dilluns, de juliol 22, 2019



“Discurs fake”: CONVIVÈNCIA

Mentre treballem en una anàlisi global de tots els pactes als Ajuntaments, als Consells Comarcals i a les Diputacions de Catalunya i sobretot fent l’anàlisi dels lligams entre “independentistes i partits del 155” en totes aquestes institucions, s’ha produït la primera jornada del debat d’investidura al President del govern espanyol amb les explicacions del candidat Pedro Sánchez.

I tal com ha anat, els arguments de Sánchez trenquen un dels pocs punt que semblava positiu en l’afer de la Diputació de Barcelona. (Acord PSC-PDeCat).

L’argument positiu de l’afer Diputació era i és: que ja mai més els socialistes espanyols i el PSC no podrien dir que hi ha un problema de CONVIVÈNCIA a Catalunya. Els pactes “independentistes-partits del 155” trenquen tota mena de frontismes, bàndols i falta de diàleg.

Però tot i la gran quantitat d’aquesta mena de pactes institucionals mixtes a Catalunya, Pedro Sánchez ha seguit amb el “discurs fake” típic de Ciudadanos, que és situar el problema de Catalunya com un conflicte entre catalans, com si fos un problema de convivència i no un conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Danys col·laterals d’un debat, a valorar.
Seguim ...

diumenge, de juliol 21, 2019



La catalanofòbia diària


En Josep-Lluís Carod-Rovira un dia explicava que estant tancat a la presó, parlava en català al seu pare que era castellano-parlant i els funcionaris de la presó varen fer un crit d’atenció i li van dir “Aquí solo se habla español!”.

El pare i el fill llavors varen continuar en silenci fins que va acabar la visita. Un pare respectuós i digne, i un fill super-agraït al seu pare estimat.

Jo respecto tots els idiomes i ara tinc un entorn sentimental que domina el castellà i tothom ens respectem.

Però tots tenim clar que la llengua catalana s’ha de protegir, perquè tenim problemes de veritat. No cal dir l’aranès que està a la UVI.


El que s’ha fet és un treball de camp sociolingüístic realitzat als patis de les escoles i instituts de les zones urbanes de Catalunya, concloent, entre moltes altres dades, que només un 14,6 % de les converses als patis són en català. (Llegiu l’estudi complet que també porta el periòdic universitari).

Ara només voldria comentar, no l’estudi, sinó la reacció bestial que ha tingut la caverna mediàtica sobre aquest estudi, que s’hi ha afegit el grup catalanofòbic de Ciudadanos, PP i Vox.

A portada el diari “El Mundo” titulava a 4 columnes: “Torra permite espías en los recreos para ver si los niños hablan catalán”. I l’article sosté la tesi de l’espionatge i del mal tracte als alumnes castellano-parlants. A més el diari li dedica el seu Editorial titulat “El nacionalismo sigue avanzando”.

I entre tota mena de catalonofòbia rampant hi ha una frase colpidora per la seva falsedat i maldat: “ ... La triste verdad es que los castellanoparlantes son hoy en Cataluña ciudadanos de segunda...”.

Ningú que visqui a Catalunya pot sostenir aquesta afirmació.

Però el que més m’encabrona és que ja de les astracanades del nacionalisme espanyol imperialista ja no en diem res, no ho responem, deixem que el “discurs” de l’odi campi per Catalunya i per les Espanyes.

Com el pare de Carod-Rovira, els castellano-parlants de Catalunya ens han d’ajudar a fer forta la llengua catalana. Per un sentit democràtic i per un sentit de dignitat.

El català és cohesionador socialment, no un enemic. I el català necessita ajuda de tots.


divendres, de juliol 19, 2019


M’he fet del Club de fans del President Torra



He d’estar malalt perquè sovint quan un personatge el maxaquen, l’insulten o tergiversen les seves idees, immediatament m’apareix un sentiment de fer-li costat, encara que combreguem amb idees diferents. 

És un problema del meu ADN: la instrucció genètica “m’ordena” fer costat al dèbil, al perdedor. És reforçar un aquelarre de perdedors.

Jo no coneixia al personatge Torra abans de ser President, simplement el recordo amb una pinta de pagès amb gorra peruana estant a les portes de la presó alemanya de Neumünster a l’estat de Schleswig-Holstein, on tenien al President Puigdemont. (Mireu la fotografia). Ningú amb la pinta que feia, podria pressuposar que tenia davant un President en potència.

