Una medalla pel Rector

El pas del professor Roberto Fernández en el càrrec de Rector de la Universitat de Lleida (UdL) necessita d’un acurat article, no s’escau aquí fer-ne el balanç amb dades i tota la pesca com seria necessari, això és un BLOG. Aquí només expresso vivències subjectives jugant amb la meva memòria. 

Però el “Roberto” com es feia dir amb ostentació de procedència de classe i de col·lectiu nacional, ha tingut la categoria suficient perquè un petit editor artesanal com jo, encarregui ja un article de fons sobre el personatge, per publicar-lo després a LO CAMPUS i a LO CAMPUS DIARI.

D’aquest Rector jo no en volia fer cap comentari, perquè encara que no servia de res: ningunejar-lo era suficient. Encara que ningú notaria res i el Rector Roberto seguiria passant de la premsa universitària que es va crear i fer des de la seva universitat i que arribava en difusió directe digital a uns 300.000 membres de les 21 universitats de parla catalana, a més dels quioscos.

Els espanyols tenen una frase que em fa molta gracia i que algú pot creure que li estic aplicant al “Roberto”: la frase és “...le tenia ganas”.

I no és cert. El Rector Roberto Fernández és una bellísima persona, amable, educat i a distància curta em crea una certa tendresa, ho dic sincerament, però això no treu que sigui un nacionalista espanyol carca amb la vessant més pura de ser un “revisionista” de la història catalana de les que el diari ABC en va fer una recordada portada comprometen la imatge de la UdL i recollint la frase del Rector que deia “ ...a Catalunya s’ha adoctrinat...”; que l’Acadèmia espanyola el va premiar per la seva historiografia contra la Catalunya del Dret a Decidir i que la CRUE (l’organisme de tots Rectors de l’Estat) en va trobar un català addicte al “regim centralista” i li va atorgar la seva presidència.

Com a periodista he entrevistat en profunditat al Rector Roberto Fernández dues vegades, n’he publicat tres portades i n’he escrit moltes notícies sobre ell.

A  més, he portat i denunciat a la Sindicatura de Greuges de la Universitat de Lleida a la seva gent implícitament també a ell; he denunciat a la seva gent i a ell també per intentar “acollonir” als meus periodistes; he denunciat a la seva gent i a ell també de no complir les promeses electorals sobretot perjudicant les Associacions de la UdL havent propiciat la insolidaritat entre associacions per trencar la seva força reivindicativa; he denunciat a la seva gent i a ell d’haver obert la porta al “compadreo clientelar” de les ajudes culturals als estudiants havent establert ajudes directes individuals a dit; he denunciat a la seva gent i a ell a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades per coaccionar per voler saber qui estava darrera l’associació editora de la premsa universitària i he presentat Recursos variats i Recursos d’Alçada per accions que creia i creiem anaven contra la llibertat de premsa i la llibertat associativa. Quasi tot ho vàrem perdre: els que acusàvem nosaltres i el “jutges universitaris” eren els mateixos, en moltes resolucions.

Paral·lelament, la UdL a traves de membres de l’equip del Rector ens va encarregar per les nostres publicacions pagant, uns quants Publireportatges de Comunicació Institucional. Ha estat el “pal i la pastanaga” que hem portat civilitzadament bé i que agraeixen de veritat, els estudiants que hem ajudat econòmicament. La premsa universitària també dona feina remunerada per poder estudiar.

Dues setmanes abans d’acabar el mandat el Rector Roberto Fernández, una de les dues nostres associacions que publica premsa universitària ha estat donada de baixa del “Registre Oficial de les Associacions de la UdL” per part de la universitat. O sigui ens varen expulsar. A més el personatge que ens donava Publireportatges, ara novament al nou Equip Rectoral, ara no ens agafa el telèfon.

I perquè explico totes aquestes “misèries” universitàries, perquè fa uns dies al Rector Roberto Fernández  li han atorgat la Medalla Estudi General de la UdL i la Medalla d’Or de la CRUE.

Sincerament crec que no es mereix tantes medalles. D’acord, ho donen a tots els Rectors quan pleguen, doncs que li donin la medalla! Pel seu “salero”!

Però la única medalla que el Rector Roberto li quedarà a la seva historia personal és haver estat el PRIMER Rector que va fer entrar la policia a la Universitat de Lleida. (Ho va fer dues vegades).       

