Si desprès de veure la "Nit temàtica" sobre el nou Estatut d'Autonomia que s'ha fet a TV3, els polítics d'Aran no veuen que aquí no és discuteix res cara l'opinió pública, és que són cecs i sords, i sobretot uns irresponsables. A Catalunya és discuteix en públic, a Aran no.

I a un altre nivell:
Tot un programa anomenat "A ritme de l'Estatut", i desprès tot un debat polític amb primeres figures, i ni una paraula, i ni una vegada s'ha dit res sobre la "Val d'Aran i els seus drets d'autogovern". Res de res.

Tot i que el primer Programa, deien que és podria sentir en aranès, en "dual", (per cert, només el 0,1% dels televisors a Aran tenen dual), el que ha passat és que s'ha donat un ninguneig nacional d'Aran en tota la "Nit temàtica" televisiva. A Catalunya això d'Aran és un tema menor, i si badem tots els interessos aranesos quedaran a la baixa i com una "Comarca", més o menys especial.

Només hi ha una única manera que ens facin veritable cas: mobilitzar al ciutadà d'Aran per defensar un ambiciós programa reivindicatiu de principis d'autogovern, amb una clara forma política i amb la seva traducció jurídica.

S'han fet coses a Aran: la dels partits polítics, la dels alcaldes, la dels càrrecs electes d'entitats menors..... però falta moure de veritat la societat civil aranesa.

D'entrada, les entitats com les associacions, les fundacions, els gremis i els col·lectius hem de trobar un punt d'entesa per prendre posició unitària cara el nou Estatut. Desprès hem de confluir amb totes les altres propostes, per pujar el llistó de la reivindicació de l'autogovern i sobretot per dissenyar una logística de pressió al Parlament de Catalunya, perquè la nostra veu, a més d'escoltada, sigui tinguda en consideració.

Estem fent tard!!!.

És preocupant que els partits d'Aran hagin fet un acord totalment generalista i de baix sostre reivindicatiu.

És preocupant que el Conselh Generau d'Aran no hagi fet cap campanya pedagògica a la nostra opinió pública, sobre la discussió de l'Estatut.

És preocupant que el Conselh ens digui que s'ha fet arribar la proposta dels partits a totes les llars d'Aran i això no sigui veritat.

És preocupant que les veus discrepants de les direccions dels seus propis partits, utilitzin les mobilitzacions d'Alcaldes per poder fer sentir la seva veu.

És preocupant creure que els càrrecs electes tenen entitat pròpia, fora dels partits dels quals varen ésser elegits, i que el Conselh es dediqui a fer-los dir coses sobre l'Estatut, per trobar tot tipus de contradiccions a l'oposició.

És preocupant i una burla del Síndic Barrera, que utilitzi tot un Departament de Joves del Conselh, per fer-nos participar a les Associacions al debat de l'Estatut, perquè és la porta del darrera, la porta del servei. Que el Departament de Joves és dediqui a la Joventut que és a qui li correspon!!!. A part, que és tota una gosadia creure que un departament governamental, sigui l'eix més adequat per moure tot el moviment associatiu. La societat civil del país és mereix un altre tracte, si se la vol informar o fer propostes. No n'hi ha prou de l'empenta i la bona fe d'un "jove eixerit" d'un Departament específic, és el Govern, (amb majúscules), qui ha de moure fitxa institucional cara les entitats i associacions privades.

El dia de la Fira de Vielha ha acabat per mi en un petit espant. Vaig acabar a Urgències de l'Hospital. Res d'important, però durant uns minuts en van tenir ben acollonit.

Els dolors al pit, eren molestos, però jo entrava per un sistema digestiu totalment espatllat.

Em van atendre amb una rapidesa inusual, potser per haver utilitzat directament la part del darrera d'Urgències. En dos minuts m'havien fet un electro i en tres minuts més trobaven un bloqueig de branca dreta de cor.

Sonava fort, i tenint present que tinc un historial familiar de romàntiques malalties de cor, algunes d'elles fatals, sonava espantós. Però a mi em feien mal els budells, i només pensava en una maionesa i uns macarrons que havia menjat la nit anterior.

Durant uns minuts se'n van creuar els cables entre el periodista i investigador social que sóc de professió, i la meva petita experiència mèdica de quan era a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Mentre descobria una possible bona història periodística d'un cert malestar dels professionals de l'Hospital, que en aquell moment no m'importava gens, jo intentava recordar que era un bloqueig de branca cardíaca.

La bona perícia dels metges, investigant en el meu historial mèdic, van descobrir, en un tres i no res, que allò del bloqueig ja ho tenia d'abans. Al·leluia!!. No era com a conseqüència de la gastroenteritis i la colitis, que m'acabaven de diagnosticar, sinó que venia de lluny. Quin consol, vaig pensar!!!.

Però res de res: simplement és que l'impuls elèctric no pot propagar-se pel cor, perquè existeix un bloqueig en una part del sistema de conducció. Sinó m'equivoco, perquè els ventricles esquerra i dret es contraguin al mateix temps, ha de propagar-se un impuls elèctric per les branques dreta i esquerra del feix de His a la mateixa velocitat. Si existeix un bloqueig en una d'aquestes branques, l'impuls elèctric ha d'arribar al ventricle per una altra via de conducció. Quan això passa, la freqüència i el ritme del cor, no es veuen afectats, però l'impuls es propaga lentament. El ventricle es podrà contraure, però trigarà més a fer-ho, degut al retard de l'impuls. Aquest retrat de l'impuls fa que un dels ventricles es contraguin una fracció de segon mes lenta que l'altre.

Bastant divertit: jo que vull que tot estigui ben programat, els meus ventricles és desprogramen, ni que sigui una dècima de segon. Però, en el meu cas, no és res important, perquè depèn de quina branca és el bloqueig, si és l'esquerra o la dreta, que fa que sigui greu o no. En el cas del bloqueig de dreta, no té cap importància, diuen. Espero que no sigui una advertència de res mes important, no sigui cas, que al final no tingui cor, com es pensen alguns i algunes.

Segueixo prenen Fortasec, acompanyat de begudes isotòniques de les dels esportistes per la deshidratació. Una altra broma: jo que no en sóc res d'esportista!!!.

CANÇÓ A MAHALTA de Màrius TORRES


Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.


Març 1937

Ja hem realitzat la Vetllada Literària, em sembla que ha estat tot un èxit per Vivéncia Aranesa i per la Biblioteca de Vielha, però sobretot ha estat un èxit pels escriptors i escriptores d'Aran que hi han participat, sense oblidar-me el músic del saxofon.

A cada acte que organitzem: doblem els assistents. I tothom sap que un acte literari pot ésser un "maó enorme" i que mai mou majories. En la Vetllada, en el moment més gran de nombre de gent, érem unes noranta persones, de les que unes 20 eren joves. Això per Catalunya estaria prou bé, però seria poc. Exactament igual que per Anglaterra; però per Aran són xifres bones i diria molt bones.

A mi el que m'ha agradat, són els escriptors i escriptores, que malgrat que fins l'últim moment no s'ha pogut programar el minutatge de l'acte, ha sortit rodó, encara que s'ha allargat 20 minuts més del previst.

Crec que ha estat un encert que la meva presentació com a President de Vivéncia Aranesa hagi estat llegida, en versió aranesa, per Roser Faure. Això, a més de fer-ho amb un excel·lent aranès, representa haver-la incorporat a l'acte, llegint desprès ella al final, un text seu. És d'agrair que a última hora s'hi hagi incorporat i ens hagi regalat un text amb molta força, que ens convida a què llegim tot el text en el seu conjunt, ja que només ens ha ofert un capítol.

La Verònica Barès amb professionalitat d'escriptora, ha dit unes sentides narracions. (Per cert, el matrimoni li deu anar molt bé, perquè estava més sexy que mai).

La Clara Berdiè, una escriptora molt jove, ha estat la responsable, suposo, de l'assistència del públic més jove. Tota una esperança.

La Pepita Caubet, divertida, irònica, "gata vella". Tota una institució per nosaltres, que amb els seus textos escrits a mà, ha fet les delícies dels assistents.

El Xavi Gutierrez ha estat excel·lent, trencador, provocador, inintel·ligible per a molts. Bestial veure les cares d'alguns oients quan, el Xavi demanava un xute a traves dels poemes.

La Lúcia Mas, tant "Dauna" com sempre. Tota una lluitadora amb poemes de compromís i sentiment.

El Jep de Montoya, ens ha amenitzat amb un mosaic històric, a traves dels seus sonets. Ha estat com veure tot Aran des de segles, posats en poesia. Tota una lliçó de bon gust i mestratge.

La Juanita Santafusta, és la meva descoberta de Bossòst. Una senyora gran de veu fina, però amb cervell de jove, capaç de navegar per internet i escriure acuradament sobre les coses petites i gran del nostre país. El seu esforç amb l'aranès ha estat notable i és l'exemple viu de com és pot treballar una llengua amb èxit, en qualsevol edat.

El músic Roberto Barrios ens ha amenitzat amb sentiment i enginy, amb quatre intervencions de saxofon, fetes entre els poemes i les narracions llegides. Tot un encert haver-li demanat la seva participació, no només perquè era bonic sentir-ho, sinó a més perquè obre un enorme camp de col·laboracions entre els músics de país i nosaltres. Era sincer, quan adreçant-se al públic en castellà, preguntava, perquè no és poden fer més actes culturals com el que estàvem assistint.

És evident que hi ha hagut molts problemes de "cuina" de l'acte i caldrà fer-ne una revisió.

En la crònica negra - local i petita - de l'acte queda, el cop de porta als nostres morros que Toni Escala ens ha fet a la Vetllada. Primer, no volia llegir ella, perquè li feia por llegir i ens va portar una narració i un poema, perquè ho llegís en veu alta un altre persona. Desprès al cap d'uns dies, amb invitacions i cartells repartits, va desautoritzar la lectura dels seus textos, perquè a traves d'aquest diari personal havíem criticat a la seva germana, Elisa Escala, responsable del departament local de Catalunya Radio, Presidenta de Lengua Viua, militant qualificada d'Unitat d'Aran-PSC(PSC-PSOE) i amb un marit que és noticia.

La pantomima de la Toni, que és deu creure la reina de mambo, perquè en una Vetllada literària amb molts altres escriptors i escriptores sigui capaç de fer un lleig, - no només als organitzadors, sinó a tots els altres col·legues participants -, va quedar totalment despullada i ridícula, perquè la tal germana Elisa, va venir a l'acte com a membre de Catalunya Ràdio, i a més va muntar tota la seva paradeta de gravació.

No ve la Toni, perquè l'Elisa és l'ultratjada. I llavors ve l'Elisa, i la Toni queda com una esperpèntica irresponsable.

