La
mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes
vivències personals
1.
L’Assemblea de
Catalunya com els lectors d’aquesta revista ja saben, fou una plataforma
unitària antifranquista que agrupava diversos col·lectius ideològics organitzats
com partits, sindicats, organitzacions professionals i moltes altres entitats;
a més a nivell de tot Catalunya sigui per ciutats, comarques o agrupacions de
comarques, s’havien creat diferents Assemblees Territorials. Tot això és cert,
però cal entendre de que parlem.
L’Assemblea no
fou només una plataforma amb un dia d’inauguració, fou una expressió
organitzativa producte d’un procés polític molt elaborat i molt complex.
L’Assemblea de
Catalunya, la seva dinàmica profunda, és va iniciar el 8 d’agost de 1967.
Els llibres
diuen que l’Assemblea es va crear el 7 de novembre de 1971, certament aquesta
data va haver-hi un acte important amb característiques d’inauguració, però
l’Assemblea de Catalunya es va iniciar quatre
anys abans.
2.
El Front
Nacional de Catalunya (el Front / FNC), el partit degà de l’independentisme
contemporani, va construir una estratègia de treball unitari amb les forces catalanes
d’oposició que va anar madurant durant moltes dècades i que els va permetre ser
coherents amb els seus plantejaments que tenien com a objectiu final la
“independència nacional” i a la vegada desplegar un pragmatisme de discurs
reivindicatiu unitari i de mobilització cívica.
El pacte basat
amb el consens fou la base de la campanya del Front: “unitat a través de l’acció”.
No
fou un camí fàcil aquest treball unitari, perquè d’entrada va caldre intervenir
amb profunditat al propi Front, que va començar internament un camí
irreversible de portar el patriotisme a la política, això ho va liderar Joan
Cornudella.
Recordem-ho:
Joan Cornudella fou i és el pare del naixement de l’independentisme català
contemporani.
Doncs,
Cornudella i el Front van dessacralitzar l’independentisme, varen donar a
l’independentisme un valor polític.
Si fas política i no només un plantejament sentimental de pàtria, “el
pacte” que pot significar d’entrada renúncies, perquè treballes amb forces
polítiques diferents, és més fàcil i viable.
Però si a més ho planteges plenament en el pragmatisme, en la “unitat a
través de l’acció”, tot pot cristal·litzar en una política unitària de mínims,
que cara a un enemic comú com era la dictadura franquista, tot hauria d’haver
estat fàcil. Però no fou tant fàcil.
El Front té una vida de 80 anys de contradiccions en la lluita. La
primera és que d’un “Front Nacional típic” amb dreta, centre i esquerra, per
dir-ho: simplificant-ho, ràpidament va passar a declarar-se com una força
defensora d’un socialisme en llibertat, no anti-marxista però no marxista. De “front”,
malgrat conservar la denominació, passa a “partit”.
Aquest canvi d’orientació ideològica del Front va deixar enquadrats al
partit militants des de democratacristians fins anarquistes, inclosos
socialistes de tots matisos. Tots varen seguir al partit amb el paraigües de la
independència i el socialisme.
La politització del patriotisme, la defensa d’una pràctica pragmàtica
i la adscripció al socialisme fou la base del discurs del Front per defensar
que els comunistes del PSUC formessin part de les instancies unitàries
antifranquistes. Estem als anys 1965, l966 i 1967.
El Front es
plantà amb aquesta qüestió de no aïllar més als comunistes i primer deixà el Comitè
Ametlla o sigui el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, on
des dels inicis dels 50 confluïen Unió
Democràtica de Catalunya, Moviment Socialista de Catalunya, Esquerra
Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català i el propi Front
Nacional de Catalunya.
Per molt que
Claudi Ametlla que va presidir aquest Comitè, plantegés el catalanisme polític
com una escola de civisme, presentant aquest catalanisme com una pràctica de
superació, tolerància i intel·ligència com expressava en les seves Memòries, el
fet és que no entenia la incorporació dels comunistes al catalanisme polític
unitari.
Com
posteriorment ja als anys 60 tampoc ho va entendre ni Heribert Barrera, ni
Josep Pallach que varen intentar portar al seu terreny al Front quan varen
crear el Secretariat d’Orientació Democràtica i Social Catalana,
que tampoc hi volien els comunistes.
Aquí ja Joan
Cornudella i el Front varen elaborar discurs i replica al Secretariat d’en
Barrera i d’en Pallach a través de la publicació
ARA, argumentant que no només no s’ha d’excloure al PSUC per una raó
democràtica, sinó també pels interessos de les esquerres. Afavorir la divisió
en el camp de les esquerres afavoreixen a les dretes, deien. El Front feia un
plantejament de classe. Ni de bon tros això ho pensava tota la militància del
Front.
Però el
Front segueix amb la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció” amb un
intens treball intern per convèncer als propis militants de les bondats de la
política unitària.
