dissabte, de febrer 21, 2004
Avui començo un viatge per Catalunya, no sé si podré connectar-me a internet, encara que els més optimistes o els "polítics pinotxo", diguin que hi ha molts punts públics per tot el país, per connectar-se. Això no és veritat. Hi ha moltes capitals de comarca sense ni un trist cafè d'internet o una biblioteca que ofereixi el servei. Potser un dia hi arribarem, però de moment em serà difícil escriure al Diari.
divendres, de febrer 20, 2004
Tot i les meves discrepàncies amb Vicent Partal pel seu asfixiant monopoli "nostrat" de les coses d'internet, a més dels seus escandalosos silencis polítics perquè alguns dels seus clients són partits polítics, reconec que Partal té una visió lúcida de molts temes, i aquest cop estic plenament d'acord amb el seu article "Presoners del discurs del PP" publicat en la seva secció MAIL OBERT de la publicació VILAWEB. El reprodueixo a continuació:
Presoners del discurs del PP
19/02/2004
L'anunci d'una treva d'ETA limitada al Principat ha provocat que el cent per cent de la classe política catalana es manifestés indignada amb aquesta declaració. I el cent per cent de l'espanyola. I un tant per cent enorme de la basca, amb l'excepció de Batasuna i d'Eusko Alkartasuna que han saludat el gest com un pas cap a la pau i han demanat que la treva s'estenga a Euskadi i a Espanya.
Què ETA deixe de matar al Principat és una mala notícia? Ahir ho semblava. Alguns diuen que és una mala notícia perquè és una trampa. Però això significa que preferim acceptar la hipòtesi que podria haver atemptats. Si fem cas de la reacció unànime de la nostra classe política fins i tot no és ja que no es puga acceptar negociar amb ETA. Molt pitjor encara: ni tan sols podem acceptar que ETA declare una treva. No conec cap cas d'una reacció semblant enlloc del món.
Durant una recent i famossísima entrevista ETA va dir que "somos como un avión que no encuentra pista donde aterrizar". Els hauríem de facilitar entre tots, aquesta pista si això contribueix a acabar amb la violència? No caldria saludar en conseqüència aquesta iniciativa i exigir que siga l'inici de l'adéu a les armes i s'estenga immediatament a la resta de l'estat? O és que estarem en contra de la fi dels atemptats fins el dia que el PP ens done permís?
La pregunta és retòrica. El PP ha aconseguit fer de tot l'arc parlamentari presoner de la seua política a través de la lluita antiterrorista. Usant la política antiterrorista. Molts tenim raons més que suficients per a dubtar si el PP té interés en acabar amb ETA o si busca usar ETA per a acorralar el nacionalisme i destruir el PSOE. És a dir per a perpetuar el seu poder. Però qui ho encara això políticament?
El PP se sent molt còmode en aquest esquema. Sempre guanya. La incomoditat de l'esquerra catalana ja és notable: sap que el PP utilitza aquest afer contra el tripartit. Tanmateix no és capaç de donar un missatge diferenciat i continua fent seguidisme de les posicions del PP i acceptant que aquest partit marque el temps i els temes del debat. Perquè no van més enllà? Perquè no denuncien l'absurditat que significa rebutjar un pas d'ETA cap a la pau?
Vicent Partal director de Vilaweb
Presoners del discurs del PP
19/02/2004
L'anunci d'una treva d'ETA limitada al Principat ha provocat que el cent per cent de la classe política catalana es manifestés indignada amb aquesta declaració. I el cent per cent de l'espanyola. I un tant per cent enorme de la basca, amb l'excepció de Batasuna i d'Eusko Alkartasuna que han saludat el gest com un pas cap a la pau i han demanat que la treva s'estenga a Euskadi i a Espanya.
Què ETA deixe de matar al Principat és una mala notícia? Ahir ho semblava. Alguns diuen que és una mala notícia perquè és una trampa. Però això significa que preferim acceptar la hipòtesi que podria haver atemptats. Si fem cas de la reacció unànime de la nostra classe política fins i tot no és ja que no es puga acceptar negociar amb ETA. Molt pitjor encara: ni tan sols podem acceptar que ETA declare una treva. No conec cap cas d'una reacció semblant enlloc del món.
Durant una recent i famossísima entrevista ETA va dir que "somos como un avión que no encuentra pista donde aterrizar". Els hauríem de facilitar entre tots, aquesta pista si això contribueix a acabar amb la violència? No caldria saludar en conseqüència aquesta iniciativa i exigir que siga l'inici de l'adéu a les armes i s'estenga immediatament a la resta de l'estat? O és que estarem en contra de la fi dels atemptats fins el dia que el PP ens done permís?
La pregunta és retòrica. El PP ha aconseguit fer de tot l'arc parlamentari presoner de la seua política a través de la lluita antiterrorista. Usant la política antiterrorista. Molts tenim raons més que suficients per a dubtar si el PP té interés en acabar amb ETA o si busca usar ETA per a acorralar el nacionalisme i destruir el PSOE. És a dir per a perpetuar el seu poder. Però qui ho encara això políticament?
El PP se sent molt còmode en aquest esquema. Sempre guanya. La incomoditat de l'esquerra catalana ja és notable: sap que el PP utilitza aquest afer contra el tripartit. Tanmateix no és capaç de donar un missatge diferenciat i continua fent seguidisme de les posicions del PP i acceptant que aquest partit marque el temps i els temes del debat. Perquè no van més enllà? Perquè no denuncien l'absurditat que significa rebutjar un pas d'ETA cap a la pau?
Vicent Partal director de Vilaweb
dijous, de febrer 19, 2004
Josep Bargalló serà el nou conseller en cap, i Marta Cid serà la consellera d'Ensenyament. Aquesta és l'informació d'urgència que feia Vilaweb. Tota una primícia a pocs minuts de la roda de premsa de Carod, en la que no havia dit noms, havent deixat al President Maragall fer pública la proposta de candidats i, obviament, els nomenaments. M'agradarà explicar i reflexionar algun dia, com arriben les noticies a l'espai de comunicació de ràdio, televisió i internet a Catalunya. Al mateix moment, "El Mundo" deia: "Esquerra desafía a Zapatero y exige reforzar su papel en el Gobierno catalán". Tota una altra perla. Escolto alguna tertúlia de Madrid i realment és la caverna total.
A Aran continua nevant.
A Aran continua nevant.
dimecres, de febrer 18, 2004
TREVA
Una primera reacció davant la declaració d'ETA d'una treva a Catalunya, és que agradi o no, la pujada electoral de l'independentisme català, va tenir i té una enorme repercussió a l'independentisme del País Basc (tant als polítics com als violents). Per això va haver la "famosa" reunió de Carod.
Aquesta treva està feta d'una forma perversa i trenca la convivència, a més embruta l'independentisme democràtic. Però agradi o no, és un primer pas per la pau, però totalment insuficient, perquè l'únic comunicat que fa falta seria l'abandó definitivament de les armes. L'independentisme català començarà ara un difícil camí polític, entre uns i els altres, han aconseguit que tothom en sigui sospitós. Incloent-hi el nacionalisme convergent.
Una primera reacció davant la declaració d'ETA d'una treva a Catalunya, és que agradi o no, la pujada electoral de l'independentisme català, va tenir i té una enorme repercussió a l'independentisme del País Basc (tant als polítics com als violents). Per això va haver la "famosa" reunió de Carod.
Aquesta treva està feta d'una forma perversa i trenca la convivència, a més embruta l'independentisme democràtic. Però agradi o no, és un primer pas per la pau, però totalment insuficient, perquè l'únic comunicat que fa falta seria l'abandó definitivament de les armes. L'independentisme català començarà ara un difícil camí polític, entre uns i els altres, han aconseguit que tothom en sigui sospitós. Incloent-hi el nacionalisme convergent.
dimarts, de febrer 17, 2004
He vist avui, una entrevista de Carod-Rovira al programa de Júlia Otero a TV3, i en trec dues impressions: Una impressió, és que cada minut que anava avançat l'entrevista, ERC anava sumant vots. Ni que ho hagués preparat un gran equip de comunicació, segurament mai hagués pogut aconseguir el grau de sinceritat i tranquil·litat que Carod estava transmeten. Tots els independentistes catalans estant i estem d'enhorabona. Perquè Catalunya té un lideratge independentista, amb un gruix moral a prova de linxaments. Tot hi que en aquestes eleccions, jo em quedaré a casa.
La segona impressió és que s'ha trencat definitivament qualsevol química personal, si és que mai n'ha existit una mica, entre el tàndem Mas-Duran i Carod. Quan van mal dades, hi ha un sentit de país i de civilitat que el duo convergent no sap exercir. Artur Mas s'equivoca d'anar amb "maquiavels provincians" i practicar el seu estil, perquè al final ho acabarà se'n ell. Duran ha estat indigne en l'anomenat "Cas Carod" i en Mas una mala fotocòpia d'un "pinxo de barri".
La segona impressió és que s'ha trencat definitivament qualsevol química personal, si és que mai n'ha existit una mica, entre el tàndem Mas-Duran i Carod. Quan van mal dades, hi ha un sentit de país i de civilitat que el duo convergent no sap exercir. Artur Mas s'equivoca d'anar amb "maquiavels provincians" i practicar el seu estil, perquè al final ho acabarà se'n ell. Duran ha estat indigne en l'anomenat "Cas Carod" i en Mas una mala fotocòpia d'un "pinxo de barri".
 |
diumenge, de febrer 15, 2004
Estic llegint una biografia de Golda Meïr de Roser Lluch i Oms. No és possible saber de "nacionalisme i identitat nacional" sense entendre el sionisme i sobre els jueus en general.
L'any passat vaig aprofundir molt a Londres sobre l'Holocaust, i el cor se'm va fer tant petit, per la descoberta detallada de tanta barbaritat, que vaig entendre moltes coses d'avui. Jo que mai he estat contra els jueus, i que els hi tinc un profund reconeixement, si que estic contra l'actual govern de Sharon i la seva política criminal, que és tota una altra cosa.
A Londres dinava i em passejava, molt sovint per simpatia, pels barris jueus de la ciutat, i em sobtava trobar pel carrer grups de persones, que amb una guardiola a la mà, demanaven donacions per Israel. Però, si és tota una potencia avui, els hi deia!!. El que em fascina dels jueus és aquest esperit de "poble-projecte comú", aquest sentit de "pinya". A la nit vivia en un barri londinenc, al costat d'una mesquita. Ja no era de visita, sinó que convivia entre musulmans i també amb ciutadans indis.
Jo em sento jueu, com em sento palestí. El que no em sento és al costat de cap criminal de guerra, tingui el color que tingui. Estic contra l'israelià assassí i contra el palestí assassí. Estic contra un exercit repressor i contra uns suïcides també fanàtics i feixistes. I sobretot, cal acabar l'opressió dels palestins.
Fa temps que va començar la meva relació acadèmica amb Israel. Va ser a traves de la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, quan vaig començar a interessar-me pels treballs de psicologia del Professor Reuven Feuerstein de Jerusalem, sobre el "Programa enriquiment instrumental (PEI)". Va ésser en Josep Gallifa i Roca el responsable de què jo hi agafes tant d'interès sobre l'enriquiment instrumental. Encara que mai entendre, el perquè és tant difícil treballar amb la gent de la Blanquerna, encara que això és tota una altra cosa.
Fa temps, que l'equip de Feuerstein, veien la conflictiva del seu país, que organitzen a Europa "International Workshops" per transmetre totes les seves teories. Però el que seria interessant és anar al "The International Center for the Enhancement of Learning Potential (ICELP)" de Jerusalem. Encara, el que ho faria tot més interessant, seria trobar a Israel la gent del "Front Nacional de Catalunya" que s'hi varen exiliar.
divendres, de febrer 13, 2004
Jean-Marc Bouju ©
The international jury of the 47th annual World Press Photo contest has selected as World Press Photo of the Year 2003 a color image of the French photographer Jean-Marc Bouju of The Associated Press. The picture shows a detained Iraqi man comforting his 4-year-old-son at a regroupment center for POWs near Najaf, Iraq. The picture was taken on 31 March 2003.
