dissabte, de juliol 04, 2020




Carta a Toni Morral Secretari General 
de la Crida Nacional per la República

Benvolgut Toni Morral,

Acabo de rebre una carta teva que adreces a tots el associats de la Crida.

Hi ha un paràgraf que diu: “... T'anuncio en aquesta carta que en la reunió del govern de la Crida de la propera setmana proposaré que siguem el conjunt de persones associades les que valorem –mitjançant una consulta– quin ha de ser el nostre futur. Per això el govern de la Crida haurà de formular els diversos escenaris possibles, ateses les noves circumstàncies, i el conjunt de persones associades haurà de prendre una decisió. L’actual govern de la Crida haurà d’actuar d'acord amb l'opinió majoritària...”.

Parles d’una consulta. D’acord.

Però et voldria demanar i per extensió demanar-ho a tota la direcció de la Crida que la consulta es faci en un context democràtic.

No n’hi ha prou posar els mitjans electrònics per votar.

Cal propiciar un debat i que qualsevol associat pugui opinar. I que les opinions les conegui tothom.

Tenim l’experiència de votacions d’aparença democràtica però sense debat. Experiència de fer votar a la militància i la informació del votant precisament fou com dius a la teva carta  “...  hem estat mediàticament discrets per evitar conflictes innecessaris. Som conscients que aquesta discreció pot haver deixat els socis només amb informacions d’altres actors i, per tant, podia generar una certa confusió...”. Confusió o manipulació conscient, Toni.

Jo sóc dels que penso que la CRIDA ha de continuar amb unes altres tasques i que qui vulgui associar-se al nou partit de Puigdemont, els nostres Estatuts els hi ho permet.

Com bé saps he demanat en públic diverses vegades la teva dimissió, com la de Jordi Sánchez, perquè crec que no heu dirigit bé la Crida. Res personal tot és una discrepància política.

El mes de  gener de 2019 després del Congrés Constituent de la Crida i del nomenament del teu càrrec de direcció, et vaig enviar un e-mail amb la felicitació per la teva nova responsabilitat. En vares contestar i em vas dir: “... Jo valoro molt el compromís lleial, la franquesa, transparència i qualitat humana”.

Doncs ara és el moment. Després de més d’un any i mig de que ni una sola vegada has connectat als associats que criticàvem com anàvem les coses internes i ens hem fet un tips d’enviar-te e-mails, ara és el moment de la transparència i el rigor democràtic.

Et dono el link del meu blog on exposo la meva opinió sobre el futur de la Crida: http://diaricivic.blogspot.com/2020/07/escultura-ornitologies-2016-de-gerard.html

Salutacions

Joan-Ramon Colomines-Companys 

+++

 IMATGE: “Tenalles blanques” (2002) d’Antoni Tàpies.


divendres, de juliol 03, 2020



Revitalitzar la Crida Nacional per la República
com a moviment cultural independentista

 

Carles Puigdemont s’ha proposat crear un nou partit polític. Doncs fantàstic. Felicitar-lo i desitjar-li sort.

No tinc idea exactament que volen fer. Si que coneixement un Manifest i unes signatures que s’hi adhereixen.

El Manifest diu el que diu, tot i que algunes coses que les que diu contrasten amb la pràctica política anterior i actual dels puigdemontistes i del mateix protagonista.

Ni “unitat”; ni reforçar el centre-dreta a l’independentisme cap a la unitat sinó foragitar-lo o sigui lapidar l’obra de Mas; no saber defensar un govern i una Presidència a l’exili; fomentar un liberalisme individual salvatge fomentant els “independents” un càncer polític devastador; no saber crear un discurs propi i diferenciador d’ERC i de la CUP; haver governat en una coalició teòrica però a la pràctica només es fa la política d’ERC; haver creat una Presidència de la Generalitat amb data de caducitat sense poder rendibilitzar l’obra de govern; molta pirotècnia i poca governança i per acabar governances provincials i locals amb els grups del 155, que costen de pair i ha desorientat al personal.

I si això fos poc, avui llegeixo del periodista que podria ser el més informat sobre Puigdemont, que és Pere Martí de Vilaweb, que entremig d’una anàlisi de la jugada del President escriu:

“... La Crida no ha funcionat com a moviment polític, però els seus adherits seran una font de militants per a la nova formació”

Per sort, el Manifest de Puigdemont no cita ni diu una paraula de la Crida Nacional per la República. Per tant jo no m’hi sento interpel·lat, ni molest i fins i tot en dono les gràcies. (Potser el polític Puigdemont m’ha llegit alguna vegada).

El periodista sap, tant com el President, com de malament s’ha treball a la Crida. Amb una direcció inútil incapaç d’aportar res a l’arena política, només tenir captius als seus associats i el que podia ser una organització que cohesiones “unitats”, pel fet d’estar avui dirigida per dos irresponsables amb mentalitat de l’esquerra excloent, com és tenir mentalitat d’Iniciativa, simplement han ofegat l’invent.