Però el poder és el poder: el Torra que ningú s’excitava i bramava per donar-li la mà, en 24 hores pujat al cotxe oficial i exercint com a President els veïns i les veïnes es rifaven el lloc per saludar-lo, sigui a la Fira de la Ratafia o a la Diada del Cargol. El poder és el poder.

Tot i això jo li escrivia al President Torra: “ ... Deixeu-me dir-vos un sentiment meu real:  Jo puc dir ben alt i fort sense reserves, que malgrat els pals que rep diàriament el President Torra, és una tranquil·litat d’esperit tenir a la presidència un polític d’un guix moral i d’una honorabilitat enorme. Però tenim un patriota presidint, no un polític i molt menys un estrateg”. No li deia, però penso que Torra és com era exactament el meu pare el diputat doctor Colomines: un patriota.

Ara el President Torra el tenen segrestat a Palau uns indecents del PDeCat; ara el Vicepresident Aragonès, com ERC, ja li han perdut el respecte fins i tot en públic; els de JuntsxCatalunya també el ninguneixen o contradiuen; els presos desgraciadament ja deliren i els grans exiliats ja son al planeta mart amb l’Iceta i no crec que donin l’ordre de revertir res.

Si el President Torra, el vaig respectar inicialment per la inclinació malaltissa del meu ADN, ara el meu respecte ja és racional i polític.

Prefereixo un President amb valors. I Torra, l’home i el polític, els té a cabassos. Els té a prova de bomba.

Potser seria hora d’engegar a la merda a tot l’entorn de partits independentistes i/o d’estratègia pseudo-independentista i crear el Partit de la Majoria del President. El partit de l’independentisme de base.

Ho pensem?

Sinó cuidem ja al “personatge autèntic amb moral de País” que és el President Torra, la casta de l’independentisme se’l menjarà definitivament. I no cal dir l’espanyolisme militant.


dijous, de juliol 18, 2019



És molt agradable rebre l’encoratjament de molta gent pel que publiquem com a premsa educativa i cultural a la revista LO CAMPUS i al periòdic digital LO CAMPUS DIARI, però de vegades no se com dir-ho, però els hi haig de dir: gràcies per la felicitació, però ens podries ajudar econòmicament ?

Potser és fort i quedem com uns “aprofitats”, però tothom ha de saber que cada pàgina o pantalla té un treball al darrera, que encara que hi col·laborin molts voluntaris, tot té unes despeses. Però encara més, si volem premsa universitària independent, necessitem no dependre econòmicament de ningú. O almenys dependre de molta gent diferent, per assegurar la pluralitat.

Algú ens deia per assegurar una imatge positiva: -No demaneu ajuda perquè fa “pobre”. És que la premsa universitària és pobre!!! Pobre d’euros, no pobre d’idees, d’informació i d’opinió.

Si nosaltres podem col·locar les nostres edicions i publicitat a la safata particular d’e-mails d’unes potencials 300.000 persones de 21 Campus universitaris i diferents Instituts de Secundària, som un canal de màrqueting per a joves important; llavors perquè no explicar-ho i demanar suport econòmic. Suport econòmic a canvi de publicitat directa i Publireportatges.

El problema sempre és el mateix i molt difícil de resoldre’l: Descobreixes que s’està donant un Màster d’una clamorosa baixa qualitat i un periodista nostre fa la crònica: informa i opina, tot recollint l’opinió de diferents estudiants crítics i emprenyats. Ho publiquem. Simultàniament els de Difusió de la mateixa Universitat on és cursa el Màster deficient, ens estant encarregant publicitat. Després de publicar la crònica del Màster, rebem la trucada de Difusió i la frase s’ha fet famosa a la nostra redacció: Voleu publicitat? Doncs: “Quid pro quo”.

Claríssim!, hem arribat a perdre campanyes de publicitat (signades !!!) d’alguna Universitat de Catalunya. Nosaltres fem PREMSA universitària, no fem comunicació institucional, encara que d’aquesta mena de comunicació corporativa en publiquem, la cobrem i avisem al lector de que té al davant.

Ens ajudeu?

