... I que en farem dels aranesos quan Catalunya sigui independent? (I)

Tinc ganes que quan siguem independents poder dir obertament que aquesta pel·lícula catalana tant nostrada no val res, o que aquest President nacionalista és un impresentable, o que aquest personatge que presentem tant com a “català universal” és un caragirat que exerceix fora de casa de tot, menys de català, i així moltes coses. Però avui hi ha les “mentides patriòtiques” i la pel·lícula és bona, el President és coherent i el “català universal” és una delícia.

També a Aran hi ha les “mentides patriotes” i mentre la cultura i la nació occitana i el país aranès, estigui nacionalment tant deteriorat, s’ha de respectar i encoratjar moltes coses i a molta gent que en situació de normalitat política no es podrien admetre o ens en desentendríem.

Jo com a català, sóc dels que crec que Catalunya no tracta bé a la Val d’Aran. I això sí que s’ha d’explicar i fer-ho sense pietat a una classe política catalanista o espanyolista, però que va de sobrada i veu els aranesos com una tribu que lliga els gossos amb llangonisses i que fa folklore sempre caminant, més o menys graciós.

Comencem a analitzar-ho precisament ara, a les portes de l’Onze de Setembre. (Continuarà).  

Aquesta carta  publicada ahir al diari local de Lleida, el Segre :

És la d’un professor i científic responsable o la d’un professor i científic reaccionari?

Li haurem de demanar un article perquè es pugui explicar més. Les feministes oficials de la Universitat de Lleida veurem si bramaran o com últimament fan, callaran monàsticament.

Un altre Metge Clínic a Ponent amb aspiracions públiques. (Per cert, la sortida de l’armari intel·lectual i de la gestió de tants Clínics a Lleida, és un fenomen que haurem d’analitzar).

LA CARTA :

Educació sexista
Sr. Director:
Al seu diari del dijous dia 24 d'agost es fa referència a la subvenció d'escoles amb educació diferenciada per sexes com a “sexista" o “segregació sexista".

L'educació diferenciada només intenta adaptar-se a les noves evidències científiques: el cervell masculí no és igual que el femení, i les diferents zones del cervell no maduren al mateix temps. Per exemple, en les noies, les zones del cervell implicades en el llenguatge maduren 6 anys abans que en els nois.

En els nois, en canvi, les zones implicades en la memòria espacial maduren 4 anys abans que en les noies. Tampoc la visió és la mateixa: a la retina femenina predominen les cèl·lules P, sensibles al color i a la textura; la retina masculina té més cèl·lules M, sensibles al moviment. I tot està determinat genèticament: al teixit cerebral masculí abunden proteïnes sintetitzades a partir del cromosoma Y que no tenen les nenes.

En resum, nois i noies no juguen igual, no aprenen igual i no veuen el món de la mateixa manera. En la pràctica, s'ha comprovat que les escoles que adopten una educació diferenciada per sexes tenen més èxit acadèmic. Així, a la Gran Bretanya, de les 100 escoles que han obtingut una millor classificació en les proves per al certificat general d'ensenyament secundari, 75 eren d'ensenyament diferenciat.

Segons la meua opinió, no hi ha un debat seriós sobre la millor educació que hauríem d'oferir als nostres fills i algunes posicions es basen més en la ideologia que en els avanços de la ciència.

DR. AGUSTÍN RUIZ
Professor de Medicina 

Universitat de Lleida

No hi ha temps per vacances o sigui que a la feina.

La raó que em prepari en medicina és que perquè vull ser un metge d’urgències i això fa que sigui un fan de les pràctiques de simulació.

Com sempre ajuntant periodisme i medicina, tinc cinc dies per fer un reportatge sobre material de simulació de l’Arnau de Lleida i d’altres indrets, per publicar al proper LO CAMPUS MÈDIC.

Accepto, com sempre, tot tipus de suggeriments del lector d’aquest Blog.

Unes preguntes d’editor: Per qui fem l’article, per la senyora Antonia del Barri de Cappont per dir-li que som de collonuts? Per l’estudiant de salut per dir-li que també som “estupendus” i s’ajunti a la tribu? Per informar la classe mèdica i la d’infermeria de Lleida o de Catalunya o dels Països Catalans? Per cobrir l’ego institucional i la feina d’uns especialistes?

