Us recordo que la
meva conferència fou : “Com reclutar independentistes a Catalunya? En
homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”.
La conferència editada ... clicar aquí
Podeu trobar també el vídeo íntegre de la retransmissió en directa de la conferència al Web del MEMORIAL.
Vídeo
de la conferència ... clicar aquí
Reunits de
manera on line l’equip del “FÒRUM CÍVIC : Patrimoni independentista
del Front (FNC)” s’ha decidits els següents punts de treball:
1. Ens felicitem per la Conferència Inaugural
del “MEMORIAL Joan Cornudella - Joan Colomines”, i ara es començarà una distribució del vídeo
acompanyat d’una edició en format de premsa del text de la conferència.
El vídeo de la conferència es penjarà amb diferents portals d’internet, com L’INDEPENDENTISTA de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” i les publicacions de la Plataforma Cultural LO CAMPUS, on en el seu YouTube del digital LO CAMPUS DIARI quedarà en dipòsit el màster de la còpia del directe de la conferència.
2. Promourem les noves Beques “Memorial Joan Cornudella - Joan Colomines” per estudis acadèmics en qualsevol especialitat sobre el Front Nacional de Catalunya (FNC). Obrim un període per trobar finançament, un acord amb alguna editorial i escriure les bases.
3. Encarregarem fer una recopilació del textos de Joan Cornudella sobre socialisme democràtic per tal d’editar-ho. L’edició hauria d’incorporar una revisió crítica i ben referenciada sobre els textos i la seva militància. Obrim un període per trobar finançament, un acord amb alguna editorial i trobar el possible autor de la recopilació.
4. Com a FÒRUM CÍVIC encetem un nou programa denominat “Memòries de dones independentistes” per tal d’incentivar a que escriguin pàgines memorialistes les militants històriques vives.
Aquest programa és una primera aportació del FÒRUM CÍVIC a introduir la perspectiva de gènere en els estudis de l’independentisme. Tot el material s’anirà publicant al Web del “MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines”.
14
de desembre de 2020
+++
IMATGE: Les xemeneies del terrat de la Casa Milà coneguda com “La Pedrera” a Barcelona. Obra de l’arquitecta Antoni Gaudí.
Nosaltres, signants del manifest de la tancada de Montserrat de 1970, cinquanta anys després, exposem que:
1. A l'Estat espanyol, malgrat la fi de la dictadura franquista i els més de 40 anys de període democràtic, encara continua aplicant-se una legislació repressiva que converteix en delicte fets polítics i socials i l’exercici de drets fonamentals que en tot estat democràtic són considerats legítims i àdhuc constitueixen drets fonamentals de tota la ciutadania.
2. Que, malgrat els avenços que, en el seu moment, va suposar l’Estat de les Autonomies, part dels drets dels pobles i nacions que avui formen l’Estat espanyol continuen sent ignorats a benefici d’una suposada unitat nacional, principi bàsic de les lleis fonamentals de l’Estat espanyol.
Per aquests motius, tornem a reclamar, tal com ho vàrem fer fa cinquanta anys, reafirmant-nos en els punts del Manifest de 1970:
1. Que sigui promulgada una amnistia general per a tots els presos, exiliats i represaliats per motius polítics.
2.
Que l’estat garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets
dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret
d’autodeterminació.
