El “gandul politic”, el President Artur Mas

Vaig escriure i publicar l’article “Quo Vadis CRIDA NACIONAL per la República?” en el que deia “ ... El President Puigdemont i el seu equip personal, s’equivoca si creu que “liquidant” els moderats del PDeCat arregla el problema. Si d’una vegada el President Mas deixes de fer el “gandul polític” i potencies el PDeCat llavors l’independentisme serà més fort.

Mas passarà a la història per haver portat el “pujolisme” a l’independentisme actiu, (també passarà a la historia per les salvatges retallades, d’això no se n’escaparà, malgrat els potents principis socials que té), però el President Mas tocat per la repressió cruel i subtil que li ha caigut a sobre pel 9N, no fa el que ha de fer...”.

Els hiperventilats es van quedar amb la idea “gandul polític” per escandalitzar-se. En comptes d’escandalitzar-se de que un “President Honorari”, -Honorari com són tots els ex-Presidents de la Generalitat-, anés amb la moral per terra destil·lant uns missatges desmobilitzadors, perquè l’havien suspès per l’exercici en càrrecs públics, quan pel seu relleu polític Mas és un emblema polític, que agradi o no, quan parla crea opinió, bona o dolenta, segons les ulleres polítiques i ideològiques tinguis. Qui estigui depre que prengui Prozac o qualsevol Fluoxetina !!!

Mas és un especialista en “follar-se” algun “Colomines”. Primer vaig ser jo en l’operació “Mobilització Catalanista-MCat” que era una plataforma per donar-li suport de diferents sectors cívics en unes eleccions a la Presidència de la Generalitat (2002). El segon va ser el meu germà Agustí amb la “Casa Gran del Catalanisme” a traves de la Fundació Trias Fargas o el Catdem lligada a Convergència (2015).

De com va anar amb el meu germà ja ho explicarà ell si vol, però l’hi he llegit pestes, almenys de la Fundació. En el meu cas haureu d’esperar les meves Memòries Polítiques en curs, però gaudiré explicant les dèries i fòbies de David Medí o les maniobres B de l’impresentable i indecent Pere Macias. Tot amanit amb les maneres de “capo de pinxus” de Josep Antoni Duran i Lleida. (Per cert: busco editor).

Si us penseu que m’estic carregant al President Mas us equivoqueu, el personatge ha navegat entre tantes merda, conspiració, traïció i mal rotllo, que se n’ha sortit molt bé i té el meu reconeixement polític.

Precisament: el “gandul polític” ha tornat !!!

Diuen els titulars: “Mas aposta per “parlar” amb PSOE, Podem i PNB per evitar que governin “els que ens calarien foc”(...) L'expresident de la Generalitat rebutja un 'no' "d'entrada" a Sánchez”.

Jo NO hi estic d’acord, però celebro que Mas hagi tornat de veritat, perquè l’Honorable és creu el que diu i de vegades és un bon estratega.

Mas ha d’arreglar el PDeCat, partit en el que ni boig m’hi apuntaré. Ells són el centra-dreta independentista.

Nosaltres els de la Crida Nacional per la República integrem una transversalitat més gran, amb centra-dreta, centre-esquerra i esquerra-esquerra inclosos, on Mas hi cabria sense lideratge central, perquè  en aquest “Moviment” que és la CRIDA, -que ocupa a l’interior de Catalunya un espai similar a l’espai del Consell de la República-, el líder indiscutible és el President Puigdemont.

(Encara que dos absents com Jordi Sánchez i Toni Morral en siguin els titulars formals dels càrrecs directius de la CRIDA, un error com una casa de pagès que anem arrossegant i caldrà urgentment arreglar).

Les llàgrimes de cocodril de les nostres Rectores i els nostres Rectors universitaris

Que les nostres universitats públiques de Catalunya tenen problemes financers és una realitat i que la Generalitat de Catalunya finança malament aquests Centres d’Estudis Superiors també és una realitat. Per això hi ha tanta denúncia i demanda justa de les nostres Rectores i Rectors universitaris en entrevistes, declaracions i manifestos.