No es pot voler pactar amb un “Convergent”, primer robant-li la cartera (o sigui el partit) i amb ulls recriminatoris d’odi i menyspreu de “classe”. El PDeCat seran liberals, però no idiotes.

La CRIDA com invent de Puigdemont era i és bo. Ara només cal noves eleccions internes a la Crida, substituir a la direcció i convertir a l’associació com a moviment cultural independentista capaç de crear complicitats intel·lectuals en el discurs sobiranista.

La CRIDA com idea era bona només cal canviar la governança i sobretot treballar. Perquè aquests acumuladors de càrrecs que estant a tot arreu per figurar i no foten brot, millor que s’apuntin a un “club selecte”; l’associacionisme sigui d’una mena o d’una altra, es dediqui a una cosa o a un altra, necessita un treball directa a tot arreu i compartir diàriament les lluites reals de la gent. L’associacionisme no s’enforteix des d’un despatx.

Ara només cal convèncer a Puigdemont, Torra i Sánchez que com a fundadors de l’associació, donin carta blanca a que revitalitzem la Crida Nacional per la República.


+++

IMATGE: Escultura “Ornitologies” (2016) de Gerard Mas.


dilluns, de juny 29, 2020

                      LOL : Lots of laughs


Avui he llegit un article del meu germà Agustí que expressa una sentència  per emmarcar “Carles Puigdemont és el líder de l’independentisme rupturista”.

Les meves rialles s’han sentit per tot Lleida.

Puigdemont?

Una vegada el meu senyor Pare em va cridar l’atenció perquè en una columna que jo escrivia cada dia en un diari havia explicat que Jordi Pujol dedicava els caps de setmana a recórrer el País i sembla que jo ho vaig escriure amb una certa admiració.

I el Pare va dir: 

- Llagoteries no !!!. Amb el Pujol llagoteries no !!!

Òbviament no tenia ni idea que volia dir “llagoteria” i ho vaig buscar al diccionari.

Sembla que vol dir: adulació. Tractar de seduir amb llagots. Lloança amb què hom adula una altra persona.

Germanet: Amb el Puigdemont, llagoteries no !!!

 (Continuarà)

+++

 

IMATGE: Escultura “Listening figure” (1991) de Juan Muñoz.


dissabte, de juny 27, 2020



Fotografia de Joan-Ramon Colomines-Companys la única veu crítica que va parlar en el Congrés Constituent de la CRIDA NACIONAL per la República (Barcelona, 26/01/2019).


Un tuït per al "liquidador" Jordi Sánchez

Deixeu-me escriure un petit text com si fos un tuït llarg, muntat per un fil de tuïts:


Jordi Sánchez estàs seguit una campanya de premsa organitzada amb sortida als mitjans de comunicació per explicar que dius que estàs pactant amb el PDeCat la dissolució de la CRIDA NACIONAL per la República en un nou partit on un a un hem d’afiliar-nos.

No tens cap mandat congressual de la CRIDA per seguir aquesta operació.

En el Congrés fundacional de la CRIDA ja vàrem dir que la direcció sortint era una direcció de “càrrecs de cotxe oficial” i que no farien res per la CRIDA.

Setmanes i setmanes d’una manera vergonyosa la CRIDA ha estat hivernada. No ha fet res de res de significació política.

Ara voleu liquidar la CRIDA.

Ens trobarem en el debat, si mai feu debat o simplement feu una votació digital tramposa per falta de debat i contrapesos.

Sánchez deixa de fer xantatge utilitzant la teva injusta situació de pres polític.

Sense debat, per la porta del darrera, voleu liquidar una organització i això és una postura deshonesta i faltada de tot fonament democràtic.

Puigdemont, Torra i tu Sánchez us equivoqueu i esteu destrossant un espai d’unitat que amb una altra direcció hagués funcionat.

Feu el debat i entendreu la gran emprenyada de la gran majoria de tots els associats de la CRIDA que ens sentim enganyats.

Si feu el debat i la votació de manera neta, guanyarem nosaltres.

Que no representem a ningú? Feu la prova i feu la votació, ja us vàrem donar una primera sorpresa al Congrés fundacional.

La Crida Nacional per la República no és el llogaret de ningú, per “Molt Honorable” es faci dir per raons institucionals. La honorabilitat es guanya cada dia.

Joan-Ramon Colomines-Companys




divendres, de juny 26, 2020

                                 Les commemoracions del Front

Mentre estic en plena batalla campal en l’arena política de l’independentisme a Catalunya, faig un descans i passejo dels episodis de tot el procés independentista des de la guerra fins avui, especialment en el Front Nacional de Catalunya, el Front. (He obert diferents arxius que estaven “dormint”).

Entre la història explicada per altres i les memòries també d’altres i les meves, vaig recopilant informació i sobretot intento entendre cada esdeveniment en tot aquest procés.