Montserrat, 12 de desembre de 2020
SIGNANTS:
Francesc de Borja Aragay i Prades, pedagog
Teresa Barba i Fàbregas, vídua d’Antoni Tàpies
Francesc Bellmunt, cineasta
Oriol Bohigas, arquitecte
Quim Boix i Lluch, dirigent de la Federació Sindical Mundial
Joan-Ramon
Colomines-Companys, politicòleg,
periodista i editor
Lluís Domènech i Girbau, arquitecte
Ramon Domènech i Girbau, arquitecte
Xavier Folch, editor
Feliu Formosa i Torres, traductor, dramaturg, poeta, professor d’art
dramàtic i actor
Josep Maria Forn, cineasta
Carles-Jordi Guardiola, escriptor i editor
Román Gubern, escriptor i historiador de mitjans de comunicació
Josep Maria López Llaví, crític de cinema
Josep Massot Muntaner, monjo benedictí,
director de les Publicacions
de l’Abadia de Montserrat
Antoni Matabosch i Soler, president emèrit de la Fundació Joan Maragall
Cristianisme i Cultura
Guillermina Motta, cantautora
Jordi Pericot i Canaleta, artista plàstic i dissenyador
Pere Portabella, cineasta
Quico Pi de la Serra, cantautor
Pere Planella, director teatral i dramaturg
Frederic Raurell, caputxí de Sarrià
Enric Satué, dissenyador
Blanca Serra, lingüista
Marina Subirats, sociòloga
Xavier Valdivieso, músic
Francesc Valls i Tomàs, assessor d’empreses
Albert Vila Lusilla, escriptor
Roc Villas, exdirector de la Filmoteca de Catalunya
+++
El Document d’Òmnium Cultural en pdf ... clicar aquí
En aquest Blog ja vaig publicar la meva vivència de la Tancada de Montserrat de 1970 ... clicar aquí
+++
IMATGE: Il·lustració “Àngel saludant a cavall que passa” (1988) de Manuel Viusà.
Ja hem retransmès
en directa la meva conferència: “Com reclutar independentistes a Catalunya? En
homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”.
Retransmesa des de la redacció de Lleida de la revista LO CAMPUS i del digital LO CAMPUS DIARI (10/12/2020).
I organitzada per la plataforma “Fòrum Cívic: Patrimoni independentista del Front (FNC)”.
Ara cal treure-li més partit a la jugada i buscar més espectadors que vegin el vídeo íntegre, saber opinions i provocar discussió. (També distribuirem el text de la conferència més endavant).
Crec que ha anat prou bé, només una anècdota al final, quan he llegit un poema del meu pare m’he emocionat, trencant el ritme poètic, jo quedant sobtat de les emocions inesperades i un xic cohibit.
Recupero el tros del poema a la conferència i us el penjo:
(...)
El meu pare, el Dr. Joan Colomines, l’any 1969 va escriure un poemari publicat clandestinament amb fulls ciclostilats i agrupats com dins una carpeta -tot molt com d’edició de campanya-, que es titulava “Poemes Clam” on hi havia el poema “Comiat” que per acabar us vull llegir:
COMIAT
Definitivament et dic adéu
Espanya
dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps
ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un
res de res d’allò que hauríem de saber
–allò
ben nostre–, o potser embadalits
amb
un possible acord o l’entesa
fal·laç,
ens manteníem resignats.
Ja
fa, però, un munt de segles
–som
al seixanta-sis del segle vint–
que
estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que
lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè
tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra
corrent.
Definitivament
et dic adéu!
M’acomiado
de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha
massa injúria i massa greuge,
i
massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè
ni tu –cavaller de Castella
amb
creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat
d’ovelles esquilades–,
no
podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo
de lluitar per la pau
i amb
els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo
de crear el futur d’un país
i
deixar-te. Apa, adéu!
I ara
pensa en els teus,
en
els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en
els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests
són els teus fills,
els
únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i
allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull
viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint
Catalunya. I res més!
Potser
un dia ens veurem: Déu et guardi,
et
diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem
lluitat massa temps al replà,
i tot
és ple de pols i teranyines.
Definitivament
et dic adéu!
T’ho
dic sense rancor, somrient
darrere
del cancell, mentre poso la balda.
+++
El VÍDEO ÍNTEGRE de la retransmissió en directa de la conferència el podeu trobar al Web del MEMORIAL:
https://memorialcornudellacolomines.blogspot.com/
Haver participat
a l’inici d’unes Primàries de partit he après moltes coses, sobretot amb qui
comptes de suport a part dels avaladors o votants, però també he aprés qüestions
digitals.
