M’he
trencat la mà
(Comentari primer)
Soc d’un patètic
pujat, a poques setmanes de deixar Lleida per sempre, per començar una nova
aventura editorial i una autèntica nova aventura de vida a les Terres del Delta
de l’Ebre, travesso a peu una carretera per on no s’havia de fer i salto un guarda-rail
d’acer posat amb molt mala intenció, perquè per la part de dins no té cap tros
cimentat per posar-hi els peus i que fa que inevitablement caiguis com un sac
de patates a la carretera.
Carretera on sense pietat circulen a tota pastilla uns cotxes que tenen presa, després d’haver esperat neguitosos en uns semàfors en una rotonda on hi el cèlebre i caríssim magatzem de joguines Mestre, que competeix veïnatge amb l’internacional Decathlon Lleida.
Vaig caure a la carretera jo i el meu carret d'anar a comprar. La caiguda va ser doble: a l’entrar a la carretera i després de travessar-la espantat, al tornar a saltar un altre guarda-rail que el galvanitzat tallava pel contorn de sobre i a més estava molt calent dels 42 graus que teníem a Lleida, aquell maleit dissabte.
Tanta imprudència fou per guanyar temps tallant el camí en una imaginaria línia recta, perquè em creia que em tancaven el Super.
Em sagnava la mà dreta, em feia mal la mà esquerra, em creia que m’havia carregat els texans i la meva estimada camisa de quadres comprada en un xinès. Unes peces úniques i funcionals, perquè no necessiten planxa.
Em feia mal el pit dret pel cop a terra, però de fet ja em feia mal abans de la caiguda i estava esperant la seva revisió per descartar qualsevol problema oncològic d’una dolorosa i clara asimetria, tant poc usual amb els homes. Tot un temps d’espera diagnòstica, que ha estat inevitable pensar en les classes de cirurgia de mama de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida que havia assistit com alumne sènior.
Unes amables caixeres del gran Supermercat Esclat de Cappont em varen posar aigua oxigenada por on hi havia sang. Vàrem fer un imponent espectacle, molt a prop de l’expositor de vendes de samarretes de l’Assemblea Nacional Catalana pel proper Onze de Setembre que el super “nostrat” venia.
La mà esquerra sense ferides semblava salvada, doncs no era així: fou la que precisament a l’Hospital Arnau de Vilanova em varen diagnosticar un possible trencament.