Mireu-vos amb calma, els papers i les Tarifes que difonen els nostres comercials de LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI sota la marca “Plataforma Cultural LO CAMPUS” ... cliqueu aquí

dimarts, de juliol 16, 2019

MISSATGE


Acabo de rebre el següent missatge:

“Hola Joan-Ramon!
La CRIDA aplega persones compromeses a fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre i assolir la independència del país, persones amb ideologies diverses, que representin el territori i que tinguin coneixement i experiència en els diferents àmbits de la vida econòmica, social, cultural i internacional del país.

Aquest coneixement i experiència són indispensables per fer la República socialment justa i tolerant, econòmicament dinàmica i moderna i ambientalment compromesa que tots volem. Catalunya ha de ser un país motor de l’Europa del benestar i progrés i d’una comunitat internacional més justa i equilibrada.

En les sectorials de la CRIDA apleguem aquest coneixement i experiència i els transformem en propostes que ens puguin guiar en el camí cap a la independència i a la construcció de la República que volem.

La reunió serà el dimecres 24 de juliol a les 19 hores. Agrairem que ens comuniqueu la vostra assistència contestant aquest mateix correu abans del divendres 19 per decidir el lloc de celebració.

Vine i participa-hi! Entre tots i amb l’esperit que va fer possible l’1 d’Octubre, assolirem la independència i construirem la República que volem.
Moltes gràcies,
Crida Nacional per la República

+++

S’està posant alguna cosa en marxa?

No sé que és una “SECTORIAL” per la CRIDA NACIONAL tot i que acabo de mirar la “famosa” Ponència Organitzativa, però endavant, cal col·laborar. Com associat hi aniré.

Cal ajudar, però també cal donar una fort cop de peu al tamboret quan ens facin combregar amb rodes de molí. Sense por, és una acció democràtica! 

Ja us explicaré i analitzarem la rebotiga de l’esdeveniment, perquè un MOVIMENT com la CRIDA i no un “PARTIT” com alguns volen, necessita fer-ho tot en obert, és consubstancial.

Menys directius de “vacances permanents”, menys buròcrates amb cares agres i més governar bé a tots els nivells, escoltar i fer-nos activistes útils de totes les reivindicacions i demandes de la gent.


dilluns, de juliol 15, 2019


President Puigdemont, perquè ens talles les ales?

Dec ser un poc dels ingenus que defensen amb les dents la CRIDA NACIONAL per la República, mentre des de dins i des de fora es boicoteja aquest avui petit MOVIMENT polític unitari i interclassista.

Només faltaven les declaracions del President de la CRIDA Jordi Sánchez des de la presó, en les que va ningunejar la CRIDA NACIONAL, o la publicació d’un article de Toni Morral (el Secretari general de la CRIDA) que tenia la virtut de no entendre aquí li deia “ ... No és això companys, no és això”.

Em ratifico públicament que en Jordi i en Toni han de deixar el seu càrrec a la direcció de la CRIDA NACIONAL. Son el tap que no deixen  enfortir el moviment. Ni una sola idea innovadora i engrescadora. No saben com entrelligar les lluites compartides ja existents a la societat catalana amb la nostra nova dinàmica.

Tot evoluciona i els boicotejadors de la CRIDA actuen de manera salvatge i decideixen per nosaltres.

Per exemple: La direcció del PDeCat presenta dissabte al seu Consell Nacional una proposta per ordenar l'espai amb JuntsxCat .... i parlen del futur de la CRIDA !!!

President Puigdemont, perquè ens talles les ales?

No t’amaguis: ja sabem que eres darrera de l’afer de la Diputació de Barcelona (jo encara ho estic valorant i païnt), però ara estàs darrera la liquidació de la CRIDA i això és insuportable.

Cal urgentment convocar una CONVENCIÓ ESTRATÈGICA de la CRIDA NACIONAL per la República. No podeu continuar fent política a base de tuits, necessitem un DOCUMENT ESTRATÈGIC per a ser discutit. 



 IMATGE: “Metal Butterfly Wall Sculpture” de C. Jere.


diumenge, de juliol 14, 2019



Joan Tardà el “pinxo” d’ERC, que vol fer
de President de l’escala de casa nostra

Mentre intentem fer una crítica i autocrítica serena i profunda de tot el que ha passat els últims dies, sobretot a la Diputació de Barcelona, els portaveus d’ERC escupen bilis a dojo, fins a punts intolerables.

Amb les ganes que tinc de forçar la discussió i trobar els errors fins el final, dins de les files de l’espai anomenat “Espai Puigdemont”, les noves declaracions de Joan Tardà, dificulten el debat serè.

