Archives
08/01/2003 - 09/01/2003
09/01/2003 - 10/01/2003
10/01/2003 - 11/01/2003
11/01/2003 - 12/01/2003
12/01/2003 - 01/01/2004
01/01/2004 - 02/01/2004
02/01/2004 - 03/01/2004
03/01/2004 - 04/01/2004
04/01/2004 - 05/01/2004
05/01/2004 - 06/01/2004
06/01/2004 - 07/01/2004
07/01/2004 - 08/01/2004
08/01/2004 - 09/01/2004
09/01/2004 - 10/01/2004
10/01/2004 - 11/01/2004
11/01/2004 - 12/01/2004
12/01/2004 - 01/01/2005
01/01/2005 - 02/01/2005
02/01/2005 - 03/01/2005
03/01/2005 - 04/01/2005
04/01/2005 - 05/01/2005
05/01/2005 - 06/01/2005
06/01/2005 - 07/01/2005
07/01/2005 - 08/01/2005
08/01/2005 - 09/01/2005
09/01/2005 - 10/01/2005
10/01/2005 - 11/01/2005
11/01/2005 - 12/01/2005
12/01/2005 - 01/01/2006
01/01/2006 - 02/01/2006
02/01/2006 - 03/01/2006
03/01/2006 - 04/01/2006
04/01/2006 - 05/01/2006
05/01/2006 - 06/01/2006
06/01/2006 - 07/01/2006
07/01/2006 - 08/01/2006
08/01/2006 - 09/01/2006
09/01/2006 - 10/01/2006
10/01/2006 - 11/01/2006
11/01/2006 - 12/01/2006
12/01/2006 - 01/01/2007
01/01/2007 - 02/01/2007
02/01/2007 - 03/01/2007
03/01/2007 - 04/01/2007
04/01/2007 - 05/01/2007
05/01/2007 - 06/01/2007
06/01/2007 - 07/01/2007
07/01/2007 - 08/01/2007
08/01/2007 - 09/01/2007
09/01/2007 - 10/01/2007
10/01/2007 - 11/01/2007
11/01/2007 - 12/01/2007
12/01/2007 - 01/01/2008
01/01/2008 - 02/01/2008
02/01/2008 - 03/01/2008
03/01/2008 - 04/01/2008
04/01/2008 - 05/01/2008
05/01/2008 - 06/01/2008
06/01/2008 - 07/01/2008
07/01/2008 - 08/01/2008
01/01/2009 - 02/01/2009
02/01/2009 - 03/01/2009
03/01/2009 - 04/01/2009
04/01/2009 - 05/01/2009
05/01/2009 - 06/01/2009
06/01/2009 - 07/01/2009
08/01/2003 - 09/01/2003
09/01/2003 - 10/01/2003
10/01/2003 - 11/01/2003
11/01/2003 - 12/01/2003
12/01/2003 - 01/01/2004
01/01/2004 - 02/01/2004
02/01/2004 - 03/01/2004
03/01/2004 - 04/01/2004
04/01/2004 - 05/01/2004
05/01/2004 - 06/01/2004
06/01/2004 - 07/01/2004
07/01/2004 - 08/01/2004
08/01/2004 - 09/01/2004
09/01/2004 - 10/01/2004
10/01/2004 - 11/01/2004
11/01/2004 - 12/01/2004
12/01/2004 - 01/01/2005
01/01/2005 - 02/01/2005
02/01/2005 - 03/01/2005
03/01/2005 - 04/01/2005
04/01/2005 - 05/01/2005
05/01/2005 - 06/01/2005
06/01/2005 - 07/01/2005
07/01/2005 - 08/01/2005
08/01/2005 - 09/01/2005
09/01/2005 - 10/01/2005
10/01/2005 - 11/01/2005
11/01/2005 - 12/01/2005
12/01/2005 - 01/01/2006
01/01/2006 - 02/01/2006
02/01/2006 - 03/01/2006
03/01/2006 - 04/01/2006
04/01/2006 - 05/01/2006
05/01/2006 - 06/01/2006
06/01/2006 - 07/01/2006
07/01/2006 - 08/01/2006
08/01/2006 - 09/01/2006
09/01/2006 - 10/01/2006
10/01/2006 - 11/01/2006
11/01/2006 - 12/01/2006
12/01/2006 - 01/01/2007
01/01/2007 - 02/01/2007
02/01/2007 - 03/01/2007
03/01/2007 - 04/01/2007
04/01/2007 - 05/01/2007
05/01/2007 - 06/01/2007
06/01/2007 - 07/01/2007
07/01/2007 - 08/01/2007
08/01/2007 - 09/01/2007
09/01/2007 - 10/01/2007
10/01/2007 - 11/01/2007
11/01/2007 - 12/01/2007
12/01/2007 - 01/01/2008
01/01/2008 - 02/01/2008
02/01/2008 - 03/01/2008
03/01/2008 - 04/01/2008
04/01/2008 - 05/01/2008
05/01/2008 - 06/01/2008
06/01/2008 - 07/01/2008
07/01/2008 - 08/01/2008
01/01/2009 - 02/01/2009
02/01/2009 - 03/01/2009
03/01/2009 - 04/01/2009
04/01/2009 - 05/01/2009
05/01/2009 - 06/01/2009
06/01/2009 - 07/01/2009
DIARI CÍVIC ..........diari personal de joan-ramon colomines-companys
dilluns, juny 29, 2009
Ha mort Robert Lafont. És una pèrdua enorme per l’occitanisme i també pel catalanisme.
.
A poc a poc, des de Vivència Aranesa anirem fent conèixer, encara més, el que representava Lafont i jo personalment continuaré batallant a Londres per explicar el “pensament Lafont” en la meva recerca sobre Aran i Occitània.
A poc a poc, des de Vivència Aranesa anirem fent conèixer, encara més, el que representava Lafont i jo personalment continuaré batallant a Londres per explicar el “pensament Lafont” en la meva recerca sobre Aran i Occitània.
.
Quan algú es mort comencen els elogis tant dels que “passaven” del personatge com els afins, però prefereixo continuar amb més força el que ja fèiem, precisament honorant a Robert Lafont.
Quan algú es mort comencen els elogis tant dels que “passaven” del personatge com els afins, però prefereixo continuar amb més força el que ja fèiem, precisament honorant a Robert Lafont.
.
L’entitat Vivència Aranesa funciona per programes, projectes i activitats. I tenim una activitat denominada Programa Robert Lafont que està especialitzada en intervencions a biblioteques.
L’entitat Vivència Aranesa funciona per programes, projectes i activitats. I tenim una activitat denominada Programa Robert Lafont que està especialitzada en intervencions a biblioteques.
.
Era el nostre petit homenatge i reconeixement en vida de la gran figura de Robert Lafont. Ho varem iniciar a la Festa d’Aran de 2004 i era una intervenció al voltant de les biblioteques públiques d’Aran.
Era el nostre petit homenatge i reconeixement en vida de la gran figura de Robert Lafont. Ho varem iniciar a la Festa d’Aran de 2004 i era una intervenció al voltant de les biblioteques públiques d’Aran.
.
I quan ho varem iniciar dèiem que Robert Lafont era l’escriptor viu més representatiu d’Occitània i que el programa constava de dos projectes centrals: “Projecte de foment d’Occitània a les biblioteques públiques” i el “Projecte de foment de la lectura”.
I quan ho varem iniciar dèiem que Robert Lafont era l’escriptor viu més representatiu d’Occitània i que el programa constava de dos projectes centrals: “Projecte de foment d’Occitània a les biblioteques públiques” i el “Projecte de foment de la lectura”.
.
Han passat quasi 5 anys i ja podem fer balanç i continuar treballant per honorar encara més a Lafont amb el treball cívic del dia a dia a Aran.
Han passat quasi 5 anys i ja podem fer balanç i continuar treballant per honorar encara més a Lafont amb el treball cívic del dia a dia a Aran.
.
Una abraçada on estigueu !!!.
Una abraçada on estigueu !!!.
.
.
dimarts, juny 23, 2009
..............
Bon Sant Joan !!!
amb the Summer Cat
de "Billie the Vision and the Dancers"
...............................................................
amb the Summer Cat
de "Billie the Vision and the Dancers"
...............................................................
...
...
dilluns, juny 22, 2009
Ja han passat uns dies desprès de les detencions dels presumptes implicats a l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc. I ha passat el suficient temps, per veure com una notícia com aquesta ha impacta la societat aranesa.
La primera constatació és que sense una premsa seriosa i independent, els que viuen a Aran no sabran el fons de la notícia. El Segre s’ha lluït i La Mañana, tot i fer-ne una portada, no ha explicat res de nou, no cal dir la manca d’anàlisi, però a més sempre s’ha escrit més del mort de fa dos anys, -autocopiant-se la noticia els propis diaris-, que parlar dels actuals detinguts. De totes les implicacions polítiques d’aquest esdeveniment, res de res. El Segre signava l’article i La Mañana no, i és que és incompatible ésser la corresponsal d’un diari i a la vegada ésser la responsable de la revista institucional del Conselh. A Aran, com en lloc, el periodisme no es pot fer des de l’acolloniment o mirant a terra submisos. Els periodistes d’Aran ens devem als lectors i sinó tenim coratge, millor dedicar-se a un altre ofici.
Alguna vegada he pensat, perquè no canviar aquest dietari meu i transformar-lo en una pàgina permanent de noticies de la Val d’Aran. És millor donar les notícies, que donar-ne opinions. A Aran la gent està orfe d’informació de tota mena, sobretot del que passa als pobles. (Per exemple, caldrà reproduir i explicar el Sumari judicial de l’assassinat, perquè ningú l’explicarà. Segur que hi hauran sorpreses).
Els diaris de Lleida cada dia en qüestions araneses són uns deixats i el Web del Conselh Generau d’Aran, -que pretén ésser exclusivament informatiu i no dels serveis de l’organisme-, només és un NO-DO continuo d’exaltació de l’amo que només deu humitejar al qui l’escriu. (Pels qui no ho sàpiguen o recordin : el NO-DO era la informació de l’actualitat que ens passava el franquisme als cinemes).
Catalunya Radio d’Aran com tothom sap, la capitaneja la “gran esposa” i quan no manipula o amaga informació, ens explica un Aran decadent, d’arxiu, ple de pols, que no hi ha cap jove normal i viu (sobretot viu), que li pugui interessar. La tele dels “deu minuts en aranès” està en la mateixa línia, a més són com les sessions de fotografia del gran Pere Formiguera que feia series de personatges, fotografiant-los cada mes, trimestre i/o anys i es veien l’evolució física del personatge cap a la vellesa. A Aran, a traves de la tele, la seva locutora estrella acaba sent la protagonista d’una d’aquestes series. Tota una delícia i un mirall que ens anima a tots a reciclar-nos. Com deien a la sèrie “Ventdelpla” , no cal que juguem a la loteria, perquè mai un premi toca dues vegades i nosaltres ja tenim el primer premi amb la divertida locutora.
Jo també m’equivoco i no l’encertem amb l’ER ESTUDIANT, (el Suplement de LO CAMPUS).
Els joves i els professors només es guanyen i se’ls serveix amb la veritat, amb el respecte, la valentia i la credibilitat informativa. I si cal dir que algú és un cínic a la comunitat educativa d’Aran, s’ha de dir. Déu n’hi do! : que ens vingui el Conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a parlar de la normalització de l’aranès als suports digitals, que li aplaudeixin l’encert llagoterament i a la vegada el Web de l’Institut d’Aran avui, no tingui la seva estructura central en aranès, és tota una contradicció, per dir-ho suau. Nosaltres no escrivim per acontentar als directius, s’ha d’explicar tot i si la nostra publicació s’ha de repartir des del carrer i no a l’interior dels centres, perquè ens hi posen traves pel que es diu, ho farem.
La primera constatació és que sense una premsa seriosa i independent, els que viuen a Aran no sabran el fons de la notícia. El Segre s’ha lluït i La Mañana, tot i fer-ne una portada, no ha explicat res de nou, no cal dir la manca d’anàlisi, però a més sempre s’ha escrit més del mort de fa dos anys, -autocopiant-se la noticia els propis diaris-, que parlar dels actuals detinguts. De totes les implicacions polítiques d’aquest esdeveniment, res de res. El Segre signava l’article i La Mañana no, i és que és incompatible ésser la corresponsal d’un diari i a la vegada ésser la responsable de la revista institucional del Conselh. A Aran, com en lloc, el periodisme no es pot fer des de l’acolloniment o mirant a terra submisos. Els periodistes d’Aran ens devem als lectors i sinó tenim coratge, millor dedicar-se a un altre ofici.
Alguna vegada he pensat, perquè no canviar aquest dietari meu i transformar-lo en una pàgina permanent de noticies de la Val d’Aran. És millor donar les notícies, que donar-ne opinions. A Aran la gent està orfe d’informació de tota mena, sobretot del que passa als pobles. (Per exemple, caldrà reproduir i explicar el Sumari judicial de l’assassinat, perquè ningú l’explicarà. Segur que hi hauran sorpreses).
Els diaris de Lleida cada dia en qüestions araneses són uns deixats i el Web del Conselh Generau d’Aran, -que pretén ésser exclusivament informatiu i no dels serveis de l’organisme-, només és un NO-DO continuo d’exaltació de l’amo que només deu humitejar al qui l’escriu. (Pels qui no ho sàpiguen o recordin : el NO-DO era la informació de l’actualitat que ens passava el franquisme als cinemes).
Catalunya Radio d’Aran com tothom sap, la capitaneja la “gran esposa” i quan no manipula o amaga informació, ens explica un Aran decadent, d’arxiu, ple de pols, que no hi ha cap jove normal i viu (sobretot viu), que li pugui interessar. La tele dels “deu minuts en aranès” està en la mateixa línia, a més són com les sessions de fotografia del gran Pere Formiguera que feia series de personatges, fotografiant-los cada mes, trimestre i/o anys i es veien l’evolució física del personatge cap a la vellesa. A Aran, a traves de la tele, la seva locutora estrella acaba sent la protagonista d’una d’aquestes series. Tota una delícia i un mirall que ens anima a tots a reciclar-nos. Com deien a la sèrie “Ventdelpla” , no cal que juguem a la loteria, perquè mai un premi toca dues vegades i nosaltres ja tenim el primer premi amb la divertida locutora.
Jo també m’equivoco i no l’encertem amb l’ER ESTUDIANT, (el Suplement de LO CAMPUS).
Els joves i els professors només es guanyen i se’ls serveix amb la veritat, amb el respecte, la valentia i la credibilitat informativa. I si cal dir que algú és un cínic a la comunitat educativa d’Aran, s’ha de dir. Déu n’hi do! : que ens vingui el Conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a parlar de la normalització de l’aranès als suports digitals, que li aplaudeixin l’encert llagoterament i a la vegada el Web de l’Institut d’Aran avui, no tingui la seva estructura central en aranès, és tota una contradicció, per dir-ho suau. Nosaltres no escrivim per acontentar als directius, s’ha d’explicar tot i si la nostra publicació s’ha de repartir des del carrer i no a l’interior dels centres, perquè ens hi posen traves pel que es diu, ho farem.
...
divendres, juny 19, 2009
Avui és un dia molt important per la meva vida professional i no m'ho espatllarà ni uns funcionaris que em demanen comprensió perquè no estan al seu lloc al portar-los-hi la paperassa; ni l'increïble procés administratiu encara d'un altre segle i sense suport digital; ni noves factures de taxes que m'exigeix la universitat; ni un inoportú ocell que se m'ha cagat a la mà i al jersei.
Un dia d'una enganxosa calor a Lleida, he començat el trasllat definitiu de tots els meus expedients acadèmics de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.
El funcionari en qüestió em deu haver pres per boig i no ha entès que m'estava passant, quan exultant he expressat el moment que vivia, tant transcendent per a mi. La meva segona llicenciatura està en marxa i m'involucra definitivament a la Universitat de Lleida. Ara caldrà esperar les mil i una convalidacions.
La direcció de LO CAMPUS, el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran, queda des d'avui, encara més involucrat dins del marc universitari lleidatà.
El que en anglès en diuen " Life Long Learning", o sigui l'aprenentatge permanent, jo el porto a l'extrem vocacional en un període sènior. Tot plegat m'obligarà a una disciplina espartana. Per a mi, s'acabarà el franquisme quan recuperi i acabi els estudis que varen quedar truncats entre la repressió i la lluita.
Quina feinada m'espera !!!.
..
dimarts, juny 16, 2009
Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (segona part)
Penso que queda ben clar, que és el que intento fer des de fa uns dies a traves d’aquest blog, comentant l’entorn aranès de l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc :
Primer, intento demostrar que quan vaig escriure que Miguel Fernández era l’aranès que estava implicat amb el prostíbul de Vielha, era veritat.
Segon, reafirmar que el macarra / fotògraf senyor Fernández, fos el marit de la directiva de Catalunya Ràdio, era noticia.
Tercer, denunciar que aquesta directiva va utilitzar la ràdio pública, no només per desinformar del tema del seu marit amb la complicitat de tota la delegació, sinó a més va utilitzar l’emissora “castigant” i entorpint la meva feina professional. Ens va posar a la diana dels agressors, com també varen fer els directius del seu partit polític. L’objectiu era silenciar-me a qualsevol preu.
I quart. Per últim denunciar la hipocresia del Síndic Paco Boya i tot el seu entorn, que dient que defensaven una “pobre esposa”, van calumniar a mi i els meus, van crear un clima d’odi amb connotacions racistes i mentre nosaltres érem amenaçaments per carta, de paraula i fins i tot violentats físicament al carrer per seguidors seus,(això ho explicaré properament amb noms i cognoms); el sectarisme partidista feia estralls. Va frivolitzar el perill que corríem, ens va negar ajuda i ara amb l’assassinat, queda clar que era veritat el perill amb la mena d’individus que teníem al davant.
Tractem ara només el tercer punt.
És absolutament correcte, lloable i comprensible que una esposa defensi el seu marit, i viceversa. Per tant, era comprensible d’entrada que Lissa Escala defenses el marit macarra. El problema és que la defensa va consistir en tirar més llenya al foc, i un cop més, en un militant d’Unitat d’Aran, va saltar-se la línia que separa les qüestions públiques de les privades i va utilitzar la ràdio pública per desinformar i per la vendetta.
Encara més : el Miguel, que l’importava una merda que el relacionessin amb el bordell, va començar a defensar a la seva doneta de les crítiques polítiques que fèiem de com portava la ràdio. És va ficar en tot tipus de temes i com un xulo-macarra ens amenaçava, no pel bordell, sinó perquè criticàvem a la dona en el debat polític i comunicatiu.
Jo ja era Cap de Comunicació del Govern d’Aran i no hi havia manera que Catalunya Ràdio fes cas que hi havia un servei de comunicació. Era obvi que el problema era jo i el tema bordell.
És va connectar amb la direcció de Barcelona de Catalunya Ràdio per explicar la situació. A la Lissa la varen fer baixar a Barcelona per explicar-se. Això va significar moltes converses telefòniques i fou en aquest moment que vaig detectar que al Conselh m’espiaven. (Sobre l’espionatge al Conselh, els ordinadors i les línies telefòniques, a més dels talps i espies de l’oposició, deixem-ho per un altre moment, perquè és de pel·lícula dels germans Marx).
Estàvem en l’època que s’anava a tirar endavant les noticies del matí en aranès a Catalunya Ràdio a Aran i aprofitant la vinguda de directius a la Val d’Aran per presentar el nou programa, es varen convocar unes reunions. Una era la solemne i institucional amb el Síndic, les altres eren tècniques sobre el “problema Lissa” sense la Lissa, ni tant sols dient-li.
Ara només vull explicar una anècdota si voleu, però que il·lustra la manera de com es va administrar tota aquesta crisi.
Era la reunió solemne, es realitzava a la sala noble de l’edifici del govern del Conselh Generau d’Aran. És una sala mitjana amb dues parts amb una Taula gran i situada al segon pis amb un sostre de fusta. Doncs bé, per part aranesa hi havia el Síndic presidint la delegació en la que m’hi trobava; per part de Catalunya Ràdio hi havia el director i un altre directiu, a més de Lissa Escala, com a delegada.
Estàvem sols i de cop apareix el Miguel, el fotògraf macarra, davant la meva estupefacció. I comença a fotografiar a tort i a dret. Ell ben solet, nosaltres també solets i la Lissa ben cofoia perquè ens l’havia colat.
En les reunions tècniques posteriors, encara al·lucinen que el fotògraf de la reunió institucional fos el macarra i el marit de la delegada i que en aquell moment parléssim del “problema” desprès de viure la surrealista escena.
És una anècdota de pràctica malvada. Però ha estat la constant de dies, mesos i anys. Una hipocresia amb graus estratosfèrics.
-Quanta gent sabia que el fotògraf administrava un bordell i deixava que fotografiessin als seus fills i filles en festes i comunions?
-Com podia ésser que el macarra fos el fotògraf oficial d’actes per la llengua aranesa?
-Quanta amenaça feia falta a membres de l’Ajuntament de Vielha perquè aquest Ajuntament deixes de seguir publicant i publicitant les fotos del macarra en la seva revista institucional, com han estat fent fins fa pocs dies?
-Fins on arriba la bogeria i el sectarisme per arribar a justificar putes, màfies i tractes vexatoris i explotació a dones a Vielha per defensar la tribu partidista?.
A la Val d’Aran hi ha una crisi moral enorme. Tenim una crisi econòmica, però a Aran també la tenim moral. El tema del bordell només és un gra de sorra en aquest esfondrament moral.
--------------
Penso que queda ben clar, que és el que intento fer des de fa uns dies a traves d’aquest blog, comentant l’entorn aranès de l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc :
Primer, intento demostrar que quan vaig escriure que Miguel Fernández era l’aranès que estava implicat amb el prostíbul de Vielha, era veritat.
Segon, reafirmar que el macarra / fotògraf senyor Fernández, fos el marit de la directiva de Catalunya Ràdio, era noticia.
Tercer, denunciar que aquesta directiva va utilitzar la ràdio pública, no només per desinformar del tema del seu marit amb la complicitat de tota la delegació, sinó a més va utilitzar l’emissora “castigant” i entorpint la meva feina professional. Ens va posar a la diana dels agressors, com també varen fer els directius del seu partit polític. L’objectiu era silenciar-me a qualsevol preu.
I quart. Per últim denunciar la hipocresia del Síndic Paco Boya i tot el seu entorn, que dient que defensaven una “pobre esposa”, van calumniar a mi i els meus, van crear un clima d’odi amb connotacions racistes i mentre nosaltres érem amenaçaments per carta, de paraula i fins i tot violentats físicament al carrer per seguidors seus,(això ho explicaré properament amb noms i cognoms); el sectarisme partidista feia estralls. Va frivolitzar el perill que corríem, ens va negar ajuda i ara amb l’assassinat, queda clar que era veritat el perill amb la mena d’individus que teníem al davant.
Tractem ara només el tercer punt.
És absolutament correcte, lloable i comprensible que una esposa defensi el seu marit, i viceversa. Per tant, era comprensible d’entrada que Lissa Escala defenses el marit macarra. El problema és que la defensa va consistir en tirar més llenya al foc, i un cop més, en un militant d’Unitat d’Aran, va saltar-se la línia que separa les qüestions públiques de les privades i va utilitzar la ràdio pública per desinformar i per la vendetta.
Encara més : el Miguel, que l’importava una merda que el relacionessin amb el bordell, va començar a defensar a la seva doneta de les crítiques polítiques que fèiem de com portava la ràdio. És va ficar en tot tipus de temes i com un xulo-macarra ens amenaçava, no pel bordell, sinó perquè criticàvem a la dona en el debat polític i comunicatiu.
Jo ja era Cap de Comunicació del Govern d’Aran i no hi havia manera que Catalunya Ràdio fes cas que hi havia un servei de comunicació. Era obvi que el problema era jo i el tema bordell.
És va connectar amb la direcció de Barcelona de Catalunya Ràdio per explicar la situació. A la Lissa la varen fer baixar a Barcelona per explicar-se. Això va significar moltes converses telefòniques i fou en aquest moment que vaig detectar que al Conselh m’espiaven. (Sobre l’espionatge al Conselh, els ordinadors i les línies telefòniques, a més dels talps i espies de l’oposició, deixem-ho per un altre moment, perquè és de pel·lícula dels germans Marx).
Estàvem en l’època que s’anava a tirar endavant les noticies del matí en aranès a Catalunya Ràdio a Aran i aprofitant la vinguda de directius a la Val d’Aran per presentar el nou programa, es varen convocar unes reunions. Una era la solemne i institucional amb el Síndic, les altres eren tècniques sobre el “problema Lissa” sense la Lissa, ni tant sols dient-li.
Ara només vull explicar una anècdota si voleu, però que il·lustra la manera de com es va administrar tota aquesta crisi.
Era la reunió solemne, es realitzava a la sala noble de l’edifici del govern del Conselh Generau d’Aran. És una sala mitjana amb dues parts amb una Taula gran i situada al segon pis amb un sostre de fusta. Doncs bé, per part aranesa hi havia el Síndic presidint la delegació en la que m’hi trobava; per part de Catalunya Ràdio hi havia el director i un altre directiu, a més de Lissa Escala, com a delegada.
Estàvem sols i de cop apareix el Miguel, el fotògraf macarra, davant la meva estupefacció. I comença a fotografiar a tort i a dret. Ell ben solet, nosaltres també solets i la Lissa ben cofoia perquè ens l’havia colat.
En les reunions tècniques posteriors, encara al·lucinen que el fotògraf de la reunió institucional fos el macarra i el marit de la delegada i que en aquell moment parléssim del “problema” desprès de viure la surrealista escena.
És una anècdota de pràctica malvada. Però ha estat la constant de dies, mesos i anys. Una hipocresia amb graus estratosfèrics.
-Quanta gent sabia que el fotògraf administrava un bordell i deixava que fotografiessin als seus fills i filles en festes i comunions?
-Com podia ésser que el macarra fos el fotògraf oficial d’actes per la llengua aranesa?
-Quanta amenaça feia falta a membres de l’Ajuntament de Vielha perquè aquest Ajuntament deixes de seguir publicant i publicitant les fotos del macarra en la seva revista institucional, com han estat fent fins fa pocs dies?
-Fins on arriba la bogeria i el sectarisme per arribar a justificar putes, màfies i tractes vexatoris i explotació a dones a Vielha per defensar la tribu partidista?.
A la Val d’Aran hi ha una crisi moral enorme. Tenim una crisi econòmica, però a Aran també la tenim moral. El tema del bordell només és un gra de sorra en aquest esfondrament moral.
--------------
(Properament serà interessant veure com el Col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran ha enfrontat el tema de la prostitució al territori i l’afer Lissa).
...
dilluns, juny 15, 2009
Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (primera part)
Tots els que estimem Catalunya Ràdio estem més que estupefactes de que passa a Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. De fet és una delegació i les ones que emeten, no són a Catalunya Ràdio, sinó a Catalunya Informació, una de les emissores del grup.
La delegació de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran ha estat i és un cau de militància de Unitat d’Aran.
No només ha estat l’instrument directe de contractació de coneguts militants en exercici del grup polític, -el súmmum va ésser, quan en bloc i directament van empatxar de militants l’emissora, per fer les noticies del matí-, sinó que a més, el model de ràdio que s’hi fa i els continguts són calcats i d’un seguidisme total, a les consignes del moment que marca l’agenda política, social i cultural d’Unitat d’Aran.
Estem parlant d’una ràdio pública, per tant la transversalitat és obligada. La transversalitat d’idees, no només de persones que s’han de moure dins unes pautes establertes. (A mi, que no m’expliquin que hi passa tothom, perquè jo com a Cap de Comunicació del Govern aranès, no hi vaig ésser convidat mai. Mai. Estava vetat).
Em direu que fulano i fulana que treballen a l’emissora no són d’Unitat i tindreu raó. I a més, hi ha un cas que és especial: és el cas del Magnífic senyor José Antonio Bruna.