A Ponent sempre hi ha el clínic pijo que es creu que comunicar és fàcil. Doncs, no nen.

Necessito uns dies de vacances, ni que siguin 48 hores.

Necessito que em ressuscitin !!!

Demà dilluns tinc un examen de cardiologia, nefrologia, vascular i urologia, tota una barreja ben peculiar com a plataforma pedagògica. Una assignatura “òmnibus”, planificada com a eina docent per un psicòpata o un amateur, que encara no sé que és pitjor.

No sé com anirà l’examen, segurament fatal, però jo el treball ja l’he fet i ha representat un avenç per a mi, en la meva petita cultura mèdica.

Entra tantes hores d’estudi, jo em relaxo veien documentals i n’hi ha un anomenat “The Cove” de Louie Psihoyos que m’agradaria parlar-ne aquí, més endavant. La fotografia en forma part de la matança de dofins.

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 

faran un sopar fred amb el meu cos 
trobaran un regust de tu. I ets tu 
que indecentment t'has estimat per mi 
fins al revolt: saciada de tu, 
ara t'excites, te me'n vas darrera 
d'un altre cos, i em refuses la pau. 
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

"Posseït" de Gabriel Ferrater / Pintures de Jean Antoine Watteau

Avui és Sant Ramon o sigui també és el meu sant.

Ramon el meu avui i Joan el meu pare, en va sortir un joan-ramon ... i fora problemes i un homenatge a tothom. Les estratègies familiars totes porten a Roma.

A partir de la propera setmana començaré a publicar en aquest blog la sèrie de petits escrits sobre tres de les meves neures : el violoncel, les escultures i el coll de les dones.

Nou curs acadèmic : reflexions noves o no tant noves.

Ara que ningú es queixi, que intento renovar intel·lectualment el meu fons d’armari, ja que em llegeixes.

La nota oficial de la Generalitat de Catalunya diu: El Govern s’acollirà al Fons de Liquiditat Autonòmic “sense condicions polítiques” perquè “són diners dels propis catalans”

És una llàstima que el Govern ens prengui per imbècils.

Ni més ni menys, tota la conducta nacionalment aigualida que el President Mas tindrà durant la propera Diada de l’Onze de setembre, és la primera condició política que paga i paguem.

Quina barra dir, que siguem el poble que sortim al carrer i que ells es menjaran els canapès de la jornada oficial.

Dins el nacionalisme català també s’ha de reconstruir l’ètica i el lideratge. Si existeix “l’esquerra caviar” : hipòcrita i frívola; també existeix el “nacionalisme caviar”, però no serè pas jo, qui us servirà el “peix” a taula.

Life imitating art ...

Silvana Mangano with sculptures by Constantin Brancusi at MoMA New York, 1956.

Benvolgut Jordi Jové,

T’escric perquè ets el delegat de l’assignatura de “Malalties cardiològiques i nefrològiques” de tercer curs del Grau de Medicina de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.

No em vaig presentar a l’examen final de l’assignatura que tu n’ets el delegat o sigui Cardio i Nefro, però en el meu expedient apareix un suspens.

En aquesta assignatura, com sí s’ha fet en totes les altres d’aquest curs, no s’ha esperat als exàmens de recuperació pels no presentats, i en comptes de guardar les puntuacions de l’avaluació continuada (assistència, exercici, pràctiques etc) per integrar-les en un resultat final, s’ha posat a les actes com a finals, una nota parcial d’aquesta avaluació.

Sóc un dels pocs que treballo durant el curs i em reparteixo els exàmens finals  de les assignatures quadrimestrals entre febrer i juny i entre juny i setembre.

Tots els professores i professores, respecten que si no et presentes en un examen: és un “no presentat”, menys la Doctora Fernández.

L’apreciada doctora que quan intervinc a l’aula em diu “... muy bien muchacho ...” (i jo amb cabells blancs !!!), m’acaba de fer una jugada com la que el Dr. Porcel em va fer fa uns anys: que en la llicenciatura no et deixava presentar a un segon examen de pràctiques, sinó aprovaves el primer i llavors la nota final era del primer. Segurament aquell cas era pitjor.

A la Facultat seguim inventant sobre el Pla de Bolonya i no hi ha un criteri clar, tothom fa el que vol i és l’estudiant qui acaba sortint perjudicat. Qui coordina la implementació del nou Grau?.