He tornat a descobrir la sopa d’all: necessito novament la plataforma Facebook, que vaig deixar-hi d’escriure el mes de juliol de 2018.
He descobert que els afiliats de partits o associacions que viuen lluny de Barcelona capital, Girona i Tarragona no tenen Twitter tenen Facebook. (No sé sí existeix algun estudi acadèmic que corrobori la meva impressió domèstica i res científica).
Doncs no en parlem més: com que ja tenia compte a Facebook simplement el ressuscito i el reactivo, que vol dir que hi hauré d’escriure les meves dèries ... una feinada. (Veig que hi hagut un re-disseny total de les pàgines).
Intentaré també canalitzar al meu Facebook escrits d’aquest blog, el meu Twitter personal, el Twitter de LO CAMPUS DIARI i altres publicacions que intervinc com LO CAMPUS, L’INDEPENDENTISTA i VOTZ ARANESA.
Aquest és el meu link de Facebook:
https://www.facebook.com/joanramon.colominescompanys
Us atreviu a “fer-nos amics” a traves de Facebook?
Des del 18 de
juny d’enguany “Twitter España” em va bloquejar el meu compte personal: @jrcatalunya
Vaig perdre a més, els meus 1.450 contactes, una misèria al costat d’altres comptes personals.
Vaig enviar més de 50 e-mails als equips de Suport de Twitter, tant l’espanyol com el nord-americà. Fins i tot em vaig fer passar per espanyol. Ni mig e-mail, vaig rebre.
Un impertinent text en un diari català com l’Ara, que deia en un titular “Joan-Ramon Colomines-Companys, l’‘outsider’ de JxCat que no té Twitter per haver-hi defensat Laura Borràs, la seva rival”, ha influït sembla en el desbloqueig del meu compte i he rebut el següent e-mail:
Case# 0160837546: Appealing a locked account - @jrcatalunya [ ref:_00DA0K0A8._5004A1xGzU7:ref ]
Twitter Support
Hola:
Te escribimos para comunicarte que tu cuenta ya se ha
desbloqueado. Lamentamos las molestias ocasionadas.
Te contamos un poco más: Usamos sistemas para detectar y eliminar muchas cuentas de Twitter de spam automatizadas, y parece que tu cuenta fue detectada como spam por error. Esto puede ocurrir si una cuenta presenta comportamientos automatizados que incumplen nuestras reglas.
Lamentamos la confusión y esperamos volver a encontrarte en Twitter pronto.
Si necesitas comunicarte con nosotros nuevamente, envíanos una denuncia desde la aplicación de Twitter o visita nuestra página de formularios, ya que no se monitorean las respuestas de esta cuenta.
Gracias,
Gràcies a tots aquells que m’havien fet costat i gràcies a la redacció del digital LO CAMPUS DIARI que em va permetre utilitzar el seu compte de Twitter @locampusdiari per participar a les Primàries de Junts.
Ara hauré d’aprendre com passar seguidors nous, d’un compte a un altre, sense disparar les alarmes.
Si us haig de ser sincer, malgrat els obvis inconvenients, ha estat una cura no tenir Twitter personal durant 152 dies.
Ha estat una recollida d’avals muntat pel partit com unes eleccions, de les que la Sindicatura electoral de Junts n’ha donat el resultat.
Tot i el resultat
el camí per a mi comença ara, malgrat les aparences. Tinc quatre anys per
endavant sense preses.
Era cantat que la Borràs i en Calvet serien els invitats especials, representants tots dos el mateix: el centre-dreta de Junts.
Jo represento el socialisme democràtic a Junts, el que no li agrada els lideratges de l’independentisme caviar. I el que creu que cal jubilar ja tota la casta nostrada de l’independentisme, per estar cremada, però sobretot per ser ineficaç.
Sóc d’una esquerra moderna en clau de servei en un “bloc nacional”, que no li fa falta deixar a casa el collar de perles per fer reclutament independentista al cinturó de Barcelona, per exemple.
