He estat a la inauguració de les
Jornades Occitano-Catalanes: primer a la conferència de Jordi Pujol i desprès al sopar. No pensava quedar-me al sopar, però desprès de la crida general de l'oposició socialista per boicotejar la inauguració, vaig decidir anar-hi. A mi no m'instrumentalitza absolutament ningú.
Per cabró, el que arribi l'últim!.
Pujol va passar de puntetes sobre els mitjans de comunicació i l'aranès, perquè sap perfectament que és una de les assignatures pendents que ha deixat. (Vergonyosament pendents). Va estar bé, en recordar als convergents aranesos, que no s'oblidin d'Occitània. Quan va acabar la conferència, va fer un a part amb mi, que va durar uns minuts i em va fer un parell de comentaris sobre els aranesos. És va treure de la seva cartera d'executiu o de venedor, un exemplar de
"Aran Información" - la premsa del PSOE d'Aragón que dona suport als seus d'aquí -, i em va criticar un editorial, dient que mentien. La tesi de l'escrit era que Unitat d'Aran-PSC ho ha fet tot pel país i Convergència no. Aquest "a part" amb el President, fou observat per molts dels meus enemics mortals de la convergència aranesa, mentre feien cara de sorpresa i un fotògraf no parava de disparar la seva càmera. Només per això, pels sorpresos, havia valgut la pena haver-me posat corbata.
El cert és, que la sorpresa va ésser per mi, tota la vetllada. (Pels contactes, pels múltiples a parts, pels somriures, pels
mocs, pels que no em varen dirigir la paraula i ens coneixíem, pels que ho varen fer pels descosits...).
A hores d'ara, jo, pagar 40 euros per un sopar on tothom era convergent amb carnet, ja té morbo. (Els organitzadors de les Jornades són uns malvats o més d'uns "rates" amb els que hem preparat cursos i desprès no s'han fet. Els plats trencats els he pagat jo i ningú ha assumit la feina feta. No m'hi trobaran més, paraula. Ni el detall de regalar-me el tiquet del sopar inaugural!).
En l'àpat hi havia sis taules amb 10 persones a cada taula, mes o menys.
La meva taula era a un metre de la taula del
"sector rosa" de Bossòst i a un altre metre de la taula del Síndic i Pujol. Amb nosaltres hi teníem les dues "bèsties negres" segons l'oposició, amb les seves respectives dones, a més uns que no coneixia i el famós
"Samarreta". Aquest va estar tota l'estona molestant "a veure qui la tenia més llarga", ell o jo. Fou tant desagradable, que malgrat la meva exquisida diplomàcia d'aquesta nit, va arribar un moment, uns segons, que és va notar que em violentava. Com sempre, lloances a
Eth Diari, quan ells varen ésser uns dels principals boicotejadors.
Tenia dues dones a cada costat. La de l'esquerra, la vaig conèixer aquella nit i per ésser la dona de qui era, era com increïble que fossin matrimoni. Em va semblar, un autèntic contrapunt a les formes bèsties i grolleres del seu marit, al que abans del sopar, durant i desprès li vaig dir, mil i una vegada, que era un provocador i que crispava la política. Aquest senyor, és un autèntic exemple de l'estil de Les, amb una variant: viu al Baix Infern com descriu la
Divina Comèdia del Dante. I en concret a l'octau cercle o
Malebolge, on el dimoni en cap és
Gerión, i concretant més, al "recinte 9" on hi ha els sembradors de discòrdies, els cismàtics i s'hauria d'afegir els venedors de "Havans". És veritat, tot està recollit al cant número XXVIII.
A l'altre costat, a la dreta, hi tenia una altra DONA en majúscules.
La vetllada és va acabar al
Saxo, on -desprès de sentir a l'oracle republicà- no tinc ni el menor dubte que
Vivéncia Aranesa no és casarà amb ningú. I que ni en Maragall, en Mas, ni en Carod o els seus respectius d'aquí, em diran per on haig de tirar. Sóc independent i militant de la cultura, i a Aran, òbviament de la cultura occitana. Que s'ho facin!. Perquè aquests polítics, alguns autèntics pinxos de barri, estant malalts de maldat. Ha estat, és i serà difícil viure entre tan de clans i tribus. Visc un període de supervivència i hauré d'emigrar per fer bullir l'olla. A finals de setembre torno a Londres. Amén.
