MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 10)

 

Les DONES, el Front i el MEMORIAL (1)

                        Dedicat a l’Isona, la Rosa Maria, la Margarida i la Carme

En el primer número de la revista universitària independent que jo edito LO CAMPUS, apareguda l’any 2008, vaig incloure una entrevista de la Directora del Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida, tota una declaració de principis de la nostra línia editorial començar amb aquesta temàtica. I la Directora del Centre ens va dir un argument que em va semblar almenys xocant:

 

- “A la universitat passa el mateix que a la societat en general, també amb les seves misèries i els seus problemes...”.

 

Tot venia perquè jo em feia creus que a la Universitat no es respectessin els drets de les dones entre professors i estudiants, produint-se assajaments per exemple.

 

L’exemple em serveix per dir que en un Partit Polític també com a la Universitat, passa el mateix que a la societat en general, també amb les seves misèries i els seus problemes.

 

En 80 anys de Front hi han hagut diferents èpoques viscudes en moments molt diferents. Els 50, no van ser com els 60 seguint amb dictadura, ni els 70 amb dictadura i transició, ni i tampoc els 80 i 90 amb democràcia quan va acabar el Front.

 

La dones en el Front també han tingut un protagonisme diferent, sobretot quan havien de ser militants clandestines.

 

Com he anat explicant en aquest blog, jo em centraré només en el meu temps al Front de 1969 al 1976 sobre la situació de la dones en la organització, com en les reivindicacions polítiques del partit en termes feministes.

 

En el meu període el Front enquadrava un important nombre de militants femenines, tant de base, com de quadres i com de direcció.

 

La igualtat de gènere era assumida com una cosa natural sense gaires teoritzacions, ni tampoc calia forçar cap mena de discriminació positiva perquè elles soletes exercien una militància professional molt sòlida, liderant el que fes falta, sobretot les més joves, que tenien al voltant de 20 a 25 anys de mitjana.

 

El que si passava al partit era que hi havia la convivència de diferents generacions i en la més antiga, hi havia un tics d’una societat on en la vida civil dels anys 70 un 49,8 % de la població femenina es dedicava a “les feines de casa” i el 80% de les dones amb títol universitari estaven inactives de les seves professions. Tot aquest panorama tenia la seva traducció al partit.

 

Molts dels militants homes casats tenien la seva esposa a casa cuidant a la família i aquestes dones varen constituir una autèntica gernació de suport situada en una segona línia de la militància.

 

“Invisibles”, informades però sense vida interna de partit.

 

Moltes feien treballs de suport de tota mena, des de producció de materials com de logística actuaven pel partit, algunes d’elles es creien de sentiment membres del partit i de l’independentisme, encara que a la pràctica formalment no militàvem.

 

Però per la direcció del Front totes aquestes dones que el context familiars i social les situava a segona línia, ens eren molt importants.

 

Primer perquè més que una ajuda complementària era una ajuda estructural i a més perquè eren uns personatges a tenir en compte per la seguretat del partit.

 

Ara que per la pandèmia parlem de “bombolles familiars” en la clandestinitat una “bombolla familiar” era un marc que podia tenir esquerdes de seguretat.

 

¿De que servia que el home, marit entregat a la causa l'informés només unes coses i no altres a la dona, si només per la poquíssima informació compartida podia fer esclatar la bombolla i acabar tots a comissaria? La policia no estava per subtileses.

 

A mi les dones companyes de militants actius eren una preocupació, no cal dir quan apareixen distorsions d’infidelitats o vides més animades sense compromisos. Però infinitat de vegades jo em fiava més de la dona “professió: feines de casa” que dels seus propis marits.

 

I no penseu que és una qüestió meva d’aproximació a les senyores, ja que hi ha el mite que a mi m’agraden totes, sinó perquè una mestressa de casa sempre, sempre, era més responsable i eficaç.

 

A més elles “de pedres en feien pans”. La migradesa i l’alt cost econòmic d’un partit polític clandestí, necessitava de la responsabilitat que les militants dones exercien.

 

En clandestinitat els merders amorosos sempre són un problema o no, tot depèn. Per exemple jo em vaig casar amb una militant i en vaig tenir un fill o el meu pare quan es va morir la mare -una típica i imprescindible militant d’aquest grup considerat de segona línia- es va tornar a casar també amb una altra  militant. I moltes altres parelles varen anar a bon port o vàrem naufragar.

 

El partit no va exercir el recomanar que entre militants no s’enrotllessin com recomanen algunes empreses o serveis públics, per exemple a l’Anglaterra que jo vaig viure.

 

Al Front no només vàrem quedar influenciats per la moda ideològica del moment, sinó també per la moda, per la moda moda, tant en qüestions de vestir i com en l’aspecte físic.

 

A la universitat ja veies de lluny qui era del PSUC, un catalanista kumbayà o un independentista amb fums d’intel·lectual.

 

El jersei de coll alt, els pantalons de pana, la bossa penjada i dient cada cinc minuts “tant en quan ...” era un comunista camí de l’eurocomunisme i així podríem anar detallant les tribus i les famílies polítiques.

