..............Ha mort Mo Mowlam

...................

Mo Mowlam, una lluitadora d’esquerres, que va propiciar l’acord polític per la pau al nord d’Irlanda quan era Ministre i a més defensava la cultura de la pau i el diàleg, essent molt crítica sobre l’actual guerra de l’Iraq i del propi Tony Blair, ha mort.
Aquest dijous ja comentava el seu estat crític de salut, que feia preveure l’actual desenllaç.

Descansi en pau. Una altra política decent, morta!.

Que un poema de Sylvia Plath, en sigui el meu homenatge:

..........MÍSTIC

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.


Poema de Sylvia PLATH, “Arbres d'hivern”
Traducció de Montserrat Abelló

--------------------------

..........MYSTIC


The air is a mill of hooks.
Questions without answer,
Glittering and drunk as flies
Whose kiss stings unbearably
In the fetid wombs of black air under pines in summer.

I remember
The dead smell of sun on wood cabins,
The stiffness of sails, the long salt winding sheets.
Once one has seen God, what is the remedy?
Once one has been seized up

Without a part left over,
Not a toe, not a finger, and used,
Used utterly, in the sun's conflagration, the stains
That lengthen from ancient cathedrals
What is the remedy?

The pill of the Communion tablet,
The walking beside still water? Memory?
Or picking up the bright pieces
Of Christ in the faces of rodents,
The tame flower-nibblers, the ones

Whose hopes are so low they are comfortable:
The humpback in his small, washed cottage
Under the spokes of the clematis.
Is there no great love, only tenderness?
Does the sea

Remember the walker upon it?
Meaning leaks from the molecules.
The chimneys of the city breathe, the window sweats,
The children leap in their cots.
The sun blooms, it is a geranium.

The heart has not stopped.


Sylvia PLATH
“Winter Trees”, 1972.

...

Primer fou en Carod-Rovira qui ens anunciava Esquerra Republicana a la Val d’Aran, ara és Jaume Bosch d’Iniciativa per Catalunya-Verds qui també ens diu que hi haurà Iniciativa a Aran. Primer la metròpoli catalana ens destapa el pastís i desprès els nacionals aranesos o sigui els occitans d’Aran, fan de fantasmes. Perquè fa riure, que hagin d’ésser des de Barcelona que facin aquests anuncis i a Aran ningú s’hagi presentat d’una manera formal encara.

Això sí, els jefes de la capital ens diuen que seran partits diferents, lligats a les seves formacions respectives, curiosament però coordinades amb seccions dels Pirineus. O sigui partits aranesos que no parlen de tu a tu amb les organitzacions catalanes, sinó amb una sectorial, tota una relació de segona.

Aquesta gent, que van de progres, segueixen el patró suïcida dels partits grans, tractar als seus com una sucursal i a la vegada tractar a Aran també com a sucursal.

Volem partits aranesos independents!!!!.

Aran ni és una comarca catalana, ni és un joc terminològic on és digui que Aran és una “comunitat nacional”, deixant-ho així, en genèric, perquè ja avui, uns interpreten i diuen “comunitat nacional... catalana”, i els altres interpreten i diuen “comunitat nacional... espanyola”, cal dir-ho sense embuts, i els partits polítics en les seves organitzacions han d’actuar en conseqüència: “Aran és una comunitat nacional occitana”.


...

Per tot el centre de Londres i a moltes parades de metro de les perifèries, ha aparegut un cartell de publicitat del diari de la tarda, on deia “Mo prop de la mort”. Tota una fatal premonició.

És tracta de la socialista, o laborista, Mo Mowlam, la que fou entre molts altres càrrecs polítics, la Secretaria d’Estat per Irlanda del Nord del Govern de Tony Blair, i que va tenir un paper fonamental en l’alto el foc definitiu de la IRA i desprès en “l’Acord del Divendres Sant”. És a dir l’arquitecte bàsica, per part britànica, de la pau a Irlanda del Nord, que avui s’està consolidant

Jo he llegit la seva autobiografia, Momemtum, títol que juga amb el seu nom afectuós i popular de Mo, tot i que és diu Marjorie, tot un text de vida profunda i de servei. Jo en vaig quedar prendat del seu llibre i el Regne Unit ha quedat prendat de la seva habilitat i generositat política.

