Mentre estem super enfeinats i angoixats amb el naixement del LO CAMPUS de Nadal, he llegit la introducció i primer capítol del flamant nou llibre de l’exPresident del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero titulat: “EL DILEMA. 600 días de vértigo”.

És una visió memorialista sobre la decisió de les primeres retallades que es varen produir a partir del 12 de Maig de 2010. L’objectiu era que l’Estat espanyol no fos intervingut econòmicament per la Unió Europea.

Em sobta com està escrit el llibre, explicant detalls personals de com un Cap de govern pren decisions, com les explica i com ell personalment les sent a l’estómac.

Com que jo treballo de “negre” per a molta gent o sigui com “escriptor ajudant”, recelo de si el protagonista ha escrit el llibre, però en tot cas el treball conjunt de l’ajudant i el protagonista és excel·lent. Encara que està ple de “remalazos” espanyolistes, totalment previsibles.

M’excita llegir aquesta mena de llibres, encara que sembli impossible excitar-se amb Zapatero.

Seguiré llegint .... 

A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen

deixant sentir com se saben patètics

mentre compleixen aquest deure líric

d'expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

que és greu que bufi l'esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater

“Da nuces pueris”

Escultura de Keir Smith (UK): “Stefano”.

... dónde quedó tu luna
la de ojos claros
mírame pronto
antes que en un descuido
me vuelva otro ...

Mario Benedetti -Señales-

A tots aquells que ens interessa la comunicació és obligatori veure el vídeo del retorn de la Presidenta d’Argentina Cristina Fernández de Kirchner després de sortir d’una important intervenció quirúrgica. És genial com s’ha muntant l’estratègia comunicativa. Tot molt simple i familiar, filmava la filla diuen, i ella la Presidenta: col·loquial i populista com sempre, dona les gracies a tothom. Segur que és sincera, jo que no la votaria així ho penso, però sobretot un 10 al seu Cap de comunicació. Tot i que no hi ha millor Cap de comunicació que el propi protagonista i en aquest cas hi ha moltes possibilitats que la Presidenta sigui molt Presidenta.

Via con me

Via, via, vieni via di qui,

niente più ti lega a questi luoghi,

neanche questi fiori azzurri…

via, via, neache questo tempo grigio

pieno di musiche e di uomini che ti son piaciuti,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me

entra in questo amore buio,

non perderti per niente al mondo…

via, via, non perderti per niente al mondo

lo spettacolo d’ arte varia di uno innamorato di te,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me,

entra in questo amore buio pieno di uomini

via, via, entra e fatti un bagno caldo

c’è un accappatoio azzurro,

fuori piove un mondo freddo,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Paolo Conte

  

Via con me 
Escapa't amb mi

..........

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

“És meravellós, molta sort petita, jo somnio en tu....”

Fa uns 25 anys vaig seguir les meves primeres classes intensives de japonès i això va ser a Canet de Mar. Vaig seguir el curs acompanyat amb el meu fill que era petit, que les seguia des d’un passadís adjunt a l’Aula, perquè el consideraven acompanyant i no alumne. Tot això m’ho ha recordat la pel·lícula japonesa: Okuribito (no ho puc escriure en ideogrames kanji perquè no tinc l’ordinador preparat per fer-ho). En anglès de la pel·lícula en diuen “Departures” o a Mèxic “Violines en el cielo”.

Però encara més m’ha recordat i emocionat la pel·lícula lligant-ho amb les “Cures pal·liatives” de l’Hospital. El trànsit de la mort i el cerimonial de comiat és brutal en la societat japonesa com ho és de brutal en una sala d’hospital.

Tant lluny el Japó i la mort com tant a prop i viscuda diàriament.

Ja neva a la Val d’Aran !!!!
No puc deslligar Aran de la neu, fa molta il·lusió i molta enyorança.

       Henry Moore

EDITORIAL:

Ja hem superat

les 1.000 (mil) notícies

a LO CAMPUS DIARI

per llegir-la .... CLICAR AQUÍ

Després de més de dos mesos, al final avui dissabte, m’han fet un electromiograma del braç, i oh meravella !!! tinc un prediagnòstic d’una d’aquelles malalties que el neuròlegs bategen amb els cognoms dels primer o primers metges que la varen descriure. Ho podria posar al currículum per impressionar.