El senyor Bruna simbolitza el cas de barra política més gran d’Aran i Catalunya. És l’únic polític en exercici d’Aran, de Catalunya i a nivell estatal, que cada dia en una emissora PÚBLICA, surt en antena fent un programa, xuclant de micròfon que desprès rendibilitza i rendibilitzarà políticament i electoralment. El senyor Bruna és Conselher del Plenari del Conselh Generau d’Aran. Seria com un “parlamentari” aranès, per fer un símil amb altres realitats.
Algú s’imagina un parlamentari català fent un programa de ràdio en una emissora pública, estant en plantilla i sortint en ANTENA diàriament?
Polític? Periodista?. Embolica que fa fort! El Magnífic aprofita un buit legal i una permissivitat de la cadena, que és indecent. I perquè li deixa fer la cadena? Fins avui, -perquè ja no hi són des de fa dos dies-, els directius de Barcelona eren els mateixos instrumentalitzadors, que seguin la consigna de liquidar el que en deien la “crosta nacionalista”, es varen carregar a Antoni Bassas, el del magazine estrella dels matins de Catalunya Ràdio.
Però a més, per una raó políticament i patriòticament més molesta. Perquè per els directius de Barcelona i Lleida, Aran és una “comarca” i no un “País o nació”, i el Conselh i el Plenari aranès són uns organismes de segona, que equiparen a l’administració local. I així deien, que pels organismes locals, és pot tolerar situacions irregulars com la de Bruna.
Tothom sap a Aran, perquè ells així ho expressen, que Bruna del Partit Renovador d'Arties-Garòs, avui es la fotocopia d’Unitat d’Aran. I Bruna no té cap complexa de desvirtuar el periodisme i caminar pel camí de l’Alegalitat, (amb A). De fet ja ens hi té acostumats, quan cobrava sense llicència per ensenyar monument a la seva zona o quan reparteix, des de la família, productes farmacèutics, sense tenir farmàcia. La gent passa de tot i podem presentar-vos moltes persones, absolutament agraïdes per aquestes pràctiques populistes a Arties-Garòs, encara que siguin Alegals. Algun advocat ens ha dit “il·legals”, però jo crec que són només alegals. La discussió no és de legalitat, és de moralitat i d’estil polític.
A més, en l’art de transvestir les paraules, de la qüestió dels “monuments”, ell en dirà “propina voluntària” i dels fàrmacs, una “solidària pràctica veïnal”. I de no parlar a Catalunya Ràdio del problema de la prostitució, com no s’ha pogut fer, en Bruna s’ha fet l’orni, el desentès. Potser ara, desprès de l’assassinat a Tolosa, es posa les piles. Perquè és massa escandalós, que a Catalunya Ràdio a Aran no s’hagi pogut parlar del problema de la prostitució a Vielha, perquè era tant com parlar del marit de la jefa de la delegació de la ràdio. El Magnífic de la ràdio pública a Aran, no se’n podia, ni se’n pot desentendre de tota aquesta manipulació familiar i partidista.
Tots els que estimem Catalunya Ràdio estem més que estupefactes de que passa a Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. De fet és una delegació i les ones que emeten, no són a Catalunya Ràdio, sinó a Catalunya Informació, una de les emissores del grup.
La delegació de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran ha estat i és un cau de militància de Unitat d’Aran.
No només ha estat l’instrument directe de contractació de coneguts militants en exercici del grup polític, -el súmmum va ésser, quan en bloc i directament van empatxar de militants l’emissora, per fer les noticies del matí-, sinó que a més, el model de ràdio que s’hi fa i els continguts són calcats i d’un seguidisme total, a les consignes del moment que marca l’agenda política, social i cultural d’Unitat d’Aran.
Estem parlant d’una ràdio pública, per tant la transversalitat és obligada. La transversalitat d’idees, no només de persones que s’han de moure dins unes pautes establertes. (A mi, que no m’expliquin que hi passa tothom, perquè jo com a Cap de Comunicació del Govern aranès, no hi vaig ésser convidat mai. Mai. Estava vetat).
Em direu que fulano i fulana que treballen a l’emissora no són d’Unitat i tindreu raó. I a més, hi ha un cas que és especial: és el cas del Magnífic senyor José Antonio Bruna.
El senyor Bruna simbolitza el cas de barra política més gran d’Aran i Catalunya. És l’únic polític en exercici d’Aran, de Catalunya i a nivell estatal, que cada dia en una emissora PÚBLICA, surt en antena fent un programa, xuclant de micròfon que desprès rendibilitza i rendibilitzarà políticament i electoralment. El senyor Bruna és Conselher del Plenari del Conselh Generau d’Aran. Seria com un “parlamentari” aranès, per fer un símil amb altres realitats.
Algú s’imagina un parlamentari català fent un programa de ràdio en una emissora pública, estant en plantilla i sortint en ANTENA diàriament?
Polític? Periodista?. Embolica que fa fort! El Magnífic aprofita un buit legal i una permissivitat de la cadena, que és indecent. I perquè li deixa fer la cadena? Fins avui, -perquè ja no hi són des de fa dos dies-, els directius de Barcelona eren els mateixos instrumentalitzadors, que seguin la consigna de liquidar el que en deien la “crosta nacionalista”, es varen carregar a Antoni Bassas, el del magazine estrella dels matins de Catalunya Ràdio.
Però a més, per una raó políticament i patriòticament més molesta. Perquè per els directius de Barcelona i Lleida, Aran és una “comarca” i no un “País o nació”, i el Conselh i el Plenari aranès són uns organismes de segona, que equiparen a l’administració local. I així deien, que pels organismes locals, és pot tolerar situacions irregulars com la de Bruna.
Tothom sap a Aran, perquè ells així ho expressen, que Bruna del Partit Renovador d'Arties-Garòs, avui es la fotocopia d’Unitat d’Aran. I Bruna no té cap complexa de desvirtuar el periodisme i caminar pel camí de l’Alegalitat, (amb A). De fet ja ens hi té acostumats, quan cobrava sense llicència per ensenyar monument a la seva zona o quan reparteix, des de la família, productes farmacèutics, sense tenir farmàcia. La gent passa de tot i podem presentar-vos moltes persones, absolutament agraïdes per aquestes pràctiques populistes a Arties-Garòs, encara que siguin Alegals. Algun advocat ens ha dit “il·legals”, però jo crec que són només alegals. La discussió no és de legalitat, és de moralitat i d’estil polític.
A més, en l’art de transvestir les paraules, de la qüestió dels “monuments”, ell en dirà “propina voluntària” i dels fàrmacs, una “solidària pràctica veïnal”. I de no parlar a Catalunya Ràdio del problema de la prostitució, com no s’ha pogut fer, en Bruna s’ha fet l’orni, el desentès. Potser ara, desprès de l’assassinat a Tolosa, es posa les piles. Perquè és massa escandalós, que a Catalunya Ràdio a Aran no s’hagi pogut parlar del problema de la prostitució a Vielha, perquè era tant com parlar del marit de la jefa de la delegació de la ràdio. El Magnífic de la ràdio pública a Aran, no se’n podia, ni se’n pot desentendre de tota aquesta manipulació familiar i partidista.
...
diumenge, juny 14, 2009
La historia del bordell de Vielha ha tingut una repercussió tant brutal a Aran, que traspassa l’exclusiva perspectiva dels anomenats “successos”.
Va arribar a tocar molt íntimament l’Ajuntament de la capital. Algun dia caldrà veure amb detall com l’alcalde Joan Riu va portar el tema. En Joan Riu alcalde i el Joan Riu quan ja no ho era, però gestionava temes, diem-ne, “d’interior”, ( relació amb forces de seguretat, etc. etc.), tenia bona informació dels moviments al Club de putes. I això estava bé, perquè era la seva obligació.
El ciutadà Riu sabia perfectament que el Miguel, el fotògraf de Val Color, estava implicat al negoci del bordell i també sabia que la dona del Miguel, informada del tema, tirava pilotes fora i desinformava tant com podia de la relació comercial i delictiva del seu marit. I dic delictiva, perquè aquell bordell no era un bordell qualsevol, les batudes dels mossos van portar a trobar menors, persones forçades i sense papers.
El senyor Riu per la responsabilitat que exercia i per la bona informació que gestionava, el varen voler intimidar i agredir. I varen intentar cremar-li el negoci i la casa. La sort va fer que a temps, es pugues apagar el foc que s’havia iniciat.
En dies posteriors en Miguel, el fotògraf, va acabar d’amenaçar a Joan Riu. El senyor Riu que prefereix portar als tribunals periodistes per articles d’opinió que a macarres que l’amenacen físicament, va callar i no el va denunciar. Com ja havia callat en altres moments, per exemple, en un clar exercici de favoritisme (o potser se’n diu prevaricació?), quan l’ajuntament en una clara decisió “política”, va mirar en un altre cantó i no va actuar, quan el fotògraf va canviar la façana del seu negoci sense permisos i sense pagar taxes, i només pels seus testicles i explicant-ho a tothom, va fer un pols a l’ajuntament, amenaçat aquest, a tots nivells, per la gent del bordell.
El súmmum del cinisme en aquest afer és doble:
per una banda aquells rivals polítics de Joan Riu, del seu propi partit i dels altres, que no només li recriminaven que ell utilitzava políticament la crema del seu local per treure redits polítics i electorals; encara era més bestia i mesquí, aquells que varen arribar a dir que era una autoagressió, que ell mateix havia començat l’incendi perquè li convenia. Déu n’hi do, els escurçons que corren al territori.
L’altra acció cínica va passar en l’acte de solidaritat a Joan Riu que es va fer a la plaça davant l’Ajuntament de Vielha. L’acte s’havia de fer i jo, com molta gent, hi vaig anar. Era just i ell necessitava solidaritat. Malgrat les discrepàncies polítiques amb l’afectat, tots havíem de denunciar l’agressió.
Però, increïblement, des del balcó de l’Ajuntament fou la Lissa Escala la delegada de Catalunya Ràdio, la dona del fotògraf macarra, -l’implicat al bordell i el mateix que amenaçava al personal de l’Ajuntament-, ella, la mateixa que volgudament desinformava del tema, fou la que va llegir el Manifest. Però encara fou més increïble per a mi : el Manifest que va llegir, l’havia escrit jo. JO !!!.
No em direu que no és absolutament increïble i surrealista aquest fet i mentre el diputat Paco Boya i el seu entorn, no paraven d’insultar-me per escrit o directament al carrer, per haver descobert l’afer del prostíbul i la relació amb una família aranesa.
Va arribar a tocar molt íntimament l’Ajuntament de la capital. Algun dia caldrà veure amb detall com l’alcalde Joan Riu va portar el tema. En Joan Riu alcalde i el Joan Riu quan ja no ho era, però gestionava temes, diem-ne, “d’interior”, ( relació amb forces de seguretat, etc. etc.), tenia bona informació dels moviments al Club de putes. I això estava bé, perquè era la seva obligació.
El ciutadà Riu sabia perfectament que el Miguel, el fotògraf de Val Color, estava implicat al negoci del bordell i també sabia que la dona del Miguel, informada del tema, tirava pilotes fora i desinformava tant com podia de la relació comercial i delictiva del seu marit. I dic delictiva, perquè aquell bordell no era un bordell qualsevol, les batudes dels mossos van portar a trobar menors, persones forçades i sense papers.
El senyor Riu per la responsabilitat que exercia i per la bona informació que gestionava, el varen voler intimidar i agredir. I varen intentar cremar-li el negoci i la casa. La sort va fer que a temps, es pugues apagar el foc que s’havia iniciat.
En dies posteriors en Miguel, el fotògraf, va acabar d’amenaçar a Joan Riu. El senyor Riu que prefereix portar als tribunals periodistes per articles d’opinió que a macarres que l’amenacen físicament, va callar i no el va denunciar. Com ja havia callat en altres moments, per exemple, en un clar exercici de favoritisme (o potser se’n diu prevaricació?), quan l’ajuntament en una clara decisió “política”, va mirar en un altre cantó i no va actuar, quan el fotògraf va canviar la façana del seu negoci sense permisos i sense pagar taxes, i només pels seus testicles i explicant-ho a tothom, va fer un pols a l’ajuntament, amenaçat aquest, a tots nivells, per la gent del bordell.
El súmmum del cinisme en aquest afer és doble:
per una banda aquells rivals polítics de Joan Riu, del seu propi partit i dels altres, que no només li recriminaven que ell utilitzava políticament la crema del seu local per treure redits polítics i electorals; encara era més bestia i mesquí, aquells que varen arribar a dir que era una autoagressió, que ell mateix havia començat l’incendi perquè li convenia. Déu n’hi do, els escurçons que corren al territori.
L’altra acció cínica va passar en l’acte de solidaritat a Joan Riu que es va fer a la plaça davant l’Ajuntament de Vielha. L’acte s’havia de fer i jo, com molta gent, hi vaig anar. Era just i ell necessitava solidaritat. Malgrat les discrepàncies polítiques amb l’afectat, tots havíem de denunciar l’agressió.
Però, increïblement, des del balcó de l’Ajuntament fou la Lissa Escala la delegada de Catalunya Ràdio, la dona del fotògraf macarra, -l’implicat al bordell i el mateix que amenaçava al personal de l’Ajuntament-, ella, la mateixa que volgudament desinformava del tema, fou la que va llegir el Manifest. Però encara fou més increïble per a mi : el Manifest que va llegir, l’havia escrit jo. JO !!!.
No em direu que no és absolutament increïble i surrealista aquest fet i mentre el diputat Paco Boya i el seu entorn, no paraven d’insultar-me per escrit o directament al carrer, per haver descobert l’afer del prostíbul i la relació amb una família aranesa.
(Deixem per un altra escrit, com Catalunya Ràdio, la d’Aran i la de Catalunya, varen estar connectats en l’afer que estic descrivint).
...
divendres, juny 12, 2009
Aquest és un blog personal, per tant jo no puc substituir el que no porta la premsa, quan parla d’Aran. Les vivències son meves i només son meves, i evidentment carregades d’opinió. Mireu a dalt que diu “diari personal” i seguiu mirant, hi ha el meu nom. Sempre he donat la cara i la seguiré donant. Els anònims que avui es publiquen o se’m fa arribar, són d’una covardia immensa.
El periodisme no es pot fer com a funcionaris, el periodisme es llibertat o no val res. Però en un blog, un pot escriure trossos de memòries i en el cas de “l’assassinat a Tolosa”, es un bon context per assajar escriure algun record, que algun dia acabarà sent les meves memòries d’Aran.
Si algú es creu que tot plegat és una revenja contra el MIGUEL, aquell que ara desnacionalitzen i ens recorden que va venir de fora, es que no entenen res.
Òbviament aquest fotògraf avui detingut a Madrid, va acabar sent un problema i un perill, però precisament ara i aquí és just recordar que quan jo feia ETH DIARI, i no tenia ni un duro, el Miguel em deixava la seva càmera de fotografies sense demanar-me res a canvi. Les coses com són. El que deia sobre política i país em semblaven barbaritats i la seva conducta posterior, absolutament reprovable sobretot perquè m’hi jugava la cara. Però ara que l’arbre està a terra i el carrer és més segur, haig de reconèixer la seva generositat inicial. I no ho dit perquè tingui ara, la síndrome d’Estocolm.
La veritat és que jo vaig ésser Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran com a conseqüència d’un bordell.
El tema del bordell de Vielha i com Paco Boya - l’actual Síndic -, el col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran i l’entorn de premsa d’aquesta formació, va frivolitzar sobre el que estava passant, va fer que jo busques protecció en un altre clan.
Necessitava feina, i tot i certes discrepàncies històriques, vaig veure i segueixo creien, que la gent del Síndic Barrera tenien més gruix moral. Els d’aquest clan eren salvatges i en segons que: uns besties, però tot era més net, més clar. No hi havia cap intel·lectualitat, tot era més primari i desordenat, però més clar, més de cara i més sincer. Quan deien País volien dir País. Quan deien blanc era blanc i negre era negre. Desprès va aparèixer una realitat més complicada i un Cap de Gabinet va intentar liquidar-me, precisament amb el tema del bordell. Tota una paradoxa.
El periodisme no es pot fer com a funcionaris, el periodisme es llibertat o no val res. Però en un blog, un pot escriure trossos de memòries i en el cas de “l’assassinat a Tolosa”, es un bon context per assajar escriure algun record, que algun dia acabarà sent les meves memòries d’Aran.
Si algú es creu que tot plegat és una revenja contra el MIGUEL, aquell que ara desnacionalitzen i ens recorden que va venir de fora, es que no entenen res.
Òbviament aquest fotògraf avui detingut a Madrid, va acabar sent un problema i un perill, però precisament ara i aquí és just recordar que quan jo feia ETH DIARI, i no tenia ni un duro, el Miguel em deixava la seva càmera de fotografies sense demanar-me res a canvi. Les coses com són. El que deia sobre política i país em semblaven barbaritats i la seva conducta posterior, absolutament reprovable sobretot perquè m’hi jugava la cara. Però ara que l’arbre està a terra i el carrer és més segur, haig de reconèixer la seva generositat inicial. I no ho dit perquè tingui ara, la síndrome d’Estocolm.
La veritat és que jo vaig ésser Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran com a conseqüència d’un bordell.
El tema del bordell de Vielha i com Paco Boya - l’actual Síndic -, el col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran i l’entorn de premsa d’aquesta formació, va frivolitzar sobre el que estava passant, va fer que jo busques protecció en un altre clan.
Necessitava feina, i tot i certes discrepàncies històriques, vaig veure i segueixo creien, que la gent del Síndic Barrera tenien més gruix moral. Els d’aquest clan eren salvatges i en segons que: uns besties, però tot era més net, més clar. No hi havia cap intel·lectualitat, tot era més primari i desordenat, però més clar, més de cara i més sincer. Quan deien País volien dir País. Quan deien blanc era blanc i negre era negre. Desprès va aparèixer una realitat més complicada i un Cap de Gabinet va intentar liquidar-me, precisament amb el tema del bordell. Tota una paradoxa.
...
dijous, juny 11, 2009
..
.
.
.
.
.
.
Mentre en Miguel, el marit de la Lissa, va camí de la presó. Rebò e-mails i comentaris del que vaig escriure ahir.
Només dues coses:
- Catalunya Ràdio no ha donat la noticia sencera i la premsa escrita local de les Terres de Lleida s’han cobert de glòria de la desinformació que han donat. És increïble que algú ho presenti com un tema de “sudacas”, com deien ahir en algun bar de Vielha. I se’m digui a mi, que no hi ha cap aranès implicat. Quan un partit polític trobem un afiliat emmerdat en un tema judicial, usualment el donen de baixa de militància, per alguns “salvadors de la pàtria aranesa” quan hi ha mal dades, el donen de baixa del país.
- Que ningú digui que em precipito fent comentaris perquè la noticia és d’ara, però per a mi va començar el 2004 quan jo vaig escriure que el marit de la Lissa estava lligat a un bordell i vaig rebre insults i amenaces. Centenars de notes a Internet, evidentment “anònimes”, em posaven a caldo. Han passat 5 anys, i és la policia i un jutjat, que almenys relacionen directament al Miguel amb el famós bordell, sinó acaba pitjor. Jo tenia raó. I pel sacrifici i la por, sobretot dels meus, reivindico el meu treball de periodista.
Només recupero dos comentaris meus d’aquest mateix blog, perquè es vegi com va començar la cosa i com Paco Boya, ara Síndic, va trencar els ponts de diàleg i col·laboració pel tema del bordell.
.
.........................dijous, 12 d'agost, 2004
(...)
Que passarà, doncs, quan expliqui amb pels i senyals, com algun dels seus marits defensaven al "putero/macarra" que administrava la Casa de barrets de Vielha que és volia legalment tancar, mentre és cremava de forma intencionada el comerç de l'Alcalde i nosaltres rebíem notes d'amenaces?. Llavors potser si que faran morros justificats, mentre el suposat delinqüent està missing i en "crida i cerca".
(...)
.................dimarts, 17 d'agost, 2004
(...)
Ahir però a Les, és va trencat definitivament una relació personal i política que a mi em semblava important, perquè no puc acceptar que per una "Casa de putes" i una amenaça permanent a la meva família per part dels macarres, és converteixi en una acusació i un insult a mi, de part dels salvadors, ja no sé de què. El més fàcil, és matar al missatger que descriu la realitat (que per altra banda diuen que coneix tothom), i el més difícil és defensar els valors d'esquerra i de progrés, poc compatible en xulejar senyores al mercat del sexe. Segueixo pensant que no estic equivocat en parlar d'aquest tema com a persona i com a periodista, i espero que mai passi res a mi i als meus, perquè tots aquests miserables seran la cobertura "intel·lectual" de qualsevol problema que tinguem. Ningú per molt passat gloriós que tingui defensant Aran, és compatible en estar relacionat amb un bordell a la capital del País i voler estar simultàniament a primera línia, liderant parcel·les del món de la comunicació i de la cultura. I sobretot el que no poden anar pontificant i donant lliçons és de moral i de convivència. No dubto que pot ésser un gran drama per algú, però és de cínic voler separar responsabilitats de famílies i matrimonis, com a imatge pública. No em puc ni imaginar que passaria si el marit de la Minobis, la directora de Catalunya Ràdio, estès relacionat - d'una manera o una altra- amb la direcció d'una Casa de barrets. El respecte també s'ha de tenir a nosaltres, que en el seu moment ja en vàrem denunciar al jutjat les amenaces i encara no s'ha acabat tot el procés. Però no en tinc cap dubte, que aquests polítics que em diuen, a boca de canó: -"Ets un fill de puta", quan em veuen pel carrer, si els hi va la Sindicatura, diran que ells no en sabien res i deixaran penjat a qui calgui. Potser calen més valors d'esquerra i menys hipocresia. En un país mogut per clans, potser voldria la pena que els Seniors expliquessin a les "noves figures", que hi ha coses que no es poden admetre's, i que almenys guardar les formes és important, en el món tèrbol de la prostitució i la vida pública.
...
dimecres, juny 10, 2009
Allò que Catalunya Ràdio a Aran no dirà
"Els mossos d’esquadra aquest dimarts han detingut a la Val d’Aran al fotògraf Miguel Fernández propietari del negoci Val Color de Vielha i marit de la delegada de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. Lissa Escala. Al domicili familiar durant tot el matí, s’ha efectuat un intens registre policial.
Aquesta detenció forma part d’un operatiu iniciat per un jutjat francès entorn l’assassinat del traficant i proxeneta Carlos Dolara. Dolara fou assassinat a Tolosa de Lleguadoc i trobat al canal du Midi el mes de març del 2007. Havia estat el gerent del prostíbul Hotel des Arts de Vielha, fins que fou tancat per l’Ajuntament.
A més del Sr. Fernández, s’ha detingut també a la Val d’Aran a Cesar del Bar Subway del Complexa Elurra de Betren. Simultàniament s’han realitzat dues altres detencions a Salou i a Irun."
--------------------------------------------
Putes, proxenetes, tracta de blanques, explotació de menors i drogues. Famílies araneses implicades. Amenaces a funcionaris de l’ajuntament i a càrrecs politics. Registres a domicilis. Faxs amenaçadors. Protecció policial. Caixa de caudals al canal. Còctels molotov contra polítics. Amenaces i insuls contra periodistes. Vigilàncies a Aran. Controls al Conselh. Telèfons intervinguts. Diputats que no atenen les víctimes. Una radio nacional que va amagar els problemes del puti club. Prostitució encoberta a l’Elurra. Webs de contactes. Politics delinqüents de gènere. Diners, construcció i política. Querelles al jutjat. I etc etc. Tota una història de delinqüents i tota una història d’amorals polítics que va portar al meu trencament radical amb la gent que capitaneja l’actual Síndic.
Ara que és la policia francesa qui estira del fil i implica al conegudíssim fotògraf Miguel, és el moment d’analitzar l’entorn polític, econòmic i social que rodeja tot aquest afer. No en tinc n’idea i no en sé res sobre l’assassinat i la suposada intervenció dels detinguts, però si que en tinc idea i moltes hores de recerca del perquè en un episodi com aquest, lligat amb un puti club que implicava una família aranesa, els actuals directius de Unitat d’Aran han mirat cap un altra cantó i han disparat contra els periodistes, quan explicàvem el que estava passant.
Per capítols, ho anirem analitzant.
"Els mossos d’esquadra aquest dimarts han detingut a la Val d’Aran al fotògraf Miguel Fernández propietari del negoci Val Color de Vielha i marit de la delegada de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. Lissa Escala. Al domicili familiar durant tot el matí, s’ha efectuat un intens registre policial.
Aquesta detenció forma part d’un operatiu iniciat per un jutjat francès entorn l’assassinat del traficant i proxeneta Carlos Dolara. Dolara fou assassinat a Tolosa de Lleguadoc i trobat al canal du Midi el mes de març del 2007. Havia estat el gerent del prostíbul Hotel des Arts de Vielha, fins que fou tancat per l’Ajuntament.
A més del Sr. Fernández, s’ha detingut també a la Val d’Aran a Cesar del Bar Subway del Complexa Elurra de Betren. Simultàniament s’han realitzat dues altres detencions a Salou i a Irun."
--------------------------------------------
Putes, proxenetes, tracta de blanques, explotació de menors i drogues. Famílies araneses implicades. Amenaces a funcionaris de l’ajuntament i a càrrecs politics. Registres a domicilis. Faxs amenaçadors. Protecció policial. Caixa de caudals al canal. Còctels molotov contra polítics. Amenaces i insuls contra periodistes. Vigilàncies a Aran. Controls al Conselh. Telèfons intervinguts. Diputats que no atenen les víctimes. Una radio nacional que va amagar els problemes del puti club. Prostitució encoberta a l’Elurra. Webs de contactes. Politics delinqüents de gènere. Diners, construcció i política. Querelles al jutjat. I etc etc. Tota una història de delinqüents i tota una història d’amorals polítics que va portar al meu trencament radical amb la gent que capitaneja l’actual Síndic.
Ara que és la policia francesa qui estira del fil i implica al conegudíssim fotògraf Miguel, és el moment d’analitzar l’entorn polític, econòmic i social que rodeja tot aquest afer. No en tinc n’idea i no en sé res sobre l’assassinat i la suposada intervenció dels detinguts, però si que en tinc idea i moltes hores de recerca del perquè en un episodi com aquest, lligat amb un puti club que implicava una família aranesa, els actuals directius de Unitat d’Aran han mirat cap un altra cantó i han disparat contra els periodistes, quan explicàvem el que estava passant.
Per capítols, ho anirem analitzant.
...
dimarts, juny 09, 2009
El meu fill m’ha recordat un moment apoteòsic fent jo de pare, presentant-li “Apocalyptica”.
Si mai us pregunteu com –és en joan-ramon o sigui jo. Escolteu “Master of Puppets” del grup Apocalytica, perquè metafòricament sóc jo el 100%.
Escolteu-los i em veureu.
..
dilluns, juny 08, 2009
Ja tenim llest el nou LO CAMPUS. Aquest és el número 7 i és l’últim d’aquest curs acadèmic.
Suposo que portarà un cert debat, primer perquè es recull el que va passar en un Claustre, que era la primera vegada, en l’era de l’actual Rector, que era obert a la premsa. Encara que no diem res de nou, sinó simplement el que va passar, que per cert va ésser “Un Claustre poc unitari” com diu el títol de l’article, segur que el fet que els hi posem un mirall i vegin les seves misèries, farà que vulguin trinxar al missatger.
I això pot passar en altres temes, com la pròpia editorial de posicionament de l’ocupació d’un grup d’estudiants, de la oficina del Banc Santander que hi ha al campus de Cappont de la Universitat de Lleida.
O sigui, serà un Festival i això sense explicar la cuina dels nostres contactes amb als partits polítics que es presentaven a les europees o la nefasta gestió de la Universitat d’Estiu de la UdL.
Els partits és una altra guerra, però la negligència i favoritisme amb una clara “prevaricació” funcionarial a uns determinats interessos privats del muntatge i promoció de la Universitat d’Estiu, és d’escàndol. La Universitat d’Estiu 2009 no només és d’una mediocritat que esborrona, sinó que necessitaria una auditoria de veritat per aconseguir transparència de com es fa i es desfà.