Pancarta a la façana de la Paeria de Lleida

La dignitat de País queda reflectida amb una simple pancarta. Un gest democràtic que honora a tota una ciutat. Comença molt bé la legislatura municipal i potser tornarà la il·lusió en la participació de les lleidatanes i dels lleidatans en la construcció nacional catalana, que la casta dels “socialistes” ens havia furtat.

Ara tenim 100 dies per perfilar i coordinar estructures ciutadanes que fiscalitzin al detall, sobre el que faran els nostres il·lustres i flamants directius municipals.

La previsible fiscalització municipal del PSC, Ciudadanos i del PP serà una broma, al costat de la fiscalització des de l’independentisme militant de base. La fiscalització “amiga” sempre és més franca i dura.

Lleialtat sincera al nou Paer en Cap i aliats, però cap xec en blanc, ni un.

100 dies.

El tsunami espanyolista a Aran (1)

Els electors tenen sempre la paraula i ells manen quan voten: no hi ha dubte a Aran, a la Val d’Aran, l’espanyolisme ha guanyat sense discussió. Ha estat un autèntic tsunami, tant al Conselh Generau d’Aran, com en el conjunt dels Ajuntaments aranesos.

Ja hi haurà temps per analitzar de manera detallada carrer per carrer, casa per casa, com s’ha repartit el vot i el perquè dels resultats. Cal una bona anàlisi electoral feta per professionals de la matèria. Abstenir-se advocats, caçadors, polítics jubilats, administratius i sobretot les dones o homes de candidats perdedors. Deixem-ho d’entrada als professionals sobre conductes electorals, si de veritat volem saber que ha passat. I prepareu la cartera perquè això costa pasta.  

Unitat d’Aran ha triomfat o sigui el PSOE en versió aranesa, el PSOE no el PSC. Segur que no els hi agrada que els qualifiquem d’espanyolistes. Com ho hem de dir?: Constitucionalistes, unionistes, defensors del 155? o com?

Em costa entendre que un que no vol ser independent, ni lligat a Catalunya, ni a Occitània i se sent lligat a España, perquè no ho defensa amb totes les lletres.

Que són i se senten aranesos, no hi ha ni dubte, però també se senten espanyols. Crec que se’ls ha de denominar com ells vulguin. Ja ens ho diran, per seguir convivint fora de climes electorals.

A la vegada espero que em deixin de dir “separatista” com em deien a les comissaries i presons franquistes i em diguin “independentista”. “Independentista català” és clar, perquè per que se’m consideri “aranès d’adopció” haurien de passar cent anys i encara seria de fora. Vet aquí la paradoxa.   

+++

Per altra banda constatar sobre les eleccions i dir-ho ben alt que el nacionalisme aranès pitjor, era impossible fer-ho. Tant el moderat com l’exaltat. La olor a carca o a agitadors aventurers, no deixava gaire espai per aconseguir adhesions.

El Síndic Paco Boya, l’Alcalde Antonio Serrano, per citar les dues actuals màximes autoritats del País, ja els coneixem com governen. ¿Ens enviaran a tots els opositors i dissidents a les galeres o per dir-ho en un context de muntanya a “ballar-la amb l’ós”?

Quan un guanya amb tanta rotunditat, i tot queda sense contrapès institucional, ni contrapès cívic, ni contrapès periodístic, té una especifica i nova tasca el guanyador de profundes conviccions democràtiques: donar joc politic a més gent, que la seva pròpia clientela. Ho faran? 

He gaudit de l’exposició d’escultures monumentals de Jaume Plensa que han instal·lat al mig de la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València. Dintre de  l’imponent obra arquitectònica de Calatrava encaixen els 7 també imponents caps, obra de Plensa. Una altra iniciativa de la Fundació Hortènsia Herrero que després de l’exposició temporal, adquirirà dues de les obres per quedar-se permanentment a València.

Plensa a casa el tenim per tot arreu. A mi m’agrada la primera època de contundent ferro forjat. Però també m’agrada l’altre Plensa : el de la paraula i l’escriptura. Cal que llegiu el discurs de Plensa en la cerimònia de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (6/11/2018). Nosaltres el vàrem publicar al número 39 de la revista LO CAMPUS.

El discurs acabava dient, tot somniant: “ Paraules, rostres, espais, llums, silencis ... “.

A València brilla encara més, amb les 7 escultures de Plensa: Laurelle, Carla, Minna, Maria, Laura Asia, Isabella i Silvia. 

