Escric aquest text minuts desprès d’haver vist i escoltat en directa tota la roda de premsa del portantveu del Vaticà Federico Lombardi donant explicacions sobre la renúncia del Papa Benet XVI. Qualsevol professional de la comunicació hauria d’haver escoltat aquesta roda de premsa : d’una filigrana enorme i d’una ponderació envejable.

Si visquessin els meus pares avui seria un dia molt especial, com molt especial ho està sent a nivell universal i a nivell mediàtica. També serà de llibre d’estudi, veure com els titulars de la premsa mundial, en les seves versions digitals, anaven afinant les capçaleres i d’uns immensos titulars que deien “Benet XVI dimiteix”, s’ha passat a “Benet XVI renúncia”.

Diguin el que vulguin, aquesta renúncia és una revolució pel Vaticà i ho acabarà sent per tots nosaltres. Amb la renúncia hi ha tot un missatge més profund i que l’acaba fent singular al sacerdot Ratzinger.

Jo que hagués estat un excel·lent capellà, molt interessat per la teologia i per la justícia social, no em deixa indiferent res del que està passant. 

La premsa universitària i jo en particular, ho tindrem malament a la Facultat de Medicina de la UdL si guanya a Degana la Doctora Rosa Soler. Perquè a més: guanyarà i ho farà de carrer.

La candidata Soler, que és el “Degà sortint” però en versió dona, no ha volgut participar de ple en una contesa electoral de una universitat moderna i democràtica. Ha refusat participar en qualsevol debat públic adreçat als estudiants i professors de la Facultat i sobretot ha refusat participar en un debat amb l’altre contrincant, el Dr. Prat.

Desprès parlen de desafecció dels estudiants i professors en els temes de gestió universitària !!!. I la Dra. Soler no sap que una Degana és un càrrec públic i per definició ha d’incloure donar informació i transparència. I jo diria: propiciar la participació, i debatre en un context universitària és la pedra angular d’una gestió sana.

Tornen els mateixos que ja estaven al deganat, quasi 6 anys, i sense discussió, sense passar comptes, ni fer balanç de res, se n’anirà el Degà sortint i amb tot igual, canviaran el vèrtex del dalt per una senyora.

I dic senyora i dona, perquè els masclistes de torn, entre acudit i acudit a l’estil del follonero d’una Tuna de Facultat, ens diuen que ara convé a la direcció de la Facultat: una DONA . Com si la Margaret Thatcher no fos una dona, o dones han estat Rectores i Deganes de facultats catalanes d’un reaccionarisme i ineficàcia total. Ser dona i maca, no és garantia de res. De moment només sabem de la Dra. Soler que és una bona científica, però el que també sabem és que no en té ni idea de com tractar la premsa i sobretot la premsa universitària, ni d’estimular la participació. (Això sí, no tardarà ni dos segons, quan sigui Degana, de sortir al diari o la tele del “Segre” a explicar-se, sense haver-ho fet en directa a la comunitat universitària. Al més pur estil “Rector Roberto Fernández”).

El Doctor Prat molt més preparat en gestió i educació mèdica, perdrà les eleccions, perquè està fora dels lobbies i el corporativisme de la Facultat. Perdrà perquè ha enfocat malament la campanya electoral. Perdrà perquè no té un equip ben lligat. Perdrà perquè cap alumne el votarà a la Junta. Un outsider quan és una qüestió de parcel·les de poder, està condemnat a perdré sempre.

Continuaran els mateixos governant la Facultat i jo no podré fer el Doctorat en Educació Mèdica, com passa ara, per raons burocràtiques i discrecionals, que ningú arregla. S’obre un període trist.

--------------------------------------

[Eleccions a Degana o Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida el proper dijous 14 de febrer. Vota la Junta de Facultat].

locampusdiari.com

Carta a Josep Tort, Comissari de “L’Any d’Occitània 2013” a Lleida:

Un "Any" menys 37 dies

Benvolgut Josep Tort,

Estem a 7 de febrer i l’Any d’Occitània de Lleida no apareix en lloc.