Però com la cosa no anava de broma, ràpidament fent un escapisme típic de la casa, ho he compensat veien una pel·lícula i ni més ni menys que xilena. Amb un espanyol ben xilè, que ja d’entrada et feia gaudir per la música de la llengua. La pel·lícula ha estat “Paréntesis”. Pel·lícula dirigida el 2005, per un duet: Pablo Solís i Francisca Schweitzer. (També varen fer el guió).

No explicaré  la trama amb un cert regust nouvelle vague: És un film molt senzill de gent molt complicada, que pel meu gust li falta encara més complicació. Però hi ha una frase brillant d’un dels seus personatges, quan diu: “... la gent està feta del mateix material que el somni. Arriben a la nostra vida i es queden el temps que dura el somni ...”.

Avui el meu fill Marc fa 31 anys. Un bon moment per escoltar  una suite de la banda sonora de “Gladiator” del compositor Hans Zimmer. Tota una metàfora compartida de romanticisme, delicadesa, fortalesa i de recerca de la llibertat.

Els de Iniciativa per Catalunya han perdut els papers: Com poden demanar que el contingut de la pregunta del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, sigui de tal manera que els independentistes i els federalistes hi puguin votar SI. O sigui que els que volem marxar i els que es volen quedar, puguin votar en la mateixa direcció. Genial! Tot això, no és seriós.

Que la seva formació política en la qüestió nacional catalana siguin uns bipolars, no han de portar al País al mateix grau de contradicció malaltissa, que la seva organització arrossega.

Segueix la cerimònia de la confusió. Aquests d’Iniciativa són la “versió verda” de Duran i Lleida. Quina vergonya.

Fa dies que estic pensant com respondre a un article d’opinió de l’Alcalde de Les de la Val d’Aran, Emilio Medan que va publicar al diari El Punt Avui (14/10/2013).

Jo que sóc català i amb sento aranès d’adopció, penso que doctrinalment i amb rigor democràtic l’article té raó al 100%, però que estratègicament i tàcticament no està tant clar que sigui la via.

Com a català penso que necessitem al aranesos per aconseguir l’Estat català. Cap vot s’ha de perdre. Els necessitem. Però tampoc s’han de perdre els drets nacionals d’Aran, ni tant sols les formes.

Seguiré pensant amb l’article i el reprodueixo a continuació perquè, s’estigui d’acord o no, s’ha de llegir. Un curt article però que quedarà en la memòria.

Aran i el referèndum català

Si el Poble català desitja exercir, en referèndum, el seu legítim dret democràtic d'autodeterminació, el Poble aranès ha de quedar al marge d'aquella consulta. Els aranesos no han d'ésser convocats a participar en aquell esdeveniment.

Aran no és Catalunya. Forma part de la Catalunya administrativa, però el Poble aranès és un poble diferent del català.

La història determina que Aran constitueix una nació diferent de la catalana. I això en definir nació amb els mateixos arguments, valors i principis que determinen que Catalunya és una nació.

Participar, els aranesos, en aquest referèndum o consulta per decidir el futur politicoadministratiu de Catalunya seria immiscir-se en una decisió que, legítimament i democràticament, només competeix al Poble català.

Una vegada el Poble català hagi decidit quin ha de ser el futur de Catalunya, correspondrà al Poble aranès decidir, també democràticament, per quin camí s'ha d'encaminar el futur d'Aran. Arribat aquell moment, el Poble aranès ha de fer ús del seu dret d'autodeterminació –avui mal dit dret a decidir– i, davant la cruïlla plantejada, decidir en referèndum si desitja continuar al costat de Catalunya o no.

Si el Poble català decideix en el seu referèndum que Catalunya ha de ser un estat i aconsegueix constituir-se com a tal, el Poble aranès haurà de decidir, al meu entendre, entre si desitja formar part d'aquest nou estat català, com un territori autònom d'aquest, o bé continuar formant part de l'Estat espanyol amb una autonomia similar a la de les ciutats de Ceuta i Melilla.

En aquest referèndum d'autodeterminació del Poble aranès serà, sens dubte, decisiva l'actitud dels dos estats –el català i l'espanyol– per triar el camí pel qual desitgen, els aranesos, que transiti Aran en el futur.

És l'hora que els responsables polítics aranesos exerceixin com a tals i no adoptin la tàctica de l'estruç per no molestar els seus coreligionaris catalans o espanyols. Aquest és un d'aquells espaiats moments històrics en què no és admissible que els polítics es prestin a mirar cap a una altra banda, fent abandó de les seves responsabilitats envers el Poble que representen.