M’han escrit antics companys i companyes i pel que comenten, potser cal destacar de manera més o menys ordenada, les temàtiques que mai s’han explicat o que s’han explicat parcialment o explicat de manera deformada o no seguint la veritat, de manera conscient o inconscient. O simplement perquè són polèmiques.

Deixeu-me a continuació  exposar unes quantes Preguntes:

- Quan el Front va passar de front a partit. Per què? Quan va ser? Qui ho va proposar? On es va discutir? Quines foren les opinions internes? Quin document explicita aquest pas? Quin òrgan de premsa del Front explica aquest pas?

- Quan el Front va passar de front interclassista i inter-ideològic a partit socialista. El mateix que ens preguntàvem abans. Per què? Quan? Que?  Documents sobretot Documents etc.. Tot de quan assumeix Front el socialisme.

- Joan Cornudella i d’altres del Front eren maçons. Que en sabem?

- En un temps hi va haver directius del Front àcrates, que varen canviar durant un temps la línia política de l’organització. Que en sabem?

- Al Front va tenir una polèmica interna molt dura, perquè una part volia posar la paraula “SOCIALISTA” a les sigles, i una altra part no volia, creant una crisi que va fer perillar l’organització. Que en sabem?

- Quina relació real hi va haver entre el Front, els polítics i combatents bascos, en els diferents períodes?

- El Front i la cultura: Els “nostres” artistes. Qui? Com estaven implicats? El Front i l’ensenyament. El Front i la llengua.

- El Front i les finances. Els mecenes. Les fundacions. Les expropiacions. Els sous. Els alliberats. Les recaptes a l’estranger.

- El Front i el pujolisme.

- El per què Joan Cornudella va acabar com a diputat del PSC(PSC-PSOE) ? 

+++

Hi ha més punts per fer recerca històrica i per recollir memòries i opinions. Tothom que hi estigui implicat hauria de posar-se a escriu. El valor de les opinions personals de tots, tenen un valor documental enorme. (Qui vulgui ajuda que m’avisi: locampus@gmail.com ). No només informació de la vida del Front, també de qualsevol aspecte de l’independentisme als Països Catalans, necessitem relats.

Però per avui amb aquests punts ja tindrem molta feina. I si ho ressoléssim, seria una important contribució a les commemoracions del Front.●

 

IMATGE: “Behind the Walls” de Jaume Plensa. Rockefeller Center de Nova York.


dijous, de juny 25, 2020



             Llibres electrònics 
        i l’independentisme

Durant anys he hagut de suportar improperis d’algun talibà de torn perquè bevia Coca-Cola durant el dinar mentre els altres bevien vi, que jo no bec. Més improperis perquè no fumo, perquè no tinc cotxe, perquè estudio en una edat que se suposa que haig de jugar a la petanca. Més escarni perquè no esquio en un país de neu, on tinc la casa familiar. Burla perquè no camino, ni faig camí pels paratges idíl·lics, perquè la muntanya més alta que he fet és haver caminat direcció muntanya pel carrer Aribau de Barcelona continuant pel carrer Muntaner, fins a dalt de tot.

Més increpar-me perquè no suporto els que em fan xantatge amb malalties, empresonaments o altres desgracies per evitar una discussió política sincera, o els que amb la seva inclinació sensual me l’espeteguen pel cap com excusa per justificar l’injustificable en política, O més improperis perquè hi ha una diferència d’edat amb la meva parella o em fan responsable de “trencament” de matrimonis com si elles fossin tontes i no protagonistes.

O em toca els nassos aquells que expliquen històries polítiques que jo he viscut i em discuteixen fets que jo personalment n’he estat el protagonista. O no m’explico que algú em foti a parir perquè em vaig enfrontar a Pujol per la seva tebiesa nacional i avui ho faci a Puigdemont perquè s’oblida de la democràcia en els col·lectius organitzats. Etc, etc...

I així podria anar citant “coses” que algun fonamentalista diu que faig a l’inrevés. (No us podeu imaginar el divertit que és conduir per Anglaterra per l’esquerra).

Doncs bé, una d’aquestes “coses” és llegir llibres electrònics a tot hora.

Ja sé que hi ha llibreries i també sé que hi ha biblioteques. Mitja vida me l’he pesat a les biblioteques.

Però ara el “e-llibre” és el rei al meu ordinador, des de fa anys molt abans del confinament.

El “e-llibre” en múltiples versions: des de l’Adobe Digital Edition 2.0, passat pel e-PUB fins l’aplicació Kindle. Comprats majoritàriament a Amazon o llogats a la e-Biblio Catalunya.

Puc moure, comprar i llegir llibres nous o antics encara catalogats, a qualsevol hora del dia i a més amb preus d’entre un 50-75% inferiors als preus de llibreria. O sigui, tot ho faig per rapidesa, comoditat i sobretot per economia.