A nosaltres ens preocupa aquesta situació i en les reunions de l’Associació Vivència Aranesa ens pregunten que passa en aquest “Any” i certament la delegació de Lleida no en sabem res.

A la Paeria i l’Alcalde Ros quan ha promogut una commemoració el primer que ha fet és nomenar un Comissari i convocar a la societat civil a traves d’entitats per fer una commemoració plural i el màxim d’unitària possible. I també ha obert  la possibilitat de disposar d’ajudes econòmiques per fer costat a que es facin tota mena d’activitats des de la societat civil.

Aquest Any d’Occitània és atípic. Tot sembla oficial quan es faci alguna cosa. Res de nou. Els que ens dediquem a l’occitanisme anys i panys a Lleida, no ens dieu ni paraula. (Tot i que estem apretant des de l’any passat).

Sincerament, no sé el que està passant, però el que ja sabem es que és un “Any menys gener”. Per que s’ha anomenat “Any” sinó serà anual?

Ni els occitanistes de Lleida, ni un any de projecció com aquest es mereix, aquesta ineficàcia.

Nosaltres hem fet editorials a les nostres publicacions, escrits i xerrades, celebrant aquest “Any d’Occitània”, felicitant a la Paeria i de moment, res de res.

És una llàstima, caldria trobar un punt d’encontre i començar ja a projectar l’Any d’Occitània al carrer. Hi ha una línia de comunicació i màrqueting per aquest “Any”?.

Un “Any” és una gran projecció d’imatge i la gent del Turó de la Seu Vella, de moment, no en surt gaire ben parada. I també és una llàstima perquè ens estimem la Seu Vella.

Salutacions,

Joan-Ramon Colomines-Companys

President de l’Associació Vivència Aranesa

Fer de blogger en blogs corporatius d’empreses és una tasca summament complicada. No estàs sol, tens un equip enorme de gent que et mira, opina, et condiciona i et diu “sí” o “no” funciona el text i la part gràfica. Un Copywriter d’empresa té a sobre o al costat: un responsable de comunicació, un responsable de màrqueting, un “Product Manager”, un “Community Manager”, un dissenyador d’art, un responsable de publicitat i uns directius, i si l’empresa és gran o petita però familiar, tens tota una parentela, que no és la teva, que opina.

Escrius 300 paraules a cada post i almenys 8 persones opinen. Si tens la sort que entenen que és un blog i l’univers de les xarxes, no hi ha problema; però si tens la mala sort que encara són analògics, estàs mort.

A la Facultat de Ciències Politiques em varen ensenyar poder parlar, -amb exposició i argumentari- fent de personatge imaginari de qualsevol ideologia. Davant un ítem, per exemple sobre avortament, puc parlar durant hores com un lliberal, un socialista o un anarquista, per dir-ne uns quans, o encara més matisat com un socialista d’abans de la caiguda del mur de Berlin o de desprès. Etc., etc ...

I un blogger corporatiu és igual:  pots fer de dona, gran o petita, de senyor madur o de jovenet, de gripau o de granota. Tot depèn del teu treball previ d’estudi del que vas a escriure.

Només aquí, escric com em dona la gana o no.

Segur que existeix en Joan-Ramon Colomines-Companys ? perquè a la xarxa he vist almenys un altre blog, amb nom i foto del tal Joan-Ramon Colomines-Companys.

Ja fa temps que estic en plena carretera i els altres han pintat la ratlla sense preocupar-se de trepitjar al personal.

I una merda si algú es pensa que em tombarà per edat.

Que als 60 algú es pensi que ja només serveixes per la petanca i poc més, és com si algú pensa que la dona només serveix per la cuina i poc més. Sí, sí és així ...

Els haurien de tancar per imbècils els que es jubilen de mentalitat i els que et jubilen els haurien de penar per atemptar als drets humans.

Pregunta test d’un nen repelen d’un Global Media:

Quina de les següents xarxes socials elegiries per conduir una campanya B2B?

1. Xing,  2. Facebook,  3. Linkedin,  4. Twitter,  5. Totes les anteriors són correctes.

Com diu el Manifest:

"...Els mercats són converses, i la conversa és foc. Per tant, el màrqueting està cremant. "

És impossible fer periodisme per a joves o potenciar la independència del teu país, sinó estàs “cremant”.