Quan els anys 90, va tenir un tumor de cervell i va perdre tot el cabell pel tractament, va demostrar una vital manera d’afrontar les contrarietats, tot cara al públic. Desprès vindria el seu històric paper a Irlanda de Nord. Avui no sé que li passa en la seva salut, però no hi ha dubte que el Regne Unit i Irlanda han d’estar tristos, jo també ho estic.


---------------------------------------------------------------------

.....................


...

Diuen que a Londres, cada persona és filmada una mitjana de 300 vegades al dia. Segur que jo, com molts que ens passen el dia a la City, és molt més del doble de mitjana el que ens filmen. I per aquestes filmacions acabem de saber, que el brasiler que la policia va matar a Londres, ni anava vestit com deien, ni havia tingut cap conducta sospitosa. (No portava cap abric, ni és va saltar cap tanca, ni tant solts va existir l’escena de que li deien que pares i ell no va parar).

Tenim les imatges i tothom les ha pogut veure. (veure la fotografia). La intoxicació i el passar informació falsa, és constant per part de la policia, i els diaris una i una altra vegada piquen, fins que ja han dit prou, i la “ITV News” ha començat a destapar tot l’afer. Passarem d’una mort a un assassinat amb premeditació i traïdoría, simplement va ésser una execució del suposat terrorista. (Amb militants de la IRA ja ho havien fet).

Des de Catalunya he sentit, en tertúlies nocturnes, tantes bestieses sobre aquest afer, que em fa vergonya tenir aquestes “brunetes mediàtiques” a "Catalunya Ràdio". No ens mereixem una ràdio pública, amb tant reaccionari opinant. I ara quina serà la justificació?.

Mentrestant a Londres, van laminant els drets civils de tots.

............................

.....................Jean Charles De Menezes mort a terra, al vago del metro.
.....................Perquè ens menteix la policia britànica?.


...

És del tot preocupant l’alt grau de mentalitat de “marginalitat” que tenen els militants occitanistes. És tant l’esclafament francès per les coses d’Occitània, que la reivindicació de molts occitanistes de bona fe, fa que s’acabi exercint de forma radical i fora de tots els circuits polítics existents. Serà la meva visió possibilista de la política, que en fa veure així les coses. Però ésser possibilistes en la reivindicacions cíviques, polítiques, econòmiques, socials culturals i lingüístiques, és a dir nacionals, només el que ha de portar, és aconseguir avançar en el camí del reconeixement d’Occitània com a realitat cultural i també nacional.

Mireu be la cara de tots aquests personatges. Són el poder francès a les “Regions” també franceses, que són a Occitània. Són els Presidents regionals de l’estructura administrativa francesa a Occitània. Qui no entengui , que com una gota malaia o com un mal son, se’ls hi ha de posar a la seva vida la qüestió occitana, dia rera dia, que deixi la política o l’activisme i és dediqui a collir maduixes. S’han d’utilitzar totes les escletxes de la legalitat francesa, totes, per situar Occitània a l’arena política i cívica. A mi només em correspon la vessant cívica, però estaria bé que els polítics aterressin i és deixessin de purismes i fessin política realista. Llavors potser tindríem diners per les Calandretas, per les publicacions, pels festivals i centenars de coses que és poden fer. A mi no només m’interessa la reivindicació al carrer, m’interessa crear infrastructura, el més solida possible i que duri.

Mireu-los bé. No hi ha alternativa, se’ls ha de fer còmplices de l’occitanisme. Ells son part del poder.


..........
..........
..........

...