Mentre
tant el PSUC i el PCE seguien amb la seva política estratègica de
“reconciliació nacional” i amb la proposta de “Vaga general pacífica” per
acabar amb el règim franquista. I com ja havien acordat en el seu primer Congrés
de l’any 56: expressen el seu abandonament de les tesis que el
PSUC és el partit únic del proletariat català.
El Front lidera
la construcció de la unitat, fent de pont perquè hi hagués una futura
plataforma sense exclusions. I per fer realitat la “unitat a través de l’acció”
el Front convenç als membres del Comitè 11 de Setembre perquè el PSUC hi
sigui convidat.
I
així el 8 d’agost de 1967 Joan Cornudella visità
Antoni Gutiérrez –el Guti- per convidar al PSUC a participar en una reunió del
Comitè Onze de Setembre amb el propòsit d’estudiar la convocatòria d’una
manifestació.
Aquell dia, no hi ha cap dubte que amb clau de mobilització
unitària, es va iniciar el procés d’una dinàmica
conjunta ja imparable que començava l’Assemblea de Catalunya.
3.
La manifestació
d’aquell Onze de Setembre del 67 va ser un èxit, més que per la quantitat de
gent que hi va participar que fou molt significativa, fou un èxit per la
qualitat de tots els components i pràctiques polítiques que envoltaren
l’esdeveniment.
La direcció dels
independentistes estaven contents, havien aconseguit començar a portar a la pràctica
la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció”. També els comunistes estaven contents, la seva
proposta de “Pacte per la Llibertat” estava cristal·litzant a Catalunya.
Els historiadors
que han accedit o accediran de veritat, remarco: de veritat, als arxius
històrics del FNC i del PSUC podran explicar amb detall de com va anar la cosa.
Només destacar
uns elements polítics que posteriorment s’aniran repetint en la lluita unitària
i que cal destacar: els del PSUC eren bons en la mobilització i complien.
Comissions Obreres significaven l’expressió que de l’independentisme volia
Cornudella, una reivindicació integradora i amb obrers de veritat. També
s’havia posat a ratlla el representant del PSUC no transigint en el tema de la
llengua catalana en el material de propaganda com les octavetes. El PSUC les
volia bilingües.
Les coses
negatives venien dels socialistes, era claríssim que el Moviment Socialista d’en
Reventós i el Reagrupament Socialista i Democràtic d’en Pallach i d’en Barrera
acabarien més malament en les seves relacions de les que ja tenien entre ells i
això portaria a dificultar la lluita unitària que s’estava construint.
No era només les
prevencions i els vetos del Reagrupament amb els comunistes, era el disputar-se
l’hegemonia del socialisme diem-ho “oficial” a Catalunya i la disputa del nom
del partit, una disputa entre ells que va passar a ser un problema seriós de
les diferents plataformes de la lluita unitària.
La direcció
independentista però va tenir de fer un treball intern de “venda” d’aquest Onze
de Setembre per justificar el que alguns trobaven injustificable, que era
regalar la lluita unitària als comunistes. Aquesta visió de “rendició”, hi varen
haver sectors del Front que la varen mantenir fins l’any 1977 i encara més hi
ha historiadors orgànics de l’independentisme que encara la sostenen avui o
intervencions memorialístiques que encara parlen de les “dues ànimes al Front”:
una d’elles la que s’abraçava i es deixava instrumentalitzar per la lluita
unitària, segons ells, del PSUC.
Malgrat
recerques i llibres que parlen de la història del FNC, la historia d’aquest
partit des de la seva creació fins l’any 1968 s’ha de revisar a fons perquè és incompleta i sense estar sostinguda per la seva
documentació original.
Un bon analista
del Front, un bon agitador del Front i que hagués participat a la primera
manifestació de l’Onze de Setembre, tres anys abans o sigui l’any 1964
precisament en la commemoració del 250 aniversari de la caiguda de Barcelona,
podia veure el salt qualitatiu d’on s’havia arribat.
Aquestes
reticències independentistes a la lluita unitària tampoc hi ajudaven i no hi han
ajudat fins avui, les manipulacions realitzades durant més de 50 anys sobre els
organismes unitaris antifranquistes inclosa l’Assemblea de Catalunya.
El món del PSUC/Iniciativa
i els seus historiadors, periodistes, divulgadors i “independents” orgànics ens
han ofert una crònica i un discurs ben travat però esbiaixat amb el seu
plantejament ideològic i estratègic.
El pitjor de tot
és que de diferents i subtils maneres han ningunejat i obviat el món
independentista, com si en la oposició democràtica no haguéssim existit.
4.
El problema no
és com es valora una força política històrica de l’independentisme, el problema
és que la pròpia Assemblea de Catalunya
s’explica d’una manera errònia. En la música i en el fons.