En la feina de premsa també fas anàlisi, com escrius textos d’opinió. I vet aquí que les relacions personals t’ho condiciona tot. Tant en positiu com en negatiu. Com més a prop i tracte personal tens amb el subjecte que analitzes, més difícil t’és dir-ne alguna cosa critica en negatiu. Fins i tot, dient aquesta crítica amb diplomàcia i respectant totes les normes de civilitat.

Com exemple em passa ara, (i ho explico en genèric sense concretar de qui parlo): una directora d’Escola universitària no es presenta a la reelecció del seu càrrec perquè esta embarassada i vol dedicar-se en exclusiva a la família. ¿Ara com explicaré res crític en negatiu d’aquesta senyora, si la bona dona ha entrat en una etapa feliç i molt desitjada per ella?. Però això no treu que hagi estat una Directora grisa, sense lideratge i que es mereix una bona repassada.

Curiosament a les Terres de Lleida com a arma política i acadèmica es pràctica el “ninguneig” (en bon català seria el “menyspreu”) o sigui el no tenir-te present en res d’una manera premeditada i conscient. I és curiós que no vegin  que és més fàcil desmuntar o desactivar la crítica tenint a prop al crític, que no arraconant-lo.

Si un alt càrrec o funcionari a més de fer-ho malament , et “ninguneja”, no et fa res anar a sac, no tens ni la mínima mala consciència.

Ha estat un esdeveniment important l’aprovació solemne al Parlament de Catalunya de l’afirmació de la “sobirania del poble de Catalunya” i de marcar el  començament formal del procés del dret a decidir.

Hi ha molta feina per fer i tothom caldrà arremangar-s’hi. Aquest 2013 serà un any de pedagogia del procés i el 2014 serà l’època del referèndum.

Aquesta pedagogia l’haurem d’introduir al món socialista del PSC. Lleida és territori PSC i sobretot PSOE. La Universitat de Lleida és la menjadora i el lloc d’acolliment per socialistes que han perdut un càrrec i el Rector n’és el primer que en fa aquesta recollida. S’hauria de tenir cura i tracte exquisit, no per arraconar-los a que siguin uns vulgars “palanganeros” dels fatxes del PP i del de Ciutadans, sinó que de forma natural “surtin de l’armari” i es col·loquin al costat del dret a decidir i molts al costat del sí per la independència.

El cas de l’Alcalde Ros és paradigmàtic. Amb mà de ferro manipula, subvenciona i arracona qui no és dels seus a Lleida. A nivell nacional va de catalanista i víctima de l’aparell espanyolista del seu partit, ara a Ros se li ha de fer pagar peatge: si vol que se’l consideri demòcrata pel dret a decidir ha d’airejar Lleida i “jugar” a la participació real, deixant que el pluralisme floreixi.

D’entrada comptador a zero: tothom demòcrata pel dret a decidir, fins que no es demostri el contrari. Recordem-ho: any de pedagogia i mà estesa.

Unes eleccions sectorials

A la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida hi hauran eleccions a nou Degà o Degana. S’hi presenten la doctora Rosa Soler i el doctor Joan Prat. Dos models totalment diferents de com potenciar uns estudis de medicina i de ciències de la salut, en general.

Serà interessant posar tot l’univers de LO CAMPUS a disposició del debat. Però ens podem trobar que no hi hagi debat, no només en les nostres publicacions, sinó en general, perquè no interessi aprofundir els models. Seria una llàstima i un deteriorament de la qualitat democràtica de la Facultat.

Fa deu anys una espècie de diari digital de dretes fet des de Barcelona, amb un total menyspreu, desprès de calumniar-me una i altra vegada,  escrivia sobre mi:  “ ... i ara diu que escriurà un blog...”.  Jo m’ho llegia des de Florència on vivia i vaig pensar que aquells brètols encara no sabien el potencial d’un blog. Ara cap periodista s’atreviria a dir que escriure un blog és una excentricitat. Alguns han de llegir-nos per saber de que va la cosa.

