic a un estat d’ànim d’habilitat política. Ja s’ha acabat l’èpica i s’ha d’entrar a fer política, però política guanyadora.

Els híperventilats, els supra-romàntics per una banda i els pasotes i aturats per l’altra, a més dels barruts i oportunistes, més els carteristes de partit: tots en conjunt, que facin dos passos enrere i deixin que s’entri a la política reivindicativa productiva.

La lluita de defensa pacifista de la Republicà avui, de fons a l’estil gandià, s´ha de posar al dia per actuar en l’època de la informació global, tot és diferent i nou.

Estem a la Republicà, però s’ha de combinar i saber usar les eines autonomistes si ens són útils al nostre favor. Sense pudor.

Hi havia una fórmula clàssica al moment de proclamar la nostra República per consolidar-la, que era que els Mossos d’Esquadra, al mateix moment, haguessin segellat i encapsulat el territori per totes les carreteres de Catalunya. I és que no només no va ser així, sinó que el càrrec politic que feia de Director General de la Policia fou el primer ha acatar el 155 i acomiadar-se dels Mossos. Desprès el Gobierno ha fet la resta: descavalcant el Major Trapero, fins arribar al maniqueisme de fer treure, en urgència, les fotografies del President Puigdemont que penjaven a les Comissaries.

Aquesta no era ni és la nostra fórmula de cop d’autoritat, perquè per guanyar no necessitàvem, ni necessitem els Mossos, el nostre moviment de resistència pacífica va per una altra via. Pacifisme i possibilisme. Saber nadar en tantes aigües diferents com li convingui a la consolidació de la República.

És hora de la política intel·ligent canviant lideratges i quadres si cal. Ni fanàtics ni barruts, com per exemple en aquesta ultima definició és la que pertany l’ex-Conseller Santi Vila, un aprenent de Duran i Lleida, però encara més tronat.

Cal utilitzar totes, totes, les vies i eines que consolidin la República. Això no és fer la Puta-i-la-Ramoneta, una Convergiada o una Pujolada, això SÓN EINES DE PACIFISME POLÍTIC I ÚTIL. Els “patriotes puristes” que ara només posin flors a la Moreneta i se’n vagin a casa, perquè tenim molta feina.

Discutir com defensar la República: l’ANC s’equivoca avui

Durant mesos he expressat les meves opinions a nivell privat en aquest blog, avui torno a escriure en obert en el segon dia de la nova República catalana independent.

La nostra República tal com van les coses s’ha de defensar, i la nostra defensa “amb paciència, perseverança i perspectiva” com diu el President de la República Carles Puigdemont, necessita debat i sobretot debat en les files dels que hem defensat la independència en tots els fronts.

Ens cal un tsunami d’arguments i d’idees per apropar a tothom a la defensa de la República, però jo em vull especialitzar en aquesta etapa, a analitzar i criticar als independentistes convençuts.

La crítica és necessària fins i tot en moments repressius. La meva lleialtat a la República catalana  és total, però no des d’una actitud passiva o de hooligan, la vull servir des del debat i la complicitat d’afinar les idees i saber que fer en cada moment.

A hores d’ara, no me’n refiu de ningú, per ser sincer, ni de la meva ombra, però hi ha moltes coses a discutir mentre defensem el País.

Una primera idea:

l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) s’equivoca si segueix sense donat una rèplica a Rajoy amb la simpàtica frase: “No valorem governs estrangers”. Potser que ens deixem de fer l’original i donem línies polítiques clares a uns desconcertats seguidors de la República. És insòlit que viviu el “cap de setmana” en silenci.

A partir d’avui aquest BLOG només s’hi pot accedir per subscripció i el nombre de lectors té una capacitat limitada.

Gràcies a tothom i fins una altra experiència intel·lectual i vital.

Joan-Ramon

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

-“Le Rêve” (1932) de Pablo Picasso.

-“Joc” del poemari “Teoria dels cossos” (1966) de Gabriel Ferreter.

Marc Colomines : “Conversa amb el meu Pare, Joan-Ramon Colomines-Companys durant un viatge amb cotxe el passat 27 de Setembre tornant de Vielha a Lleida”.

---

 Jo votaré “Junts pel Sí” amb emoció i també ho faré pel meu pare i per la mare, i per tots aquells lluitadors que ja no hi són i tant van fer per la independència de Catalunya. 

