Wednesday, June 03, 2009


Ahir es va fer a Lleida un homenatge a Joan Cullaré.

Cullaré un vell militant del Front Nacional de Catalunya, el partit històric de l’independentisme dels Països Catalans, va ésser recordat, però tot i les lloances, no crec que en realitat s’expliqués l’autèntica dimensió d’aquest home. La dimensió patriòtica, política i personal de Cullaré han estat molt més grans que les que el propi fill va donar, segurament perquè no les coneix. I aquest és el problema, que encara avui no s’ha explicat la història de l’independentisme a Ponent.

De fet les explicacions a les Terres de Lleida de la clandestinitat antifranquista sempre s’explica esbiaixada. Com també s’explica desenfocada la història del nacionalisme català en general.

Em va fer gracia anar a aquest acte de la CUP, de les Candidatures d’Unitat Popular, que eren qui organitzaven l’homenatge. Sabia que em trobaria molts estudiants antiBolonya. I efectivament, quan vaig entrar a una sala petita i plena, algú va anar avisant als propis, que hi havia el director de LO CAMPUS. (Fer-ho discretament, no és el seu fort, per tant ho vaig notar sense gaire esforç). La veritat és que encara vaig riure més, internament es clar, quan els conferenciants em citaven amb nom i cognoms, explicaven accions i polítiques que jo havia impulsat. Alguns d’aquests estudiants es van quedar parats. El “tio” que intenten passar per la pedra a la Universitat de Lleida, es el mateix que citaven els conferenciants que ells havien convidat i això passava en un acte seu. Ho lamento per ells, però és impossible explicar l’independentisme d’aquest País sense parlar del Front i la seva gent. (Això de reinventar la història del nacionalisme ja prou ho han fet amb mala llet i amb desmemoria en Pujol, en Colom, en Carod i en Puigcercós per una banda, a més dels historiadors del Tripartit per l’altra).

Moltes de les coses que es deien no hi estava en absolut d’acord i em vaig quedar parat de sentir un historiador que explicava que vaig fer i ho explicava sota la seva interpretació fins a la invenció total. No necessito interpretació, perquè ho vaig viure jo. No hi va haver col·loqui, però si n’hagués hagut, no m’hagués defensat perquè no era el moment, sinó que hagués explicat perquè era molt més important Cullaré del que proclamaven. Però no es va obrir un torn obert de paraules. Discretament, sense parlar amb ningú, quan va acabar l’acte, vaig marxar i a viure. Homenatjar a Cullaré sempre està bé.

Tot això de reinventar i minimitzar o relativitzar passa amb en Joan Cullaré, com en Joan Cornudella, dos patriotes de pedra picada que necessiten, urgentment, difusió de les seves vides i del que han significat.

Cullaré va liderar a les Terres de Lleida la organització patriòtica local més gran que mai hi hagut a Catalunya. Aquesta organització quatriplicava a Ponent el nombre de militants a la organització que sempre es diu que fou hegemònic de la lluita o sigui el PSUC.
..