 

Nosaltres poca broma, cada acció tenia la seva vestimenta com si fos un atrezzo teatral. Això sí: barbes i cabells llargs era la moda, una moda que anant al barber podies en minuts canviar d’aspecte, una bona pràctica per viure en clandestinitat o com jo com un “alliberat clandestí” durant un període.

 

La veritat es que jo venia traumatitzat perquè el meu pare anti-modes uniformatitzadores, m’havia prohibit comprar-me uns pantalons de pana en la meva adolescència i primera joventut.

 

També era l’època que les joves, les nostres joves, per moda i algunes per reivindicació no es depilaven, ni les aixelles, ni res, fins i tot ni la possible ombra o no tanta ombra de bigoti.

 

També Front va tenir les seves lolites, lolis i lolas, com també unes adorables tietes de tota la vida, sense extremismes, tranquil·les, però d’una eficàcia combativa espectacular.

 

Així doncs la vida interna del nostre partit clandestí fou com la universitat i la societat en general.

 

A nivell de principis polítics el Front del primer Congrés recollia les reivindicacions feministes diem-ne bàsiques.

 

La dona i el treball, la dona i la família i el matrimoni, la dona i la sexualitat, la dona i l’església, la dona i l’educació i la dona i la política varen ser temes que va tractar el Front.

 

El feminisme ens preocupava en el sentit de sentir-nos part dels seus continguts, però el que no estic tant segur, és que en la nostra vida particular tot anés per aquesta “autopista”.

 

Com tampoc estic segur que el partit en fes una potent i visible fita reivindicativa. Això no vol dir que no ho intentéssim.

 

Recordo haver assistit amb el meu pare ja de partits diferents a “Les primeres Jornades Catalanes de la Dona”, celebrades el 1976 a la Universitat de Barcelona. Sent nosaltres uns dels pocs homes que hi vàrem assistir amb un magnífic esclat de potent feminisme.

 

(Continuarà)

 

+++

IMATGE: Escultura “Expansion” de Paige Bradley. Una figura de bronze amb electricitat que fou instal·lada temporalment a la ciutat de Nova York.

 

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 9)

Camí cap el final del 
meu personal homenatge
als 80 anys del Front

Vaig dir que intentaria no donar més la llauna i pels que m’heu demanat com acabaré el meu personal homenatge del Front en aquest blog en la commemoració del 80 anys del partit, us avenço els títols dels futurs posts sobre aquesta temàtica.

Res està cuinat i escrit encara, però porto 50 anys pensant sobre el patrimoni del Front i de memòria -com sempre- faré els 6 escrits finals, que seran aquests:

Les dones, el Front i el Memorial
L’espionatge, els seguiments, les detencions i la presó
L’estratègia unitària antifranquista del Front
El drama de tres dirigents del Front: els Colomines i Cornudella
Per què els del “FN de Ripoll” són uns reaccionaris?
El Front vist pels acadèmics i els webs de divulgació

El lector pot intuir que la memorialística de partit m’atrau, encara que em fa patir perquè no sempre em puc expressar obertament. Amb això vull dir, que tot i aquest final de la meva “Segona Sèrie”, el Front pot sortir posteriorment en qualsevol moment en aquest blog.

Encara més: 

Aquest 2021 celebrarem i publicitarem els “80 + 1 del Front” per consolidar-nos obertament com a Lobby d’Opinió en l’actual política catalana independentista.

La filosofia del Front és haver fet història i contribuir a la història del futur. El missatge permanent del Front és coral, transversal i no personal, per tant tothom hi és convidat per definició.

I com hem fet moltes vegades per facilitar les coses i els pactes, no afavorir protagonismes i que tots ens hi sentim còmodes: Tots ens auto-convoquem, així tots protagonistes.

+++

IMATGE: 
Escultura “Warrior with Shield” (1954) de Henry Moore.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 8)

 

El vesper de les Memòries 
i les Commemoracions

En aquest blog estic intentant escriure unes Memòries i ho presento com un “Assaig General” que vaig publicant perquè em permet corregir errors de dates, llocs o el que sigui, que alguns lectors em corregeixen. A més veig la reacció del que explico.

Tot això de les correccions i les opinions ho agraeixo molt, per tant gràcies de veritat. Continueu per favor.

No sé quan, però tot el que he escric ho relligaré i ja tindrem un petit llibre, almenys digital.

Cada dia rebo molts comentaris sobre el que escric. Comentaris de tota mena : a favor i en contra. Com que no em diuen que escriuen en “obert” o no accepten quan els hi proposo jo, reproduir el seu comentari al blog, aquests textos queden en la intimitat.

En els posts del blog sobre la meva etapa política al Front Nacional de Catalunya (FNC / el Front) està creant cert neguit a alguns ex-militants d’aquest partit i a alguns acadèmics especialistes en independentisme català per les meves opinions.

I això era previsible que passaria. I en previsió i volen que no m’interferís en la meva militància política actual, carregada de Primàries i treballant per unes properes eleccions, vaig repartir el lliurament dels textos per Sèries i entre Sèries donava descans a les possibles polèmiques.

A mida que m’he anant fent gran passo de moltes coses. A mi m’és igual que no se’m convidi a Memòries col·lectives del Front, ni a Comissions Commemoratives, ni no sé quantes coses que han anat passant any rere any. Suposo que és del més normal i de sentit comú que l’únic Secretari General del Front encara viu, no se’l convidi.