A mi m'agrada que les famílies és defensin i també òbviament que ho facin les germanes, però en el cas que ens ocupa ha estat un sainet rural dolent. Però nosaltres seguim fent l'oferta a la multi-premiada Toni Escala, que vingui a sopar amb la Piuca i amb mi, amb tres de les putes que han deixat el bordell de l'Hotel Arts de Vielha i llavors sabrà que és l'explotació i així deixarà de parlar de floretes i muntanyetes, i podrà escriure de drames humans, que no cal buscar-los molt lluny. Una "escriptora" i un "projecte d'intel·lectual", també ha de tenir principis morals.

Tot i discrepar, i seguir demanant la seva dimissió com a responsable de Catalunya Ràdio, celebrem que aquesta ràdio pública i en concret la seva responsable local, vagi venir a la Vetllada. Per a reconèixer el pas fet, malgrat que no ens parli directament, durant l'acte, li vaig allargar personalment el guió intern, de com es desenvolupava el programa. Suposo que ve, per imperatiu de l'empresa de comunicació, però hagués pogut enviar algun altre dels seus dos cronistes en plantilla.

Malgrat les misèries.... Una hora i 40 minuts de poesia, narracions i música, però a més una dinàmica de promoció d'una cultura nacional.

A continuació penjo la meva Presentació de la Vetllada Literària, en versió catalana. És un petit text que, bàsicament, marca una filosofia de com potenciar la literatura a Aran.

http://e.1asphost.com/jrcc/Presentaci%20Vetllada%20literria%20Versi%20original%20catalana.doc

Avui és celebra una "Vetllada Literària" a Vielha. Com que la cultura a Aran és tan migrada, qualsevol acte a favor i amb escriptors i escriptores, és important. Per molt modest que sigui l'acte, per organització i promoció, és important fer costat la cultura aranesa i occitana, fent costat els seus autors i autores. O sigui, penso que cal anar-hi.

---- 8.30 h. a la Biblioteca de Vielha

De moment la premsa pública aranesa ja s'ha posat d'esquena a la "Vetllada", silenciant-la tant com han pogut. Veurem que passarà, però ara entrem a la fase de demanar protecció al Síndic de Greuges, per estar utilitzant un mitjà públic com Catalunya Ràdio, per ningunejar una associació i les seves activitats, com a penalització d'haver explicat les misèries familiars i personals dels seus directius locals. Que ni s'ho pensin que per l'amenaça, la vendetta i el silenciar-nos, em i ens faran callar !!!. Amb els convidats a la "Vetllada" havíem obert un pont enorme per suavitzar la situació i el cop de porta ha estat molt gran, continuant la calumnia i el posar zitzània en el sector cultural. Segueix la misèria...


Anunci comercial final:
És necessita comprar tres acordions diatònics per les classes a la mainada i als adolescents que participen als nostres cursos d'Art e Educacion de Vivéncia Aranesa (La nostra futura "Aula de música tradicional i popular"). Començarem una campanya per recollir diners. La cultura viva necessita objectius vius i campanyes vives, per la cultura d'avui, almenys a Aran. Necessitem diners!!!.

La meva primera impressió del primer debat entre George W. Bush i John Kerry que he vist en directa per televisió, aquesta matinada, és que Kerry ens interessa que guanyi les eleccions. Caldrà fer-ne una anàlisi detallada de tot el que s'ha dit, però per un europeu i per una mentalitat de democràcia més profunda, l'aposta només pot ésser Kerry, perquè Bush representa la força bruta i una concepció imperial quasi sense diàleg.

Però són els ciutadans nord-americans qui trien realment el seu President i els gustos ja són uns altres.

Ha estat un debat local que milions de ciutadans del món hem vist, perquè també ens repercuteix, però la tria serà local. Per un europeu ha guanyat el debat Kerry, però per un nord-americà de a peu, vés a saber. Caldrà esperar les enquestes.

Les diferències són clares entre els dos candidats: Bush amb la força i només amb USA vol liderar la lluita contra l'anomenat terrorisme. Kerry també parla de la força, però vol coalicions i entesa amb altres aliats. Per a Bush tot s'està fent bé, per a Kerry ni s'havia d'haver anat a la guerra sense provar altres fórmules de pressió primer, ni ara un cop s'hi ha anat, no se sap gestionar la pau.

Sorprèn com en un debat com aquest, que és gasta més d'una hora a parlar sobre Irak, cap dels dos candidats digui ni una sola paraula, del conflicte entre Israel i Palestina. Cal recordar que és el detonant de tota la mobilització en el món àrab.

No descobreixo res, si dic que estem en un món de comunicació global i que no deixa d'ésser una situació de privilegi de la nostra època i de la potencia de la tecnologia, que estigui a Vielha i pugui estar el dia d'un debat nord-americà, i si no fos que ja tinc son, per internet podria seguir totes les reaccions mundials de la premsa a temps real. De vegades tinc més informació mundial, que dels trip i jocs de la política d'Aran.

Estic vivint un esclat enorme dins Vivéncia Aranesa, amb molta activitat entre bastidors, per estructurar i donar contingut als vuit programes actius de l'entitat.

És apassionant, necessita en certes coses: discreció i a més m'obliga a escriure molt, i això repercuteix en aquest diari personal. Entre la diplomàcia i la mandra, no escric ara res que no sigui sobre neurociències o sobre dinamització cultural.

Per això millor que transmeti exactament que és el que no em deixa dormir fa dies. Són els Programes de Vivéncia Aranesa i la recerca de Coordinadors Voluntaris per alguns d'aquests programes.

Aquests programes són:

1. Programa Frederic Mistral (Any Mistral. Traduccions d'Obres Universals).

2. Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau

3. Programa Robert Lafont (Intervenció a biblioteques).

4. Programa Ramond de Carbonnières (Cultura de muntanya i neu). (Falta Coordinador).

5. Programa Loïs Alibert (Intervenció als mitjans de comunicació) (Falta Coordinador).

6. Programa Teresa de Bausen (Sobre la dona).

7. Programa Víctor Balaguer (Difusió d'Aran a l'exterior).

8. Programa d'ARTS e Education (Educació musical a infants i adolescents) (Falta denominar el programa amb un personatge).


A més estem en la primera etapa de tempteig de dos altres nous programes: un sobre cultura de prevenció sanitària i un altre sobre patrimoni cultural.

Tot aquesta mobilització d'idees, d'articulació de programes amb projectes i activitats, i a més -que és molt important- la moguda de diversa gent per ésser coordinadors de programes, és una bona i esperançada inversió per Aran.

És un treball de corredor de fonts, que acabarà implicant de forma transversal, o sigui incorporant totes les maneres de pensar, a centenars de persones.

Des del mes de gener passat fins avui, hem tingut onze intervencions públiques: des de conferències, taules rodones, manifests, preses de postura, convenis econòmics, beques, fins un treball entre bastidors entre diversos actors socials i culturals d'Aran, com ha estat en les biblioteques públiques araneses amb el Programa Robert Lafont .

M'agradaria posar a l'abast de tothom el document que acompanyava teòricament la primera intervenció de Vivéncia Aranesa amb les biblioteques i que fou la nostra aportació a l'última Festa d'Aran. El document fou primer difós exclusivament a les bibliotecàries/is i després de forma restringida també se'n feu una difusió posterior.

Avui ja en tenim algun important resultat, gràcies a la generositat i el bon fer, dels nostres professionals de les biblioteques d'Aran.

Programa Robert Lafont (En aranès)
http://e.1asphost.com/jrcc/Programa%20Robert%20Lafont%20%20en%20ARANS%20FINAL.doc

Programa Robert Lafont (En català)
http://e.1asphost.com/jrcc/Programa%20Robert%20Lafont%20en%20CATAL%20FINAL.doc

A Vivéncia Aranesa tenim moltes coses en marxa i una i altra vegada veiem en la societat d'Aran, que hi ha un xoc de dues cultures: el que només han mamat del sector públic i els que ens hem format a traves de la societat civil. O sigui els que sempre han treballat d'una cultura subvencionada i els que hem treballat de l'esforç econòmic i humà del sector privat.

I això que pot semblar un petit escull, és una esquerda que separa dos móns. Separa dues filosofies de la manera de potenciar la cultura i repercuteix en el dia a dia en les més petites coses.

És evident que per molta defensa dels valors de la societat civil, l'administració pública té també una utilitat inqüestionable per la cultura, evidentment si s'està sensibilitzat en ella i se sap cap on és va.

A mi últimament el que em preocupa, és el dia a dia i el treball colza a colza, amb molta gent per la cultura. Gent de la més diversa procedència, de la més diversa manera de pensar i de tots els colors polítics. Alguns d'ells en ma vida els faria entrar al meu entorn més íntim o sigui: per treballar amb algú, no cal pensar si t'hi casaries, si el convidaries un divendres a la nit d'esbarjo o el faries membre permanent de la família. Els companys de viatge per dinamitzar la cultura són per això per dinamitzar la cultura, i sí hi ha un mínim de comunicació i un mínim de ganes de fer coses, doncs és fan.

A mi el que em preocupa, ja no és l'administració pública i tota la maleta de greuges que li podem fer, sobretot per la ridícula inversió que fa per la cultura aranesa, - cosa que és absolutament certa -; sinó ara el que em preocupa són aquells ciutadans d'Aran, que tant si són funcionaris com sinó ho són, operen de manera privada amb neurones de sector públic i no hi ha manera que vegin que les coses és poden fer d'una altra manera.

És evident que un funcionari quan treballa per l'administració ha d'operar amb mentalitat de sector públic. Però fora de l'administració, també?. El que no és tant evident, és què un ciutadà del món del treball privat, quan intervé en cultura hagi de tenir mentalitat de sector públic. En el primer cas que un funcionari no sàpiga desconnectar del treball és el seu problema i segurament dels que l'envolten, però en el segon cas és una mentalitat que per la cultura és nefasta i que porta conseqüències per exemple en la joventut aranesa.

La joventut del País ja no fa res sinó és per la pasta, el concepte de voluntariat desapareix i a més és ridiculitza qui la pràctica, per tant és inútil demanar un treball voluntari per la cultura. Ni tant sols alguns dels joves animadors d'alguna Festa Major, no participarien en la seva organització sinó se'ls hi assegures pasta o pasta en espècies.

No hi ha voluntariat, ni valor de les coses materials de promoció cultural.
Per exemple: el cartell cultural.

Tothom està tan acostumat que el Conselh o l'ajuntament de torn sigui qui paguin un cartell de promoció, que per molta d'aquella gent amb neurones malaltisses de mentalitat "pública", aquells cartells perden valor material i no ve d'un, ni de destruir-lo si fa falta. Tampoc és d'estranyar aquest comportament, perquè tot aquest ramat de sapastres estan acostumats a veure a l'escala de casa seva, sobre les bústies, com és llencen centenars d'exemplars de publicitat institucional. Haver utilitzat la fórmula de Correus de "imprès sense adreça" és la via més ràpida per perdre el material i perquè directament es llencin centenars de papers de publicitat pública, pagats evidentment per tothom.