Deu anys desprès segueix aquest blog, escrit de manera irregular, -segons ànims i temps-, i m’ha convertit en un “blogger professional”. No del meu particular dietari, sinó de blogs especialitats de múltiples temàtiques. El més catxondos diran que faig de “negre”, en l’especialitat se’n diu un copywriter o en llenguatge col·loquial un “copy”. Ja de jovenet feia de “copy” en una agencia de publicitat, que en va acabar enviant a Anglaterra a estudiar durant quatre anys.

Centrant-me en el món acadèmic : un Rector, un Degà, un Director, un Cap d’Estudis, una autoritat acadèmica o de gestió universitària que no tingui el seu propi blog, (o plataforma similar) i no transmeti opinions personals contínuament, és una autoritat del segle dinou o vint. Seria una autoritat sense veu directa, ni coratge,  per tant l’estudiant el veu com un “carrossa” a no fiar-se’n.

Us adjunto el text de la meva primera columna d’opinió personal que surt a LO CAMPUS DIARI :

LA columna

del director:

“Construint LCD 1”

Fa una setmana que hem engegat LO CAMPUS DIARI (LCD) i tot hi tenir tota mena de reflexions escrites i discutides de com ha d’anar aquest projecte de premsa universitària; tot hi tenir clar la tecnologia d’aquesta multi-plataforma amb diferents versions per a Web, Ipad i mòbil; encara hem de trobar el to i l’estil del text. Del text i de la presentació gràfica. Perquè aquest tipus de periodisme també és gràfic. Perquè el lector objectiu, que és el jove universitari, que  no només és carn de xarxes socials i de la imatge a traves de diferents suports amb pantalla, a més és víctima  del reduccionisme del PowerPoint a l’Aula, sobreutilitzat per una multitud de professorat inepte en la seva expressió oral i inepte en generar empatia als seus “espectadors” o sigui els seus alumnes. La bandera per alguns seria “Less is More" o sigui poca lletra, poca imatge i poc de tot, per no avorrir al personal que li fa mandra navegar en un mar de notícies i opinions. Nosaltres busquem exactament el contrari: Oferir-ho tot i que el lector es munti la seva pròpia pàgina a la carta, utilitzant la finestreta de “Cerca a LO CAMPUS DIARI”.

Joan-Ramon Colomines-Companys

locampusdiari.com

Quan escrivim premsa universitària fonamentalment ho fem per a gent jove. Tant la informació com la opinió han d’atrapar al lector i si potser, fidelitzar-lo. I com fer-ho?

Les dades diuen de la poca premsa que els joves catalans llegeixen. Llavors?

Claredat, transparència, valentia d’explicar-ho tot, són algunes pràctiques que valora el lector. Però també sabem, que hi ha temàtiques que mobilitzen al jove en general, no només al compromès, com per exemple la música.

Que posem a la portada ? La fotografia d’un "Rector qüestionat" o un cantant de moda?

Fins on podem arribar, sense “vendre’ns”?

Perquè tanta tirallonga? 

Doncs perquè confeccionant el sumari del proper LO CAMPUS s’ha proposat de parlar de les tendències dels “ Jeens” a la Universitat de Lleida, i de mitges i de pantys que predominen a les Facultats i Escoles.

Frívols, oportunistes o un periodisme fresc i actualitzat?

Necessito opinions. Gràcies.  

Avui comencem la versió Beta del primer diari de premsa universitària que recollirà les noticies de les 21 universitats de parla catalana : 
LO CAMPUS DIARI.

Es ja des d’avui una publicació digital que es pot veure ara mateix amb versió Web, versió ipad (a traves de tauletes tàctils) i versió mòbil, que ve de la revista LO CAMPUS.

Inicialment a LO CAMPUS DIARI dominaran materials sobre activitats dels universitaris de les Terres de Lleida, per acabar d’aquí un parell de setmanes, amb noticies de la resta de universitats públiques i privades de la resta de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer.