Demà comença una aventura apassionant. Puc racionalitzar-ho tot i durant hores podria explicar políticament les qualitats del procés nacional català, però avui ho visc de manera emocional i vull transmetre ara públicament aquest sentiment. 

Durant anys tanta discussió freda i pedagògica per convèncer als indecisos, no pot amagar que tot està sobre uns fonaments culturals de sentiment i dignitat com a País. Jo votaré independència.

  

La versió digital en obert del número complert de agost -setembre de la revista universitària independent LO CAMPUS ... CLICAR AQUÍ

He tornat a veure a La Panera de Lleida l’exposició “Transició democràtica a Lleida” i per molt que la miro no en trec l’entrellat de l’embolada que la Regidoria de Drets Civils, Cooperació i Igualtat de l’Ajuntament de Lleida -presidit per Àngel Ros- ens ha proposat i precisament just fins el dia de les eleccions municipals que tancarà l’exposició.

Ara no en faré la crítica de l’exposició, esperaré que la tanquin per dir quatre coses històriques i una minuciosa crítica constructiva, perquè segur hi ha més bona fe que partidisme.

Però no m’he pogut estar de fer unes fotografies del PRIMER MÍTING, el primer !!!, a Catalunya celebrat a Lleida capital, en ple començament del període de transició I sortida del franquisme. (El 15 de febrer de 1976).

Un acte al·legat (amb a) amb la policia a la porta i d’acompanyament. Els millors anys de la meva vida junt a Joan Cornudella, que tant enyoro. (Al centre de la fotografia del cartell i del míting, sempre majestuós). I Joan Culleré que és el que està parlant davant el micròfon. Jo sóc el noi de la barba, llavors amb 25 anys, una espècie joveníssima de secretari general de l’independentista i socialista Front Nacional de Catalunya. 

De públic, a més dels insubornables militants i simpatitzants més atrevits, hi va venir el més granat i combatent de les Terres de Lleida, la Lleida més plural, els futurs de regidors, alcaldes i diputats de diferents formacions polítiques, sindicats i entitats cíviques. 

Parlàvem d’independència i ja llavors en dèiem “Les llibertats catalanes”. Va ser tota una culminació de les meves xerrades per captar militants sobretot a les Terres de Lleida, on hi vaig viure clandestinament molts mesos.

Avui com a President de dues associacions culturals, cíviques i universitàries, he tingut de fer una declaració jurada relacionada amb la FATCA  o sigui la llei nord-americana “Foreign Account Tax Compliance Act”, per deixar constància que no tinc contribuents nord-americans finançant les nostres associacions: que són una associació catalana i una altra d’aranesa. (Per a ells, totes espanyoles).

La FATCA inclou també acords bilaterals entre el Regne Unit, Mèxic, Irlanda, Noruega, Dinamarca, Itàlia, Suiza i Espanya, per tant ens afecten. Aquest acord es va signar segons es desprèn de la pàgina del Ministeri d'Hisenda espanyol per "col·laborar en la lluita contra l'evasió fiscal internacional, tant en el si de la Unió Europea com en l'àmbit de l'OCDE, mitjançant una millora en la qualitat de la informació rebuda entre les administracions tributàries." La llei FATCA va ser aprovada pel Congrés dels EUA el 2010 i s’està aplicant a nivell mundial des de 2014.

Mentre gravava la declaració pensava que tant de bo tingues inversors nord-americans. Som entitats petites, entitats de quadres però entitats de qualitat, treballant i impulsant pensament modern en llengües minoritzades i premsa universitària. I de la política cultural i universitària local, sempre en tenim una visió amplia i cosmopolita o sigui tant de bo funciones la nostra internacionalització i tinguéssim aportacions estrangeres.

Internacionalitzar l’associació aranesa cap a l’Occitània dins de l’Estat Francès i l’associació universitària sobretot cap al Regne Unit, no hi ha dubte que ho aconseguirem i si fallem nosaltres en serem els grans responsables, però m’agradaria tenir el recolzament de les institucions del meu País i de la meva universitat.

Ni el Conselh Generau d’Aran; ni AGAUR de la Generalitat de Catalunya que en qüestions internacionals i associacionisme és un bluf; ni el servei d’internacional de la Universitat de Lleida totalment verd en aquesta àrea; estant en sintonia eficaç d’ajudar a internacionalitzar cap associació de veritat.