Doncs que passa amb els llibres electrònics i l’independentisme?

Que els llibres d’història o assaig d’aquest camp no tenen versió digital. (Potser hi ha alguna excepció, que no he sabut trobar).

No sé perquè aquesta falta d’oferta.

¿Si costa tan difondre les qüestions dels nacionalisme català de tota mena i de tota orientació, com potser que no tinguem els llibres digitalitzats?

Una altra assignatura pendent.

Els “recriminadors” de sempre, aneu a pastar fang !!!: Ja sé de la importància del llibre en paper i de la importància de les llibreries. També sé de la crisi econòmica producte de la pandèmia.

Però al segle XXI el llibre digital per a ordinador, mòbil, tauletes o altres estris lectors electrònics, són essencials.

I avui l’independentisme de recerca històrica o l’independentisme d’assaig o l’independentisme divulgador o l’independentisme combatent ha de deixar d’anar en carro i pujar definitivament al món digital.


dimecres, de juny 24, 2020


Cornudella i el Segon Vals

Mentre intento recordar sobre Joan Cornudella, el cinema i la literatura, deixeu-me penjar un vídeo que em recorda el polític.

Joan Cornudella fou  el precursor de l’independentisme català modern, del que encara ens falta un retrat complert i amb el que vaig compartir moltes dèries: com el cinema.

En el vídeo hi ha una escena de la pel·lícula “Anna Karenina” (2012) de Joe Wright, en el que la música “The Second Waltz” composada per Dmitri Shostakovich n’és la protagonista. El director André Rieu dirigeix la “Johann Strauss Orchestra”. Els actors Keira Knightley i Aaron Taylor-Johnson, a més de la sueca  Alicia Vikander apareixen en l’escena.

Cornudella era molt fan de l’escena del mateix ball en la pel·lícula “El Gattopardo” (1963) de Luchino Visconti on Burt Lancaster i  Claudia Cardinale broden el vals.

Però si Cornudella hagués conegut l’actriu Alicia Vikander hagués flipat, com ho va fer amb Maria Schneider de la pel·lícula “L'últim tango a París” de Bernardo Bertolucci.


dilluns, de juny 22, 2020

Pallach

Estem en un moment polític molt transcendent a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans, i jo estic en plena revisió de moltes coses. Estic a la política activa, a la cuina de l’independentisme, però de vegades m’apropo a la memorialística per entendre el recorregut de la nostra lluita.

El 11 de gener de 1977 va morir Josep Pallach i jo vaig publicar l’endemà, un article al diari “Avui” homenatjant a Pallach i pel que veig ara, era un text que anava “per feina”, per feina sobre la política del moment.

Vàrem plorar Pallach en la intimitat, però públicament l’homenatge fou de política pragmàtica, de fet com era Pallach.

La repesca de l’article, l’acompanyo d’una fotografia del gran Manel Armengol que em va fer a mi, en el moment de respecte davant el fèretre de Josep Pallach en els locals del seu partit: el Partit Socialista-Reagrupament.



 Article de l’any 1977

 Pallach i la unitat socialista

De segur que hi ha un fet que la gent no pot ni sospitar de la vida política de l'oposició: són els lligams, els estrets lligams que s’han creat a nivell personal entre els més diversos polítics durant aquests anys de lluita. Em refereixo és clar, entre polítics de partits diferents, àdhuc d'ideologies diametralment diferents.

A més de les intimes relacions creades en moments de repressió més dura, com per exemple la presó o l’exili, em refereixo a aquelles relacions produïdes a través del contacte constant ens els organismes unitaris com són l’Assemblea de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques o la Comissió de l'11 de Setembre.

És sensacional observar i sobretot veure, que després de contactes, reunions i debats moltes vegades produïts en tensions i crítiques duríssimes, s’obri un període de distensió i de relaxament. Apareix el contacte personal.

Els qui fem política quasi d’ofici podem arribar a conèixer i de fet coneixem no solament les manies i els tics característics, l'estil de parlar i també la frase més repetida, sinó que, a més, mil·límetre a mil·límetre, podem preveure les reaccions de cadascú perquè ens coneixem quasi tots dins i fora de l’arena política.

La valuosa lluita unitaris a Catalunya doncs ha produït també un entrelligat de relacions personals. L’aglutinant inicial i de base és que tots som i ens sentim d’oposició, defensant avui conjuntament la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d'Autonomia.

És així com he conegut Pallach.

Un polític al qual he tingut un profund respecte tot i que hi discrepava en gran quantitat de coses.

Ha estat l’home polèmic dels darrers temps que com ningú ha sabut encaixar-les totes i moltes vegades donar-hi la volta. M’he de treure  el barret davant tot polític que juga amb les cartes destapades, criticant obertament, això no vol dir que no discrepes del contingut de les crítiques. Però s’ha de reconèixer l’empenta.