UNA ABSOLUTA OBSCENITAT!!! La guerra i que ens ho puguem mirar a traves d'un premi. Almenys serveix per a la denuncia.
dijous, de febrer 12, 2004
ASSESSOR-CONSULTOR
"...Sóc l'únic assessor-consultor del període pujolista, del que s'ha informat de forma transparent al Parlament, per escrit: del que cobrava, que feia i de qui depenia. I precisament fou a traves d'aquesta informació pública, que se'n va seguir calumniant...".
Cita d'una carta meva dirigida a l'Honorable Conseller de Comerç, Turisme i Consum Senyor Pere Esteve, de la Generalitat de Catalunya. (23 de gener del 2004).
--------------------------------------
Avui he rebut a Londres, una part dels diners que em devia la Generalitat de Catalunya. ( 2.609, 09 lliures esterlines, encara que jo en rebo menys, perquè el banc se'n queden 6 lliures per transacció, uns 370 euros en tot el contracte).
Aquests diners rebuts és només una part del deute, per la prestació dels meus serveis professionals a Turisme de Catalunya a través del Catalan Tourist Board de Londres, durant el mes de desembre del 2003. Falta cobrar "la quantitat correctiva de revisió salarial anual 2003 que especifica la clàusula segona de l'addenda al contracte d'arrendament de serveis professionals firmada l'1 de gener de 2002", és a dir 1.059 lliures esterlines. Si l'etapa anterior, no hagués estat una "olla", aquesta correcció s'hagués aplicat mensualment, però no ho varen fer, per pura mala gestió i en algun nivell per "mala fe".
O sigui, el govern Maragall ha pagat part de la meva factura, desprès d'un mes i 12 dies. Espero cobrar el que resta i que està totalment suportat per un contracte totalment legal i més que raonable. Encara que per molt que tardin, mai em "puntejaran" tant, com ho va fer el Director Civit, que contrasta brutalment amb les atencions del Conseller Subirà.
Per altra banda, tant que m'havia acusat la "brunete mediàtica" per aquest contracte, i -oh miracle! El contracte especifica que s'acabava el mes de desembre passat, i en concret especifica per escrit: "sense possibilitat d'ésser prorrogat". O sigui que res de res, d'haver-me blindat o enquistat d'alguna manera a l'administració pública catalana.
Tinc moltes ganes d'acabar aquest tema de diners, i publicar de forma detallada el que ja tinc escrit sobre "Turisme de Catalunya" i les "oficines exteriors". Perquè com ja he explicat, al Conseller de Turisme, en la carta que citava al començament d'aquesta nota: " ...cal transformar l'Oficina de Londres, per construir una nova projecció exterior catalana del turisme a l'àrea anglosaxona, perquè era, i desgraciadament encara és, totalment espanyolitzant i que no respon ni al nacionalisme, ni al catalanisme del govern...". (...) "...espero encoratjat en aquesta nova etapa, que "Turisme de Catalunya", s'encarrili cap a una nova política de projecció a Londres, de manera estratègica, moderna i totalment catalana...".
..................
"...Sóc l'únic assessor-consultor del període pujolista, del que s'ha informat de forma transparent al Parlament, per escrit: del que cobrava, que feia i de qui depenia. I precisament fou a traves d'aquesta informació pública, que se'n va seguir calumniant...".
Cita d'una carta meva dirigida a l'Honorable Conseller de Comerç, Turisme i Consum Senyor Pere Esteve, de la Generalitat de Catalunya. (23 de gener del 2004).
--------------------------------------
Avui he rebut a Londres, una part dels diners que em devia la Generalitat de Catalunya. ( 2.609, 09 lliures esterlines, encara que jo en rebo menys, perquè el banc se'n queden 6 lliures per transacció, uns 370 euros en tot el contracte).
Aquests diners rebuts és només una part del deute, per la prestació dels meus serveis professionals a Turisme de Catalunya a través del Catalan Tourist Board de Londres, durant el mes de desembre del 2003. Falta cobrar "la quantitat correctiva de revisió salarial anual 2003 que especifica la clàusula segona de l'addenda al contracte d'arrendament de serveis professionals firmada l'1 de gener de 2002", és a dir 1.059 lliures esterlines. Si l'etapa anterior, no hagués estat una "olla", aquesta correcció s'hagués aplicat mensualment, però no ho varen fer, per pura mala gestió i en algun nivell per "mala fe".
O sigui, el govern Maragall ha pagat part de la meva factura, desprès d'un mes i 12 dies. Espero cobrar el que resta i que està totalment suportat per un contracte totalment legal i més que raonable. Encara que per molt que tardin, mai em "puntejaran" tant, com ho va fer el Director Civit, que contrasta brutalment amb les atencions del Conseller Subirà.
Per altra banda, tant que m'havia acusat la "brunete mediàtica" per aquest contracte, i -oh miracle! El contracte especifica que s'acabava el mes de desembre passat, i en concret especifica per escrit: "sense possibilitat d'ésser prorrogat". O sigui que res de res, d'haver-me blindat o enquistat d'alguna manera a l'administració pública catalana.
Tinc moltes ganes d'acabar aquest tema de diners, i publicar de forma detallada el que ja tinc escrit sobre "Turisme de Catalunya" i les "oficines exteriors". Perquè com ja he explicat, al Conseller de Turisme, en la carta que citava al començament d'aquesta nota: " ...cal transformar l'Oficina de Londres, per construir una nova projecció exterior catalana del turisme a l'àrea anglosaxona, perquè era, i desgraciadament encara és, totalment espanyolitzant i que no respon ni al nacionalisme, ni al catalanisme del govern...". (...) "...espero encoratjat en aquesta nova etapa, que "Turisme de Catalunya", s'encarrili cap a una nova política de projecció a Londres, de manera estratègica, moderna i totalment catalana...".
..................
dimecres, de febrer 11, 2004
MÉS SOBRE LA UNIVERSITAT I LA FOTOGRAFIA
La reproducció ahir, d'un tros d'una conversa amb el meu fill a traves del Messenger, no només va ésser el descobriment d'una conversa personal a traves d'internet, - que per cert, és una extraordinària tecnologia per conviure entre gent que estimes i la tens lluny -, jo crec que és més, perquè són unes reflexions que és poden generalitzar i s'han de saber interpretar.
La primera cosa, és que educar un fotògraf només amb tècnica, seria un error i crec fermament que un creatiu de la fotografia sinó és "llegit" i molt format culturalment, no és res. Segon, que a les nostres universitats arriben estudiants a segon curs i encara els hi falta de "lletra", per tant celebro l'enriquiment de vocabulari a l'aula. Tercer, que hi ha carreres, i sobretot la de fotografia, que és "perden" amb tècniques més pròpies d'altres especialitats, que la seva pròpia. I quart que la il·lusió que té l'estudiant quan comença cada nova assignatura, moltes vegades és brutalment truncat per un estil "classista" de qui ocupa la tarima o exerceix la gestió de la facultat. Una separació docent típica de tribunal i competició, que d'educació en majúscules. I una gestió "carca", incompatible amb una universitat cosmopolita i creativa.
L'Escola de Fotografia de la Politècnica de Catalunya, és una universitat pública amb uns preus desmesuradament privats, i el que ofereixen, ratlla en alguns casos, la negligència universitària. Els que mirem i paguem, hauríem d'estar callats?.
La reproducció ahir, d'un tros d'una conversa amb el meu fill a traves del Messenger, no només va ésser el descobriment d'una conversa personal a traves d'internet, - que per cert, és una extraordinària tecnologia per conviure entre gent que estimes i la tens lluny -, jo crec que és més, perquè són unes reflexions que és poden generalitzar i s'han de saber interpretar.
La primera cosa, és que educar un fotògraf només amb tècnica, seria un error i crec fermament que un creatiu de la fotografia sinó és "llegit" i molt format culturalment, no és res. Segon, que a les nostres universitats arriben estudiants a segon curs i encara els hi falta de "lletra", per tant celebro l'enriquiment de vocabulari a l'aula. Tercer, que hi ha carreres, i sobretot la de fotografia, que és "perden" amb tècniques més pròpies d'altres especialitats, que la seva pròpia. I quart que la il·lusió que té l'estudiant quan comença cada nova assignatura, moltes vegades és brutalment truncat per un estil "classista" de qui ocupa la tarima o exerceix la gestió de la facultat. Una separació docent típica de tribunal i competició, que d'educació en majúscules. I una gestió "carca", incompatible amb una universitat cosmopolita i creativa.
L'Escola de Fotografia de la Politècnica de Catalunya, és una universitat pública amb uns preus desmesuradament privats, i el que ofereixen, ratlla en alguns casos, la negligència universitària. Els que mirem i paguem, hauríem d'estar callats?.
dimarts, de febrer 10, 2004
TROS DE CONVERSA AL MESSENGER 6.1.
LES IMPRESIONS DEL MEU FILL MARC DAVANT LES NOVES ASSIGNATURES DEL TRIMESTRE A LA UNIVERSITAT (Segon curs de fotografia).
(..............)
marc:
ei, deixem que et comenti les primeres classes
joan-ramon:
digues
marc:
una primera anàlisi de les 4 assignatures que he tingut
marc:
1a: laboratori i sistemes d'impressió...
marc:
molt interessant, fem ampliacions en color, servirà per poder produir alguna exposicioneta en color
marc:
2a: estructura de la producció fotogràfica...
marc:
ens ensenyen a produir una imatge d'encàrrec... des de la demanda del client, fent el pressupost, mirant el material necessari
marc:
localitzacions,... i finalment fer la imatge
marc:
molt, molt interessant
marc:
seria fotografia d'estudi, o comercial
marc:
3a: Teoria, crítica i estètica de la imatge
marc:
molt, molt interessant, però amb un gran trauma amb el professor
marc:
avui he sortit de molt mal humor de classe
marc:
no aconsegueixo prendre apunts amb aquest home
marc:
no para de dir que estem a la universitat, i que hem de tenir un vocabulari corresponent, però això es tradueix en que llegeix les classes que porta preparades...
marc:
amb unes paraules tant cultes o rebuscades, que no hi ha manera d'apuntar fluid
joan-ramon:
utilitza una gravadora
marc:
primerament perquè la meitat de les paraules que diu mai les havia escrit abans, i a mes a mes perquè repeteix les frases,...
marc:
però per donar mes varietat cada cop les diu amb noves paraules... i adjectius sinònims
marc:
fins i tot en cada frase que ha de definir algo... enlloc de posar-hi un adjectiu en diu 10 de seguits
marc:
tot això fa que...
marc:
el cervell tingui una acumulació de paraules sense saber la idea bàsica
joan-ramon:
exagerat!
marc:
pq?
joan-ramon:
i la quarta assignatura?
marc:
disseny centrat en l'usuari
marc:
merda de multimedia !
marc:
molt interessant, però no per la meva carrera
marc:
es tracte de analitzar usabilitat de webs, etc
marc:
un moment que em truquen
.....................
marc:
torno a ser aquí
joan-ramon:
dic exagerat, per l'enorme dificultat que dius que té el vocabulari del profe de "Teoria, crítica i estètica de la imatge".
marc:
no es que tingui dificultat el vocabulari
marc:
el problema és prendre uns apunts amb cara i ulls
marc:
perquè a mi m'agrada apuntar la meva frase del que ell diu
marc:
però dona la classe dictada
marc:
i cada cop que repeteix les frases ho fa de forma diferent
joan-ramon:
perquè ho entenguis
marc:
un moment que trec els apunts i t'escric alguna frase seva
joan-ramon:
val, alguna cosa més de les classes?
marc:
res mes, em falten saber com son les assignatures de interfícies i sistemes de vídeo, que crec que son les pitjors
marc:
i ja tinc por del xungo de quatrimestre
joan-ramon:
i la frase?
marc:
es que tinc la carpeta al malater del cotxe junt amb les claus del cotxe a Sagrada Família
marc:
ara i haig de tornar amb unes altres claus
joan-ramon:
val
joan-ramon:
adéu
marc:
adéu
marc:
gràcies pels llibres
joan-ramon:
ah! la conversa la penjaré al meu diari
marc:
pq?
marc:
quin tros?
joan-ramon:
"impressions del Marc davant les noves assignatures".
joan-ramon:
d'acord ? si o no?
marc:
no se
marc:
com vulguis
joan-ramon:
adeu
joan-ramon:
si et molesta, no ho faré
marc:
no em molesta gens
joan-ramon:
adéu
marc:
dew
(..............)