L’Assemblea de
Catalunya jo la vaig viure des de diferents compromisos amb el meu partit que
era el Front i en diferents possibilitats de dedicació en la lluita.
Vaig implicar-me
a l’Assemblea quan era militant de base del Front,
després vaig seguir implicat a l’Assemblea com a quadre del partit, fins seguir
a l’Assemblea ja com a Secretari General del Front Nacional de Catalunya; jo
tenia 22 anys segurament el Secretari General més jove d’un partit polític
històric a la clandestinitat.
Això de l’edat que
de vegades és una desavantatge, també fou una
avantatge: perquè quan era militant “alliberat” i en algun moment “clandestí”, això
em va possibilitar estar a les “màquines”, a la “cuina”
de la lluita unitària. Fen feines de tota mena al costat del meu pare, de Joan Cornudella
i del trio de comunistes que tant vaig admirar des de la discrepància que eren
l’Antoni Gutiérrez -el Guti-, Josep Solé Barberà i Pere Ardiaca.
El meu pare, en
Joan Colomines i Puig, l’autèntic estratega de l’independentisme com a
dinamitzador de la lluita unitària per les llibertats democràtiques, va pagar
aquesta dedicació i les conseqüents incomprensions internes, deixant el Front.
I cal remarcar el
trio de comunistes que per un activista militant com jo, era una delícia
veure’ls com treballaven, fins i tot, algun cop, com es barallaven davant de nosaltres
a la Coordinadora de
Forces Polítiques de Catalunya, la Coordinadora.
Perquè la
Coordinadora no només va ser la que oficialment va potenciar l’Assemblea de
Catalunya, és que a més malgrat la potència de l’Assemblea, la Coordinadora
sempre la va tutelar.
Encara que
l’esquerra populista vegi com un desideràtum l’Assemblea de Catalunya, com una
riquesa de ideologies, de persones, de procedències variades des de territoris
organitzats per la lluita i certament que era tot molt autèntic i encoratjador,
però eren els partits polítics de la Coordinadora els que marcàvem els ritmes i
les discussions.
Sense els
partits treballant mancomunadament, no hi hauria hagut Assemblea de Catalunya,
ni al començament, ni en tot el seu recorregut.
En un mateix
local, en una sala hores abans es reunia la Coordinadora, que tot seguit
canviava de sala i anava a la Permanent de l’Assemblea on es discutia el mateix
que abans havíem discutit, inclús aprovat en algun punt.
Quan l’estiu del 1976 com a
conseqüència del procés de transició es va celebrar la primera sessió
oberta a la premsa de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya,
totes les picabaralles eren de veritat, però aquest pre-parlamentarisme
polèmic era de cara a la galeria, -malgrat que per les meves intervencions
m’atorguessin el títol de “enfant terrible” de l’Assemblea-, en
canvi en les reunions de la Coordinadora la manera de construir els consensos
era diferent i més útil.
5.
Des de fa uns mesos
estic en fase memorialística o sigui intento redactar les meves Memòries, ho
faig en digital des del meu blog DIARI CÍVIC (http://diaricivic.blogspot.com) i ho presento
com un “assaig general” en obert, recollint opinions i corregint les dades
equivocades pels suggeriments rebuts.
He escrit molt
sobre el Front i sobre la lluita unitària antifranquista en la que vaig participar com a la Taula
Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de
Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya
(1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I
d'altres esdeveniments organitzatius, com l'Assemblea Permanent
d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970).
Però s’ha de reconèixer que totes
aquestes plataformes arriben a la seva síntesi magistral amb l’Assemblea
de Catalunya.
Però penso que des de l’anàlisi política,
social i cultural aquests onze anys de lluita unitària antifranquista,
realitzada a través de diferents fórmules organitzatives,
hauria de ser analitzada de forma integral, hi ha moltes dinàmiques
superposades que ajudarien a entendre cada cas concret, nosaltres des del “MEMORIAL
Joan Cornudella – Joan Colomines” intentarem afavorir aquesta recerca que
ha de ser plural i rigorosa. On tothom si senti auto-convidat, com a manera
d’afavorir la participació i donar a tothom el protagonisme. Això
“d’auto-convidats” és molt de l’estil de la lluita unitària catalana
antifranquista.
+++
Per acabar voldria reconèixer que la
“família“ de l’Assemblea de Catalunya del primer a l’últim, del més compromès,
al que en va fer només una petita aportació, fou un exemple de valor democràtic
enorme: un autèntic orgull i patrimoni de País.
Joan-Ramon Colomines-Companys
© Per citar o
reproduir l’article cal referenciar-lo bibliogràficament acompanyant el text:
COLOMINES-COMPANYS,
Joan-Ramon. “La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències
personals”. Revista de Catalunya. Barcelona: Edicions de la Fundació
Revista de Catalunya, volum 314 (Segon trimestre 2021).