Això perquè passa?

Un bromista ha arribat a dir: -Perquè no et trobem. Dec ser la persona més identificada de l’independentisme català amb tot en obert: des dels telèfons, adreces, feina, obert l’e-mail de Twitter etc etc. Dues publicacions, dues redaccions de premsa més adreces d’e-mail. Tres blogs. I sinó, el meu nom i telèfom el trobareu al buscador de Google.

Però n’hi ha d’altres que saben que sóc crític de com s’explica la història del Front, crític que no estigui en serveis públics i en obert la documentació arxivística del Front repartida avui entre diferents militants i crític de com no s’afronta de veritat el problema dels xenòfobs del “FN de Ripoll”.

Estic acabant l’última sèrie de Memòries sobre el FNC que de veritat en podria escriure una enciclopèdia, però per no avorrir més o repetir-me, prefereixo finalitzar d’aquí uns dies amb nous textos que encara s’han de cuinar. I era obvi que arribaríem als temes més conflictius i més polèmics.

No cal ser un geni per endevinar que temàtiques com la “lluita armada” o la sortida meva de Front que jo la vaig viure com un “cop d’estat blanc” o les diverses sortides d’altres dirigents, tindrien o tindran una reacció polèmica, fins i tot de rebuig.

Per responsabilitat, per seguretat i per respecte a la voluntat de molts militants morts i sobretot vius, no entraré a explicar perquè uns o altres crec es van comportar com a “irresponsables” o com “indisciplinats”.

Com ja he escrit: quan siguem independents i després de 10 anys, caldrà obrir al públic en general les intimitats d’aquestes històries que ara no s’han d’explicar. Segur que no s’han d’explicar les del meu període de militància dins i fora del partit.

Un grup d’acció directa té una estructura piramidal, com també un partit polític en clandestinitat, i és clar: té un comandament, -un Alt Buró per exemple-. I si un Capità per molt General que ell es cregui, no segueix el que li manen, no el que li pregunten o suggereixen, un grup patriòtic d’acció directa no és assembleari i tothom fa el que vol i menys si ets una baula de la línia de comanament, si tot això no passa reiteradament, s’anomena “indisciplina”.

I si durant aquesta conducta reiterada finalment t’agafen a quasi tota la teva gent combatent de la Columna que tu dirigeixes, alguns en diem que és un “irresponsable”. “Irresponsable doble” si a més, ho acabes explicant en un llibre.

Els que em critiquen que hàgim creat un MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines, perquè un és un traïdor venut al PSOE i l’altra venut a Convergència, o sigui com jo suposo. Crec que no entenen bé perquè ho fem.

Avui el llegat del Front és totalment vigent i triomfador en l’arena política en diferents sigles de col·lectius cívics i partits polítics, i aquestes persones, aquests polítics, en varen ser els arquitectes i els constructors. I perquè els estimem, hòstia !!!

Sincerament els talibans nostrats els defujo tant com puc i precisament “l’Avi” i el meu pare m’ho varen ensenyar.  

 

+++

IMATGE: “Freedom Sculpture” (2001) de Zenos Frudakis. Instal·lada a Filadelfia (USA).

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 7)

La “lluita armada” i el Front

Aquesta és una de les temàtiques de la vida del Front que més m’emprenya parlar-ne.

Per moltes raons, però una d’elles és la tremenda frivolitat com s’ha explicat el tema de la violència independentista a Catalunya en general, durant els últims 80 anys.

Haurien d’atorgar un “Premi de novel·la de l’absurd” als que han escrit llibres sobre aquesta temàtica, mai havia llegit tanta fabulació, invenció i desfiguració com han escrit. Ho han escrit gent de bona fe, segur, però simplement relaten el que han dit les forces d’ocupació en les diferents detencions i relaten la desfiguració volguda, repeteixo: la desfiguració volguda, que els implicats d’una manera conscient, han volgut explicar i transmetre.

Centrant-nos en el FNC refermar-me en el que ja he escrit en aquest mateix blog : El FNC en els seus 80 anys mai ha fet ni una sola acció de lluita armada.

Si que els primers anys del FNC hi havia nominalment una “Secció Militar” del Front on englobava antics combatents de la guerra. Pel respecte que se’ls hi ha de tenir, tant en aquell moment com avui, se’ls hi respectava la denominació de la seva Secció o enquadrament com a “Militar” i s’escoltaven els seus posicionaments, però mai varen protagonitzar el que mundialment es coneix per “lluita armada”, en tot cas varen haver algunes “accions directes de propaganda”, més o menys contundents. Desconec si algú és va desmadrar per lliure.

El que sí va haver i és un orgull pel partit i hauria de ser un orgull nacional per Catalunya, és una defensa i protecció de militars perduts del seu cos d’origen en plena guerra mundial i de jueus procedents de l’Estat francès, afavorint el seu pas de frontera clandestí. Uns després reincorporant-se a la resistència francesa contra l’ocupant nazi i els altres de transit cap a destinacions més favorables de vida, per tant democràtiques.

És un període que a mi personalment m’interessa, i em sentia i em sento orgullós que “la meva gent” d’altres generacions fossin tant solidaris i valents. D’això en vull conèixer més i poder-ne escriure material per divulgar-ho àmpliament.