¿Però aquestes Autoritats acadèmiques fan tot el possible per explorar noves línies de finançament incloent-hi finançament privat?

¿Per que hi ha Gerents universitaris que repeteixen en múltiples equips rectorals sense aportar ni una sola idea productiva per ampliar el finançament incloent-hi també finançament privat?

Fem una defensa ferma de la Universitat Pública, però també cal canalitzar finançament privat a la universitat pública, sense desfigurar cap dels valors dels Estudis Superiors Públics.

Entre altres opcions de trobar finançament privat hi ha el canalitzar la filantropia i el mecenatge per a la Universitat.

Jo que m’he format en el sistema universitari anglès he viscut molt de prop aquest fenomen. Una filosofia i tècniques que a Catalunya, a la resta de Països Catalans i a l’Estat no n’hi ha molta tradició.

Aquí la captació de fons, el Fundraising, no és vist com un factor estratègic de la Universitat, no parlo només de les petites universitats sinó fins i tot dels nostres grans transatlàntics de Barcelona i València.

Quantes “Oficines de Fundraising” tenen les nostres universitats? Cap.

De manera parcial en alguna Facultat o Centre de Recerca o Programa, potser a temps parcial i sent amateurs, podem trobar alguna persona fent aquesta tasca compaginant-ho amb altres feines. Fins i tot algun científic il·lustre i el seu equip fa de Fundraiser per la seva recerca.

Però no trobem cap Oficina Central professional, a plena dedicació i amb personal preparat per trobar diners. Cal explicitar que sense confiança d’una gestió organitzada i sense un potent pòsit de realitat professional, ningú aportarà ni un euro.

Que deixin de fer les i els “ploramiques” les nostres Autoritats Universitàries i creïn les bases reals per aconseguir tota mena de finançament, incloent-hi la filantropia i el mecenatge.

Caviar (o pernil ibèric) 
per a ERC

La NOTÍCIA d’agència diu:  La nova corrent interna d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) denominada “Primer d’Octubre” ha demanat una reunió amb la direcció del partit per traslladar-los la petició de celebrar una consulta interna a la militància sobre la posició del partit amb la investidura del candidat del PSOE Pedro Sánchez com a nou president del govern espanyol.(...) En cas que no ho vulgui fer, estudiaran si impulsen una recollida de signatures per forçar-los a fer-ho. (...) El col·lectiu defensa que els republicans votin ‘no’ a la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, com a nou president del govern espanyol.

Ja,ja, ja, uns altres pringats, que com nosaltres els associats de la CRIDA NACIONAL per la República, una direcció política ens xuleja, ens instrumentalitza i ens fa combregar amb Rodes de Molí.

Almenys els d’ERC estant millor, poden explicar que són un partit, un partit històric.(Encara que facin trampa explicant que són independentistes de sempre. Que em dic “Companys” de cognom i ens coneixem!). En canvi la CRIDA NACIONAL encara hi ha directius que creuen ser un Partit, quan som un Moviment. Bé un “moviment” que no es mou, perquè nosaltres no fotem res.

Dialoguem: -Companys de la nova corrent interna d’ERC no us preocupeu sempre us queda venir a la CRIDA NACIONAL i ens podeu ajudar com a “muralla ideològica insubornable” (seria una bona frase d’en Rufián), a que els del PDeCat o els de Junts per Catalunya nos ens parasitin o ens facin una OPA que faci explotar la CRIDA NACIONAL a mil bocins. (Recordeu que nosaltres acceptem la doble militància).

Vosaltres “ampliant la base” esteu passant del cava a la gasosa i nosaltres sense brúixola, ens ampliem amb una suposada “Unitat” que inclou els “desplaçats” del bo i millor de totes les cases.

No defalliu i penseu que n’hi d’altres que estem pitjor.

Però tingueu clar que “l’independentisme caviar” frisa per fer President a Pedro Sánchez. 