En estar en joc la mateixa pervivència del Poble aranès és imprescindible que els partits polítics aranesos, en general, i els presents al Conselh Generau d'Aran, en particular, abordin amb honestedat i valentia aquesta transcendental qüestió i promoguin el debat ciutadà tot aclarint nítidament quins postulats defensen i no s'entossudeixin a intentar enganyar o distreure amb silencis, subterfugis o cants de sirena el Poble aranès que representen.

Emilio Medan Ané

Quan estàs trist i a més t’arriba la notícia d’una mort d’algú que admires, tot es multiplica. Ha mort l’escultor anglès Anthony Caro. 
Tota una fantasia d’escultura abstracte amb metall.

En una època primerenca fou ajudant de Henry Moore, un altre gran de l’escultura anglosaxona i mundial, a més Caro va trencar motllos seguint tradicions que Brancusi ja havia obert anteriorment. Tot un univers de formes, colors, textures i pàtines, des de brillants i de colors forts fins degradats de pàtines rovellades. Formes escultòriques subjectes a parets, contorns de taules i mil i una solució de peces sense peanyes o pedestals. Petites o Monumentals.

Les seves peces més actuals les vaig poder gaudir per última vegada a la seva gran exposició de la “Tate Britain” de Londres, l’any 2005. I el seu treball, Londres, l’Anglaterra cultural i la meva acompanyant, foren i són la meva mística profunda que perdura fins avui.

Tres hores d’intensa selecció de personal i ja tenim una nova comercial per a les publicacions de LO CAMPUS. La novetat és que és una estudiant de periodisme i això és tot un nou plantejament comercial per vendre publicitat per a la nostra premsa universitària.

Serà una joveníssima comercial amb un cert gruix intel·lectual i batalladora. És tota una esperança.

I el que també té bona presencia és que la Universitat Autònoma de Barcelona digitalitzarà i difondrà tota la col·lecció complerta del nostre antic diari en llengua aranesa: “Eth Diari”.

Em fa il·lusió que precisament sigui l’Autònoma qui tingui la iniciativa i ho faci, perquè fou la meva primera universitat dels anys 70.

Encara que és difícil i molt sacrificat m’agradaria tornar a fer premsa diària a Aran, de moment reformarem  “ER ESTUDIANT” amb una nova redacció a Vielha. Només em falta trobar socis de totes les tribus perquè sinó és independent i transversal no m’interessa i no compliria la seva tasca de servei plural a la comunitat educativa aranesa. M’agradaria retrobar aquella petita burgesia i aquelles classes populars que donen suport a la cultura de la Val d’Aran.  

Seguim amb els canvis a la interfície de LO CAMPUS DIARI. I es una feinada planificar diferents versions perquè és vegi tant als ordinadors, com als mòbils com a les tauletes. Ja res es pensa només per l’ordinador. Però encara més, ens hem d’assegurar que es veu correctament a tot tipus de navegador com l’Explorer, el Chrome o el Firefox, el Safari o l’Opera. I també en es vegi bé en diferents versions d’aquests navegadors.

Curiosament en alguns Campus i les seves sales d’ordinadors, de les 21 Universitats de parla catalana hi ha problemes de compatibilitat, o perquè són uns parcs informàtics amb software lliure no ven ajustat o perquè hi ha tants impediments i restriccions de visualització que desfigura una interfície feta amb l’última tecnologia.

Tota una paradoxa: uns estudiants amb unes tauletes i mòbils supermoderns i uns ordinadors en biblioteques i sales informàtiques de baixa prestacions i no posats al dia, faltant tota mena d’aplicacions totalment necessàries avui.

Quasi de cop i seguides he vist tres pel·lícules argentines i val a dir que m’he divertit una mica. Són comèdies però sobretot m’ha agradat el seu romanticisme. Apassionar-se sobretot de les protagonistes és un joc divertit. L’Araceli Gonzalez en “Un dia en el paraiso” del director Juan Bautista Stagnaro, està imponent. Tot i el cartell cutre i de mal gust de la pel·lícula, la senyora et fa somniar. Les altres pel·lícules eren del director Daniel Burman, “El nido vacio” i “Todas las azafatas van al cielo” , també una espècie de comèdies romàntiques de més qualitat, on la Cecilia Roth i la Ingrid Rubio destaquen, encara que a mi em creen com un lligam efectiu i estètic de “germana” i “filla”, respectivament, o sigui més aviat un erotisme light. El que si té un espectacular erotisme majestuós i grandiós és el paisatge de Ushuaia a la Tierra del Fuego, on passa la pel·lícula de les hostesses. Que misteriós i profund és un paisatge de neu i glaçat, com aquesta part d’Argentina: t’entra al més íntim.