Avui, un dia sencer de debat i reflexió sobre Occitània. Tot un repte, pel que caldrà adequar l’entitat “Vivéncia Aranesa” a una dimensió nacional occitana. I cal elegir nou president/a de l’Associació.

...

Atenció a les fotografies del japonès Shoji Ueda (1913-2000) que s’exposen a la Fundació de “La Caixa” de Palma de Mallorca. Les obres venen del museu que té dedicat aquest creador a Tottori al Japó.

...

Un dels llocs mítics de la Toscana és Carrara. El seu fabulós, estimat i eròtic marbre és per mi el súmmum del romanticisme i de l’art de l’escultura. Però també hi ha Pietrasanta, tot un altre món de marbre i bellesa. És aquí on l’escultor anglès Marc Quinn, esta acabant amb tot un equip d’ajudants o de veritables tècnics del marbre, la gran escultura que és posarà a Trafalgar Square de Londres.

A través d’un concurs restringit, és va voler trobar l’escultura adequada per a un immens pedestal buit, que hi ha a la tant simbòlica plaça. És l’anomenat “Quart Pedestal”, que està al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, i que al segle dinou hi havia d’anar una escultura eqüestre, que mai és va instal•lar.

Un jurat va opinar i donar com a guanyador a l’obra de Quinn, però la gent també va opinar, i jo també en aquest mateix Diari, el 3 de gener del 2004, em decantava per aquesta inquietant proposta.

Us asseguro que quedarà bestial i impactant en aquesta plaça un monumental cos de dona en estat, amb discapacitació física, d’uns cinc metres d’alçada. La dona és una persona real: Alison Lapper.

Marc Quinn parla del contrast d’un món d’escultures d’homes i d’herois, com el situat a la fàlica columna de la plaça o sigui Nelson. Una autèntica heroïna és i serà la senyora Lapper. Un nou símbol en marxa, per a Londres.

........................................................................................................

................................

A poc a poc Londres és va engalanant amb unes banderoles que inevitablement cada matí em recorden Catalunya. És una campanya impulsada per l’Alcalde, amb la idea de fons que els londinencs no ens podem dividir pels actes de terrorisme i el seu logotip incorpora com a disseny integrat, dues idees: Set milions de londinencs i un Londres.

No puc deixar de pensar amb la campanya catalana de : Som 6 milions.

Totes dues campanyes aporten sentit d’identitat i pertinença. A més, aquesta anglesa és un clam contra la barbàrie terrorista i això encara li pot donar un aire de "resposta i adhesió immediata", en una societat bastant desmobilitzada.

Acabes estimant Londres.


...

.........Fills de les favel·les


....................sense què?
....................o només amb?
....................(—de nou—
....................el bell
...................—abans—)


Imatge de Jordi J. Lafon de l’obra "paisatges i éssers".
Text de Víctor Sunyol.


...

Avui és el Dia Internacional dels Pobles Indígenes, amb la reivindicació que els pobles indígenes reclamen el dret a les seves vides, terres i drets humans. Curiosament per a mi, coincideix que he començat una contacte amb la ONG “Survival” a Londres, precisament una entitat dedicada donar suport als pobles indígenes.

Tot això dels “Dies d’alguna cosa”, no és que m’entusiasmin, però de vegades serveixen per difondre una mica més, el tema de la diada. Des del punt de vista del “màrqueting social” és un petit motor més, col•lateral, però no central, d’una possible campanya que s’ha de realitzar tot l’any, feta “a pluja fina” i que ho vagi impregnant tot. Però si és celebra en ple agost, segur que a Europa almenys, una Europa de vacances, serà un Dia pobre de mobilitzacions, tant pobre i maltractat com els indígenes.

La situació dels “indígenes”, denominació que em molesta profundament, però això és una altra discussió, o potser no, potser és la discussió, perquè forma part de la discriminació brutal dels drets humans d’aquests grups. Les denominacions també porten carrega ideològica, això que ens ho expliquin a nosaltres: dues cultures -la catalana i l’aranesa. Som minories nacionals o nacions minoritzades?.