  

+++

PD: Ara que estem entre col·legues de trinxera, algú sap qui és un tal Joan Ramon Casals? Diuen, diuen que és el comissari polític que té desinformat al President Torra i que en pany i forrellat té tancada l’Oficina del President. M’emprenya que és digui “Joan Ramon” com jo (encara que sense guionet), a veure si els “JR” tindrem mala premsa i pensareu que tots som uns prepotents.   

ACLARIMENT IMPORTANT: Acabo de veure que he rebut molts e-mails advertint-me que estava criticant a Joan Ramon Casals que és Cap de l’Oficina del President Torra precisament avui que Casals esta citat al Jutjat acusat de desobediència per deixar votar l’1 d’Octubre quan era alcalde de Molins de Rei. Tota la meva solidaritat amb l’alcalde Casals, tota la meva solidaritat.

Però no vingueu amb xantatges. Els empresonats, els exiliats, els encausats, els empaperats, els advertits o els xantatjats si segueixen fent política pública i expressen opinió i actuen políticament, no només tenim el dret de criticar-los, en tenim l’obligació. A mi no em fareu callar.

Certament podia haver esperar uns dies per fer-li la crítica, a part que no sabia de la citació al Jutjat, però de veritat mai serà el moment. I el Cap de l’Oficina li han de baixar els fums perquè simplement és un servidor públic amb càrrec de lliure designació.

Una medalla pel Rector

El pas del professor Roberto Fernández en el càrrec de Rector de la Universitat de Lleida (UdL) necessita d’un acurat article, no s’escau aquí fer-ne el balanç amb dades i tota la pesca com seria necessari, això és un BLOG. Aquí només expresso vivències subjectives jugant amb la meva memòria. 

Però el “Roberto” com es feia dir amb ostentació de procedència de classe i de col·lectiu nacional, ha tingut la categoria suficient perquè un petit editor artesanal com jo, encarregui ja un article de fons sobre el personatge, per publicar-lo després a LO CAMPUS i a LO CAMPUS DIARI.

D’aquest Rector jo no en volia fer cap comentari, perquè encara que no servia de res: ningunejar-lo era suficient. Encara que ningú notaria res i el Rector Roberto seguiria passant de la premsa universitària que es va crear i fer des de la seva universitat i que arribava en difusió directe digital a uns 300.000 membres de les 21 universitats de parla catalana, a més dels quioscos.

Els espanyols tenen una frase que em fa molta gracia i que algú pot creure que li estic aplicant al “Roberto”: la frase és “...le tenia ganas”.

I no és cert. El Rector Roberto Fernández és una bellísima persona, amable, educat i a distància curta em crea una certa tendresa, ho dic sincerament, però això no treu que sigui un nacionalista espanyol carca amb la vessant més pura de ser un “revisionista” de la història catalana de les que el diari ABC en va fer una recordada portada comprometen la imatge de la UdL i recollint la frase del Rector que deia “ ...a Catalunya s’ha adoctrinat...”; que l’Acadèmia espanyola el va premiar per la seva historiografia contra la Catalunya del Dret a Decidir i que la CRUE (l’organisme de tots Rectors de l’Estat) en va trobar un català addicte al “regim centralista” i li va atorgar la seva presidència.

Com a periodista he entrevistat en profunditat al Rector Roberto Fernández dues vegades, n’he publicat tres portades i n’he escrit moltes notícies sobre ell.

A  més, he portat i denunciat a la Sindicatura de Greuges de la Universitat de Lleida a la seva gent implícitament també a ell; he denunciat a la seva gent i a ell també per intentar “acollonir” als meus periodistes; he denunciat a la seva gent i a ell també de no complir les promeses electorals sobretot perjudicant les Associacions de la UdL havent propiciat la insolidaritat entre associacions per trencar la seva força reivindicativa; he denunciat a la seva gent i a ell d’haver obert la porta al “compadreo clientelar” de les ajudes culturals als estudiants havent establert ajudes directes individuals a dit; he denunciat a la seva gent i a ell a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades per coaccionar per voler saber qui estava darrera l’associació editora de la premsa universitària i he presentat Recursos variats i Recursos d’Alçada per accions que creia i creiem anaven contra la llibertat de premsa i la llibertat associativa. Quasi tot ho vàrem perdre: els que acusàvem nosaltres i el “jutges universitaris” eren els mateixos, en moltes resolucions.