Tot comença per unes declaracions públiques del President Torra: “ ... No tinc cap intenció de convocar eleccions quan arribin les sentències".

En Tardà li replica en un tuit que diu: 

President @QuimTorraiPla entendreu q caldrà alhora el consentiment del republicanisme. Vull dir del meu partit, també. I cregueu-me q si a @Esquerra_ERC ja s’hagués debatut la conveniència o no de convocar, me n’hauria assabentat.

Un e-mail que intenta una “desautorització” del President, però que també pretén jugar partida en la lluita interna pel lideratge a ERC.

Tardà necessita marcar paquet a propis i forans i això encara que sigui fet a l’estil de pinxo de barri, per altra banda l’estil de sempre de Tardà. Encara ressonen les seves enverinades paraules que deien que “...si cal sacrificar al President Puigdemont, ho farem”.

ERC ha de donar “consentiment” al President de la Generalitat de Catalunya per convocar eleccions al Parlament de Catalunya?

A part, que és competència exclusiva del President convocar eleccions, Tardà sense vergonya posa en evidència allò que molts de “l’Espai Puigdemont” i jo de la CRIDA NACIONAL per la República, li recriminem precisament al President Torra.

Per exemple, com jo li deia per carta al President Torra: “...Tenim un Govern que s’ha desfigurat com a Govern de Coalició i ERC marca tota la política del dia a dia. Avui no hi ha manera de reconèixer els perfils de les dues polítiques que conviuen al Govern. I per habilitat i “militància de despatx” tot queda decantat en ERC...”.

La fatxenderia de Tardà ens i em dona la raó. □


IMATGE: Escultura “SuperSuits 5.0” de Beth Cullen Kerridge.

dissabte, de juliol 13, 2019



Una gran oportunitat

El Secretari general de “Junts per la República”, un historiador d’esquerres, ha escrit referit sobre l’afer de la Diputació de Barcelona, que era una “... canallada”. I certament fou una canallada a ERC.

Però les coses no passen perquè sí.

Des d’avui tinc l’encàrrec de redactar el text de l’ARTICLE-EDITORIAL per discutir-lo a la plataforma “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” i després publicar-lo a L’INDEPENDENTISTA, un del mini-Suplements de la revista LO CAMPUS.

Em fa gràcia fer-ho i contrastar-ho amb els “novel·listes” autoanomenats “periodistes” dels nostres diaris, des dels més “nostrats” fins els més espanyolistes. Com es pot inventar de la manera tant grollera el procés de presa de decisions de les conductes polítiques sobiranistes? I encara és més al·lucinant les estripades dels tertulians.

Però d’un ERROR MONUMENTAL en pot sortir una GRAN OPORTUNITAT, si es gestiona bé a partir d’ara.
..........

Qüestions acordades que el text per a la discussió n’ha de portar alguna reflexió, opinió i/o proposta d’actuació:

-La l’afer de la Diputació de Barcelona ha estat un pols intern sobre l’autoritat del President Puigdemont?

-El President Torra definitivament és un zero a l’esquerra i actua ja només com la “reina mare” de l’independentisme?

-Waterloo és ja un problema per l’independentisme i la mobilització interior?

-S’ha d’ajudar al PDeCat perquè l’opció del centre-dreta independentista s’enforteixi i no deixi de ser independentista?

-S’ha de potenciar el lideratge del President Mas al PDeCat?

-S’ha de demanar al President Puigdemont que deixi qualsevol càrrec de partit i actuí només com a Càrrec institucional exercint com el “President legítim”?

-S’ha de propiciar la única unitat real avui que és el moviment la CRIDA NACIONAL per la República?

-S’ha de demanar la renúncia als càrrecs de President i Secretari de la CRIDA NACIONAL per la República a Jordi Sánchez i a Toni Morral per la seva inutilitat política?

-Com el PDeCat instrumentalitza la CRIDA NACIONAL per la República i com frenar-ho?

-Per què els “d’esquerres” de la CRIDA NACIONAL per la República no tenen una activitat política activa i deixen el discurs del moviment a la dreta?

-S’ha de denunciar frontalment a l’ERC per voler liquidar al “President legítim de Catalunya”, el President Puigdemont?

-S’ha de denunciar públicament “l’independentisme caviar” del President del Parlament de Catalunya?