Pallach ha representat i el grup en que militava ho continua  representant el socialisme moderat de Catalunya. És un partit majoritàriament socialdemòcrata amb una part socialista. No es tracta de cap atac ni de definició sectària, pel fet de ser jo militant del Partit Socialista sorgit del Congrés constituent, sinó que és una transcripció de definicions del mateix grup de Pallach.

Són una tendència socialista que participa en aquesta diàspora socialista de Catalunya.

Diàspora que per a mi és un fet.

El gran Partit Socialista Català estructurat amb tendències encara s'ha d’orquestrar.

Aquest partit que amb credibilitat amb voluntat de mobilització i preparat per a governar ha transformar la nostra realitat cap a  l’alliberament nacional í el socialisme, encara és a les beceroles.

Diguin el que diguin els sectaris de torn o el màrqueting polític.

Hi ha diversos partits que reclamen el socialisme, alguns són més importants i representatius que d’altres, tots ells donen aspectes diferents al socialisme, tothom creu tenir la veritat. La dispersió és decebent.

Però aquest partit amb tendències que enquadri i mobilitzí la gran majoria dei nostre poble —des de demòcrates avançats que potenciïn socialisme, passant per socialdemòcrates de dreta, socialdemòcrates d'esquerra, socialistes llibertaris, socialistes d’esquerra i esquerranistes socialistes— s’ha d'articular. És una responsabilitat històrica que no assumir-la pot repercutir desfavorablement ara i sobretot en el futur en les classes populars i treballadores. Tots plegats en són corresponsables.

Mort Pallach, el socialisme moderat ha quedat decapitat i això és una greu pèrdua a més del que representa per el seu partit, per al socialisme en general. Perquè no siguem ingenus ni comentem nous errors, no es tracta d'aconseguir trànsfugues d'aquest vaixell ara sense capità, ni de fer treball fraccional. Es tractava, es tracta i es tractarà d'unir socialismes en la diversitat, no de cruspir-nos militants sinó de fer una unió cap a la creació d un partit amb tendències. Però no tendències simbòliques o emmascarades, sinó articulades i ben definides que puguin totes elles, com un enorme rasclet, estirar i interessar tot et nostre poble cap al socialisme i l'alliberament nacional. Siguem clars, els socialdemòcrates han de fer de socialdemòcrates, els esquerrans d’esquerrans, units a traves d’un programa polític inequívocament socialista o sigui també d’alliberament nacional i cohesionats per una organització.

Tot aquest treball sense Pallach encara pot ser més difícil del que ja era. Esperem que la seva tasca hagi deixat un bon equip capaç de coprotagonitzar juntament amb altres partits socialistes, aquesta empresa.

Calen moments de solidaritat. Adéu Josep.


Joan-Ramon Colomines-Companys

Publicat al diari “Avui” del 12 de gener de 1977.

dijous, de juny 18, 2020


CRIDA Nacional 
per la República:
entitat sense 
respecte democràtic ? (1)


Aquests son els responsables de la CRIDA Nacional per la República. Ningú passa comptes als seus associats, a la seva militància. Hi ha respecte democràtic?

Impulsors Honorífics:

El President a l’exili, Carles Puigdemont i el President de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra.

Govern de la Direcció Política de la Crida:

President: Jordi Sánchez

Secretari General: Toni Morral

Membres: Laura Borràs, Elsa Artadi, Gemma Geis, Pilar Calvo, Marina Geli, Pep Andreu, Ferran Mascarell, Albert Batet, Damià Calvet, M. D. C. Marques-Pinto, M. Àngel Escobar, Jordi Pairó, Irene Negre, Rosario Palomino, Assumpció Castellví, M. Àngels Cabasés, Montserrat Morante, Josep Ferrer i Gerard Sesé.  

Analitzem-ho tot al detall, punt per punt, persona per persona.

Aquí començo una nova sèrie en aquest blog, d’aquest serial d’enganys, clars obscurs i “assassinats “ polítics.

Inicio amb un crucial espòiler: Avui la CRIDA és un cadàver polític, que cobra cada mes una quota als seus afiliats i un equip administratiu i polític de professionals cobra pels seus serveis.

Tot legal, tot moralment indecent i totalment inútil per fer militància independentista unitària i eficaç.

Aquesta entitat és la prova del cotó per veure que hi ha polítics -elles i ells- totalment incapaços de crear organització i d’adquirir un compromís militant col·lectiu.

És pot arreglar la situació?  Encara hi estem a temps? 

+++

 

AVÍS IMPORTANT per informar al lector: Jo estic associat a la CRIDA Nacional per la República i no em passa pel cap sortint-ne, pago la meva quota i no puc arribar internament, perquè no em deixen, a tots els associats per debatre el que està passant. Ho remarco perquè veieu que possiblement serè subjectiu. Però a mi no em llegeixen menors, per tant tots sabreu destriar les informacions, les opinions i les vendettes.