--------------------------------------------------------------------------------------------------
dilluns, de febrer 09, 2004
divendres, de febrer 06, 2004
Vielha, 2 de febrer de 2004
Josep-Lluís Carod-Rovira
Secretari General d’ERC
Seu Nacional
Villarroel, 45 entresol
08011 Barcelona
Benvolgut Josep-Lluís Carod-Rovira,
Tota la meva solidaritat i el meu respecte personal.
Potser hi ha pogut haver algun error de forma en la pràctica governamental, en l’afer del contacte amb ETA; però jo crec que no hi ha hagut cap error, ni en la forma ni en el fons, de la dinàmica que has obert en el camí per resoldre la violència en la qüestió basca.
Ara he retornat de Londres i viuré a Aran, fent recerca sobre el nacionalisme aranès.
Com que jo no crec en una solidaritat formal com un “bla, bla, bla...”, o com una simple adhesió a un manifest a favor teu, jo voldria oferir-te una solidaritat totalment compromesa, per això, davant tota aquesta dramàtica situació, -des de la meva independència política-, estic al teu servei per qualsevol cosa que necessitis a la Val d’Aran. Segur que hi ha molt camí conjunt per recórrer.
Una abraçada.
Joan-Ramon Colomines-Companys
diumenge, de febrer 01, 2004
Fa molts dies que no escrit res, acabo de patir una operació quirúrgica: una simple hernioplàstia, que m’ha deixat fora de joc fa molts dies. Ara en el post-operatori, estic seguint, detalladament, que passa en la política catalana i espanyola. I no deixo de sorprendre’m, com quasi tothom. Però sobretot constato, entre mig de tant histerisme, que no se sap explicar bé, la lògica de l’independentisme català per participar en el procés de pacificació del País Basc.
És de vergonya el linxament a Carod!!!.
És de vergonya el linxament a Carod!!!.
dijous, de gener 22, 2004
Avui comença la marxa enrera definitiva, de la meva operació quirúrgica. Vacunes i qüestions d'anestèsia a concretar a l'Hospital. A un "Colomines" i sobretot a un "Companys" com jo, l'anestesista i les anestesies ens fan terror, la mare per negligència se la van carregar per una anestesia mal planificada, en una operació de bestiesa. Tot un delicte que li va arrabassar la vida i a mi que em va capgirar el món. Una solitud permanent, com la que tinc ara. Desprès d'aquests dies, res serà com abans.
dilluns, de gener 19, 2004
De manera provisional, però preparat per a la publicitat, ja he presentat el programa del curs que donaré a les properes Jornades Universitàries Occitanocatalanes que és celebraran a Aran, entre els dies 19 al 23 de juliol d'enguany.
Espero que algun estudiant o ciutadà s'hi apunti, perquè sinó hi ha 10 persones com a mínim, no és farà.
Curs : "ARAN, confluència de quatre nacionalismes.
Introducció pluridisciplinar als estudis d'identitat i nacionalisme aplicats al cas aranès".
PROGRAMA
1. Les eines del curs:
La reflexió política i el debat polític. Metodologia per estudiar el nacionalisme. La terminologia. Anàlisi pluridisciplinar. Recerca empírica. Taller de rols polítics. Dinàmica d'un curs d'estiu. Bibliografia.
2. La nació i el nacionalisme:
Nació i Estat. Identitat nacional. Que és el nacionalisme?. Patriotisme. Catalanisme, occitanisme, espanyolisme i francesisme. Regió, comunitat i poble. Nacions sense Estat. El nacionalisme espanyol, francès, català i occità.
3. Tipologia dels nacionalismes:
Nacionalisme ètnic. Nacionalisme cívic. Nacionalisme, Etnicisme i Multiculturalisme.
Nacionalisme cultural. Nacionalisme i paisatge. Independentisme. Les aberracions del nacionalisme.
4. Recents teories acadèmiques del nacionalisme:
Teories Primordialistes i Sociobiologistes. Teories dels Instrumentalistes. Teories de Modernització ( Teories de Comunicació social, Teories economicistes amb teories d'inspiració marxista i no marxista, Colonialisme Interior. Teories politico-ideològiques). Teories Evolucionistes.
Teòrics acadèmics: A.D.Smith, Deutsch, Rustow, Rokkan, Anderson, Deutsch, Rustow, Rokkan, Anderson, Hechter, Nairn, Wallerstein, Hroch, Gellner, Breuilly, Giddens, Brass, i Mann. Escola catalana. Escola occitana.
5. ARAN - Val d'Aran -:
Comunitat nacional aranesa. Nació occitana. Administració catalana i espanyola. Antecedents històrics.
6. Autonomia d'Aran:
El règim especial de la Val d'Aran. Les institucions araneses. Traspassos de competències.
7. Nacionalisme aranès:
Etnicisme. Els quatre nacionalismes a Aran.
8. El sistema de partits polítics i coalicions a Aran (1991-2003):
Coalició Aranesa-Convergència i Unió, Convergència Democràtica Aranesa- Partit Nacionalista Aranès, Convergència Democràtica Aranesa. Unitat d'Aran-Partit Nacionalista Aranès, PSC-Progrés Municipal de Catalunya-Unitat d'Aran-Gent d'Aran,
Unitat d'Aran-Progrés Municipal. Unión Popular Aranesa. Partit Popular. Unión Democrática Aranesa. Partit Renovador Arties-Garòs. Agrupacions d'Electors: Amassadi per Aran, "Gent d'Aran", Independents de Lairissa.
9. El mapa electoral de la Val d'Aran :
Eleccions al Conselh Generau d'Aran (1991-2003), a les Municipals (1979-2003), al Parlament de Catalunya (1980-2003), al Congrés de Diputats (1977-2004) i al Parlament Europeu (1987-1999).
10. La llengua i cultura aranesa:
La llengua: aranès, gascó i occità. Estàndard lingüístic. Llengua literària. Cultura aranesa. Consum cultural. Política cultural. Aranisme cultural. Oficialisme. De la normalització lingüística al foment. Èlits culturals. L'art a Aran. Ensenyament. Cultura nacional versus nacionalisme cultural. Societat civil. Instituts d'Estudis a Occitània i a Aran. Mitjans de comunicació.
11. L'Administració catalana a Aran:
El pujolisme. El govern tripartit d'esquerres.
12. Globalització i nacionalisme:
La moral del nacionalisme. Narrativa nacional aranesa. Occitanisme. Autodeterminació. Mundialització. Estratègies nacionals a Aran.
-------------------------------
Un curs de 20 hores, durant 5 dies. Com que és un curs pluridisciplinar, està adreçat a estudiants "d'Art i Humanitats", de "Dret, Economia, Política i Societat", i de "Llengua i Literatura". Però a més, pel seu caràcter d'introducció, hi podrà venir qualsevol persona que hi estigui interessada, però que és comprometi a seguir el curs integra.
Pels universitaris els hi representarà uns crèdits de "lliure designació".
Espero que algun estudiant o ciutadà s'hi apunti, perquè sinó hi ha 10 persones com a mínim, no és farà.
Curs : "ARAN, confluència de quatre nacionalismes.
Introducció pluridisciplinar als estudis d'identitat i nacionalisme aplicats al cas aranès".
PROGRAMA
1. Les eines del curs:
La reflexió política i el debat polític. Metodologia per estudiar el nacionalisme. La terminologia. Anàlisi pluridisciplinar. Recerca empírica. Taller de rols polítics. Dinàmica d'un curs d'estiu. Bibliografia.
2. La nació i el nacionalisme:
Nació i Estat. Identitat nacional. Que és el nacionalisme?. Patriotisme. Catalanisme, occitanisme, espanyolisme i francesisme. Regió, comunitat i poble. Nacions sense Estat. El nacionalisme espanyol, francès, català i occità.
3. Tipologia dels nacionalismes:
Nacionalisme ètnic. Nacionalisme cívic. Nacionalisme, Etnicisme i Multiculturalisme.
Nacionalisme cultural. Nacionalisme i paisatge. Independentisme. Les aberracions del nacionalisme.
4. Recents teories acadèmiques del nacionalisme:
Teories Primordialistes i Sociobiologistes. Teories dels Instrumentalistes. Teories de Modernització ( Teories de Comunicació social, Teories economicistes amb teories d'inspiració marxista i no marxista, Colonialisme Interior. Teories politico-ideològiques). Teories Evolucionistes.
Teòrics acadèmics: A.D.Smith, Deutsch, Rustow, Rokkan, Anderson, Deutsch, Rustow, Rokkan, Anderson, Hechter, Nairn, Wallerstein, Hroch, Gellner, Breuilly, Giddens, Brass, i Mann. Escola catalana. Escola occitana.
5. ARAN - Val d'Aran -:
Comunitat nacional aranesa. Nació occitana. Administració catalana i espanyola. Antecedents històrics.
6. Autonomia d'Aran:
El règim especial de la Val d'Aran. Les institucions araneses. Traspassos de competències.
7. Nacionalisme aranès:
Etnicisme. Els quatre nacionalismes a Aran.
8. El sistema de partits polítics i coalicions a Aran (1991-2003):
Coalició Aranesa-Convergència i Unió, Convergència Democràtica Aranesa- Partit Nacionalista Aranès, Convergència Democràtica Aranesa. Unitat d'Aran-Partit Nacionalista Aranès, PSC-Progrés Municipal de Catalunya-Unitat d'Aran-Gent d'Aran,
Unitat d'Aran-Progrés Municipal. Unión Popular Aranesa. Partit Popular. Unión Democrática Aranesa. Partit Renovador Arties-Garòs. Agrupacions d'Electors: Amassadi per Aran, "Gent d'Aran", Independents de Lairissa.
9. El mapa electoral de la Val d'Aran :
Eleccions al Conselh Generau d'Aran (1991-2003), a les Municipals (1979-2003), al Parlament de Catalunya (1980-2003), al Congrés de Diputats (1977-2004) i al Parlament Europeu (1987-1999).
10. La llengua i cultura aranesa:
La llengua: aranès, gascó i occità. Estàndard lingüístic. Llengua literària. Cultura aranesa. Consum cultural. Política cultural. Aranisme cultural. Oficialisme. De la normalització lingüística al foment. Èlits culturals. L'art a Aran. Ensenyament. Cultura nacional versus nacionalisme cultural. Societat civil. Instituts d'Estudis a Occitània i a Aran. Mitjans de comunicació.
11. L'Administració catalana a Aran:
El pujolisme. El govern tripartit d'esquerres.
12. Globalització i nacionalisme:
La moral del nacionalisme. Narrativa nacional aranesa. Occitanisme. Autodeterminació. Mundialització. Estratègies nacionals a Aran.
-------------------------------
Un curs de 20 hores, durant 5 dies. Com que és un curs pluridisciplinar, està adreçat a estudiants "d'Art i Humanitats", de "Dret, Economia, Política i Societat", i de "Llengua i Literatura". Però a més, pel seu caràcter d'introducció, hi podrà venir qualsevol persona que hi estigui interessada, però que és comprometi a seguir el curs integra.