Deia que la situació dels “indígenes”, és greu perquè pateixen una terrible repressió exterior en molts llocs i els hi falta tota mena de cobertura de drets civils, perquè no pateixin abusos com els que pateixen els jarawa, que van sobreviure al tsunami però que no aconsegueixen salvar-se de les invasions foranes agressives.

"Survival" ens diu sobre aquest cas:
“...Els jarawa, un dels pobles indígenes que habita les Illes Andamán, en l'Oceà Índic, van causar sorpresa en tot el món quan es va saber, dies després que el tsunami causés estralls en tot el sud-est asiàtic, que havien salvat les seves vides gràcies al seu íntim coneixement del mitjà natural. No obstant això, aquesta tribu, que fins a 1998 no havia tingut contacte algun amb la societat majoritària, corre ara el risc de ser exterminada a causa dels colons de la Índia, que envaeixen la seva terra, roben els seus animals, ofereixen als homes alcohol i tabac i abusen sexualment de les dones jarawa. Tot això a pesar de la política radicalment nova que, sobre el paper, van adoptar les autoritats a la fi de l'any passat, que recalca la necessitat de protegir la reserva jarawa d'invasions de tot tipus, i que les autoritats no han aconseguit posar en pràctica encara...”.

.........................

Brancusi és un dels meus escultors preferits. Tot ell, amb el seu posat, ja és tota una escultura. És genial!

........................


...

Reconforta quan trobes algú o alguna organització, que diu allò que tu penses, sobretot si fins llavors, ningú no deia res, i et pensaves que eres un outsider, com sempre.

Ha hagut d’ésser Amnistia Internacional qui li recordes al President del Barça que la Xina no respecten els drets humans i que s’ho pensi dues vegades que aquest govern, que és una dictadura, sigui el sponsor de la samarreta del Club.

Per dignitat esportiva del Club, per dignitat nacional catalana i per solidaritat als represaliats xinesos, el FC Barcelona no pot portar aquesta marca avui, a la samarreta.

................

Un cartell de l’òptica, per comprovar com el president Laporta, té la vista.

...

Un dels gurus anglosaxons dels estudis de nacionalisme, el ja jubilat Anthony D. Smith de la LSE, no té ànima per entendre i sobretot per comprometre’s amb la lluita reivindicativa dels pobles i les nacions sense estat. És simplement un estudiós, que tant podia haver estudiat les papallones com les nacions, expressa la mateixa fredor o el mateix distanciament d’espècie, que quan s’estudien els animalets. Només entén de veritat, i de forma autèntica, el nacionalisme israelita, perquè és un sionista, però res més. La seva teoria fonamental queda desmentida per l’evolució d’un munt de nacions, nacionalitats i pobles sobretot d’Europa, no cal dir el cas català, que està a les antípodes del que el senyor Professor teoritza sobre l’origen de les nacions. En ciència pura, una teoria desmentida amb aquest ampli grau de pràctica, seria eliminada ja, però en ciències socials és pot anar fer bullint l’olla fins que et jubilen, el que es graciós és que a més, amb una sobirana barra, apareguin “clònics” de la “teoria Smith”. Tota una altra tribu, a la recerca de poltrona, a poder ésser, de per vida acadèmica.

Però malgrat tanta misèria intel·lectual, acadèmica i laboral i sobretot de falta de principis, hi ha un fet de Smith que em va commocionar en un dels seus seminaris. És parlava del seu tema estrella, l’Holocaust i òbviament se’l titllava de barbaritat, de genocidi i de gran crim de la humanitat, com va ésser. Però a la vegada, aquell dia, també va parlar d’un altra genocidi i crim de la humanitat: el llançament de la bomba atòmica a Hiroshima i a Nagasaki per part dels Nord-americans. Aquell dia, aquell comentari al seminari em va fer pensar molt. Certament també va ésser un gran crim, però l’historia oficial i revisionista ho camufla i justifica, d’una alta manera.