Malgrat que una certa classe dirigent lleidatana, tant acadèmica com política -(de fet són els mateixos)- no valora que des de Lleida fem aquests projectes de premsa universitària, nosaltres  ho potenciarem amb força, seguint conservant el “LO” distintiu dels orígens.

L’espai català universitari estès avui a diferents Estats, necessita premsa universitària independent amb tot un imaginari de complicitats, però us en feríeu creus de la quantitat de putades que hem de suportar, per tant necessitem tota mena d’ajuda per tirar endavant aquest projecte que només funcionarà per una vigorosa militància cultural i per la generositat d’uns fidels lectors.

 http://locampusdiari.com

“Colles pel sí”

Els politics ja fan la seva feina i l’acord de govern amb el referèndum d’autodeterminació  a la vista, ja és una realitat.

Ara som la societat civil que ens hem de mobilitzar per aconseguir, des d’avui, més adhesions al Sí.

No s’ha d’esperar més.

Hi ha múltiples iniciatives. Jo participo a les “Colles pel sí”, que són grups unitaris i transversals de persones preparades per difondre l’argumentari del sí pel tot el territori. (Conferències, seminaris, tertúlies, cafès, coca-coles, parelles pel sí, sessions tupperware ...).

Jo només em dedicaré a Ponent i des del 7 de gener no ha de quedar ni un poble, barri, entitat, o família, sense el seu petit acte de divulgació.

Desprès ja vindran les grans campanyes publicitàries, però el boca a boca, l’argumentació documentada i apassionada, cara a cara, és imprescindible en aquesta mena de processos.

El 7 de gener 2013: Manifest, full de ruta i revista.

Recorda, no deixis per una campanya de referèndum, allò que pots fer un any abans. Comencem .....

MEMÒRIA D’ACTIVITATS de l’any 2012

de l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS

de la Universitat de Lleida

L’any 2012 per a l’Associació universitària  AMICS de LO CAMPUS  de la Universitat de Lleida (UdL) ha estat l’any de la coedició de la publicació LO CAMPUS, l’any de la planificació de les seves activitats dins d’uns programes propis ben delimitats i l’any de l’obertura de l’associació de  la UdL a tot Catalunya, promovent el seu registre a la Generalitat de Catalunya.

ACTIVITATS i PROGRAMES

1. Coedició de LO CAMPUS i Suplements

Com s’havia marcat de manera fundacional AMICS de LO CAMPUS ha continuat participant en la coedició del periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran: LO CAMPUS. (www.locampus.cat).

L’altre coeditor de LO CAMPUS és l’associació cultural i cívica de la Val d’Aran: Vivència Aranesa. Aquesta associació a traves del seu “Programa Loïs Alibert”

-especialitzat en la intervenció als mitjans de comunicació i premsa universitària-, ha assumit la part logística de la publicació mentre AMICS de LO CAMPUS n’assumeix la part intel·lectual.

Durant l’any 2012, en edició de paper i en versió digital s’han editat els següents números : de LO CAMPUS els números 16, 17, 18 i 19. I els Suplements : LO CAMPUS MÈDIC (números 8 i 9), LO CAMPUS BARRIS  (número 3), CLÀSSICA (número 6) i ER ESTUDIANT (número 13).

2. TUS : el Projecte i la revista

S’ha iniciat un nou projecte de periodisme en llengua anglesa (90%) i catalana (10%) realitzat simultàniament i conjuntament per universitaris del Regne Unit i per estudiants de la Universitat de Lleida. Aquesta nova publicació es denomina: “TUS, The University Student / L’universitari”. I té com a sub-capçalera “A Catalan / English Joint Project of University Independent Journalism”. Usualment, tant el Projecte com la Revista la coneixerem per TUS, que  és l’acrònim de la denominació de la revista en anglès.

AMICS de LO CAMPUS en serà el responsable principal i inicialment aquesta publicació la realitzarem entre la nostra associació universitària i estudiants i dues “Societies” (l’equivalent anglès: d’associació universitària) de la Cranfield University d’Anglaterra. Aquesta universitat anglesa té avui un acord de col·laboració conjunt amb la UdL pel qual els estudiants d’ETSEA poden obtenir una doble titulació, desprès de cursar-hi un any a Cranfield University. Forma part dels programes de mobilitat d’ETSEA, encara que també hi ha participat estudiants d’altres Escoles i Facultats, com la de Medicina de la UdL.