Aquesta solidaritat que quasi segur involucrava armes de protecció en les travessies per la muntanya, no equival a “acció de lluita armada”. 

He parat aquí el que estava escrivint en aquest blog avui, he obert la plataforma Amazon Prime i m’he posat la pel·lícula en streaming “Estado de Sitio” de l’any 1972, dirigida per Costa-Gravas i protagonitzada per Yves Montand. La temàtica de la pel·lícula és sobre els Tupamaros en la seva lluita armada contra el govern reaccionari de l’Uruguai, aguantat pel Govern Nord-americà que els ajudava en les tècniques de repressió. Això sí que va de lluita armada d’alliberament, en aquest cas d’alliberament social i anti-imperialista.

Acabada la pel·lícula he tornat a escriure i em ratifico:

Nosaltres els del Front hem fet acció directe de propaganda, hem desafiat l’ocupant nazi, francès i espanyol ajudant i protegint els que fugien de la barbàrie, però com organització, com a partit amb una direcció política, mai hem fet “lluita armada”. Mai és mai.

I per si algú vol discutir-me la primera època del Front i la “Secció Militar”, que m’expliquin de que parlem i de quines accions es tracta. Digués el que digués la policia repressiva espanyola en les seves detencions.

El que sí puc afirmar amb tota rotunditat, que des de l’any 1969 a l’any 1976 el Front no va exercir cap acció violenta, ni quan jo era militant, quadre o Secretari General.

Que durant aquell període es va teoritzar la “lluita armada” com una opció d’alliberament en el seu primer Congrés, és veritat. Però com a partit mai es va implementar.

Que vàrem veure o patir, que diferents militants del Front a nivell personal suposadament es varen integrar a col·lectius d’acció directa. És cert. (Alguns segur: perquè per les detencions ho vàrem ratificar i per les Memòries publicades per alguns antics militants, també).

Que aquests “col·lectius independents i plurals d’acció directa” de denominacions diverses, volien exercir una connexió amb diversos partits independentistes i varen convidar a diversos partits per explicar-los-hi el seu plantejament. Això també és veritat.

Jo com a directiu del Front vaig ser convidat a un exercici de tir d’un d’aquests col·lectius, en el que per cert no hi havia cap ex-militant del Front, vaig quedar tant acollonit i tant incòmode personalment en veure de com anava la cosa, que vaig canviar-me com la persona de contacte. I per més inri el nostre nou contacte assignat, poc després, també va deixar el Front i sembla que es va incorporar a un dels col·lectius d’acció. (Una detenció posterior ens ho va ratificar).

Certa historiografia de l’independentisme i certs Webs de divulgació insòlitament han canonitzat la figura de Jaume Martínez i Vendrell com el cap formal d’un suposat “aparell militar” del Front. Certament l’home no va deixar de pressionar i intoxicar sobre aquesta idea en la meva època, com també gent de Cambridge, Estocolm o Perpinyà m’alliçonaven.

Només cal llegir les Memòries de Jaume Martínez per posar-se les mans al cap de tanta negligència i ratificar el que ja vaig escriure dues vegades en aquest blog i ara serà la tercera: 

Quan els Països Catalans siguin independents, deu anys després, llavors algú haurà d’escriure el llibre sobre la veritable història del FAC, sobre EPOCA, sobre Terra Lliure i sobre altres col·lectius del ram. I també sobre la nefasta i repugnant actuació dels bascos a Catalunya durant aquell període.

També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable i un indisciplinat com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.

Mireu, hi ha un principi que per a un lluitador independentista demòcrata en la clandestinitat va a missa o hauria d’anar a missa: No és possible que cap especialització de la lluita d’alliberament no estigui sota un mandat polític. Aquí no hi ha suposats “exercits” que van per lliure, per suposats serveis nacionals.

Tot el que tractem aquí va perjudicar ferint de mort l’organització política professional del Front i va comportar tres sortides consecutives i en diversos períodes de diferents directius del partit:

Primer el meu pare Joan Colomines que de manera personal va deixar Front (1973), després jo de la mateixa manera vaig deixar el partit (1976) i després Joan Cornudella i un grup d’afins deixà el Front (1978) amb l’entrada sonada al PSC (PSC-PSOE).

D’aquests tres esdeveniment en parlaré en un proper escrit.

+++

IMATGE: Escultura “Les sabates en el Danubi” de l’escultor Gyula Pauer i del director de cinema Can Togay. És un monument commemoratiu situat a Budapest per honorar als jueus massacrats per la milícia feixista hongaresa durant la Segona Guerra Mundial. Se'ls va ordenar que es traguessin les sabates i els van disparar a la vora de l'aigua perquè els seus cossos caiguessin al riu.

-------------------------------------------------------

 Aportacions al debat

 Resposta oberta d’Àlvar Valls 
a Joan-Ramon Colomines-Companys

Estimat Joan-Ramon,

Llegeixo en l’última entrega del teu blog:

“També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable i un indisciplinat com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.”

Em mereix tot el respecte el que pensis, avui, de la lluita armada en general i d’en Jaume Martínez en particular, i em sembla bé que ho difonguis pels mitjans que creguis convenient.

Però no em sembla bé que despatxis la figura d’en Jaume Martínez amb un paràgraf de quatre línies construït sobre un parell d’insults.

