Jo formo part dels que sempre perden i novament a
Escòcia he perdut. Amb calma ja escriure els meus articles acadèmics i també
els periodístics sobre el referèndum, aquí només vull transmetre alguna vivència
personal.
Vaig anar a dormir tardíssim i m’he llevat molt
tard, quan ja des de feia hores tot el món sabia el resultat del referèndum escocès.
Aquesta nit post-referèndum he somiat moltíssim a l’escocesa i amb tota mena d’infermeres.
Sempre he pensat que sortiria el NO, encara que he incentivat a tothom pel SÍ i
si jo fos escocès hauria votat per un SÍ ENORME, tot i que sóc un anglòfil fins
a la medul·la i un enamorat de Londres.
Fantàstic que s’hagi fet el referèndum; fantàstic que
els del NO de Londres hagin promès mil i una transferència perquè guanyes la
seva opció; fantàstic que hi hagin molts més Sís que els que varen votar l’SNP;
fantàstic que a Glasgow -la gran capital econòmica- hagi guanyat el Sí i fantàstic
haver posat a l’agenda política europea la qüestió nacional de les nacions
sense estat.
La campanya escocesa del referèndum m’ha fet una
angúnia enorme en el seu argumentari, tants els del NO com els del SÍ. Vaja
arguments de merda. Espero no defensar Catalunya per la meva llibreta d’estalvis,
perquè si fos així, hauria de fer la revolució permanent.
Igualment que no em sento espanyol, no sóc escocès,
simplement sóc un català que vol votar per recuperar la nostra llibertat com a
poble.
Quan aquest matí m’he posar a treballar i fer
gestions, m’he barallat amb tothom. He frenat i he pensat que estava irritat
pel que havia passat a Escòcia. Sembla que no sóc de ferro colat.