Suposo que portarà un cert debat, primer perquè es recull el que va passar en un Claustre, que era la primera vegada, en l’era de l’actual Rector, que era obert a la premsa. Encara que no diem res de nou, sinó simplement el que va passar, que per cert va ésser “Un Claustre poc unitari” com diu el títol de l’article, segur que el fet que els hi posem un mirall i vegin les seves misèries, farà que vulguin trinxar al missatger.
I això pot passar en altres temes, com la pròpia editorial de posicionament de l’ocupació d’un grup d’estudiants, de la oficina del Banc Santander que hi ha al campus de Cappont de la Universitat de Lleida.
O sigui, serà un Festival i això sense explicar la cuina dels nostres contactes amb als partits polítics que es presentaven a les europees o la nefasta gestió de la Universitat d’Estiu de la UdL.
Els partits és una altra guerra, però la negligència i favoritisme amb una clara “prevaricació” funcionarial a uns determinats interessos privats del muntatge i promoció de la Universitat d’Estiu, és d’escàndol. La Universitat d’Estiu 2009 no només és d’una mediocritat que esborrona, sinó que necessitaria una auditoria de veritat per aconseguir transparència de com es fa i es desfà.
...
dimecres, juny 03, 2009
Ahir es va fer a Lleida un homenatge a Joan Cullaré.
Cullaré un vell militant del Front Nacional de Catalunya, el partit històric de l’independentisme dels Països Catalans, va ésser recordat, però tot i les lloances, no crec que en realitat s’expliqués l’autèntica dimensió d’aquest home. La dimensió patriòtica, política i personal de Cullaré han estat molt més grans que les que el propi fill va donar, segurament perquè no les coneix. I aquest és el problema, que encara avui no s’ha explicat la història de l’independentisme a Ponent.
De fet les explicacions a les Terres de Lleida de la clandestinitat antifranquista sempre s’explica esbiaixada. Com també s’explica desenfocada la història del nacionalisme català en general.
Em va fer gracia anar a aquest acte de la CUP, de les Candidatures d’Unitat Popular, que eren qui organitzaven l’homenatge. Sabia que em trobaria molts estudiants antiBolonya. I efectivament, quan vaig entrar a una sala petita i plena, algú va anar avisant als propis, que hi havia el director de LO CAMPUS. (Fer-ho discretament, no és el seu fort, per tant ho vaig notar sense gaire esforç). La veritat és que encara vaig riure més, internament es clar, quan els conferenciants em citaven amb nom i cognoms, explicaven accions i polítiques que jo havia impulsat. Alguns d’aquests estudiants es van quedar parats. El “tio” que intenten passar per la pedra a la Universitat de Lleida, es el mateix que citaven els conferenciants que ells havien convidat i això passava en un acte seu. Ho lamento per ells, però és impossible explicar l’independentisme d’aquest País sense parlar del Front i la seva gent. (Això de reinventar la història del nacionalisme ja prou ho han fet amb mala llet i amb desmemoria en Pujol, en Colom, en Carod i en Puigcercós per una banda, a més dels historiadors del Tripartit per l’altra).
Moltes de les coses que es deien no hi estava en absolut d’acord i em vaig quedar parat de sentir un historiador que explicava que vaig fer i ho explicava sota la seva interpretació fins a la invenció total. No necessito interpretació, perquè ho vaig viure jo. No hi va haver col·loqui, però si n’hagués hagut, no m’hagués defensat perquè no era el moment, sinó que hagués explicat perquè era molt més important Cullaré del que proclamaven. Però no es va obrir un torn obert de paraules. Discretament, sense parlar amb ningú, quan va acabar l’acte, vaig marxar i a viure. Homenatjar a Cullaré sempre està bé.
Tot això de reinventar i minimitzar o relativitzar passa amb en Joan Cullaré, com en Joan Cornudella, dos patriotes de pedra picada que necessiten, urgentment, difusió de les seves vides i del que han significat.
Cullaré va liderar a les Terres de Lleida la organització patriòtica local més gran que mai hi hagut a Catalunya. Aquesta organització quatriplicava a Ponent el nombre de militants a la organització que sempre es diu que fou hegemònic de la lluita o sigui el PSUC.
Cullaré un vell militant del Front Nacional de Catalunya, el partit històric de l’independentisme dels Països Catalans, va ésser recordat, però tot i les lloances, no crec que en realitat s’expliqués l’autèntica dimensió d’aquest home. La dimensió patriòtica, política i personal de Cullaré han estat molt més grans que les que el propi fill va donar, segurament perquè no les coneix. I aquest és el problema, que encara avui no s’ha explicat la història de l’independentisme a Ponent.
De fet les explicacions a les Terres de Lleida de la clandestinitat antifranquista sempre s’explica esbiaixada. Com també s’explica desenfocada la història del nacionalisme català en general.
Em va fer gracia anar a aquest acte de la CUP, de les Candidatures d’Unitat Popular, que eren qui organitzaven l’homenatge. Sabia que em trobaria molts estudiants antiBolonya. I efectivament, quan vaig entrar a una sala petita i plena, algú va anar avisant als propis, que hi havia el director de LO CAMPUS. (Fer-ho discretament, no és el seu fort, per tant ho vaig notar sense gaire esforç). La veritat és que encara vaig riure més, internament es clar, quan els conferenciants em citaven amb nom i cognoms, explicaven accions i polítiques que jo havia impulsat. Alguns d’aquests estudiants es van quedar parats. El “tio” que intenten passar per la pedra a la Universitat de Lleida, es el mateix que citaven els conferenciants que ells havien convidat i això passava en un acte seu. Ho lamento per ells, però és impossible explicar l’independentisme d’aquest País sense parlar del Front i la seva gent. (Això de reinventar la història del nacionalisme ja prou ho han fet amb mala llet i amb desmemoria en Pujol, en Colom, en Carod i en Puigcercós per una banda, a més dels historiadors del Tripartit per l’altra).
Moltes de les coses que es deien no hi estava en absolut d’acord i em vaig quedar parat de sentir un historiador que explicava que vaig fer i ho explicava sota la seva interpretació fins a la invenció total. No necessito interpretació, perquè ho vaig viure jo. No hi va haver col·loqui, però si n’hagués hagut, no m’hagués defensat perquè no era el moment, sinó que hagués explicat perquè era molt més important Cullaré del que proclamaven. Però no es va obrir un torn obert de paraules. Discretament, sense parlar amb ningú, quan va acabar l’acte, vaig marxar i a viure. Homenatjar a Cullaré sempre està bé.
Tot això de reinventar i minimitzar o relativitzar passa amb en Joan Cullaré, com en Joan Cornudella, dos patriotes de pedra picada que necessiten, urgentment, difusió de les seves vides i del que han significat.
Cullaré va liderar a les Terres de Lleida la organització patriòtica local més gran que mai hi hagut a Catalunya. Aquesta organització quatriplicava a Ponent el nombre de militants a la organització que sempre es diu que fou hegemònic de la lluita o sigui el PSUC.
..
dijous, maig 28, 2009
diumenge, maig 24, 2009
Estem a la recta final de la confecció del nou LO CAMPUS que serà el que tanqui l’any acadèmic.Temes tant variats com cròniques del Claustre, Exposicions, Pla de la dona a la Universitat fins la prevenció sexual, composen uns continguts molt variats i també bastant polèmics.
La transversalitat és molt complicada, segurament és més fàcil recollir exclusivament l’opinió de la pròpia tribu.
Com director m’haig de decidir de quins temes tractar i els problemes apareixen sobretot en el “Goodbye Institut”. Tothom té el mateix sistema educatiu, però cada centre té els seus valors i no son tant oberts com ens volen fer creure. La vigilància del que es reparteix entre els alumnes a traves de l’escola, dona diferents resultats si és una escola pública o privada, cristiana o laica, amb alumnes de tots els gèneres o només de nois o només de noies.
És pot fer una publicació per a tots? No hi ha punts de coincidències?
És possible repartir a Secundària, en una escola de l’Opus la mateixa publicació que repartim a un Institut públic?
Jo penso que sí. Tothom té dret a llegir-ho tot, criticar i opinar, sobretot si totes les idees i pensament hi son recollits.
...
diumenge, maig 10, 2009
Només hi ha una cosa en que sóc normal : m’agrada el culebrot Ventdelplà que fan la nit dels diumenges a TV3. .
Per sort avui no hem hagut de suportar els comentaristes esportius dient enorme collonades dels futbolistes del Barça, perquè no s’ha produït encara la victòria que els fa guanyadors de Lliga. Si s’hagués produït això, segurament haguessin eliminat el capítol de Ventdelplà i haguessin ofert programes maratonians i avorrits de celebració. El Barça ha de guanyar la Lliga i tot el que calgui, però sense tocar Ventdelplà.
Sobretot ara, que de dos dies han passat a un sol dia d’emissió i t’has d’esperar una setmana per seguir la sèrie.
El que més m’agrada i em rebenta de la sèrie, és la mala llet de deixar-nos a final del capítol en un moment important, llavors mentre surten les lletres dels crèdits, et fan un flaix, avançant coses del capítol futur i et deixen inventar. Simplement, creen expectació.
Aquesta situació agredolça, com de pollastre agredolç d’un xinès, és el que m’agrada. De fet m’he acostumat a viure així, encara que de vegades és una merda. Com editor, com comunicador, com periodista o com assessor polític sempre haig de crear expectació i no passar-me mai de contrastos, si vols atrapar al públic. Hi ha agredolç de diferents menes, però a mi m’agrada de llimona.
Sobretot ara, que de dos dies han passat a un sol dia d’emissió i t’has d’esperar una setmana per seguir la sèrie.
El que més m’agrada i em rebenta de la sèrie, és la mala llet de deixar-nos a final del capítol en un moment important, llavors mentre surten les lletres dels crèdits, et fan un flaix, avançant coses del capítol futur i et deixen inventar. Simplement, creen expectació.
Aquesta situació agredolça, com de pollastre agredolç d’un xinès, és el que m’agrada. De fet m’he acostumat a viure així, encara que de vegades és una merda. Com editor, com comunicador, com periodista o com assessor polític sempre haig de crear expectació i no passar-me mai de contrastos, si vols atrapar al públic. Hi ha agredolç de diferents menes, però a mi m’agrada de llimona.
...
divendres, maig 08, 2009
A la Universitat com els polítics, utilitzen la premsa de la mateixa manera, instrumentalitzant-la tant com podem. No cal dir, si a més entre mig, hi ha temes de publicitat i pressupostos, directament el gestor i/o polític de torn, et fa un veritable xantatge.
Això ho pateixo cada dia a LO CAMPUS. Espero que un dia siguem valents i amb nom i cognom denunciem a tant desgraciat escanya publicacions en català, com ens rodeja.
Hi ha una altra instrumentalització menor, però que marca tendència de com van les coses.
Ho explico en genèric sense noms, ni estaments :
Hi ha eleccions de treballadors de la universitat, un cop realitzades, com a segona votació indirecta hi ha eleccions del president de la junta, secretari i vocals.
Hi ha majoria i minories, a més s’ha produït un canvi de vot important. Els nous, tenen por que s’ajuntin tots els històrics i que malgrat haver guanyat ells quedin arraconats de la Junta. Contactem amb LO CAMPUS, hores d’explicacions, denuncia de falta de transparència, victimització de tot. Anunci que sinó surten faran un comunicat i demanen espai, gratuït evidentment.
Com que no podem entrar a la constitució de la Junta ens acomiadem i diem que els trucarem per telèfon.
Truquem per telèfon, aquell que el dia anterior ens havia “cosit” d’opinió, denuncies i demanda d’espai al nostre diari, ens diu no ens pot atendre i que el truquem la setmana vinent. La setmana vinent? Que?.
A veure lector, pensa, que havia passat?
Para aquí: pensa perquè aquell individu no ens atent.
(Queda descartat que tingues feina).
No llegeixis més i pensa.
...............................................................................................................................................................................................................................
Solució: l’havien elegit president de la Junta i res del que denunciava va passar. Ara ja no necessitava la premsa i encara més no volia que es parles gaire del que passava a l’organisme. Allò que denunciava, ho feia ara ell. Havien passat 24 hores.
Aquí teniu una instrumentalització de la premsa, si voleu menor i anecdòtica. A partir d’ara serà sa mare qui el tornarà atendre, però és interessant veure com actuen aquests petits càrrecs d’última fila, ara imagineu com ho fa el que mana i domina el pressupost.
...
dijous, maig 07, 2009
Ahir vaig comprar per veure per Internet el partit de Champions: Barcelona-Chelsea.Per 6 euros, com molta gent , vaig patir una mica. Això del futbol no és el meu fort, però el Barça em socialitza amb el meu País. A mi només m’agraden els gols.
És ben curiós el fenomen : una visió a soles d’un esdeveniment m’involucra enormement amb molta gent. De fet aquest és el fenomen d’Internet. Estàs més sol que mai i connectes i dialogues a distància més que mai.
Podria estar tancat a casa dies i dies i puc comprar i vendre; escriure, dissenyar, corregir, rebre i enviar arxius i documentació de tota mena; cridar a missatgeries i fer-ne el seguiment; donar ordres d’edició i distribució etc. etc. Res de nou, perquè això ho pot fer tothom, però precisament aquesta és la novetat, que ho pot fer tothom evidentment amb els coneixements professionals.
Totes aquestes possibilitats també canvien com accedir a la informació i els esdeveniments esportius no se n’escapen. Com a periodista em diverteix descobrir la rapidesa que un esdeveniment, com a noticia, apareix a la xarxa. I és espectacular veure com els diaris incorporen la noticia. Per deformació professional a mi m’agrada el periodisme de paper. Ahir sobre el partit de Champions, en menys de 10 minuts d’acabat el partit, algun diari ja s’estava imprimint a la rotativa amb la fotografia enorme del golejador a portada. Això si que es un plaer!. El més entusiasmador és tota la cadena de professionals que fan possible això. M’entusiasma la cuina dels esdeveniments. No hi ha res més gratificant d’estar al darrera d’alguna activitat, encara que ningú sàpiga que hi ets. En un món de figures i figurants, el rei és el de darrera, aquell que segueix mentalment el que un altre diu i tu has escrit.
...
dilluns, maig 04, 2009
Fa dies que estem meditant si introduir publicitat d’altres Universitats de Catalunya i de l’estranger a LO CAMPUS.
Abans ens havia semblat que la nostra universitat de referència era la Universitat de Lleida (UdL), però potser ens estàvem equivocant.
Hi ha tres nivell d’anàlisi:
La Universitat com a institució, l’equip de govern com a gestors i els membres de la comunitat educativa com a lectors i aquests últims amb els estudiants, els professors i el personal administratiu.
Nosaltres ens devem als lectors. Exclusivament als lectors.
No som ni el servei de promoció de la UdL, ni els servidors de premsa dels governants de la UdL. Oferim informació, opinió, debat i obrim les portes als nostres lectors.
Per tant, si una altra universitat vol informar als nostres lectors amb publicitat, perquè no oferir les nostres pàgines?. Evidentment passant per caixa.
Allà on està més clars, és amb les ofertes de Màsters. Un estudiant de la UdL pot estar informat de que es fa a altres llocs per triar i decidir-se.
Però a més la UdL oficial només està disposada a invertir a la premsa local de carnet , la de la tribu i això cada dia és més inquietant.
El que s’anomena un “gratuït” o sigui la premsa gratuïta com nosaltres, es basa en i amb la publicitat, però de vegades en un context tant hostil com aquí, la publicitat forana també pot obrir finestres de llibertat.
Per altra banda aquestes campanyes faraòniques d’autobusos publicitant universitat pública per Lleida no són serioses i són d’un provincianisme que tomba d’esquena. I la quantitat de pasta que es gasten !. És d’escàndol.
A més autobusos que anuncien universitat, passant per davant de centres culturals, museus, auditoris, biblioteques públiques etc. etc. que donen l’esquena a la pròpia universitat i viceversa. Mil guetos i un divorci brutal.
Poca broma que a mi no m’ho expliquen tot això o visc : estic tips de connectar amb uns i altres i cadascun està instal·lat en el seu micro-món i l’importa un borall l’altre, i això també ho fa la UdL oficial.
...
Abans ens havia semblat que la nostra universitat de referència era la Universitat de Lleida (UdL), però potser ens estàvem equivocant.
Hi ha tres nivell d’anàlisi:
La Universitat com a institució, l’equip de govern com a gestors i els membres de la comunitat educativa com a lectors i aquests últims amb els estudiants, els professors i el personal administratiu.
Nosaltres ens devem als lectors. Exclusivament als lectors.
No som ni el servei de promoció de la UdL, ni els servidors de premsa dels governants de la UdL. Oferim informació, opinió, debat i obrim les portes als nostres lectors.
Per tant, si una altra universitat vol informar als nostres lectors amb publicitat, perquè no oferir les nostres pàgines?. Evidentment passant per caixa.
Allà on està més clars, és amb les ofertes de Màsters. Un estudiant de la UdL pot estar informat de que es fa a altres llocs per triar i decidir-se.
Però a més la UdL oficial només està disposada a invertir a la premsa local de carnet , la de la tribu i això cada dia és més inquietant.
El que s’anomena un “gratuït” o sigui la premsa gratuïta com nosaltres, es basa en i amb la publicitat, però de vegades en un context tant hostil com aquí, la publicitat forana també pot obrir finestres de llibertat.
Per altra banda aquestes campanyes faraòniques d’autobusos publicitant universitat pública per Lleida no són serioses i són d’un provincianisme que tomba d’esquena. I la quantitat de pasta que es gasten !. És d’escàndol.
A més autobusos que anuncien universitat, passant per davant de centres culturals, museus, auditoris, biblioteques públiques etc. etc. que donen l’esquena a la pròpia universitat i viceversa. Mil guetos i un divorci brutal.
Poca broma que a mi no m’ho expliquen tot això o visc : estic tips de connectar amb uns i altres i cadascun està instal·lat en el seu micro-món i l’importa un borall l’altre, i això també ho fa la UdL oficial.
...
diumenge, maig 03, 2009
dimecres, abril 29, 2009
Tinc un merder tant enorme a Londres amb la meva recerca acadèmica, que no em queda esma d’escriure una línia.És una batalla constant de nacionalismes que tenen els propis interlocutors i un problema de que funcionen d’una manera negligint en termes de gestió.
Ara diuen si en qüestions araneses estic massa implicat i no faig de investigador sinó de militant, ara si cal comparar els aranesos amb els kurds i els mongols de no sé on, entrant en una barbaritat metodològica digne de les bestieses acadèmiques més cutres i així una i altra vegada.
I això passa en moments personals de canvi.
Perquè encara que de vegades em sembla mentida, sempre a Catalunya he estat considerat un estudiant anglès. La meva primera llicenciatura és anglesa, per tant administrativament sóc anglès.
En època de poca mobilitat universitària, vaig estudiar fora; però desprès amb més mobilitat o ara amb Pla de Bolonya els problemes són els mateixos perquè ha estat un continu problema administratiu.
Des de Sant Jordi passat mentalment i des d’ahir obrint camí administratiu, començo a replegar-me a la Universitat de Lleida (UdL).
Durant un any i mig he estudiat al detall, amb publicació inclosa, de que va i de que van els de la Universitat de Lleida i la decisió la tinc clara : val la pena entrar a la UdL, i convalidar, reciclar i incorporar tots els meus estudis a nivell de llicenciatura. Des de fa dies la sensació de pertinença a la UdL la tinc clara, la visc, encara que encara no tingui cap carnet, com avui sí el tinc de la Universitat de Barcelona i de la London School of Economics and Political Science amb recerca de tercer cicle.
El que no tinc clar encara, és que la Universitat de Lleida sigui la universitat de referència per Aran. Tenir un futur Grau sobre occità no dona referència a res, perquè també el tenen de francès el Grau i ningú pensa que la UdL sigui referència de França. Per ésser referència d’un País com Aran, com a mínim hauríem d’ésser respectuosos amb la llengua i la UdL no només no respecte l’aranès, sinó que a més vulneren la llei, perquè l’aranès es oficial a tot Catalunya.
Però tot això no és culpa de la Universitat de Lleida és culpa d’un equip de govern. Quan LO CAMPUS estigui al número 18, aquest equip de govern serà història i nosaltres en publicarem el balanç.
...
dilluns, abril 27, 2009
dijous, abril 23, 2009
dimarts, abril 21, 2009
En un any publicant a Lleida han passat moltes coses de les que podríem dir a la “cuina” de les edicions. Algunes molt bones, jo he après moltes coses i m’he transformat cap a un “joan-ramon” molt més políticament correcte, però encara més incisiu a la pràctica i per alguns més perillós que abans. En realitat la meva transformació no m’agrada, m’agrada dir les coses més directes, però sembla que en diuen madurar.
Fer periodisme de recerca a les Terres de Lleida et fa remoure tanta merda, que no tens més remei que distanciar-te i esperar. He viscut en societats petites com Andorra o la Val d’Aran, però Lleida capital no té res envejar a la brega entre clans, famílies i tota mena de tribus.
Aquí no es fien de ningú, no passen pilota perquè xutis, ningú ho fa; i mentre a Aran has d’anar tocant paret perquè no t’apunyalin, aquí t’ho fan de cara i a ple dia, però també ho fan.
És tanta la inseguretat d’algun provincià que té poder sobre algun pressupost de diner públic, que s’ha perdut la idea de la transversalitat d’ideologies i opinions a l’hora de potenciar projectes. Però atenció: el diner és públic i no pot estar sempre i contínuament finançant la menjadora de quatre cretins amb carnet.
El més democràtic i enriquidor per aconseguir més llibertats a Ponent és defensar la transversalitat com a principi. No hi ha qüestió més revolucionaria aquí, que potenciar i escoltar les idees de tothom. Per la meva part : publicar-les totes.
Els mediocres i sectaris no ho entenen. La metàfora que els hi va bé a aquesta mena de ramat, és que a la primera Passarel·la de vianants sobre el riu Segre, tota ella amb aspiracions de moderna, és on hi ha més robatoris als vianants durant el dia. En ple centre, en plena modernitat. Bona metàfora del ramat.
Fer periodisme de recerca a les Terres de Lleida et fa remoure tanta merda, que no tens més remei que distanciar-te i esperar. He viscut en societats petites com Andorra o la Val d’Aran, però Lleida capital no té res envejar a la brega entre clans, famílies i tota mena de tribus.
Aquí no es fien de ningú, no passen pilota perquè xutis, ningú ho fa; i mentre a Aran has d’anar tocant paret perquè no t’apunyalin, aquí t’ho fan de cara i a ple dia, però també ho fan.
És tanta la inseguretat d’algun provincià que té poder sobre algun pressupost de diner públic, que s’ha perdut la idea de la transversalitat d’ideologies i opinions a l’hora de potenciar projectes. Però atenció: el diner és públic i no pot estar sempre i contínuament finançant la menjadora de quatre cretins amb carnet.
El més democràtic i enriquidor per aconseguir més llibertats a Ponent és defensar la transversalitat com a principi. No hi ha qüestió més revolucionaria aquí, que potenciar i escoltar les idees de tothom. Per la meva part : publicar-les totes.
Els mediocres i sectaris no ho entenen. La metàfora que els hi va bé a aquesta mena de ramat, és que a la primera Passarel·la de vianants sobre el riu Segre, tota ella amb aspiracions de moderna, és on hi ha més robatoris als vianants durant el dia. En ple centre, en plena modernitat. Bona metàfora del ramat.
..
dilluns, abril 20, 2009
Comença la publicació i el repartiment més exhaustiu de LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. El número del nostre primer aniversari.
També comença una setmana important per a mi : a partir d’aquest Sant Jordi 2009, comença la meva última aventura de training professional d’aquesta meva i curta vida. Un retorn als meus orígens universitaris.
...............
...
divendres, abril 17, 2009
Cada tancament de publicacions que hi estic al darrera, em deixa sense temps per escriure al blog. En Salman Rushdie en una xerrada pública, em sembla a Barcelona, denigrava els blogs perquè deia que eren com una vomitada de text, sense reflexió, tot directe.
Això a mi no em passa, sinó tinc la reflexió estructurada no la podria escriure. Per tant necessito temps.
Voldria parlar sobre l’occità i l’aranès desprès de llegir el nefast article a l’Avui de Jordi Palmer sobre aquest tema. Sobre l’incert futur del nacionalisme aranès desprès que aquest, torna a presidir l’Ajuntament de Vielha. Sobre l’Institut de Vielha desprès de publicar una web oficial en català saltant-se olímpicament l’aranès. Sobre la projecció exterior de la Universitat de Lleida desprès d’ésser criticada amb raó pel diari Segre. Sobre l’últim llibre de l’Anthony Giddens, The Politics of Climate Change, desprès de rebre les floretes de mig món capitalista. Sobre com Txetxènia s’ha convertit en una enorme presó a l'aire lliure i com tothom a Europa mira cap un altra direcció. Sobre el socialistes a les Terres de Lleida i com administren el diner públic en comunicació. Sobre el nacionalisme català a les Terres de Lleida que no sé veure que fa i pensa, amb l’anècdota de la resurrecció de l’ex-alcalde Oronich. Sobre que Carod renuncia a ser el candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat i la rebotiga de tot això.
En fi, tot va tant ràpid que necessito temps. I alguns tertulians que saben de tot, no es podrien donar temps també?.
Lluny dels tactismes, de les preses, de la noticia ràpida, de la superficialitat, hi ha una altra eina que necessita l’occitanisme i que hem de crear: una bona publicació acadèmica sobre pensament i reflexió, amb articles de fons per valorar i construir bases sòlides sobre temes nacionals, polítics, socials, econòmics i culturals d’Occitània, on òbviament hi ha Aran. En aquest cas el més important és el text, ni fotografies, ni disseny gràfic, ni cap floritura, només idees pures. I això ben transversal, recollint idees ben diferents, perquè és la millor manera d’enriquir el tant necessari debat. Una edició espartana, però virolada d’idees.
Això a mi no em passa, sinó tinc la reflexió estructurada no la podria escriure. Per tant necessito temps.
Voldria parlar sobre l’occità i l’aranès desprès de llegir el nefast article a l’Avui de Jordi Palmer sobre aquest tema. Sobre l’incert futur del nacionalisme aranès desprès que aquest, torna a presidir l’Ajuntament de Vielha. Sobre l’Institut de Vielha desprès de publicar una web oficial en català saltant-se olímpicament l’aranès. Sobre la projecció exterior de la Universitat de Lleida desprès d’ésser criticada amb raó pel diari Segre. Sobre l’últim llibre de l’Anthony Giddens, The Politics of Climate Change, desprès de rebre les floretes de mig món capitalista. Sobre com Txetxènia s’ha convertit en una enorme presó a l'aire lliure i com tothom a Europa mira cap un altra direcció. Sobre el socialistes a les Terres de Lleida i com administren el diner públic en comunicació. Sobre el nacionalisme català a les Terres de Lleida que no sé veure que fa i pensa, amb l’anècdota de la resurrecció de l’ex-alcalde Oronich. Sobre que Carod renuncia a ser el candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat i la rebotiga de tot això.
En fi, tot va tant ràpid que necessito temps. I alguns tertulians que saben de tot, no es podrien donar temps també?.
Lluny dels tactismes, de les preses, de la noticia ràpida, de la superficialitat, hi ha una altra eina que necessita l’occitanisme i que hem de crear: una bona publicació acadèmica sobre pensament i reflexió, amb articles de fons per valorar i construir bases sòlides sobre temes nacionals, polítics, socials, econòmics i culturals d’Occitània, on òbviament hi ha Aran. En aquest cas el més important és el text, ni fotografies, ni disseny gràfic, ni cap floritura, només idees pures. I això ben transversal, recollint idees ben diferents, perquè és la millor manera d’enriquir el tant necessari debat. Una edició espartana, però virolada d’idees.