Nosaltres solets ens hem de moure i abans de fer res substancial, ja hem rebut la visita dels que mouen fitxa pel “Internal Revenue Service - IRS” del Departament de Tresoreria dels Estats Units d’Amèrica. Quedem avisats i incentivats per jugar fort, encara que econòmicament siguem un zero a l’esquerra. ■

Escultura de Bruno Catalano: “Le gran Van Gogh” ©

Prendre una decisió política a traves d’un Taller d’estudiants és tota una aventura, una enriquidora aventura. Perquè posicionar-se per votar entre dos candidats a Rector a la Universitat de Lleida ÉS UNA DECISIÓ POLÍTICA.

Doncs, aquí teniu el resultat de l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS que ha estat  “ ... ABSTENIR-SE DE MANERA ACTIVA en aquestes eleccions a Rector 2015 per considerar que cap candidatura aporta un Model universitari per a la UdL que potencií seriosament una universitat catalana i cosmopolita, pública i innovadora ...”.

COMUNICAT RESUM I DOCUMENT ARGUMENTATIU ... CLICAR AQUÍ

Imatge: ni l’escultura  denominem-la “raspall de dents de multitud per netejar polítiques universitàries caducades” pot amargar la tremenda decepció d’unes eleccions al rectorat. Escultor: Thomas Keeley.

Ens passem el dia reinventant-nos i jo també ho he de fer a la Universitat de Lleida (UdL), que no hi treballo sinó que hi pago matricula i temps. Retirat uns mesos per una malaltia que no té arreglo, torno amb força a la Facultat de Medicina i a la UdL en general, a traves de l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL i de les nostres publicacions la revista LO CAMPUS i el diari digital LO CAMPUS DIARI. Però sobretot torno com estudiant ...

Per fer múscul, reincorporar-me a l’estudi i ajudar a reforçar la meva memòria, començo demà un MOOC en tema mèdic, que em fa molta il·lusió.

Com recordareu un MOOC  (“Massive Open Online Courses” per les seves sigles en anglès)  és un innovador curs obert en formació a distància,  amb  recursos educatius oberts i gratuïts !!!, però amb el meu cas, a part de la temàtica, s’hi junta il·lusions i fites que duran temps m’hi volia apropar.

El MOOC en anglès  és titula “eHealth – Opportunities and Challenges” serà una introducció del món digital a la medicina clínica. El realitza el fantàstic  Institut Karolinska d’Estocolm que és la institució universitària d'educació superior en medicina més gran del món. I tot això a traves de la plataforma de MOOCs: EdX, que està situada a Cambridge, Massachusetts i governada pel “Massachusetts Institute of Technology” (MIT) i la “Harvard University”. Ho té tot per gaudir: anglès, medicina clínica, institucions sueques i nord-americanes, educació mèdica, i tot seguit al meu ritme per practicar, per retornar a l’aula.

També amb el MOOC espero trobar idees per un especial “LO CAMPUS Mèdic”, i a més per preparar un MOOC per la Universitat de Lleida. 

Cal fer múscul intel·lectual i reinventar-nos !!!

Estem de moguda per escollir Rector a la Universitat de Lleida, de moment l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS que presideixo, ha fet un primer comunicat de posicionament.

Document ... CLICAR AQUÍ

Per somriure una mica ...

Holocaust Remembrance Day -Yom HaShoah- 2015 begins in the evening of Wednesday, April 15. Schindler's List Theme by Itzhak Perlman

La Conferència d’Artur Mas a la “Columbia University”

Vaig escoltar la conferència que el President de la Generalitat, Artur Mas va donar a la “Columbia University” de Nova York i vaig quedar totalment satisfet perquè  Catalunya  presentava un politic important i no solament no feia el ridícul, sinó que amb una bona didàctica argumentava el procés independentista. A hores d’ara descobrir a Artur Mas ja no faria falta, sinó fos que des del sobiranisme encara es recela d’ell.

Sempre he pensat que Mas personalment és un autèntic desagraït, un “tros de gel”, que no té amics en la política i no solament s’ho creu això de “no tenir amistats en política”, sinó que a més té la barra de reivindicar-ho. Està totalment equivocat i té una visió de l’amistat i de la política de vol gallinaci. Ja ho feia quan començava com a tècnic a la Generalitat i encara ho fa. Humanament encara no està construït. Parlo “d’amistat”, no de amiguisme, clientelisme, ni clans, ni màfies, ni famílies ... AMISTAT en majúscules: sentiments fraternals.