Pels universitaris els hi representarà uns crèdits de "lliure designació".
diumenge, de gener 18, 2004
És la matinada de diumenge i està nevant molt fort a Vielha. Des de la meva finestra és veu com cauen els flocs, una escena per viure en família i somniar. Precisament mentre estic preparant per internet la meva anada a Estocolm, on deu fer un fred que pela i amb neu per tot arreu.
A Suècia hi ha un important centre d'estudis de lideratge, el Centre for Advanced Studies in Leadership -el CASL-, que em servirà per discutir sobre "nacionalisme i lideratge". No és pot entendre el nacionalisme català d'aquests últims 25 anys sense entendre la figura de Pujol i del seu particular liderat.
Des de què l'agost del 2001 vaig començar el primer contacte amb el CASL a traves d'Ester Barinaga, he estat preparant la visita. Potser ara és el moment de fer-la, desprès de l'operació quirúrgica.
Vols venir Piuca?.
Vaig ara, a fer-me uns macarrons!!!
A Suècia hi ha un important centre d'estudis de lideratge, el Centre for Advanced Studies in Leadership -el CASL-, que em servirà per discutir sobre "nacionalisme i lideratge". No és pot entendre el nacionalisme català d'aquests últims 25 anys sense entendre la figura de Pujol i del seu particular liderat.
Des de què l'agost del 2001 vaig començar el primer contacte amb el CASL a traves d'Ester Barinaga, he estat preparant la visita. Potser ara és el moment de fer-la, desprès de l'operació quirúrgica.
Vols venir Piuca?.
Vaig ara, a fer-me uns macarrons!!!
dissabte, de gener 17, 2004
"La cultura no ha estat mai gaire bon negoci... fins a l'aparició del negoci de la cultura... que exclou la cultura que no és negoci."
Xavier Bru de Sala
Una frase d'un llibre que acabo de llegir, que fa una diagnosi crua i real de la literatura catalana. S'ha de llegir. En Bru de Sala és un mal militant, però un bon analista.
El descrèdit de la literatura
Editorial: Quaderns Crema 1999
Xavier Bru de Sala
Una frase d'un llibre que acabo de llegir, que fa una diagnosi crua i real de la literatura catalana. S'ha de llegir. En Bru de Sala és un mal militant, però un bon analista.
El descrèdit de la literatura
Editorial: Quaderns Crema 1999
dijous, de gener 15, 2004
THE WEST WING
M'entusiasma la sèrie televisiva The West Wing dirigida per Thomas Schlamme, amb uns brillants guions de Lawrence O'Donnell . Una sèrie multi-premiada, que explica la "cuina política i logística" d'un suposat president dels Estats Units. Ara la sèrie la puc veure a la televisió espanyola com "El ala oeste de la Casa Blanca" els dijous, com avui.
Tot és tant real i a la vegada tant brutal, que és un joc de poders excitant. Interessentisim veure, ni que sigui teatralitzat per a televisió, el procés de presa de decisions governamentals.
Té gràcia que un actor activista com Martin Sheen faci de President, encara la fa més creïble, cosa que evidentment els fonamentalistes nord-americans ho veuen escandalós.
Jo que sempre he estat un petit "negre" de petits polítics, m'agrada veure com funcionen entre bastidors les administracions enormes i un executiu poderós. I tenen un departament per escriure discursos!!!. Increïble i apassionant.
.....................................................
M'entusiasma la sèrie televisiva The West Wing dirigida per Thomas Schlamme, amb uns brillants guions de Lawrence O'Donnell . Una sèrie multi-premiada, que explica la "cuina política i logística" d'un suposat president dels Estats Units. Ara la sèrie la puc veure a la televisió espanyola com "El ala oeste de la Casa Blanca" els dijous, com avui.
Tot és tant real i a la vegada tant brutal, que és un joc de poders excitant. Interessentisim veure, ni que sigui teatralitzat per a televisió, el procés de presa de decisions governamentals.
Té gràcia que un actor activista com Martin Sheen faci de President, encara la fa més creïble, cosa que evidentment els fonamentalistes nord-americans ho veuen escandalós.
Jo que sempre he estat un petit "negre" de petits polítics, m'agrada veure com funcionen entre bastidors les administracions enormes i un executiu poderós. I tenen un departament per escriure discursos!!!. Increïble i apassionant.
.....................................................
dimecres, de gener 14, 2004
JOAN REVENTÓS, in memoriam...
EL BOSC AMICAL de Paul Valéry amb traducció de J. Carner-Ribalta
Tots dos hem pensat coses pures
anant pels camins, de costat;
sens dir, mans juntes hem anat
per entremig de flors obscures,
tots sols com dos enamorats
dins la nit verda de les prades,
ens hem partit eix fruit de fades:
lluna amical dels insensats.
Després hem mort damunt la molsa,
molt lluny, tots sols en l’ombra dolça
d’aquest bosc íntim, murmurant.
Lla dalt, dintre la llum immensa,
ens hem trobat tots dos plorant,
silent company en la sofrença!
EL BOSC AMICAL de Paul Valéry amb traducció de J. Carner-Ribalta
Tots dos hem pensat coses pures
anant pels camins, de costat;
sens dir, mans juntes hem anat
per entremig de flors obscures,
tots sols com dos enamorats
dins la nit verda de les prades,
ens hem partit eix fruit de fades:
lluna amical dels insensats.
Després hem mort damunt la molsa,
molt lluny, tots sols en l’ombra dolça
d’aquest bosc íntim, murmurant.
Lla dalt, dintre la llum immensa,
ens hem trobat tots dos plorant,
silent company en la sofrença!
dimarts, de gener 13, 2004
dilluns, de gener 12, 2004
LLIBRES:
Estic en un trànsit de llibres quasi permanent, o sigui "acabats uns i començament d'altres". Mentrestant n'hi ha alguns, que simultaniexo i que encara duraran dies, i a més diferents "llibres de text" acadèmics.
La disciplina de fer les "fitxes de lectura" sempre m'ha costat, en especial dels llibres que no són específics per a una investigació. Encara que totes les meves lectures, siguin de l'especialitat que siguin, acabaran repercutint-hi.
Llibre acabat: 13'99 euros de Frédéric Beigbeder amb traducció del francès de Josep M. Espinàs.
Llibre començat: Una ment meravellosa. Biografia de John Forbes Nash, Premi Nobel d'economia 1994 de Sylvia Nasar amb traducció de l'anglès d'Alexandre Gombau Arnau.
Llibre de lectura a la biblioteca, per descansar del material acadèmic: Bohemis de Dan Franck, amb traducció del francès de Ferran Esteve.
Llibre a la tauleta de nit, des de fa mesos: els dos volum de La Moral del nacionalismo, que és una recopilació de textos feta per Robert McKim i Jeff McMahan, amb traducció de l'anglès de Tomas Fernandez Auz.
I moviment i lectura de múltiples llibres, manuscrits, documents i altres recursos pel Màster, el Doctorat i els cursos de reciclatge.
Definitivament m'haig de graduar novament les ulleres!.
Estic en un trànsit de llibres quasi permanent, o sigui "acabats uns i començament d'altres". Mentrestant n'hi ha alguns, que simultaniexo i que encara duraran dies, i a més diferents "llibres de text" acadèmics.
La disciplina de fer les "fitxes de lectura" sempre m'ha costat, en especial dels llibres que no són específics per a una investigació. Encara que totes les meves lectures, siguin de l'especialitat que siguin, acabaran repercutint-hi.
Llibre acabat: 13'99 euros de Frédéric Beigbeder amb traducció del francès de Josep M. Espinàs.
Llibre començat: Una ment meravellosa. Biografia de John Forbes Nash, Premi Nobel d'economia 1994 de Sylvia Nasar amb traducció de l'anglès d'Alexandre Gombau Arnau.
Llibre de lectura a la biblioteca, per descansar del material acadèmic: Bohemis de Dan Franck, amb traducció del francès de Ferran Esteve.
Llibre a la tauleta de nit, des de fa mesos: els dos volum de La Moral del nacionalismo, que és una recopilació de textos feta per Robert McKim i Jeff McMahan, amb traducció de l'anglès de Tomas Fernandez Auz.
I moviment i lectura de múltiples llibres, manuscrits, documents i altres recursos pel Màster, el Doctorat i els cursos de reciclatge.
Definitivament m'haig de graduar novament les ulleres!.
diumenge, de gener 11, 2004
GUANTÁNAMO: DOS ANYS DE SEGREST DELS DRETS HUMANS
Campanya d'Amnistia Internacional
Carta al president George Bush per demanar justícia per als detinguts de Guantánamo.
Distingit Sr. President,
Ja han passat dos anys des que els primers presos van ser traslladats a la badia de Guantánamo. Aquesta reclusió indefinida i perllongada vulnera el principi jurídic fonamental que totes les persones han de tenir la possibilitat de recórrer la legalitat de la seva detenció. Vostè ha promès en diverses ocasions que els Estats Units defensaran amb fermesa "les exigències no negociables de la dignitat humana", l'Estat de dret inclòs. Per a moltes persones, aquestes paraules estan buides de contingut mentre no existeixi un procés judicial per als detinguts de Guantánamo.
Per tant, li demano que garanteixi que tots el reclusos de Guantánamo, si no són acusats formalment i jutjats amb les degudes garanties, siguin alliberats. Per altra banda, els judicis a càrrec de les comissions militars previstos en el seu ordre militar semblen no complir allò establert en les normes internacionals.
També preocupa el destí dels detinguts que, de ser retornats als seus països, podrien córrer el risc de patir violacions greus dels drets humans, com és el cas dels uigures que podrien ser retornats a la Xina. Hi ha el temor que aquest risc s'hagi vist incrementat amb les declaracions tant de vostè com d'altres alts càrrecs del seu país en qualificar els reclusos de "terroristes" i "assassins".
Per tant, li demano la garantia que ningú serà retornar a la força a un país on pugui patir violacions dels seus drets humans.
Atentament,
Dear Mr President,
It is now two years since the first prisoners were transferred to Guantánamo Bay. This prolonged indefinite detention violates a fundamental legal principle that anyone must be allowed to challenge the lawfulness of their detention. You have repeatedly promised that the USA will stand firm for the "non-negotiable demands of human dignity", including the rule of law. For many, these words have rung hollow as the lack of legal process for the Guantánamo detainees continues.
I call on you to ensure that all those held in Guantánamo are released if they are not to be charged and brought to fair trial. I do not believe that trials by the military commissions envisaged in your Military Order would meet international standards.
I am also concerned for the fate of those detainees who might, if returned to their countries, risk serious human rights violations, including ethnic Uighurs facing possible return to China. I fear this risk has been increased by public statements by you and other senior US officials, labelling those held as "terrorists" and "killers".
I urge you to ensure that no-one is forcibly returned to a country where they would face serious human rights violations.
Yours sincerely,
Web de la "Campanya Guantánamo" d'Amnistia Internacional de Catalunya
Campanya d'Amnistia Internacional
Carta al president George Bush per demanar justícia per als detinguts de Guantánamo.
Distingit Sr. President,
Ja han passat dos anys des que els primers presos van ser traslladats a la badia de Guantánamo. Aquesta reclusió indefinida i perllongada vulnera el principi jurídic fonamental que totes les persones han de tenir la possibilitat de recórrer la legalitat de la seva detenció. Vostè ha promès en diverses ocasions que els Estats Units defensaran amb fermesa "les exigències no negociables de la dignitat humana", l'Estat de dret inclòs. Per a moltes persones, aquestes paraules estan buides de contingut mentre no existeixi un procés judicial per als detinguts de Guantánamo.
Per tant, li demano que garanteixi que tots el reclusos de Guantánamo, si no són acusats formalment i jutjats amb les degudes garanties, siguin alliberats. Per altra banda, els judicis a càrrec de les comissions militars previstos en el seu ordre militar semblen no complir allò establert en les normes internacionals.