A més com tu em deies “... encara em tenen agafat pels collons ...” perquè desprès d’anys, encara no he pogut resoldre totes les Adaptacions d’assignatures, de passar del Clínic de Barcelona a la UdL i dins de la UdL de la Llicenciatura al Grau del Pla de Bolonya. Jo he comès moltes equivocacions, moltes, i segurament la primera és haver marxat de la Facultat del Clínic de Barcelona a la que voldria tornar. Però com? Tot és ara un embolic.

I com embolic: És normal que avui 27 d’agost, a 7 dies de l’examen de recuperació, i a 16 dies de començament del nou curs acadèmic, pengin les notes aquests de Cardio i Nefro.

Aquests metges clínics, que van de guai del paraguai, per ser creïbles primer s’haurien d’organitzar ells.

Com a delegat, pots moure alguna tecla?

Una abraçada,

Joan-Ramon

Si jo fos assessor del President Mas li aconsellaria que el proper 11 de Setembre encapçales a primera fila, la manifestació unitària de la tarda, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Que ho fes com a President de la Generalitat, i no només com a Convergent o com a ciutadà.

I li diria : - Es necessita lideratge sobiranista, encara que sigui sense declaracions explicites, però sí: sent-hi, i ho entendrà tothom. La conjuntura t’obliga i la teva actitud ferma nacionalment ha de ser creïble. És la Diada, “la-Di-a-da”.

I a més li recordaria: - Sinó donés aquest pas simbòlic en una Diada Nacional com l’actual, no esperis que ningú de l’independentisme militant o del sobiranisme o del dret a decidir, doni ni un pas pel Pacte Fiscal. I t’agradi o no, també els necessites. Tens 364 dies per fer de Duran, en la Diada fes de President.

- Ja que saps idiomes:  
“Do not screw up again, President !!! ”. 
Encara que a la manifestació et dirien, “ Don't fuck up again, President !!! ”. I hauràs de tragar, perquè aquest és el peatge de voler estar al centre i la moderació. Hi ha la desconfiança dels extrems.

- Sinó baixes al carrer, acabaràs com un President de cartró, com dels Capgrossos.

Una de les satisfaccions de tenir en actiu un blog com aquest, és que reps molts e-mails de lectors. N’hi ha de tota mena : d’amables fins d’insultants. Però jo agraeixo molt, aquesta correspondència que em fa sentir acompanyat.

Aquest blog m’ha portat disputes familiars, laborals, polítiques i acadèmiques. Un merder descomunal.

Jefes laborals que directament em demanaven que tanques aquest blog, comissaris politics que m’amenaçaven, possibles llocs de treball que la condició era el tancament del blog, fins i tot un alcalde de poble -de l’estil  hortera de “Bienvenido Mister Marshall”- que em va portar al jutjat per un article d’una revista, el seu advocat va presentar a la jutgessa el contingut d’aquest blog sencer, imprès a paper, volent demostrar que jo era un indesitjable, cosa provada pel que escrivia.

Aquest blog va començar per casualitat per un incident polític vestit de periodisme d’investigació: el diari madrileny “El Mundo” em va denunciar per compaginar el meu treball a Londres en temes d’assessoria de promoció turística a la Generalitat i seguir estudis de metodologia de doctorat a la London School of Economics and Political Science. La denuncia acompanyava que jo era fonedís, que ningú em trobava i que la meva família tampoc responia. D’això ja fa uns nou anys.

Equivocat o no, sempre donant la cara i això comporta el perill de que té la trenquin.

S’ha acabat l’aventura de donar tota la prioritat a estudiar mentre treballo. El proper dilluns comença novament la meva immersió al mercat de treball i estudiar -matriculat en estudis reglats- ho seguiré fent, però amb un ritme més tranquil i sobretot segur. He quedat totalment colgat per una planificació acadèmica nefasta del Pla de Bolonya en Medicina, totalment incompatible per qualsevol activitat laboral per adults.

Em torna el vestit d’home i la corbata. Torna Barcelona per a mi i contemplar Lleida com un “barri” de Barcelona. Rendabilitzaré a tope la meva “Targeta Daurada” de la RENFE  .... ja, ja ja...