L’any 2012 del Projecte TUS s’han fet els primers contactes entre estudiants  i s’ha començat a dissenyat un “numero zero” com a eina per aconseguir complicitats. Començant pel disseny de la Capçalera. (Disseny que va obtenir una ajuda econòmica de cinc cents euros de la UdL).

També s’han posat les primeres bases d’un Consell Assessor amb ex-alumnes de la UdL que han estudiat a Cranfield. Obrint també un procés de recerca de patrocinadors i d’ajuts econòmics. Procés avui lent i complex.

3. Programa “Suport a les Associacions universitàries de la UdL”

AMICS de LO CAMPUS seguint el seu pensament de “... que potenciar les associacions de la UdL és potenciar una universitat més cívica ...” ha estructurat un programa per potenciar totes les associacions de la UdL.

Aquest 2012, a part del recolzament intel·lectual a les associacions de la UdL per fer-les més protagonistes en la comunitat universitària, s’ha posat a la pràctica el seu suport en divulgació i s’ha pactat espai a LO CAMPUS, perquè les últimes associacions registrades a la UdL es presentessin. S’han invertit dos mil quatre-cents  euros en els publi-reportatges.

Les associacions presentades aquest any han estat: 1. Associació d’alumnes i exalumnes del Programa Sènior de la UdL. ( A LO CAMPUS 16). 2. AECSAcat - Associació d’Estudiants de Ciència  i Salut Animal de Catalunya (LO CAMPUS 18). 3. ABiL – Associació de Biotecnòlegs de Lleida (LO CAMPUS 19).

4. Programa “Doble compromís: Treballar i estudiar”

L’objectiu d’aquest novell programa, iniciat aquest desembre de 2012, és el donar suport  als estudiants que estudien i treballen. També com un subobjectiu és donar suport als estudiants sèniors de la UdL que fan estudis reglats en aquesta universitat i també treballen.

Aquest programa culminarà amb la potenciació d’una nova associació universitària a la UdL.

La primera activitat és fer un registre dels estudiants que treballen a la UdL.

5. Legalització a nivell de tot Catalunya de l’Associació

Enguany l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS amb el nom oficial d’Associació Universitària Amics del Periòdic LO CAMPUS ha estat inscrita al Registre de la Generalitat de Catalunya. Amb seu a Lleida  i amb el número d’inscripció: 48889 – J/3. n

Lleida, desembre de 2012

http://www.amicsdelocampus.com

Campanya d’ajuda econòmica

a la premsa universitària independent

de les Terres de Lleida i Aran :

Tota la col·lecció  en paper

de LO CAMPUS (19 números)

i Suplements Goodbye Institut (secundària),

CLÀSSICA (gent gran que estudia),

LO CAMPUS MÈDIC (divulgació mèdica i promoció de la salut),

ER ESTUDIANT (comunitat educativa d’Aran)

i LO CAMPUS BARRIS (veïnatge i universitat),

tot  per  50 euros.

Fes l’encàrrec:   ajuda@locampus.cat

Tot estava preparat per tirar endavant una publicació adreçada a la militància nacionalista catalana per reflexionar de manera plural sobre el procés nacional cap a l’Estat propi. La publicació es denominava:  “TN, Transició Nacional”.

De cop tot es precipita, en menys de sis mesos la qüestió independentista estava a tots els diaris, emissores i televisions. Llavors la publicació, no tenia sentit que anés al darrera del que ja tothom parlava i llavors va passar a denominar-se : “L’independentista”.

Desprès de les eleccions al Parlament i dels resultats, no queda clar que es necessita editorialment per dinamitzar el debat entre la militància nacionalista catalana. Debat que crec, fa molta falta.

Tots aquests dubtes editorials, acaben sent una petita metàfora d’on som avui : Un Parlament més sobiranista, més suports pel referèndum i ningú fort per liderar el procés.

www.locampus.cat

Sóc l’únic del nacionalisme català de govern, que veu que cal un canvi radical en el tractament dels temes socials?