-S’ha de denunciar frontalment a l’ERC per desnaturalitzar el discurs independentista, com per exemple sumar no-independentistes en les seves llistes electorals i als seus càrrecs institucionals? El diputat Nuet n’és l’exemple, més escandalós i cínic.

..........

I així més de 200 preguntes i qüestions recollides en un “brainstorming” per redactar el text.

Que les preguntes exposades porten opinió, són tendencioses i esbiaixades ?

És clar, totes. Potser us creieu que hi ha algun periodista que no “banya” la seva informació a traves de les seves ulleres ideològiques, polítiques, nacionals, socials i culturals.

Val, senyores i senyors, baixeu de la figuera, que això va de País i de Societat de Benestar !!!

divendres, de juliol 12, 2019



Pre-Guerra Civil

Necessito més temps per valorar i escriure sobre tot el que està passant en el nostre moviment independentista. S’ha de valorar a fons aquest principi de “pre-Guerra Civil dins de l’independentisme català”, que ja és un fet.

MISSATGE CONTUNDENT a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC): deixeu-nos d’utilitzar, sí, sí d’instrumentalitzar-nos,  com a carn de canó al carrer per criticar als partits independentistes i actueu d’una vegada de manera preventiva i feu un “Roca Junyent”.

Que és fer un “Roca Junyent”? doncs utilitzar el finançament per redreçar polítiques. O sigui, talleu ja qualsevol ajuda econòmica a qualsevol polític que no fomenti a la pràctica de manera clara i verificable la UNITAT INDEPENDENTISTA.

L’únic llenguatge que entendran és tallar-los-hi l’aixeta, aquí a Catalunya o a Waterloo.

Per altra banda els que volen “liquidar” a Puigdemont -el President legítim-, com ho pretén constantment ERC, se’ls ha de lligar en curt i desemmascarar-los en la seva permanent demagògia.

Certament l’esdeveniment de la Diputació de Barcelona és el final patètic d’un rosari de passes sense brúixola. Però la brúixola no serveix, sinó saps on vols anar, en cada moment.

També dir que Òmnium Cultural ho té fotut de donar lliçons i marcar camí, perquè en Mauri el seu Vice-President i portaveu, sembla un quadre d’ERC o sigui res, de res, del foment de la transversalitat i de la d’unitat.

De manera solemne i prospectiva:
Arribarà la sentència del Procés que serà duríssima, però llavors nosaltres començarem el Judici Polític de tota aquesta classe política que tenim la “Catalunya independentista”. La repressió pot salvar un mal polític, però segueix sent un mal polític. □


IMATGE: “La Montserrat” (fundició de 1942) de Juli González.

dijous, de juliol 11, 2019


Estirant cireres cinematogràfiques: “Guinevere”

No sé si us ha passat, però de vegades veus una pel·lícula i després en recordes algun aspecte que et toca molt, però no saps ni els noms dels protagonistes, ni del director i fins i tot n’oblides el títol.

A m’ha passat amb una pel·lícula que recordava com a molt punyent el guió i l’actitud de vida del protagonista. Però només recordava la cara d’una de les actrius secundàries que hi sortia, en recordava l’aspecte de “dona fatal i sexi” però no en sabia el nom. Es tractava que un dia, la veies en alguna altra pel·lícula o en alguna informació i així com aquell que estira cireres arribaria a saber de quina pel·lícula es tracta.

I ho meravella!, ahir Woody Allen va presentar a Sant Sebastià -Donostia- la nova pel·lícula que hi filmarà de la mà de la productora catalana Mediapro i al seu costat hi havia l’esplèndida i morbosa actriu que jo buscava, per després seguir el rastre de la meva misteriosa pel·lícula.

L’actriu és Gina Gershon (la de la fotografia). Una estona d’indagacions per internet i he trobat la pel·lícula: “Guinevere”.

És un film nord-americà de l’any 1999, qualificat de drama sobre una relació artística i romàntica entre una estudiant i un tutor que és fotògraf, bastant més gran que ella. Els protagonistes: Stephen Rea i Sarah Polley. I el director i guionista: Audrey Wells.

¿Com pot ser que d’una pel·lícula t’hi trobis tant gratificat pel guió i commogut per alguna escena, no recordis res de res del conjunt?. Fins i tot, no sé on la vaig veure i amb qui. Ni en quin idioma, si la vaig veure en una plataforma digital.

No us faré un espòiler, però l’escena que unes cinc o sis noies joves es pregunten entre elles:  -Tu de quin curs eres?. Fent referència a la relació sentimental o sexual amb el tutor i al curs acadèmic, és l’escena emblemàtica de tot un guió brillant.

