“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (1a. part)
No calia ser
molt llegit per saber on acabaria Laura Borràs després de les últimes eleccions.
Jo en aquest blog el 18 de febrer, 22 dies abans que passes, ja vaig escriure el text “Laura Borràs Presidenta del Parlament de Catalunya”.
Vaig rebre molts
e-mails que em deien de tot, menys guapo.
Un e-mail d’un “amic” deia: “ ... De cap manera. La presidència del Parlament ha de ser institucional i la Borràs ha de ser la líder de Junts i liderar el partit al Govern. Entre ser Nacy Pelosi o Kamala Harris, què triaries? Està clar, oi? ...”.
Un altre que no compren al personatge Borràs.
Per primera vegada, sense saber-ho, el President Puigdemont no s’equivoca col·locant un dels seus diamants dels seus “recursos humans amics” en el lloc adequat.
Laura Borràs no pot liderar un partit, no té visió col·lectiva, ni estratègica, ni tàctica. És una afiliada amb mentalitat “d’independent”, no una militant. Ella juga a les Dames i no als Escacs. Necessita espai propi que li doni molta visibilitat i tot ben normatitzat per actuar amb paràmetres funcionarials. És una profe de literatura, no una creativa d’obra literària. És l’antítesi de la innovació política moderna. Encara és una improvisació.
Però com a Presidenta del Parlament de Catalunya ho farà sensacional. Un càrrec institucional que possibilitarà milions de selfis, milions d’abraçades amb multitud de fans. És un lideratge que l’independentisme també necessita. I sobretot portarà molta èpica, la Borràs és com el President Torra però amb faldilles. Per la independència real i possible, exactament com necessitem l’independentisme canalla com el de Gabriel Rufián, necessitem l’independentisme èpic de la Laura Borràs.
La Borràs guanya adeptes perquè és simpàtica, intel·ligent, dona, guapa, alta, de conviccions profundes, independentista de pedra picada, solidària, venjativa, molt llegida, però és una “inútil” estratègicament parlant.
S’ha fet bé “aparcar-la” al Parlament, serà una mosca emprenyadora per l’Estat i per l’unionisme. Una feina colossal, útil, heroica i serà de molt de sacrifici. La Borràs ho farà extraordinàriament bé i amb aquella dignitat que dona els barris benestants barcelonins.
La Borràs no és una gestora, no té cap full de ruta al cap que no sigui repetir-nos una i una altra vegada l’objectiu final. No sap traduir l’objectiu, en pràctica política diària.
I per empitjorar-ho, el nostre partit Junts per Catalunya, el de Borràs i el meu, és una còpia d’un esquema de partit passat de moda i que sí seguim amb aquest model no ens portarà a la independència, perquè es necessita una altra mena d’organització al servei constant de la mobilització dels independentistes com a militants combatents.
Aquest post porta en una part del títol la frase “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa”. És la denominació d’un quadre de Joan Miró, del que en tinc penjada una còpia a la paret que tinc a l’esquena de la taula on treballo. Un títol adequat per a la Borràs perquè és la metàfora de l’embolic patriòtic que acaba d’entrar.
Una abraçada respectuosa senyora Borràs.
(Continuarà)
IMATGE: Pintura “Libellule aux ailerons rouges à la poursuite d'un serpent glissant en spirale vers l'étoile-comète” (1951) de Joan Miró.