Si és un núvol, perquè hi veus una tortuga?

Avui, com a tota l’Europa social, la de les classes populars,  expressem les nostres fermes reivindicacions contra les “Retallades”. Una pura salvatjada al poble, al poble senzill.

El President Mas, tant coratjós amb la qüestió nacional catalana, ha de donar un gir total en les temàtiques socials.

Qui els veu ara : insensibles als drames econòmics i a la pobresa !!!.

Desprès de les eleccions, desprès de que es treguin del damunt la facció fonamentalista de la paràsita democràcia-cristiana i quedar-se amb l’honesta, el President Mas ha d’escoltar el clam popular i ha d’obrir un període excepcional de suport i mobilització d’atenció social. Cal un PLA SOCIAL URGENT, amb majúscules, i s’ha de potenciar des de la Generalitat de Catalunya amb solucions concretes per avui. Tothom s’ha de sentir recolzat i atès per les nostres institucions nacionals.

Des del “nacionalisme català de govern” s’ha de voler construir una Europa social i més justa. El “sobiranisme de govern” ha de donar aquest salt qualitatiu per triomfar i seguir mantenint un sòlid Estat del Benestar.

També s’ha de triomfar moralment i esteu perdent el valor social.

Hòstia !!!, no podem arribar a la independència amb unes classes populars ofegades del tot !!!.

Avui el meu fill Marc fa 30 anys.

No deixa d’impressionar-me l’edat, perquè em col·loca  a la pura realitat, que  és que jo ja m’he fet gran.

Em sembla que no faig ni una sola cosa que la societat atribueix a la meva edat. I això, que és un agosarament i una aventura diària, m’ha portat que ningú em tingui ni el més mínim respecte per sènior.

O ets col·lega jove o ets sènior,  però sembla que no existeix el “col·lega sènior”.

Això és una espiral, que fa que no estiguis bé amb els teus companys i companyes de classe o de l’hospital, perquè el que necessitaries és divertir-te amb "els" i "les" profes o metges o infermeres, però això seria mal interpretat, a part que molts són uns “plastes” i uns ”antics”, vernissats de progrés, uns avorrits integrals. Encara que segurament, l’avorrit sóc jo.

Des de fa molt de temps els aparells interns dels partits no els suporto. I menys els aparells dels partits provincians i insegurs, per tant que actuen com autèntics mal parits.

Serà impossible obri un procés d’autodeterminació, obert a tothom, il·lusionador per a sectors plurals i que a la vegada tinguem capitans xusqueros enterbolint tot el procés, simplement per una minúscula notorietat de merda .

Els anglesos en medicina i en altres especialitats, tenen un conjunt de paraules que són “Watchful Waiting”, que es com “Espera Vigilant”. I és tal com jo estic ara: “En espera vigilant”. Esperant que passin les eleccions, -en les que segur guanya el plural dret a decidir-,  per contribuir a organitzar centenars de persones, de tots colors, per entusiasmar a la gent cap a la seva llibertat nacional. Tenint la independència a la cantonada.

Cada dia, com un ritual, obro els comptes bancaris online de les entitats culturals i universitàries que presideixo, demanant als Déus i als meus familiars emblemàtics morts, que la Generalitat de Catalunya m’hagi fet les transferències dels diners que ens deuen, des de fa temps, per poder pagar les despeses diàries. I cada mes com avui, en comptes de les transferències hi ha el cobrament o del manteniment de la llibreta o de qualsevol abusiu pagament que directament ens cobra l’entitat bancària, que malgrat la publicitat, no té cap mena d’ànima.

Mai hem estat tant agafats econòmicament com ara, ja no sé com animar a la gent i fer-la treballar. Ni que hàgim de fer les publicacions escrites a mà i tornar a la militància cultural més estricte, ningú farà callar la premsa independent a Lleida.