...
dijous, abril 02, 2009
Fa dies que veig una i altra vegada per l’ordinador la pel•lícula “ The Duchess” amb la Keira Knightley i en Ralph Fiennes,. La veig sencera o a trossos, de fet és el meu exercici d’anglès que em vaig portar de Londres. La veig amb subtítols amb anglès, escoltant-la també amb anglès o amb subtítols per a sords on relata en subtítols el que passa, o mil i una combinació per no perdre ni una paraula.
.
El DVD anava de rebaixes perquè el promocionaven com a regal pel dia de la mare, en canvi aquí, a la gran pantalla, sembla que l’estrenen divendres. Veurem quantes copies en català, si es que n’hi ha. Com veieu, tinc una còpia amb poc de glamour, perquè per 14 lliures vaig adquirir la pel•lícula. Legal es clar, però de rebaixes.
.
“The Duchess’ està basada en la novel•la d’Amanda Foreman ‘Georgiana: Duchess of Devonshire’, i ha estat dirigida per Saul Dibb.
.
Les pel•lícules anomenades d’època són excel•lents i no es d’estranyar que aquesta hagi estat super premiada per l’escenografia i la vestimenta.
.
Aquí el màrqueting, que es la meva real especialitat, la està destrossant. Per una banda el tractament digital de l’augment de pits de la Knightley, que aquesta al final no va voler, però no varen deixar de explicar-ho i per l’altra part la promoció amb la figura de Lady Di als tràilers, perquè sembla que esta involucrada amb la família de l’historia i perquè l’història de la Duquessa Georgiana, G com li diuen, te punts de contacte amb la seva història personal, perquè va d’un famós triangle amorós i de repressió. Una bona instrumentalització d’un a història del segle divuit en comerç actual.
.
La Keira Knightley en algunes escenes està excel•lent encara que per a mi, en un altra atmosfera, època i acció, la meva Knightley és la de noia fatal a Domino, que fa de Domino Harvey, una pija nord-americana que acaba fent de caça recompenses.
..........
(De vegades el vídeo fa el tonto i s’ha de provar un parell de vegades el botó d’arrencada).
...
dimarts, març 31, 2009
Venia amb les piles enormement recarregades des de Londres amb un propòsit clar: donar la batalla definitiva al meu anglès. Si durant una hora i mitja, havia aguantat una discussió i confrontació sobre recerca social en anglès i per primera vegada ningú s’havia posat com de bé o malament jo parlava la llengua, és que alguna cosa havia canviat i potser estava domesticant un dels meus problemes. Doncs bé, amb aquests ànims vaig fer d’espectador en un recital de poesia al centre de Lleida. Una interessant poetessa, entre mig de molts altres rapsodes, va llegir un dels seus poemes escrits en català.
I començà. Primer vers, segon vers ... i diu a continuació, tercer vers : “ ... i com va escriuré T.S. Eliot ...”. I ens etziba a tots els que escoltàvem, una cita del poeta i ho fa en llengua castellana. Continua el seu poema en català i més endavant torna a fer una cita d’Eliot i ho torna a fer en castellà.
L’estupor va ésser general, excepte la poetessa que encara avui no entén que passava.
T.S. Eliot fou un poeta, escriptor, dramaturg i professor universitari britànic, d'origen nord-americà. Va escriure naturalment en anglès.
La poetessa pot fer el que vulgui amb la seva obra. Però la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida organitzadors de tot aquell sarau, s’haurien d’haver esquinçat les vestimentes. No cal dir el Departament d’anglès i lingüística. Però no cal preocupar-nos perquè la poetessa és del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual.
I començà. Primer vers, segon vers ... i diu a continuació, tercer vers : “ ... i com va escriuré T.S. Eliot ...”. I ens etziba a tots els que escoltàvem, una cita del poeta i ho fa en llengua castellana. Continua el seu poema en català i més endavant torna a fer una cita d’Eliot i ho torna a fer en castellà.
L’estupor va ésser general, excepte la poetessa que encara avui no entén que passava.
T.S. Eliot fou un poeta, escriptor, dramaturg i professor universitari britànic, d'origen nord-americà. Va escriure naturalment en anglès.
La poetessa pot fer el que vulgui amb la seva obra. Però la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida organitzadors de tot aquell sarau, s’haurien d’haver esquinçat les vestimentes. No cal dir el Departament d’anglès i lingüística. Però no cal preocupar-nos perquè la poetessa és del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual.
.
.
Morning at the Window
THEY are rattling breakfast plates in basement kitchens,
THEY are rattling breakfast plates in basement kitchens,
And along the trampled edges of the street
I am aware of the damp souls of housemaids
Sprouting despondently at area gates.
.
The brown waves of fog toss up to me
Twisted faces from the bottom of the street,
And tear from a passer-by with muddy skirts
An aimless smile that hovers in the air
And vanishes along the level of the roofs.
T. S. Eliot
T. S. Eliot
...
dilluns, març 30, 2009
Trobo genial aquell anunci de televisió parlant d’en Messi del Barça i de les coses escrites en un tovalló de paper d’un bar. És l’anunci d’un cervesa, que jo he vist a TV3.
.
En les meves petites històries també hi ha molts tovallons de paper. Ara recordo una roda d’idees d’estudiants meus de formació ocupacional de Cerdanyola de Vallès per posar nom a una futura associació aranesa, que desprès crearíem la família ja aterrats al País. Fou així com sorgí el nom de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.
En les meves petites històries també hi ha molts tovallons de paper. Ara recordo una roda d’idees d’estudiants meus de formació ocupacional de Cerdanyola de Vallès per posar nom a una futura associació aranesa, que desprès crearíem la família ja aterrats al País. Fou així com sorgí el nom de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.
.
Un grup de gent sense feina, que s’estaven reciclant i aprenen a col·locar-se novament en el mercat de treball, descobrien que era això d’Aran i donàvem nom al que desprès ha estat una autèntica vivència cultural i de militància, i a més realitzada com un estil de vida de compromís.
Un grup de gent sense feina, que s’estaven reciclant i aprenen a col·locar-se novament en el mercat de treball, descobrien que era això d’Aran i donàvem nom al que desprès ha estat una autèntica vivència cultural i de militància, i a més realitzada com un estil de vida de compromís.
.
Fou amb molts tovallons de paper que he recollit moltes idees, en aquell cas la il·lusió, les generoses i bones idees d’uns treballadors quasi tots de llengua materna i expressió quotidiana castellana.
Fou amb molts tovallons de paper que he recollit moltes idees, en aquell cas la il·lusió, les generoses i bones idees d’uns treballadors quasi tots de llengua materna i expressió quotidiana castellana.
...
dijous, març 26, 2009
Com una pantalla enorme de quadre de comandament d’un gran aparell de vigilància avui he seguit des de Lleida la manifestació a Barcelona dels estudiants anti-Bolonya i anti-repressió. Tenia moltes pantalles de seguiment: un aplicatiu instal·lat a Califòrnia (USA) -un simple “Cover-it-Live Event Listing”- capitanejat per Vilaweb i que feia el seguiment de l’esdeveniment per escrit, a temps real -des de la narrativa de la casa amb fotos fins la participació dels seguidors. Una altra pantalla d’una càmera al carrer, que corria entre els manifestants, oferta per la Web de “Barri Sants.org”. A més pantalles de diverses televisions etc etc. És a dir, tot un muntatge que mentre sopava a la taula de treball, em permetia seguir-ho i reflexionar.
Jo estic a favor de la “Mentalitat de Bolonya”, però ho han fet tant i tant malament els polítics, les administracions i els equips rectorals que han acabat desmuntant Bolonya des de dins.
L’actitud xulesca dels Rectors és tant molesta, inútil i indigna que no té perdó. Seran els últims rectors i rectores pre-Bolonya que hauran liquidat precisament la “mentalitat”, l’ànima pedagògica, que hauríem d’introduir. Bolonya aplicada per funcionaris de luxe, és néixer morta.
A mi estudiants il·luminats i fatxes han intentat a la Universitat de Lleida que no fes la meva tasca com a director d’un periòdic universitari parlant de Bolonya, però excloent aquest púrria, la resta anti-Bolonya tenen, en moltes coses, més raó que un sant.
--------------------------------------------------------------
PD: Una dada curiosa però que cal guardar. Els Rectors que han deixat entrar últimament la policia a les Universitats són els mateixos que no volen normalitzar el català entre el professorat. Serà casualitat o serà precisament un tic imperial i dèficit democràtic?.
..
dimecres, març 25, 2009
Sortint d’INSÒMNIA, el recital poètic de la Festa de la Creativitat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, vaig tenir clar que tot el que havia escoltat ho havia d’incorporar a LO CAMPUS.
Però com interessar a tota la comunitat universitària en poesia?
Juguem amb desavantatge perquè ningú llegeix, ni molt menys premsa. Tots educats en audiovisuals, tots fomentant el divorci entre “lletres” i “ciències”. I a més a més, els hi hem de col·locar “poesia”?
Aviat farà un any de LO CAMPUS i estem entre ésser un servei cultural o un negoci de premsa. Negoci no ho és, ni ho serà mai, sobretot si en cada secció fem militància cultural, oferim les pàgines per potenciar tota mena de creativitat jove i emergent, es a dir desconeguda per tothom i sense demanda.
Les dificultats de trobar anunciants son enormes, hauríem de trobar un mecenatge molt més militant. De la Universitat oficial no en sortirà res, perquè juguen a tirada curta i es poleixen els diners culturals en temes d’aparador sense invertir en consolidar estructuralment projectes periodístics. Dels Consells de l’estudiantat menys, perquè dels diners que els hi donen per cultura, se’ls poliran tots en un dia, en un dia, per una farra anomenada festa major. Molta irresponsabilitat i falta d’estètica, en temps de crisi.■
Però com interessar a tota la comunitat universitària en poesia?
Juguem amb desavantatge perquè ningú llegeix, ni molt menys premsa. Tots educats en audiovisuals, tots fomentant el divorci entre “lletres” i “ciències”. I a més a més, els hi hem de col·locar “poesia”?
Aviat farà un any de LO CAMPUS i estem entre ésser un servei cultural o un negoci de premsa. Negoci no ho és, ni ho serà mai, sobretot si en cada secció fem militància cultural, oferim les pàgines per potenciar tota mena de creativitat jove i emergent, es a dir desconeguda per tothom i sense demanda.
Les dificultats de trobar anunciants son enormes, hauríem de trobar un mecenatge molt més militant. De la Universitat oficial no en sortirà res, perquè juguen a tirada curta i es poleixen els diners culturals en temes d’aparador sense invertir en consolidar estructuralment projectes periodístics. Dels Consells de l’estudiantat menys, perquè dels diners que els hi donen per cultura, se’ls poliran tots en un dia, en un dia, per una farra anomenada festa major. Molta irresponsabilitat i falta d’estètica, en temps de crisi.■
.
.
.
Il·lustració: “Cadira tacada”
de Regina Saura
de Regina Saura
...
diumenge, març 22, 2009
Quan trobes un article que assumeix ben explicat el que voldries dir, no cal tornar-ho escriureu, millor assumir-lo i difondre’l. Aquest es el cas de l’article del periodista Miquel Martín. Un bon i honest article.
.
.
Valdecasas dimissió
Des de fa quinze dies el número dos d’Interior, Joan Boada, anava explicant a tothom qui el volgués escoltar que tenia a punt l’operatiu de desallotjament dels estudiants contraris al procés de Bolonya tancats a la UB. I donava a entendre clarament, amb la seva particular incontinència, que no es tallaria un pèl a l’hora de treure’ls de la universitat. Aquesta mateixa tolerància zero contra els estudiants que demanen debatre sobre el futur de la universitat pública també estava en boca d’alts càrrecs de govern d’altres departaments que arribaven a titllar de ‘pollosos’ els concentrats al rectorat de plaça Universitat.
.
Vaja, el món al revés: l’esquerra transformadora catalana contra aquells que haurien de ser la seva base social i electoral i que fan un exercici tan saludable com tenir esperit crític i reivindicar el que creuen legítim més enllà de si les formes d’amotinar-se en un claustre són més o menys de bon gust. Per cert que el rector Dídac Ramírez va justificar el desallotjament perquè assegurava que s’havien produït ‘accions violentes’ dels concentrats a l’interior del claustre i va qüestionar la representativitat dels estudiants que propugnen una alternativa a Bolonya. Això de les accions violentes s’hauria de demostrar perquè també hi ha un bon nombre de professors que s’han expressat en sentit contrari i han lloat l’actitud de debat constructiu dels tancats al rectorat. Això de les ‘accions violentes’ que deia el rector em recorda al mític ‘els manifestants estan ensinistrats per Jarrai’ que utilitzava la virreina Valdecasas per justificar la seva brutalitat policial contra tothom qui es movia ara fa 10 anys. Sobre la representativitat, recordar-li a Ramírez que va ser escollit rector en unes eleccions en què hi va participar un 10% de la comunitat universitària.
.
I en el ball de bastons del vespre, com en el futbol, la responsabilitat d’una actuació policial és de l’entrenador, no dels jugadors. Els agents de la brigada mòbil dels Mossos saben perfectament quin grau de duresa poden emprar perquè reben les ordres dels seus comandaments. I els comandaments tenen uns responsables polítics. És a dir que si van repartir sense miraments és perquè estaven autoritzats a fer-ho. Algú des de la sala de comandament dels Mossos i la Guàrdia Urbana del carrer Lleida deuria donar l’ordre de més o menys canya.
.
L’endemà dijous el conseller Saura afirmava des del Parlament que hi havia aspectes de l’actuació policial que no li havien agradat. Si és així, obri en conseqüència i destitueixi qui no ha fet bé la seva feina. I si pel contrari decideix no botar ningú, la deducció és que avala la manera de procedir dels Mossos. Per tant, si no força dimissions, la derivada lògica seria que tanqués files amb la seva policia i evités així major desprestigi del que ja acumula des que està en mans de qui està. O no?
.
Però el més escandalós de tot plegat és que si els fets de dimecres haguessin succeït fa 10 anys, Iniciativa hauria estat la primera en sortir a la palestra a condemnar l’acció policial i exigir l’assumpció de responsabilitats. Amb Valdecasas sí i ara no? Sense coherència no hi ha credibilitat. I sense credibilitat s’ageganta el desprestigi. El del Govern, el de Catalunya.
.
Miquel Martín i Gamisans
.
--------------------------------------------------------------------
.
Un altre tema:
.
La notícia :
“Soldats israelites llueixen samarretes que inciten a matar palestins”.
Quan els meus amics personals d’Israel em demanen discussió sobre la repressió als palestins, em costa molt discutir-ho sense ferir a ningú.
De moment aquells que tan justifiquen a l’exèrcit israelita, haurien de reflexionar sobre el que es una anècdota atroç, però un autèntic símptoma de com van les coses.
Es tracte de la famosa samarreta fabricada per encàrrec per unitats de l’exèrcit israelita i que els joves soldats vesteixen a les casernes. “Un tret, dos morts” es el lema sota el dibuix d’una musulmana en estat. “Millor usi Durex” es llegeix sobre una mirada telescòpica per la que es veu una nena morta amb un peluix. En un altra s’imprimeix: “Confirmar la mort”. Es a dir, es dispara al cap d’un ferit a boca de canó.
......................
...
dimecres, març 18, 2009
De camí cap a Londres per passar un control a la London School of Economics and Political Science sobre la meva recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània, penjo aquesta nota. Sinó ens entenem amb els anglesos, i això n’hi ha un 40% de possibilitats, potser serà hora de passar-ho tot cap a Catalunya. Però no avancem esdeveniments i siguem optimistes, perquè abans m’hauran de liquidar, i tot i el meu acoquinament total, no m’ho deixaré fer.
NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys
Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
QUART DIA
(17 de març de 2009)
Aquesta sessió centrada en “funcionament intern i participació” tot i haver estat plàcida, ha donat la punyalada definitiva a la “fórmula” d’aquests debats, pel poc interès universitari i periodístic d’aquestes Taules. Els patrons ideològics dels participants estant ven clars i porten a que ja tot és previsible. Aquell exercici pedagògic a l’aula de les Facultats de Ciències Polítiques de que cada estudiant assumeixi un rol ideològic o de partit determinat i que reflexioni en veu alta sobre un tema concret a partir del rol, seria el mateix exercici de “joc de rols”del que es diu a les Taules. Tot es previsible i tot es inamovible. No és pot fer la quadratura del cercle: es impossible de casar un plantejament anti-sistema, anti-capitalista i assembleari de la part dels estudiants amb un regim de funcionament universitari basat en la democràcia formal. De fet els estudiants de la Tancada juguem net. Sempre han defensat el mateix, i a pinyó fix, sigui la Taula que sigui, sigui el tema sectorial que sigui acabaran dient el que toca. Això està bé per coherents, encara que es una postura minoritària i gens representativa de la comunitat universitària de la UdL. Els que no juguen net són l’equip govern que navega entre el possibilisme, l’acontentar i anestesiar als de la Tancada i tot a costa d’estar-se carregant la representació de l’estudiantat sorgida de les eleccions. Ha estat l’episodi provocats pels estudiants anti-Bolonya d’enviar al sector del públic de la sala al representant del Consell de l’estudiantat de la UdL, (que venia en representació del seu Coordinador), i que s’havia posat de forma conscient al sector dels representants de la Taula, perquè es posi en evidència la quantitat de llençols democràtics es poden haver perdut, en l’operació Taules. Ningú explica les raons del perquè l’estudiantat i el professorat –no s’ha d’oblidar el professorat- quasi no participa en res. I es evident que el tema de la representació i la manipulació hi té un paper. I aquí manipula tothom. L’altre tema estrella ha estat el Consell Social. Els anti-Bolonya veuen al seu president Ramon Roca escandalitzats, com un sant cristo gros al mig d’una església, enfundat amb unes cartutxeres i les respectives pistoles. El veuen com el súmmum de l’empresari i del sector empresarial corrompen la plàcida i idíl·lica vida universitària. Les aclaridores paraules de la Secretària General del Consell Social explicant l’organisme des d’una altra dimensió molt més de servei i sobretot d’implicació a la societat civil productiva, no ha canviat res, perquè picava sobre ferro fred. Tot i que els crítics han afluixat veles, al final el discurs sempre ha estat el mateix: “... el Consell Social és la imatge viva de la mercantilització de la universitat ...”. I es que en Ramon Roca té una imatge “... de guanyador ...” que mortifica a molt de l’estudiantat militant. El president del Consell Social segur que es un crac en relacions entre els sectors dirigents de la societat de les Terres de Lleida, però es un negat en relacions públiques cap a la UdL en dins, i això no ho pensen només els anti-Bolonya.■
...
dijous, març 12, 2009
Rafael Subirachs es un del compositors i cantants que més m’agraden.
No es fàcil, però la seva obra es seriosa, sense concessions, es música pura.
Escoltem-lo amb música seva, la interpretació d’un poema de Gabriel Ferrater.
Posseït
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
...
dimecres, març 11, 2009
dimarts, març 10, 2009
A Aran és fan moviments per recuperar això que en diuen la “Memòria Històrica” i això està bé. La Val d’Aran i la resta d’Occitània necessita recuperar les arrels històriques.
El que es complicat es que des de l’administració publica, millor dit, des dels polítics instal·lats a l’administració vulguin “fer la història”.
No es un problema d’un color polític determinat, per a mi qualsevol partit polític ficat a “historiador orgànic”, simplement es nefast. Seria la història del regim, siguin uns com els altres.
Però a més, ara es poden donar algunes perversions: la primera és voler utilitzar els fons econòmics per fer la “Memòria Històrica” de l’època del franquisme per estudis diferents i utilitzar-los per recuperar històries d’altres èpoques.
I això perquè ho poden fer? Simplement perquè Aran acull innumerables franquistes, proto-franquistes i reciclats de franquistes que de cap manera volen ni sentir a parlar del període de la Dictadura. Algun Conseller d’aquests que ajunten “política i fer cales” haurien d’acabar finançant “històries” que només ens portarien a veure les pràctiques estraperlistes de casa seva. D’altres que ara van de demòcrates de tota la vida, quedarien amb el cul a l’aire.
Tornem al de sempre: no es la societat que ha d’anar al darrera dels polítics, són els polítics que han de servir a la societat i deixar que aquesta faci el seu camí, també en la recuperació històrica.
El que es complicat es que des de l’administració publica, millor dit, des dels polítics instal·lats a l’administració vulguin “fer la història”.
No es un problema d’un color polític determinat, per a mi qualsevol partit polític ficat a “historiador orgànic”, simplement es nefast. Seria la història del regim, siguin uns com els altres.
Però a més, ara es poden donar algunes perversions: la primera és voler utilitzar els fons econòmics per fer la “Memòria Històrica” de l’època del franquisme per estudis diferents i utilitzar-los per recuperar històries d’altres èpoques.
I això perquè ho poden fer? Simplement perquè Aran acull innumerables franquistes, proto-franquistes i reciclats de franquistes que de cap manera volen ni sentir a parlar del període de la Dictadura. Algun Conseller d’aquests que ajunten “política i fer cales” haurien d’acabar finançant “històries” que només ens portarien a veure les pràctiques estraperlistes de casa seva. D’altres que ara van de demòcrates de tota la vida, quedarien amb el cul a l’aire.
Tornem al de sempre: no es la societat que ha d’anar al darrera dels polítics, són els polítics que han de servir a la societat i deixar que aquesta faci el seu camí, també en la recuperació històrica.
...
diumenge, març 08, 2009
Encara haig d’escriure que he sentit veient aquesta pel•lícula, però tot ha estat bastant potent.
..............
(La música està molt fluixa i s’ha de pujar al màxim el volum de l'ordinador)
...dijous, març 05, 2009
No deixa d’ésser difícil fer de periodista de proximitat i que no t’afectin els esdeveniments i el contacte amb els protagonistes. Caldrà mantenir un cert distanciament i no caure amb la familiaritat dels contactes, ni el famós “compadreo” que tant agrada per aquestes contrades. Sóc periodista i politicòleg les 24 hores al dia, i els amics i les amigues me les busco en un altre lloc. No sigui cas que algú confongui la gimnàstica amb la magnèsia.
NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys
Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
TERCER DIA
(05 de març de 2009)
Un Dietari sempre hi ha opinió, ho recordo per aquells que ens escriuen o m’interpel·len. Aquí recollim la mirada particular del que firma les Notes, busquem el “perquè” del que passa i no és pretén fer res més. Hem decidit que la crònica serà publicar, al proper LO CAMPUS, extractes de les actes dins d’un article global. Aquesta es la idea inicial però no saben si serà així, tot dependrà cap on acabi tot aquest enorme cul-de-sac que són les Taules de debat post-Tancada. La idea de discutir sempre es bona, una altra cosa serà que en surti de tot això i sobretot el grau de compromís dels acords presos. Per una banda perquè a la Taula la representació del professorat no hi és, malgrat la bona fe de la professora Anna Gené i per l’altra perquè el PAS té una representació esbiaixada i a més discutida en el sector. Les Taules eren per incorporar a tota la comunitat universitària en un ampli debat, ara només es una discussió entre el Rectorat i un grup d’estudiants. Això també és important, però ha desnaturalitzat el que s’anava a fer. La primera sessió de la segona Taula denominada “Funcionament intern. Estructura orgànica, participació, procés de presa de decisions, sentiment de pertinença” s’ha centrat amb una presentació de la Secretària General de la UdL on s’ha posat de relleu el que condiciona i determina la “Ley Organica de Universidades” (LOU) estatal i la “Llei d’Universitats de Catalunya” (LUC) catalana, a l’autonomia de la universitat. Es presenta la Universitat com una estructura molt participativa, molt transversal i summament democràtica i no hi ha cap mena de dubte que ho es, però el problema és com es gestiona tot això i evidentment això ningú ho ha explicat, ni criticat. La gestió de la UdL feta per un Rector o un equip de govern diferent, amb la mateixa estructura interna, funcionaria diferent. Millor o pitjor, això és igual ara, el que segur que seria diferent. Per tant es l’aplicació de gestió i la política Viñas el que s’hauria de discutir i la Taula no ho ha fet. El dos altres punts abordat son la participació i el Consell Social de la UdL. I totes dues coses lliguen amb l’anterior. L’estudiant no participa perquè està tip que l’hi aixequin la camisa. Ni volen que se’ls manipuli (ni l’estructura universitària, ni grups d’estudiants), ni donen cap credibilitat als cants de sirena d’estaments universitaris que amb un paternalisme malaltís es comprometen el mínim. No hi ha professors a les Taules per dues raons: perquè la “solució” de la Tancada no ha agradat a molts docents i perquè l’equip de govern rectoral té un cert divorci amb els gestors d’Escoles, Facultats, Departaments i professorat. La falta de participació es dels estudiants però també del professorat. L’aplicació del Pla de Bolonya es el paradigma d’aquesta situació. Es pretén canviar-ho tot, per directius estructurals foranes, tot sense nervi, sense ganxo i sense crear il·lusió. El que seria estrany que aquest estat, incités a la participació.■
..
dimecres, març 04, 2009
La moguda a la London School of Economics and Political Science (LSE) m’està desconcentrant el meu treball de periodista universitari a les Terres de Lleida. Hauria de saber trobar la manera de lligar les dues activitats, a més d’ajuntar-hi la tercera, que és el periodisme sobre educació d’Aran.
Se suposa que la “Mentalitat Bolonya” hauria d’ajudar a fer casar diferents dinàmiques universitàries i diferents cultures. No és tracta només de promoure la mobilitat en Campus diferents, en territoris diferents, sinó que és tracta d’assumir les pràctiques diferents i assumir-les com una esponja per educar-se amb aquesta educació permanent que ens cal i en la recerca.
També els anglesos els hi costa entendre pràctiques de recerca universitàries diferents i no paren d’emprenyar en que cal trobar un “estil britànic” per fer i presentar recerca.
Com publiciten ells, la “LSE remains the top-ranked social science higher education institution in Europe with an outstanding global reputation for teaching and research”, però sent líders en ciències socials a Europa no saben assumir estils de fora. Hi ha mil i un Institut en la pròpia Escola que són sectorials o que assumeixen estudies estrangers de tota mena. Però tot és fa com a clònics i passats pel colador del emprenyador “estil britànic” , que en realitat és únicament anglès.
No suporto aquest nacionalisme prepotent de la “recerca”. I ho poso entre cometes perquè no és autentica recerca, és la còpia, una i altra vegada d’una ideologia imperial.
D’aquí dues setmanes m’hauré de defensar a Londres sobre una recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània. Jo català, Supervisor italià i Tribunal anglès, serà tot un puzzle que acabarà com un xoc de trens i aquest cop el petit David podria ésser triturat pel Goliat britànic. Un gegant de vol gallinaci incapaç d’assumir estils i presentacions diferents. Però precisament l’únic valor afegit que podem aportar, és una diferent manera de com valorar els fenòmens socials i que existeix una mirada mediterrània.
Se suposa que la “Mentalitat Bolonya” hauria d’ajudar a fer casar diferents dinàmiques universitàries i diferents cultures. No és tracta només de promoure la mobilitat en Campus diferents, en territoris diferents, sinó que és tracta d’assumir les pràctiques diferents i assumir-les com una esponja per educar-se amb aquesta educació permanent que ens cal i en la recerca.
També els anglesos els hi costa entendre pràctiques de recerca universitàries diferents i no paren d’emprenyar en que cal trobar un “estil britànic” per fer i presentar recerca.
Com publiciten ells, la “LSE remains the top-ranked social science higher education institution in Europe with an outstanding global reputation for teaching and research”, però sent líders en ciències socials a Europa no saben assumir estils de fora. Hi ha mil i un Institut en la pròpia Escola que són sectorials o que assumeixen estudies estrangers de tota mena. Però tot és fa com a clònics i passats pel colador del emprenyador “estil britànic” , que en realitat és únicament anglès.
No suporto aquest nacionalisme prepotent de la “recerca”. I ho poso entre cometes perquè no és autentica recerca, és la còpia, una i altra vegada d’una ideologia imperial.
D’aquí dues setmanes m’hauré de defensar a Londres sobre una recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània. Jo català, Supervisor italià i Tribunal anglès, serà tot un puzzle que acabarà com un xoc de trens i aquest cop el petit David podria ésser triturat pel Goliat britànic. Un gegant de vol gallinaci incapaç d’assumir estils i presentacions diferents. Però precisament l’únic valor afegit que podem aportar, és una diferent manera de com valorar els fenòmens socials i que existeix una mirada mediterrània.