En un altre moment, quan s’acabi la tensió de totes les mini-campanyes de primàries del partit i també hagi passat el gran dia de les eleccions, m’agradarà escriure en mode memorialístic les intimitats del que ha passat entre bastidors en aquestes Primàries presidenciables.
Tot plegat ha estat una “delícia” que explica les contradiccions de tot un Procés de llibertat nacional.
Malgrat les discrepàncies internes, ara tothom ha de remar en la mateixa direcció.
A part d’explicar les anècdotes de les putades entre bastidors en les Primàries, cal oferir una reflexió política i un clar full de ruta.
I per part meva ho faré en la conferència per streaming del proper dijous 10 de desembre en la inauguració del “Memorial Joan Cornudella – Joan Colomines”.
La conferència l’he titulada: “Com reclutar independentistes a Catalunya? En homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”, tota una presa de posició que curiosament resta avals a Junts.
La controvèrsia és entre les múltiples expressions avui de l’independentisme català: l’independentisme “macarra”, l’independentisme líquid, l’independentisme caviar, l’independentisme participatiu o l’independentisme de bloc nacional i l’independentisme de classe, ja en parlarem a la meva conferència del Memorial.
Us ho apunteu a la vostra agenda, per favor: “10 de desembre / conferència d’en Joan-Ramon / Memorial”.
+++
IMATGE: Escultura “Monument al buròcrata desconegut” (1994) de Magnus Tomasson. Instal·lada a Reykjavik (Islàndia).
Acabo de presentar formalment la
candidatura de presidenciable de Junts per Catalunya per les properes eleccions
al Parlament de Catalunya.
Una il·lusió immensa i un homenatge a tot
l’independentisme històric.
“L’Espai Puigdemont” ens pot portar a la llibertat
del País. Només caldrà sobretot, sobretot, coordinar-nos bé amb tot l’altre
independentisme.
Però la meva petita contribució a aquest
procés de presidenciable es pot acabar aquest diumenge perquè necessito
aconseguir 100 avals i sembla molt difícil.
Necessito ajuda de tothom.
Necessito que afiliats de Junts per Catalunya
m’avalin perquè em volen o perquè no em volen, però creuen que cal incentivar
el debat i estant disposats també a donar-me “l’aval solidari” perquè el
Reglament permet avalar a més d’un candidat.
Penseu que hi ha una altra manera de poder
implementar l’independentisme i per fer-ho, cal un estil diferent de lideratge.
Proposta política ... clicar aquí
+++
IMATGE: Escultura
“Ship” (2019) d’Anna Gillespie a la Half Moon Bay de Heysham / Anglaterra.
En la recerca d’avals
entre afiliats de Junts per Catalunya per poder-me presentar com a
presidenciable del partit a les properes eleccions al Parlament de Catalunya,
topo en una enorme dificultat: no tinc accés directa via telemàtica amb els afiliats.
I per això haig de fer tots els papers de l’Auca i utilitzar totes les vies possibles per donar una senyal d’atenció perquè m’avalin o en donin l’aval solidari encara que no em votaran. (Els avaladors poden fer-ho per molts candidats a la vegada).
Avui que queda una setmana de finalitzar la presentació d’avals, no sabem encara com es recolliran al Web del partit i que caldrà aportar.
És un error que el partit, respectant totes les dades personals confidencials, no ajudi a fer una crida global a tots els afiliats amb els noms dels candidats presidenciables i incentivant la recollida d’avals.
Per tot això, em veig obligat a treballar amb una campanya de “màrqueting pobre”, exercida com el il·lusionant “Art Povera” construït amb materials pobres, que en política significa que només amb imaginació jugues amb els pocs mecanismes que tens. Des de Lleida, confinat, internet és un bon aliat.
Encara que tinc el meu Twitter personal bloquejat per “Twitter España”, utilitzo un Twitter d’una de les meves publicacions.