Comencem una nova setmana, jo amb un espècie de síndrome cervico-braquial, que m’adorm un braç i per més inri al llit i a la nit, en repòs, és quan fa més mal. I precisament ara que començo la gira per les 21 universitats de parla catalana.

LO CAMPUS DIARI no només és un diari digital és un projecte de més abast, com “TUS, The University Student” és més que unes revista joint venture entre estudiants de la UdL i de universitats britàniques, i perquè funcioni cal veure la gent cara a cara. Viatjar com un estudiant amb motxilla i presentar-me com un executiu, és una comèdia i un travestisme del tot necessari.

És una llàstima que a la UdL no trobem professors capaços d’entusiasmar-los en comunicació de divulgació mèdica i prevenció sanitària o periodisme universitari en general. Volen promocionar  la Lleida creativa i científica, sense moure’s de casa i sense fer costat als projectes emergents. Encara no hem estat hàbils i no hem trobat en que ens equivoquem nosaltres. Perquè hem de començar amb aquesta premissa: que som nosaltres que ho fem malament. Seguim buscant l’entrellat.

Kandinsky !!!

Una xerrada per a motivar. 
Són 5 minuts i 21 segons per escoltar. 
Dedicat al meu entorn. 
CLICA: play

Unió Democràtica de Catalunya ja és un problema greu per la campanya del “Sí a la independència de Catalunya”.

Encara que Unió avui, fonamentalment és un lobby per remenar les cireres, sempre he defensat que calia tenir-los a prop i donant-los-hi protagonisme, però ara no es pot suportar el seu cinisme i la seva campanya de la confusió.

Duran i Lleida, un polític analògic per contraposar-lo a un polític digital o sigui modern, ja no pot complir la missió de ser el negociador del Govern de la Generalitat a Madrid. Només negocia en nom seu, forma part de la seva supervivència política.

Si els Consellers de la Generalitat d’Unió fossin conseqüents, haurien de deixar el Govern perquè aquest Govern Mas té el projecte del Sí a la plena sobirania.

Però no hi ha por que ho facin, son l’exemple més obert del sector cínic del nacionalisme català. Un vergonya pel poble de Catalunya i això fa mal. Una autèntica pena.

Aquesta és la imatge que transmetem a tots els voluntaris i professionals que fem premsa universitària a Lleida. D’això se’n diu: actitud emprenedora.

El nou LO CAMPUS 21

SUMARI: Clicar aquí

No us podeu perdre les cançons de la Norah Jones. Escolteu “Don’t Know Why” cantada en directe, del treball “Come Away with Me”.

Avui diumenge a la tarda comencem a la redacció de LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI el nou curs acadèmic. Per demà ha d’estar fet el diari i també surt un nou número de la revista amb una edició molt llarga de paper com també una versió digital.

L’associacionisme és la base d’aquesta premsa universitària, ara l’objectiu és acabar amb format de cooperativa universitària. A més, per seguir totalment independents haurem de promoure el micromecenatge.

Serà un camí duríssim amb un staff universitari a la contra com sempre, però exercir la llibertat d’informació i opinió mai ha estat fàcil i tots nosaltres ho hem de saber. La democràcia a la Universitat de Lleida (UdL) és tant fina i tant d’esquena al País, que haurem de remar en un mar d’interessos que cansa molt.

--------------------------

Il·lustració: © 2013 Vitogoni

Veig moltes pel·lícules a traves de l’ordinador i això em permet parar-les i tornar-hi en un altre moment. Així s’acaben alguns dies quan en ve la son i en començo d’altres. Segurament la pel·lícula “Novecento” del Bernardo Bertolucci, en la versió que he vist aquest estiu de cinc hores, és la més llarga que he vist i la vaig fer durar tres dies.

Avui he acabat “Before Sunset” del director Richard Linklater. (En català a TV3 l’any 2008 en varen dir “Abans de la posta”, encara que m’hagués agradat més “Abans del capvespre”).

