dels 80 anys del FNC (5)
Vull compartir un joc literari que un dia vaig
començar i que segur quedarà en un calaix.
Mireu: al Front Nacional de Catalunya (FNC)
hi vaig militar oficialment d’entre 1969 i 1976. Més o menys varen ser 2.562
dies.
Jo ja n’era abans del 69 de compromès com a batxiller
d’Institut, però fins que aquell any que vaig fer 18 anys formalment no vaig ser
militant amb carnet del Front, una condició de la meva mare.
Doncs tornant al joc literari, fa uns anys jo volia
reconstruir cada dia, cada dia, com si fos un dietari real -com avui un blog- totes
les meves activitats com a militant, les meves vivències i opinions de tota la
meva militància al FNC.
La clandestinitat i el fet que a més durant un bon
temps vaig ser “alliberat” i directiu, impossibilitava tenir un arxiu, però he
conservats uns “apunts codificats” que està possibilitant avui reconstruir uns
textos.
Em sorprenen avui algunes de les meves opinions de
joventut i s’han de llegir pensant en el període que foren viscudes.
Us transcric un exemple del meu joc literari i
memorialístic:
Del QUADERN VERD:
14 de desembre de 1970
“Tancada
d’intel·lectuals a Montserrat”
Acabo d’arribar de Montserrat el pare ens
ha portat en cotxe a mi i a la Clara del FNC. Hem estat tres dies tancats a
Montserrat com a protesta pel Consell de Guerra a Burgos de militants d’ETA,
que els hi demanen penes de mort.
Molts escriptors, pintors, arquitectes,
cantants, actors, professionals de tota mena del teatre, també els anomenats
professionals de la cultura i gent amb un reconegut compromís polític. Jo hi era
com a militant polític del FNC i com a membre de les entitats unitàries la
Taula Rodona i la Coordinadora de Partits.
Quina moguda! I quants “activistes
sobtats” en un entorn estrany.
Bona gent menys la bruixa de la Maria
Lluïsa Borràs que m’ha amargat l’estada recriminant-me que el pare havia
enredat al pintor Joan Miró perquè vingués a la Tancada. Ella que era la Secretària
del pintor i crítica d’art, el defensava i l’excusava, però ell no hi era, el
llest. Avui aquí el pare m’ha ensenyat a dir una “mentida patriòtica” o sigui
blanquejar la cagada d’algun “pare de la pàtria” precisament per salvar la
pàtria i el prohom en qüestió. Per
exemple: Hi era Joan Miró a la Tancada de Montserrat? Potser sí o potser no,
però segur hi havia la seva Secretària.
En canvi la Clara em va excitar a cent.
Vestits tots dos sobre un petit llit del Monestir, rodejats de molta gent, va
deixar que li poses la mà dins les calces. Jo no sabia que hi havia calces amb
tota una paret frontal de plàstic, com de hule. Tot un tacte inesperat i estrany.
Mai ens havíem dit res, a part de fer activisme i ens hem trobat fotent-nos mà.
No ha passat res més. Potser una mica de vergonya.
Quina emoció quan un militant basc dempeus
a la tarima que presidia la Tancada, va cantar a cappella una cançó en
basc que era la cançó que havien cantat per calmar-se de la por, mentre esperaven
en un setge sense sortida que la Guardia Civil els acabessin detenint.
Les emocions, les he tingut de calmar
perquè els monjos ens havien advertit que en el Manifest final de la Tancada hi
havia un paràgraf que en la seva traducció a l’alemany com allà mateix s’estava
fent, com també traduccions en altres llengües, hi havia una manipulació del
llenguatge.
El monjo apuntava els esquerronosos que
estaven fent de les seves. En concret al Manifest de la Tancada hi ha un punt
que diu: “ ...Que sigui establert un estat autènticament popular que garanteixi
l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions
que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació”. Es veu que la
traducció en alemany quan deia “Que sigui establert un estat autènticament
popular” anava més lluny i donava entendre un estat popular en el sentit
comunista de l’Europa de l’Est.
CONSIGNA: mai fiar-se d’un intel·lectual,
almenys fent de traductor-propagandista i potser tampoc d’un monjo acuseta.
El que no es fiava de mi era la policia.
El meu pare no era a dins de la Tancada, però ha estat per fora del Monestir moltes
hores, la policia un cop el va identificar li varen proposar un acord que
suposem era per anar trencant la Tancada.
Li han dit que em fes sortir a mi i que
no es preocupes que podríem tots dos marxar sense represàlies. El pare els hi ha
dit que no coneixien el compromís del seu fill, per molt jove que fos, i aquí s’ha
acabat. Com sabien que jo hi era?
Escultura: Duoda (Comtessa de Barcelona s.IX) de
Judith Pellicer.