També cal saber que he demanat públicament la dimissió del President de la CRIDA Jordi Sánchez i del seu Secretari General, Toni Morral com ja vaig expressar en aquest mateix blog el passat dia 12 de juny.

 El meu e-mail directe per suports, crítiques i denúncies: locampus@gmail.com

 (Continuarà)


dimecres, de juny 17, 2020




La Festa d’Aran

Avui a la Val d’Aran celebra el seu 11 de setembre i ho explico així per a tota aquesta colla de patriotes catalans que passen dels aranesos.

Vergonyosos els programes informatius de TV3, la nostra televisió pública, que un dia com avui a aquesta Festa no hi dedica uns espais generosos, només una càpsula informativa del viatge del President de la Generalitat Quim Torra a Vielha.

Almenys aquest any hi va el President, abans hi enviaven qualsevol Conseller o en altres èpoques hi enviaven el únic fill de Pujol que no hi ha dubte que és un xoriço, que en aquell moment tenia les responsabilitats governamentals del govern i diem-ne la “carpeta aranesa”.

A mi les festes, les processons i tota la pesca litúrgica m’interessen ben poc, sinó m’interessa ni la catalana, tampoc m’interessa l’aranesa.

A mi el que m’interessa és Aran com a País, com a Pàtria i com part de la Nació Occitana.

Molts pixapins de Barcelona i de totes les capitals de comarca de  Catalunya es pensen que un aranès és un català, i no ho és: és un aranès i punt. Com un català no és espanyol, és català i punt.

I a més es creuen que Aran és una meravella de paisatge, amb muntanyes espectaculars, llacs i tot de meravelles naturals. Ah!, sense oblidar la neu !!!. I els pixapins també s’equivoquen, el més important de la Val d’Aran és la seva gent. La seva GENT, en majúscules.

Dones i homes carregades d’història i de respirar aire net, que quan veuen un català, pensen: -Ara el fotérem.  

Perquè un aranès a més de tenir un temperament d’ós bru fort, té una vessant foteta a l’estil de “fer-se el suec”, o “fer-se l’andorrà”, que és una altra modalitat de passar de nosaltres. “Fer-se l’aranès” és un concepte potent de passar i enforquillar-te quan convé i un català inconscient pot arribar a fer-s’hi mal, en tota aquesta operació ancestral. (Sempre hi ha l’aranès modernet que dirà que tot això no és veritat. Problema de desarrelament, el seu).

No només és la nostra culpa de no saber res essencial dels aranesos, a part de quatre obvietats, o de creure que és una estació d’esquí o que els aranesos lliguen els gossos amb llonganisses. També la classe política aranesa és culpable de no explicar-se més. I també perquè hi ha una classe política aranesa que ha vingut a la capital catalana a fer carrera política i el primer que ha fet és des-aranitzar-se. No cal dir noms.

El Síndic d’Aran, el President d’Aran, tant si es convergent, socialista o està pintat del color ideològic que sigui, si ho féssim bé els independentistes de pro, hauríem de considerar-lo com la segona autoritat d’aquesta nostra “Autonomia” que s’hauria de dir de “Catalunya i Aran”.

Em perdonareu perquè quan parlo d’Aran no sóc objectiu, sóc profundament subjectiu. Aran és per a mi un País molt estimat. On he estimat com mai. Quan a les quatre de la matinada cada dia editàvem un diari en aranès i amb un fred descomunal començàvem a repartir-lo pels pobles, cada dia era contribuir amb un petit gra de sorra a que una cultura fos viable en termes moderns. I això marca per sempre.

Jo m’he fet gran a Aran i no per les muntanyes, ni pels llacs, ni pel cel tant net, m’he fet gran per la seva gent.


dilluns, de juny 15, 2020


En defensa de Laura Borràs (2): 

Joc de trilers

La Laura Borràs està molt nerviosa i és normal, perquè li estant fent una enorme mala pesada repressiva i no només l’imputen, sinó que pretenen destruir-ne la seva reputació professional com a gestora, com a política i com a dona.

Esquerra Republicana de Catalunya hi suca pa en aquesta cacera i també llença tanta merda com pot sobre la Borràs.

La gentussa d’ERC més menyspreable és Sergi Sol, el que es ven pels llocs com l’entranyable amics de l’Oriol Junqueras i simplement n’ha fet últimament una biografia o n’ha estat Cap del Gabinet de comunicació, quan Junqueras era Vice-president del Govern.

Ara ens fa creure a tots, a l’audiència de TV3 inclosa, que és el portaveu in pectore de Junqueras. Sergi Sol no solament disparà piules enverinades contra la Borràs, sinó que a més disparà a l’engròs: sentenciant contra la Borràs que “ ...És intolerable que algú es vulgui embolcallar amb l'estelada per amagar un cas de corrupció”.