...
diumenge, març 01, 2009
dissabte, febrer 28, 2009
Segueixo uns debats a la Universitat de Lleida (UdL) que m’agradaria participar-hi activament, però que m’haig de mossegar la llengua i no puc intervenir perquè oficialment no sóc “comunitat universitària”. (Malgrat publicar LO CAMPUS i estar matriculat a la LSE de la Universitat de Londres).
Estic entre el públic, visc les mirades matadores d’alguns participants de la Taula i els silencis d’altres. Hi ha qui li costa entendre la crítica periodística i el que encara els hi costa més, és que malgrat la nostra disconformitat d’un text, jo com editor el publiqui i respecti el seu autor.
Déu n’hi doret!, quan sento omplir-se la boca de democràcia i coneixes “la cuina” de la UdL.
NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys
Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
SEGON DIA
(26 de febrer de 2009)
Segueix la Taula de debat sobre el Pla estratègic, i seguim sense tenir tot el pla estratègic a disposició de tothom. Existeix només una publicació resumida, més de publicitat que de document acadèmic, que també és troba a la Web de la UdL, però no és públic el document base. Sembla però que sí, que als anti-Bolonya els hi han passat un exemplar complert i, evidentment, la part del Rectorat també el tenen. Ni els representants del PAS, ni la representant del professorat, -que segueix representant-se a ella mateixa només-, s’havien llegit el Pla estratègic de forma completa. Pel públic assistent la desinformació no ens deixa seguir bé la discussió. Discussió que li manca un defensor entusiasta del Pla estratègic, perquè el Vicerector Prat en fa una defensa precisament a la defensiva més acorralada i deixa passar barbaritats tècniques en la crítica del Pla. Molts dels que el denigren no entenen que és un Pla estratègic com a eina de gestió, i molts, per dir-ho senzill, van de “lletres” i discuteixen un text de “ciències”, de “ciències de management”, que no entenen la metodologia, ni la terminologia usada. La terminologia preocupa i de vegades amb raó, però no és terminologia és ideologia. Faria molta falta al debat, estudiants i professors de la Facultat de Dret i Econòmiques perquè centrin el Pla. Però en aquesta Taula segueix el problema de la falta de professors representatius. Aquest cop però, entre el públic, s’hi ha vist i escoltat “il·lustres” com el director d’ETSEA o professors com Olarieta (que no va dir res, però va venir a donar suport). Sembla que la crítica que és parla massa d’agroalimentació a la UdL, mobilitza als agrònoms. Des de potenciar el sentit crític, fins la cooperació versus la competència, passant per la solidaritat i la llibertat són elements per introduir al redactat de la “missió” de la UdL. I aquí el Vicerector Prat va posar el dit a la ferida quan va dir que qualsevol canvi del Pla hauria de passar pels organismes representatius de la UdL, cosa que aquella Taula no era. Conscient o inconscient, va posar els punts sobre les “is” en democràcia representativa i va disparar sobre l’acord Rectorat i els anti-Bolonya que és origen d’aquestes Taules i l’acabament de la Tancada. I evidentment aquí els antiBolonya varen saltar: tips del populisme del Rector, tips dels malabarismes del Vicerector de l’Estudiantat, reclamen complir l’Acord. Acord que en aquella sessió va deixar una imatge d’antologia. Per una banda, uns estudiants, que és reclamen ésser la representació de l’estudiantat, dialogant amb el Rector i el seu equip, -l’equip pinyol del Rectorat-; i per l’altra banda entre el públic, el flamant nou Coordinador del Consell de l’estudiantat de la UdL sorgit de les urnes, com a convidat de pedra, i que com a públic va intervenir, però com a públic. Malgrat la improvisada intervenció que va fer, no deixa d’ésser el representant, aquest sí, producte d’unes eleccions i d’un assemblea totalment representativa de la comunitat estudiantil de l’UdL.■
..
dijous, febrer 26, 2009
.........................
........................
LO CAMPUS ja té espai propi a la xarxa social Facebook
http://www.facebook.com/pages/LO-CAMPUS/54840173307
Necessitem fer corre per tot Catalunya LO CAMPUS com a publicació i com a projecte editorial català i aranès.
...
http://www.facebook.com/pages/LO-CAMPUS/54840173307
Necessitem fer corre per tot Catalunya LO CAMPUS com a publicació i com a projecte editorial català i aranès.
...
dimecres, febrer 25, 2009
Jo el trobo bo, molt bo l’aquest anunci i la campanya.
ENCOMANA EL CATALÀ!!!
...............................
dilluns, febrer 23, 2009
Encara que un País sigui geogràfica i demogràficament petit com Aran o sigui una Universitat que no està en un rànquing internacional de les 100 primeres universitats destacades com és la Universitat de Lleida (UdL); s’ha de defensar, intervenir i servir-hi com si el lloc i el centre, fossin importants perquè en realitat ho són. No cal ésser la immensa USA o la prestigiosa Harvard, només cal que et creguis el que vius, escrius, investigues i fas periodisme en general.
Això és essencial dir-ho ben fort, perquè n’estic fins el monyo de l’auto-odi de molts aranesos del seu País i n’estic fastiguejat del que veuen la Universitat de Lleida com una menjadora de la que utilitzen, però la denigren.
Ajunto “Aran” i la “Universitat de Lleida” perquè és el que tinc al cap tot el sant dia, conseqüència de LO CAMPUS.
Avui he arrossegat també tot el dia son, pel fet de veure durant la nit la cerimònia dels Oscars i això em fa relacionar la Penélope Cruz, el Woody Allen i la pel·lícula feta a Barcelona i la seva excel·lent productora Mediapro, amb el que comentava abans.
Mediapro, que en realitat és un potent grup mediàtica d’origen català, va ésser fundat per Jaume Roures. Doncs bé, Roures en una entrevista al diari francès “Libération” va dir, que ell no treballava sinó que militava.
I penso que nosaltres hem de fer el mateix:
“Construir Aran” i “Construir UdL” des de la premsa lliure, s’ha de fer, des de l’ofici i des de la professió, però sinó és des de la militància amb el sentit de compromís, no és possible. És pot publicar en aranès sobre Aran o fer premsa per la Universitat, però estar deslligat totalment d’aquestes realitats, perquè sense ànima, sense compromís són lletres, paraules i paper. Molt de paper mullat.
Això és essencial dir-ho ben fort, perquè n’estic fins el monyo de l’auto-odi de molts aranesos del seu País i n’estic fastiguejat del que veuen la Universitat de Lleida com una menjadora de la que utilitzen, però la denigren.
Ajunto “Aran” i la “Universitat de Lleida” perquè és el que tinc al cap tot el sant dia, conseqüència de LO CAMPUS.
Avui he arrossegat també tot el dia son, pel fet de veure durant la nit la cerimònia dels Oscars i això em fa relacionar la Penélope Cruz, el Woody Allen i la pel·lícula feta a Barcelona i la seva excel·lent productora Mediapro, amb el que comentava abans.
Mediapro, que en realitat és un potent grup mediàtica d’origen català, va ésser fundat per Jaume Roures. Doncs bé, Roures en una entrevista al diari francès “Libération” va dir, que ell no treballava sinó que militava.
I penso que nosaltres hem de fer el mateix:
“Construir Aran” i “Construir UdL” des de la premsa lliure, s’ha de fer, des de l’ofici i des de la professió, però sinó és des de la militància amb el sentit de compromís, no és possible. És pot publicar en aranès sobre Aran o fer premsa per la Universitat, però estar deslligat totalment d’aquestes realitats, perquè sense ànima, sense compromís són lletres, paraules i paper. Molt de paper mullat.
..
dijous, febrer 19, 2009
Estem arribant al primer aniversari de LO CAMPUS i queda clar que per producció i feina comercial, la publicació ha d’ésser BImensual i no mensual com pensàvem al començament. Evidentment és una qüestió de pressupost i de personal, però és més realista ara, no estirar més el braç que la màniga per poder avançar i invertir en el Suplement en aranès.Però no podem estar invisibles entre número i número a la Universitat, als Instituts i resta del nostre públic lector, per això caldrà inventar-se alguna cosa. De moment s’ha de reactivar el blog de LO CAMPUS i començar a publicar peces periodístiques de les coses que passin el dia a dia i fer-ho de manera immediata.
Per exemple, la nova secció “NOTES DE DIETARI” sobre “Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL” que varem començar a publicar ahir i que reprodueixo a continuació:
--------------------------------------
NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
Per Joan-Ramon Colomines-Companys
Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
PRIMER DIA
(18 de febrer de 2009)
500 paraules són poques per explicar la complexitat del que anava a presenciar, però la disciplina d’escriure precís obliga i és la meva gimnàstica recreativa. Era la primera Taula de Debat a la Universitat de Lleida pactada entre el Rectorat i el grup d’estudiants anti-Bolonya que varen protagonitzar una Tancada de protesta. La penyora per acabar la Tancada havia estat obrir un Procés de Debat amb set Taules amb discussions sectorials. La primera anava sobre el Pla estratègic de la UdL, dividida en dos dies de discussió. L’obsessió rectoral per les normatives havia portat a elaborar un Reglament Intern de les Taules de debat, que no varen trigar ni deu minuts per incomplir-lo, buscant una coartada formal per resoldre que cap professor havia vingut al debat. La solució va ésser demanar a una professora que estava entre el públic que s’incorporés a la Taula. Burlada la pròpia auto-normativa van obrir el debat moderat per un professor sènior, tranquil i simpàtic de Lletres on es celebrava l’esdeveniment: Manuel Lladonosa. El lloc d’acollida de l’acte va marcar el tipus i adscripció a la UdL del públic assistent, que junt amb la Taula, en el seu moment àlgid, varen ésser unes 30 persones. La idea era un debat entre alumnes de la Tancada, representants del rectorat, del PAS i dels professors. Els estudiants varen sorprendre amb cares noves, repetint només el portantveu Oriol Puy de Ciències de l’Educació, precisament l’únic dels portantveus coneguts, que no volia fer la Tancada i que hagués preferit seguir dialogant. Postura que va quedar en minoria i ara, en la primera i simbòlica Taula de debat, Puy torna a fer de portantveu, parlant prèviament amb la premsa com també ho havia fet el Rector. Per l’equip de govern a més del Rector que s’esforçava a agradar amb el seu estil polimòrfic de sempre, també hi havia el Vicerector de l’estudiantat Gómez i que era el responsable de l’arquitectura de tot el que estava passant, com sempre fent de “policia bo” en el repartiment de papers; que el complementava el Vicerector de Qualitat i Planificació, el doctor Prat, el tercer “doctor “, referit a metge, que acabava el trio rectoral de la Taula. Tot un lobby i un eficaç “trio d’amics”, que quan sobreactuen conjuntament provoquen el nerviosisme de molts quadres administratius de la UdL. Les intervencions, la lectura d’un escrit de la part de l’estudiantat, va fer les primeres passes per analitzar el Pla estratègic, que va ésser més sobre la forma i el llenguatge, que sobre el fons. Sense abordar dades concretes, detallades i que fessin balanç actual de la seva aplicació. Si la pretensió era buscar la màxima participació i implicació del conjunt de la comunitat universitària, encara la Taula estava lluny d’aconseguir-ho, però amb el debat s’està produint un fet interessant, perquè ni que sigui amb un grup reduït, l’aplicació a la pràctica del "mètode de debat" és pura mentalitat Bolonya i precisament fet amb els anti-Bolonya. A veure sinó és paradoxal i bonic.■
...
dimarts, febrer 17, 2009
L’altra dia vaig escriure aquí mateix, un petit comentari sobre cultura a la Val d’Aran i algú ho ha relacionat amb una carta de la Cap de cultura del Conselh Generau d’Aran que precisament aquell dia publicava el diari Segre de Lleida. Quan vaig escriure el comentari no havia llegit la carta, per tant no era cap resposta. Però és que tampoc calia llegir la carta, perquè és la pràctica el que compta.
Imaginem que un dia el president Montilla crea un grup de sevillanes, un bon grup i ben modernitzat en estètica, tradició i música. Grup que des de l’administració promociona l’espectacle i va de bolo en bolo. A més, Montilla decideix que l’administració catalana intervingui a l’edició i decideixen encarregar traduccions de textos de literatura castellana al català i per començar financen la traducció de “La Colmena” de Camilo José Cela; creen a més una col·lecció de llibres en català per nens i un concurs de teatre escolar amb l’ajuda inestimable de la dona oficial d’en Montilla; a més contracten uns gestors de teatre que van per les Espanyes i ens ofereixen periòdicament les obres d’aquest circuit d’espectacles, I un cop fet això, i només això fonamentalment, surt la Cap de cultura i ens diu que això és “Alta cultura” i no la que feien els partidaris de Jordi Pujol.
De la historieta anterior, canvieu català per aranès, espanyol per català, Montilla per Boya, sevillanes per folklore aranès i Cela per Víctor Català i trobareu l’esquifit i ridícul pla de cultura del govern aranès actual.
Imaginem que un dia el president Montilla crea un grup de sevillanes, un bon grup i ben modernitzat en estètica, tradició i música. Grup que des de l’administració promociona l’espectacle i va de bolo en bolo. A més, Montilla decideix que l’administració catalana intervingui a l’edició i decideixen encarregar traduccions de textos de literatura castellana al català i per començar financen la traducció de “La Colmena” de Camilo José Cela; creen a més una col·lecció de llibres en català per nens i un concurs de teatre escolar amb l’ajuda inestimable de la dona oficial d’en Montilla; a més contracten uns gestors de teatre que van per les Espanyes i ens ofereixen periòdicament les obres d’aquest circuit d’espectacles, I un cop fet això, i només això fonamentalment, surt la Cap de cultura i ens diu que això és “Alta cultura” i no la que feien els partidaris de Jordi Pujol.
De la historieta anterior, canvieu català per aranès, espanyol per català, Montilla per Boya, sevillanes per folklore aranès i Cela per Víctor Català i trobareu l’esquifit i ridícul pla de cultura del govern aranès actual.
D’entrada qualsevol activitat cultural és bona, però no arriba ni a un pla de cultura d’una entitat local descentralitzada.
I a més a més, tenen la barra de pontificar, de no acceptar la crítica, de fer-se la víctima, d’atacar als altres i de no veure l’enorme ridícul que és fa. Uns altres que no coneixen el conte d’Andersen, “El vestit nou de l’emperador” o també conegut com “El rei va nu”.
La intervenció en cultura del Síndic Boya és un problema, perquè és posa on no hi hauria d’haver administració i allà on sí faria falta, no hi és. I a més, té dues vares de mesura: quan és posa el barret de diputat del grup socialista a Barcelona potencia un model de cultura propiciat des del sector i des de la societat civil, com per exemple és el “Consell Nacional de la Cultura i de les Arts”, i quan està a Aran investit ja de Síndic, fa un intervencionisme descarat de baixa volada, sectari i fent servir la cultura per fiançar i finançar la pròpia tribu.
A Aran necessitem un Programa Nacional en Qüestions de Cultura deslligat de la política i dels polítics, cosa bastant difícil de fer avui, perquè en un any i mig de govern, han estat incapaços de parlar i dialogar amb tots els agents culturals.
...
dimecres, febrer 11, 2009
Em costa bastant entendre que està passant en qüestió de cultura a la Val d’Aran. No és un problema només del govern, també és d’oposició i de societat civil en general.
Tot allò que no sigui cultura fast food o sigui: de consum ràpid i efímer, o d’aparador o de menjadora per la colla pròpia, no hi ha manera d’entendre’s.
En Paco Boya, el Síndic d’Aran, abans de perdre’s per la voràgine barcelonina i abans de rodejar-se a Aran de fonamentalistes de macramé per guanyar eleccions, tenia idees bones en cultura i entenia que això és un viatge a molt llarg termini i que calia invertir per crear infraestructura cultural de veritat. Però no només invertir en edificis, sinó en projectes d’empresa cultural que canalitzin creativitat. No de forma amateur, sinó de manera professional. Sense teixit empresarial de cultura, per petit que sigui, això no arrencarà mai.
La oposició o les oposicions d’Aran tampoc ho entenen. També, tot en cultura és una festa major continua, és mentalitat de festa major, i no hi ha manera que entenguin de la necessitat de crear i invertir en coses sòlides. Des dels joves als vells, actuen com a jubilats del passat. A més, no els hi deuen haver explicat mai el conte de La Lletera, perquè pregonen faules sobre mitjans de comunicació audiovisuals locals d’una manera que acaba sent, gents creïble.
..
Tot allò que no sigui cultura fast food o sigui: de consum ràpid i efímer, o d’aparador o de menjadora per la colla pròpia, no hi ha manera d’entendre’s.
En Paco Boya, el Síndic d’Aran, abans de perdre’s per la voràgine barcelonina i abans de rodejar-se a Aran de fonamentalistes de macramé per guanyar eleccions, tenia idees bones en cultura i entenia que això és un viatge a molt llarg termini i que calia invertir per crear infraestructura cultural de veritat. Però no només invertir en edificis, sinó en projectes d’empresa cultural que canalitzin creativitat. No de forma amateur, sinó de manera professional. Sense teixit empresarial de cultura, per petit que sigui, això no arrencarà mai.
La oposició o les oposicions d’Aran tampoc ho entenen. També, tot en cultura és una festa major continua, és mentalitat de festa major, i no hi ha manera que entenguin de la necessitat de crear i invertir en coses sòlides. Des dels joves als vells, actuen com a jubilats del passat. A més, no els hi deuen haver explicat mai el conte de La Lletera, perquè pregonen faules sobre mitjans de comunicació audiovisuals locals d’una manera que acaba sent, gents creïble.
..
dimarts, febrer 10, 2009
►He rebut diferents e-mails des d’Israel sobre el meu escrit d’ahir, com que són particulars és mereixen respostes particulars i així ho faré. Però també faré una carta oberta general sobre el que he llegit en aquests escrits, perquè és un debat obert i ineludible.
►Avui s’imprimeix LO CAMPUS 5 on és reprodueix un Manifest de més de 300 professors de Catalunya que és posicionen sobre l’actitud israelita i la massacra a Gaza. Que tot un Vicerector de la Universitat de Lleida hagi fet costat a la denuncia, és tota una noticia i així ho recollim.
►Cada lector d’aquest blog espera una manera d’escriure i a mi em xoca que algú n’esperi un article diari. Tothom fa el que vol en el seu blog, jo sempre l’he entès com escriure una vivència personal del moment i escrita de forma franca i directe. Qui vulgui articles meus periodístics els trobarà en altres llocs, com també qui els vulgui acadèmics amb notes i bibliografia. Al Diari Cívic, el meu diari PERSONAL, només trobareu petites reflexions, petites històries i petites anècdotes i no pretén ésser res més. Si sou espavilats sobreu en cada moment com estic d’ànims, diners, salut, amor i sexe. I si sou uns toca collons intel·lectuals, no entendreu res.
►Doncs, una petita història quotidiana: Estic en una caixa d’un Super i descobreixo que acabo de portar-hi unes patates que venien d’Israel, sense premeditació, però sabent-ho, retorno el producte. Aquesta és la meva senzilla protesta activa.
►Avui s’imprimeix LO CAMPUS 5 on és reprodueix un Manifest de més de 300 professors de Catalunya que és posicionen sobre l’actitud israelita i la massacra a Gaza. Que tot un Vicerector de la Universitat de Lleida hagi fet costat a la denuncia, és tota una noticia i així ho recollim.
►Cada lector d’aquest blog espera una manera d’escriure i a mi em xoca que algú n’esperi un article diari. Tothom fa el que vol en el seu blog, jo sempre l’he entès com escriure una vivència personal del moment i escrita de forma franca i directe. Qui vulgui articles meus periodístics els trobarà en altres llocs, com també qui els vulgui acadèmics amb notes i bibliografia. Al Diari Cívic, el meu diari PERSONAL, només trobareu petites reflexions, petites històries i petites anècdotes i no pretén ésser res més. Si sou espavilats sobreu en cada moment com estic d’ànims, diners, salut, amor i sexe. I si sou uns toca collons intel·lectuals, no entendreu res.
►Doncs, una petita història quotidiana: Estic en una caixa d’un Super i descobreixo que acabo de portar-hi unes patates que venien d’Israel, sense premeditació, però sabent-ho, retorno el producte. Aquesta és la meva senzilla protesta activa.
...
dilluns, febrer 09, 2009
Les nostres televisions fan reportatges sobre Israel per les properes eleccions, a la vegada segueixen parlant de les barbaritats contra els palestins. Continuem dia a dia, sentint els fonamentalistes de Catalunya que segueixen fent propaganda sobre Israel i justifiquen el que és injustificable. En tot això, cal sumar-hi un ambaixador israelita a l’Estat Espanyol que és molest, desagradable, bocamoll i també ens dona lliçons.
En els reportatges televisius presenten veus amb postures diferents, però sobta sentir justificacions que acaben veien als palestins NO com a ésser humans, per tant tot és vàlid. Déu n’hi do dit això per gent d’una comunitat que va patir l’holocaust i que també els tractaren com a NO humans.
Els meus amics d’Israel han deixat d’enviar-me e-mails. Alguns d’ells haurà estat per vergonya per dedicar-se a la cacera legal de palestins. D’altres perquè no tenen n’hi idea de que és democràcia i tenir idees diferents.
En aquest conflicte, no hi ha només blanc i negre, hi ha molts grisos, però queda clar avui qui és la víctima i qui està patint un drama d’unes dimensions que no és pot callar.
En els reportatges televisius presenten veus amb postures diferents, però sobta sentir justificacions que acaben veien als palestins NO com a ésser humans, per tant tot és vàlid. Déu n’hi do dit això per gent d’una comunitat que va patir l’holocaust i que també els tractaren com a NO humans.
Els meus amics d’Israel han deixat d’enviar-me e-mails. Alguns d’ells haurà estat per vergonya per dedicar-se a la cacera legal de palestins. D’altres perquè no tenen n’hi idea de que és democràcia i tenir idees diferents.
En aquest conflicte, no hi ha només blanc i negre, hi ha molts grisos, però queda clar avui qui és la víctima i qui està patint un drama d’unes dimensions que no és pot callar.
Per sort hi ha israelites que reflexionen críticament sobre el drama des de fa temps i mirant articles de personatges d’un clar historial sionista, podem trobar el cas d’Avraham Burg que fou, ni més ni menys, que President del Parlament d’Israel i President de l’Agencia Jueva i de l’Organització Sionista Mundial. Aquest personatge va publicar un interessant article titulat “The end of Zionism”, al diari anglès The Guardian, ara farà uns sis anys, on deia:
.
“...Between the Jordan and the Mediterranean there is no longer a clear Jewish majority. And so, fellow citizens, it is not possible to keep the whole thing without paying a price. We cannot keep a Palestinian majority under an Israeli boot and at the same time think ourselves the only democracy in the Middle East. There cannot be democracy without equal rights for all who live here, Arab as well as Jew. We cannot keep the territories and preserve a Jewish majority in the world's only Jewish state - not by means that are humane and moral and Jewish...”.
.
Que en traducció lliure vol dir:
“...Entre el Jordà i el Mediterrani ja no hi ha una clara majoria jueva. I així, estimats conciutadans, no és possible mantenir les coses sense pagar un preu. No podem aguantar a una majoria palestina sota la bota israelita i al mateix temps creure que som la única democràcia d’Orient Mitjà. No pot haver democràcia sense igualtat de drets per a tots els que viuen aquí. Àrabs i jueus. No podem mantenir els territoris i preservar la majoria jueva en l’únic estat jueu del món, i no podem fer-ho amb els mitjans que són humans, morals i jueus...”.
“...Entre el Jordà i el Mediterrani ja no hi ha una clara majoria jueva. I així, estimats conciutadans, no és possible mantenir les coses sense pagar un preu. No podem aguantar a una majoria palestina sota la bota israelita i al mateix temps creure que som la única democràcia d’Orient Mitjà. No pot haver democràcia sense igualtat de drets per a tots els que viuen aquí. Àrabs i jueus. No podem mantenir els territoris i preservar la majoria jueva en l’únic estat jueu del món, i no podem fer-ho amb els mitjans que són humans, morals i jueus...”.
...
dijous, febrer 05, 2009
“Bonjour Tristesse”
Sense imaginació, sense vitalitat, sense buscar complicitats, sense una postura positiva, si de veritat voleu que funcioni alguna cosa, engegueu a pastar fang els pessimistes, els mitja merda, els depressius, els buròcrates, els fonamentalistes, els franquistes, els gestors universitaris llepaculs, els covards, els traïdors, els provincians, els frívols, els plastes, els subornables, els que no parlen clar, els grills que sempre repeteixen el mateix, els insegurs, les capses de sorpreses, els que improvisen, els partidistes, els intransigents, els comissaris, els apàtrides, els ganduls ..... protegiu-vos, perquè sinó mai complireu un termini i mai aportareu res de nou.
A veure com la balles, sinó bonjour tristesse.
Just for the fun of it.
...
dimarts, febrer 03, 2009
London School of Economics and Political Science (LSE)
SCHOOL TEACHING CANCELLED TODAY
Given the severe weather conditions and the likelihood of worse to come, the School has taken the decision to CANCEL ALL TEACHING for today, Monday 2nd February 2009. Staff are advised to remain at home if they cannot easily get into the School. The situation for tomorrow will be reviewed later today. A further communication will be Please check email and/or the School’s website for more information.
L’enrenou del temps a Londres és tant descomunal, que molts centres d’ensenyament, com la meva Universitat, la LSE, han deixat de fer classes. Tinc la bústia amb nombrosos e-mails de la Universitat - com el que reprodueixo a dalt -, avisant-me que cal fer, matí, tarda i nit.
Sembla que demà tot torna a la normalitat. A no sé, ens comuniquen, que tot l’staff o sigui els professors, no es puguin incorporar per dues raons excepcionals: una, que els nens i les nenes no tornin a l’escola i l’altre que les estacions estiguin tancades. O sigui, si els fills no van a l’escola, els pares-professors no van a la Facultat. I si l’estació de tren o d’autobús del seu lloc de residència està tancada també tenen excedència de venir.
Segurament per un mediterrani tanta lògica i excedència el supera. A més s’ha de tenir present que la Facultat té una guarderia.
La LSE és un centre universitari molt important, però és un desastre administratiu d’unes dimensions d’una casa de pagès. Però en certes coses, com gestionar l’excepcionalitat de vegades l’encerta, sobretot si tenen un protocol regulat. Encara que tots recordem el malament que ho varen fer quan les bombes al metro de Londres, i que sense avisar-nos ens varen deixar que ens passegéssim per zones de risc entre bomba i bomba, i és varen quedar tant amples. (La LSE i les seves residències estant ben bé al centre de la ciutat).
Però crec que mai he estimat una ciutat com estimo Londres.
El meu London.
...
diumenge, febrer 01, 2009
Mentre els continguts de LO CAMPUS 5 estant en la seva producció final, apunt de sortir al carrer i de saltar a l’opinió pública de la comunitat universitària, comencem ja avui el LO CAMPUS 6, l’especial Sant Jordi.
A veure si l’encertem i fem un número brutal de continguts de literatura i art, potenciant els nous valors i recollint el batec dels nous creatius.
M’agradaria fer un pas endavant amb el Suplement ER ESTUDIANT i fer-hi participar professionals i estudiants de l’Occitània profunda. Però ens pot passar el mateix que la futura publicació “Es Arts”.
En occità, en aranès, no n’hi ha prou tenir un producte editorial, ha d’aparèixer i desenvolupar-se amb un coixí de suport ciutadà. Ha de connectar amb el que s’està fent. En occità una revista sempre és més que una revista. S’ha de crear el caldo de cultiu i l’hàbit de difondre les coses en occità, sinó, és fa en francès, espanyol o català. Aquesta pedagogia de la llengua i del consum de cultura és el que cal potenciar.