-----------------------------------------------------

El proper LO CAMPUS en marxa

El 3 d’octubre  sortida de LO CAMPUS 19 (Cinquena època)

amb els Suplements :

                                        LO CAMPUS BARRIS i

                                        LO CAMPUS MÈDIC

Recepció de Notes i escrits : redaccio@locampus.cat

Publicitat: 973204907  publicitat@locampus.cat

En els moments de crisi professional i econòmica són els moments per reinventar-se. I ho farem amb força, amb empenta i amb plena independència periodística i editorial.

Doncs, fem-ho !!!

Reimpulsarem tot l’univers LO CAMPUS afegint al que ja fem, l’activació definitiva a la xarxa d’Internet de LO CAMPUS DIARI, com a multi-plataforma de comunicació de premsa universitària de l’espai català de comunicació.

Serà una premsa digital independent oberta a tothom però adreçada especialment a les 21 universitats de parla catalana, és a dir la informació primària que oferirà LO CAMPUS DIARI abraçarà les universitats públiques i privades de les diverses àrees geogràfiques de parla catalana: Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer.

Si sempre busco complicitats, aquest cop encara més.

Aquest cop l’hem de fer grossa !!!

Poques vegades m’he enganxat a un llibre, però si ho he fet, me’l “menjo” d’una tirada, suposo com tothom. Però a mi m’agrada “llegir” i “caminar” els llibres. Recordo haver llegit pels carrers de Barcelona i amb centenars de pujades i baixades per la Rambla de Catalunya, haver devorat un llibre com “L’amant” de Marguerite Duras.                                                                  

La lectura apassionada desgasta molt, però et fa sentir viu, disposat a menjar-t’ho tot. Llegir caminant, si el tipus de llibre ho permet, et dona més sortida a l’excitació i et calma les papallones de la panxa.                             

“ a Tel Aviv el que passarà demà, no és tant important com el que passa avui. Me’n vaig amb la sensació que Tel Aviv no és tant sols una ciutat, sinó un estat d’ànim ...”.

Sí es veritat el que diu la periodista, valdria la pena anar-hi, sobretot sense passar per Jerusalem. Siguin del color que siguin, no suporto els fonamentalistes capadors de la llibertat.

No he arribat a temps a anar a Israel i l’Oriol ha mort d’un càncer d’estómac.

No m’ho puc treure del cap i de l’ànima.

Demà dimecres, moltes coses canviaran a casa, a la feina i a la meva universitat.

Uns pins massa sensibles es revinclen

deixant sentir com se saben patètics

mentre compleixen aquest deure líric

d'expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

que és greu que bufi l'esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

 “A través dels temperaments”

Da nuces pueris

Gabriel Ferrater

El “gat de Schröndinger”

Una afirmació que ve de la mecànica quàntica, però que nosaltres podem aplicar en conducte i comportament humà :

“ ... les coses no hi són, sinó té les mires ...”.

Antony Gormley, The White Cube

Sot-l’y-laisse

El Chef Paul Merret en la seus documentals de la BBC TWO i The Open University, en concret en la sèrie “Que en sabem del que mengem?” (“Ever Wondered About Food ...”), m’ha descobert una part del pollastre que desconeixia: les besanques, també dites les entrecuixes, les recuixes o les contracuixes. És el tall que hi ha entre la cuixa i la carcanada del pollastre. Sembla que és Bocatto di Cardinale. Però a mi el que em fa més gracia és com ho denominen els anglesos i sobretot els francesos aquest tall. En anglès en diuen “l’ostra del pollastre”: “Oyster”, i en francès , no té pèrdua, en diuen “Sot-l’y-laisse” o sigui, en traducció lliure “Un beneit la deixa”. Fantàstic.

La sèrie combina cuina amb divulgació científica i  professores com Kathy Sykes de la University of Bristol n’expliquen processos i historia del menjar.

Per una vegada els francesos encerten en la denominació de les besanques i és una temptació d’aplicar-ne el nom a les nostres coses acadèmiques i polítiques, i voler introduir la denominació francesa a les conductes de vol gallinaci que tenim per aquí. No suporto els que no fan i no deixen fer, i sobretot aquells que es deixen perdre gent i bones idees productives i emprenedores .... simplement perquè actuen com: “Sot-l’y-laisse”. Només uns beneits s’ho deixen perdre.