Però que no sàpiga que és “l’amistat” i la “política” no treu que sigui un politic important, absolutament necessari per la llibertat del nostra País. Així doncs, tot el meu recolzament i la meva admiració política. Admiració només “nacional” perquè socialment és un extremista liberal que fa por a les classes populars, de les que a l’església, al Senyor, en demana el seu benestar, però a la taula del Govern trinxa sense pietat.

Com que no pretenc que Mas doni lliçons intimes als meus, ni mi casaré, ni el tindré com a veí, m’és igual ara que tingui uns principis socials de pissarrí. Simplement cal guardar-ne les distancies personals i socials.

Però nacionalment necessitem al President Mas perquè és el politic de Catalunya amb més possibilitats de portar-nos a la independència i a més ja ho està fent molt i molt bé.

Estem en una època que més que mai s’ha d’acceptar a tothom, encara que siguin conversos d’última o mitjana hora, perquè precisament el que pretenem és que l’independentisme sigui assumit per una amplia majoria.

Els independentistes de tota la vida hem de fer un exercici de generositat i de pragmatisme enorme, i sentir-nos orgullosos perquè el que sempre hem defensat està en boca de tothom. I això no vol dir dormir-nos a la palla, sinó mobilitzar-nos com mai.

Així doncs: recels fora !!!   

                                            + + +

Aquí teniu la conferència sencera del President Mas a la “Columbia University” (8/04/2015) amb la presentació de Xavier Sala i Martín. Òbviament en anglès.

L’actual alcalde de Lleida l’Àngel Ros, té molta sort perquè la seva “agent doble” que li està destapant totes les misèries del seu govern municipal és una espanyolista militant. La senyora és un “Iceta” qualsevol. Aquell politic que també als nacionalistes catalans ens va comparar amb les pràctiques dels nazis, comentant les plebiscitàries i que ja parla de “presó” pel Govern de la Generalitat, si segueix el Procés. És una llàstima.

L’alcalde Ros té una zona gris i una negra que perfectament es pot criticar i denunciar, però fa tanta angúnia la “gola profunda” que val més separar-se'n i que ningú confongui res.

El Titànic del PSC s’està enfonsant i només li queda el feu de Lleida, tant la Paeria com la Universitat.

Jo només observo i crec que els socialistes del PSC a Lleida són coherents: simplement ara intenten conservar el poder com sigui amb les bones i males arts possibles, i això ho veu tothom. El que no entenc són els que fan d’oposició. El PSC s’ha carregat la catalanitat de Lleida amb un sectarisme insultant i el rector Roberto Fernàndez ha posat la Universitat de Lleida fora de la dinàmica de la  “Universitat de Catalunya”. On és l’oposició?

I l’anècdota perversa: La passada Setmana Santa, fa més o menys un any, l’alcalde Ros i el rector Fernàndez, família i comitiva, eren a Xina fent d’espanyols a tope, com si potenciessin la “Comunidad” i Universitat de Murcia; a més els contribuents els hi vàrem pagar les vacances, perquè s’ho varen venir bé per fer el viatge en aquestes dates i així les vacances de Pasqua a cada família els hi va sortir per la meitat, l’altre part ho varen pagar tots. Il·legal? No, només de molta barra. I aquests senyors ens donen lliçons de moral, ètica i estètica!!!. Tot un acudit.

Quina llàstima que “l’agent doble” sigui això: una peça trencada dins del Cavall de Troia. 

Acabem de publicar a LO CAMPUS unes pàgines sobre l’Holocaust, un esdeveniment que segueixo no entenen. No puc entendre la judeofòbia, sobretot per la practicada durant segles per la gent del poble. Com més barbaritats llegeixo i estudio sobre la repressió als jueus, més no acabo d’entendre aquestes ganes de liquidar-los a tots. Aquesta maldat, en estat pur.

Molt abans que l’actual neofeixisme de guant blanc, tant d’Espanya com de Catalunya, ens acusessin de nazis als independentistes catalans, ja em preocupava la judeofòbia, concepte que diferencien d’antisemitisme.