És una pel·lícula quasi teatral on tota l’estona és la conversa de dos personatges amb el fons de Paris. Una pel·lícula independent, una pel·lícula d’opinió sobre les relacions i una pel·lícula d’amor on l’actriu Julie Delpy n’és l’estrella total. (No explico més, perquè odio que m’expliquin el guió abans, ni que sigui un esbós. Tot i que aquesta pel·lícula ve d’una altra “Before Sunrise” i continua en una altra “Before Midnight” ).

La bellesa de la Julie és tan interessant, que atrapa. Potser enganya i la seva bellesa amaga una impresentable, però el seu historial descobreix una actriu, una directora, una escriptora i una cantant de qualitat. (Curiós sentir-la cantar la seva cançó “Je T’aime Tant”, mentre apareixen els rètols de crèdit finals de la pel·lícula).

L’endemà del magnífic 11 de setembre d’enguany, recordant petits moment emotius, guanya per a mi personalment sentir cantar a Alidé Sans la cançó i himne “Aqueres Muntanhes”, a l’acte institucional de la Diada.

La “Via Catalana” ha tingut un valor simbòlic indiscutible i un èxit polític de primer ordre, que portarà unes conseqüències polítiques que properament ja anirem veien. Fou tota una mobilització de maduresa patriòtica i d’una projecció internacional molt efectiva.

Però a mi les petites coses són les que m’emocionen i la cantant aranesa Alidé em va robar el cor. Quan trobi la gravació la penjaré perquè gaudiu del moment : fou impressionant.

Bona Diada !!!

El poeta nord-americà E.E. Cummings té un poema que acaba així :

… (i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands 
the voice of your eyes is deeper than all roses) 
nobody, not even the rain, has such small hands

Que en una traducció lliure, diu més o menys:

... (no sé que hi ha que en tu que es tanca

i s’obre, però alguna cosa en mi entén

que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses)

ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites

... ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites ....... 

Torno al blog després d’un petit silenci de vacances.

He llegit i escrit molt. He vist moltes pel·lícules . He estudiat i m’he reconvertit al Windows 8 i a tota una última generació de l’auto-edició. Ha esta una odissea i encara no domino tot l’entramat informàtic que ha entrat a la meva vida domèstica i professional.

Tinc un dèficit alarmant de vitamina B12, a la vegada que tinc un desfermament també alarmant d’emotivitat.

El Marc s’ha fracturat el maluc. 

Voluntariat i Treball

a LO CAMPUS,

LO CAMPUS DIARI

i Suplements

Curs 2013-2014

15 Llocs per a voluntaris

i  5 Ofertes de Treball per a estudiants, professors, administratius o de fora de la comunitat universitària

Veure  les condicions a : LO CAMPUS ... CLICA AQUÍ

Durant uns dies he tingut pànic informàtic.

Tot i que ho han amagat, més de 48 hores alguns servidors de blogger  o sigui on tinc aquest blog, no ha funcionat.

Costa tant acceptar que la culpa és seva, que el pobre usuari, no tècnic com jo, va boig buscant el problema informàtic i netejant historial, cookies... etc, etc.

A més tota la xarxa d’e-mails meva, ha desconnectat la seva estructura de lligams i e-mails meus entrats via “diaricivic” o via “jrcatalunya”, no els he vist a temps. Tinc una immensitat d’e-mails sense contestar. A més l’entrada “occitania” està desconnectada.

Només faltava que no pugues entrar a Amazon, com ha passat etc etc.

A més quan va ploure a bots i barrals a Lleida, varen desconnectar la llum més d’un cop i el meu sistema informàtic està ressentit i dolgut.

Prou pànic tinc de la vida real, que ara em faltava el pànic digital !!!.

Desprès de llegir el llibre “What Would Google Do?” de Jeff Jarvis i de patir el pànic informàtic o sigui de dependència informàtica, canviaré alguna de les qüestions estratègiques de LO CAMPUS DIARI.

Aquest: “I Google com ho faria?” M’ha fet pensar com Google faria el diari digital de premsa universitària que dirigeixo i segur que hi faria canvis. Intentarem, amb calma, encertar-la. O sigui novetats per setembre.

El LO CAMPUS / Especial Estiu (edició Lleida i Aran), ja està acabat i al forn.