M’ha semblat que aquesta teva afirmació pública, pel seu to ofensiu, la seva contundència i la seva lleugeresa, i venint de qui ve, no podia quedar sense resposta, també pública.

Faríem bé de construir la Catalunya independent sobre debats i raonaments, no pas sobre consignes i desqualificacions de persones i sectors. I, sobretot, que l’enaltiment d’unes “figures” no hagi d’anar en detriment d’unes altres.

Que tinguis un bon any.

Àlvar Valls

------------------------------------------

E-mail de Marc Ferrer a JRCC.

(Amb acceptació expressa que es podia publicar aquí).

 

Benvolgut Joan-Ramon,

Com a historiador i com a defensor del rigor històric, de la mateixa manera que escrius i demanes que "si algú vol discutir-me la primera època del Front i la “Secció Militar”, que m’expliquin de que parlem i de quines accions es tracta", crec que el mateix hauries de fer, quan titlles com "un irresponsable i un indisciplinat" a Jaume Martínez i Vendrell, més que res, perquè el poc que he llegit d'ell, inclòs les seves memòries, a mi, no m'ho ha semblat.

Podríem debatre sobre què vol dir irresponsable, si és o no irresponsable o convenient estar a favor de la lluita armada, però tot debat, necessita contextualitzar el seu període històric. No podem jutjar fets de fa 80 o 40 anys des de la perspectiva actual.

I sobre el fet de ser "indisciplinat", jo tenia entès que era tot el contrari.

Així doncs, per aportar més llum  a les definicions  "irresponsable i indisciplinat", almenys a mi, m'agradaria conèixer algun exemple.

També crec que és agosarat titllar de “Premi de novel·la de l’absurd” als que han escrit llibres sobre aquesta temàtica. Jo conec personalment a tres autors que han parlat sobre Epoca i Terra Lliure, i sé que es van documentar força i van parlar amb molts testimonis. Lògicament un dels recursos de tot historiador és consultar totes les fonts, i crec que no és cap error citar també informes policials i judicials. Tot ajuda a entendre la situació.

I si ja em permets una opinió personal, enmig de tot el que expliques, parlar de la pel·lícula “Estado de Sitio” em sembla com un intent de comparació i de voler ridiculitzar les persones que van practicar o van estar a favor de la lluita armada a Catalunya. Es pot estar a favor o no d'aquesta via, però amb encerts i errors, tenim desenes i desenes de persones que van patir tortures, presons i exili, i crec que només per això, malgrat la discrepància, caldria tenir-los una mica més de consideració.

I ja finalment, tens raó en afirmar que el FNC mai va practicar la lluita armada com a partit polític, però sí que va donar cobertura i potser puntualment va ser el braç polític de qui sí en va practicar, ja que els primers militants d'Epoca i TL venien del FNC, i es va participar en campanyes de solidaritat quan eren detinguts. 

Una abraçada!  

Marc Ferrer

----------------------------------------------------------------------------

 

E-mal de Robert Surroca enviat a Àlvar Valls amb còpia a JRCC.

 (Amb acceptació expressa que es podia publicar aquí).

 

Benvolgut Àlvar, 

comparteixo plenament la teva resposta al Joan-Ramon. Amb encerts i errors –com tots- el Jaume va dedicar la seva vida al servei de Catalunya amb presons, exilis, persecucions; les expressions del company i amic Joan-Ramon a part de lleugeres son ofensives.

Robert Surroca Tallaferro

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 6)

 

L’ESCOLA de MILITANTS del Front (1969 – 1976):
primera aproximació ( i final V)

 L’escola de militants i la publicació de revistes clandestines del Front (1969-1976)

 

A hores d’ara, després de tot el que escrit queda clar que quan dic “Escola de Militants” no ho heu de veure com un edifici amb aules, classes magistrals i alumnes, “Escola de Militants” és una dinàmica d’ensenyament i aprenentatge d’uns afiliats a un partit polític clandestí i això feia que aquests afiliats -o fins i tot simpatitzants-, passessin de ser afiliats a militants amb una habilitat operativa per col·laborar, ajudar o dirigir algunes de les tasques de la lluita d’un partint independentista combatent o sigui pro-actiu i ben lluny d’una simple presencia simbòlica.

La pro-activitat en un partit clandestí entre moltes altres activitats reivindicatives necessàries, la dóna les seves publicacions periòdiques. Publicacions que s’havien d’escriure, dissenyar, imprimir, relligar, emmagatzemar  i distribuir exactament igual com una publicació diem-ne de curs legal en aquella època.

En dictadura cada estadi de confecció de les publicacions era una petita o gran odissea i involucrava molta gent.

Nosaltres érem amateurs en la matèria o sigui aprenents i per desgracia que jo sàpiga no vàrem tenir a l’abast permanentment professionals del ram amb experiència o vinguts de la Formació Professional especialitzats en arts gràfiques.

Des del primer moment de la seva creació el Front va engegar publicacions nacionals i sectorials, jo aquí només parlaré del meu període de militància, que és el que conec i sobretot aquest de les publicacions.

En realitat en aquell moment vaig aprendre una nova professió: escriure com a periodista o com a cronista, expressar opinió i fer-me una idea pràctica del disseny i la impressió de publicacions.