15 d’Agost : un dia on les Maries, les Mariones, les Mireies i les Miriams celebren a les nostres contrades Sant.

Però, hi ha dues commemoracions d’avui que no podeu deixar de recordar :

Un dia com avui, l’any 1945, l’emperador Hirochito va anunciar la rendició del Japó a la Segona Guerra Mundial, o sigui va marcar el final d’aquella Guerra. Tot just 10 dies desprès dels indecents bombardejos atòmics de Hiroshima i Nagasaki.

I també un dia com avui, l’any 1947, la Índia va assolir la independència de l’Imperi britànic.

Déu n’hi do!!!

Pels que els hi agradi el victimisme nostrat, recordeu que l’any 1285, un 15 d’agost, va esdevenir a Girona l’anomenat “Combat de Santa Maria”, un dels episodis de la “Croada contra la Corona d’Aragó”, en el que les tropes catalano-aragoneses del nostre Pere el Gran va tenir de fugir davant l’embat de Felip III de França, que comandava també part de l’exèrcit croat, piconadora de catalans. Com sempre els catalans de retirada.

Als anys 80 vaig col·laborar a la revista catalana “Canigó” que dirigia Isabel Clara Simó. Jo en vaig escriure unes cròniques polítiques. La revista amb redacció a Barcelona es presentava com a “Setmanari independent dels Països Catalans”.

Sembla que el 1983 la revista es va deixar de publicar per raons econòmiques. (Hi ha un llibre de Pere Meroño -que encara no he llegit- on denuncia al pujolisme d’haver ofegat a la revista, retirant-li anuncis institucionals i subvencions). Segur que moltes d’aquestes coses són veritat, però jo sempre he pensat que a més dels problemes econòmics ben reals, la directora va llençar la tovallola de manera ben pensada i reflexionada per començar  una nova i prolifera carrera literària. Tot va ser deixar “Canigó” que la Simó va començar a escriure i publicar novel·la, fins avui. Una magnifica trajectòria literària.

Una vella dicotomia que sempre apareix i que sona a xinés a certs ciutadans d’avui, sobretot a “l’esquerra caviar” i a la “dreta fonamentalista” que tenim per aquí a Ponent : Potenciar projectes col·lectius o potenciar la pròpia carrera professional? És incompatible?

La setmana vinent es decidirà cap on tira LO CAMPUS MÈDIC i com arrenca definitivament. Si va cap a una publicació de divulgació científica, comunicació mèdica i de prevenció de la salut per a un públic general; o si anem exclusivament orientats cap a la comunitat dels professionals de la salut; o si en fem una cosa mixta. I també si ho lliguem a una institució acadèmica o de recerca, o ho fem totalment independents. I si ho fem “per i sobre” Lleida-Lleida o Lleida més Barcelona o a l’inrevés Barcelona més Lleida. I per últim a diferència de LO CAMPUS -la publicació mare- si fem periodisme amb tot el que comporta, inclosa la critica, o fem comunicació plana, més light.

Hi ha qui pensa, que encara que ningú ho valori a Ponent, som els únics en català en aquest camp i cal que ho fem, costi el que costi, perquè és un servei a la professió i a la llengua catalana, i que ens deixem d’escrúpols i ens “venem” a una casa farmacèutica, a un institut de recerca, a un hospital o a una facultat. Que practiquem el frundraising i l’esponsorització a tota pastilla.

La solució: el proper dimecres, 25 d’agost.

Com sempre s’accepten opinions de tothom. Encara que esteu de panxin, no us faci mandra dir la vostra, en dues línees si cal, com si fos una piulada.

joanramon@locampus.cat 

Una mostra de que s’està fent en occità a l’ensenyament públic d’Occitània a  l’Estat francès. Un vídeo de 27 minuts per aquells que volen saber més sobre Occitània. Paciència, que també practicareu el francès.

Mai m’he vist gran i em fa gracia que al carrer de Lleida em vegin com a “gent gran i vulnerable als cops de calor” i m’ofereixin aigua per anar ben hidratat. Precisament avui que he començat una desintoxicació de “Coca-Cola”, es veu que d’aquest refresc en bec massa . La veritat és que a més, bec un “JR” que és un got de Coca-Cola adjuntant-hi un cafè. Tot barrejat.