És igual si la Borràs l’hi han muntat una acusació falsa a base d’informes policials carregats d’enganys. És igual. El que també sap greu és que esquitxa a Junqueras, perquè sembla que beneeixi les acusacions del senyor Sol. Perquè encara esperem la desautorització d’aquest ventilador de merda que rep la senyora Borràs, que a més rebem tots els que militem amb ella. (Silenci de Pere Aragonès i de Marta Vilalta).

La Laura Borràs està nerviosa i comet errors, però no petits, sinó de l’alçada d’un campanar.

Tant i tant està present la Borràs a Twitter contestant quasi un a un, a qualsevol que se li insinua, que al final fa un striptease brutal.

Agafem-ne un exemple:

Piulada 1: La Borràs contesta un incordi i escriu ella:

Text: I per a tots els qui em digueu alguna cosa semblant a ‘ets govern’, ‘el teu partit’ o similars: 1) no sóc al Govern 2) no tinc partit i 3) els Mossos van fer-me una investigació il·legal com a policia judicial per ordre d’una jutgessa incompetent. Així que estalvieu-vos-ho

Piulada 2: Contesta una dona anomenada Pilar Carracelas que de vegades sento en alguna tertúlia i que serà interessant saber quin és el procés perquè estigui a tants llocs mediàtics. És com una Rahola però en versió més moderna i amb més mala llet. La Rahola és la Verge Maria al costat de la Carracelas.

Text: Si que tens partit. Atès que no et vas guanyar el lloc, et va posar Puigdemont. El mateix que va triar el candidat que l'havia de succeir al govern. Responeu a les mateixes lleialtats. Tots sou part del mateix. Ets partit i govern. Deixeu d'intentar enganyar la gent.

I té raó la Pilar Carracelas.

Per una vegada, ho faig poquíssim amb contingut polític combatiu, no me n’he pogut estar i he escrit a Twitter.

Text: Laura Borràs el que diu la Pilar Carracelas té raó. És la única vegada que té raó. Ens insultes a tots els que militem a l'Espai Puigdemont. A més ets directiva de la CRIDA. Tota la meva solidaritat, però estàs perdent els papers.

I així és.

La Borràs no viu el partit, ni la organització, ni l’associació, ni l’Espai comú: ella soleta, pels seus ovaris.

I aquest és el càncer de “l’Espai Puigdemont”.

Tants caps tants barrets. Tothom per lliure: els maleits “independents”.

Recordeu aquells espectacles que quatre egos rampants volien ser candidats a l’alcaldia de Barcelona per part de Junts per Catalunya? Ara encara va igual.

“L’Espai Puigdemont” s’ha convertit en una jungla de gent perduda, caminant fent cercles i pensant que son els millors i els més lliures, perquè van sols. Una colla d’insolidaris que no fan ni partit, ni organització. No són “lliures”, ni “independents” son uns liberals insolidaris competint tot el dia i mirant de reüll el retrovisor, no sigui cas que els companys/es els apunyali.

El que em fot més, és que tots aquests son part de la meva gent i perquè els aprecio, una i altra vegada, els hi fotaré canya fins que rebentin.

Per “liquidar” en Sergi Sol i tota la seva tropa. Per afrontar la repressió espanyola. Per construir independentisme: es necessita organització. OR-GA-NIT-ZA-CIÓ.

Una organització pròpia, sobirana i útil i no voler pispar el partit PDeCat perquè és una ganga com organització ben lligada al territori. Així no es fan les coses. Espero que aquests convergents camuflats del PDeCat no aflaqueixin, no es deixin enredar pels nostres trilers i simplement col·laborin lleialment de manera confederada. O “l’Espai Puigdemont” serà confederat o no arribarà ni a les eleccions.

Ja n’hi ha prou !!!

Repetiré la frase del nostra cantant que més confusió ens ha creat, a veure si escolta la seva pròpia sentència: “No és això companys, no és això”.

+++





“Eclipsi” (1988), poema visual de Joan Brossa.

diumenge, de juny 14, 2020


       Toni Aira ataca

 Acabo de llegir el llibre de Toni Aira titulat “L’altra guerra de successió” i amb el subtítol  L’hegemonia més disputada”. L’he llegit en la seva versió digital Kindle d’Amazon. (Subratllo l’origen digital de la meva lectura, perquè alguna vegada m’he trobat amb una versió diferent en paper del suposadament mateix llibre).

I de fet això podria passar en aquest llibre, que clarament està escrit i suposo editat en digital, abans de l’alerta sanitària i que si hagués estat escrit després del confinament, podria portar matisacions de com s’ha comportat el govern Torra i els partits que li donen suport. Perquè agradi o no, res serà igual després de la pandèmia.

D’entrada haig de confessar que Aira no es àngel de la meva devoció. És un d’aquest tertulià que em fa pujar la pressió quan l’escolto, sobretot perquè creu conèixer el món convergent i post-convergent, en especial per la seva feina de quan va ser director de comunicació del PDeCat l’any 2017. Però crec que va mirar, però no va veure.