Sempre m’han fet gracia les cites i perquè no ara, recordar-ne una que escau en la reflexió d’avui. Hi ha un pensament de Kuan-tseu, escriptor xinès del segle VII a .J.C., que diu així:
“Si els teus projectes son per un any, sembra blat.
Si els teus projectes son per a deu anys, planta un arbre.
Si els teus projectes son per a cent anys, instrueix un poble.
Sembrant blat una vegada, colliràs una vegada.
Plantant un arbre, colliràs deu vegades.
Instruint un poble, colliràs cent vegades”
En el fons, fomentar la lectura és la base perquè el que estem fent, tingui futur i arreli.
A veure si l’encertem i fem un número brutal de continguts de literatura i art, potenciant els nous valors i recollint el batec dels nous creatius.
M’agradaria fer un pas endavant amb el Suplement ER ESTUDIANT i fer-hi participar professionals i estudiants de l’Occitània profunda. Però ens pot passar el mateix que la futura publicació “Es Arts”.
En occità, en aranès, no n’hi ha prou tenir un producte editorial, ha d’aparèixer i desenvolupar-se amb un coixí de suport ciutadà. Ha de connectar amb el que s’està fent. En occità una revista sempre és més que una revista. S’ha de crear el caldo de cultiu i l’hàbit de difondre les coses en occità, sinó, és fa en francès, espanyol o català. Aquesta pedagogia de la llengua i del consum de cultura és el que cal potenciar.
Sempre m’han fet gracia les cites i perquè no ara, recordar-ne una que escau en la reflexió d’avui. Hi ha un pensament de Kuan-tseu, escriptor xinès del segle VII a .J.C., que diu així:
“Si els teus projectes son per un any, sembra blat.
Si els teus projectes son per a deu anys, planta un arbre.
Si els teus projectes son per a cent anys, instrueix un poble.
Sembrant blat una vegada, colliràs una vegada.
Plantant un arbre, colliràs deu vegades.
Instruint un poble, colliràs cent vegades”
En el fons, fomentar la lectura és la base perquè el que estem fent, tingui futur i arreli.
dijous, gener 29, 2009
Quan estem tancat les publicacions per editar-les perquè és final de mes i ja toca, és un neguit brutal.
Que tot rutlli, que tots els punts i les comes estiguen al seu lloc em posa nerviós. El periodisme universitari hauria d’ésser de primera i fem el que podem, i això també em posa nerviós. Segons les èpoques el nerviosisme l’ataco de diferent manera : ara menjo molt i contínuament.
Que descobreixes que hi ha professors que cobren a final de mes i no posen els peus a la Universitat, això és calma amb un plat de cigrons passats per la paella amb un sofregit i una picada de poma. És brutal, tant la informació com els cigrons explotant a la paella.
Que des de la finestra da la redacció que dona directament a un campus de Lleida, veus intercanvi de merda, com ho veia al final de les Rambles quan treballava al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, també em posa nerviós i això s’arregla amb uns tagliatelles d’espinacs de pasta fresca amb una salsa agre-dolça.
Però el que necessito com un reforçant són uns bons gnocchis amb salsa de formatge i salmó, per calmar el nerviosisme de veure que hi ha autoritats acadèmiques, que s’omplen la boca de les paraules “ordre i legalitat” i que miren cap un altre costat. I aquests a nosaltres, ens volen deixar a pa i aigua!.
Doncs, no! Cigrons i pasta fresca!
Que tot rutlli, que tots els punts i les comes estiguen al seu lloc em posa nerviós. El periodisme universitari hauria d’ésser de primera i fem el que podem, i això també em posa nerviós. Segons les èpoques el nerviosisme l’ataco de diferent manera : ara menjo molt i contínuament.
Que descobreixes que hi ha professors que cobren a final de mes i no posen els peus a la Universitat, això és calma amb un plat de cigrons passats per la paella amb un sofregit i una picada de poma. És brutal, tant la informació com els cigrons explotant a la paella.
Que des de la finestra da la redacció que dona directament a un campus de Lleida, veus intercanvi de merda, com ho veia al final de les Rambles quan treballava al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, també em posa nerviós i això s’arregla amb uns tagliatelles d’espinacs de pasta fresca amb una salsa agre-dolça.
Però el que necessito com un reforçant són uns bons gnocchis amb salsa de formatge i salmó, per calmar el nerviosisme de veure que hi ha autoritats acadèmiques, que s’omplen la boca de les paraules “ordre i legalitat” i que miren cap un altre costat. I aquests a nosaltres, ens volen deixar a pa i aigua!.
Doncs, no! Cigrons i pasta fresca!
...
dimarts, gener 27, 2009
Quan apareixen treballs de Bruce Springsteen com “Working on a dream”, que ha posat música a la nova era Obama, perquè nosaltres no podem pensar que “jo també treballo per un somni”, per un somni petit, però tot plegat un somni.
Fora de tot circuit, fora de tota politiqueria, fora dels grups econòmics, fora dels grups de pressió, farem premsa escrita artística en occità, peti qui peti.
Amb militància, sense esperar cobrar, sense pensar en qualsevol mena de menjadora, és la única manera de posar pedra sobra pedra per edificar una publicació amb cara i ulls.
Retornar la il·lusió en literatura creativa i en art és important. I és això el que fem i farem, a Aran i a Tolosa de Llenguadoc.
La revista i plataforma cultural “Es Arts” és l’objectiu.
Està ple de gent disposada a col·laborar i només és necessita un aglutinant que comenci. Tot plegat un petit somni.
...
dilluns, gener 26, 2009
divendres, gener 23, 2009
Quan un porta un projecte editorial de petita empresa, no hi ha horari, ni dies de festa setmanals. Com qualsevol petit negoci o qualsevol autònom, s’ha d’estar a totes i tot convertir-ho en una oportunitat.
Però fer d’editor i de periodista va per camins diferents i quan la mateixa persona fa la mateixa feina, pot arribar un moment que quedis descentrat i bloquejat. Sempre hi perd el periodista.
Com editor i com a responsable de comercials s’ha de connectar amb tothom i estar sempre a punt del contacte per petit que sigui; en canvi com a periodista, i sobretot com a periodista de mensual, un cop tens la informació buscada al lloc de l’esdeveniment o remenant referències, necessites una certa tranquil·litat i concentració per escriure. Com és veu dues autopistes orientades a l’inversa. Una, necessita el telèfon i internet a tota pastilla, l’altra necessita apagar-ho tot.
Sort que de vegades algun incentiu extern, alguna il·lusió, et pot desencallar tanta contradicció. Normalment en mi, és una dona.
....................Amo l'aroma d'aquest brot de menta
....................que duus lligada dintre el teu somrís
....................fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
....................com vela nova que torba el garbí.
...................Les xicres blanques dels pals del telègraf
...................si ets a la ruta guarden ton camí;
...................pel brot de menta cap d'elles pledeja-
...................pledejarien si em veien sofrir.
...................Perquè vindria de la boca teva
...................la posaria al mossec de les dents,
...................fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
...................jo, per pagar-la, ja em donaré teu.
Amo l'aroma
Joan Salvat-Papasseit
...
dimecres, gener 21, 2009
No tingueu el mínim dubte que no li tinc cap mena de simpatia al Conseller Joan Saura i sobretot al seu segon al Departament d’Interior, el manipulador Joan Boada.
.
Boada un difamador, llavors portaveu parlamentari d’Iniciativa, el vaig patir, quan per raons electoralistes, em calumniava al Parlament de Catalunya, posant-me sense cap mena de proves a un suposat sac de corrupció de CiU, quan jo vaig proposar el MCAT, la plataforma que donava suport personal al candidat Artur Mas. Cap prova i uns “Dossiers i Estudis” meus sobre Turisme fets a Londres molt bons, que increïblement els Convergents no em van deixar editar per acabar la polèmica. (El copyright ja era del Departament. No cal ni dir que el món està ple de desagraïts).
Boada un difamador, llavors portaveu parlamentari d’Iniciativa, el vaig patir, quan per raons electoralistes, em calumniava al Parlament de Catalunya, posant-me sense cap mena de proves a un suposat sac de corrupció de CiU, quan jo vaig proposar el MCAT, la plataforma que donava suport personal al candidat Artur Mas. Cap prova i uns “Dossiers i Estudis” meus sobre Turisme fets a Londres molt bons, que increïblement els Convergents no em van deixar editar per acabar la polèmica. (El copyright ja era del Departament. No cal ni dir que el món està ple de desagraïts).
.
Dit això: trobo injusta la crítica que se li fa al Conseller Joan Saura per haver anat a la manifestació de Barcelona sobre Gaza.
Dit això: trobo injusta la crítica que se li fa al Conseller Joan Saura per haver anat a la manifestació de Barcelona sobre Gaza.
.
El primer sorprès de tanta merda fonamentalista com va aparèixer a la manifestació, segur que va ésser ell. La manifestació va ésser un fiasco per la democràcia, els drets humans, la pau i allò que la tradició catalana en diem “la mobilització unitària” o sigui transversal. No és pot anar a cap manifestació amb cap fonamentalista o proto-fonamentalista islàmic instal·lat a Catalunya.
El Conseller Saura va ésser simplement un ingenu, però va tenir la dignitat moral que molts polítics catalans sobre el tema de Gaza no tenen.
El primer sorprès de tanta merda fonamentalista com va aparèixer a la manifestació, segur que va ésser ell. La manifestació va ésser un fiasco per la democràcia, els drets humans, la pau i allò que la tradició catalana en diem “la mobilització unitària” o sigui transversal. No és pot anar a cap manifestació amb cap fonamentalista o proto-fonamentalista islàmic instal·lat a Catalunya.
El Conseller Saura va ésser simplement un ingenu, però va tenir la dignitat moral que molts polítics catalans sobre el tema de Gaza no tenen.
.
Avui al Parlament de Catalunya li han donat la mateixa medicina que els d’Iniciativa donen quan calumnien als altres, simplement per desgastar. Però com a ciutadà de Catalunya celebro que un dirigent del Govern s’hagi mullat públicament per la pau, denunciant l’agressió israelita.
Avui al Parlament de Catalunya li han donat la mateixa medicina que els d’Iniciativa donen quan calumnien als altres, simplement per desgastar. Però com a ciutadà de Catalunya celebro que un dirigent del Govern s’hagi mullat públicament per la pau, denunciant l’agressió israelita.
.
Entre tanta merda, tanta hipocresia i tant fariseisme, avui el meu Parlament, el Parlament de Catalunya, no s’ha definit sobre la matança de Gaza i això és trist.
Entre tanta merda, tanta hipocresia i tant fariseisme, avui el meu Parlament, el Parlament de Catalunya, no s’ha definit sobre la matança de Gaza i això és trist.
...
dimarts, gener 20, 2009
De fet avui un President dels Estats Units és un President global. Ens efecte directament o indirectament la seva elecció, però ens efecte. L’elecció Barack Obama doncs, ens efectarà, això ja ho sap o intueix tothom. .
Sembla que tot serà diferent a partir d’ara. El que a mi em fascina es com el missatge i l’elecció d’Obama ha creat unes enormes expectatives de forma transversal i universalitzada. El gruix del contingut del missatge ha estat determinant, però sobretot ho ha estat el mestratge de com utilitzar les tècniques de comunicació. En la presidència d’Obama hi ha matèria prima i recursos humans de primera qualitat, hi ha propostes autèntiques i d’ampli gruix moral i social, però també hi ha un màrqueting polític d’una qualitat espaterrant.
Sembla que tot serà diferent a partir d’ara. El que a mi em fascina es com el missatge i l’elecció d’Obama ha creat unes enormes expectatives de forma transversal i universalitzada. El gruix del contingut del missatge ha estat determinant, però sobretot ho ha estat el mestratge de com utilitzar les tècniques de comunicació. En la presidència d’Obama hi ha matèria prima i recursos humans de primera qualitat, hi ha propostes autèntiques i d’ampli gruix moral i social, però també hi ha un màrqueting polític d’una qualitat espaterrant.
.
Crear il·lusió no està directament relacionat amb un lloc de gran poder i un país geogràficament gran. Es pot crear il·lusió també en espais i comandaments reduïts: Com potser que els nostres polítics no creïn il·lusió?
Crear il·lusió no està directament relacionat amb un lloc de gran poder i un país geogràficament gran. Es pot crear il·lusió també en espais i comandaments reduïts: Com potser que els nostres polítics no creïn il·lusió?
.
El fenomen Obama també és un mirall que ens posa al descobert de com van les coses a Europa entre la classe política.
El fenomen Obama també és un mirall que ens posa al descobert de com van les coses a Europa entre la classe política.
...
divendres, gener 16, 2009
És un alleujament veure ciutadans israelites denunciant el seu propi govern per la massacre i càstig contant a la població palestina. Son israelites que tenen tota la meva admiració i fan que sàpiga diferenciar entre els genocides i la bona gent.
.
Això també passa a Catalunya : hi ha ciutadans - i entre ells aquesta espècie tan singular que són els tertulians de tele o de radio-, que estant amb els genocides o estant amb la bona gent.
Això també passa a Catalunya : hi ha ciutadans - i entre ells aquesta espècie tan singular que són els tertulians de tele o de radio-, que estant amb els genocides o estant amb la bona gent.
.
Un genocida es igual, tan si és israelita, com palestí, com català o com espanyol. Un genocida és un genocida.
Un genocida es igual, tan si és israelita, com palestí, com català o com espanyol. Un genocida és un genocida.
.
Avui tenim a la palestra personatges com Pilar Rahola que des de la televisió pública és posa en línia dels genocides israelians. És la seva opinió i el seu pecat, però es que va més lluny, ens vol fer creure que porta la raó moral, messiànica, de poder castigar tot un poble. I als israelites que estant contra l’agressió brutal del seu exercit i als catalans que no acceptem l’agressió genocida ens tracte de feixistes.
Avui tenim a la palestra personatges com Pilar Rahola que des de la televisió pública és posa en línia dels genocides israelians. És la seva opinió i el seu pecat, però es que va més lluny, ens vol fer creure que porta la raó moral, messiànica, de poder castigar tot un poble. I als israelites que estant contra l’agressió brutal del seu exercit i als catalans que no acceptem l’agressió genocida ens tracte de feixistes.
.
Els únics feixistes són aquella que fan de genocides i tots aquells que li donen cobertura intel·lectual. Però que quedi clar: a més, a Catalunya també ho són aquells que amenacen a Pilar Rahola i a d’altres, per la seva opinió, encara que sigui indecent.
Els únics feixistes són aquella que fan de genocides i tots aquells que li donen cobertura intel·lectual. Però que quedi clar: a més, a Catalunya també ho són aquells que amenacen a Pilar Rahola i a d’altres, per la seva opinió, encara que sigui indecent.
.
El Col·legi de Periodistes, en un comunicat, ha defensat el dret d’opinió de tothom, i evidentment de Pilar Rahola, i fa una denuncia dels que amenacen. Hi estic totalment d’acord: ningú es pot sentir amenaçat, ni la senyora Rahola, ni ningú.
El Col·legi de Periodistes, en un comunicat, ha defensat el dret d’opinió de tothom, i evidentment de Pilar Rahola, i fa una denuncia dels que amenacen. Hi estic totalment d’acord: ningú es pot sentir amenaçat, ni la senyora Rahola, ni ningú.
.
Però només una cosa: el Col·legi de Periodistes quan periodistes en exercici pels nostres articles hem estat amenaçats de paraula, o per escrit, -a nosaltres i a la família-, perquè hem denunciat corrupcions urbanístiques als Pirineus, o màfies de prostitució lligades a polítics a Aran, o corrupcions polítiques amb molts diners entre mig, com també a la Val d’Aran, el Col·legi ha callat d’una manera vergonyant. Ara sí, i llavors no?. Que passa hi ha periodistes de primera i de segona?. Aquests del Col·legi, que també s’ho facin mirar.
Però només una cosa: el Col·legi de Periodistes quan periodistes en exercici pels nostres articles hem estat amenaçats de paraula, o per escrit, -a nosaltres i a la família-, perquè hem denunciat corrupcions urbanístiques als Pirineus, o màfies de prostitució lligades a polítics a Aran, o corrupcions polítiques amb molts diners entre mig, com també a la Val d’Aran, el Col·legi ha callat d’una manera vergonyant. Ara sí, i llavors no?. Que passa hi ha periodistes de primera i de segona?. Aquests del Col·legi, que també s’ho facin mirar.
...
dijous, gener 15, 2009
Al final la premsa més complicada és la que fem per a Secundària. El Suplement “Goodbye Institut” de LO CAMPUS acaba sent un autèntic pal. Sobretot perquè el públic objectiu passa de tot, el professorat dels centres pontifiquen de tot, els reclutadors universitaris no en tenen ni la mínima idea de com fer la cosa que no sigui complir una quota funcionarial i els pares i mares o passen també o s’autoafirmen per resoldre qüestions pròpies no resoltes a casa.
.
Treballem sobre un Suplement de drogues i aquí ningú sap com fer prevenció i escriure sobre prevenció del cànem, el haixix, la xocolata, el porro, la marihuana, la maria o sigui que tot plegat és el mateix o sigui el cànnabis.
Treballem sobre un Suplement de drogues i aquí ningú sap com fer prevenció i escriure sobre prevenció del cànem, el haixix, la xocolata, el porro, la marihuana, la maria o sigui que tot plegat és el mateix o sigui el cànnabis.
.
Que els hi diem: “ No siguis idiota i no toquis les drogues” o “Fes el que vulguis però sàpigues que acabaràs fet una merda”. Paternalistes, provocadors o què?.
Que els hi diem: “ No siguis idiota i no toquis les drogues” o “Fes el que vulguis però sàpigues que acabaràs fet una merda”. Paternalistes, provocadors o què?.
.
I tot això en aranès per l'altre Suplement: ER ESTUDIANT, com és deu escriure?. Curiós País, Aran, que no té vocabulari de mar ni de drogues, com si alguns no anessin fins a les celles.
I tot això en aranès per l'altre Suplement: ER ESTUDIANT, com és deu escriure?. Curiós País, Aran, que no té vocabulari de mar ni de drogues, com si alguns no anessin fins a les celles.
...
dimecres, gener 14, 2009
Que l’actual eurodiputat Ignasi Guardans l’hagin enviat a galeres i el descavalquin com a cap de llista de CiU a les properes eleccions europees no deixa d’ésser una satisfacció pel nacionalisme català; que Ramon Tremosa el substitueixi és tota una esperança i una autèntica declaració de principis.
.
S’ha anat d’un cantó a un altre: d’un autonomista de mentalitat dretana (Guardans) a un independentista de mentalitat d’esquerres (Tremosa). D’un membre de partit a un independent. De un tecnòcrata que creu que un cop passats els Pirineus s’ha acabat la reivindicació catalana a un economista capaç de fer política europea amb continguts catalanistes. D’un disciplinat defensor de l’actual Estatut a un que va fer campanya en contra des d’un plataforma denominada “Economistes pel no”.
S’ha anat d’un cantó a un altre: d’un autonomista de mentalitat dretana (Guardans) a un independentista de mentalitat d’esquerres (Tremosa). D’un membre de partit a un independent. De un tecnòcrata que creu que un cop passats els Pirineus s’ha acabat la reivindicació catalana a un economista capaç de fer política europea amb continguts catalanistes. D’un disciplinat defensor de l’actual Estatut a un que va fer campanya en contra des d’un plataforma denominada “Economistes pel no”.
.
Tot molt bé i dit d’estómac penso ja era hora que s’hagin carregat aquell impresentable.
Però de cervell s’ha de dir que la Convergència oficial no sap on va. I a nivell d’imatge, la substitució s’ha comunicat amb els peus. Pitjor no és podia fer.
Tot molt bé i dit d’estómac penso ja era hora que s’hagin carregat aquell impresentable.
Però de cervell s’ha de dir que la Convergència oficial no sap on va. I a nivell d’imatge, la substitució s’ha comunicat amb els peus. Pitjor no és podia fer.
.
S’han constatat tres coses i s’han obert tres portes:
S’han constatat tres coses i s’han obert tres portes:
.
La primera és que s’ha demostrat el caciquisme intern de Convergència i com un Secretari General fa i desfà. Encara que ara faran el teatre de les aclamacions per unanimitat a la búlgara en diferents organismes del partit. Guardans no pot dir res, perquè a dit el varen posar i a dit se l’han carregat. Ara s’obre la porta de la batalla de la democratització de la confecció de les llistes electorals. Batalla que amb Pujol era del tot necessària i que amb Mas també ho és. L’actual Mas encara no ha democratitzat les llistes electorals.
La primera és que s’ha demostrat el caciquisme intern de Convergència i com un Secretari General fa i desfà. Encara que ara faran el teatre de les aclamacions per unanimitat a la búlgara en diferents organismes del partit. Guardans no pot dir res, perquè a dit el varen posar i a dit se l’han carregat. Ara s’obre la porta de la batalla de la democratització de la confecció de les llistes electorals. Batalla que amb Pujol era del tot necessària i que amb Mas també ho és. L’actual Mas encara no ha democratitzat les llistes electorals.
.
La segona és que s’han de revaloritzar les eleccions europees en el nacionalisme català. És posa un independent per potenciar la història de la Casa Gran a les europees, perquè en realitat al Parlament Europeu no se li dona cap valor. La part bona, és que ara s’obre la porta a fer independentisme a Europa i precisament es podrà fer des de l’esquerda de la poca valoració de la direcció Convergent a les europees i segur que Tremosa ho pot fer bé.
La segona és que s’han de revaloritzar les eleccions europees en el nacionalisme català. És posa un independent per potenciar la història de la Casa Gran a les europees, perquè en realitat al Parlament Europeu no se li dona cap valor. La part bona, és que ara s’obre la porta a fer independentisme a Europa i precisament es podrà fer des de l’esquerda de la poca valoració de la direcció Convergent a les europees i segur que Tremosa ho pot fer bé.
.
I la tercera qüestió és que s’ha obert la porta a que defensar un candidat independent del nacionalisme català que sigui el futur candidat a la Presidència de la Generalitat ja no serà tabú, sinó tot el contrari. Si és pot defensar un independent per Europa amb el partit al darrera, també per eficàcia i per aglutinar més gent, ja ha arribat l’hora de propiciar aquesta mena de candidatura independent amb el partit al darrera pel Parlament de Catalunya i per a la Presidència. Artur Mas podria seguir sent un bon Secretari General però el nacionalisme català necessita un altra mena de candidat i si és independent millor. Per aquesta mena de càrrec caldria evidentment un candidat amb una més amplia i popular projecció pública que la d’un professor com Tremosa. Necessitem la projecció popular d’un “Avi”, d’un Macià del segle XXI.
Mas ha obert la porta a aquesta nova fórmula. Potser ell ni ho sap, però ha tallat el meló.
I la tercera qüestió és que s’ha obert la porta a que defensar un candidat independent del nacionalisme català que sigui el futur candidat a la Presidència de la Generalitat ja no serà tabú, sinó tot el contrari. Si és pot defensar un independent per Europa amb el partit al darrera, també per eficàcia i per aglutinar més gent, ja ha arribat l’hora de propiciar aquesta mena de candidatura independent amb el partit al darrera pel Parlament de Catalunya i per a la Presidència. Artur Mas podria seguir sent un bon Secretari General però el nacionalisme català necessita un altra mena de candidat i si és independent millor. Per aquesta mena de càrrec caldria evidentment un candidat amb una més amplia i popular projecció pública que la d’un professor com Tremosa. Necessitem la projecció popular d’un “Avi”, d’un Macià del segle XXI.
Mas ha obert la porta a aquesta nova fórmula. Potser ell ni ho sap, però ha tallat el meló.
...
dilluns, gener 12, 2009
He fruit veien per la televisió la pel·lícula “Le promeneur du Champ de Mars” de Robert Guédiguian. La pel·lícula narra la historia del final d’un mandat i el final d’una vida, la de la de François Mitterrand (1916-1996), president de la República francesa entre 1981 i 1995.
.
Michel Bouquet recrea un excel·lent paper fent de Mitterrand. La pel·lícula és una adaptació lliure de la polèmica novel·la "Dernier Mitterrand" de l’escriptor Georges-Marc Benamou.
Michel Bouquet recrea un excel·lent paper fent de Mitterrand. La pel·lícula és una adaptació lliure de la polèmica novel·la "Dernier Mitterrand" de l’escriptor Georges-Marc Benamou.
.
Mitterrand sempre m’ha interessat molt. Des del començament vaig seguir amb passió com va contribuir a reconstruir el socialisme francès, com va reconstruir el discurs polític l’any 1969 i com amb Alain Savary va unir la Section Française de l'Internationale Ouvrière amb diverses agrupacions i clubs socialistes. Joan Cornudella em guiava a seguir tota aquesta transformació. Una autèntica contradicció, encara que apassionant, perquè el centralisme de Mitterrand era un fet. Tots plegats potser en el fons érem més rocardiants o sigui de Michel Rocard del Parti socialiste unifié. I tot això en plena clandestinitat i tocant-nos la moral els nens i les nenes del PSAN que ens alliçonaven constantment sobre continguts socials. Ara tots ells jubilats de discurs, encara que segueixen alliçonant.
Mitterrand sempre m’ha interessat molt. Des del començament vaig seguir amb passió com va contribuir a reconstruir el socialisme francès, com va reconstruir el discurs polític l’any 1969 i com amb Alain Savary va unir la Section Française de l'Internationale Ouvrière amb diverses agrupacions i clubs socialistes. Joan Cornudella em guiava a seguir tota aquesta transformació. Una autèntica contradicció, encara que apassionant, perquè el centralisme de Mitterrand era un fet. Tots plegats potser en el fons érem més rocardiants o sigui de Michel Rocard del Parti socialiste unifié. I tot això en plena clandestinitat i tocant-nos la moral els nens i les nenes del PSAN que ens alliçonaven constantment sobre continguts socials. Ara tots ells jubilats de discurs, encara que segueixen alliçonant.
...
diumenge, gener 11, 2009
dissabte, gener 10, 2009
Un dels errors que he comès fa anys, és no preocupar-me de seguir com s’ha explicat als llibres el nacionalisme a Catalunya des del 1968 i com s’ha explicat la lluita antifranquista i els seus organismes unitaris.
Des de fa dies he llegit tot el que s’ha escrit sobre aquest tema a les Terres de Lleida i em poso les mans al cap de la gran tergiversació del que s’explica i escriu de l’antifranquisme i la transició a Lleida. El nacionalisme català va tenir a Ponent una organització potent i els comunistes d’aquestes contrades estaven molt lluny en militància i en activitat del nacionalisme. Però tot això en diferents “Històries de Lleida” està explicat a l’inrevés i ningunejant el nacionalisme. Nacionalisme que òbviament era independentista.
No volia viure d’explicar batalletes o rendabilitzar el passat per col·locar-me en la política professional i sembla que m’he equivocat, com en tantes altres coses.
Quina mandra em fa ara fer-ne una revisió i difondre-la, però per exemple revisant LA VANGUARDIA de l’any 1985, quan encara es deia LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, he retrobat la fotografia de Jordi Socias, que reprodueixo a dalt (si és clica al damunt és fa més gran), en la que ens trobem els membres del Consell de Forces Polítiques de Catalunya l’any 1976. (Jo sóc aquell jovenet de la segona fila amb barba).
Doncs bé, sobre aquest organisme unitari antifranquista en podria dir molta cosa del seu mecanisme intern i sobretot de la seva política unitària i anti-unitària, i potser trencaríem alguns mites de la lluita unitària i la transició. I encara seria més saborosa la història del seu antecessor que fou la Coordinadora de Forces de Catalunya i tot el moviment de l’Assemblea de Catalunya.
Algunes memòries menteixen com una casa de pagès i d’això no se n’escapen fins i tot Presidents, Consellers i Ministres de l’actual etapa democràtica.
De quina Memòria històrica oficial estem parlant avui des de la Generalitat?.
...
divendres, gener 09, 2009
Fa dies que tinc damunt de la taula de treball el programa provisional del nou “Grau universitari d’Estudis Catalans i Occitans” que la Universitat de Lleida vol impartir des del curs 2009-2010. Encara no ha acabat tot el procés político-administratiu per acabar sent un programa oficial.