Com us creieu que es pot aguantar segons quina soporífera activitat acadèmica i professional?: Només es pot aguantar amb cafeïna fins el coll. Hauré de buscar noves fantasies. 

Demà comença un període de tancament de les activitats i dels edificis de la Universitat de Lleida, jo segueixo pensant que és un error. Tancar i no rendibilitzar el que tenim, és una solució de funcionari i no d’emprenedor universitari. Es vol estalviar 70.000 euros i si es fessin activitats culturals i cíviques ompliríem edificis i feríem calaix. A més de participar la UdL en el desenvolupament turístic de Lleida. “Lleida, ciutat universitària?” Cada dia costa més de defensar-ho.

Curiosa és la meva evolució professional, ara vaig cap el periodisme científic o sigui cap a la comunicació científica, tecnològica i sobretot mèdica. Encara que el que domino és el periodisme polític i institucional. M’encanta que quan una universitat com la UdL, li dona una patada a una Vicerectora i la destitueix del seu càrrec institucional, i a més desprès li dona un càrrec de rang inferior suposadament per innovar Graus, com deia, m’encanta explicar el rere fons del que ha passat o sigui explicar tot allò que no ens diuen i amaguen. El lector en general i la comunitat universitària en particular, han de saber aquesta informació. I quasi per definició:  el periodista li agrada saber que porta a sota la Blancaneus.

Donem aquesta informació per emprenyar? No, la premsa universitària té aquesta funció, agradi o no als fonamentalistes que ens rodegen. 

Aquest vídeo de dansa popular irlandesa amb coreografia moderna, és autènticament el resum de l’estat d’ànim del que ha estat la cimera familiar de dijous i divendres,  i a més de l’ambient de les respectives reunions d’associacions i de la redacció LO CAMPUS.  Hi ha solistes, però el treball de conjunt ben travat, dona la força del projecte.

Qüestió estrella a reflexionar durant quatre setmanes :

Un projecte editorial internacional el podem només centrar en Lleida-ciutat o cal projectar-lo amb  Lleida com a “barri” de Barcelona?

Caldrà tancar el tema el 9 de setembre.

Avui tinc cimera familiar i jo m’haig de comprometre que l’any 2015 deixaré Lleida amb el títol de Medicina.

El 2016 viurem a Suècia : i Estocolm i Londres hauran d’ésser la base familiar. Caldrà aprendre el suec, almenys serà una passada llegir Strindberg en idioma original.

Så sitter du åter på handlar'ns trapp 
och gråter så övergivet.

(…Ara tornes a seure al porxo del botiguer

i plores, abandonat …. ).     Del poeta suec Nils Ferlin.

-----------------------------
Si us donava la pallissa amb l'anglès, ara ho faré també amb el suec i Suècia. Jo ja fa mesos que n’estic fent una immersió. Sinó somnies, estàs mort.

Els que som sèniors, treballem i estudiem (amb períodes acadèmics matriculats “part time”), fem tots els papers de l’auca per avançar satisfactòriament en un Grau, que per molt espavilat que siguis o et creguis, és una muntanya enorme. (Fer el que fa un noi o una noia de 22 anys és de vegades insalvable).

Avui he encetat les esgotadores sessions de treball pels exàmens de setembre d’unes matèries que directament les havia deixat per aconseguir temps. Tot acompanyat d’un Taller de memòria (el malefici d’un sènior) i d’exercicis físics per reduir l’inflor dels turmells, producte -en part- per les llargues sessions, de com dirien abans, de “fer colzes” assegut.

LA NOTA REIVINDICATIVA PER A QUI CORRESPONGUI: qualsevol observador mínimament entès en planificació quedaria al·lucinat que a hores d’ara, no hi hagi convocat oficialment, ni publicitat via Campus virtual de la Facultat, cap dels exàmens que m’haig de presentar, no se sap el tipus d’examen (preguntes curtes, temes o test), ni com avaluaran (avaluació continuada o examen independent). Com deia el “Capità enciam” dels programes infantils de la tele: els petits detalls mostren el lideratge. No ho deia així, però volia dir això.