-Apa!!! Em direu. -Sent cap de comunicació no va entendre els seus? Això és possible?

-Hi ha precedents. Jo contestaria.

- Mireu sinó el que fou diputat del PP Ricard Fernàndez Deu, fou director de comunicació d’una de les campanyes del President Pujol. Jo sempre vaig dir que no entenia res o ho va entendre tant bé, que escandalitzat és va fer del PP.

De fet sóc injust amb Toni Aira. L’impresentable sóc jo, un envejós de vol gallinaci, que no suporta això que en diuen “Els Spin Doctors” que van de modernets i que citen sèries televisives sobre el Vaticà. Els que hem estat cap de gabinet i cap de comunicació de consellers i ministres ens fot que ens alliçonin, però de vegades val la pena perquè el llibre de Toni Aira: és bo.

És un llibre en dues parts: una sobre els Convergents i l’altra sobre Esquerra Republicana de Catalunya.

De la part dels convergents als qual ha servit, no en té ni puta idea, en canvi dels d’Esquerra en va fa una descripció positiva molt adequada i es permet donar-los-hi consells.

No exagero dient que és un convergent que no entén els convergents. Politicologicament: Ni gota.

Citar noms, citar dades i dates, citar off de records no fa que entenguis un fenomen social. El periodista Aira explica el paper de colors que embolica la caixeta on hi ha el “cor convergent”, que ell en diu “gen convergent”, però no en sap explicar la seva evolució.

Per exemple: ¿Es pot explicar l’evolució de Convergència al PDeCat amb el lideratge del President Mas, sense explicitar la transformació com a partit autonomista a partit independentista? Les seves profundes conseqüències internes? Doncs no, però Aira tampoc ho fa.

És pot explicar la transformació dels convergents d’una Convergència inter-ideològica a una Convergència liberal fins a pràctiques de liberalisme més salvatge? No i Aira tampoc ho explica.

Explicar la Convergència post-President Pujol com un embolic de sigles i de fracàs d’identitat corporativa, segur que és veritat, però és la sanefa d’uns elements més profunds. El canvi de Mas fou ideològic i de contingut en reivindicació nacional.

Seguim: Puigdemont no és que tingui al·lèrgia a la disciplina de partit, té un greu problema de concepció democràtica de com treballen els partits i de com funcionen les feines cooperatives. Les caricatures de fer de President Pujol del “ordeno y mando” només fan gràcia al programa televisiu de Polònia.

No és possible avui analitzar “l’Espai Puigdemont” sense saber explicar bé la diferència entre l’independentisme de bloc nacional i l’independentisme de classe.

Aira que segur és una bona persona, analitza als protagonistes camuflant les seves debilitats i els seus propis objectius. Mireu l’ex-alcalde de Figueres, l’ex-Conseller Vila no és que volgudament va descavalcar del projecte Puigdemont, va descavalcar del projecte independentista. El conseller va passar d’un govern independentista, a dir que treballaria per un referèndum d’autodeterminació en el que votaria que NO. (No m’ho han explicat, ho he sentit en directe). Aquesta era l’esperança blanca dels convergents? Això no quadra.

El llibre fa una radiografia d’ERC molt acurada que després de llegir el seu capítol, he preguntat ràpidament on m’havia d’apuntar per ser d’Esquerra. Renoi que bé ho fan !!!.

O no tant bé? O vostè torna a no entendre la història de l’independentisme. Torna a fer el que han fet molts directius d’Esquerra: que l’independentisme comença amb ells.

Tant està equivocada la idea maxacona dels puigdemontistes de parlar “d’unitat” com un fuet acusador, com de “la unitat o eixamplar la base” que fan els junqueristes. Això no és una lluita de galls, com diuen alguns.  Fins i tot hi ha qui acaba, renegant dels partits polítics tornant a un nacionalisme independentista català sacralitzador de les essències més reaccionàries.

De talibans n’hi han a tot arreu, però les diferències dels dos grans partits independentistes són de Model: son dos models diferents.

Li ben asseguro que si els d’ERC m’han de portar a la independència m’hi apunto ja. Però ja els hi pot donar consells per millorar, perquè acabaran com sempre fent President a qualsevol Montilla de torn. Perquè vostè senyor Aira no ho explica, però avui el discurs dominant de l’esquerra a Catalunya el capitalitzen els Comuns. L’hegemonia de discurs és dels Comuns.

I Puigdemont? No sap on va. Ara fa llibres de memòries, un altra pinyol que ens haurem d’empesar.

Un bon llibre el de Toni Aira que caldrà que jo en faci una segona lectura, però no per explicar-ne les primeres impressions en un blog com ara, sinó per fer-ne un debat. Sobretot perquè tothom fuig dels debats de veritat, però no de la tertúlia matinera.

Ara que ve Sant Jordi de juliol, un llibre per comprar.