Quan veig algú, arrencar un cartell nostre, encara amb convocatòria viva, m'agradaria esbroncar-lo, perquè el molt imbècil no sap que ens ha costat de la nostra butxaca, 50 cèntims d'euro l'exemplar, i que organitzar cada conferència ens consta 300 euros de publicitat. I tot això amb una publicitat apanyadeta, perquè cartells com el de l'Any Mistral amb dissenyador professional darrera, costa tres vegades més l'exemplar.

Aquests són uns dels petits exemples i trastorns, de la mentalitat pública del ciutadà privat.

SERADA LITERÀRIA

ACOMPANHA AS ESCRIVANS D'ARAN:
VENE E ESCOTA-LES!!!


"Serada literària: 8 autors d'Aran liegen es sues poesies e narracions, acompanhadi per un solo de saxofòn"

ena qué intervieràn:
Verònica Barès
Clara Berdiè
Pepita Caubet
Toni Escala
Xavi Gutiérrez
Lúcia Mas
Jep de Montoya
Juanita Santafusta
e Roberto Barrios.


5 d'octobre 2004,ena Bibliotèca Generau de Vielha (Palai de Gèu),entàs 8 e mieja deth ser.

BIBLIOTÈCA GENERAU DE VIELHA /AJUNTAMENT VIELHA E MIJARAN

Associacion VIVÉNCIA ARANESA An Frederic Mistral

Acabo de saber que ha mort Eddie Adams, un dels fotògrafs que amb la seva feina em va trasbalsar més la meva vida de joventut. De fet va trasbalsar a tothom a partir de les seves fotografies del Vietnam de l'any 1968.

És clar que la fotografia que el va fer mundialment famós, és aquella bestial fotografia d’un cap de policia vietnamita disparant al cap d’un presoner del Vietcong.

Aquella imatge em va commoure tant internament, que em va fer solidaritzar-me amb la gent d'allí i vaig participar a moltes manifestacions, perquè acabes aquella guerra. Com diuen les cròniques d'avui: mundialment la imatge va impactar i commoure, especialment als Estats Units, on va desencadenar un sentiment antibèl·lic generalitzat.

No sé com és diu el combatent que maten, però no cal ni dir, que amb el seu dolor i sacrifici va remoure consciència i militància a tota la gent de bona fe. Encara que el fotògraf en digui: "Execució a Saigon" i no "Assassinat a Saigon" com hauria d'ésser.

Jo mai he estat un anti-nordamericà, al revés durant anys m'he delit per anar a les seves universitats. I ben segur que ho faré. El que estic és contra tot imperialisme i aquella guerra en fou un cas flagrant, com passa avui.

Mai m'hagués pensat tenir un fill fotògraf. I com és natural, un cop l'he tingut, m'ha començat la dèria de saber-ho tot sobre la fotografia. Amb el Marc tenim una petita complicitat, a part de la gran complicitat de Pare-Fill, que són els assaigs de fotografia de Susan Sontag. En concret el llibre "Sobre la fotografía" que ja té més de trenta anys quan és va editar en anglès i que en castellà es va poder trobar farà només un vuit anys.

La Sontag en el llibre fa referència a la responsabilitat del fotògraf com a consolitzador d'ideologies. I és exactament això el que fa Adams amb les seves imatges: consolida cultura de pau i cultura de denúncia.

Desconec tota la trajectòria d'Edward Adams,l'Eddie, i de quin peu calçava políticament parlant, però el seu treball contradiu a la Sontag quan aquesta diu que la fotografia transforma el present en passat o sigui ve a dir que la fotografia serveix per allunyar-nos de la realitat temporalment. Diu que la fotografia dona un cert distanciament, amb una falta de crítica sobre aquí i ara, per tant acusa a la fotografia d'una impossibilitat de representar altres móns possibles.

Res de res, només cal veure l'assassinat del vietnamita al carrer per adonar-se del moment i presentar-nos tot un drama personal i a més un drama més ampli. De cop ens transmet les ganes de llibertat i de dir aquest no és el meu món, aquesta no és la meva manera d'actuar. La fotografia, i en concret el foto-periodisme, també és una arma de lluita i d'esperança.

Segueix la ressaca de l'última conferència de l'històric nacionalista Emilio Medan a Vielha.

Mentre un terratrèmol de 4,2 graus a l’escala de Richter ha sacsejat aquesta tarda el Ripollès i s’ha notat lleument a Barcelona i a la resta del Principat de Catalunya, a l'Aran encara cueja les paraules de Medan:

- "Fem tard i no estem a l'alçada del procés constituent del nou Estatut".
- "Avui a la Val d'Aran NO hi ha partits nacionalistes aranesos".

Quasi res! I aquests pensaments dits per un polític en exercici.

El que és més greu de tota la situació, és l'enorme sectarisme que hi ha entre els partits polítics d'Aran.

Tots els partits tenen problemes a dins, i a més entre "uns" i "altres" partits, hi ha una tensió irrespirable. O estàs amb mi o ets un traïdor !!!. Un traïdor de que? Em demaneu lleialtat de que?.

Ara més que mai, és veu el mal preparats de molts ciutadans que tenen l'ofici de polítics i no en saben res de la professió. No n'hi ha prou de tenir un càrrec, s'ha de saber fer-ne polítiques vives i útils, d'aquesta situació de privilegi que tenen.

Per això tanta crispació. Per primera vegada el rei i els reiets "sol" els veiem nus. És passegen amb una prepotència insòlita però sense res, nus de polítiques. (Govern i oposició). Quanta responsabilitat de la generació actual de polítics, que no està a l'alçada de la discussió de la qüestió aranesa en el nou Estatut d'Autonomia!.

I tot aquest sectarisme i deixadesa és transmet a la Val d'Aran cap a tots els sectors de l'administració pública, la semipública i fins i tot cap a la societat civil.

Només mirem un exemple:

Algú em pot explicar com en una conferència d'un polític com Medan (membre d'una Diputació i Alcalde) que és pronunciava públicament d'un procés històric nostre, d'Aran, que ningú pot trobar als llibres; i que a més, era una intervenció prou important en el debat del nou Estatut: Algú em pot explicar on era la premsa?. La premsa d'Aran. Tota ella convocada per l'esdeveniment.

De la privada no en podem demanar responsabilitats. Encara que hem de recordar que ni "El Segre" ni "La Mañana" els importa una merda el que passa a Aran, sobretot si la iniciativa no ve dels estaments públics. És com vergonyós que des de Aran no hi hagi cap corresponsal fixa d'aquests mitjans i que visqui a qui. Des de Lleida ni s'entén, ni interessa res d'aquests "comanxes" anomenats aranesos. Perquè és així, com ens veuen als homes i dones que vivim a la Val d'Aran. Reviseu que diuen d'aquí, com ho diuen i en quina periodicitat parlen de les nostres coses. De pena, d'autèntica pràctica colonial.

I no dic res de "Gum Ràdio" que tampoc hi eren, i que per cert, havíem intentat comprar-los-hi una hora ràdio per donar a tot l'Aran en directa la conferència de Medan. Per 1000 (mil) euros no ho vàrem fer. Ni com a potencials clients, els hi va interessar venir. Bona estratègia comercial, companys!!,una abraçada.

El que sí, podem demanar responsabilitats, i amb veu ben alta, és a la premsa pública d'Aran.

On era TV3 i Catalunya Ràdio?. Son uns autèntics inútils i tenen una total falta de respecte a tota l'opinió d'Aran, amagant la realitat del que passa aquí. A la Val d'Aran no hi ha informació i els que haurien de donar-la, no ho fan. Alguns d'aquests directius-cronistes locals, els hi hauria de cara la de vergonya d'anar pel carrer, perquè no fan de professionals de la premsa, però si que ocupen un lloc de l'administració pública i cobren. (I això és extensible a altres funcionaris o semi-funcionaris, que també estan en aquest sector públic de comunicació i que en són igual de responsables).

"TV3-Val d'Aran" i "Catalunya Ràdio-Val d'Aran", no van als llocs que els hi pot representar ser incomoda algun polític o algun "mandarin" d'aquí, a part dels llocs que no hi van perquè els hi fa mandra anar-hi. I no ho dic, només per la conferència de Medan, és que és en general. (Per ésser justos, aquesta vegada sembla, que l'Elisa de CatRàdio estava de vacances. I els demés?).

Dediqueu-vos a sentir i veure tot el que s'ha produït aquí en radio i televisió els últims anys - com jo he fet - i descobrireu un món idíl·lic, sense raonaments de cap mena. I moltes vegades, buit d'informació.

El ninguneig encara augmenta, si a més critiques aquests mitjans de comunicació públics: perquè llavors et castiguen. De les onze intervencions públiques de Vivéncia Aranesa des de què varen començar el gener passat: la televisió no ha vingut a cap i la ràdio pública ho ha fet dues vegades.

En un procés constituent de nou Estatut i nova llei d'Aran, la participació dels mitjans de comunicació és i seria fonamental. Doncs no, castigat i castigats tots.

Començo fatal la setmana. Problemes per totes bandes: des de domèstics (nova inundació per un escalfador mal instal·lat), fins acadèmics (la Comissió Docent del Màster no m'ha acceptat la meva proposta del tema de tesina), acabant pel via crucis de trobar l'estratègia encertada del nostre treball associatiu en cultura.

I això ve desprès d'una conferència d'Emilio Medan a Vielha que va anar prou bé i que obre moltes possibilitats per Vivéncia Aranesa.

Medan va fer l'esforç de treballar la seva conferència i sobretot escriure-la, cosa que va significar molta concreció i ordre en l'exposició, a més farà més fàcil la seva divulgació quan la publiquem on line i sobre paper. Però el més bo, varen ésser els seus comentaris en el debat i els seus silencis.

Un deu per fer la conferència, malgrat els marre miaus d'una part dels seus, un deu per advertir que no estem a l'alçada en el procés constituent del nou Estatut, un deu per tenir la valentia d'acceptar que avui no hi ha cap partit nacionalista aranès.

I un deu amb menció, pels silencis:

el primer és passar-nos la pilota a Vivéncia, quan des del públic és demanava quines són les següents passes, un cop s'havia definit que no estàvem a l'alçada del moment històric i que aquell era el primer debat públic a Aran sobre el tema. El silenci demostra, que ni els seus tenen logística per negociar el tema, sobretot perquè parteixen els partits d'uns mínims reivindicatius a la baixa, a més no hi ha partits aranesos al Parlament de Catalunya i els acords inter-partits entre els de la mateixa corda, estant totalment encotillats pels partits catalans i els seus interessos.

El segon silenci, és sentir que jo deia que tots els partits tenen problemes en la discussió del nou Estatut i per això estant en un cul-de-sac inoperant i no desmentir-ho. I tampoc no dir res, quan jo apunto les discrepàncies entre un representant a la Diputació de Lleida i un al Parlament de Catalunya en el sector d'Unitat d'Aran. Tenint present que Medan a més d'Alcalde Les, és representant a la Diputació per Unitat d'Aran, el silenci és tot un posicionament i tota una declaració d'intencions.