Paral·lelament, la UdL a traves de membres de l’equip del Rector ens va encarregar per les nostres publicacions pagant, uns quants Publireportatges de Comunicació Institucional. Ha estat el “pal i la pastanaga” que hem portat civilitzadament bé i que agraeixen de veritat, els estudiants que hem ajudat econòmicament. La premsa universitària també dona feina remunerada per poder estudiar.

Dues setmanes abans d’acabar el mandat el Rector Roberto Fernández, una de les dues nostres associacions que publica premsa universitària ha estat donada de baixa del “Registre Oficial de les Associacions de la UdL” per part de la universitat. O sigui ens varen expulsar. A més el personatge que ens donava Publireportatges, ara novament al nou Equip Rectoral, ara no ens agafa el telèfon.

I perquè explico totes aquestes “misèries” universitàries, perquè fa uns dies al Rector Roberto Fernández  li han atorgat la Medalla Estudi General de la UdL i la Medalla d’Or de la CRUE.

Sincerament crec que no es mereix tantes medalles. D’acord, ho donen a tots els Rectors quan pleguen, doncs que li donin la medalla! Pel seu “salero”!

Però la única medalla que el Rector Roberto li quedarà a la seva historia personal és haver estat el PRIMER Rector que va fer entrar la policia a la Universitat de Lleida. (Ho va fer dues vegades).       

Pancarta a la façana de la Paeria de Lleida

La dignitat de País queda reflectida amb una simple pancarta. Un gest democràtic que honora a tota una ciutat. Comença molt bé la legislatura municipal i potser tornarà la il·lusió en la participació de les lleidatanes i dels lleidatans en la construcció nacional catalana, que la casta dels “socialistes” ens havia furtat.

Ara tenim 100 dies per perfilar i coordinar estructures ciutadanes que fiscalitzin al detall, sobre el que faran els nostres il·lustres i flamants directius municipals.

La previsible fiscalització municipal del PSC, Ciudadanos i del PP serà una broma, al costat de la fiscalització des de l’independentisme militant de base. La fiscalització “amiga” sempre és més franca i dura.

Lleialtat sincera al nou Paer en Cap i aliats, però cap xec en blanc, ni un.

100 dies.

El tsunami espanyolista a Aran (1)

Els electors tenen sempre la paraula i ells manen quan voten: no hi ha dubte a Aran, a la Val d’Aran, l’espanyolisme ha guanyat sense discussió. Ha estat un autèntic tsunami, tant al Conselh Generau d’Aran, com en el conjunt dels Ajuntaments aranesos.

Ja hi haurà temps per analitzar de manera detallada carrer per carrer, casa per casa, com s’ha repartit el vot i el perquè dels resultats. Cal una bona anàlisi electoral feta per professionals de la matèria. Abstenir-se advocats, caçadors, polítics jubilats, administratius i sobretot les dones o homes de candidats perdedors. Deixem-ho d’entrada als professionals sobre conductes electorals, si de veritat volem saber que ha passat. I prepareu la cartera perquè això costa pasta.  

Unitat d’Aran ha triomfat o sigui el PSOE en versió aranesa, el PSOE no el PSC. Segur que no els hi agrada que els qualifiquem d’espanyolistes. Com ho hem de dir?: Constitucionalistes, unionistes, defensors del 155? o com?

Em costa entendre que un que no vol ser independent, ni lligat a Catalunya, ni a Occitània i se sent lligat a España, perquè no ho defensa amb totes les lletres.

Que són i se senten aranesos, no hi ha ni dubte, però també se senten espanyols. Crec que se’ls ha de denominar com ells vulguin. Ja ens ho diran, per seguir convivint fora de climes electorals.