Precisament aquests dies que és commemora el 60 aniversari d’aquest crim a la humanitat, em ve a la memòria la contudència de Smith, i em molesta la tergiversació i justificació històrica, que molts mitjans de comunicació fan avui de la massacre. Hem de continuar adherint-nos al moviment mundial antinuclear i seguir defensant la cultura de la pau, per molt que el discurs dominant sigui tot un altre.


...

L’assassinat que ha comes la “Guardia Civil” a Roquetas de Mar d’Almeria, és d’autèntica vergonya. Els "il·lustres" membres indesitjables han d’ésser expulsats del Cos i jutjats com a delinqüents.

Tots els meus respectes per Juan Martínez Galdeano.

On són les organitzacions dels drets humans denunciant això?

E-mail que he enviat a diferents grups d’Amnistia Internacional:


andalucia@es.amnesty.org , almeria@es.amnesty.org , cadiz@es.amnesty.org ,
cordoba@es.amnesty.org , granada@es.amnesty.org , huelva@es.amnesty.org ,
jaen@es.amnesty.org , malaga@es.amnesty.org , sevilla@es.amnesty.org ,
info@amnistiacatalunya.org , info@es.amnesty.org

Compañeros,
Soy un catalán que vive en Londres.
Pregunta: Como es que vosotros como grupo local de Amnistía Internacional, no estáis denunciando el asesinato del agricultor Juan Martínez Galdeano en Roquetas de Mar de Almería por parte de miembros de la Guardia Civil?

Está bien que habléis de las atrocidades del mundo, pero se puede pasar este flagrante atentado a los derechos humanos?

Haber si ahora, además de tener de hacer lobbying con las autoridades, habremos de hacer presión el pueblo llano, a los “funcionarios” de la solidaridad. Amnistía Internacional sigue muda sobre este tema y es un silencio escandaloso.

Saludos cordiales
Joan-Ramon Colomines-Companys
http://diaricivic.blogspot.com


...

Aquest és el mafiós i terrorista que m’amarga cada dia la meva vida a Londres. La meva i la de milers de londinencs. Aquí el tenim avui, amenaçant novament als britànics. Malgrat les amenaces, n’estic fins els nassos de tanta seguretat i sobretot sabent que no servirà de res tant desplegament. Qualsevol dia volarà alguna instal·lació cultural o del patrimoni històric, està més que cantat.

Han aconseguit fer insuportable els trajectes del tant emblemàtic i estimat metro. I tota la zona 1 de Londres, per cert la turística, acabà sent un autèntic perill. Sinó al temps.

Això no s’arreglarà amb policia, ni amb el tirar a matar, caldrà posar les bases d’una altra política exterior més justa i menys imperial, com la que Blair ens té acostumats. Avui recollim tota la negligència d’una classe política nefasta, en el que Trio de les Açores en són el paradigma del cinisme.

...

...........


..........CONFESSIÓ


Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.


Poema de Marta Pessarrodona.


....

...........


Una de les avantatges d’estar a Londres és que és una plataforma global immensa, i això em possibilita veure les mil i una televisions del món. Avui era el dia de veure la Televisió Gallega, pel que significa la investidura d’un nou President del govern gallec. Nostàlgicament cada dia veig la televisió andorrana, per estar al dia de les coses dels Pirineus.

Si els aranesos en comptes de gastar-se 72.000 euros amb un monument a la llengua, els invertissin en infrastructura televisiva, tindríem “AranTV” privada en marxa, el proper mes d’octubre, amb programa diari.

És tanta la irresponsabilitat i negligència de les institucions araneses, tant les locals com les nacionals, en les inversions en cultura, i és tanta l’estupidesa d’una concepció estàtica i mortuòria de la cultura d’alguns prohoms de la societat civil d’Aran, que sincerament estic en un cul-de-sac. No sé per on tirar.