I us adjunto a continuació dos exemples de treball a Twitter, buscant la bona fe dels que volen uns partits independentistes fortament democràtics i que donin oportunitat al debat, malgrat ser ella i ell independents.
Carta Oberta a Pilar Rahola ... clicar aquí
Carta Oberta a
Lluís Llach ... clicar aquí
+++
Busco avalador o pistes per trobar afiliats de Junts: jrcatalunya@gmail.com
PROPOSTA Presidenciable ... clicar aquí
Fitxa gràfica a Twitter ... clicar aquí
+++
IMATGE: L’escultor d’Art Povera Giuseppe Penone treballant.
Ja tenim el Reglament sobre les Primàries a Junts
per Catalunya.
El Reglament s’ha de votar aquest cap de setmana via
telemàtica, sense debat previ entre la militància, la nova modalitat per “col·locar-ho”
tot.
Necessito 100 (cent) avals, recollits en una setmana,
per poder-me presentar com a candidat presidenciable.
El partit és nou, mai m’he reunit amb algun grup d’afiliats.
No sé qui és afiliat o no. Et trobes amb la sorpresa que qui et pensaves que
era afiliat, doncs no ho és. No pots accedir a cap llista de militants, perquè
no sé quina llei espanyola ho prohibeix.
A més, la pandèmia i les restriccions ho fan tot
complicat des de Lleida. No puc parlar amb el responsable d’organització nacional
del partit perquè no és accessible etc etc: un drama.
Però a mi m’incentiven els drames, és a dir: sense
plorar més, ni fer el ploramiques més, començo la batalla express dels
avals.
Necessito ajuda, en majúscules: AJUDA.
Concretant: necessito les adreces d’e-mails de
persones afiliades oficialment a Junts per Catalunya, després jo ja intentaré
comunicar-m’hi. Teniu algun amic, conegut o saludat de “l’Espai Puigdemont” i
que sigui del partit Junts?
Explicava en un altre text: “ ... Que no t’agrado,
no és cap problema, em dones un aval a mi i un altre al teu candidat de l’ànima.
La idea és fer més plural el procés competitiu ...”.
Perquè cada avalador pot avalar diferents candidats simultàniament,
però l’avalador ha de ser obligatòriament un afiliat al partit Junts per
Catalunya.
Com imatge us penjo aquí, material de la campanya que
faré per Twitter, utilitzant un compte colateral perquè el meu personal fa
mesos que el tinc bloquejat, i us adjunto també un link sobre la meva PROPOSTA
POLÍTICA.
Ànims !!! que només busquem construir un lideratge
per portar-nos a la independència, quasi res. El tema és seriós i molt complexa.
PROPOSTA ... clicar aquí
Desconstruint Àngels Chacón del PDeCat
Quan vaig començar a preparar les meva candidatura a
les Primàries de Junts per Catalunya sempre vaig pensar que Àngels Chacón
la tindria com a companya-adversària i encara més, entre una candidata especialista
en literatura o una candidata especialista en empresarials no tenia cap dubte: per
a mi guanyava per golejada la que fabulava menys i tocava de peus a terra amb
la industria.
No sé si em podré presentar a les Primàries perquè potser
el Reglament, avui encara secret, porti alguna clàusula que m’ho impedeixi en
plena pandèmia, però malgrat la incertesa estem de pre-campanya i precisament
avui la candidata Chacón s’ha presentat a l’opinió publica després de guanyar
unes Primàries de PDeCat sense cap mena de rival. (Així qualsevol !!!)
Un cop a l’arena política la candidata Àngels Chacón:
ja podem començar a acariciar-la fins a la desconstrucció total, òbviament políticament
i amb total respecte.
Però primer dues qüestions prèvies:
Demanar disculpes al PDeCat per la prepotència
que nosaltres Junts per Catalunya hem tingut a l’hora de buscar una
unitat electoral. No hem sabut negociar nosaltres, ho he escrit altres vegades
i ho repeteixo: enviar a negociar algú que quan veu un Convergent, un postConvergent
o militant similar, destil·la un odi ancestral, no ajuda ni a establir ponts,
ni arribar a acords.