E-mail a Xavier Moncayo, Director  de Comunicació i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida (UdL):

Assumpte: Hola senyor comunicador

Text:

Benvolgut senyor,

Demà publiquem a LO CAMPUS DIARI aquesta petita notícia:

Més de 150 persones van assistir a l’acte de presentació de la nova junta dels Antics Alumnes  i del projecte Alumni UdL

Més de 150 persones van assistir a la presentació de la nova etapa dels Antics Alumnes i Amics de la UdL i del  nou projecte Alumni UdL que tingué lloc a la Sala Víctor Siurana.

Hi estaven representats tots els sectors que han de jugar un paper fonamental a Alumni UdL: empresaris, alumnes, col·legis professionals, professorat, professionals, antics alumnes, PAS i amics (persones que no han estudiat a la UdL però s’hi senten vinculades).  També hi van assistir nombroses autoritats locals i parlamentaris.

El president d’Alumni UdL, Josep Maria Moragues, els va demanar la implicació a un projecte que vol donar eines als nous titulats de la UdL per desenvolupar la seva carrera professional i prestigiar i difondre els estudis i la producció científica de la Universitat de Lleida arreu del món. També va destacar que Alumni UdL vol ser una xarxa internacional on hi participin els alumnes d’altres països que han estudiat a la UdL (Erasmus, Jade, Xina i altres programes de mobilitat internacional) i que vol que es converteixi en una xarxa eficient i útil per la societat.

En Josep Maria Moragues, el rector i el president del Consell Social van coincidir en assenyalar que sense l’existència d’una universitat a Lleida el nostre territori no tindria el capital humà i intel·lectual per crear ocupació, riquesa i espais de cultura.

Text : Web del  nou projecte Alumni UdL

Fotografia: UdL

[Nota editorial: Ni aquest diari digital LO CAMPUS DIARI, ni el bimensual LO CAMPUS, ni l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL varen ser invitats a la presentació. Aquesta és la raó que no publiquem un text d’elaboració pròpia.]

-----------------

Com pot es pot entreveure, estem molestos.

La redacció ha rebut de vostè algun escrit demanant-vos que aprofundíssim en algun tema. Gràcies, farem el que puguem.

Però ja ha passat el suficient temps perquè normalitzeu les coses al vostre Gabinet de Premsa respecte LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI: fa més d’un any que no rebem cap nota de premsa oficial de la UdL i això és un escàndol. (Seguim castigats?).

Suposem que les notes de premsa depenen de vostè.

En definitiva, un dia o altre ens hauríem de veure per resoldre la quantitat enorme de problemes que tenim.

A part d’alumne de la UdL, sóc president d’una associació universitària de la UdL i des dels òrgans oficials de la universitat hauríeu de tenir un tracte més exquisit amb la gent de la casa.

Tinc un bon record professional del vostre treball a turisme i estic completament segur que d’un vegada professionalitzareu la comunicació a la UdL. SINERGIA: recordeu la paraula?

Una salutació.

Joan-Ramon 

Aquesta setmana comença per a mi, malgrat l’estiu, el nou curs acadèmic 2013-2014.

Tot i que estava a punt de fer el salt definitiu cap a Barcelona, viuré un nou any a Lleida capital: Un nou any a la Universitat de Lleida. Un nou any publicant LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. Un nou any al mateix pis. Un nou any amb la mateixa redacció de premsa. I un nou any editant digitalment LO CAMPUS DIARI, obert a totes les universitats dels Països Catalans.

O sigui : un nou any d’economia de guerra.

I la nova etapa ha començat al CAP de Cappont de Lleida: pròstata, colon, pell, oïda,  potència mental i memòria.

Estic en un tobogan de joves que corren a la “Fórmula 1” i jo vaig amb un Citroën dos cavalls. La derrota està cantada .... tret que em marqui els objectius a la meva mida i em reforci l’autoestima.

Estic tornant als meus vicis que es poden explicar: novel·la setmanal i pel·lícula diària. (Acabo de llegir la novel·la de Joan Agut, “Coses de família” i estic acabant de veure totes les pel·lícules d’Alfred Hitchcock).

Em sap greu ser tant avorrit....

*

He llegit la novel·la “La veritat sobre el cas Harry Quebert” de Joël Dicker, ara n’haig de fer una presentació i crítica  per a LO CAMPUS DIARI. Serà la primera crítica de la nova secció : e-Books.

Un bon i entretingut thriller als USA, d’una estructura narrativa molt ben feta. Escrit per un “noiet” suís,  que no arriba als trenta i que la seva provocativa joventut corre per tota la novel·la.

Temps de lectura: 21 hores 15 minuts.

Puntuació  ( del zero al deu):  un set.