També preocupa el destí dels detinguts que, de ser retornats als seus països, podrien córrer el risc de patir violacions greus dels drets humans, com és el cas dels uigures que podrien ser retornats a la Xina. Hi ha el temor que aquest risc s'hagi vist incrementat amb les declaracions tant de vostè com d'altres alts càrrecs del seu país en qualificar els reclusos de "terroristes" i "assassins".
Per tant, li demano la garantia que ningú serà retornar a la força a un país on pugui patir violacions dels seus drets humans.
Atentament,
Dear Mr President,
It is now two years since the first prisoners were transferred to Guantánamo Bay. This prolonged indefinite detention violates a fundamental legal principle that anyone must be allowed to challenge the lawfulness of their detention. You have repeatedly promised that the USA will stand firm for the "non-negotiable demands of human dignity", including the rule of law. For many, these words have rung hollow as the lack of legal process for the Guantánamo detainees continues.
I call on you to ensure that all those held in Guantánamo are released if they are not to be charged and brought to fair trial. I do not believe that trials by the military commissions envisaged in your Military Order would meet international standards.
I am also concerned for the fate of those detainees who might, if returned to their countries, risk serious human rights violations, including ethnic Uighurs facing possible return to China. I fear this risk has been increased by public statements by you and other senior US officials, labelling those held as "terrorists" and "killers".
I urge you to ensure that no-one is forcibly returned to a country where they would face serious human rights violations.
Yours sincerely,
Web de la "Campanya Guantánamo" d'Amnistia Internacional de Catalunya
dissabte, de gener 10, 2004
UNA COLLA DE LLADRES!!!
La llum ha marxat sis vegades a Vielha, aquesta nit de divendres a dissabte. (Són talls intermitents i encara no sé, si a tot Aran. I si seguirà aquesta història). Al final en faran malbé l'ordinador!!!.
Són uns lladres i els polítics d'aquí uns irresponsables. Hauríem de demandar a Endesa - per gàngsters - i al Síndic d'Aran per la falta de previsió i el cinisme de minimitzar la situació, avui en declaracions a la ràdio.
dijous, de gener 08, 2004
The Fourth Plinth Project: Quinn's proposal
Alison Lapper pregnant
White marble
Marc Quinn
(b.1964, London)
Graduated from Cambridge in 1986.
His work addresses ideas of mortality and survival.
The sculpture is a portrait of Alison Lapper when she was 8½ months pregnant. It is to be carved out of one block of white marble and would stand 4.7 metres high.
At first glance it would seem that there are few if any public sculptures of people with disabilities. However, a closer look reveals that Trafalgar Square is one of the few public spaces where one exists: Nelson on top of his column has lost an arm. I think that Alison's portrait reactivates this dormant aspect of Trafalgar Square. Most public sculpture, especially in the Trafalgar Square and Whitehall areas, is triumphant male statuary. Nelson's Column is the epitome of a phallic male monument and I felt that the square needed some femininity, linking with Boudicca near the Houses of Parliament. Alison's statue could represent a new model of female heroism.
In the past, heroes such as Nelson conquered the outside world. Now it seems to me they conquer their own circumstances and the prejudices of others, and I believe that Alison's portrait will symbolise this.
I'm not physically disabled myself but from working with disabled sitters I realised how hidden different bodies are in public life and media. Her pregnancy also makes this a monument to the possibilities of the future.
Alison Lapper pregnant
White marble
Marc Quinn
(b.1964, London)
Graduated from Cambridge in 1986.
His work addresses ideas of mortality and survival.
The sculpture is a portrait of Alison Lapper when she was 8½ months pregnant. It is to be carved out of one block of white marble and would stand 4.7 metres high.
At first glance it would seem that there are few if any public sculptures of people with disabilities. However, a closer look reveals that Trafalgar Square is one of the few public spaces where one exists: Nelson on top of his column has lost an arm. I think that Alison's portrait reactivates this dormant aspect of Trafalgar Square. Most public sculpture, especially in the Trafalgar Square and Whitehall areas, is triumphant male statuary. Nelson's Column is the epitome of a phallic male monument and I felt that the square needed some femininity, linking with Boudicca near the Houses of Parliament. Alison's statue could represent a new model of female heroism.
In the past, heroes such as Nelson conquered the outside world. Now it seems to me they conquer their own circumstances and the prejudices of others, and I believe that Alison's portrait will symbolise this.
I'm not physically disabled myself but from working with disabled sitters I realised how hidden different bodies are in public life and media. Her pregnancy also makes this a monument to the possibilities of the future.
dimecres, de gener 07, 2004
Estic en una cruïlla important i hauré de prendre decisions personals importants. La primera és: si continuar com a dinamitzador cultural a Aran o deixar-ho per perdut (ningú l'interessa la cultura aquí i menys l'aranesa!) i cuidar la meva carrera professional en exclusiva.
De moment estic sense feina i a l'atur sense cobrar res. Amb una programació de nou mesos d'investigació acadèmica, sobre terreny, a Aran, abans de tornar a Londres.
És pot viure en un país que s'està morint culturalment i nacionalment, investigar-lo i no fer res?. Em sembla que jo no tinc fetge. Això sembla Albacete. L'alliberament de la nació catalana passa també per la llibertat de l'aranesa.
Els convergents han destrossat Aran i els socialistes també han contribuït a carregar-se tota l'arena nacional aranesa de partits. L'actual govern tripartit català no va acordar d'arrencada, res per Aran com identitat. Això és com Zàmbia amb turistes-esquiadors d'alt standing i amb "cor i danses" tribals en alguns pobles. Només interessa l'urbanisme i el diner. I a més, darrera de molts aranesos hi ha un "espanyolista" i els de "fora" només porten més espanyolisme.
Això és irrespirable!.
De moment estic sense feina i a l'atur sense cobrar res. Amb una programació de nou mesos d'investigació acadèmica, sobre terreny, a Aran, abans de tornar a Londres.
És pot viure en un país que s'està morint culturalment i nacionalment, investigar-lo i no fer res?. Em sembla que jo no tinc fetge. Això sembla Albacete. L'alliberament de la nació catalana passa també per la llibertat de l'aranesa.
Els convergents han destrossat Aran i els socialistes també han contribuït a carregar-se tota l'arena nacional aranesa de partits. L'actual govern tripartit català no va acordar d'arrencada, res per Aran com identitat. Això és com Zàmbia amb turistes-esquiadors d'alt standing i amb "cor i danses" tribals en alguns pobles. Només interessa l'urbanisme i el diner. I a més, darrera de molts aranesos hi ha un "espanyolista" i els de "fora" només porten més espanyolisme.
Això és irrespirable!.
diumenge, de gener 04, 2004
dissabte, de gener 03, 2004
Acabo de veure per la televisió espanyola la pel·lícula NOTTING HILL de Robert Michell amb Hugh Grant i Julia Roberts. Tota una comèdia romàntica que m'enyora profundament de Londres. No podia ésser més romàntic: una trobada casual en una botiga londinenca de llibres de viatges, amb la seva atmosfera tant britànica i tant "literària", que només pot enamorar.
Londres com sempre bull. I ara, hi ha un debat popular per instal·lar una nova escultura a Trafagar Square. L'anomenat: The Fourth Plinth Project, és el compromís de l'Alcalde de Londres de situar al cor de la ciutat l'art contemporani.
A Trafalgar Square, al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, hi ha un pedestal buit, que al segle dinou hi havia d'haver una escultura eqüestre, que mai és va instal·lar.
Ara en aquesta "Quart Pedestal" hi podria anar una de les sis propostes que s'han encarregat a sis afamats escultors d'arreu del món. Hi ha un comitè d'experts i és demana per diversos mitjans l'opinió de la gent.
Veiem-ne les propostes:
Jo encara no tinc una decisió definitiva, encara que la "dona en estat", de marbre, de Marc Quinn m'agrada molt.
Londres com sempre bull. I ara, hi ha un debat popular per instal·lar una nova escultura a Trafagar Square. L'anomenat: The Fourth Plinth Project, és el compromís de l'Alcalde de Londres de situar al cor de la ciutat l'art contemporani.
A Trafalgar Square, al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, hi ha un pedestal buit, que al segle dinou hi havia d'haver una escultura eqüestre, que mai és va instal·lar.
Ara en aquesta "Quart Pedestal" hi podria anar una de les sis propostes que s'han encarregat a sis afamats escultors d'arreu del món. Hi ha un comitè d'experts i és demana per diversos mitjans l'opinió de la gent.
Veiem-ne les propostes:
Jo encara no tinc una decisió definitiva, encara que la "dona en estat", de marbre, de Marc Quinn m'agrada molt.
divendres, de gener 02, 2004
Crear qualsevol iniciativa cultural nova a Aran, hauria de passar per la cultura de la muntanya i també de la neu. Per entendre el "nacionalisme del paisatge" o la "identitat del paisatge".
Jo no sé esquiar, però espero està bé de salut desprès de l'operació, per començar l'esquí de fons, un propòsit d'aquest 2004. Un de tants propòsits...
Caldrà fer un bon fons documental de la neu a VIVÉNCIA ARANESA o com iniciativa conjunta amb la biblioteca, mal dita "general" en comptes de "nacional".
Però no només documentació de l'esport de la neu, sinó també de l'estudi de la neu com a fenomen físic, fins a tota la literatura que hi té relació.
M'agrada la neu, encara que de vegades emprenya com ara, que és millor que no surti de casa, perquè aquí a Vielha neva moltíssim i la boira cobreix tot l'entorn del poble. Fa fred i jo sóc de passejada de costa, feliç quan vaig calçat amb unes "xines" blanques.
Dibuixos de cristalls de neu de Robert Hooke, publicats el 1665 al llibre titulat Micrographia.
Jo no sé esquiar, però espero està bé de salut desprès de l'operació, per començar l'esquí de fons, un propòsit d'aquest 2004. Un de tants propòsits...
Caldrà fer un bon fons documental de la neu a VIVÉNCIA ARANESA o com iniciativa conjunta amb la biblioteca, mal dita "general" en comptes de "nacional".
Però no només documentació de l'esport de la neu, sinó també de l'estudi de la neu com a fenomen físic, fins a tota la literatura que hi té relació.
M'agrada la neu, encara que de vegades emprenya com ara, que és millor que no surti de casa, perquè aquí a Vielha neva moltíssim i la boira cobreix tot l'entorn del poble. Fa fred i jo sóc de passejada de costa, feliç quan vaig calçat amb unes "xines" blanques.
Dibuixos de cristalls de neu de Robert Hooke, publicats el 1665 al llibre titulat Micrographia.
dijous, de gener 01, 2004
Ahir vaig acabar l'última tarda de l'any, recreant-me amb la lectura d'uns capítols del llibre: BOHEMIS de Dan Franck, amb traducció del francès de Ferran Esteve.
L'havia guardat per aquesta ocasió. M'agrada celebrar petits esdeveniments a la intimitat.
Aquest llibre és tota una crònica novel·lada del París artístic, quan era la capital del món. Una excitant època. Montmartre....Montparnasse!!!.
Utrillo, Picasso, Manolo, Valadon, Kiki, Salmon, Max Jacob, Verlaine, Berthe Weill... tota una barreja de poetes, pintors, escultors, marxants, models i/o amants. Tot un ambient de gana, misèria, solidaritat, amistat i sobretot creació i d'actitud rebel.
Brutal i terriblement romàntica la mort d'Ambroise Vollard - el marxant -, que diuen que fou desnucat per una escultura de Mailloll, que transportava dins d'un cotxe que s'accidentà, mentre ell dormia pel seu "mal de son".
Mentre gaudia llegint, ha vingut al meu racó de la biblioteca de Vielha, el coordinador de cultura del Conselh, en Jusèp Loís Sans, que m'ha confirmat que programarien el meu curs sobre nacionalisme en les Jornades Universitàries del proper estiu. Però per fer-se, és necessiten deu alumnes inscrits.
Li dic que dubto que trobem suficient gent del país interessades i que algú de fora és desplaci per fer un curs com al meu a Aran, i ell em diu que pels cursos d'art, venent gent de tots els Països Catalans. Llavors, li espetego decidit: - "Incorporaré l'art en el curs". Vàrem riure.