A la vegada espero que em deixin de dir “separatista” com em deien a les comissaries i presons franquistes i em diguin “independentista”. “Independentista català” és clar, perquè per que se’m consideri “aranès d’adopció” haurien de passar cent anys i encara seria de fora. Vet aquí la paradoxa.   

+++

Per altra banda constatar sobre les eleccions i dir-ho ben alt que el nacionalisme aranès pitjor, era impossible fer-ho. Tant el moderat com l’exaltat. La olor a carca o a agitadors aventurers, no deixava gaire espai per aconseguir adhesions.

El Síndic Paco Boya, l’Alcalde Antonio Serrano, per citar les dues actuals màximes autoritats del País, ja els coneixem com governen. ¿Ens enviaran a tots els opositors i dissidents a les galeres o per dir-ho en un context de muntanya a “ballar-la amb l’ós”?

Quan un guanya amb tanta rotunditat, i tot queda sense contrapès institucional, ni contrapès cívic, ni contrapès periodístic, té una especifica i nova tasca el guanyador de profundes conviccions democràtiques: donar joc politic a més gent, que la seva pròpia clientela. Ho faran? 

He gaudit de l’exposició d’escultures monumentals de Jaume Plensa que han instal·lat al mig de la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València. Dintre de  l’imponent obra arquitectònica de Calatrava encaixen els 7 també imponents caps, obra de Plensa. Una altra iniciativa de la Fundació Hortènsia Herrero que després de l’exposició temporal, adquirirà dues de les obres per quedar-se permanentment a València.

Plensa a casa el tenim per tot arreu. A mi m’agrada la primera època de contundent ferro forjat. Però també m’agrada l’altre Plensa : el de la paraula i l’escriptura. Cal que llegiu el discurs de Plensa en la cerimònia de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (6/11/2018). Nosaltres el vàrem publicar al número 39 de la revista LO CAMPUS.

El discurs acabava dient, tot somniant: “ Paraules, rostres, espais, llums, silencis ... “.

A València brilla encara més, amb les 7 escultures de Plensa: Laurelle, Carla, Minna, Maria, Laura Asia, Isabella i Silvia. 

De retorn

Aquest Sant Joan a la ciutat de València he decidit tornar escriure en aquest meu blog DIARI CÍVIC.

M’he fet un fart d’escriure a la cuina de la premsa universitària i també sobre política i cultura, però ja feia temps que no escrivia res personal, no només per pudor, sinó perquè pensava que no interessava a ningú.

Però ara m’interessa a mi i això és una bona raó.

Sense passió no sé escriure una línia i ara en tinc ganes.

I sinó em llegeix ningú?

Com diuen els valencians, els no lectors m’estaran dient: “Vés allà on brama la tonyina!” o “Vés on Cristo perdé el gorro”. Des de Catalunya dirien “Vés on canta la sardina” i els espanyols m’estarien dient: !Vete a freír espárragos!. Les frases fetes son sàvies.

Poema “Funeral Blues” de W. H. Auden.

Stop all the clocks, cut off the telephone,

Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Versió catalana de Salvador Oliva

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

De petit i de jove m’han marcat moltes coses, però hi havia una música que l’he anat recordant moltes vegades i era una música simfònica.

A més recordava la funda del vinil. Hi tenia uns arbres singulars i tot plegat sonava com molt nostre, com de la terra d’aquí.

No sabia sí l’obra era de Juli Garreta o de Joaquim Serra però recordava que s’havia editat a la mítica discogràfica EDIGSA.

Doncs avui, he trobat el disc via Youtube: era de Juli Garreta i la música que em commovia era un disc on hi convivien l’obra “Pastoral” i la “Suite en sol major o Suite Empordanesa”, tot tocat per l’ Orquestra Simfònica Catalana dirigida Antoni Ros-Marbà l’any 1986. Les obres són dels anys 20.

