La Calaixera de Llengua i País
Estem
en un moment de visualització pública de les discrepàncies dins del món
independentista. No us explicaré els “Secrets de família” dins de
l’independentisme, però us asseguro que són brutals ara i històricament.
Aquests
dies totes les discrepàncies són públiques, però és un dels millors
períodes d’unitat, encara que la regidora Elsa Artadi faci dramatisme i
teatre enfront la crisi municipal generalitzada que tenim o que ERC presentin
fantasies aritmètiques sobre possibles majories a la Diputació.
Esperaré
al proper dijous, quan sapiguem el segon acte de la crisi i tinguem nou equip
directiu a la Diputació de Barcelona, per explicar el rerefons d’aquesta crisi.
Una crisi de la casta sobiranista del “cotxe oficial”.
Jo
també sóc humà, tinc debilitats i després de l’anunci de la barbaritat a la
Diputació de Barcelona vaig fer una piulada impulsiva que deia: “No a regalar
la Diputació de Barcelona al PSC espanyolista. JuntsxCat rectifiqueu o no
parleu d’UNITAT. ERC són uns irresponsables, però són els nostres
irresponsables”. Crec que queda clar el “discurs de fons” de la piulada.
Però
a la vegada, després que Gabriel Rufián i els propagandistes d’ERC disparessin
a boca de canó i ja parlessin de “l’entorn de Convergència” i no de PDeCat, ni
de JuntsxCat i ja faltava dècimes de segon perquè traguessin l’espantall del
“3%”, vaig pensar en escriure un article titulat: “Gabriel Rufián: el nostre
pallasso”.
Però
d’en Rufián no en sabia quasi res a part de les odiades “pallassades” al “Congreso”.
Vaig buscar la seva biografia i després de llegir-la vaig decidir no fer
l’article. Perquè darrera Rufián, (un exemple vivent d’alguna de les
imperfeccions de la immersió lingüística catalana), era i és una peça clau de
l’independentisme en llengua castellana.
Doncs
Rufián és “sagrat” o “reconsagrat” en el nostre “Procés”. Amb la llengua no
s’hi juga, ni per criticar un “rufián”. De fet, amb cap llengua s’hi ha de
jugar, sobretot les minoritzades com la catalana.
Si
hi ha gent a Catalunya o al País Valencia per exemple, que parla un català
raquític, carregat de barbarismes, cal respectar-ho, mai, mai fer-ne burla i
encoratjar-la sempre.
Vaig
pensar que era un enorme error quan tothom se n’enfotia de l’alcaldessa valenciana
Rita Barbera quan va espatar i inventar en un discurs: “... el caloret”.
O també seria nociu fer-ne una polèmica per la
inclusió de la paraula "cumpleanys" a la
cançó en català “Milionària” de Rosalía.
Però a mi no m’interessa les invencions lingüístiques de la
traspassada alcaldessa del PP o de les bones cantants planetàries sortides de
Sant Esteve Sesrovires, a mi el que
m’interessa són la gent senzilla i anònima que fa l’esforç d’aprendre el
català.
El millor període de la meva vida va ser
donar classe de Formació Ocupacional a Cerdanyola del Vallès, totes i tots
tenien més de 30 anys, tots castellano-parlants i jo donava classe en català
sobre tècniques per trobar feina, tot un sistema per ensenyar català de manera indirecta
i pragmàtica.
Era encoratjador quan arrencaven
aplaudiments a l’Aula quan algú s’atrevia a fer intervencions en català.
Segurament mai havien parlar català tant, com ho feien a classe, a més perquè
jo utilitzo una didàctica de molta participació. I mai jo m’he sentit tant útil
professionalment, tot exercint una autèntica militància cultural.
+++
Per que titular
aquest Post com “La Calaixera de Llengua i País”? Perquè s’hi escau pel
contingut i per una picada d’ullet a l’Ajuntament de Girona i el seu material
del Consell Participatiu de la Llengua.
Dir-ne “La
Calaixera” també és perquè vol
recordar les cèlebres calaixeres de fusta que utilitzaven els més reconeguts
estudiosos de la nostra llengua, per tenir-hi ordenades alfabèticament els
centenars de milers de fitxes amb les paraules que anaven cercant, per a
l'elaboració de treballs tan importants com són el Diccionari
Català-Valencià-Balear, en el cas d'Antoni M. Alcover, o el Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana, en el cas de Joan
Coromines. Avui tot
seria informatitzat, segurament.
LA IMATGE és un
quadre de Robert Rauschenberg titulat “Booster”(1967).