Pot semblar una boutade, però crec que és del tot necessari, explicar acadèmicament el nacionalisme des de tots els angles, i l'art -indiscutiblement- n'és un. I a més, el més agraït per l'alumnat. (Per l'empatx àudio-visual !!).
Hauré de rellegir el llibre Fortuny de Pere Gimferrer sobre el Noucentisme. A més, incorporaré al curs, "el nacionalisme i el paisatge".
Espero que sigui un bon any de lectures i creació: la meva salut mental.
BON ANY 2004 !!!
L'havia guardat per aquesta ocasió. M'agrada celebrar petits esdeveniments a la intimitat.
Aquest llibre és tota una crònica novel·lada del París artístic, quan era la capital del món. Una excitant època. Montmartre....Montparnasse!!!.
Utrillo, Picasso, Manolo, Valadon, Kiki, Salmon, Max Jacob, Verlaine, Berthe Weill... tota una barreja de poetes, pintors, escultors, marxants, models i/o amants. Tot un ambient de gana, misèria, solidaritat, amistat i sobretot creació i d'actitud rebel.
Brutal i terriblement romàntica la mort d'Ambroise Vollard - el marxant -, que diuen que fou desnucat per una escultura de Mailloll, que transportava dins d'un cotxe que s'accidentà, mentre ell dormia pel seu "mal de son".
Mentre gaudia llegint, ha vingut al meu racó de la biblioteca de Vielha, el coordinador de cultura del Conselh, en Jusèp Loís Sans, que m'ha confirmat que programarien el meu curs sobre nacionalisme en les Jornades Universitàries del proper estiu. Però per fer-se, és necessiten deu alumnes inscrits.
Li dic que dubto que trobem suficient gent del país interessades i que algú de fora és desplaci per fer un curs com al meu a Aran, i ell em diu que pels cursos d'art, venent gent de tots els Països Catalans. Llavors, li espetego decidit: - "Incorporaré l'art en el curs". Vàrem riure.
Pot semblar una boutade, però crec que és del tot necessari, explicar acadèmicament el nacionalisme des de tots els angles, i l'art -indiscutiblement- n'és un. I a més, el més agraït per l'alumnat. (Per l'empatx àudio-visual !!).
Hauré de rellegir el llibre Fortuny de Pere Gimferrer sobre el Noucentisme. A més, incorporaré al curs, "el nacionalisme i el paisatge".
Espero que sigui un bon any de lectures i creació: la meva salut mental.
BON ANY 2004 !!!
dimecres, de desembre 31, 2003
DIA DE BRUIXES I DE NASSOS
Quan era petit la mare em parlava de l'HOME DELS NASSOS, que un dia com avui és passejava pels carrers de la meva Barcelona. No cal ni dir, que entre l'expectació i la incredulitat, estava molt atent al màgic senyor. Tota una tradició de l'últim dia de l'any, el dia de Sant Silvestre, que a més és la data en què les bruixes es reuneixen per a fer plans per a l'any que comença. Diu la llegenda que les bruixes s'apleguen en muntanyes mítiques i allí pensen totes les futures malifetes. El que no queda clar, és que ésser bruixa signifiqui sempre malifetes, perquè jo conec alguna bruixa ben bona i animada.
Per nassos, els de la companyia elèctrica Fecsa-Endesa i els dels polítics d'Aran - de tot colors - que mai són capaços de fer previsions per la invasió de turistes per les festes de Nadal. A més, estem cobert de neu per tot arreu i les bruixes segueixen ballant.
Quan era petit la mare em parlava de l'HOME DELS NASSOS, que un dia com avui és passejava pels carrers de la meva Barcelona. No cal ni dir, que entre l'expectació i la incredulitat, estava molt atent al màgic senyor. Tota una tradició de l'últim dia de l'any, el dia de Sant Silvestre, que a més és la data en què les bruixes es reuneixen per a fer plans per a l'any que comença. Diu la llegenda que les bruixes s'apleguen en muntanyes mítiques i allí pensen totes les futures malifetes. El que no queda clar, és que ésser bruixa signifiqui sempre malifetes, perquè jo conec alguna bruixa ben bona i animada.
Per nassos, els de la companyia elèctrica Fecsa-Endesa i els dels polítics d'Aran - de tot colors - que mai són capaços de fer previsions per la invasió de turistes per les festes de Nadal. A més, estem cobert de neu per tot arreu i les bruixes segueixen ballant.
dimarts, de desembre 30, 2003
El discurs institucional de Cap d'any del nou President de la Generalitat Pasqual Maragall, respira i té un llenguatge nacional català, que mai han tingut els discursos del PSC (PSC-PSOE). Sorprèn, però és interessant. Costarà però, no recordar el llenguatge d'odi al nacionalisme català dels socialistes, i al llenguatge plenament actual, d'odi i revenja dels d'ERC.
Caldrà ajudar a la reconciliació.
Caldrà ajudar a la reconciliació.
...
...
diumenge, de desembre 28, 2003
Ahir, parlant de microbiologia, música i Béla Bartók, reflexionava sobre la música inspirada en el folklore o la ethnomusicology. Caldrà veure si la inspiració del folklore nacional, és el mateix que el nacionalisme musical.
A Catalunya tenim al compositor i musicòleg Felip Pedrell (1841-1922), avui bastant desconegut, malgrat els esforços del Liceu, que fou un dels creadors del nacionalisme musical a Catalunya, seguint l’exemple d’altres models europeus, especialment el rus, el txec i el noruec; el seu concepte combina el cant nacional amb la música contemporània, a fi d’atorgar-li una dimensió universal.
Pedrell, en aquesta línia, va crear l'opera Els Pirineus, amb un llibret de Víctor Balaguer d'un clar to d'apologia del pancatalanisme i del món occità.
Ja m'agradaria a mi, inaugurar la nostra associació cultural VIVÉNCIA ARANESA, amb aquesta opera. Ni que fos només amb la seva versió concert. Només necessito promotors !!!.
Francesc Cortès deia de l'opera:
"... Els Pirineus fou estrenada al Gran Teatre del Liceu el 4 de gener de 1902. De fet, estem davant de dues obres importants: Els Pirineus de Víctor Balaguer, que volia ser molt més que un llibret; i Els Pirineus de Felip Pedrell, que volia ser també molt més que una òpera. Balaguer va veure en aquesta obra la possibilitat de divulgar els seus ideals polítics i fer, alhora, una contribució "monumental" al drama català romàntic, equiparable al Canigó de Verdaguer. Per a Pedrell aquesta obra fou més que una aposta de futur: hi sintetitzà la seva experiència com a compositor i com a musicòleg, s'hi definí en relació amb les estètiques musicals de la seva època, i s'arriscà en una proposta monumental i sincrètica.
Els Pirineus és una òpera de la diversitat: el personatge central, Raig de Lluna, és una morisca i joglaressa, filla d'un rei moro de Granada, captiva a les Navas de Tolosa, convertida en l'encarnació dels Pirineus i de la Pàtria catalana. Pedrell prengué aquesta decisió arriscada al seu temps, incompresa i criticada. L'existència de trobadors i melodies d'origen trobadoresc, d'elements musicals manllevats de la polifonia hispànica, de temes inspirats en melodies orientals i islàmiques al costat de melodies populars catalanes sense citacions explícites evidents, converteixen Els Pirineus en una obra intercultural, heterodoxa i eclèctica.
I al mateix temps és una obra fortament reivindicativa: és una abrandada apologia de la cultura catalana; vindica l'occitanisme -en plena efervescència del moviment dels felibres-; pren partit pel wagnerisme com a identificació del nord europeu, però amb importants matisos, fins al punt d'ésser una obra "poc wagneriana" vista des dels nostres dies; critica els fonamentalismes en la figura dels inquisidors, en la intransigència del cristianisme medieval davant del moviment albigès -mai s'esmenta el mot "càtar"- i en la posició annexionista de la Corona francesa. Però sobretot trobem una reivindicació dels sentiments: l'amor a la pàtria és l'argument essencial; són les "Glòries catalanes" que Balaguer dibuixà al nomenclàtor de l'Eixample de Barcelona allò que havia de commoure els contemporanis, àvids i necessitats d'autoafirmació. Pedrell, per la seva banda, infongué sentiment als personatges: com als models verdians, cadascun d'ells s'identifica amb una posició i un sentiment diferents.
El 1891 era arriscat fer una apologia d'una època històrica amb un regne independent estès a ambdues bandes dels Pirineus; era forassenyat criticar l'Església medieval i la Inquisició; era gairebé un absurd que una morisca, que a vegades fou titllada de "gitana", personalitzés la Pàtria; i també era poc entenedora la retòrica de la Renaixença emprada pels autors just quan el modernisme s'estava consolidant com l'estètica del futur. Aquest fou el llast que pesà sobre Els Pirineus, que justificà els enormes esforços de Pedrell i els seus contemporanis per fer entendre l'obra i que malgrat tot, permeté que l'estrena de l'obra fos un èxit..."
Figurins realitzats per Apel·les Mestres per a l'òpera Els Pirineus
A Catalunya tenim al compositor i musicòleg Felip Pedrell (1841-1922), avui bastant desconegut, malgrat els esforços del Liceu, que fou un dels creadors del nacionalisme musical a Catalunya, seguint l’exemple d’altres models europeus, especialment el rus, el txec i el noruec; el seu concepte combina el cant nacional amb la música contemporània, a fi d’atorgar-li una dimensió universal.
Pedrell, en aquesta línia, va crear l'opera Els Pirineus, amb un llibret de Víctor Balaguer d'un clar to d'apologia del pancatalanisme i del món occità.
Ja m'agradaria a mi, inaugurar la nostra associació cultural VIVÉNCIA ARANESA, amb aquesta opera. Ni que fos només amb la seva versió concert. Només necessito promotors !!!.
Francesc Cortès deia de l'opera:
"... Els Pirineus fou estrenada al Gran Teatre del Liceu el 4 de gener de 1902. De fet, estem davant de dues obres importants: Els Pirineus de Víctor Balaguer, que volia ser molt més que un llibret; i Els Pirineus de Felip Pedrell, que volia ser també molt més que una òpera. Balaguer va veure en aquesta obra la possibilitat de divulgar els seus ideals polítics i fer, alhora, una contribució "monumental" al drama català romàntic, equiparable al Canigó de Verdaguer. Per a Pedrell aquesta obra fou més que una aposta de futur: hi sintetitzà la seva experiència com a compositor i com a musicòleg, s'hi definí en relació amb les estètiques musicals de la seva època, i s'arriscà en una proposta monumental i sincrètica.
Els Pirineus és una òpera de la diversitat: el personatge central, Raig de Lluna, és una morisca i joglaressa, filla d'un rei moro de Granada, captiva a les Navas de Tolosa, convertida en l'encarnació dels Pirineus i de la Pàtria catalana. Pedrell prengué aquesta decisió arriscada al seu temps, incompresa i criticada. L'existència de trobadors i melodies d'origen trobadoresc, d'elements musicals manllevats de la polifonia hispànica, de temes inspirats en melodies orientals i islàmiques al costat de melodies populars catalanes sense citacions explícites evidents, converteixen Els Pirineus en una obra intercultural, heterodoxa i eclèctica.
I al mateix temps és una obra fortament reivindicativa: és una abrandada apologia de la cultura catalana; vindica l'occitanisme -en plena efervescència del moviment dels felibres-; pren partit pel wagnerisme com a identificació del nord europeu, però amb importants matisos, fins al punt d'ésser una obra "poc wagneriana" vista des dels nostres dies; critica els fonamentalismes en la figura dels inquisidors, en la intransigència del cristianisme medieval davant del moviment albigès -mai s'esmenta el mot "càtar"- i en la posició annexionista de la Corona francesa. Però sobretot trobem una reivindicació dels sentiments: l'amor a la pàtria és l'argument essencial; són les "Glòries catalanes" que Balaguer dibuixà al nomenclàtor de l'Eixample de Barcelona allò que havia de commoure els contemporanis, àvids i necessitats d'autoafirmació. Pedrell, per la seva banda, infongué sentiment als personatges: com als models verdians, cadascun d'ells s'identifica amb una posició i un sentiment diferents.