Era un disc d’una col·lecció molt important: l’Antologia històrica de música catalana d’EDIGSA i que actualment la discogràfica PICAP en té els drets i ho presenta en CDs. (De la portada en podeu veure un tros en la imatge que he posat al començament).

Als anys 80 d’aquesta mateixa gravació de Garreta. se’n va fer un altra disc amb diferent portada, de la discogràfica PDI, que és la que ara he pogut sentir sencera i esta inserida a continuació.

Dels records tendres en fas tota una romàntica aventura i a un altre nivell, també gaudeixo que s’estigui preservant la memòria històrica musical de la cultura catalana.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) anuncia que només reconeixerà Puigdemont com a president legítim

El secretariat nacional ha enviat un correu als socis amb el seu posicionament

 El secretariat nacional de l’ANC ha enviat un correu als associats en què anuncia que només reconeixerà com a legítim el president sorgit de les urnes del 27-S i el govern que designi. Així mateix, l’organització independentista mostra el ‘profund desacord’ amb ‘qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o opti per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de quatre anys’.

Al correu, titulat ‘Posició de l’ANC sobre les eleccions il·legítimes’, l’organització raona que, com que ‘el president i el govern legítim de Catalunya no han acabat la legislatura ni han dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27-S de 2015 i el govern que aquest designi’. Segons que diuen, ‘només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes’.

A més, adverteixen que no acceptaran en cap cas que formin part del govern ‘aquells qui, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.’ L’ANC, diu, donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a consolidar la República, restituir el govern legítim i començar el procés constituent.

AQUEST ÉS EL COMUNICAT SENCER QUE HA ENVIAT AVUI L'ANC ALS SEUS ASSOCIATS:

A l’Assemblea Nacional Catalana tenim ben clar que la majoria PP, PSOE i C’s a les Cortes Generales fa absolutament impossible un canvi de la Constitució espanyola, tant a curt com a llarg termini, que ens beneficiï com a poble, i que continuant dins d’Estat espanyol ens condemna a la decadència i la frustració, i a seguir tenint repressió i persecució política i vulneració de drets fonamentals.

Per tant, davant de l’absència d’un acord mínim de punts programàtics, l’ANC manifestem:

·        El nostre profund desacord en qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o estigui per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de 4 anys.

·        Que el nostre suposat silenci o neutralitat en els nostres missatges de campanya electoral no s’interpretin com una complaença o complicitat envers les manifestacions individuals o col·lectives provinents de les llistes independentistes. Nosaltres no tenim intencions partidistes ni les tindrem i treballarem per assumir compromisos ferms per part de les candidatures independentistes.

·        Demanem als nostres socis i simpatitzants que siguin ben conscients i conseqüents que el vot que dipositaran sigui clarament i indubtablement independentista, o sigui, el vot de la implementació de la República Catalana.

En vista a la gestió posterior als resultats d’aquestes eleccions, volem fer constar explícitament el següent:

1.   Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.

2.   No acceptarem en cap cas que, en la gestió posterior, formin part del Govern de Catalunya aquells que, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.

3.   L’ANC donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a tots els punts següents:

·        La consolidació de la República.

·        La restitució del Govern legítim.

·        L’inici del procés constituent.

El dia 27 d’octubre es va declarar la República catalana però no es va fer efectiva. Al cap de dos dies ens trobàvem amb mig govern català empresonat, l’altre mig a l’exili, un cop d’estat en forma d’article 155 aprovat pel Senat espanyol i unes eleccions convocades pel president espanyol.

Des del primer moment vam manifestar que aquestes eleccions no les consideràvem ni legals ni legítimes perquè qui les ha convocat no té potestat legal per fer-ho ni ostenta la representació del poble de Catalunya. A més, la vulneració i l’anomalia en el procediment democràtic normal és evident:

·        la Junta Electoral és clarament parcial (només hi són PP, C’s i PSOE)

·        el Govern d’Espanya, el convocant, és descaradament bel·ligerant contra dels partits independentistes.

·        els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, decanten la balança cap al mateix costat mentre s’exigeix escrupolosa neutralitat als mitjans públics catalans.