De retorn

Aquest Sant Joan a la ciutat de València he decidit tornar escriure en aquest meu blog DIARI CÍVIC.

M’he fet un fart d’escriure a la cuina de la premsa universitària i també sobre política i cultura, però ja feia temps que no escrivia res personal, no només per pudor, sinó perquè pensava que no interessava a ningú.

Però ara m’interessa a mi i això és una bona raó.

Sense passió no sé escriure una línia i ara en tinc ganes.

I sinó em llegeix ningú?

Com diuen els valencians, els no lectors m’estaran dient: “Vés allà on brama la tonyina!” o “Vés on Cristo perdé el gorro”. Des de Catalunya dirien “Vés on canta la sardina” i els espanyols m’estarien dient: !Vete a freír espárragos!. Les frases fetes son sàvies.

Poema “Funeral Blues” de W. H. Auden.

Stop all the clocks, cut off the telephone,

Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Versió catalana de Salvador Oliva

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

De petit i de jove m’han marcat moltes coses, però hi havia una música que l’he anat recordant moltes vegades i era una música simfònica.

A més recordava la funda del vinil. Hi tenia uns arbres singulars i tot plegat sonava com molt nostre, com de la terra d’aquí.

No sabia sí l’obra era de Juli Garreta o de Joaquim Serra però recordava que s’havia editat a la mítica discogràfica EDIGSA.

Doncs avui, he trobat el disc via Youtube: era de Juli Garreta i la música que em commovia era un disc on hi convivien l’obra “Pastoral” i la “Suite en sol major o Suite Empordanesa”, tot tocat per l’ Orquestra Simfònica Catalana dirigida Antoni Ros-Marbà l’any 1986. Les obres són dels anys 20.

Era un disc d’una col·lecció molt important: l’Antologia històrica de música catalana d’EDIGSA i que actualment la discogràfica PICAP en té els drets i ho presenta en CDs. (De la portada en podeu veure un tros en la imatge que he posat al començament).

Als anys 80 d’aquesta mateixa gravació de Garreta. se’n va fer un altra disc amb diferent portada, de la discogràfica PDI, que és la que ara he pogut sentir sencera i esta inserida a continuació.

Dels records tendres en fas tota una romàntica aventura i a un altre nivell, també gaudeixo que s’estigui preservant la memòria històrica musical de la cultura catalana.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) anuncia que només reconeixerà Puigdemont com a president legítim

El secretariat nacional ha enviat un correu als socis amb el seu posicionament

 El secretariat nacional de l’ANC ha enviat un correu als associats en què anuncia que només reconeixerà com a legítim el president sorgit de les urnes del 27-S i el govern que designi. Així mateix, l’organització independentista mostra el ‘profund desacord’ amb ‘qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o opti per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de quatre anys’.

Al correu, titulat ‘Posició de l’ANC sobre les eleccions il·legítimes’, l’organització raona que, com que ‘el president i el govern legítim de Catalunya no han acabat la legislatura ni han dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27-S de 2015 i el govern que aquest designi’. Segons que diuen, ‘només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes’.

A més, adverteixen que no acceptaran en cap cas que formin part del govern ‘aquells qui, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.’ L’ANC, diu, donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a consolidar la República, restituir el govern legítim i començar el procés constituent.

AQUEST ÉS EL COMUNICAT SENCER QUE HA ENVIAT AVUI L'ANC ALS SEUS ASSOCIATS:

A l’Assemblea Nacional Catalana tenim ben clar que la majoria PP, PSOE i C’s a les Cortes Generales fa absolutament impossible un canvi de la Constitució espanyola, tant a curt com a llarg termini, que ens beneficiï com a poble, i que continuant dins d’Estat espanyol ens condemna a la decadència i la frustració, i a seguir tenint repressió i persecució política i vulneració de drets fonamentals.

Per tant, davant de l’absència d’un acord mínim de punts programàtics, l’ANC manifestem:

·        El nostre profund desacord en qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o estigui per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de 4 anys.

·        Que el nostre suposat silenci o neutralitat en els nostres missatges de campanya electoral no s’interpretin com una complaença o complicitat envers les manifestacions individuals o col·lectives provinents de les llistes independentistes. Nosaltres no tenim intencions partidistes ni les tindrem i treballarem per assumir compromisos ferms per part de les candidatures independentistes.