El 1891 era arriscat fer una apologia d'una època històrica amb un regne independent estès a ambdues bandes dels Pirineus; era forassenyat criticar l'Església medieval i la Inquisició; era gairebé un absurd que una morisca, que a vegades fou titllada de "gitana", personalitzés la Pàtria; i també era poc entenedora la retòrica de la Renaixença emprada pels autors just quan el modernisme s'estava consolidant com l'estètica del futur. Aquest fou el llast que pesà sobre Els Pirineus, que justificà els enormes esforços de Pedrell i els seus contemporanis per fer entendre l'obra i que malgrat tot, permeté que l'estrena de l'obra fos un èxit..."
Figurins realitzats per Apel·les Mestres per a l'òpera Els Pirineus
dissabte, de desembre 27, 2003
En un dels tractats de Microbiologia en els que m'estic reciclant -el de Davis / Dulbecco / Eisen / Ginsberg-, és recull una cita del compositor Béla Bartók que els autors del llibre diuen que tant és aplicable a la ciència com a la música, i jo afegiria també aplicable en el nucli polític del nacionalisme.
La cita de Béla Bartók diu: "... Tot el nou i significatiu deu relacionar-se sempre amb les antigues arrels: aquelles arrels auténticament fecundes que han d'ésser escollides amb gran cura d'entre les que és limiten a sobreviure...".
No ha d'estranyar la reflexió, ja que Bartók estava interessat, com el compositor hongarès Zoltán Kodály, pel que els anglosaxons en diuen la ethnomusicology o sigui diem-ne la música folklòrica. El que és refrescant, és trobar la cita referenciada en un llibre de Microbiologia Mèdica o sigui Humana.
........................................
divendres, de desembre 26, 2003
EL MATÍ DE SANT ESTEVE una cançó de Pau Riba
El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.
Quan de gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantar-li l'arribada
la gent no es despertarà.
Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.
Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.
Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: "Ai! a que ve tanta gresca?"
direm: "Es que volem gall!"
No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!
No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha,....
El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.
Quan de gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantar-li l'arribada
la gent no es despertarà.
Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.
Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.
Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: "Ai! a que ve tanta gresca?"
direm: "Es que volem gall!"
No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!
No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha,....
dimecres, de desembre 24, 2003
Cada dia més, estic omplint la meva vida creativa amb l'anomenada Escultura Social que teoritzava Joseph Beuys.
'Every human being is an artist, a freedom being, called to participate in transforming and reshaping the conditions, thinking and structures that shape and condition our lives'
Joseph Beuys
Social Sculpture refers to a conception of art, framed in the 1970s by Beuys, as an interdiscplinary and participatory process in which thought, speech and discussion are core 'materials'. With this perception, all human beings are seen as 'artists' responsible for the shaping of a democratic, sustainable social order. Social Sculpture lifts the aesthetic from its confines within a specific sphere or media, relocating it within a collective, imaginative work-space in which we can see, re-think and reshape our lives in tune with our creative potential.
'Every human being is an artist, a freedom being, called to participate in transforming and reshaping the conditions, thinking and structures that shape and condition our lives'
Joseph Beuys
Social Sculpture refers to a conception of art, framed in the 1970s by Beuys, as an interdiscplinary and participatory process in which thought, speech and discussion are core 'materials'. With this perception, all human beings are seen as 'artists' responsible for the shaping of a democratic, sustainable social order. Social Sculpture lifts the aesthetic from its confines within a specific sphere or media, relocating it within a collective, imaginative work-space in which we can see, re-think and reshape our lives in tune with our creative potential.
dimarts, de desembre 23, 2003
divendres, de desembre 19, 2003
...............
"EL CAGANER": una de les nostres tradicions nadalenques, difícil de fer entendre a la gent de fora, sobretot als anglosaxons. Els meus amics de fora, diuen que cal conèixer els acudits i les tradicions populars per entendre nacions, pobles i grups culturals. Però amb Catalunya i el "caganer" els hi "xoca". És curiós, veure la descripció que fan de l'escena d'una família catalana amb la mare, l'avia, la tieta i tota la resta de família especialment vestida per a la festa, al costat del pessebre amb un CA-GA-NER. Per a ells és del tot increïble i un contrast hilarant entre les "bones maneres" i el "realisme de les necessitats".
"EL CAGANER": una de les nostres tradicions nadalenques, difícil de fer entendre a la gent de fora, sobretot als anglosaxons. Els meus amics de fora, diuen que cal conèixer els acudits i les tradicions populars per entendre nacions, pobles i grups culturals. Però amb Catalunya i el "caganer" els hi "xoca". És curiós, veure la descripció que fan de l'escena d'una família catalana amb la mare, l'avia, la tieta i tota la resta de família especialment vestida per a la festa, al costat del pessebre amb un CA-GA-NER. Per a ells és del tot increïble i un contrast hilarant entre les "bones maneres" i el "realisme de les necessitats".
dimecres, de desembre 17, 2003
............................
Ja tenim nou President de la Generalitat. Una victòria per a Catalunya?. En tot cas entenc que deuen sentir els socialistes, la gent del PSUC i sobretot Maragall, i humanament me n'alegro, encara que políticament poc ésser un desastre monumental. També entenc els Convergents i també me n'alegro que se n'hagin d'anar a casa els centenars de "càrrecs" de tota la "vida" i l'última "pijància" anti-mobilització catalanista i cívica, almenys respirarem.
Desprès de 12 anys d'exili forçat amb el pujolisme, ara jo començo uns nous anys d'exili amb els socialistes i sobretot sota la bota de "l'esquerra" ètnica d'ERC. Com sempre vaig de perdedor. Ves a saber, si estar fora de joc sempre, és una manera de progressisme rebel o d'ésser un perfecte imbècil. D'acord!. Sóc un perfecte imbècil.
Ja tenim nou President de la Generalitat. Una victòria per a Catalunya?. En tot cas entenc que deuen sentir els socialistes, la gent del PSUC i sobretot Maragall, i humanament me n'alegro, encara que políticament poc ésser un desastre monumental. També entenc els Convergents i també me n'alegro que se n'hagin d'anar a casa els centenars de "càrrecs" de tota la "vida" i l'última "pijància" anti-mobilització catalanista i cívica, almenys respirarem.
Desprès de 12 anys d'exili forçat amb el pujolisme, ara jo començo uns nous anys d'exili amb els socialistes i sobretot sota la bota de "l'esquerra" ètnica d'ERC. Com sempre vaig de perdedor. Ves a saber, si estar fora de joc sempre, és una manera de progressisme rebel o d'ésser un perfecte imbècil. D'acord!. Sóc un perfecte imbècil.
dilluns, de desembre 15, 2003
Reprodueixo integra l'article que el meu germà Agustí publica al diari Avui, perquè recull punt per punt la mateixa reacció que jo vaig tenir, i perquè és un article molt bo i que cal reflexionar.
LA CATALUNYA DUAL D'ERC
Agustí Colomines
Dimarts passat, mentre escoltava a la TV la declaració de Carod-Rovira per explicar la decisió de l'executiva i el grup parlamentari de pactar amb el PSC-PSOE i IC-EUiA, em vaig quedar glaçat. A banda que el contingut de la mateixa declaració era la prova més evident que aquesta decisió no tenia res a veure amb el teatre de les negociacions, perquè en cap moment no s'hi va referir, el més preocupant va ser, precisament, el contingut del discurs, que, a parer meu, apunta a trencar la tradició del pensament catalanista dels darrers cent anys.
Si ERC havia decidit que allò que més li convenia era el mal anomenat pacte d'esquerres, doncs hauria estat molt fàcil dir, fos veritat o fos mentida, que no havien pogut arribar a un acord amb CiU o bé que el nacionalisme conservador no es mereixia una nova oportunitat, atès que havia rebutjat -almenys dues vegades- l'oferiment republicà de fer coalició durant la legislatura anterior. No. En comptes d'això, al senyor Carod no se li acut res més que presentar l'acord amb els socialistes i els ecosocialistes amb arguments més aviat messiànics i totalment falsos: "No volem una Catalunya dividida entre catalans nacionalistes i no nacionalistes", diu el document que he despenjat de la web d'ERC. "Volem una Catalunya nacional on hi capiguem tots fent un compromís històric amb el país amb il·lusió clara en el futur. Volem canviar el rumb de la nostra història com a poble fent una aposta estratègica per integrar definitivament al país els catalans i catalanes originaris de llengua castellana. [...] Nosaltres no volem un país dividit entre nacionalistes i no nacionalistes, entre catalans d'origen i catalans d'adopció". Mare de déu santíssima, si a Jordi Pujol se li hagués acudit fer una argumentació etnicista d'aquesta mena per justificar el, al capdavall, mal pacte amb el PP d'ara fa quatre anys, hauria acabat a l'hospital. Les castanyes que hauria rebut serien, a més de merescudes, de categoria. Què vol dir això? ¿És que la Catalunya d'ara mateix està realment dividida per raons ètniques, lingüístiques o culturals? ¿És que ERC viu la síndrome d'Estocolm i ha acabat per assumir els apotegmes carregats de demagògia que han anat escampant des de fa anys els senyors Vidal-Quadres i Francesc de Carreras? ¿És que encara hi ha catalans, com diria el senyor Heribert Barrera, que no són catalans o que només ho són a mitges i per això cal integrar-los? Qui són aquests? Els murcians o els andalusos que van arribar a Catalunya als anys seixanta? Els seus fills? Els seus néts? ¿La mare del meu fill, posem per cas, que va arribar a Catalunya amb 25 anys i que té com a llengua vehicular amb la seva família el castellà però que fa les classes en català als seus alumnes? ¿El meu fill, que tècnicament és un xarnego, però que ja parla tres llengües fluidament? Quin plantejament més arnat, redéu! Però la cosa no acaba aquí, els amics d'ERC encara diuen més: "Es podria donar fins i tot la paradoxa que l'anomenat govern nacionalista fos, a la pràctica, el menys nacional, perquè algú es podria sentir exclòs". Tornem-hi! De què parlen? ¿És que ja tenen assumit que només el catalans que arrosseguem cognoms suposadament catalaníssims votem nacionalista? O per dir-ho a l'inrevés: ¿és que no hi ha catalans castellanoparlants que voten ERC o CiU? Però què vol dir tot això? ¿És que només el PSC-PSOE, IC-EUiA representen els catalans castellanoparlants? I al PP, qui els vota?
