Monday, October 26, 2020

 

Xile cada dia més lliure

Centrat en les Primàries de Junts per Catalunya no volia escriure de res més, però m’és impossible no dir res sobre el triomf del Referèndum per una nova Constitució a Xile liquidant la Constitució autoritària de l’època del dictador Pinochet.

Xile i els xilens sempre els he tingut a prop, sobretot a Anglaterra on jo estudiava i treballava. Tots eren exiliats i alguns varen tornar en plena dictadura i els varen matar.

Els xilens que jo he conegut han estat canyella fina.

I com sempre m’han condicionat amb la seva llengua. A la meva Universitat anglesa d’Essex la comunitat xilena fou la responsable que jo entres més lentament del que era previsible als fonaments universitaris de la llengua anglesa oral.

En general tota la comunitat llatinoamericana de la universitat, on destacava el mundialment famós teòric de l’anàlisi del discurs que era l’argenti Ernesto Laclau, em va condicionar la llengua i ells em varen servir com a conillets d’índies per explicar-los-hi per enèsima vegada que jo era català i no espanyol, que era independentista etc. etc.

Jo ja venia fort sobre estructuralisme i postestructuralisme com el de Laclau perquè Joan Cornudella del FNC en el seu moment dolç intel·lectualment parlant, ja m’havia donat una espècie de “classes particulars” i m’havia regalat traduccions seves de trossos d’obres de Barthes, Lacan, Derrida o Foucault.


Xile, els xilens i Allende els he portat al cor sempre, sobretot quan un 11 de setembre varen patir un cop d’estat contra el President Salvador Allende i el varen executar en plena batalla.

Recordo molt bé la noticia perquè la vaig conèixer durant una Operació sobre terreny dels militants del Front per interferir Televisió espanyola amb una proclama independentista.

L’Operació no va funcionar i veig que surt en alguns escrits històrics del Front, dels que crec que s’hauria de retirar l’explicació. Primer, perquè no va passar com s’explica i segon perquè jo era el responsable sobre terreny i sé perfectament perquè es va parar l’operació i que posteriorment em va portar a auto-reflexionar sobre quan un directiu ha d’acabar una operació clandestina perquè les raons de seguretat prevalen i fan avortar l’intent.

Tot plegat em porta a la reflexió de com la literatura llatinoamericana que molta és excel·lent, ens posava en contradicció en la necessària represa del català sobretot en plena dictadura.

Els “progres” de Barcelona llegien sempre literatura en castellà, cosa que en sí no és cap problema tot el contrari perquè les obres eren bones o molt bones, però no sabien ni llegien ni una línia dels nostres clàssics, ni contemporanis en català. Sí li sumàvem que algun desgraciat a la universitat ens interpel·lava perquè parlàvem en català a les assemblees i ens deien que parléssim en espanyol perquè “era la lengua de la clase obrera”, els catalanoparlants quedàvem ben fotuts. I se li pot afegir que a l’aula, el català no existia, exactament com avui en moltes carreres universitàries.

Per sort a Anglaterra i a Catalunya els xilens que he coneguts eren demòcrates de veritat i enteníem que la reivindicació de la llengua catalana era una eina plenament d’aprofundiment democràtic, exactament com avui.

Com sempre el problema no és dels altres, sinó dels propis catalans, fins el punt que una activista com Rosario Palomino actualment ha propiciat una campanya amb el lema “No em canviïs la llengua”, per conscienciar als catalanoparlants que no canviïn de llengua quan creuen, ja sigui per l’accent o els trets físics, que el seu interlocutor no és nascut a Catalunya.

Xile cada dia més lliure i Xile al cor.

“En un beso, sabrás todo lo que he callado”, Pablo Neruda.

 

+++

IMATGE: Cabeza (2011) de l’escultor xilè Benjamín Lira.