·        Demanem als nostres socis i simpatitzants que siguin ben conscients i conseqüents que el vot que dipositaran sigui clarament i indubtablement independentista, o sigui, el vot de la implementació de la República Catalana.

En vista a la gestió posterior als resultats d’aquestes eleccions, volem fer constar explícitament el següent:

1.   Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.

2.   No acceptarem en cap cas que, en la gestió posterior, formin part del Govern de Catalunya aquells que, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.

3.   L’ANC donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a tots els punts següents:

·        La consolidació de la República.

·        La restitució del Govern legítim.

·        L’inici del procés constituent.

El dia 27 d’octubre es va declarar la República catalana però no es va fer efectiva. Al cap de dos dies ens trobàvem amb mig govern català empresonat, l’altre mig a l’exili, un cop d’estat en forma d’article 155 aprovat pel Senat espanyol i unes eleccions convocades pel president espanyol.

Des del primer moment vam manifestar que aquestes eleccions no les consideràvem ni legals ni legítimes perquè qui les ha convocat no té potestat legal per fer-ho ni ostenta la representació del poble de Catalunya. A més, la vulneració i l’anomalia en el procediment democràtic normal és evident:

·        la Junta Electoral és clarament parcial (només hi són PP, C’s i PSOE)

·        el Govern d’Espanya, el convocant, és descaradament bel·ligerant contra dels partits independentistes.

·        els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, decanten la balança cap al mateix costat mentre s’exigeix escrupolosa neutralitat als mitjans públics catalans.

·       hi ha una estratègia de persecució ideològica i judicial dels plantejaments republicans

·    alguns dels candidats independentistes, uns són a la presó i altres a l’exili, sense poder fer campanya o fent-la amb moltes dificultats.

     Finalment, el Govern d’Espanya no vol aclarir si finalitzarà o no l’aplicació de l’article 155 el dia 22 de desembre, una cop proclamats els resultats de les votacions.

No obstant això, en el context descrit, les eleccions del 21 de desembre són una oportunitat de recuperar i restablir les institucions catalanes il·legalment usurpades i el govern legítim injustament cessat. Igualment, les votacions són una oportunitat per fer públic, una altra vegada, el suport de la majoria del poble de Catalunya al Govern legítim sortit de les urnes el dia 27 de setembre de 2015.

Davant les properes eleccions del 21 de desembre, en una situació excepcional d’ocupació de la Generalitat amb presos polítics i exiliats, s’han presentat diverses candidatures independentistes. Com que hi ha diverses llistes, s’estan produint desavinences o tensions polítiques com era previsible. I, en vista de que no hi ha un acord mínim de punts programàtics, fa que l’ANC no es quedi indiferent: ens toca dir què volem i què no volem, i que les llistes independentistes en prenguin nota.

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

---------------------------------------------------

Jo no sóc membre inscrit de l’ANC, però per primera vegada amb aquest posicionament, em fa repensar que potser cal que formalitzi la meva inscripció.

Ha mort el baríton rus Dmitri Hvorostovsky. Em sap greu i em recorda els bons moments que he tingut escoltant-lo.

Avui m’he posat molta música seva de fons i m’ha acompanyat com sempre. No només cantava operes clàssiques, sinó que també s’arriscava amb música actual, lligada a la lírica.

No hi ha morts romàntiques, però morí als 55 anys d’un tumor cerebral en un hospital de Londres, té un punt de gravetat especial i que em fa pensar.

Amb uns cabells llargs totalment blancs imposava i sentir-lo amb cançons romàntiques russes o cançons napolitanes et feia vibrar i et donava una certa complicitat que “mastegaves” cultura.

Jo l’he escoltat molt, sobretot en duets, com ho va fer amb un altre petit mite meu: la soprano Anna Netrebko . 

Com exemple i record, podem gaudir d’aquest vídeo. 

Eth Diari

Avui he descobert que la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu “Dipòsit digital de Documents”, ja han digitalitzat i ofert en obert, tota la col·lecció del diari en aranès : “Eth Diari”.

“Eth Diari” -l’únic periòdic en occità que ha existit- fet a Aran i en aranès, és una de les meves aventures periodístiques més preuades.

Com editor i director vàrem potenciar un periodisme artesanal, de proximitat i familiar. Era un micro-periodisme, perquè tenia poques pàgines, però va necessitar tota una infraestructura i treball de redacció, exactament igual com si tingues moltes pàgines.