La part final de la declaració, amb la qual s'apel·la a deixar de banda la Catalunya romàntica per construir una Catalunya real: "la Catalunya social dels homes i les dones que avui viuen aquí, d'aquells que han manifestat la seva voluntat de ser català no com una herència, sinó com una elecció", és, contràriament al que s'hi diu, una de les interpretacions més romàntiques i passades de moda que he pogut llegir en els darrers temps. La voluntat de ser català, i ja em perdonaran, no es manifesta, és, si de cas, un dret. Un dret social, per ser més exactes, com tots els drets nacionals, que es fonamenta en l'afirmació del ius soli per oposició al ius sanguini germànic. Aquesta és l'única manera com pot concebre la nació un nacionalista que sigui realment d'esquerres. Però em fa l'efecte que la direcció d'ERC ha llegit de biaix Ernest Renan i s'ha enamorat torturadament del model de nació electiva, "el plebiscit de tots els dies", per recórrer a la metàfora que ell va fer servir en la famosa conferència del 1882 que va titular Qu'est-ce qu'une nation? Per a Renan, la nació era fruit d'una doble concepció segons la qual passat i present es potenciaven mútuament per crear una gran solidaritat nacional com a expressió del desig compartit de continuar la vida comuna. Certament, per a Renan el passat era una capital social sobre el qual es podia bastir una idea nacional i, per això, ésser una nació requeria tenir coses importants compartides en el passat i voler fer-les encara en el futur. És per aquesta manera d'entendre la nació que Renan insistia que el fet d'haver viscut junts, haver patit junts, haver compartit esperances eren les realitats essencials que explicaven la identitat nacional, més enllà de la llengua, la raça, la història o la religió. El primordial, doncs, seria la idea de solidaritat i que els individus no són mai esclaus dels seus trets originaris. ¿És que un català nascut el 1975 en el si d'una família castellanoparlant no ha compartit patiments i esperances semblants a un altre català nascut al mateix any en el si d'una família catalanoparlant? I tant que sí! La modernitat del pensament de Renan no és tant aquesta idea repetida fins a la sacietat de la nació electiva com la seva insistència que una nació recolza en la memòria selectiva i una proporció d'amnèsia, és a dir, en el fet que els seus membres són capaços de reconèixer experiències i mostren memòries i oblits comuns. Aquest és el compromís polític actiu dels membres de la nació i esdevé la tesi central del que va assenyalar Renan, que no és ni un compromís amb la nacionalitat voluntària ni una creença en el dret individual a triar la nació. La nació és, per damunt de tot, una vindicació política dels drets i deures del ciutadans que hi viuen.
No els volia atabalar, però és que em sembla que per justificar una decisió de l'envergadura que ha pres ERC no calia caure en el parany de legitimar-la amb la sinistra imatge del vot ètnic. Amb una frase n'hi hauria hagut prou: "No hi pactem perquè no ens dóna la gana". I és que només aquells que creuen en una Catalunya dual, de catalans de soca-rel i de catalans que sempre seran immigrants, poden atrevir-se a assegurar que durant aquestes dues dècades llargues de governs nacionalistes de CiU els ciutadans d'aquest país que parlen en castellà no han estat representats per les institucions nacionals.
Diari AVUI 15/12/2003
LA CATALUNYA DUAL D'ERC
Agustí Colomines
Dimarts passat, mentre escoltava a la TV la declaració de Carod-Rovira per explicar la decisió de l'executiva i el grup parlamentari de pactar amb el PSC-PSOE i IC-EUiA, em vaig quedar glaçat. A banda que el contingut de la mateixa declaració era la prova més evident que aquesta decisió no tenia res a veure amb el teatre de les negociacions, perquè en cap moment no s'hi va referir, el més preocupant va ser, precisament, el contingut del discurs, que, a parer meu, apunta a trencar la tradició del pensament catalanista dels darrers cent anys.
Si ERC havia decidit que allò que més li convenia era el mal anomenat pacte d'esquerres, doncs hauria estat molt fàcil dir, fos veritat o fos mentida, que no havien pogut arribar a un acord amb CiU o bé que el nacionalisme conservador no es mereixia una nova oportunitat, atès que havia rebutjat -almenys dues vegades- l'oferiment republicà de fer coalició durant la legislatura anterior. No. En comptes d'això, al senyor Carod no se li acut res més que presentar l'acord amb els socialistes i els ecosocialistes amb arguments més aviat messiànics i totalment falsos: "No volem una Catalunya dividida entre catalans nacionalistes i no nacionalistes", diu el document que he despenjat de la web d'ERC. "Volem una Catalunya nacional on hi capiguem tots fent un compromís històric amb el país amb il·lusió clara en el futur. Volem canviar el rumb de la nostra història com a poble fent una aposta estratègica per integrar definitivament al país els catalans i catalanes originaris de llengua castellana. [...] Nosaltres no volem un país dividit entre nacionalistes i no nacionalistes, entre catalans d'origen i catalans d'adopció". Mare de déu santíssima, si a Jordi Pujol se li hagués acudit fer una argumentació etnicista d'aquesta mena per justificar el, al capdavall, mal pacte amb el PP d'ara fa quatre anys, hauria acabat a l'hospital. Les castanyes que hauria rebut serien, a més de merescudes, de categoria. Què vol dir això? ¿És que la Catalunya d'ara mateix està realment dividida per raons ètniques, lingüístiques o culturals? ¿És que ERC viu la síndrome d'Estocolm i ha acabat per assumir els apotegmes carregats de demagògia que han anat escampant des de fa anys els senyors Vidal-Quadres i Francesc de Carreras? ¿És que encara hi ha catalans, com diria el senyor Heribert Barrera, que no són catalans o que només ho són a mitges i per això cal integrar-los? Qui són aquests? Els murcians o els andalusos que van arribar a Catalunya als anys seixanta? Els seus fills? Els seus néts? ¿La mare del meu fill, posem per cas, que va arribar a Catalunya amb 25 anys i que té com a llengua vehicular amb la seva família el castellà però que fa les classes en català als seus alumnes? ¿El meu fill, que tècnicament és un xarnego, però que ja parla tres llengües fluidament? Quin plantejament més arnat, redéu! Però la cosa no acaba aquí, els amics d'ERC encara diuen més: "Es podria donar fins i tot la paradoxa que l'anomenat govern nacionalista fos, a la pràctica, el menys nacional, perquè algú es podria sentir exclòs". Tornem-hi! De què parlen? ¿És que ja tenen assumit que només el catalans que arrosseguem cognoms suposadament catalaníssims votem nacionalista? O per dir-ho a l'inrevés: ¿és que no hi ha catalans castellanoparlants que voten ERC o CiU? Però què vol dir tot això? ¿És que només el PSC-PSOE, IC-EUiA representen els catalans castellanoparlants? I al PP, qui els vota?
La part final de la declaració, amb la qual s'apel·la a deixar de banda la Catalunya romàntica per construir una Catalunya real: "la Catalunya social dels homes i les dones que avui viuen aquí, d'aquells que han manifestat la seva voluntat de ser català no com una herència, sinó com una elecció", és, contràriament al que s'hi diu, una de les interpretacions més romàntiques i passades de moda que he pogut llegir en els darrers temps. La voluntat de ser català, i ja em perdonaran, no es manifesta, és, si de cas, un dret. Un dret social, per ser més exactes, com tots els drets nacionals, que es fonamenta en l'afirmació del ius soli per oposició al ius sanguini germànic. Aquesta és l'única manera com pot concebre la nació un nacionalista que sigui realment d'esquerres. Però em fa l'efecte que la direcció d'ERC ha llegit de biaix Ernest Renan i s'ha enamorat torturadament del model de nació electiva, "el plebiscit de tots els dies", per recórrer a la metàfora que ell va fer servir en la famosa conferència del 1882 que va titular Qu'est-ce qu'une nation? Per a Renan, la nació era fruit d'una doble concepció segons la qual passat i present es potenciaven mútuament per crear una gran solidaritat nacional com a expressió del desig compartit de continuar la vida comuna. Certament, per a Renan el passat era una capital social sobre el qual es podia bastir una idea nacional i, per això, ésser una nació requeria tenir coses importants compartides en el passat i voler fer-les encara en el futur. És per aquesta manera d'entendre la nació que Renan insistia que el fet d'haver viscut junts, haver patit junts, haver compartit esperances eren les realitats essencials que explicaven la identitat nacional, més enllà de la llengua, la raça, la història o la religió. El primordial, doncs, seria la idea de solidaritat i que els individus no són mai esclaus dels seus trets originaris. ¿És que un català nascut el 1975 en el si d'una família castellanoparlant no ha compartit patiments i esperances semblants a un altre català nascut al mateix any en el si d'una família catalanoparlant? I tant que sí! La modernitat del pensament de Renan no és tant aquesta idea repetida fins a la sacietat de la nació electiva com la seva insistència que una nació recolza en la memòria selectiva i una proporció d'amnèsia, és a dir, en el fet que els seus membres són capaços de reconèixer experiències i mostren memòries i oblits comuns. Aquest és el compromís polític actiu dels membres de la nació i esdevé la tesi central del que va assenyalar Renan, que no és ni un compromís amb la nacionalitat voluntària ni una creença en el dret individual a triar la nació. La nació és, per damunt de tot, una vindicació política dels drets i deures del ciutadans que hi viuen.
No els volia atabalar, però és que em sembla que per justificar una decisió de l'envergadura que ha pres ERC no calia caure en el parany de legitimar-la amb la sinistra imatge del vot ètnic. Amb una frase n'hi hauria hagut prou: "No hi pactem perquè no ens dóna la gana". I és que només aquells que creuen en una Catalunya dual, de catalans de soca-rel i de catalans que sempre seran immigrants, poden atrevir-se a assegurar que durant aquestes dues dècades llargues de governs nacionalistes de CiU els ciutadans d'aquest país que parlen en castellà no han estat representats per les institucions nacionals.
Diari AVUI 15/12/2003
dimecres, de desembre 10, 2003
GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
Des del primer dia - en rigorós privat -, sempre vaig dir que era inútil pensar que cristal·litzaria el pacte de govern CiU-ERC. S'ha de conèixer com són els dirigents d'Esquerra i veure que la lògica de la seva trajectòria - inevitablement - els portaria a un pacte amb en Maragall.
I no ho dic ara, ho vaig escriure en l'únic llibre que tinc publicat: "Reflexions sobre l'itinerari independentista català: del Front nacional de Catalunya al Partit per la Independència". Edita Publintur , Pineda de Mar (Catalunya) Spain.1997.
Si es llegeix el llibret -i ho dic en diminutiu, perquè és molt curt i recull una conferència-, queda clar qui és políticament Carod i els "Nacionalistes d'Esquerra" -la base real de poder en l'ERC d'avui-, i el text deixar clar el que ara era cantat: el resultat esquerrenòs enfront nacionalisme, de la "imaginaria" negociació.
S'entén perfectament que no es fiïn de CiU, jo tampoc me'n fio, però ERC no és pot n'hi imaginar, com ho pagaran electoralment.
Acaben de crear centenars d'abstencionistes d'idees nacionalistes catalanes: els seus votants que tenien de préstec, però que fastiguejats no tornaran a CiU i menys per votar en Duran i Lleida, és quedaran a casa.
Des del primer dia - en rigorós privat -, sempre vaig dir que era inútil pensar que cristal·litzaria el pacte de govern CiU-ERC. S'ha de conèixer com són els dirigents d'Esquerra i veure que la lògica de la seva trajectòria - inevitablement - els portaria a un pacte amb en Maragall.
I no ho dic ara, ho vaig escriure en l'únic llibre que tinc publicat: "Reflexions sobre l'itinerari independentista català: del Front nacional de Catalunya al Partit per la Independència". Edita Publintur , Pineda de Mar (Catalunya) Spain.1997.
Si es llegeix el llibret -i ho dic en diminutiu, perquè és molt curt i recull una conferència-, queda clar qui és políticament Carod i els "Nacionalistes d'Esquerra" -la base real de poder en l'ERC d'avui-, i el text deixar clar el que ara era cantat: el resultat esquerrenòs enfront nacionalisme, de la "imaginaria" negociació.
S'entén perfectament que no es fiïn de CiU, jo tampoc me'n fio, però ERC no és pot n'hi imaginar, com ho pagaran electoralment.
Acaben de crear centenars d'abstencionistes d'idees nacionalistes catalanes: els seus votants que tenien de préstec, però que fastiguejats no tornaran a CiU i menys per votar en Duran i Lleida, és quedaran a casa.
dijous, de desembre 04, 2003
Aquest proper estiu 2004, tindré un estiu fort en presentacions, conferències i cursos.
Ja tinc en marxa el meu paper i la presentació a la "International Conference on Language and the Future of Europe: Ideologies, Policies and Practices", que és farà a Southampton del Regne Unit, el mes del juliol.
És una conferència organitzada pel The Centre for Transnational Studies de la School of Modern Languages de la University of Southampton.
Títol provisional del paper: "El ghetto dels conceptes i les denominacions de les Nacions sense Estat: Una visió politicològica i d'estudis de discurs".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)