Manuela  Ané  guanya  

el  premi  Lengua  Viua  2012

Com cada any Lengua Viua promou una marxa a favor de la llengua aranesa i a més atorga un Premi a una persona o entitat, com a reconeixement del seu treball per la llengua. Aquest diumenge el premi l’han atorgat a la filòloga Manuela Ané, sobretot pel seu treball en teatre en aranès, no només per escriure’l, sinó també per dinamitzar la seva representació, sobretot entre els més joves. Un bon encert premiar-la.

De fet jo l’hagués premiat per haver ajudat al començament d’Eth Diari. Sense ni coneixe’ns a nosaltres els editors, per un amor insubornable a la llengua, moltes vegades, tot just al començament quan és més difícil que creguin en el teu projecte de diari en aranès, va traduir i corregir la publicació. Publicació molt minúscula, que feia micro-periodisme a Aran i que representava la unitat, la identitat de tots els Terçons en un sol País. Trametre diàriament informació d’una part d’Aran a l’altra, acaba fent País, quasi sense ni adonar-te’n. La Manuela ho va entendre com altres, sobretot l’àcid i generós Xavi Gutiérrez, i varen ajudar sense demanar res a canvi.

El Premi és per la Manuela, però de fet indirectament és per tota una generació de la seva edat, d’orígens i creences diferents, que anys i anys, estant treballant per la llengua i la cultura.Tots sabem que Aran no és el ‘País de les Meravelles’, però si hi ha alguna meravella és tota aquesta gent que treballa per la llengua.

Segurament avui no ens entendríem de com potenciar la llengua i la cultura a Aran, però des de la discrepància, quan un sent anomenar el nom de “Manuela” sent fidelitat a la terra, a la seva gent, a la seva cultura i a la seva llengua. Fins i tot els “agitadors professionals” sabem valorar aquest tipus de militància cultural. 

Potser estic tarat, però el món anglès a mi em té totalment seduït.

Emociona que en una brillant cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics a Londres, s’homenatgi de manera senzilla al “Great Ormond Street Hospital” i a tota la sanitat pública britànica. Tot un valor que a casa nostra no s’entendria d’aquesta manera. No m’imagino, unes expressions emocionades del públic en un estadi olímpic homenejant i celebrant l’Institut Català de la Salut, ni la Seguretat Social en general. A Londres un metge és un metge, una infermera una infermera, aquí la visió general, la visió general com diuen les enquestes, és el d’un treballador i una treballadora cobrant del diner públic. Massa esquemàtic? Conceptualment n’és l’aproximació general del prestigi social, ho podeu vestir com vulgueu.

Avui he connectat per primera vegada amb el nou Cap d’Estudis de la Facultat de Medicina de la UdL, el Dr. Jorge Soler. Sembla “legal”, com dirien els meus companys de classe. Ja m’havien advertit que llegia aquest blog i que jo l’hi havia donat una agre rebuda en un escrit. Ho he buscat i no n’hi hi ha per tant, segur que en el fons està d’acord amb mi, perquè el Dr. Soler ha estat estudiant de la UdL i sap quin peu es calça en aquesta institució.

Només  hi ha una cosa que vull expressar públicament:

L’anterior Cap d’Estudis, el dimitit Dr. Prat, -encara que m’ha deixat tirat en els meus assumptes particulars d’adaptacions d’assignatures-, el seguiré defensant i el trobo a faltar. Éra un dels pocs de la Facultat, que entenia que des del despatx del Cap d’Estudis calia potenciar una “Unitat d’Educació Mèdica”, perquè és una barbaritat desenvolupar un nou pla d’estudis com el de Bolonya, sense recerca del que s’implanta, sense teoria pròpia i sense comprovació científica d’aquest nou estil d’ensenyament, sobretot  del que es fa a l’Aula. Ja sé que no s’estila defensar a la gent i sobretot aquells que en diuen “l’arbre caigut”. Però trobo a faltar al Dr. Prat i ja seria hora que es deixes d’amagar.

Una pel·lícula que té tots els components per que m’agradi i em faci somniar. Una peli com una americana de color gris que té com un dibuix d’espigues i pesa quan la portes, però et sens resguardat i segur.