Ja us podeu imaginar que representa cada dia, cada dia, (excepte els dilluns) publicar un diari amb noticies de la Val d’Aran. La dificultat per trobar continguts i la complicació de publicar informació d’una petita societat que quasi tots et coneixen, va ser dur. Sobretot perquè fèiem periodisme i no comunicació institucional, sigui política o fent marca de País.

Durant quasi mig any vaig preparar el terreny, vàrem començar amb un número zero l’octubre de 1998 i el gener del 1999 arrencava el número 1.

Durà quasi un any el projecte, perquè s’havien acabat els diners. Com que fèiem periodisme independent sense concessions, mai vàrem rebre ni una pesseta de cap organisme públic aranès, ni català òbviament.

En un microcosmo nacional i social estructurat en tribus i potents lobbies, el periodisme real pateix de veritat, sinó vols desfigurar la professió, és clar. Mai he patit tant i passat tant de fred com quan fèiem “Eth Diari” a Vielha.

Col·lecció quasi completa de “Eth Diari” ... CLICAR AQUÍ   

Creuen que el llop és vegetarià

En la sèrie televisiva xilena “Bala Loca” que va de periodisme d’investigació, un militar corrupta pontifica amb una frase antològica “... un polític honest és com una ovella que creu que el llop és vegetarià”.

A part que el militar de la sèrie, dona per fet que no hi ha polítics honestos, descriu les ingenuïtats dels periodistes i en general dels ciutadans i militants de qualsevol causa, que ell dona sempre per perduda.

Els lideratges de la independència de Catalunya en un moment donat, “van creure que el llop és vegetarià”. No varen ser ingenus, simplement van ser políticament i professionalment uns ineptes.

No hi ha dubte que mai havíem arribat tant lluny en les reivindicacions nacionals de Catalunya: mai s’havien aconseguit tants suports transversals per a la independència; mai els partits de la petita burgesia catalana havia apostat per la sobirania de veritat com ho va fer i fa, la gent d’Artur Mas-Carles Puigdemont i la d’Oriol Junqueras; mai havíem tinguts uns “radicals”, (que algú anomena “anti-capitalistes), amb tanta visió política i patriòtica com tenim i sobretot mai la gent s’havia mobilitzat com ho fa avui.

Mobilització que ha desbordat als partits, als sindicats i fins i tot als grups que de la “participació i la mobilització” en fan de sempre bandera.

Però no haver previst la repressió espanyola, -que és eficaç i cada dia serà més important-, és malbaratar tanta feina feta.

Encara que les eleccions del 21 de desembre a Catalunya els independentistes les guanyem, la construcció i implementació de la República no la podrem fer de manera acordada amb els espanyols i tornarà la indefugible necessitat de la “resistència no-violenta”, -repetim-ho: no-violenta-, on les protestes simbòliques i la desobediència civil n’han de formar part.

Però no ens equivoquem novament: perquè la desobediència catalana no es pot deixar a la improvisació.

El joc d’Ada Colau

El que en alguna època hem patit el doble i triple joc de gent oportunista com en Duran i Lleida, quan sentim l’Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, se’ns posa els pels de punta. És exactament el mateix, en colors polítics suposadament diferents.

Em faig creus que la Colau i la seva gent, sempre amb aquesta superioritat “perdona vides” de portar la veritat ètica, no és que faci “la puta i la ramoneta” a l’estil pujolista, és que té una concepció de la política totalment amoral, utilitzant conceptes i pràctiques que aparenten una cosa i tira per la via contrària.

Només ens faltava en Xavier Domènech, el flamant cap de llista de “Catalunya en Comú Podem”, per acabar de posar aigua al vi en totes les reivindicacions nacionals i socials. Domènech ens acabarà de rematar la feina de Joan Coscubiela de portar-nos tot el hooliguenisme del “Congreso de Diputados” aquí, tot un estil mesetari de la bronca. Recordeu el Coscubiela, que tan agradava a l’espanyolisme parlamentari de Catalunya?

Dos petits exemples:

Parlen de “sobirania” però no d’independència. Tota una distorsió del sobiranisme.

Diuen que no hi va haver Referèndum l’1 d’Octubre perquè per ells, només fou una mobilització.

A més, van a les manifestacions independentistes però ells expliquen que en realitat la manifestació que assisteixen, és una mobilització més amplia, perquè hi càpiguen ells òbviament, i així desfiguren l’eix central de l’esdeveniment reivindicatiu. I podria continuar en múltiples exemples.