Sempre és un al·licient tenir una sala plena en un acte amb gent de tots els colors polítics, que el conferenciant triomfi i que la Presidència de Vivéncia Aranesa s'expressi de forma cauta i unitària però sense perdre contundència. Però el cert, és que el més difícil encara ha de venir.

En dues setmanes intentarem involucrar a tot el món associatiu aranès, en una postura reivindicativa en la confecció del nou Estatut. Necessitem enginy, paciència, molt de possibilisme i molta diplomàcia i a més diners. I sobretot, sobretot buscar un protagonisme mancomunat entre tots i nosaltres quedar-nos a la cuina de l'operació.

Avui és un dia important a la Val d'Aran, perquè, ni que sigui modestament, comença a nivell cívic i fet obertament per a tothom, el debat de l'aportació aranesa al nou Estatut d'Autonomia.

Una conferència de Emilio Medan i un debat posterior, sempre és una garantia d'honestedat i transparència. És un exercici de democràcia i això espanta als frustadors d'il·lusions i d'esperances nacionals.

Cap partit polític d'Aran ha creat fòrums públics de discussió, per això és tant important l'acte d'aquest vespre. Estic content i s'han de promoure altres conferències que aportin altres visions.

Demà o demà passat, serà el moment de disseccionar i d'explicar, en pels i senyals, que passa a Convergència Democràtica Aranesa i a Unitat d'Aran en relació el nou Estatut i la nova Llei d'Aran. Avui millor escoltar al Mestre del nacionalisme aranès.

Ja he presentat la proposta del tema de la "Monografia Final del Màster de Neurociències" que és l'equivalent d'una Tesina de Mestratge.

La petita recerca, que ha d'estar acabada el proper desembre, seria sobre:

"Eines d'e-learning per l'estudi de Neurociències: Identificació, mapping i anàlisi dels recursos professionals i didàctics a internet per estudiar les -Bases biològiques, diagnòstic i tractament dels Trastorns mentals, Neuropsiquiàtrics i Neuropsicològics-"

Ara els profes del Màster de l'Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona / Universitat Oberta de Catalunya INSM-OUC, han d'aprovar-ne el tema per fer-ne, ràpidament, el disseny de la petita recerca. El problema és que, en un obrir i tancar els ulls, ha d'estar acabat tot això. El meu estimat ordinador traurà fum i segurament jo també.

I algú encara és pensa que tot això ho regalen!!!.

Tot plegat haurà estat una bona base biològica per reforçar la meva especialització en els aspectes psicològics i psiquiàtrics del nacionalisme i la identitat nacional.

Mentre preparem la introducció consensuada de la conferència de l'històric nacionalista aranès Emilio Medan a Vielha aquest dijous, mentre escrivim l'aportació de Vivéncia Aranesa al debat de l'Estatut d'Autonomia, mentre tanquem els acords per fer una "Vetllada literària" amb 5 creatius de poesia i narrativa a Vielha i una "Tertúlia oberta sobre prostitució, droga i delinqüència a la Val d'Aran" aquest octubre, mentre ens blindem i ens protegim enfront qualsevol hooligan o granster d'Aran, mentre acabo els exàmens, mentre busquem locals per les activitats permanents i puntuals de Vivéncia, mentre busco coordinadors voluntaris pels programes de Vivéncia, mentre busquem uns acords permanents amb associacions occitanes, mentre entrem en programes europeus de cultura, mentre negocio tota la meva vida acadèmica i professional a Londres, mentre compro variats bitllets d'avió, mentre en matriculo a diferents Facultats catalanes i angleses, mentre participo a diferents seleccions de feina, mentre necessito cash ràpidament, mentre reclamo els diners que el Govern Maragall em deu, .................
..................els catalans celebren l'onze de setembre i a mi em fa una mandra horrorosa de fer-ne l'anàlisi política.

I això, que hi ha molta teca a comentar, sobretot l'interès, - via la tria política de la cançó bilingüe de Joan Manuel Serrat cantada a l'acte Institucional de la Diada del Parlament de Catalunya -, de recordar a molta ciutadania de Catalunya que són vinguts de fora. És com increïble, aquesta mania malsana del socialisme classista del PSC (PSC-PSOE), de recordar una i altra vegada que són immigrats una bona part dels treballadors catalans. Per a qualsevol catalanista, per a qualsevol nacionalista català sempre, ara i abans: "És català qui viu i treballa a Catalunya i ho vol ser-ho". Tot això assumit molt abans, que Pujol és fes seva, aquesta màxima. Ja ho són de catalans!!!. Ho som tots!!!. Doncs no, las "Manuelas de Madre" i la pijancia els "separen", els "identifiquen". Necessiten fer-ho, no sigui cas que s'apuntin a les reivindicacions catalanistes i els engeguin a la merda. (Com han fet molts dels fills i nets d'aquests immigrants). Ja fa molts anys que treballadors castellanoparlants de Comissions Obreres als anys 60 i 70es corrien davant la policia franquista en les Diades dels onze de setembre, cridant "Visca Catalunya, Visca la classe obrera" (Amb un accent marcadament castellà). Era una solidaritat generosa, que encara avui continua.

Penso que la meva mandra a fer l'anàlisi política de la Diada ve, perquè sóc un català a Aran. Una espècie estranya, que és mira des de lluny el que passa a l'altra banda del Túnel. Per alguns "ni xixa ni limonaa". (I tot aquest menyspreu fent costat la causa aranesa!, segur que em mirarien millor si fos un depredador potentat, que els hi fot el territori i els colonialitza amb la cultura).

Ah! però, el meu laberint personal té encara més gràcia, ara comença l'activitat compartida entre la cosa catalana, la cosa aranesa .....i l'anglesa.

Ja està en marxa la constitució de l'associació "Catalan Culture" que és una plataforma no governamental per promoure la cultura en català en el món anglosaxó. La seva seu és a Londres.

Als catalanistes algun fonamentalista ens veu com localistes, de nacionalisme de campana. Als aranistes algun fonamentalista ens veu com localistes, de nacionalisme de campana. Als occitanistes algun fonamentalista ens veu com localistes, de nacionalisme de campana.... I encara no s'han adonat que som nosaltres els plurilingües, els multiculturals i els cosmopolites. Que els moqui la mama!!!.

Jo trobo més forta aquesta imatge, que l'ofrena de qualsevol ram de flors al Monument de Casanova. Els de Madrid també ho veuen i estan que trinen.

BONA DIADA 2004!!!






11 DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Després d'anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya, fins al punt que podem parlar d’un intent de genocidi cultural, amb milers i milers d’afusellats i represaliats. Fins i tot entre ells s'hi compta el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, l'únic president europeu afusellat pel nazisme-feixisme.

El 1979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d'autogovern satisfactori.

Celebrem la Diada des de la societat civil

Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals i més autogovern.

La Festa per la Llibertat es configura com un acte polític de la societat civil catalana, per celebrar la Diada de manera festiva i alhora reivindicativa. Volem fer d’aquesta celebració un acte polític d’afirmació i reivindicació nacional, de forma oberta i participativa. Per aquest motiu, des de l’any 2000 unes dues-centes entitats de la societat civil catalana celebrem un acte que comprèn una mostra d’entitats, parlaments de persones significatives de l’àmbit cívic i cultural, la lectura d’un manifest que compta amb el suport de les entitats i un concert de música que clou la celebració.

Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.


11 SEPTEMBER, THE NATIONAL DAY OF CATALONIA

On 11 September Catalonia commemorates the defeat it suffered at the hands of the Spanish troops of Felipe V of Bourbon in 1714. Catalonia, which had been a sovereign nation up to that point, lost its national rights and liberties, with its own laws abolished and Catalan language and culture banned.

After many years of darkness, in 1932, under the II Spanish Republic, Catalonia acquired a Statute of Autonomy which recovered some of its national rights. However, after the Civil War, the Franco dictatorship brought with it the toughest repression that Catalonia had ever endured, to a point that could be described as attempted cultural genocide. Thousands and thousands of people suffered retaliation and may were shot. These even included the President of the Government of Catalonia, Lluís Companys, the only European president executed under Nazism-fascism.

In 1979 the new Statute of Autonomy of Catalonia was approved, giving the country its own institutions and government, but to date a satisfactory level of self-government has still not been attained.

Celebrating the National Day as Civil Society

Every 11 September, many Catalans continue to demonstrate in the streets to demand recognition of our national rights and liberties and a greater degree of self-government.

The Festival for National Rights and Liberties is organised as a political event of Catalan civil society, to celebrate the National Day in a festive way yet as a protest. We want to make this celebration a political event of affirmation and national demands, in an open and participatory way. For this reason, since the year 2000, around two hundred institutions from Catalan civil society have staged an event that includes an exhibition of these organisations, speeches by significant figures from the civic and cultural sphere, the reading of a manifesto that has the support of all the organisations involved and finally a music concert to round off the celebration.

We want to share this festive protest with all the people who live in Catalonia, whatever their place of origin. Only if we attain greater capacity to decide what we want our country to be like in the future can we construct a nation that is fair, pluralistic, caring, integrationist and sustainable.



ELS ALTRES 11 DE SETEMBRE


Un record amb efecte a Allende.

Manifest 2004 de la Comissió 11 de Setembre

PER UN NOU ESTATUT QUE ENS FACI MÉS LLIURES


Cada any veiem una mica més lluny aquell 11 de setembre de 1714 que va marcar la nostra història col·lectiva i que continua marcant-la. La Diada Nacional, també la d’enguany, ens porta a la memòria uns fets que segrestaren les nostres llibertats nacionals i, a la vegada, aquests mateixos fets ens estimulen a recuperar, sense defallir, la nostra llibertat global. Celebrem que, malgrat tot, som un poble que ha tingut la voluntat de no sucumbir, que vol viure el present i que opta per orientar els seus passos cap als horitzons que el portin a la plena vida que ha de tenir un poble alliberat.

Sabem prou bé que si mirem cap a aquest futur, amb la certesa que l'aconseguirem, amb la serenor, la valentia i la perseverança que calguin, farem els passos que siguin necessaris per afrontar els reptes immediats o a curt termini.

Són molts els reptes que marcaran el nostre camí col·lectiu i que ara la nostra Diada Nacional ens posa al davant. Alguns d’aquests reptes adquireixen una especial transcendència per les importants repercussions que ja tenen en la nostra vida col·lectiva:

1. S’ha engegat ja el procés que durà a redactar el nou Estatut de Catalunya. Des de la societat civil reivindiquem que aquest nou Estatut tingui com a objectiu poder avançar nacionalment, a partir de l’aprofundiment i l’ampliació dels drets democràtics de la ciutadania, i sigui una garantia que reforci la nostra ferma decisió d’autogovernar-nos. El nou Estatut, amb un finançament adequat i just, ha de ser un mitjà per consolidar la cohesió social i el desenvolupament sostenible; ha de dissenyar una Catalunya que, tot incorporant els nous drets socials, econòmics, polítics, culturals i ambientals, millori la participació democràtica i permeti la inclusió social igualitària de totes les persones, tant en les diverses ocupacions i tasques com en les disponibilitats de serveis dignes, sobretot en l’educació i la sanitat. Un Estatut que faci un salt cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació al qual, com bé ha aprovat el mateix Parlament de Catalunya, mai no hem renunciat. Un dret que no separa ni exclou, sinó que posa al mateix nivell la convivència entre els Pobles, la dignitat i els drets de cada un d’ells.