Filmada a Cornualla de UK, però de regust anglès i menys celta, amb dues senyores de l’escena , amb un director també actor i això es nota, i altres actrius i actors a remarcar: com la que fa de minyona, el protagonista i la desconcertant Natasha McEthone, que tanquen un cercle de bon teatre al cinema, ens uns paratges excepcionals. Uns paratges on l’escultora anglesa Barbara Hepworth, i els escultors Ben Nicholson i Naum Gabo s’hi varen establir el 1939. Ara la Hepworth hi té un museu i per acabar de donar més potencia cultural a la zona, la “Tate Gallery” de Londres i té un establiment: la “Tate St. Ives”.

El títol de la pel·lícula “Ladies in Lavender” es un joc de paraules de la frase “Lace in Lavender” que és el posar trossets o puntes de lavanda seca entra la roba de l’armari, perquè faci bona olor i es mantingui fresca. Així doncs: “Senyores de Lavanda”. 

Diuen 
que el 26 de febrer de 1385 a Lleida es va fer la primera autòpsia judicial d’Europa, o si més no, és la primera autòpsia documentada de la Corona d’Aragó i a Europa. 
El cadàver era Pere Mascarell, que es creia havia estat emmetzinat per baladre, un dels tòxics més utilitzats per enverinar a la Baixa Edat Mitjana. No es va poder assegurar la causa de la mort. No tenim una altra autòpsia documentada fins el 1714, uns 325 anys desprès.

M’agradarà explicar per escrit en una narració llarga,  l’èpica  de l’examen  que vaig fer d’ahir a la Facultat de Medicina de l’Hospital Arnau de Lleida. Fou tant surrealista, tant material de literatura, que es mereix descobrir-ne els detalls. Durant tres hores, assegut jo i els meus companys i companyes, davant 8 professors, 8, m’examinava com a recuperació final d’una “assignatura òmnibus” de les que agrupen diferents matèries. Entre els examinadors el nou President de l’Institut Català de la Salut, l’incombustible ex-Rector de la UdL. Tot plegat fou la destrucció plàstica del Pla de Bolonya feta amb traïdoria i acarnissament. L’altre aspecte interessant són les tensions personals i professionals entre els 8. Tot un espectacle.

Dijous acabo amb una signatura on un altre geni em preguntarà sobre els fenòmens cadavèrics i les fases de putrefacció de les persones. Tot un relat, que definitivament, encara que estiguis instal·lat en la més pura misèria, t’alluna del suïcidi i penses que sigui un altre que tingui el rigor mortis.  

Em falta posar l’últim vaixell a la mar !!!

Seria hora que ens comencéssim a preocupar de veritat, de la incursió ideològica del  “Campus iberus”  a la Universitat de Lleida.

El programa Iberus és el pla dels espanyolistes de la UdL.

No és una casualitat el nom. El Campus Iberus l’anomenat “Campus de Excelencia internacional del Valle del Ebro” es contraposa a l’espai català universitari i difumina el paper de la UdL amb la “Universidad de la Rioja”, la “Universidad de Zaragoza”, la “Universidad publica de Navarra”.

Semblava que tot anava de recerca, desprès varen començar a fer unes colònies de lleure i propaganda amb estudiants de secundària i universitaris de l’espai Iberus que discretament i sense publicitat és varen fer a Agrònoms, ara les feministes oficials i subvencionades de la UdL, convoquen concursos de vídeos amb la gent Iberus.

La idea de fons sempre és la mateixa, recordar a l’estudiant i al professor de Lleida que és un españolito o españolita i que la unitat de España continua sent el camí. Bravo senyores !!!

Desprès de tres anys, per primera vegada un Web oficial de la Universitat de Lleida (UdL) incorpora una nota adreçada a tots els estudiants matriculats a la UdL, dient-los-hi que ha sortit un nou número de la revista universitària independent: LO CAMPUS (www.locampus.cat). Ha estat al Campus Virtual de la UdL, el famós Sakai, i s’hi ha posat la nota de la mà del Consell de l’Estudiantat de la UdL.

Tres anys d’espera són molts, però és una bona noticia.

Una nova fase per seguir independents i oberts a tothom, a més passarem -així que puguem- a “Cooperativa universitària” per donar feina als estudiants. Feina de veritat o sigui ben pagada. Busquem col·laboradors i inversors, sota les pedres. Teniu idees? Teniu contactes? Voleu participar? 

Escriu-me:  joan-ramon@locampus.cat