Recomanació: s’ha de llegir.

No tinc ni la mínima idea de com fer la crítica, però de fet més que una acurada crítica literària, el que farem és un nostrat acompanyament al lector perquè llegeixi el llibre. Segur que l’interessar saber les versions digitals que es troba, sí en ePub o en Kindle. I si comprar-lo a Amazon, Google Play o a Edicat es pot estalviar uns euros.

La idea és que, sinó és un potentat, que s’oblidi de comprar l’edició en  paper i que  llegeixi e-Books. No nomes perquè són a meitat de preu, sinó perquè encara es poden trobar més barats. Però atenció: a la vegada, no ha de parar d’emprenyar a les biblioteques de les Facultats perquè ells sí, comprin el llibre en paper. Sobretot perquè desprès, encara que l’hagis llegit, sempre és interessant tocar paper per recordar-hi trossos estel·lars.

Hi ha qui li agrada l’olor del paper i la tinta, a mi a més, m’agrada l’olor del tòner, la textura del ratolí i la cromàtica de la funda de la tauleta. La meva millor amiga es diu Hewlett de Hewlett-Packard.

Aquest començament de curs vaig cometre un error a la Universitat de Lleida i això em va passar precisament per l’edat que tinc i que com a sènior estic cursant  el grau de Medicina a la Facultat corresponent.

Jo no tenia els diners per matricular-me i molt menys encara, diners per “comprar temps” per estudiar. I vaig demanar una beca tant al Govern espanyol, com el de la Generalitat de Catalunya. Uns i altres me la varen denegar. Els espanyols perquè no estava matriculat i els catalans perquè faltaven papers de les meves convalidacions en el meu expedient acadèmic. (Tema encara pendent i que ara només pot desencallar el Síndic de greuges de la UdL).

I és que a la meva edat, vaig fer un raonament fals: Primer demanar la beca, tenir-la atorgada i desprès formalitzar la matricula, doncs no va així. La lògica i la maduresa no son un plus, son un inconvenient. Primer et matricules, desprès et deneguen la beca i desprès et desmatriculen. Tot això amb el curs tirant endavant i en plena competició d’exàmens i avaluacions continuades. El curs acadèmic comença el setembre i el febrer o març et pots trobar al carrer.

La tutoria de la Facultat de Medicina és d’un negligència descominal i els importa una merda la vida de l’estudiant. L’estudiant té vida a l’Aula i té vida econòmica i sobretot aquesta ultima influeix en el seu aprenentatge. Doncs, ni idea sobre beques, qüestions administratives i ajudes. Cap solució, cap suport: i són metges de família!!!.

Em sembla que mai he odiat tant a ningú, com odio als metges que “juguen” a gestors.

Demà publiquem a LO CAMPUS DIARI la noticia que la Universitat de València permetrà pagar la matrícula en mensualitats i fer anul·lacions parcials per motius econòmics. 
Almenys algú té cervell i facilita les coses. !!! 

President Mas no sigui cas que us hernieu i no agafeu un helicòpter  i viatgeu a la Val d’Aran!!!

Ens heu d’enviar els Consellers d’Unió?

Ens heu d’enviar la segona divisió?

El que vareu guanyar un dilluns (Festa Nacional d’Aran) ho perdreu durant la setmana. (I tornarà a ploure i tornaran les riuades. I les riuades seran polítiques).

Qui no sap gestionar una crisi, no fa acte de presència i a més no ho sap comunicar, és un mal governant.

Vostè mateix !!!!.

Tinc pendent un article acadèmic i un de periodístic, de com la Generalitat de Mas i el seu partit, tracten la qüestió aranesa. També és important analitzar com les altres forces polítiques i els mitjans de comunicació tracten la qüestió.

La Festa Nacional d’Aran -molts s’obliden del “Nacional”- de dilluns passat, era una bona ocasió per les anàlisis, però el desglaç, la pluja, els rius i les inundacions han canviat les prioritats.

I precisament quan hi ha una emergència és llavors que encara es veu més que en pensa cadascú d’Aran com a poble. La pràctica no enganya.

Hi ha moltes coses a explicar i reivindicar, però encara estem en qüestions de concepte bàsic i de llenguatge.

Els catalans encara no podem veure Aran com un País i no com una Comarca?

Això no és només una qüestió de llenguatge, té molt més calat polític, que fins hi tot repercuteix a l’hora de canalitzar i netejar els rius.