·       hi ha una estratègia de persecució ideològica i judicial dels plantejaments republicans

·    alguns dels candidats independentistes, uns són a la presó i altres a l’exili, sense poder fer campanya o fent-la amb moltes dificultats.

     Finalment, el Govern d’Espanya no vol aclarir si finalitzarà o no l’aplicació de l’article 155 el dia 22 de desembre, una cop proclamats els resultats de les votacions.

No obstant això, en el context descrit, les eleccions del 21 de desembre són una oportunitat de recuperar i restablir les institucions catalanes il·legalment usurpades i el govern legítim injustament cessat. Igualment, les votacions són una oportunitat per fer públic, una altra vegada, el suport de la majoria del poble de Catalunya al Govern legítim sortit de les urnes el dia 27 de setembre de 2015.

Davant les properes eleccions del 21 de desembre, en una situació excepcional d’ocupació de la Generalitat amb presos polítics i exiliats, s’han presentat diverses candidatures independentistes. Com que hi ha diverses llistes, s’estan produint desavinences o tensions polítiques com era previsible. I, en vista de que no hi ha un acord mínim de punts programàtics, fa que l’ANC no es quedi indiferent: ens toca dir què volem i què no volem, i que les llistes independentistes en prenguin nota.

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

---------------------------------------------------

Jo no sóc membre inscrit de l’ANC, però per primera vegada amb aquest posicionament, em fa repensar que potser cal que formalitzi la meva inscripció.

Ha mort el baríton rus Dmitri Hvorostovsky. Em sap greu i em recorda els bons moments que he tingut escoltant-lo.

Avui m’he posat molta música seva de fons i m’ha acompanyat com sempre. No només cantava operes clàssiques, sinó que també s’arriscava amb música actual, lligada a la lírica.

No hi ha morts romàntiques, però morí als 55 anys d’un tumor cerebral en un hospital de Londres, té un punt de gravetat especial i que em fa pensar.

Amb uns cabells llargs totalment blancs imposava i sentir-lo amb cançons romàntiques russes o cançons napolitanes et feia vibrar i et donava una certa complicitat que “mastegaves” cultura.

Jo l’he escoltat molt, sobretot en duets, com ho va fer amb un altre petit mite meu: la soprano Anna Netrebko . 

Com exemple i record, podem gaudir d’aquest vídeo. 

Eth Diari

Avui he descobert que la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu “Dipòsit digital de Documents”, ja han digitalitzat i ofert en obert, tota la col·lecció del diari en aranès : “Eth Diari”.

“Eth Diari” -l’únic periòdic en occità que ha existit- fet a Aran i en aranès, és una de les meves aventures periodístiques més preuades.

Com editor i director vàrem potenciar un periodisme artesanal, de proximitat i familiar. Era un micro-periodisme, perquè tenia poques pàgines, però va necessitar tota una infraestructura i treball de redacció, exactament igual com si tingues moltes pàgines.

Ja us podeu imaginar que representa cada dia, cada dia, (excepte els dilluns) publicar un diari amb noticies de la Val d’Aran. La dificultat per trobar continguts i la complicació de publicar informació d’una petita societat que quasi tots et coneixen, va ser dur. Sobretot perquè fèiem periodisme i no comunicació institucional, sigui política o fent marca de País.

Durant quasi mig any vaig preparar el terreny, vàrem començar amb un número zero l’octubre de 1998 i el gener del 1999 arrencava el número 1.

Durà quasi un any el projecte, perquè s’havien acabat els diners. Com que fèiem periodisme independent sense concessions, mai vàrem rebre ni una pesseta de cap organisme públic aranès, ni català òbviament.

En un microcosmo nacional i social estructurat en tribus i potents lobbies, el periodisme real pateix de veritat, sinó vols desfigurar la professió, és clar. Mai he patit tant i passat tant de fred com quan fèiem “Eth Diari” a Vielha.

Col·lecció quasi completa de “Eth Diari” ... CLICAR AQUÍ