De fet m’he passat uns 50 anys vivint d’aquesta experiència editorial, els meus sempre em diuen que el que he fet com editor al llarg dels anys, ho he fet artesanalment com fèiem les publicacions al Front.

I és veritat, el diari en aranès ETH DIARI editat per mi a l’Aran o avui la revista universitària LO CAMPUS han estat creats i elaborats quasi exactament igual com fèiem les publicacions en clandestinitat. Artesania, micro-periodisme, publicació “pobre” de materials o sigui senzilla i de distribució fàcil.

Però també ara, com he llegit en algun lloc, el blog com aquest és com la impressora “Vietnamita” en l’era digital. Escric el text, busco la grafia i la imatge i jo mateix pujo a la xarxa l’escrit quasi sense esperar un minut, moltes vegades encara calent. Tot i que algun text conflictiu obligatòriament m’he imposat guardar-lo 24 hores, tornar-lo a llegir i llavors “llençar-lo” a la Xarxa. Tot és la mateixa pràctica del periodisme diari i no cal dir del periodisme combatent lligat amb esdeveniments polítics, que no deixen espais morts per reflexionar dies i dies un text. De vegades tanta pressa o actualitat fa que surtin molts bunyols malgirbats.

Jo vaig tenir molts companyes i companyes de lluita molt propers, però n’hi ha que en el tema que ara explico varen ser importants: l’Àlvar Valls i en Josep-Lluís Pérez. L’Àlvar es va fer famós quan realitzava la seva maleïda dèria i en Josep-Lluís, l’Oriol per a mi en clandestinitat, em penso que també de dèries impossibles, va acabar exiliat i morint a Israel. Amb tots dos hi vaig col·laborar en edicions en èpoques diferents.

Amb l’Àlvar fèiem un tàndem brutal. Escrivíem i editàvem junts. Moltes vegades super-emprenyats pel moment polític, per exemple quan varen executar a Puig Antich corrent vàrem editar material: octavetes, díctics, tríptics i continguts de la revista central l’ARA.

I en tota aquesta operació si sumava el pare i la mare de l’Àlvar que jo els veia com una gent gran estimada, unes bellíssimes persones entregades a fer les publicacions quan calia. El pare de l’Àlvar dibuixava moltes de les coses que editàvem.

El Front tenia tot un sistema d’impressió bastant ampli i molt descentralitzat. Per una banda hi havia màquines de ciclostil guardades en domicilis particulars, que s’activaven i editaven tota mena de material dels originals o clixés ja picats que rebien i després lliuraven per la seva distribució. Vaig conèixer moltes persones fen aquesta feina, sobretot dones i mai en vaig saber el nom. Una vegada vaig quedar sorprès que tinguéssim una màquina d’imprimir en un pis sobre una comissaria de la policia nacional, segons deien era un lloc molt bo de fer clandestinitat als morros de l’opressor. A mi sincerament, no em feia cap gracia.

Teníem altres impressores arreu del país. Jo en dic impressores en realitat si que imprimien, però eren ciclostils. N’hi havien de diferents marques i tècniques, no sabria dir-ne les marques.

En teníem una que només feia una part de la feina i calia buscar la col·laboració tècnica de l’exterior. En concret, calia confeccionar uns clixés amb làser i nosaltres no en teníem la maquinaria i calia anar a diferents botigues a fer el clixés de les imatges i evidentment calia fer-ho dissimulant, preparats per respondre qualsevol pregunta incòmode dels botiguers i amb plenes mesures de seguretat.

Escriure textos ens era molt fàcil, a més teníem el millor corrector de llengua catalana del món: l’Àlvar, de fet era el segon perquè tothom sap en la història de la llengua catalana que el primer era el corrector de la revista Serra d’Or el senyor Eduard Artells, el mentor brillant d’una generació d’instructors de català, però furibundament criticat per la gauche divine de la literatura. Artells corria entre les nostres publicacions perquè l’Àlvar, un dels seus deixebles, el portava a les venes.

El disseny de les publicacions ja era un altres tema, mirat a distància de modes i de noves tècniques gràfiques, el que imprimíem era sobrecarregat en cada pàgina.

No recordo, ni quina tipografia treballàvem, ni la mida. Ni si utilitzàvem maquines d’escriure “justificadores", com explica Joana Viusà que ells si que ho feien a Paris fent la revista SOM. Sembla que una “justificadora” era una màquina elèctrica que calculava quantes lletres faltaven o sobraven al final de cada línia per “ajustar” el text. Crec que l’Àlvar utilitzava una Olivetti normal i corrent, que a més utilitzava per a tot, tant per les feines clandestines com per les seves particulars. Em fotia dels nervis la seva poca cura amb la seguretat, sobretot guardant originals i textos sota el seu llit de matrimoni en una maleta. -Al primer escorcoll segur que miren sota el llit !!! Jo deia. Ni cas.

Hi ha dos elements romàntics, històrics i molt útils en el nostre disseny i impressió clandestina del moment: és el Letraset i les lletres retallades en una plantilla que és resseguien els contorns per dibuixar-les.

El Letraset era un full on hi havia abecedaris de lletres o altres simbologies, que en sec i fregant sobre la lletra podies posar-ho al teu full de disseny. Com si passessis una calcomania. Així es feien titulars i altres entrades o destacats.