A Espanya hi ha també una catalanofòbia que jo no l’havia sentit de veritat, fins llegir fa uns dies una gernació de piulades vexatòries al Twitter sobre els catalans, després de l’accident de l’avió de Germanwings. Mai m’havia impactat tant aquestes vexacions. No ho varen aconseguir que m’afectes en ple franquisme, quan entre cops en comissaries, malparlaven sobre Catalunya i la nostra llengua. El famós: “Catalan de mierda !!!” l’havia sentit moltes vegades.

A la meva vida he patit la xenofòbia de veritat a Andorra i a Aran, l’ha he viscuda profundament com a català. Xenofòbia gran i petita que detalladament algun dia caldrà explicar. Però no hi ha cap dubte que la practiquen i jo l’ha viscuda. Evidentment d’un sector reduït, però jo l’he patida i a fons.

Ara “Los catalanes de mierda!!!” ho he sentit dels estudiants de medecina que venen de fora de Catalunya a estudiar a Lleida. Tots uns indesitjables que els hi riuen les gràcies algun professor, també de pas per Lleida o directius dels nostres serveis hospitalaris.

Ho tinc ben clar: ni racisme, ni xenofòbia, ni judeofòbia, ni catalanofòbia, ni islamofòbia ... De totes aquestes conductes: TOLERÀNCIA ZERO.   

Després de veure la pel·lícula “Un viatge de 10 metres”:  quines ganes de tornar a Londres a menjar en un restaurant indi !!!. La fantasia de les especies em meravella. L’esperit de “The Hundred-Foot Journey” i especies en totes les feines, tot un objectiu de vida. També les Hellen Mirren m’apassionen.

De més jove recordo haver estat en un hospital ingressat uns mesos i estava molt trist però vaig començar a buscar sortides i a la tauleta de nit hi vaig tenir dos llibres miraculosos: l’informe “Nunca Más”  un informe lliurat al president de l'Argentina Raúl Alfonsín amb els testimoniatges i descripcions recollits per la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP) sobre la repressió política duta a terme durant la dictadura militar que va governar l'Argentina des del cop d'Estat de març de 1976 fins a finals de 1983. La comissió la presidia l’escriptor Ernesto Sábato.

L’altre llibre  fou “Cosmos: Un viatge personal” una obra de divulgació científica produïda per Carl Sagan i Ann Druyan per a difondre la història de l'astronomia, l'origen de la vida, el nostre lloc a l'univers, les modernes visions de la cosmologia i les darreres notícies de l'exploració espacial.

Així doncs: Un llibre sobre la barbàrie humana i un altre llibre per veure que petits som a la Terra. Dues lliçons per relativitzar els propis dimonis i problemes, i per dir-te que no estàs tant malament.

Avui de gran em passa el mateix. Intento sortir de malalties molestes i estem preparant unes pàgines  pel proper número de la nostra revista universitari LO CAMPUS sobre l’Holocaust. Una altra barbàrie que fa que deixi enrere totes les misèries personals.

El meu pare sempre em deia en època de tristeses : -Ves a la planta de malalts greus de l’Hospital i t’oblidaràs de qualsevol preocupació personal.

Les Xarxes Socials et mengen molt de temps però s’hi ha de ser. Sobretot perquè el Procés independentista de Catalunya porta una discussió intel·lectual i també propagandista, que internet n’és una productiva eina. I això en el món universitari, no cal n’hi dir-ho.

Conclusió: per participar-hi més jo personalment he tancat tots els comptes de LO CAMPUS i de LO CAMPUS DIARI tant de Facebook com de Twitter i ho unificat tot amb comptes més personals com a periodista director, sense perdre la vocació política.

O sigui a Twitter em i ens trobareu a @jrcatalunya

L'Associació Drets denuncia a l'ONU que la justícia espanyola "no actua davant la catalanofòbia"

L'associació d'advocats voluntaris “Drets” ha denunciat a l'ONU que la justícia espanyola "no actua davant la catalanofòbia". Per això, ha interposat una demanda al Consell de Drets Humans de l'ONU alertant que a l'estat espanyol s'ataca sistemàticament els catalans sense que l'Estat intervingui, fet que constitueix un abús evident del dret a la llibertat d'expressió". En una carta enviada al relator de l'ONU també denuncien la "inacció de les autoritats espanyoles", que "han ignorat sistemàticament els requeriments presentats per nombroses organitzacions de la societat civil i intel·lectuals".