Sé que és necessitem mitjans de comunicació a la Val d’Aran, però com fer-los amb diner privat, si les institucions, no és que no ajudin , és que a més si posen d’esquena, amb les seves pràctiques de dumping rural.

Diuen que hi haurà un monument de 6 metres: 6 metres d’estupidesa i de no saber com reconstruir culturalment i lingüísticament un poble. Perquè, no són 12 milions de les antigues pessetes, pal plantades a la fresca, sinó que és una col·lecta entre la població, que “crema” qualsevol altra col·lecta per fer cultura viva, per crear infrastructura, durant mesos o anys.

Tot amb la mateixa filosofia com els que regalen llibres, els que regalen CD i vídeos, els que regalen revistes o sigui els que només proporcionen cultura aranesa de beneficència, que irresponsablement, impossibiliten i destrueixen qualsevol infrastructura editorial i de comunicació pròpia i mínimament normalitzada.

Qui invertiria en Pizzes a la Val d’Aran, si les autoritats regalessin pizzes a tort i a dret, a tot déu!!!.


...

Ens hem de felicitar per la concentració d’ahir a Aran i felicitar als organitzadors.

Jo en sé poc del que va passar, jo estic a Londres, però puc endinsar-me en totes les vies d’informació que ofereix internet, per descobrir el poc tractament de l’esdeveniment per part de la premsa nacional catalana.

Segurament l’única premsa local, que ha estat a l’alçada ha estat “EL Segre”. Aquest diari filo-socialista ha entès que calia foto de portada de la reivindicació aranesa. Malgrat les distàncies i el seu usual sectarisme, molt bé aquesta vegada. Per tant barretada i felicitacions.

“La Mañana” no en fa portada i del que en diu a dins, no ho reflecteix via on line, o sigui que no ho sé. Aquests filo-convergents s’han equivocat i a la llarga ho pagaran en lectors aranesos.

És com inconcebible que el diari “Avui” no en digui res de res. Ni la milionada que pagava el Conselh Generau d’Aran per fer un publi-reportatge setmanal, ha entendrit el cor del periodisme nostrat, que quan és tracta d’Aran: o passen per caixa o la merda amb les seves reivindicacions. Per Barcelona, la Val d’Aran és o una pedra a la sabata o les vacances pijas de la neu. Que el Síndic Barrera n’aprengui, i sàpiga on és el periodisme del país i on és, simplement, la publicitat pagada.

De tots els altres diaris no cal ni parlar-ne: res de res.

Al moment que he escrit això no puc saber que farà TV3. Potser passar alguna cosa al programa “Comarques”, precisament el títol ja està en sentit en contrari a l’esperit de la concentració. Dubto que passin res al "Telenoticies" nacional, perquè aquest programa emblemàtic no varen ni citar la “Festa d’Aran”, menys encara ara. Però està per veure. De moment els programes d’ahir de pagament de TV3, només puc comprar-ne un sobre “Aran i l’esturió”, la gran noticia culinària que eclipsa la mobilització reivindicativa.

De tot això, res és nou. Als catalans la qüestió aranesa els interessa poc. I els partits s’han trobat en un problema.

Però no fem trampa:
Tots els partits aranesos son sucursals dels partits catalans, per tant hi ha uns espectaculars fracassos interiors i les seccions nacionals araneses dels partits, no han sabut convèncer als seus.

A més, el Conselh Generau té un enorme problema de promoció d’imatge i de màrqueting. Treballen amb l’estómac i van de figures, no entenent que son ells qui han de passar, mil i una vegada, resum dels esdeveniments, notes de premsa, fotografies. Han de trucar i trucar i trucar a la premsa , han de fer de grup de pressió i ésser una gota malaia. Però això no és fa, perquè no és treballa professionalment en aquest camp. És una llàstima, però és així.

El resultat el tenim avui: quasi un silenci total a tot Catalunya del que va passar ahir.
Visca l’Aran!.


...