Tota la tipografia venia dissenyada i l’escola de militants del Front a causa de ser un autèntic obsessiu del treball ben fet, vaig aprendre  molt dels fulls disponibles de Letraset i de la seva biblioteca amb diferents models ofertats i sobretot de nou dissenys.

La dècada dels 70 la gamma de tipus de lletra Letragraphica que recollia tipus innovadors dissenyats pels millors dissenyadors del món eren difícils de trobar, almenys per mi. Jo no era de cartells penjats a la paret de la meva habitació, però segur algun dels nostres tenia penjat el famós cartell de Bob Dyland del 1967, on hi havia una tipografia de Letraset: la “Baby Teeth” de Milton Glaser. 

Estic fardant, però vull transmetre que anàvem seriosament en tot, fins i tot amb les tipografies. Aquesta era la nostra joventut lluny dels guateques, les cançons de moda, les passejades romàntiques i el sexe tranquil. La clandestinitat sempre és dura.

Tot i tanta floridura, les publicacions eren pobres de presentació. I vet aquí que va aparèixer un tutoratge, no només caigut del cel sinó provinent, ni més ni menys de Jordi Pujol. El Pujol primerenc abans de ser President, el que seduïa defensant el socialisme suec.

Els àngels eren Miquel Sellarès i Joan Crexell que havien creat clandestinament l’anomenat Servei d’Informació Català (SIC) i editàvem a més de Dossiers de temàtiques diverses sobre Catalunya, un butlletí informatiu mensual: l’Avui. Però per nosaltres foren un suport immens, perquè ens varen ajudar a fer les nostres publicacions amb un look de disseny diem-ne més professional.

Fins i tot ens varen editar alguna publicació que ens lliuraven impresa i embolicada de la seva Copisteria legal, o ens passaven informació ben bé com una agència d’informació nacional. Òbviament tot això era d’amagat o sigui clandestí. En Sellarès era un home de confiança de Jordi Pujol i en Joan Crexells no n’estic segur. Mai he sabut si Pujol sabia les ajudes de la “seva” gent.

Jo coneixia i tractava més en el Sellarés, personatge que avui sents dubte és un referent de la Seguretat al País i sempre que hi ha un problema d’ordre públic, sigui de Mossos o de policia de qualsevol administració, vaig a buscar que n’ha dit en Miquel.  

En Crexells era un fenomen moltes vegades misteriós, i moltes de les misses que es varen pagar, malgrat la música que pagava Pujol ho feia en Joan, que sembla que tenia patrimoni i molt de cash. El que segur tenia era vocació d’historiador i ens va deixar bons llibres.

Doncs bé, el duet ens va ajudar molt i nosaltres també els hi vàrem repartir molts dels exemplars de la seva publicació Avui. Aquest cop, bona part de la modernització del disseny de les publicacions del Front ens va venir de l’exterior.

 

Publicacions del Front o edicions externes publicades pel FNC (1969-1976) :  

 “ARA”, òrgan central del FNC en la seva Segona Etapa. “Full d'informació”: Suplement del butlletí ARA. “ARA SUPLEMENT” del Butlletí interior de Front Nacional de Catalunya adreçat exclusivament al País Valencià, a les Illes Balears i a la Catalunya Sobrepirinenca”. “Quinzenal d'informació” del FNC. “Front : per Catalunya lliure i socialista” : Publicació de la Secció Universitària del Front Nacional de Catalunya. “BLOC”: portaveu del Bloc Català d’Estudiants del FNC. “ACCIÓ” : portaveu de la Joventut Obrera del Front Nacional de Catalunya. “FULLS”: Nucli d'estudiants de Front Nacional de Catalunya a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. “COMBAT”: portaveu de FNC a les Terres de Lleida.

“QUADERN NACIONALISTA” del Moviment d’Alliberaments Nacional. “COMBAT” portaveu de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. “Full d’Informació Intern” de la Comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya. “Assemblea de Catalunya” portaveu oficial de l’Assemblea.  I també publicarem com ajuda solidària per la repressió o per escissions, publicacions centrals del PSAN, el PSUC i del Moviment Socialista de Catalunya.

 

+++

IMATGE: Poster de Bob Dyland (1967) dissenyat per Milton Glaser.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 5)

            L’ESCOLA de MILITANTS del Front (1969 – 1976):
                                 primera aproximació (IV) 

Tècniques d’agitació i propaganda del FNC

Tothom es pot imaginar que per un partit polític en clandestinitat la propaganda per arribar a la població en general, és molt important.

Sense internet, sense mòbils, sense premsa de paper o digital que et faci d’altaveu de la teva propaganda almenys com a notícia, tot és molt difícil, sempre recordant que estàvem en una dictadura i no només les forces com la “Guardia Civil” o la “Policia Nacional” “els grisos”, eren un problema, sinó també la Policia Secreta i una certa població sociològicament franquista que a certs pobles i a certs barris de grans ciutat, es convertien en autèntics delators.

Els militants amb més possibilitats de fer-se propagandistes necessitaven una preparació tècnica de l’agitació bàsica. El partit els hi va donar, tot i que moltes vegades hi havia accions de propaganda amb membres que intuïen més la propaganda d’agitació, que estaven “professionalment” ben preparats.