“Guinevere” és Ginebra en català, no referit a l’alcohol, sinó al personatge llegendari de la reina Ginebra. Elles els hi deia el tutor les “ginebrines”.




dimecres, de juliol 10, 2019



Netflixicació

No hi ha dubte que avui les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació ho dominen tot. Un avenç descomunal. Això quasi tothom ho sap, sobretot perquè ho viu dia a dia.

Centrant-nos en l’entreteniment i la cultura, ens trobem amb el fenomen de la “personalització”. Per exemple Netflix o Spotify o Amazon ens possibiliten accedir a una enorme varietat de continguts audiovisuals, musicals i llibres a la carta a traves d’internet, en bona part pagant i sense límit de temps.

Però un cop a dins de les plataformes els algoritmes s’afarten contínuament de les nostres dades, dels nostres comportaments, de la nostra conducta en les visites, de les nostres tries, de les nostres compres i amb tot això, -i altres petites però singulars informacions de l’usuari-, les tècniques de màrqueting híper-segmentaran la informació per configurar la “personalització”.

En forma d’anunci o en forma de proposta o en mil i una maneres més o menys subtils, la plataforma et proposa altres objectes i serveis emmirallats amb els teus gustos, que ja has expressat pels teus itineraris i les teves “tries”, sigui pagant o no.

Amb altres tècniques més amplies això de la “personalització” també ens pot aparèixer en les pàgines Web que visitem i en el que les “galetes” que hem autoritzat marquen el nostre rastre, provocant que si per exemple visites marques de cotxes, t’apareixen durant temps anuncis de cotxes. I això et pot passar en tot, inclòs les teves filies polítiques o cíviques.

La “Netflixicació” és un concepte per explicar tot aquest fenomen de la “personalització”, que sinó és ben portada, pot acabar que sempre acabem passejant per una “bombolla amiga”, super-gratificant perquè respon sempre a les nostres idees i gustos.

Fins i tot alguns ens preguntem si la “Netflixicació” que ja la portem en els processos educatius, utilitzant les xarxes socials on el sector tecnològic ja s’ha infiltrat, no estarem creant uns entorns de “bombolles ideològiques” que dificultin l’estructuració del pensament crític.

dimarts, de juliol 09, 2019


La Calaixera de Llengua i País

Estem en un moment de visualització pública de les discrepàncies dins del món independentista. No us explicaré els “Secrets de família” dins de l’independentisme, però us asseguro que són brutals ara i històricament.

Aquests dies totes les discrepàncies són públiques, però és un dels millors períodes d’unitat, encara que la regidora Elsa Artadi faci dramatisme i teatre enfront la crisi municipal generalitzada que tenim o que ERC presentin fantasies aritmètiques sobre possibles majories a la Diputació.

Esperaré al proper dijous, quan sapiguem el segon acte de la crisi i tinguem nou equip directiu a la Diputació de Barcelona, per explicar el rerefons d’aquesta crisi. Una crisi de la casta sobiranista del “cotxe oficial”.

Jo també sóc humà, tinc debilitats i després de l’anunci de la barbaritat a la Diputació de Barcelona vaig fer una piulada impulsiva que deia: “No a regalar la Diputació de Barcelona al PSC espanyolista. JuntsxCat rectifiqueu o no parleu d’UNITAT. ERC són uns irresponsables, però són els nostres irresponsables”. Crec que queda clar el “discurs de fons” de la piulada.

Però a la vegada, després que Gabriel Rufián i els propagandistes d’ERC disparessin a boca de canó i ja parlessin de “l’entorn de Convergència” i no de PDeCat, ni de JuntsxCat i ja faltava dècimes de segon perquè traguessin l’espantall del “3%”, vaig pensar en escriure un article titulat: “Gabriel Rufián: el nostre pallasso”.

Però d’en Rufián no en sabia quasi res a part de les odiades “pallassades” al “Congreso”. Vaig buscar la seva biografia i després de llegir-la vaig decidir no fer l’article. Perquè darrera Rufián, (un exemple vivent d’alguna de les imperfeccions de la immersió lingüística catalana), era i és una peça clau de l’independentisme en llengua castellana.