L’altra disculpa és assumir que va ser una cabronada
haver destituït del govern de la Generalitat a la Consellera Chacón.
Si com ha dit el President Torra simplement la va
destituir per reforçar un aspecte econòmic governamental i va posar a Ramon Tremosa,
sense fixar-se que era eliminar el PDeCat del govern, fou una de les múltiples miopies
del President Torra.
Jo no m’ho crec i posar en Tremosa, un ultraliberal que
fa quedar al President Artur Mas com un liberal tou de pa sucat amb oli, va ser
una altra de les jugades que Torra va pagar als seus avaladors, però òbviament va
enterrar definitivament qualsevol possible acord amb l’independentisme liberal
de centra-dreta i de la dreta catalana civilitzada i patriòtica.
I és aquí on estem.
El PDeCat comença una aventura que diu que Junts
per Catalunya no és la “unitat” i sí la “uniformitat”. I com ho pot dir la
senyora Chacón amb el seu historial? Perquè ella com Laura Borràs i Damià
Calvet -altres possibles candidats- són exactament el mateix.
La senyora Chacón forma part d’aquest “stablishment
nostrat” que són un tap a qualsevol innovació i eficàcia de l’independentisme.
I que ara defensarà, no un independentisme ampli, tranversal i interclassista
com defenso jo, tant allunyat de la “gent” del Govern Torra, ara Àngels Chacón defensarà
un independentisme de classe. De la classe de dalt, del centra-dreta amb uns
valors, unes tàctiques i unes estratègies ben conegudes ideològicament a tot
arreu.
Junts per Catalunya
som el centre amb esquerra i dreta, ERC es l’independentisme de classe a
l’esquerra i Chacón amb el PDeCat són l’independentisme de classe per la
dreta.
Jo no hagués volgut ni perdre a Chacón, ni el PDeCat,
perquè a Junts per Catalunya ens convenia i ho puc dir tranquil·lament
des del socialisme democràtic, per escàndol del “sector dels talibans” de Junts
per Catalunya que també tenim.
Els que defensem al President “Puigdemont del
seny”, sabem que el centra-dreta no interessa que vagi per lliure i acabi
estimbant-se en unes eleccions com passarà.
Carregar-se el llegat a l’independentisme que va
aportar el President Mas, als antics d’Iniciativa de Junts per
Catalunya els hi produeix una indissimulada satisfacció, però és un mal
negoci per tot el moviment per la llibertat nacional.
Sincerament, si el futur candidat escollit de Junts
per Catalunya fos un històric de l’independentisme forjat a l’esquerra, que
vol dir que no ha de demostrar res ni nacionalment, ni socialment, i amb una
cultura del pacte i de la creació d’un autèntic Bloc Nacional, potser encara estaríem
a temps de reunificar forces.
Jo m’hi comprometo.
+++
IMATGE: Fragment d’una escultura d’Apel·les Fenosa.
El Síndic d’Aran o sigui el President del Govern Aranès Paco Boya deixa el seu càrrec institucional perquè l’han anomenat el Consell de Ministres
Espanyol: Secretari General del Repte Demogràfic.
La noticia apareix avui a les agències de noticies, a
algun diari, però el més important és que el Síndic ha penjat una “Carta Oberta
a la ciutadania aranesa” en el Web oficial del Conselh Generau d’Aran on
ratifica la jugada.
La “jugada”, perquè és una “jugada política” que té
un immens abast que traspassa una decisió personal, perquè té un simbolisme en
la governança d’Aran.
Personalment un pot fer el que desitgi, però quan és
President d’un País, no és exactament igual.
És com inimaginable per un català President de la Generalitat
de Catalunya que deixes la Presidència per assumir una Secretaria Governamental
a Madrid. Sobretot per respecte a la Institució (en majúscula) perquè és la
màxima institució del seu País. Per un aranès això mateix hauria de representar
ser Síndic d’Aran.