2. En vista de la nostra participació més activa en la construcció de la Unió Europea, denunciem una Constitució europea que no reconeix la realitat nacional catalana, la seva llengua i la seva cultura, com tampoc no incorpora amb prou èmfasi els drets socials de les persones. No ens conformem amb una Constitució que ens ignora com a poble distint i com a poble que, des de fa molts anys, està treballant per una Europa de tots els Pobles. Volem tenir una presència directa en els organismes de la Unió Europea i reclamem que la nostra llengua sigui reconeguda oficialment amb tots els seus efectes. En definitiva, volem viure plenament en català dins de l’Europa que estem contribuint a edificar, sense exclusions ni subordinacions, com a nació que participa d’una sobirania compartida, com a poble que aposta per la unió en la diversitat. De la mateixa manera, lamentem els dèficits i les contradiccions que aquesta Constitució europea reflecteix en limitar, de fet, l’exercici de la democràcia en els camps social i econòmic, a causa del model de societat insolidari i individualista que preconitza.


3. Un dels nostres reptes immediats és, també, la plena incorporació de les persones nouvingudes a casa nostra perquè aquesta pugui ser igualment casa seva. Per això, també amb elles, volem impulsar la nostra personalitat col·lectiva cap al futur, mitjançant la construcció d’un projecte nacional fonamentat en la cohesió social, element preeminent i garantia de refermament de la identitat nacional. És des d’aquesta base que podrem articular el model polític i socioeconòmic que garanteixi a tothom els drets socials, l’ocupació laboral de qualitat i desterri la precarietat. És així com la nostra col·lectivitat nacional podrà acollir i integrar, en un projecte comú, les persones vingudes d’altres contrades i que ens aporten les seves pròpies cultures. La societat catalana ha après molt, pel mateix fet de ser marginada, de com s’ha de comportar per aconseguir un benestar compartit amb tothom que s’arrela a la nostra terra. És per això que reivindiquem tenir capacitat de regular-nos socialment per garantir que som un sol poble.


4. Finalment, des de la cultura de la solidaritat i de la pau volem avançar cap a l’horitzó del benestar, tot posant l’èmfasi en el retrobament dels qui, per la història, la llengua i la cultura, formem els Països Catalans en un territori compartit, que desitgem equilibrat. A la vegada, reafirmem que ens sentim a prop dels pobles que malden per sortir dels seus nivells d’opressió nacional i d’empobriment, especialment en el nostre context del Mediterrani. El Fòrum Social del Mediterrani que d’aquí a pocs mesos se celebrarà a Barcelona serà una òptima oportunitat per renovar la nostra decisió de cooperar i construir ponts amb tots els Pobles que un mateix mar agermana.


L’11 de setembre de 1714 va ser el de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. Altres onze de setembre del món, més recents, han posat en relleu que les llibertats són valors humans que ens dignifiquen i per als quals val la pena mantenir la memòria i reprendre-la sempre per caminar conjuntament cap a l’horitzó de la plena realització de les aspiracions humanes més nobles.

Comissió 11 de Setembre

Carregat de feina, d'exàmens, de gestions a Londres, de gestions a i per Vivéncia Aranesa, tinc tantes coses delicades en marxa que qualsevol distracció és mortal per a la programació. Només em faltava la Festa Major de Vielha i el clima familiar de relaxament.

Jo m'he escapat a un espectacle de música melòdica en el que l'estrella-cantant era l'actual Alcalde Vielha Juan Riu. Sí, si estimat lector, l'intrèpid cantant era la primera autoritat local de la capital d'Aran!!!. A mi m'agrada aquest deixar-se anar de l'alcalde a la plaça pública, sobretot perquè és d'uns pocs moment que és autèntic, és ell. Com a cantant "professional" és una birria, com a persona que canta és una delícia. Jo com un imbècil, l'aplaudia, el victorejava i feia el tonto amb la Piuca. Ella i jo sabíem que estant a la plaça li fèiem costat, tot i que jo, dia rera dia, hi estic políticament més lluny. M'hagués agradat assessorar-lo políticament, oferir-li anàlisi política, estratègia informativa, contingut cultural, però és absolutament impossible: massa "soviètics", massa ciutadans que auto-odien al seu país i massa insensibles als temes socials rodegen l'Alcalde.

Però, com que el que és porta a Aran és viure com el "Club de la Comèdia" i fer l'estruç, almenys coincidim en la gresca.

La premsa catalana ens porta la discussió de la Constitució Europea, també s'hi troba qüestions de la redacció del nou Estatut d'Autonomia. La vida associativa catalana canalitza discussions i a més és divulga tot tipus de fórmula d'autogovern que s'està aplicant mundialment, perquè el ciutadà de "a peu", pugui tenir més informació per opinar i per proposar.

Aran és diferent: No hi ha premsa, ni escrita, ni àudio, ni àudio-visual que aporti dades per la discussió i ni tampoc analitza res i si cal fer-ne denuncia o lloança. Res de res.

Els pocs fòrums d'internet que parlen d'Aran, només recull uns cafres, que sota l'anonimat, rebenten al seu adversari, però no aporten cap dada, ni opinió. Són d'encefalograma pla, alguns d'ells els tenim d'alumnes de professors implicats amb nosaltres i això encara em preocupa més.

Les Institucions públiques d'Aran han fet un simulacre de fer una discussió sobre les propostes araneses per un nou Estatut d'Autonomia. Quasi totes les associacions públiques legals no han rebut cap paper i centenars de ciutadans d'Aran tampoc. Que passa?. Com s'envia el material?.

Arriba un moment que tanta inutilitat ens ha de fer reflexionar, perquè aquest és el problema que no passa res, perquè volen que no passi res.

L'Alcalde de Vielha Juan Riu sempre assegura que a ningú interessa l'Estatut i la Llei d'Aran i el que sí, interessa al veí, és si li donen permís per això o per allò, o sigui: "que hay de lo mío". Això és absolutament cert. Trist, però cert. El problema és que la solució de les petites i particulars coses, està emmarcat en les grans línies i els grans principis dels que governen. I això no passa. És governa localment o nacionalment sense principis, sense brúixola i desprès passa el que passa.

Com impulsor d'activitat cívica, d'activitat cultural i d'activitat de benestar social, em preocupa que per resoldre coses "de lo mío", s'estiguin carregant i sembrant zitzània, en el petit món de l'associacionisme d'Aran.

No és pot impulsar des de l'ajuntament associacions cíviques per resoldre negocis ruïnosos o mal administrats, i així poder-los-hi deixar infraestructura. Exemple: el sector de la música a Vielha.

En sentit diferent però acabant al mateix lloc: No és pot impulsar des de l'ajuntament activitats de veïns com si fossin associacions i no ho són, perquè el món associatiu és una cosa seria. Exemple: el sector del teatre a Vielha. Qui firma el contractes amb els actors i companyies?

No és pot finançar des de l'ajuntament, col·lectius que és presenten com associacions i no ho són. Exemple: el sector de la llengua a Vielha. De quina manera és dona igualtat d'oportunitats en finançament públic, a les entitats sense afany de lucre?.

Està molt bé i és molt lloable que és faci música, teatre i és reivindiqui la llengua i s'ha de felicitar als veïns que hi participen, però l'ajuntament com el Conselh, no és poden saltar la legalitat o fer un intrusisme descarat en l'associacionisme de la societat civil. Una entitat pública ha d'estar al servei de tothom i no de "l'amiguete", "la germaneta", "la novia" i "la parenta" més o menys llunyana o la gent del seu partit, votant o possible votant.

I com deia abans: desprès passa el que passa, com que el PP del senyor Gimeno, ens fa arribar a casa un paper on diu que ell i els seus, són responsables de tota les coses de cultura que fa l'Ajuntament de Vielha. I aquesta manipulació és així, perquè el regidor té una barra immensa i l'Alcalde no té el que ha de tenir, perquè acollonit a quedar en minoria, s'ha "venut" l'anima aranesa, l'anima progressista, si mai l'havia tingut.

Però a més, aquesta desinformació passa, perquè l'Ajuntament de Vielha no té cap línia informativa clara i professional, per fer arribar als seus veïns les dades del que fa l'Alcalde i no el PP. Perquè?. Perquè el full informatiu que edita l'Ajuntament, el fan funcionaris i no professionals del periodisme. La "Era Crasta" és una tassa de cafè sense cafè. Esperem que el pont que aquesta Festa Major inaugurarà l'Ajuntament de Vielha, l'hagi dissenyat un arquitecte i no un funcionari o funcionaria aficionada al dibuix.

I així podríem anar continuant per les "coses petites" de Vielha... fins que arribem al proper "escàndol" que s'està gestant i que jo ja sé, com també saben molts d'altres pares i mares de Vielha afectats, i cap mitjà informatiu d'Aran se'n farà ressò.

-------------------------------------------------------------------------------
VIVÉNCIA ARANESA
CONFERÉNCIA

Era associacion Vivéncia Aranesa a eth plaser de convidar-vos tara conferéncia que, damb eth títol "Eth moviment polític dera Associacion “Es Terçons”: un exercici de memòria istorica en contèxte deth debat deth nau Estatut d'Autonomia e era naua Lei d'Aran", impartirà Emilio Medan, Baile de Les.

Era conferéncia aurà lòc ena Sala d’Actes der Ajuntament de Vielha e Mijaran,
eth dijaus dia 16 de seteme, tàs ueit dera vrespada.

Aran,2004
"VIVÉNCIA ARANESA"
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau
------------------------------------------------------------------------------

Doneu-vos el pa l'un a l'altre,
però no mengeu de la mateixa llesca.
Canteu i danseu junts i sigueu feliços,
però deixeu que cada un de vosaltres pugui restar sol,
Com soles estan les cordes d'un llaüt
per bé que la mateixa música les faci vibrar.

Lliureu els vostres cors,
però no en custòdia l'un de l'altre,
Car només la mà de la Vida pot estotjar els vostres cors.
I romaneu junts,
però no massa a la vora l'un de l'altre:

Ja que les columnes del temple estan separades,
I ni el roure ni el xiprer creixen l'un a l'ombra de l'altre.


Khalil Gibran

LA MILITÀNCIA POLÍTICA

En molts e-mails se'm pregunta quina és la meva militància política, i de quin partit sóc.

