Entre el “Conclave Musical” i les “Barbolles Poètiques”: unes vivències
A mi m’agrada més parlar de la “Família Colomines
Companys” que de mi, per molt cregut que em creieu, perquè els meus pares varen
ser espectaculars.
Els meus germans i jo, som calcats en alguna de les
coses que els pares varen viure. Cadascú de nosaltres decantats almenys amb una
de les dèries familiars.
Jo em centro a parlar del “pis Familiar del carrer
Aragó” de Barcelona, perquè acabaria sent una metàfora de la vida intel·lectual
i política que vivia Catalunya sota el franquisme. A més de les coses que es
feien a casa, agrupava gent molt diferent i molt plural, aportant si voleu un
retrat d’uns sectors socials molt il·lustrats, alguns mandrosos en les
reivindicacions polítiques i d’altres perfectament combatents per la llibertat
nacional i democràtica.
Sí hagués de fer un guió de que cal parlar sobre la
vida al “pis del carrer Aragó” hauria de parlar almenys de 7 coses, a part de
les festes familiars, de la pràctica mèdica i dels registres de la policia:
Del “Conclave Musical”, de les “Barbolles Poètiques”,
del teatre infantil, de “l’allotjament” a escriptors i artistes, de les lectures
familiars de l’obra literària del pare, de la clandestinitat del FNC i de la
moguda de la lluita unitària: la Coordinadora, l’Assemblea de Catalunya i el
Consell.
En el “Conclave Musical” que en parlava en el
post d’ahir, varen aparèixer a la nostra família una parella que fou
determinant en molta de la nostra història d’aquella època: Agustí Millet i
Teresa Tolosa. Els “padrins” com afectuosament els hi dèiem, i que en realitat
ho varen acabar sent. Mereixen un llibre sencer per parlar d’ells i això ens
portarà en altres escrits a parlar de Sant Andreu de Llavaneres, localitat situada
al Maresme.
La vintena de persones que venien assíduament a les
sessions del “Conclave Musical” totes demòcrates i catalanistes, no crec
que estiguessin molt disposades a la militància i no sé que haguessin dit de saber
que a dos metres on estaven escoltant musica, s’hi celebrava al mateix pis
nostre, una reunió política que la policia n’hagués dit “subversiva”.
El pare era conscient d’aquest allunyament entre
grups assistents a les diverses “coses” de casa i en una de les seves obres de
teatre “Els postergats”, en una escena on es parla al costat del riu Danubi i
que l’autor suggereix que ha de sonar el vals “Danubi blau” de Strauss el fill,
hi ha un avís i un clam als diferents grups i als diferents compromisos, que
nosaltres vivíem.
Això ho recordo, sense haver-ho llegit, perquè unes
de les pràctiques que es feien a casa, era que el pare reunia a la família i
ell en veu alta ens oferia l’últim escrit seu, fos poesia o teatre, i també de
escrits en marxa. En aquella època per la ràdio ens deien “... que la família que
resava el rosari conjuntament en família, seguia unida ...”. Nosaltres de
manera unida, escoltàvem les creacions literàries del pare.
Malgrat molta de la despolitització o politització però
no expressada pels melòmans de l’òpera del “Conclave Musical”, aquest grup també
fou el meu públic de les obres de teatre que jo muntava a casa.
Amb la complicitat del tiet Victori que em pintava
les peces clau per l’atrezzo de l’obra, jo pintava amb pots de Takers de gouche
i paper d’embalar uns grans decorats, més alts del que jo era. Muntava obres
que de infantils en tenien poc, encara que parlaven de Montserrat i la seva “Moreneta”
o de l’imperialisme nord-americà.
El pare s’indignava que jo convides als amics “melòmans”
perquè era gent gran i deia que jo havia de convidar a un públic infantil. Ja
en aquella època a mi m’anava la gent “gran”, per tenir-hi una bona polèmica.
Tinc els noms de tots els homes que participaven al “Conclave
Musical” i al meu teatre “infantil”, el nom d’algunes dones assistents, però no
de totes i em rebenta no tenir-ne el seu nom per escriure’l.
I la culpa és la de sempre: les dones apareixien com
a “esposa de ...”. Encara que la majoria a mi em semblaven més “sàvies” que els
seus marits i en realitat segur que ho eren.
(Continuarà)
+++
IMATGE:
Escultura “La dona que es pentina” (1921) d’Esteve Monegal. Instal·lada novament
des de fa uns dies a la Plaça del Pati de Valls. En la fotografia quan la instal·lació
era a un dels extrems de l'estany.