.
N’haig d’encarregar una anàlisi per a LO CAMPUS, però d’entrada per a mi és un Grau light i de rebaixes pel català com per l’occità.
N’haig d’encarregar una anàlisi per a LO CAMPUS, però d’entrada per a mi és un Grau light i de rebaixes pel català com per l’occità.
Algú m’haurà de respondre:
Per que un Grau comú pel català i l’occità, i no dos Graus?
Com sempre l’occità serà el germà pobre. Però també pel català. Se seguirà un trajecte compartit que treu hores tant a la filologia catalana com a la filologia occitana.
Només faltava que a més de la generalització dels Graus que porta el Pla de Bolonya, és faci oficialment amb la meitat d’hores lectives i de treball de l’alumne, pel fet d’impulsar estudis compartits.
Potser, si creiem de veritat en la Mentalitat Bolonya, la globalització dels estudis superiors i la mobilitat, un aranès per a estudis occitans hauria de mirar cap a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc II-Lo Miralh.
...
dimecres, gener 07, 2009
LÁ NUA
Aquest passat desembre el diari en llengua gaèlica irlandesa Lá Nua (Nou dia) ha tancat.
Era i és l’únic diari en aquesta llengua. Ha durat dos anys des de l’any 2007, anteriorment era el diari LÁ, que havia nascut a Belfast el 1984.
LÁ NUA tenia una tirada de 4.000 exemplars i hi treballaven 8 persones.
La raó de la tancada és deixar de rebre ajuts econòmics per part de l’organisme promotor de la llengua al conjunt d’Irlanda. Els arguments per no ajudar han estat que les xifres de vendes són massa baixes.
No cal ni dir que és una desgracia i és una falta de visió estratègica de l’organisme promotor del gaèlic.
Jo que he editat i dirigit ETH DIARI, l’únic diari en llengua occitana -variant aranès-, conec molt bé que significa fer periodisme de resistència lingüística i és una llàstima que no s’atreveixin a continuar sense els polítics.
ETH DIARI mai va rebre una sola ajuda del Conselh Generau d’Aran, ni de la Generalitat de Catalunya, ni tant sols hi varen posar un anunci. Sabeu per què? Perquè com LÁ NUA, fèiem periodisme, que no vol dir fer de publicació institucional del govern de torn. ETH DIARI tampoc va poder continuar per raons econòmiques i va durar el que varen durar els diners de la venda d’un pis meu a Barcelona, que va finançar l’operació periodística, a més d’un crèdit. Total, un any i mig de durada va tenir el diari.
Ara ER ESTUDIANT -el suplement en aranès per la comunitat educativa d’Aran- comença a funcionar dins un altre projecte català, empresarialment orientat diferent. LO CAMPUS, el periòdic universitari en català de les Terres de Lleida, és el trampolí per publicar en aranès. Són 11.000 exemplars gratuïts cada mes.
Veurem com funcionarà, de moment hi ha molta gent que de forma desinteressada està col·laborant en el projecte periodístic, i és que sense militància cultural i lingüística amb mentalitat estratègica i de corredor de fons, l’occità no s’aixecarà mai.
Aquest passat desembre el diari en llengua gaèlica irlandesa Lá Nua (Nou dia) ha tancat.
Era i és l’únic diari en aquesta llengua. Ha durat dos anys des de l’any 2007, anteriorment era el diari LÁ, que havia nascut a Belfast el 1984.
LÁ NUA tenia una tirada de 4.000 exemplars i hi treballaven 8 persones.
La raó de la tancada és deixar de rebre ajuts econòmics per part de l’organisme promotor de la llengua al conjunt d’Irlanda. Els arguments per no ajudar han estat que les xifres de vendes són massa baixes.
No cal ni dir que és una desgracia i és una falta de visió estratègica de l’organisme promotor del gaèlic.
Jo que he editat i dirigit ETH DIARI, l’únic diari en llengua occitana -variant aranès-, conec molt bé que significa fer periodisme de resistència lingüística i és una llàstima que no s’atreveixin a continuar sense els polítics.
ETH DIARI mai va rebre una sola ajuda del Conselh Generau d’Aran, ni de la Generalitat de Catalunya, ni tant sols hi varen posar un anunci. Sabeu per què? Perquè com LÁ NUA, fèiem periodisme, que no vol dir fer de publicació institucional del govern de torn. ETH DIARI tampoc va poder continuar per raons econòmiques i va durar el que varen durar els diners de la venda d’un pis meu a Barcelona, que va finançar l’operació periodística, a més d’un crèdit. Total, un any i mig de durada va tenir el diari.
Ara ER ESTUDIANT -el suplement en aranès per la comunitat educativa d’Aran- comença a funcionar dins un altre projecte català, empresarialment orientat diferent. LO CAMPUS, el periòdic universitari en català de les Terres de Lleida, és el trampolí per publicar en aranès. Són 11.000 exemplars gratuïts cada mes.
Veurem com funcionarà, de moment hi ha molta gent que de forma desinteressada està col·laborant en el projecte periodístic, i és que sense militància cultural i lingüística amb mentalitat estratègica i de corredor de fons, l’occità no s’aixecarà mai.
...
dilluns, gener 05, 2009
.
.
.
Hamás, la branca armada de Hamàs i el conjunt dels palestins no és la mateixa cosa, però democràticament Hamàs va guanyar les eleccions. La brutalitat d’Israel els hi ha fet perdre la raó. Una hora rere l’altra a Gaza s’està castigant a tota una població i qualsevol demòcrata ha de protestar contra tanta barbaritat.
Per una vegada el govern francès ha tingut una veu i actitud clara i els demés: o fan declaracions que son fum o callen d’una manera indecent. Al final Sarkozy està fent de president d’Europa, encara que s’ha de recordar que a Paris hi ha hagut la manifestació més multitudinària celebrada fins ara conta l’ocupació de Gaza, però tot i així, o precisament per això, és important el moviment de Sarkozy amb el seu ministre Bernard Kouchner. (Recordem que Kouchner venia i és de l’esquerra i un dels fundadors de Metges sense fronteres i Metges del Món).
..
diumenge, gener 04, 2009
.............
Avui és el meu aniversari.
Un dia Ermengol Passola ens va escriure en un tros de paper d’embalar :
“El meu mal vol molt soroll”.
El meu pare va recollir el paper, el va fer emmarcar i el va penjar a la paret com un quadre.
Una bona frase per recordar un dia d'aniversari.
...
dissabte, gener 03, 2009
.
.
.
.
.
.
.
.
He anat als funerals de l’Ermengol Passola a Barcelona.
He tingut moltes sensacions ben contradictòries. Els Passola m’han marcat molt a la meva vida, amb molta estimació i aprecií per a tots ells, per tant també eren els meus funerals i els he viscut així.
Tothom té una visió del pare Passola, però n’hi ha una que no s’explica bé i que la seva filla Isona d’alguna manera reivindica. El senyor Passola no va ésser només un mecenes cultural, va ésser un militant del País que moltes vegades pagava, però que estava involucrat a primera línia de tot allò que promovia.
Militància i compromís fet amb una responsabilitat i eficàcia considerable. Tot això no s’explica perquè algú deu pensar que no és políticament correcte, però la infraestructura patriòtica que va muntar, inclosa una xarxa humana clandestina aprofitant un elaborat entramat empresarial, va ésser de primer ordre. Molts dels poca cosa que avui fan política han estat caminant sobre una base creada per Passola.
Passolajant s’ha fet País, i fer País amb valors és la plenitud.
Com va escriure la Tònia:
...............Tu que t'has estimat la terra
...............amb goig de desig resplendent,
...............obre la finestra florida
...............que nosaltres sempre n'hem dit cel.
...
divendres, gener 02, 2009
Arriscar
.
.
Córrer riscos és bàsic per crear qualsevol cosa. Encara que l’experiència pot ajudar a la disciplina i l’autocontrol, no és possible crear res de nou sense arriscar-se.
Córrer riscos és bàsic per crear qualsevol cosa. Encara que l’experiència pot ajudar a la disciplina i l’autocontrol, no és possible crear res de nou sense arriscar-se.
Fer d’emprenedor de periodisme universitari i dedicar-me fonamentalment a la universitat pública em col·loca constantment enfront la mentalitat funcionarial que no compren les novetats, ni els riscos.
Sense arriscar no hi haurà Pla de Bolonya a la Universitat Pública, però en aquest cas, arriscar no vol dir jugar-se-la irresponsablement canviant només programacions, però oblidant-se de la complicitat del canvi i de transmetre la il·lusió a la comunitat universitària.
.
Hi ha gestors polítics i universitaris que és mereixerien ésser denunciats a un jutjat de guàrdia, per inútils.
...
dijous, gener 01, 2009
Desprès de deixar d’escriure en aquest blog 157 dies, avui hi torno.
Moltes hores de periodisme universitari, moltes hores de gestió editorial i moltes hores d’un autèntic post-grau sobre Lleida i les seves comarques han acaparat el meu temps.
No tinc idea com anirà aquesta nova etapa en aquest blog personal, però torno més vell i més lliure, més lluitador i més disposat a no acceptar, ni participar, en cap frivolitat en cultura, en periodisme, en universitat, en Països Catalans i en Aran.
Avui no tinc cap mena de militància política ni sindical de carnet, la meva feina és transversal i volgudament transversal, fent d’editor i periodista, promovent tota mena d’iniciatives creatives simplement si són bones, encara que jo no hi combregui. Només hi ha el límit dels totalitaris i els mediocres que van contra la llibertat i el País.
.......
diumenge, juliol 27, 2008
dijous, juny 26, 2008
NOVETAT:
LO CAMPUS número 2
ESPECIAL D’ESTIU
juny-setembre 2008
11.000 exemplars que distribuïm a mà a les aules, als centres i a les Universitats d’estiu;
que els enviem per correu, els posem a les bústies professionals del professorat
o els enviem digitalitzats via on line.
http://www.locampus.cat/
...
dimarts, juny 24, 2008
............................................
Al suplement "Pirineus" del diari Segre (24 / juny / 2008)
...
dijous, maig 29, 2008
El Síndic Paco Boya ens està posant en un problema que haurem de resoldre que fem i que expliquem amb el tema de l’Acadèmia, mentre fem projecció d’Aran a tots els catalans.
Perquè el Síndic amb una inconsciència increïble, segueix afirmant i escrivint en públic que s’ha fundat l’Acadèmia dera Lengua Occitana. Cosa que ell sap que és una cosa totalment falsa.
En comptes de situar la veritat honestament, explicant on s’està, s’ha deixat córrer l’equivoc per agencies i redaccions de premsa de Catalunya i a més encara ho reafirma ell. (Hi ha periodistes molestos perquè que se’ls ha instrumentalitzat).
Jo he comprovat que cap Universitat catalana ni francesa, ha autoritzat que cap professor és comprometi en nom del seu centre a firmar res. Tant de bo hagués estat així, però no és així. I encara més: és com de sainet que professors d’una universitat hagin entrat en una “Comissió d’estudi” representant una altra universitat, simplement per resoldre protagonismes.
El Síndic Boya viu a la més absoluta irrealitat en el tema occità i ens està fen mal a tots.
És absolutament injust que per una megalomania política i per un sectarisme d’aniquilar l’oponent, jugui el Síndic amb temes de llengua i cultura.
-Politiqueja com vulguis Paco, però no embrutis la cultura i la llengua per quatre vots !!!.
El protagonisme que s’ha donat en aquesta qüestió a l’associació privada Institut d’Estudis Occitans (IEO) només provocarà que un altre dia, uns altres és reuneixin i acabin dient que ells són l’Acadèmia dera Lengua Occitana.
Un procés com aquest és tant complicat i delicat, que havia d’ésser una autoconvocatòria sense protagonismes i sense politització, i evidentment reunits a l’Occitània de l’Estat francès.
Primer el Síndic d’Aran havia d’haver teixit complicitats amb tothom a Aran, al seu territori, exercint de Síndic de tots i no només dels seus afins. Tots havíem i hauríem estat al costat seu per un tema de llengua. Jo segur. Amb el comptador de greuges a zero, perquè estem parlant de llengua. Però com que margina, ens converteix immediatament en oposició en temes com aquests, encara que no vulguis.
Desprès s’havia d’haver donat protagonisme a la màxima autoritat lingüística d’Aran que és l’Institut d’Estudis Aranesos (IEA). Autoritat, que recordem-ho, va acordar per unanimitat el Plenari del Conselh Generau d’Aran. I a la vegada s’haurien d’haver lligat complicitats a cada territori lingüístic d’Occitània, donant protagonisme als centres de llengua occitana avui existents de cada Consell Regional Francès i de Departament etc, etc. Tot això és una seqüència lògica i provada històricament en altres territoris.
És una barbaritat que una associació com l’IEO, tant digna com vulgueu, però totalment fora del joc institucional francès en polítiques lingüístiques, pugui liderar res, tant summament delicat i controvertit. Passegeu-vos pels despatxos de l’administració francesa buscant suport per l’occità i sabreu de que parlo.
Hi ha persones interessades honestament amb la llengua que venen a buscar a Aran allò que no poden fer al seu territori. On és la plataforma de politiques lingüístiques del provençal o del llenguadocià o del gascó?.
A Aran havien de venir amb els deures fets, com a Aran també els havíem de fer. Tot el demès és una estratègia equivocada, que només porta artificialitat i fum.
Gestionar polítiques lingüístiques no és pot fer amb improvisació, perquè desprès té unes repercussions imprevisibles. Espero que encara s’estigui a temps de reconduir-ho.
Per la meva part : Per la llengua occitana, comptador de greuges a zero.
-----------------------------------------------------------
PD: que no diguin ara, que no m’han trobat a mi. Telèfon 649405630.
...
Perquè el Síndic amb una inconsciència increïble, segueix afirmant i escrivint en públic que s’ha fundat l’Acadèmia dera Lengua Occitana. Cosa que ell sap que és una cosa totalment falsa.
En comptes de situar la veritat honestament, explicant on s’està, s’ha deixat córrer l’equivoc per agencies i redaccions de premsa de Catalunya i a més encara ho reafirma ell. (Hi ha periodistes molestos perquè que se’ls ha instrumentalitzat).
Jo he comprovat que cap Universitat catalana ni francesa, ha autoritzat que cap professor és comprometi en nom del seu centre a firmar res. Tant de bo hagués estat així, però no és així. I encara més: és com de sainet que professors d’una universitat hagin entrat en una “Comissió d’estudi” representant una altra universitat, simplement per resoldre protagonismes.
El Síndic Boya viu a la més absoluta irrealitat en el tema occità i ens està fen mal a tots.
És absolutament injust que per una megalomania política i per un sectarisme d’aniquilar l’oponent, jugui el Síndic amb temes de llengua i cultura.
-Politiqueja com vulguis Paco, però no embrutis la cultura i la llengua per quatre vots !!!.
El protagonisme que s’ha donat en aquesta qüestió a l’associació privada Institut d’Estudis Occitans (IEO) només provocarà que un altre dia, uns altres és reuneixin i acabin dient que ells són l’Acadèmia dera Lengua Occitana.
Un procés com aquest és tant complicat i delicat, que havia d’ésser una autoconvocatòria sense protagonismes i sense politització, i evidentment reunits a l’Occitània de l’Estat francès.
Primer el Síndic d’Aran havia d’haver teixit complicitats amb tothom a Aran, al seu territori, exercint de Síndic de tots i no només dels seus afins. Tots havíem i hauríem estat al costat seu per un tema de llengua. Jo segur. Amb el comptador de greuges a zero, perquè estem parlant de llengua. Però com que margina, ens converteix immediatament en oposició en temes com aquests, encara que no vulguis.
Desprès s’havia d’haver donat protagonisme a la màxima autoritat lingüística d’Aran que és l’Institut d’Estudis Aranesos (IEA). Autoritat, que recordem-ho, va acordar per unanimitat el Plenari del Conselh Generau d’Aran. I a la vegada s’haurien d’haver lligat complicitats a cada territori lingüístic d’Occitània, donant protagonisme als centres de llengua occitana avui existents de cada Consell Regional Francès i de Departament etc, etc. Tot això és una seqüència lògica i provada històricament en altres territoris.
És una barbaritat que una associació com l’IEO, tant digna com vulgueu, però totalment fora del joc institucional francès en polítiques lingüístiques, pugui liderar res, tant summament delicat i controvertit. Passegeu-vos pels despatxos de l’administració francesa buscant suport per l’occità i sabreu de que parlo.
Hi ha persones interessades honestament amb la llengua que venen a buscar a Aran allò que no poden fer al seu territori. On és la plataforma de politiques lingüístiques del provençal o del llenguadocià o del gascó?.
A Aran havien de venir amb els deures fets, com a Aran també els havíem de fer. Tot el demès és una estratègia equivocada, que només porta artificialitat i fum.
Gestionar polítiques lingüístiques no és pot fer amb improvisació, perquè desprès té unes repercussions imprevisibles. Espero que encara s’estigui a temps de reconduir-ho.
Per la meva part : Per la llengua occitana, comptador de greuges a zero.
-----------------------------------------------------------
PD: que no diguin ara, que no m’han trobat a mi. Telèfon 649405630.
...
dimarts, maig 27, 2008
ACADÈMIA
Quan la cultura i la llengua és polititza és tenir mala peça al teler i això és el que està passant en l’arrencada d’aquesta operació que s’anomena “Acadèmia dera Lengua Occitana”.
És volia la foto i poder difondre allà on han pogut, el missatge que “s’ha creat” l’Acadèmia sota el lideratge del Síndic Paco Boya, -la pròpia web del Conselh Generau d’Aran juga amb aquest equivoc de que ja tenim la cosa creada-, però s’ha fet tant destralerament que ha quedat un regust amarg de manipulació, perquè l’Acadèmia està a anys llum.
És una llàstima que el que podria ésser una bona iniciativa hagi començat amb tant de sectarisme i amb tanta artificialitat, que no només espatllarà l’operació de l’Acadèmia, sinó que fins i tot ens espatllarà altres operacions en marxa i que en sortiran esquitxades.
Per què és sectària i artificial?. D’entrada perquè una qüestió lingüística hauria d’ésser el món de la cultura qui la dinamitzes.
Però aquí s’ha volgut fer de forma mixta: el Govern del Conselh Generau d’Aran i l’Institut d’Estudis Occitans (IEO). Un executiu polític i una associació cultural.
I perquè s’ha hagut de polititzar tot?. Perquè la màxima autoritat lingüística d’Aran, que és l’Institut d’Estudis Aranesos, no ha estat l’impulsor aranès d’aquesta Operació?
L’Institut d’Estudis Occitans, com associació ens representa a totes les entitats culturals i lingüístiques que treballem a Occitània?.
Evidentment que no. I no perquè no siguin voluntariosos i tinguin una gloriosa història, sinó perquè avui tenen un model de política cultural que molts no hi estem d’acord. L’IEO no és l’Institut d’Estudis Catalans, ni l’Institut d’Estudis Aranesos, ni cap autoritat lingüística, són una associació privada, que només és representen a ells. Exactament igual com altres associacions culturals, com la que jo presideixo: l’Associació cultural i cívica Vivència Aranesa, que només ens representem a nosaltres, però també hi som i cap administració pública democràtica pot marginar.
Ha estat una opció política i un autèntic abús, que l’IEO hagi estat entronitzat al costat d’un organisme polític democràtic com és el Govern d’Aran. (Com anècdota protocol·lària: fins i tot amb notes públiques amb els dos logos, un al costat de l’altre).
Tot això no només és una crítica de protagonismes, i una crítica a la instrumentalització política del Síndic Boya, tot això és que no és coneix que passa a l’Occitània dins de l’Estat francès.
Tal com s’ha fet la convocatòria, per culpa dels protagonismes; per culpa de qui s’ha convocat i a qui no; per culpa dels equívocs de que representaven cadascun dels assistents; per culpa de la instrumentalització de comunicació; l’invent pot haver quedat tocat de mort. Però seria un altre episodi, similar com el d’aquells ximples que s’han constituït com a “Govern d’Occitània”. Seria un nou episodi de voluntarisme i ciència ficció, sinó fos que involucra la imatge de l’occitanisme en general i ens acaba de crear un problema amb els Consells Regionals francesos i amb els diversos Departaments francesos d’Occitània. Com també a les pròpies Universitats, tant franceses com catalanes.
Per exemple: Un professor pot signar els seus escrits acadèmics referenciant la seva Universitat, però podien fer-ho creant una Acadèmia?. No, només a títol personal, sinó té un mandat explícit. I així podríem anar comentant la validesa de la representació institucional i acadèmica de molts dels assistents a la trobada. És ven una imatge falsa, perquè és fa política –i a més sectària-, i no una activitat acadèmica.
Exactament és fa política quan per crear una acadèmia occitana s’introdueix el que s’anomena “Euroregió Pirineus Mediterrània”, tot un invent socialista, que estaria molt bé, sinó fos que molts ho contraposen a Països Catalans i a la Nació Occitana.
¿Que hi feia “Aragón” representada també per la delegada de l’actual President de torn de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, la senyora Margalida Tous, que a la vegada és la Directora General de política lingüística de les Illes Balears, en la constitució d’una Acadèmia Occitana?.
A mi no em sobre ningú de la trobada, però és surrealista tanta enginyeria política i oblidar-se puntals de la llengua occitana. És possible fer res avui a Occitània sense les “Calendretes”, les escoles occitanes?. Doncs sembla que si, perquè no eren a la trobada. I per què? Perquè tenen una visió del tema, molt diferent de l’associació Institut d’Estudis Occitans (IEO). L’actual postura a l’Estat francès de David Grosclaude, President de l’IEO, no aglutina dinàmiques, sinó que ha creat una escletxa immensa entre el “possibilisme de govern” i el “radicalisme extraparlamentari”. Avui dia quan hi ha un primer reconeixement de les “llengües regionals” a l’Estat francès, s’ha d’aprofitar les dinàmiques dels grans partits estatals francesos i de les estructures acadèmiques franceses.
Acceptant que hi ha hagut molta bona fer en la dinàmica per crear una nova Acadèmia en la trobada de Vielha, -malgrat la politiqueria-; s’ha de dir que seria una irresponsabilitat que l’artificialitat i les precipitacions ens portes a una guerra de dialectes de la llengua occitana, conflicte que tenim a la cantonada. Jo que estic preparant un producte editorial per a tot Occitània, ja estic vivint aquest conflicte i això que són unes selectes minories encara que minoritzades.
Crear una “Acadèmia dera Lengua Occitana” és una bona causa, però s’ha de fer bé, de forma plural, sense exclusions i sobretot deixant els polítics a segon pla.■
-------------------------------------------------------------------------------------------
►Avui fa un any de les eleccions al Conselh Generau d’Aran.
El nacionalisme aranès encara no s’ha recuperat i el més calent és a l’aigüera.
dimarts, maig 20, 2008
Crear un periòdic universitari, si el vol fer bé, comporta estar al dia de multitud de coses. El diari el pots fer per una comunitat universitària petita de 8000 universitaris però l’has de preparar-lo tan professional, tant local i tant universal, com si escrivissis per milions de persones.
Aquesta vegada ha estat preparar la oferta musical pel proper número 2 de LO CAMPUS i he sentit el debut discogràfic de la Scarlett Johansson, amb el seu disc: 'Anywhere I lay my head'.
Jo el trobo una passada. No en tinc ni la més remota idea de quin estil és, i m’importa ben poc, només sé que m’ha animat i m’ha creat passió pel que estava fent. Un disc que et dona força i il·lusió, ha d’ésser interessant per força.
Diuen que Johansson es una cantant de culta, suposo que volen dir per a minories, encara que per l’amplia popularitat de la dona per les seves pel·lícules potser deixarà d’ésser de minories. Per a mi la seva veu com de fusta, fosca i plena de sensibilitat em crea pessigolles per tot arreu, a més la instrumentació solemne, de marxa, que va en augment em crea tota una festa major de sentiments que t’anima i et faria cridar.
Hauré de buscar un crític de música perquè ens faci un text i ens expliqui de que va tanta emoció musical enllaunada amb veu profonda i instruments de banda de carrer. Que ens expliqui com van les deu versions de Tom Waits del disc, la única versió original que hi ha i també com s’han d’entendre les col·laboracions de David Bowie i David Zimmer.
O potser no fa falta tanta tècnica, i s’ha de fer un escrit vital, fort, trencador que el lector acabi dient: “on ho puc escoltar?”. I llavors sense voler-ho hauré fet de comercial de una brutal campanya de màrqueting de ATCO Records / Warner Music i nosaltres sense veure’n ni un euro, i només nosaltres fent-ho tot per la música i el lector. Com sempre.
Aquesta vegada ha estat preparar la oferta musical pel proper número 2 de LO CAMPUS i he sentit el debut discogràfic de la Scarlett Johansson, amb el seu disc: 'Anywhere I lay my head'.
Jo el trobo una passada. No en tinc ni la més remota idea de quin estil és, i m’importa ben poc, només sé que m’ha animat i m’ha creat passió pel que estava fent. Un disc que et dona força i il·lusió, ha d’ésser interessant per força.
Diuen que Johansson es una cantant de culta, suposo que volen dir per a minories, encara que per l’amplia popularitat de la dona per les seves pel·lícules potser deixarà d’ésser de minories. Per a mi la seva veu com de fusta, fosca i plena de sensibilitat em crea pessigolles per tot arreu, a més la instrumentació solemne, de marxa, que va en augment em crea tota una festa major de sentiments que t’anima i et faria cridar.
Hauré de buscar un crític de música perquè ens faci un text i ens expliqui de que va tanta emoció musical enllaunada amb veu profonda i instruments de banda de carrer. Que ens expliqui com van les deu versions de Tom Waits del disc, la única versió original que hi ha i també com s’han d’entendre les col·laboracions de David Bowie i David Zimmer.
O potser no fa falta tanta tècnica, i s’ha de fer un escrit vital, fort, trencador que el lector acabi dient: “on ho puc escoltar?”. I llavors sense voler-ho hauré fet de comercial de una brutal campanya de màrqueting de ATCO Records / Warner Music i nosaltres sense veure’n ni un euro, i només nosaltres fent-ho tot per la música i el lector. Com sempre.
...
divendres, maig 16, 2008
...............................................................
.................................................................................Robert Rauschenberg
...
dimecres, maig 14, 2008
.....ANUNCI---------------------------------------------------------------------------
LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent, amb redacció a Lleida, de l’associació Vivència Aranesa,
busca COMERCIAL DE PUBLICITAT per cuidar-se de la zona d’Aran, Comenges i de tots els Pirineus. A plena dedicació o a temps parcial. Incorporació immediata.
Interessats enviar currículum a: recursoshumans@locampus.cat
Per consultes, telèfon de contacte: 649405630 / 973204907
---------------------------------------------------------------------------
...
dimarts, maig 13, 2008
Tinc la meva bústia plena d’e-mails sobre aquest tema de la xenofòbia que, directa o indirectament, s’està donant a Aran.
Em sorprèn que m’hagi escrit el responsable de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana (JEROC), en Pep Casasayas.
D’una manera volguda no he citat aquests dies aquest grup, que en el seu Fotoblog i en el seu primer escrit polític, desprès del de presentació, va ésser : ‘Eth “palhaso” Colomines’. Amb un paràgraf que deia: “... Sai pas se jamès ac liegera, demorem que òc e aclarisque es mèns dubtes, e se non, senhor Colomines, "torni d'on a sortit, que a la Vall d'Aran, no volem cap català astordit"...”. No hi ha el mínim dubte que el paràgraf és xenòfob.
Com sempre quan hi ha un problema, intento primer arreglar-lo abans entre bastidor i sense documentació contrastada, no m’hi fico. Primer el blog de la colla : “Lo País”, va eliminar el paràgraf xenòfob, desprès va canviar el títol i va passar de “palhaso” a “senhor” i al final van eliminar tot l’escrit. Al Fotoblog de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana el mateix escrit hi tornava aparèixer amb comentaris amb el meu nom, que jo mai vaig escriure i és allí on en Carlos Dominguez o sigui "carlos_aran”, entre molts d’altres, varen continuar posant comentaris per fotrem fora del País.