Des de fa més de set anys vaig decidir no estar vinculat a cap organització política i dedicar-me de ple a les Organitzacions No governamentals: a les culturals i a les defensores dels drets humans i dels pobles.

Només com a parèntesi vaig donar suport personal al candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas i ho vaig fer a ell personalment i no al seu partit ni a la seva federació. Posteriorment aquell moviment ciutadà és va transformar en una Plataforma de caràcter transversal, promotora de l'acció unitària de les diverses versions del nacionalisme català als Països Catalans.

Per tant sóc independent, sense cap afiliació política i sense cap carnet de partit polític.

Això no vol dir que no tingui opinió ni com a ciutadà, ni com a votant, ni fins i tot professionalment, com a politicòleg.

A més, això no vol dir que no sigui coneixedor i miri des de lluny com s'està estructurant una tercera opció política a Aran: Progressista, Republicana i Occitanista. Mirant: sí, escoltant: també, però militant: no, perquè el meu compromís és la militància cívica i cultural sense partidisme.

També faig periodisme: periodisme cívic i lliure, i per tant això vol dir explicar la realitat i posar n'evidencia -si fa falta- les irregularitats, les injustícies i l'engany a la població, participant a la construcció de la nació catalana i de la nació occitana. Un periodisme de compromís.

Doncs com deia: no tenir carnet no vol dir no tenir opinió i a més pot representar coincidir en alguna postura d'un partit o d'un altre, que sempre serà del bloc dels demòcrates, dels defensors dels drets de les nacions sense estat i per actualitzar-ho bé, dels anti-guerra.

Per això, no tinc cap inconvenient de fer costat a propostes que surten de partits catalans i diuen no a la Constitució Europea.

Per exemple, jo estic d'acord amb un sector de militants de Convergència Democràtica de Catalunya, en la seva postura respecta la Constitució Europea, per això en reprodueixo el seu manifest de presa de postura:


"Perquè estimem Catalunya :
SÍ a EUROPA !
NO a aquesta Constitució jacobina de Socialistes i Populars que ens vol esborrar del mapa Europeu.


EL MANIFEST : DIGUEM NO !
"Diguem NO, amb l'esperança que arribarà un dia que podrem dir SÍ."


Diguem NO a una Constitució que ens esborra política i lingüísticament del mapa Europeu.

Diguem NO a una Constitució que reconeix llengües de dos cents mil parlants i no és capaç de reconèixer una llengua com la Catalana parlada per deu milions de persones.

Diguem NO perquè és el que diria qualsevol espanyol o francès si aquesta Constitució no reconegués la seva pròpia llengua.

Diguem NO perquè l'essència de Convergència és Catalunya. CDC no pot dir SÍ a un text que elimina Catalunya de l'Europa del segle XXI

Diguem NO perquè només Convergència pot fer que el poble de Catalunya rebutgi aquesta Europa de Socialistes i Populars, aquesta Europa d'en Borrell i d'en Vidal Quadres que ens vol marginar.

Diguem NO perquè l'abstenció és sinònim de falta de compromís per partida doble, amb Europa i amb el poble de Catalunya; pitjor encara, l'abstenció facilitaria la victòria espanyola del SÍ a Catalunya.

Diguem NO perquè és la millor manera de defensar Catalunya a Europa; si ara no ens fem respectar, el dia que tinguem una altra oportunitat per re-negociar els nostres drets nacionals en aquesta Europa dels estats, la nostra força de negociació serà aleshores més minsa que l'actual.

I finalment, diguem NO per dignitat; per dignitat amb tots els catalans i catalanes que han ajudat a construir Europa al llarg de la seva història, i també per dignitat envers els nostres fills i els nostres néts, perquè el dia de demà no ens puguin dir que no vam defensar el nostre país i la nostra llengua amb la força que calia.".

Segurament, jo ho hagués redactat diferent però en el fons hi estic d'acord, des de la meva independència, hi estic d'acord. S'ha d'acabar la política vergonyant dels dinosaures de la política, ens cal llibertat des d'una postura clara.

Voldria comentar diverses coses sobre els e-mails que rebo entorn els comentaris del que escric aquí.

La primera cosa: és novament agrair-los tots, perquè fins i tot els que discrepen amb mi, són molt enriquidors.

La segona cosa: és que hi ha un gran nombre d'e-mails que és perden i els autors que els escriuen no ho acaben sabent.

M'explicaré: aquest Blog està blindat amb un potent antivirus, no només el meu, sinó tot el sistema Blogger en general, que és del cercador Google. A més, el meu contacte que ofereixo als lectors, el que en dic "contacte directe i privat" és a traves d'una adreça d'e-mail del portal Yahoo, que a la vegada està també protegit per un sistema d'antivirus de múltiples capes i a més un anti-spam de correu no desitjat. Tot aquest mecanisme de protecció fa que si algun dels e-mails que se m'envia, té algun virus o d'altres patologies, son destruïts i se'm comunica la seva destrucció, donant-me -de vegades- algunes dades de l'emissor.

Porto, aquest 2004, més de 400 (quatre cents) e-mails destruïts automàticament, com a protecció. Molts d'ells infectats pel virus W32.Netsky. A part, dels centenars d'e-mails posats en un cul-de-sac pel Spam-Guard, com a correu no desitjat, i que segons la quantitat i periodicitat, és poden destruir també automàticament. Algunes patologies d'e-mails infectats, també fa que acabin destruïts com spam.

Un Blog té una possibilitat de lectura mundial, però per les temàtiques i l'idioma base que utilitzo, hi ha lectors fidels de Catalunya i Aran, i també amb molta regularitat del Regne Unit. També és normal que els e-mails vinguin prioritàriament d'aquests territoris. Molts dels e-mails destruïts per infectats, suposo que fins i tot coneixia qui els havia escrit.

Dit d'una altra manera: podria ésser que mai hagi pogut llegir, el vostre e-mail, que tant amablement em vàreu enviar.

No sóc un venedor d'antivirus, però seria bo que en féssiu una profunda revisió de les vostres proteccions i no us oblideu actualitzar-les.

L'últim dia de mes ha estat ple de contactes, xerrades i petites reunions. Ha estat la fórmula per sondejar a la gent que envolta Vivéncia Aranesa i que estan implicats en algun Programa, Projecte o Activitat.

Segurament l'acord més espectacular és haver decidit cancel·lar l'acte públic Frederic Mistral del mes de desembre. Les raons són profundes: no hi ha una suficient base social que d'una forma activa pugui participar en l'elaboració de l'acte cultural. A més hi ha una total insensibilitat de l'administració pública pel tema i és detecta un desconcert pels temes lingüístics que pot repercutir en l'elaboració i la projecció de l'acte. Per altra banda Vivéncia Aranesa, com a inici de procés de mobilització cultural a Aran, està massa en les beceroles per assumir aquest repte a contracorrent.

Hi ha un total acord i satisfacció, tot i la transversalitat de maneres de pensar de Vivéncia Aranesa, d'haver convidat Emilio Medan, l'Alcalde de Les, per fer una conferència sobre: "Eth moiment polític dera Associacion “Es Terçons”: un exercici de memòria istorica en eth contèxte deth debat deth nau Estatut d'Autonomia e era naua Lei d'Aran", a Vielha el proper 16 de setembre.

Moltes crítiques a l'Alcalde Vielha, Juan Riu per la seva falta de respecte al ciutadà catalanoparlant de Vielha, perquè novament ha editat una carta en un opuscle de la Festa Major bandejant el català, però primant el bilingüisme espanyol del PP. Vivéncia Aranesa no és pot inhibir del conflicte que significa que una primera autoritat local creí un conflicte de llengües dinamitant la convivència de cultures, primer, perquè atenta al més elemental respecte al veí però a més, perquè acaba minant la voluntat dels catalanoparlants de Vielha de fer costat la causa aranesa i occitana. He sentit a dir a un comerciant, que em parlava amb el llibret de la Festa a les mans, que el feia servir energicament, com un ventall: "Si l'Alcalde és incapaç de respectar-me com a ciutadà que parla català, que faig jo en una associació que defensa l'aranès, una llengua minoritària o és que el català no té problemes?. Hòstia que em respecti, si vol que el consideri el meu Alcalde!".

Jo ja ho he dit de mil i una manera, que significava aquest problema de llengües,i no tinc n'idea com afrontar-lo en aquest moment, perquè nosaltres partim d'una derrota moral entre els sectors que creiem sensibles en el tema. A part de la insensibilitat política, social i lingüística, hi ha un problema de legalitat, l'Alcalde és una autoritat pública i el ciutadà té canals de defensa, caldrà trobar el més adequat, encara que jo sempre he pensat que en temes de llengües s'ha de fer per la via del diàleg. Però tothom diu, el que jo també he viscut: "Riu és un especialista en marejar la perdiu".

Una altra novetat és la necessitat que Vivéncia tingui la seva pròpia Web. Això m'agrada molt, perquè aquest espai és el meu Diari personal i vull escriure els meus propis i particulars plantejaments, i vull que la línia editorial de l'associació quedi reflectida en un altre lloc.

Per acabar: s'ha dissenyat definitivament el contingut i l'estratègia de difusió de la nostra contribució en el debat del nou Estatut d'Autonomia, només cal escriure el text. Senyalo només, perquè la gent és creu que els textos surten sols i es poden comprar a la llibreria, però no és exactament així. Que la històrica amant "Teresa de Bausen" ens inspiri, amb el seu agosarament. És un honor treballar per Aran i pels aranesos, perquè és una elemental defensa dels drets dels pobles i seria una satisfacció que la seva construcció nacional sigui tot un èxit. És tot un sentiment.

Una de Londres:

Continuen els preparatius per realitzar el proper dissabte a Trafalgar Square de LIBERTY, London's Disability Rights Festival o sigui el Festival dels drets dels discapacitats. És un festival que dura un dia, organitzat per l'alcalde de Londres amb l'associació Greater London Action on Disability i esponsorat pel banc Lloyds. El que en realitat és aquest festival, és un gran aparador per presentar el talent d'artistes discapacitats com també músics i grups. Tot un bon muntatge.




Una de Vielha:

Hi ha hotelers aranesos que estan indignats que perquè al Palai de Gel de Vielha és faci el proper dissabte una representació de teatre de "Rubianes" i això signifiqui tancar el Palai tot un cap de setmana, inclòs el divendres, per muntar i desmuntar l'escenari. Tot això passarà com a preludi del tancament tècnic, que ja té programat el Palai durant el mes de setembre.

Diuen que a l'estiu Vielha té poques infraestructures turístiques i només falta que per fer teatre encara tanquin la pista del Palai.

Trobo que tenen raó, veurem que diu el Gremi d'Hotelers i Turisme Val d'Aran. Segurament no diran res. El que a mi em preocupa, perquè ens repercuteix a tots els que organitzem coses, és que per fer cultura, encara que sigui del ja-ja-ja, hi hagi un enfrontament amb els interessos dels hotelers. L'alcaldada d'aquesta vegada torna a ésser la quadratura del cercle, no és pot servir a tants sectors fent de transvestit amb els grans temes i amb les polítiques del dia-a-dia.