Un no rotund a que cap partit polític manipuli a LO CAMPUS

Si llegiu els següents parells d’e-mails, entendreu la historia demencial de com s’intenta condicionar a la premsa independent i professional :

E-mail 1 adreçat a la redacció de LO CAMPUS :

Benvolguts,

Tal com li he comentat al Joan Ramon, enguany tenim un pressupost molt ajustat. 

La direcció de campanya em diu que entraria en el pressupost un quart de pàgina (400 euros) amb la condició sine qua non d'incloure una entrevista amb el candidat, tal com ens ofereixen tota la resta de mitjans locals i comarcals amb els que tanquem publicitat, independentment de la mida dels anuncis.

Esperem que puguem arribar a un acord de col·laboració.

Restem a l'espera de la seva resposta.

Cordialment,
Rosa Rubió
Responsable de premsa i comunicació de la Federació de CDC a Lleida

---------------------------

E-mail 2 del director de LO CAMPUS :

Benvolguda Rosa Rubió,

Necessitem ajuda econòmica per funcionar, però nosaltres fem periodisme i cap director de campanya ens dirà quin ha d’ésser el nostre treball redaccional.

Si els altres mitjans de comunicació escrita ho fan, és el seu problema, nosaltres de cap manera farem una entrevista a un candidat per un anunci, sinó porta un format de publireportatge i a més és pagat.

Renunciem a cap anunci de CiU perquè és condició sine qua non a LO CAMPUS fer premsa lliure.

Suposo que sou conscient que heu obert una polèmica que també formarà part del debat electoral.

Salutacions,

Joan-Ramon Colomines-Companys

Director de LO CAMPUS

La guerra bruta entre les famílies del PSC a Ponent està en plena efervescència.

Últimament, en la mateixa línia, s’hi ha afegit el Grup Segre que ha disparat en bala contra el Rector de la Universitat de Lleida (UdL) buscant el seu desprestigi. De fet el Rector s’ho ha buscat a pols, però ..... haureu de llegir el proper LO CAMPUS per saber de que va la cosa. (Surt el 18 de novembre en digital i paper).

Lamento decebre-us, però com menys escric en aquest blog vol dir que més, i més, escric en altres llocs o sigui a l’univers LO CAMPUS.

És apassionant investigar el rere fons del poder acadèmic i comunicatiu de Lleida i de Catalunya en general, i no cal dir del poder polític. Desemmascarar la mentida del poder és un orgasme.

Els Mossos d’Esquadra novament cridats pel Rector a la porta de la Facultat de Lletres de la UdL, no deixant entrar als alumnes i professors en l’acte Inaugural del curs acadèmic. Hi havia una tria selectiva : si duies el carnet de la UdL i volien, entraves, i si duies el carnet de la UdL i NO volien no entraves. Tota una paradoxa i una discriminació feta per l’aparença física. En vestit de senyor i vestit jaqueta de senyora t’era més fàcil entrar, és la típica criminalització del jove. Que mal dirigits estant els Mossos d’Esquadra a Ponent !!!.

S’ha sabut que ha mort Sylvia Kristel, l’actriu holandesa de la fabulosa pel·lícula eròtica francesa Emmanuelle. “Fabulosa” per “fabular”, encara que té una certa qualitat.

La pel·lícula filmada  el 1974 es calcula que l’han vista més de 300 milions d’espectadors, a part de les inevitables seqüeles i de còpies totalment  friquis.

Qui no recorda l’elegant senyora engalanada amb mini corseteria de puntes i qui no recorda aquells sillons de vímet amb uns enormes respatllers amples com un ventall obert. Sembla que centenars de llars i cases de barrets de tot el món, varen comprar cadiratge de vímet.

La varen qualificar com a peli X encara que no tenia res de porno, però va ésser l’eterna fantasia light de molts i moltes, inclòs jo evidentment.

Cal no oblidar la música i les cançons del film, que va composar i cantar Pierre Bachelet, perquè són fonamentals en l’eròtica de tota l’atmosfera que l’actriu Kristel va saber crear. De fet no va crear res, simplement va ser ella mateixa, tant de presencia com de la frescor en el que feia. O sigui estava com quan et menges un gelat de maduixa.

Un dels meus músics contemporanis que més m’agraden : 

Michael Nyman