Desprès de molt de moviment entre bastidors, l’escrit també va desaparèixer, però va estar el suficient temps penjat, que ara surt a molts llocs indexat i evidentment ja hi ha hagut qui s’ha preocupat de reproduir-ho. Tota la tribu de Bossòst del PSC n’ha fet l’agost.
Jo ja m’he plantat, i no només és un problema amb mi, sinó que a Aran hi ha centenars de persones que se senten agredides per aquesta xenofòbia latent de tota una minoria, que bàsicament és dedica a la política. Ara, hi hem d’afegir els cadells de la política.
Les Joventuts d’Esquerra potser haurien de llegir l’article de Jusèp Loís Sans d’Esquerra Republicana Occitana, denominat “Cacics” publicat al diari Segre, per acabar d’entendre que passa. En Sans però en l’article és deixa l’etnicisme com una de les causes de l’actitud d’exclusió, perquè no és només una qüestió de “classe”, i a més és deixa de citar “la seva canalla” com a fenomen emergent. A veure si els dissabtes anirem de legals i durant la setmana apareixerà “la milícia” que ens vol fora del País.
---------
PD: Abans de disparar des d’un Fotoblog contra algú, potser abans hauríeu de pensar que en aquell mateix suport hi teniu penjades fotografies públiques de molta gent. A mi no em demaneu explicacions, pregunteu-vos perquè heu estat tant inconscients d’haver involucrat a tothom en una amenaça xenòfoba. Ha estat JEROC qui va disparar primer, “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.
...
dissabte, maig 10, 2008
Els anònims i la multiplicació dels comentaris
Jo rebo molts e-mails de persones que no conec, parlant d’aquest Diari Cívic o en altres adreces, parlant de publicacions en les que hi estic involucrat. Tots són benvinguts, fins i tot els que amb duresa em critiquen. No tots els contesto, perquè necessitaria molt de temps que no disposo per respondre a tant comentari. Alguns, es clar que ho faig ràpidament, sobretot si són arrel d’alguna polèmica. I d’aquests la resposta la faig oberta i pública perquè no vull deixar entre bastidors unes opinions que poden interessar a més gent i perquè il·lustren el fons de que s’està comentant. D’altres els faig públics perquè les agressions i els agressors queden més al descobert i jo més protegit, s’hi tot ho faig públic.
A Aran s’ha posat de moda escriure anònims, tant en paper con a internet, i des de l’anonimat disparar en bala. Fins i tot hi ha blocs sencers anònims. Ho trobo insòlit. Però hi ha més: hi ha gent que és dedica a suplantar a persones i escriure en noms d’elles. En una altra ocasió ja vaig dir que corrien uns blogs a la xarxa com si fossin meus i jo no hi tinc res a veure. Però també hi ha comentari en blogs i fotoblogs com si jo hi hagués escrit comentaris i jo tampoc hi tinc res a veure. (La suplantació és de noms, signatures, alies i fotografies).
En política la gent del Síndic Boya varen ésser els primers d’utilitzar l’anonimat per impulsar polítiques i/o combatre a l’adversari. Tothom recorda aquell blog on no surt cap nom denominat “Aran XXI” o aquell altre denominat “Paté de campanha”. Tots dos disparaven en bala a tots els adversaris, encara que no fossin candidats. En tots dos, jo hi surto ben esquilat.
Desprès ha aparegut el fenomen no de l’anonimat del QUI escriu, sinó “l’anonimat gradual” del contingut del QUE s’escriu. Aquí també el nostre Síndic ha estat un precursor. És la tècnica del “ventilador”. Fins i tot l’expert aranès és va inventar les marxes calumnioses del ventilador i escrivia textos on deia per exemple: “Ventilador 3”, en els que insinuava coses, però no les acabava de dir, i ens anunciava i amenaçava que canviaria la marxa i així seria més forta la critica i la denúncia. És obvi que ràpidament ha tingut imitadors i alguna maruja ja va utilitzar mil i una deixalla, remoguda pel ventilador, per tapar alguna situació incompatible amb el servei públic.
Però n’hi ha més: són els “anònims fragmentats”. Per exemple: l’original implica cinc persones en un tema, l’anònim va corrent i segons qui el fa corre fa desaparèixer algun dels personatges que hi sortien. Fa poc hi havia un anònim que comentava les aventures de llit d’un polític amb quatre esplèndides senyores incloent-hi la pròpia, doncs és podien trobar tres versions diferents de l’anònim. En uns havia desaparegut una dama, en un altre, l’altra i així successivament. Segons les simpaties de qui feia corre l’anònim, “salvava l’honor” de la persona de les seves simpaties. A internet era difícil de veure aquesta operació, però en fotocòpia t’adonaves que a l’anònim hi faltaven ratlles, perquè simplement és van fer reproduccions tapant parts del text inicial.
Per últim estant els blogs que acullen anònims calumniosos o xenòfobs, que el titular n’han autoritzat el seu penjament, segurament per dir allò que no s’atreveixen a firmar. Però encara més, hi ha un efecte multiplicador, allò que un va penjar fa mesos torna aparèixer en altres blogs o fòrums i així és va reproduint diríem cap a l’infinit. Aquest és el cas de la pregunta xenòfoba de l’Alex Sirat que corre per molts blogs des de fa uns dies.
Perquè aquests és un dels problemes de la xarxa, que allò que entra segurament no sortirà mai.
De la setmana passada celebro que un blog personal i un de polític hagin fet marxa enrere i de les barbaritats xenòfobes i racistes vers la meva persona, hagin estat retirats els comentaris en la seva totalitat.
Però internet és implacable i la memòria “caxé” fa que torni a sortir els textos una i una altra vegada, segons el buscador que utilitzis. Per exemple:
Hi ha un fulano que no conec, que és fa dir “carlos_aran” i que és dedica a escriure coses sobre a mi, com les següents: “... (Colomines) ei un poca vergunha sunque sap metese dam era gent ei iun pringat n a dret a vieue en aran gent de ages tipus, asi se demostre eth cap de prensa que auien es de convergensia...”. Les faltes d’ortografia són seves, però el comentari xenòfob de qui “té dret a viure o no a Aran” també és seu i prou clar.
Algú sap qui és aquest que també em vol fer fora del País?.
Aquí tenim més exemple de comentaris xenòfobs. En aquest cas de qui és fa dir “doil_ii” de Vilac. Un exemple de comentari: "... ai colomines colomines... mes vau que gesque pera madeixa porta que entrec, e mos deishegue tranquils...aupa espi!!!..”.
...
dijous, maig 08, 2008
RESPOSTA A UN E-MAIL
.
.
Regidor Alex Sirat,
Segueix no entenen que passa.
Està penjada al seu bloc la famosa pregunta: Sí o no?. Doncs sí.
No calen disculpes, només cal retirar-la. Exactament igual com ha fet amb la meva família, no calien disculpes, nomes calia treure l’escrit difamatori, cosa que no ha fet ni amb mi, ni amb el de la família. Perquè disculpar-se i continuar tenint penjat en un blog una cosa tant grossa: “com que marxi del País”, és de cínic. A més, ningú pot seguir creient que les disculpes que diu haver escrit, són sinceres.
Com pot tenir al seu blog una cosa que com diu vostè, està plena d’odi ? Com pot continuar tenint anònims d’aquesta mena?.
En lloc he citat la seva família, i a mi mai ningú de la seva família m’ha donat diners per cap revista. No inventi. Això expliqui-ho a Paco Boya, perquè si mai varen recollir diners en nom de premsa en aranès, a mi mai en varen arribar, sinó no hagués tancat. (Aquest tema, l’hauré d’aclarir en un altre escrit públic, perquè és la segona vegada que algú d’Unitat d’Aran-PSC em parla d’uns diners, que jo mai vaig rebre. Algú d’una vegada hauria d’explicar la famosa reunió de l’Executiu d’Unitat d’Aran-PSC que és va plantejar comprar Eth Diari, cosa que evidentment no va passar).
L’escrit que manteniu al blog és xenòfob, és igual els vostres orígens o els dels seus parents, o el que sigui, que diu que jo no sé. L’escrit, la pregunta ho és, i és el seu blog i vostè tenia la opció de posar-ho o no. La va posar, i saben el que representava i representa per a mi l’agressió de la pregunta, ha seguit mantenint-la.
En el seu e-mail d’avui em diu que no tinc credibilitat, em compareu amb Franco, i dieu que no l’afecta el que li he escrit. Bé, no entenc perquè m’envieu l’e-mail. Que voleu aconseguir?.
Vostè té un càrrec públic i tot el que fa és observat amb lupa i pot ésser objecte de crítica. Però a més, heu agredit a un ciutadà de Vielha penjant al vostre blog la xenòfoba pregunta.
Sincerament no l’entenc, desprès de la pregunta, desprès de seguir tenint penjat al blog comentaris sobre prevaricació, desprès d’aquest e-mail últim: em saludeu cordialment. És igual com en Juanito Riu, l’ex-Alcalde de Vielha, que mentre em portava al jutjat per un article d’opinió, em saludava efusivament quan em veia, ens trucava i ens truca a casa, ens felicita els sants, sense entendre la ruptura que representa arribar al jutjat. (Ell que per un comentari sobre la seva dona, va impossibilità un pacte de govern municipal entre les dues principals forces polítiques de Vielha!!!).
No cal que continuí: la pregunta és un fet i està en el seu blog, i juristes aconsellats per la Sindicatura de Greuges com jo, pensem que “és un acte de xenofòbia i d’impulsar l’odi entre la població de Vielha amb l’agreujant que això és fet per un càrrec institucional electe”.
Han passat molts dies des de que us vaig avisar amb un escrit, vostè no n’ha fet ni cas, al reves n’ha fet befa, i ara ja és massa tard.
És una llàstima que en comptes de posar-se al davant contra els que practiquen l’exclusió i la xenofòbia a Aran, hàgiu utilitzat el vostre blog per acollir aquesta mena de comentaris. A més de ser la víctima en aquest cas, no pretendreu a més, que em disculpi i tingui mala consciència perquè ho he denunciat, simplement ho he fet per legitima defensa, no és un tema d’opinió, és un tema greu de convivència i vostè defensa una ideologia i segueix una pràctica, que cada dia és veu més que porta aquest germen d’exclusió. És una llàstima.
Salutacions,
Joan-Ramon Colomines-Companys
Joan-Ramon Colomines-Companys
...
dimecres, maig 07, 2008
L’Alex Sirat: l’exemple del racista emprenyat
Malgrat que alguns, un dia i un altre diguessin que jo estava a la primera línia de la política o a primera línia de la cuina política a Aran, en realitat mai hi he estat, perquè mai he impulsat un projecte polític aportant la meva manera de veure i fer les coses, i mai, mai, he tingut la plena responsabilitat d’un projecte sectorial o d’una campanya electoral, per exemple. Però els contrincants i enemics polítics no ho han cregut així, i s’han passat anys i campanyes electorals parlant de mi, i jo no era ni candidat!!!.
Fer de periodista a la Val d’Aran és dur, vull dir de periodista professional no de comissaris i comissaries polítics i polítiques, ni de cronistes acrítics; i fer de periodista amb compromís de País, encara és més dur.
Avui només tinc un compromís: oposar-me i desemmascarar totalment els racistes i xenòfobs que existeixen a la Val d’Aran. Són una minoria, però existeixen i estant actius. Fins i tot hi ha polítics de tots colors, que els utilitzen per influir a l’electorat o per fer-los-hi la seva feina bruta.
Qui és Alex Sirat? És un regidor de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran del grup Unitat d’Aran-PSC, havia estat responsable d’organització del seu partit i avui n’és secretari de formació i innovació. Té aficions, com fer enquestes al seu blog i té publicada la següent pregunta per una enquesta:
¿Crees que el Colomines debe irse ya del Valle?
Això és una agressió xenòfoba amb tota regla.
Res ha valgut fer-li entendre la gravetat de seguir per aquesta línia, no n’ha tingut prou d’agredir als de casa meva amb el seu blog, sinó que a més en fa conyeta sobre el tema.
Per que Alex Sirat no entén la gravetat del tema?
Perquè aquesta xenofòbia la porta a la sang, perquè forma part de l’etnicisme racista que és basteix un suposat nacionalisme d’esquerres, que no hi ha dubte que és excloent. Dins del nacionalisme d’arreu, fins i tot del nacionalisme de comunitats minoritzades, és poden donar les seves versions fatxes i aquest noi, ho sàpiga o no, quan pregunta si a mi se m’ha d’excloure d’Aran perquè jo he vingut de fora, pràctica xenofòbia i perquè tothom ens entengui : racisme.
Ara és un d’aquests que és fa la víctima i s’emprenya perquè ha rebut anònims que l’insulten o perquè es posen amb el negoci de la família, coses que evidentment condemno, com sempre he condemnat l’anonimat en la batalla política.
-“Però si demanar si te n’has d’anar d’Aran, només és una pregunta?”. Diu el fatxa.
–“Mira, vés a la dona que més estimis i pregunta-li: Ets una puta?. I quan s’enfadi, perquè ho farà, digues-li: No t’emprenyis, nomes és una pregunta”.
Hi ha preguntes que no és poden fer: per dignitat, per civisme, per convivència i per higiene democràtica.
No és pot ésser ni un puntet de fatxa.
...
dimecres, abril 23, 2008
dimarts, abril 22, 2008
És una satisfacció tenir avui a l’impremta el primer número de LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent i apunt de repartir-lo demà, el dia de Sant Jordi.
Han estat unes setmanes d’un treball intens de la gent de la redacció i també de molta complicitat entre molts estudiants i professors, entre molts periodistes i fotògrafs, però sobretot entre molt voluntariat, que amb il•lusió ha participat a construir del no res, una dinàmica de microgrup de periodisme universitari, a partir de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.
Fer periodisme de proximitat adreçat a una comunitat universitària d’uns nou mil membres, incloent-hi la Universitat de Lleida i la UOC de les comarques de Ponent, és una tasca molt gratificant perquè significarà informació, debat i reflexió.
La producció de LO CAMPUS és fa a Aran i a Lleida. Si sempre són els de Lleida que ens ajuden a Aran, amb LO CAMPUS són professionals i estudiants aranesos que aportem el nostre granet de sorra a l’espai de comunicació català, però a més fent servir aquesta oportunitat per articular el projecte de “Es Arts”, la futura revista de cultura d’Aran i Comenges.
Millor que llegiu la nota de premsa de LO CAMPUS, per saber-ne qüestions més funcionals d’aquesta publicació.
NOTA DE PREMSA
Aquest Sant Jordi 2008 apareix una nova publicació: LO CAMPUS.
Publicació que és defineix com “El periòdic universitari de Ponent”.
LO CAMPUS és un nou producte editorial adreçat a la població universitària de la Universitat de Lleida i també als estudiants de la demarcació de Lleida de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). LO CAMPUS va adreçat a tota la comunitat universitària: estudiants, professors, investigadors i personal administratiu i de serveis. També hi hauran números especials adreçats als últims cursos de batxillerat.
És una publicació en català, gratuïta i independent, que edita l'Associació cultural Vivència Aranesa amb la marca "Edicions d'Aran / Projectes de Lleida". L’elaboració del periòdic és fa simultàniament entre la redacció a Vielha i la redacció de Lleida. I s’imprimeix a Lleida.
El seu editor i director és Joan-Ramon Colomines-Companys i la seva dissenyadora Patricia Sala.
LO CAMPUS té unes dimensions de diari amb paper de premsa millorat de gramatge i amb 20 pàgines, amb un acurat disseny gràfic a tot color. Se n’editen 11.000 exemplars. ( El mes de setembre també tindrà una versió digital, que compaginarà amb un Web).
LO CAMPUS número 1, com a número de llançament, apareix aquest Sant Jordi, desprès a final de curs n’apareixerà un número Monogràfic dedicat íntegrament al Pla de Bolonya.
Posteriorment la periodicitat de LO CAMPUS serà mensual i durant tot l'any acadèmic, o sigui 10 números a l'any.
La distribució d’aquest primer, és fa a les Facultats i Escoles de la Universitat de Lleida i a la comunitat cultural de Ponent.
En LO CAMPUS número 1 hi ha un “Especial Sant Jordi” amb un conte original de l’escriptor Jaume Cabré. També té entre els seus continguts articles com: “Centre Dolors Piera: Les joves universitàries no saben que són discriminades, però ho són”; “L’orgull de la comunitat universitària: enquesta entre estudiants i el Rector de la UdL”; “Els Consells de l’Estudiantat”; “Debat sobre el Pla de Bolonya a Medicina”; “Referèndum: 1573 vots fan un crit d’atenció sobre el Pla de Bolonya”; “Slàvia, música en viu i militància cultural”; “La recerca biomèdica un dels orgulls de la UdL”; entre d’altres articles. I un apartat denominat: “Presentant Aran” amb articles amb occità i català.
Una de les singularitats de LO CAMPUS és que l’edità una entitat aranesa: Vivència Aranesa, dins del seu “Programa Cultural Víctor Balaguer” que té com objectiu la difusió de l’Aran a l’exterior. Però a més Vivència Aranesa edita LO CAMPUS com una fórmula original per aconseguir finançament i conservar la seva independència, per editar les seves publicacions en aranès.■
Telèfon de contacte: 649405630
-------------------
...
dimarts, abril 15, 2008
A tots els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya els hi haurien de regalar un vídeo del discurs de Carme Chacón davant la cúpula militar, en el seu primer acte de presa de possessió. I un cop vist, s’haurien de mirar al mirall i preguntar-se que han fet i cap on van.
El nou govern espanyol és una jugada mestre d’arquitectura política i feta amb una intel·ligència colossal de com estructurar la gestió pública. A la vegada és una jugada d’imatge i comunicació molt ben travada. Jo com a politicòleg, interessat en estructures de govern, només que puc veure-hi excel·lència en el que han fet. Amb uns detalls i gestos de molta qualitat i professionalitat. Des de la professió, m’haig de treure el barret.
Però fins i tot des de les bones pràctiques en la funció pública i en articular les dinàmiques governamentals, és pot conculcar els drets d’un País. I això és el que passa i passarà amb Catalunya. Ho fan tant bé, que ara ens esquilaran millor.
...
dimecres, abril 09, 2008
dilluns, abril 07, 2008
Per una vegada estic d’acord amb el Síndic Boya sobre el nefast que és que s’utilitzin les qüestions personals per desprestigiar, calumniar i desgastar l’oponent. El que passa és que dit per ell és d’un cinisme enorme.
Ell i ells són els inventors de webs electorals especialitzades en desprestigiar personalment a l’adversari, incloent-hi comentaris degradadors de persones que ni tant sols eren candidats. Ell que a traves del seu blog va arribar a escriure que els càrrecs de l’anterior govern feien factures falses als seus menjars oficials als restaurants, i que quan li dèiem que anés al jutjat si era cert, ell acabava dient que eren escrits fets de forma temperamental pel neguit de la discussió. Ell que està rodejat d’assessors i regidors que en els seus blogs acullen tota mena de comentaris anònims sobre vides personals i professionals, absolutament calumniosos i reaccionaris. Ell que senyala i la seva banda, amb accions totalment xenòfobes, ens increpen perquè marxem del País. (Tota una manera brutal de posar-se a la vida personal de la gent). Ell que va escriure sobre sous, suposades irregularitats en els sous, calumniant a tort i a dret als alts càrrecs de l’antic govern com si posessin la mà a la caixa. Ell i ells que és varen posar sobre matrimonis, fills i feines, i sobre separacions. Ell que per revenja política ha destrossat carreres professionals a l’administració que evidentment són trajectòries totalment personals. Ell que per arribar a ésser Síndic, va fer una guerra de desprestigi al seu propi tutor i avalador polític, i a més ha deixat una estela de víctimes polítiques del seu propi grup, que en un món de clans han tingut feina per treballar amb tranquil·litat. I així podríem fer una llista enorme d’invasió de les vides privades per part del ciutadà Boya, del Síndic Boya, del seu partit i dels seus grups d’intimidadors.
Sabeu perquè ara plora, i és fa la víctima?.
No ús creieu que és per l’insòlit Afer Amador, o pel deplorable Afer Hipolito, és perquè algú, esta fent corre per internet un escrit sobre la vida sexual del senyor Boya i el presenta com un gran semental. Val a dir que l’escrit té molta mala bava.
Però quan un té un càrrec polític de màxima representació, ha d’anar molt en compte amb el que fa i tant si li agrada com sinó no, no és pot separar la vida personal de la vida política del President d’un País. És clar que vostè s’ho ha de creure tot això: em refereixo al càrrec de President i el sentiment de País.
Vostè ostenta la màxima representació d’Aran i tot el que faci serà observat amb lupa. No s’és Síndic de 8 a 3, i en el seu cas : Parlamentari d’una hora a un altra. Vostè té la representació tot el dia i no pot fer el que vulgui, sobretot en públic. Perquè a més, va tant de sobrat per la vida, que no té la mínima discreció de res i no són els adversaris polítics que amb nocturnitat en els seus laboratoris de creació de calumnies han elaborat i orquestrat tota una campanya per presentar el “semental d’Aran”, és la gent senzilla, que mira i veu. Mira, veu i parla i vostè ho abona.
Evidentment, a l’adversari li va de perles, tanta prepotència i tanta exhibició. Però miri, sinó vol que en parlin, tingui almenys discreció.
-----
PD: Ah! Aquells que parlen de la vida del Síndic Boya, com diu ell, no tenen ni idees ni projecte, ell sí. En definitiva segueix confonen la gimnàstica amb la magnèsia i el nostre Síndic segueix vivint en un món irreal on el rei va despullat i només és ell qui no ho sap.
►Però Paco no t’has de preocupar, en un món aranès on les discussions són a veure qui la té més llarga i on és pot arribar a dir que si l’han hostiat és perquè segur que ella s’ho havia buscat, pots ésser el rei de mambó durant anys.◄
...
dijous, abril 03, 2008
És lamentable que pel Síndic Boya qualsevol cosa que no li agrada “són mentides”.
S’havien passat la vida dient de la poca democràcia en el govern anterior i ara, un cop a la poltrona, s’exerceix una actitud de caciquisme i revengisme com mai.
També és ben estrany que les politiques que fa el govern aranès s’hagin de publicitar a traves del blog personal del Síndic, però és així. Quan el PSC va donar l’ordre de fer blogs, com també ho varen fer els Convergents, varen envair i malversar un territori d’experiències personals. Però així estant les coses.
Quan parlem de cultura, com ho hem d’enfocar, des de la gestió o des de la part intel·lectual?.
Comencem per la part intel·lectual. Sense por de mullar-me en un debat d’idees.
Recordo que a més de donar títols de qui és aranès, els d’Unitat d’Aran-PSC s’atrevien, a traves de la seva publicació oficial, de dir qui era intel·lectual i qui no ho era. Això de classificar a la gent, de posar-los per ordre, de premiar a uns i no els altres, és un tema que els hi va.
Però equivoquen la direcció. Simplement perquè un text literari estigui escric en aranès, no vol dir que és bo. Hi ha bona literatura i hi ha mala literatura, tant se val si està escrita en xinès, en català o en aranès.
Hi ha coses escrites en aranès que són infectes des del punt de vista literari. Que no passarien una mínima base de critica literària i que mai cap editorial de prestigi publicaria.
En canvi nosaltres les publiquen i si cal promocionem. I perquè ho fem ? Doncs, per contribuir a la normalització lingüística.
Tampoc diferenciem bé el que seria la cultura de divulgació i lleure, l’anomenada cultura de masses; de l’alta cultura.
Aran i la resta d’Occitània necessita de les dues vessants.
Són dos tipus de productes diferents, que tenen uns continguts diferents i una dinàmica de producció i distribució també absolutament diferents.
Que passa a Aran?. Que tot és barreja.
Hi ha textos que volen ésser literatura i com que no ho són i no poden accedir als canals cultes, se li dona un suport i canalització de cultura de masses i llavors bé el desastre, perquè a qui va dirigida l’acció cultural no els hi agrada i hi ha un rebuig.
La cultura de masses no és alta cultura dolenta, és una altra cosa.
Com creure que un material literari mediocre i sense ambició pot servir com a literatura per a nens i joves; quan resulta que adreçar-se a aquest públic, és una especialització i s’ha de saber fer bé. Perquè sinó el jove per exemple, entén i veu perfectament quan li volen colar gat per llebre. Hi ha textos en aranès, suposadament per a joves, que tracten temes absolutament fora del nostre temps, que no hi ha cap jove que hi estigui interessat. Poden ésser textos històrics, però presentats per a lectors d’avui, no escrits per a tietes i conques del segle passat.
I això també passa en l’ensenyament de l’aranès, en la seva didàctica i en el desplegament de tot el material pedagògic implicat, incloent-hi l’estratègia docent del professor. Són mètodes absolutament depassats per fer aprendre un idioma.
L’aranès és mereix estratègies i didàctiques tant innovadores i modernes com s’ensenya l’anglès. Perquè l’aranès sigui la llengua nacional d’Aran, no té perquè explicar-se com per estar per casa, amb mètodes totalment antics.
(Continuarà).
...
dimecres, abril 02, 2008
És d’agrair els que em pregunten via e-mail, perquè no escric al blog i m’animen perquè ho faci.
La veritat és que la meva decepció és tant gran sobre la política aranesa, que ja no sé si val la pena comentar les coses. Prefereixo viure l’Aran d’una altra manera: més intima i més real. Encara que espero que és compleixi una reflexió bona de l’ex-Síndic Barrera, que és que el temps posa les coses al seu lloc.
La veritat és que la meva decepció és tant gran sobre la política aranesa, que ja no sé si val la pena comentar les coses. Prefereixo viure l’Aran d’una altra manera: més intima i més real. Encara que espero que és compleixi una reflexió bona de l’ex-Síndic Barrera, que és que el temps posa les coses al seu lloc.
.
■No entendre mai que un govern autoanomenat progressista hagi donat cobertura a un episodi de violència domèstica d’un dels seus responsables polítics. Tothom sap que la dona va acabar a l’Hospital i tothom sap, que encara que la interessada no va posar denúncia, el centre sanitari va activar el protocol. I encara amb xuleria van passejant al polític en reunions, davant l’estupor general.
■No entendre mai que un govern autoanomenat progressista hagi donat cobertura a un episodi de violència domèstica d’un dels seus responsables polítics. Tothom sap que la dona va acabar a l’Hospital i tothom sap, que encara que la interessada no va posar denúncia, el centre sanitari va activar el protocol. I encara amb xuleria van passejant al polític en reunions, davant l’estupor general.
.
.
■Tampoc entenc que els campions de la cultura que ara governen a Aran, no tinguin ni una sola idea substancial i important per crear el marc i el coixí perquè hi hagi una normalització cultural i la societat civil més dinàmica en cultura pugui ésser productiva. Tot és com una gran setmana de festa major i d’activitats de colònies permanents, amb premis de final de curs. Jo que criticava a l’antic govern i la política cultural del senyor Sans, certament era gloria al costat d’un no saber cap on anar, amb una mediocritat que crea vergonya.
■Tampoc entenc que els campions de la cultura que ara governen a Aran, no tinguin ni una sola idea substancial i important per crear el marc i el coixí perquè hi hagi una normalització cultural i la societat civil més dinàmica en cultura pugui ésser productiva. Tot és com una gran setmana de festa major i d’activitats de colònies permanents, amb premis de final de curs. Jo que criticava a l’antic govern i la política cultural del senyor Sans, certament era gloria al costat d’un no saber cap on anar, amb una mediocritat que crea vergonya.
.
.
■I per l’altra banda, avui fa 108 dies que els convergents aranesos tenen una nova direcció del partit sorgida d’un Congrés. Jo no sé veure el canvi. Un partit autista no guanyarà mai les eleccions i els silencis se senten per tot arreu.
■I per l’altra banda, avui fa 108 dies que els convergents aranesos tenen una nova direcció del partit sorgida d’un Congrés. Jo no sé veure el canvi. Un partit autista no guanyarà mai les eleccions i els silencis se senten per tot arreu.
...