Ja m'agradaria a mi que fos l'Alcalde de la cultura, la digitalització de Vielha i el municipi de serveis universitaris, però sembla que res, de res, ni tant sols serveix els interessos dels hotelers que no tenen que ésser mai incompatibles amb la cultura, és clar que per això no els hi has de trepitjar els seus ulls de poll o sigui els seus negocis.

Algú sap quina política té aquest alcalde-baldufa en cultura i en turisme, perquè roda d'un plantejament a un altre plantejament, usualment contraposat, en un temps meteòric?. Alcalde sinó fos que tinc la síndrome d'Estocolm amb vostè, encara posaria més llenya al foc del seu camí erràtic, però és igual, millors que ens deixem d'històries de "terror" municipal i cantem junts un bolero:

A ESCONDIDAS

Ni tus padres ni los míos
Quieren nuestras relaciones.
Dicen que son amoríos,
¡ay!, sin frío ni calor.

Qué saben lo que es cariño,
ni el estar enamorados.
Qué saben lo que sentimos,
ni lo que es un gran amor...

A escondidas he de verte,
y he de hablarte
a escondidas.
A escondidas suspirarte,
y besarte
a escondidas.

En las sombras de la noche
nuestras almas juntas van,
prisioneras de un cariño
que nos lo quieren robar...
A escondidas y en voz baja,
yo te digo
que te quiero...
Como si fuera un pecado,
hemos de llevar oculto
y a escondidas nuestro amor.

Text del nou anunci de la virtual televisió aranesa:

"Que deu fer ara mateix la persona que serà el proper Síndic?.
Que deu fer ara mateix la persona que presidirà el futur "Plenari del Conselh" d'Aran?......

Doncs estudiar, ESTUDIAR, perquè darrera cada esforç hi ha una persona responsable i preparada per estar al servei del país i del ciutadà. Desconfia d'aquells que és riuen de la formació, perquè ells mai aconseguiran el cel i ens poden amargar la vida."







Un llibre té un vessant macrocòsmic i un altre microcòsmic. El primer és la manifestació que es desprèn del seu principi, la intel.ligència còsmica.
El segon es troba al cor, la intel.ligènica individual.

Dibuixos i pensament de Marta Grífoll.

Avui diumenge s'han acabat les vacances i avui mateix comença per a mi el curs 2004-2005.

Tinc feina per tot arreu, suposo com tothom, però jo hi tinc una especial mandra d'afrontar algun tema delicat que aquest mes de setembre s'han de resoldre. També s'ha de retocar tota la programació de Vivéncia Aranesa d'aquest primer trimestre. El que ja està tancat, és la primera conferència pública "d'un convidat de conviccions profundes", com aportació a la reflexió, en el debat de l'Estatut i la Llei d'Aran, que és farà el proper dia 16 de setembre a Vielha. El nostre "Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau" de Vivéncia Aranesa també, a més de les conferències, haurà de fer la seva aportació per escrit al debat.

Sembla que s'ha enviat per correu a la ciutadania d'Aran, la proposta dels partits que estan al "Plenari del Conselh" sobre el Debat de l'Estatut de Catalunya i Aran, com sempre Vivéncia Aranesa no ha rebut cap documentació oficial, ni jo tampoc personalment. Espero que sigui un error que corregiran, però tindrà nassos que intentin ningunejar-nos com altres sectors pretenen fer. Vivéncia Aranesa és una organització legal i jo estic empadronat a Vielha i en sóc votant. Que és necessita més, perquè els tres partits ens enviïn la documentació?.

Com a Organització No-governamental de Cultura, Vivéncia Aranesa no renunciarà a adreçar-se directament a la Ponència del Parlament de Catalunya, com ja han fet altres entitats catalanes, perquè el pretès "embut" de fer-nos passar tots per una proposta unitària, desarma a qualsevol iniciativa discrepant i pretén amagar les discrepàncies dins dels mateixos partits aranesos.

El fet de no haver oficialment partits aranesos al Parlament de Catalunya, fa que Aran quedi sense veu oficial en el debat parlamentari i això és una llàstima. Que hi hagi un parlamentari aranès no és el mateix, precisament per la manera que hi ha arribat, posa en més evidencia la manca de partits aranesos.

Des de Catalunya això d'Aran encara no s'entén i moltes vegades és fan un enorme embolic o directament manipulen. Un petit exemple, seria el comentari avui d'un periodista de La Vanguardia (que fins i tot en fa un titular destacat), que parla d'un home a Vielha, que sóc jo, i del Bus de l'Estatut, que segons ell "...hay muchos lugares en los que se acoge de mayor agrado la campaña itinerante. En Vielha por ejemplo, un hombre pasó seis horas dentro del vehículo, consultando la web, e intercambiando opiniones con los técnicos y otros visitantes...". Vale tio!, Val senyor Francesc Bracero: varen ésser 6 hores de rebuig civilitzat del Bus per part del president d'una entitat i de comprovar la poca recepció de la gent. Ni rastre de les nostres queixes per la falta de l'aranès al Bus i per la falta d'especificar l'historia d'Aran.

No podem "perdre" el temps contestant a tothom, encara que faria falta, espero que tota aquesta logística quedi resolta quan contractem un gerent per Vivéncia Aranesa. Avui cert treball de les entitats sense afany de lucre, han de traspassar l'amateurisme i professionalitzar-ne un equip gestor.

TANCAT PER VACANCES.
BON ESTIU.

"COLOMINES O AL·LUCINES?"

Aquest és el millor comentari d'Aranportal.com que va aparèixer en un Fòrum dedicat a mi i a aquest Diari Cívic. Té gràcia, fou escrit en castellà originalment i la llàstima és que l'autor posteriorment és va destapar com un incontrolat.

"ZORRA CATALANISTA VETE DEL VALLE!!"

És un dels més fatxes i xenòfobs comentaris oferts a la meva persona. Que no cal traduir-lo. Encara n'hi ha d'altres d'aquest estil.


No és tracta de presentar un concurs de frases, el que vull comentar és tot un petit esdeveniment digital que ha passat bàsicament a Aran entre el diumenge dia 15 i el dijous dia 19 d'aquest mes.

En el món dels Fòrums on line l'esdeveniment no passarà a la història, però és un símptoma de com estant les coses en aranès i occità a la xarxa i com un segment de la població jove d'Aran que consumeix hores d'ordinador, s'expressa.

Tot plegat fou que el Webmaster o sigui el gestor i animador d'una Web, en aquest cas era Manel Rella ,va introduir un comentari a la seva Web, (Web presentada com un Portal), en el que donava l'adreça d'aquest Diari Cívic i ho presentava com "Una altra web diferent, polèmica i subjectiva d'Aran".

En 5 dies hi varen haver mes de 100 (cent) comentaris i mes de 1000 (mil) lectures, que per un portal d'escassa audiència i dedicat a Aran com aquest, és molt.

La base de tot això fou fotrem a parir per tots costats. Figurativament: Uns m'aguantaven -els que és dedicaven a copiar i enganxar trossos del Diari i del currículum meu- i els altres m'hostiaven dedicant-me o comentaris durs, o insults directament.

La cosa va arribar a quotes altíssimes d'atac descontrolat i de hooligan, i fou tant exagerat que avui el Webmaster ha fet desaparèixer el comentari inicial i tots els comentaris posteriors, dient en una carta entre d'altres coses, que: "...y como medida preventiva, no he dudado en eliminar ciertos links, noticias y comentarios que dependiendo de la interpretación podrian considerarse como descalificaciones y atentados al honor, y que podrian acarrear otro aviso o denuncia...".

Imagineu com anava de forta la cosa, que el nen Rella desprès d'haver escrit ell en el Fòrum, quan algú el criticava de censura: "...Seras gilipollas! si este portal fuera facha te censuraria a ti imbecil, pero por lo contrario no lo hace, y por cierto si quieres volver a mentar mi nombre en un comentario ten los huevos de poner el tuyo subnormal...".

Aquest era l'arbitra del partit, el coordinador, el que ordena el debat o sigui el Webmaster. Com és pot veure un piròman, apagant un foc.

Com Al Capone que no el varen caçar per les seves activitats de gàngster sinó per qüestions d'hisenda, aquest Webmaster ha hagut d'afluixar veles, perquè l'han caçat no per ésser un piròman i fomentar l'odi, sinó perquè havia introduït i manipulat el diccionari de Ficus Vergès o sigui una propietat intel·lectual. Potser que tot l'hi hagi arribat el mateix dia, no és tanta casualitat.

A mi em sembla bé, que és facin Fòrum i també és del tot acceptable cert llenguatge desenfadat i directa que acaba sent un enginy jove per desqualificar o no.

Per exemple en positiu: ".. oe oe como molan estos piquesssssss. Visca Aran!!!...".

O en negatiu: "...Payaso para ti es poco! quizas te pega más retrasado mental! porque solo dices tonterias, si tan valiente eres deja tu nombre cobardeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee".

Tota crítica és acceptable i en el meu cas, està en el meu "ofici" fer-ho, per molt dura que sigui la crítica dins d'uns paràmetres de civilitat.

Si analitzéssim els comentaris, un per un, trobaríem certes coses molt interessants:

Primera, que era de gent molt jove i algun gran però absolutament infantilitzat.
Segona, que tot era en castellà malgrat algunes petites accepcions. Cap en aranès, només una exclamació. Us recordo que eren més de cent comentaris.
Tercera, que hi havia comentaris xenòfobs i de fer fora del País al que estaven criticant.
Quarta, un alt anticatalanisme, però fet de dues maneres: uns eren espanyolistes recalcitrants i que es posaven amb el meu catalanisme i independentisme despectivament, uns altres eren aranistes i es reafirmaven com a tals, però també acabaven adherint-se a l'espanyolisme i aquest aranisme ho feien en castellà.
Cinquena, es va evidenciar una falta absoluta de respecte als valors socials.
I Sisena, tots els comentaris, excepte els del Webmaster, és varen fer de forma anònima i cap dels usuaris registrats al Portal va participat al debat, almenys expressant la seva condició de registrats. Sospito que és més fàcil insultar en l'anonimat.


I així podríem anar destriant que va passar i com va passar.

No es cap bajanada l'esdeveniment digital, per molt que va servir per castigar-me a mi, va ésser molt interessant i fou una llàstima que tanquessin el Fòrum. Jo no hagués denunciat a ningú.

El que voldria és que les Webs d'Aran i Occitània funcionin i s'enriqueixin de debats, i que els Webmasters des del primer moment diguin i en donin exemple, d'això que escrivia Rella, forçat per la pressió que li ha caigut al damunt: "... os pido por el bien del portal que las opiniones y criticas sean constructivas...".