Amb la propaganda pública hi lligàvem el tema de la seguretat. La seguretat amb un partit clandestí és fonamental i això cal una bona planificació, una bona tècnica realitzada d’una manera molt “freda” i una escapatòria ben preparada i gens improvisada.

Que et detinguin a part que et converteix en una víctima i és dolorós, és un error tècnic. Al Front no fèiem resistència passiva i no ens deixàvem agafar com altres col·lectius practicaven. Un membre de Front tenia l’obligació d’escapolit-se sempre.

A més un propagandista del Front tenia l’obligació de valorar el material que anava a utilitzar. Cap eina d’agitació era gratuïta i darrera cada aparell o full, hi havia hagut altres militants que ho havien aconseguit o elaborat.

Amb tots aquests diem-ne principis d’actuació del Front en els termes d’agitació, ja us podeu imaginar que intentàvem explicar als militants per fer accions:

Com penjar senyeres, fer pintades, penjar cartells, enganxades d’adhesius, llançament d’octavetes o fulls volants com també es diu, o fer bustiades d’opuscles, o pancartes per a manifestacions o pancartes per penjar-les al carrer. O accions una mica més agosarades com posar altaveus o intentar interferir emissions de televisió o posar cadenes tancant algun carrer molt transitable d’alguna ciutat o cremar alguna simbologia franquista i espanyola al carrer.

Segur que me’n deixo de les diferent maneres d’activisme que els militants del Front vàrem fer.

Res d’aquestes accions, perquè ho he llegit en alguna memòria de membres del Front, res de res semblant a la anomenada Kale borroka dels bascos.

El Front no destruïa mai, durant aquell període que explico, cap bé immoble públic o privat: ni mobiliari urbà, ni aparadors, ni caixers, ni autobusos, etc. I no era que no tinguéssim capacitat operativa per fer-ho, era una qüestió de principis i d’oportunitat política per no ferir l’opinió pública que volíem al nostre costat.

Fins el punt grotesc i demencial -no diré aquí: ni població, ni entitat, ni família- que en una descoordinació a Ponent un equip va fer unes múltiples pintades en una població amb caràcter reivindicatiu i criticant a una entitat privada bastant nostrada del poble. L’entitat resultava que acaba de fer d’amagat una important donació econòmica al partit, i encara més, el dia de les pintades una delegació directiva del Front tenia d’anar clandestinament a veure els nous benefactors. Joan Cornudella és va quadrar i els que havien fet les pintades les anaren a tapar. (En plena dictadura !!!).

Això ens porta a un aspecte que no he citat, però que és obvi i de sentit comú, que és el saber treballar en equip. Coordinadament en equip, sota una direcció política. Important: sota una direcció política.

I en “Equips Especialitats”, per exemple a les universitats on els nostres propagandistes eren capaços per exemple d’anar al menjador públic d’un hospital on hi havia treballadors i estudiants, pujar d’alt d’una cadira i fer un petit míting.

D’aquests míting jo en vaig fer molts, fins i tot acompanyat d’altres forces polítiques reivindicant plataformes unitàries antifranquistes. A mi m’enamoraven les dones capaces de fer mítings-express en territori perillós. Perquè de perillós ho era, perquè tot era a cara descoberta. No cal dir que tot un equip de vigilància ajudava al que parlava.

Equips de vigilància que eren en totes les accions del Front.

Des de militants donant suport en alguna acció de carrer i que intentàvem que fossin militants de més edat que nosaltres que érem més joves, perquè la seva edat no els relacionava amb els que “saltàvem “ al carrer per exemple per posar una immensa i pesada cadena, lligada de punta a punta i que frenava la mobilitat dels cotxes.

O uns equips de suport per fer pintades: hi havia els de seguretat, però també hi havia “l’ajudant” del que pintava amb un esprai a la paret, no només perquè no fes faltes d’ortografia, sinó a més perquè no es deixes síl·labes per causa de la rapidesa i el nerviosisme. Més d’una pintada va quedar amb la reivindicació  “independència”  faltant-hi alguna síl·laba.

Per últim s’inculcava al militant el valor monetari del que utilitzàvem per la propaganda, sense deixar de fer qualsevol despesa necessària per assegurar la seguretat. Per exemple: Esprai utilitzat encara que mig ple, esprai  llençat, no fos cas que t’agafessin amb un esprai que retornaves a casa per reutilitzar-lo.

O les octavetes, el més idoni seria haver-les donades a mà als vianants, però això era massa arriscat i calia llançar-les a l’aire per fer una sembrada a terra. Mil i una vegada es demanava fer “semblades” en llocs fàcils de ser recollides o nets o no equivocar-se i llençar tot el material a una via de metro o una de tren o en un lloc mullat.

Una manera de donar valor al material és que el propi propagandista elabores les octavetes, passava poc, però saber com fer octavetes en una impressora manual “Vietnamita”, donava al militant aquest plus de saber el valor, el cost econòmic i humà de fer material de propaganda.

Ja veurem en un altre post com elaboràvem les publicacions del Front, en el període que n’estic fent crònica.

 

[Continuarà: “L’escola de militants i la publicació de revistes clandestines del Front (1969-1976)].