Doncs no: d’una manera provinciana, amb una falta de
respecte de la ciutadania aranesa en general i dels seus propis votants, fa el
sal mortal ferint greument les Institucions Araneses.
Per la colla de Unitat d’Aran / PSC (PSC-PSOE) el
Govern Aranès és de “teatru infantil” i val menys que una “Secretaria española”
i certament legalment és així, però simbòlicament no.
Per què no ha esperat el final del seu mandat?
Si volia una solució personal de nova feina amb tot
el que comporta: responsabilitat, més sou i que el mascle alfa campi amb més
llibertat de moviments fora d’Aran, ho podia fer amb elegància i respecte.
Sobretot guardant les formalitats.
I encara és més greu quan Paco Boya i els seus
pretenen normalitzar una cosa legal però èticament bruta, utilitzant el Conselh
i les seves vies de comunicació pública per la seva nova carrera política
personal. Ens expliquen que els seus Conselhèrs del Govern Aranès ho han
meditat molt tot això i han pres la decisió conjuntament. Com si fos una continuació
institucional natural passar de Síndic a un càrrec a Madrid. Dinamiten simbòlicament
tota l’arquitectura institucional i ho justifiquen com si fos el “seu” pati de
casa.
Tot plegat és una falta de respecte a la Institució,
un desprestigi del valor que té el govern aranès i la supeditació indiscutible a
la política espanyola.
Per ser justos Paco Boya és conseqüent en tota la
seva trajectòria: Unitat d’Aran la va espanyolitzar al màxim i la seva carrera política
i personal és el més important.
Fa quatre dies Boya el sentíem al Parlament de
Catalunya fen unes reivindicacions per Aran que eren justes i que haurien de
fer posar les piles als polítics catalans i vet aquí que ja llavors sabia que
deixaria el càrrec per la seva ambició personal.
Aran necessita unes institucions fiables, de
prestigi i els tripijocs del PSOE a Aran no pot denigrar la Institució
Segurament el problema sóc jo i hauria de pensar que
la identitat aranesa comporta intrínsecament que els seus polítics s’afarten
del seu “petit” País i han d’anar a fer les “Amèriques” uns a Barcelona i d’altres
a Madrid. I un cop allà es transvesteixen o de catalans o d’espanyols i això a
Aran passa a totes les famílies polítiques.
La Val d’Aran és un País en extinció com a cultura i
com identitat nacional, és incapaç de reforçar-se amb la cultura occitana perquè
no en saben i és un País que només funcionarà com a “País subvencionat”. O
pagarem els catalans o pagaran els espanyols.
Ben segur que l’ingenu i el que no entén res sóc jo.
Tant que m’he trencat la cara entre polítics
catalans perquè tractessin al Síndic d’Aran com la segona autoritat de la nostra
“Comunitat Autònoma de Catalunya” encara que no fos de la meva i la seva corda
política, que he quedat desconcertat ... I ara que?
És per plorar, sincerament estic trist ...
+++
Qualsevol que vulgui contribuir al debat de la temàtica del meu escrit, estaria bé que me’l fes arribar a:
Sempre que no siguin insultants els aniré publicant en aquest blog.
Oh quina llàstima, et tinc bloquejat i no puc llegir
les teves fricades! Com sempre atacant! Tranquil, estem immunitzats contra tu i
els que són com tu. Parles de degradació, tu? Que et vas vendre al Barrera
després d’haver dit pestes contra ell! Tu només t’estimes a tu ¡ T’adores! La
degradació en tu és un grau! Així us va a tu i a tots els que són com tu. Dius
que has fet molt per l’Aran. Crec que l’Aran non se n’ha assabentat. Del que ha
fet el Paco pel seu país, en sap tothom molt. Per això, les xarxes són un clam,
la gent està orgullosa d’ell. No ho pots canviar amb la teva “verborrea” . S’ha
de tenir més classe per poder insultar i tu no la tens.
Fins mai!
Manuela