Perquè no ens podem imaginar Webs, Portals, Blogs en aranès lligats a tot l'univers de Webs en Occità?. S'hauria d'ajudar a tota mena d'iniciatives privades, siguin del color que siguin, perquè aquest moviment digital tiri endavant. Perquè la joventut d'aquest País s'expressi de forma normalitzada amb la nova tecnologia digital.

Per fer bons continguts de Webs només cal tenir constància, tenir gust estètic i saber escriure... i per favor sense faltes d'ortografia senyors!!!!.

http://diaricivic.blogspot.com/

Vivéncia Aranesa obre la discussió entre el seu Patronat i els seus col·laboradors de Programes, de Projectes i d'Activitats, el Document dels grups polítics amb representació al Conselh Generau d'Aran.

El dia 10 de Setembre ha d'estar redactada una proposta com Entitat.
El dia 16 de Setembre s'ha de repartir el nostre Document a l'Aran, fent arribar formalment la nostra proposta al Conselh Generau i a la Ponència de l'Estatut del Parlament de Catalunya. (A la Ponència del Parlament, ja hem fet arribar unes primeres propostes lligades amb la vinguda del Bus de l'Estatut i el Festatut a Vielha).

DOCUMENT DOCUMENT DOCUMENT DOCUMENT DOCUMENT DOCUMENT DOCUMENT DOCUMENT

ERA REFORMA DER ESTATUT D’AUTONOMIA E ARAN

Document consensuat pes tres grops politics damb representacion en Conselh Generau d´Aran sus era reforma der Estatut d´Autonomia e Aran. Volem rebrembar-vos qu´aguest document ei dubèrt as vòsti suggeriments.
En tot atier eth procés de reforma der Estatut d’Autonomia de Catalonha entenem qu’eth nau Estatut aurie d’auer un titol especific relatiu a Aran. Aguest titol aurie de contemplar es següents questions:


1.- Era singularitat privatiua d’Aran com a país damb territòri, lengua, istòria e cultura pròpies.


2.- Eth reconeishement de Catalonha e deth sòn Parlament, en promòir, respectar, protegir, deféner e desplegar es institucions pròpies de govèrn e eth reconeishement dera singularitat deth territòri d’Aran, mès enlà dera organización locau, comarcau e supra comarcau.


3.- Dar mandat ath Parlament de Catalonha entà qu’en tèrme maxim de dus ans vòte ua segona lei de regim especiau d’Aran en reconeishement d’un regim juridic public dera entitat territoriau d’Aran, en tot establir un nau listat de competéncies de cession obligatòria, en tot acceptar-li eth desplegament reglamentari com a facoltat exclusiva, e sense mès límits qu’eth respècte ath blòc de constitucionalitat e ath principi de legalitat.


4.- Era declaracion exprèssa de qu’eth territòri d’Aran non pòt quedar includida en cap division territoriau pròpia de Catalonha que non sigue era madeisha


5.- Era declaracion expressa de qu’eth Magnific Sindic d’Aran, com a president deth Conselh Generau d’Aran ei er ordinari dera Generalitat de Catalonha en Aran, e laguens deth territòri d’Aran protocollariament e immediatament peth dejós deth Plan AunorablePresident dera Generalitat de Catalonha.


6.- Reconeishement dera lengua aranesa (occitan d’Aran) com a lengua pròpia de Catalonha, en tot èster oficiaus en Aran es lengües aranesa, catalana e castelhana. Es administracions d’Aran e de Catalonha velharan en foncion des sues competéncies per emplec, er ensenhament e era normalizacion der aranés.



Val d’Aran, a 20 de junhsèga de 2004

Fa bastants anys, en temps de l'Alcalde Convergent de Lleida Manuel Oronich jo vaig intentar crear una entitat a la zona de Ponent, amb seu a Lleida i relacionada amb les Borges Blanques, anomenada "Farga de cultura Margarida Companys", com és pot veure en honor a la meva mare, i entre altres coses, una de les seves tasques era molt social, relacionada amb la gent de la Presó i en el tema de la prostitució, especialment d'immigrants.

Ara seria molt llarg explicar que va passar, com vàrem reciclar l'entitat i els diners del patrimoni, i com em vaig tenir d'enfrontar-me al reaccionari de l'Alcalde Convergent i a la pròpia direcció de la Convergència Democràtica de Jordi Pujol, tant la de Barcelona com la Lleida, per la intromissió en una tasca social d'alt risc, que necessitava molta militància, més que caciquisme i repressió, com entenien els altres. Jo vaig acabar portant al Jutjat a l'Alcalde de Lleida. I si el periodisme implicat del diari "El Segre" no hagués mentit en el Jutjat, l'Alcalde hauria tingut problemes. Però "l'amiguisme" i "l'oficialisme" varen triomfar.

L'ex-Alcalde Oronich els convergents se'l varen treure del damunt, i jo tot el projecte el vaig traspassar a Andorra i a Aran. A la Val d'Aran va sostenir l'inici d'Eth Diari i va servir per preocupar-me dels temes socials sobretot de marginació.

Tot això que ara explico en quatre ratlles va durar 14 anys del 1984 al 1998. Va començar just quan deixo d'ésser Cap de Gabinet del Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya i acaba, quan arribo a Vielha per fer de periodista.

Si és que algú mai pensa en mi a Aran, se'm recorda pels temes d'identitat, nacionalisme i per periodisme, però hi ha un altre treball fet quasi sempre a la "cuina", que és preocupar-me i intervenir en els temes socials. Droga, prostitució, alcoholisme, seguretat, condicions de vida i de treball degradants etc. a la Val d'Aran, són qüestions que per militància i preparació hi he intervingut, i encara intervindré més. Afegint-hi la problemàtica de la nova immigració islàmica a la Val d'Aran.

Quan els polítics políticament correctes d'Aran em critiquen i em diuen que "som un País petit i certes coses no se'n pot parlar", ells pensen amb la família A, B o C, amb el clan blanc, negre o roig o amb el "capitost" 1 o 2 o 3.

I penso que tenen raó: "som un País petit i ens coneixem tots", i sobretot Vielha encara és més petita, i la part dreta o esquerra del Riu Nere són també zones més petites. Però jo penso també amb la Juani, la Loli, i l'Antonio que és prostitueixen cada nit a Vielha. La Charo i el Clever que va de merda fins les orelles cada dia i amb els altres de noms diversos: beguts de bar en bar cada vesprada. I això només és una mostra, de la tira llarga de gent, que també estan en aquest "País petit que ens coneixem tots". O suposadament ens "...coneixem tots".

L'auto-anomenada "esquerra" d'Aran, és una esquerra pija que si mai vol governar al Conselh Generau ens haurà de demostrar que realment és d'esquerra i és preocupa dels temes socials, o només viu de renda d'unes altres sigles del socialisme històric català i espanyol.

Tot el nostre problema que tant ha crispat l'ambient per la qüestió del bordell de Vielha, no és un problema personal, a part d'un problema de seguretat, és un problema de sensibilitat democràtica i de progrés. De moment no teniu ni la més mínima credibilitat d'esquerra, i no cal dir de sensibilitat i cultura republicana.

Ni la cultura, ni l'Estatut ni la Llei d'Aran són possible sense "color", sense posicionament nacional i social, per això seria del tot necessari que tingues un fort contingut de benestar social tot aquest nou autogovern.

He rebut molts e-mails comentant coses que he escrit i també e-mails de felicitació per l'aniversari de Diari Cívic: Gràcies a tothom, i asseguro poc a poc, contestar tots els e-mails. Però trigaré una mica. A tots gràcies.

També he rebut en directa tota mena de comentaris pels carrers d'Aran, cosa que ha fet que d'ésser un "Diari on line" ha passat, en alguns casos, a "Diari de paper", perquè hi ha gent que ha fet circular copies impreses i fotocòpies. Alguns comentaris han estat estimulants, altres han estat agres. Tothom hi té el seu dret de criticar-me, si vol. Jo també m'equivoco, però no enganyo a ningú, perquè això és un diari personal per tant subjectiu, i diria encara més super-subjectiu perquè només recull, en la seva edició pública, allò que m'ha frapat i em porta a un comentari.

Ahir però a Les, és va trencat definitivament una relació personal i política que a mi em semblava important, perquè no puc acceptar que per una "Casa de putes" i una amenaça permanent a la meva família per part dels macarres, és converteixi en una acusació i un insult a mi, de part dels salvadors, ja no sé de què.

El més fàcil, és matar al missatger que descriu la realitat (que per altra banda diuen que coneix tothom), i el més difícil és defensar els valors d'esquerra i de progrés, poc compatible en xulejar senyores al mercat del sexe.

Segueixo pensant que no estic equivocat en parlar d'aquest tema com a persona i com a periodista, i espero que mai passi res a mi i als meus, perquè tots aquests miserables seran la cobertura "intel·lectual" de qualsevol problema que tinguem. Ningú per molt passat gloriós que tingui defensant Aran, és compatible en estar relacionat amb un bordell a la capital del País i voler estar simultàniament a primera línia, liderant parcel·les del món de la comunicació i de la cultura.I sobretot el que no poden anar pontificant i donant lliçons és de moral i de convivència.

No dubto que pot ésser un gran drama per algú, però és de cínic voler separar responsabilitats de famílies i matrimonis, com a imatge pública. No em puc ni imaginar que passaria si el marit de la Minobis, la directora de Catalunya Ràdio, estès relacionat - d'una manera o una altra- amb la direcció d'una Casa de barrets.

El respecte també s'ha de tenir a nosaltres, que en el seu moment ja en vàrem denunciar al jutjat les amenaces i encara no s'ha acabat tot el procés.

Però no en tinc cap dubte, que aquests polítics que em diuen, a boca de canó: -"Ets un fill de puta", quan em veuen pel carrer, si els hi va la Sindicatura, diran que ells no en sabien res i deixaran penjat a qui calgui.

Potser calen més valors d'esquerra i menys hipocresia. En un país mogut per clans, potser voldria la pena que els Seniors expliquessin a les "noves figures", que hi ha coses que no es poden admetre's, i que almenys guardar les formes és important, en el món tèrbol de la prostitució i la vida pública.

Un altre fenomen sobre comentaris al Diari Cívic han estat alguns Fòrums en Webs relacionades amb Aran. Que jo sàpiga això ha passat en dues.

En una Web, la malvolença del Webmaster sobre mi, era tant gran - un tal Manel Rella -, que ja directament han presentat les coses en negatiu i òbviament no en surto gaire ben parat. En l'altra Web especialitzada en Bossòst, algú ha anat copiant i enganxant comentaris del Diari, i ha obert discussions públiques, bastant estimulants.

S'ha dit de tot: a favor i en contra. De tot el que s'ha dit el més preocupant han estat els comentaris xenòfobs i els que directament ens convidaven a mi i a la família a marxar d'Aran. És evident que no representen al País, però no em deixa de sobtar, que quan algú pot escriure un missatge anònim, en un Fòrum, és desfoga covant una actitud fatxa.

I és que la doble moral, les mentides i la hipocresia mai porten a les bones idees i a les bones pràctiques.