Doncs Rufián és “sagrat” o “reconsagrat” en el nostre “Procés”. Amb la llengua no s’hi juga, ni per criticar un “rufián”. De fet, amb cap llengua s’hi ha de jugar, sobretot les minoritzades com la catalana.

Si hi ha gent a Catalunya o al País Valencia per exemple, que parla un català raquític, carregat de barbarismes, cal respectar-ho, mai, mai fer-ne burla i encoratjar-la sempre.

Vaig pensar que era un enorme error quan tothom se n’enfotia de l’alcaldessa valenciana Rita Barbera quan va espatar i inventar en un discurs: “... el caloret”. O també seria nociu fer-ne una polèmica per la inclusió de la paraula "cumpleanys" a la cançó en catalàMilionària” de Rosalía.

Però a mi no m’interessa les invencions lingüístiques de la traspassada alcaldessa del PP o de les bones cantants planetàries sortides de Sant Esteve Sesrovires, a mi el que m’interessa són la gent senzilla i anònima que fa l’esforç d’aprendre el català.

El millor període de la meva vida va ser donar classe de Formació Ocupacional a Cerdanyola del Vallès, totes i tots tenien més de 30 anys, tots castellano-parlants i jo donava classe en català sobre tècniques per trobar feina, tot un sistema per ensenyar català de manera indirecta i pragmàtica.

Era encoratjador quan arrencaven aplaudiments a l’Aula quan algú s’atrevia a fer intervencions en català. Segurament mai havien parlar català tant, com ho feien a classe, a més perquè jo utilitzo una didàctica de molta participació. I mai jo m’he sentit tant útil professionalment, tot exercint una autèntica militància cultural.
   
+++

Per que titular aquest Post com “La Calaixera de Llengua i País”? Perquè s’hi escau pel contingut i per una picada d’ullet a l’Ajuntament de Girona i el seu material del Consell Participatiu de la Llengua.

Dir-ne “La Calaixera” també és perquè vol recordar les cèlebres calaixeres de fusta que utilitzaven els més reconeguts estudiosos de la nostra llengua, per tenir-hi ordenades alfabèticament els centenars de milers de fitxes amb les paraules que anaven cercant, per a l'elaboració de treballs tan importants com són el Diccionari Català-Valencià-Balear, en el cas d'Antoni M. Alcover, o el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en el cas de Joan Coromines. Avui tot seria informatitzat, segurament.


LA IMATGE és un quadre de Robert Rauschenberg titulat “Booster”(1967).

dilluns, de juliol 08, 2019






POSANT-ME AL DIA, en la llengua de l’internauta


Bloc o blog? 
Blocaire o bloguer -a?

El diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans ha incorporat la forma blog per designar la 'pàgina web, generalment de caràcter personal, que té una estructura cronològica que s'actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos'. Igualment, s'ha incorporat la forma bloguer, bloguera per anomenar la 'persona que crea i gestiona un blog' o l''internauta que sol navegar per blogs'.

L'any 2005, els termes catalans que va aprovar el Consell Supervisor del TERMCAT van ser bloc, d'una banda, i blocaire, de l'altra. En la darrera actualització del diccionari (febrer de 2013), l'Institut d'Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT, es decanta per blog perquè és la forma més estesa i alhora defensada.

Així doncs, encara que durant els darrers anys la forma adaptada bloc coexistia en l'ús amb la forma blog, arran de la darrera actualització del diccionari la forma normativa és blog. I la forma blocaire ha de ser substituïda per bloguerbloguera.
Fitxa 7300/2  OPTImot


Apunt

ca - apunt n m   
es - artículo  es - contribución  es - mensaje  es - post  fr - article 
fr
 - contribution  fr - entrée  it - post  en - post  en - posting 

Definició: Text que un internauta publica en un fòrum, un blog o una xarxa social.

Nota: Els apunts també poden ser, de vegades, imatges o altres arxius associats.

Nota: Segons el context, també poden ser adequades com a denominacions d'aquest concepte, entre d'altres, les formes aportaciócomentariintervenciónotamissatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article.
Nota del TERMCAT / neoloteca
+++

O sigui això és un “BLOG” i jo escric “APUNTS”, però com que sóc un xulo, jo ho dic a l’anglesa: escric cada dia un “POST” o sigui lo meu és el “posting”. No ho confongueu amb “posting” com a “desplaçament”, encara que potser l’hi escauria en el meu cas, que pretenc estar “a fora” ficant cullerada a tot. Vaja, com un insuportable tertulià.