Ara en l’acte de proclamació de la seva candidatura a les eleccions del 21D, Ada Colau fa una recriminació pública als membres del Govern empresonats i també als exiliats, demanant-los-hi explicacions i fent recriminacions del que varen fer.

A part de l’indecent oportunitat de fer recriminacions quan tens l‘adversari politic perseguit, la senyora Colau li acabarà retornant sobre ella, tota la merda enviada al Govern legítim. I perquè? Doncs perquè ella haurà de donar també totes les explicacions polítiques del que va fer i el que no va fer, com Alcaldessa pel Referèndum de l’1 d’Octubre.

Ni que ella amb família estigués en una escola el dia anterior al Referèndum, ni que fes cua per votar, ni que votes, l’excusa de que va fer com a política.

I resulta que el Govern Puigdemont li va salvar el cul i es va maquillar la seva falta de compromís institucional respecte el Referèndum, perquè convenia. Interessava que Colau com Alcaldessa de la capital de Catalunya, estès públicament prop del Referèndum i tothom de l’independentisme, inclòs el Govern, va fer la vista grossa.

Però vol transparència, transparència tindrà, però potser en sortirà malparada.  

Autocensura

Hi ha molts temes barrejats que cal analitzar en aquests moments polítics a Catalunya. Agafem-ne un que pot semblar menor i no ho és.

Algú en una piulada deia: “Avui al cole els meus fills un mestre ja els hi ha dit que millor preguntar als pares ... ja han aconseguit el que volien: mestres autocensurant-se”.

El comentari està relacionat que avui 8 professors de 3 centres de la Seu d’Urgell -col·legis Albert Vives, Pau Claris i La Salle- estan citats a declarar en els jutjats de la ciutat per presumpte delicte d’incitació a l’odi, per comentaris fets a les aules sobre les carregues policials del dia del referèndum.  

Les denuncies s’han produït per part de pares d’alumnes dels centres, uns d’ells guàrdia civils.

No cal dir que és una barbaritat, una ingerència a l’educació crítica a les aules i un assetjament judicials als mestres. Però també és un avís a navegants que porta a la por i a l’autocensura dels nostres docents.

Els espanyolistes ens ho ataquen tot, inclòs no només la llibertat d’expressió, sinó també una volguda desfiguració del nostre model educatiu. Model sobretot de cohesió social a traves de la llengua i el valor democràtic de la discussió crítica de la societat. Només des d’una òptica reaccionària es pot defensar la “violència de càstig” exercida per les forces policials i de la guàrdia civil el dia del referèndum.

No podem deixar-nos trepitjar novament i fer-nos nosaltres mateixos un constant autogol, deixant d’exercir com a MESTRES amb majúscula, exercint una autocensura.

Acabo de veure a la televisió belga de parla francesa RTBF una entrevista del President Puigdemont genial. Una meravella pels que ens dediquem a la comunicació.

Ha estat una entrevista enregistrada, que ha obert com a noticia el “Noticiari de les set” del vespre i que ens indicaven que al final del programa ens l’oferirien tota, com una edició especial. Aquesta introducció inicial ha estat molt completa, no només com anunci, sinó com a noticia de portada, situant l’exclusiva i el context.

Després, al final del noticiari general, la conductora del programa amb un altre periodista convidat, han entrevistat al President durant més de 20 minuts. Fantàstica exposició, fantàstic francès, respostes clares i novetat : sí, el President serà candidat a les eleccions.

La jugada de Brussel·les està sent tot un èxit, per seguir internacionalitzant la República i el nostre País.

L’entrevista sencera ... clica aquí

100 paraules

Després de l’èxit de la roda de premsa a Brussel·les realitzada pel President Carles Puigdemont, la internacionalització per consolidar la República continua, però amb una inestabilitat i incertesa clamorosa. 

Només caldrà afegir-hi l’acció de la justícia espanyola, que sí preventivament envia a la presó algun parlamentari o Conseller tot agafarà un rumb encara més incert.

La República necessita utilitzar com a eina possibilista les eleccions autonòmiques convocades des de Madrid. Necessitem una candidatura unitària, però atenció: una Candidatura Republicana Independentista, només faltaria ara que els unionistes republicans ens posin aigua al vi i seguim encara més en l’embolic. La moguda era i és per la independència real.