Pre-Guerra Civil

Necessito més temps per valorar i escriure sobre tot el que està passant en el nostre moviment independentista. S’ha de valorar a fons aquest principi de “pre-Guerra Civil dins de l’independentisme català”, que ja és un fet.

MISSATGE CONTUNDENT a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC): deixeu-nos d’utilitzar, sí, sí d’instrumentalitzar-nos,  com a carn de canó al carrer per criticar als partits independentistes i actueu d’una vegada de manera preventiva i feu un “Roca Junyent”.

Que és fer un “Roca Junyent”? doncs utilitzar el finançament per redreçar polítiques. O sigui, talleu ja qualsevol ajuda econòmica a qualsevol polític que no fomenti a la pràctica de manera clara i verificable la UNITAT INDEPENDENTISTA.

L’únic llenguatge que entendran és tallar-los-hi l’aixeta, aquí a Catalunya o a Waterloo.

Per altra banda els que volen “liquidar” a Puigdemont -el President legítim-, com ho pretén constantment ERC, se’ls ha de lligar en curt i desemmascarar-los en la seva permanent demagògia.

Certament l’esdeveniment de la Diputació de Barcelona és el final patètic d’un rosari de passes sense brúixola. Però la brúixola no serveix, sinó saps on vols anar, en cada moment.

També dir que Òmnium Cultural ho té fotut de donar lliçons i marcar camí, perquè en Mauri el seu Vice-President i portaveu, sembla un quadre d’ERC o sigui res, de res, del foment de la transversalitat i de la d’unitat.

De manera solemne i prospectiva:

Arribarà la sentència del Procés que serà duríssima, però llavors nosaltres començarem el Judici Polític de tota aquesta classe política que tenim la “Catalunya independentista”. La repressió pot salvar un mal polític, però segueix sent un mal polític. □

IMATGE: “La Montserrat” (fundició de 1942) de Juli González.

Estirant cireres cinematogràfiques: “Guinevere”

No sé si us ha passat, però de vegades veus una pel·lícula i després en recordes algun aspecte que et toca molt, però no saps ni els noms dels protagonistes, ni del director i fins i tot n’oblides el títol.

A m’ha passat amb una pel·lícula que recordava com a molt punyent el guió i l’actitud de vida del protagonista. Però només recordava la cara d’una de les actrius secundàries que hi sortia, en recordava l’aspecte de “dona fatal i sexi” però no en sabia el nom. Es tractava que un dia, la veies en alguna altra pel·lícula o en alguna informació i així com aquell que estira cireres arribaria a saber de quina pel·lícula es tracta.

I ho meravella!, ahir Woody Allen va presentar a Sant Sebastià -Donostia- la nova pel·lícula que hi filmarà de la mà de la productora catalana Mediapro i al seu costat hi havia l’esplèndida i morbosa actriu que jo buscava, per després seguir el rastre de la meva misteriosa pel·lícula.

L’actriu és Gina Gershon (la de la fotografia). Una estona d’indagacions per internet i he trobat la pel·lícula: “Guinevere”.

És un film nord-americà de l’any 1999, qualificat de drama sobre una relació artística i romàntica entre una estudiant i un tutor que és fotògraf, bastant més gran que ella. Els protagonistes: Stephen Rea i Sarah Polley. I el director i guionista: Audrey Wells.

¿Com pot ser que d’una pel·lícula t’hi trobis tant gratificat pel guió i commogut per alguna escena, no recordis res de res del conjunt?. Fins i tot, no sé on la vaig veure i amb qui. Ni en quin idioma, si la vaig veure en una plataforma digital.

No us faré un espòiler, però l’escena que unes cinc o sis noies joves es pregunten entre elles:  -Tu de quin curs eres?. Fent referència a la relació sentimental o sexual amb el tutor i al curs acadèmic, és l’escena emblemàtica de tot un guió brillant.

“Guinevere” és Ginebra en català, no referit a l’alcohol, sinó al personatge llegendari de la reina Ginebra. Elles els hi deia el tutor les “ginebrines”.

Netflixicació

No hi ha dubte que avui les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació ho dominen tot. Un avenç descomunal. Això quasi tothom ho sap, sobretot perquè ho viu dia a dia.

Centrant-nos en l’entreteniment i la cultura, ens trobem amb el fenomen de la “personalització”. Per exemple Netflix o Spotify o Amazon ens possibiliten accedir a una enorme varietat de continguts audiovisuals, musicals i llibres a la carta a traves d’internet, en bona part pagant i sense límit de temps.

Però un cop a dins de les plataformes els algoritmes s’afarten contínuament de les nostres dades, dels nostres comportaments, de la nostra conducta en les visites, de les nostres tries, de les nostres compres i amb tot això, -i altres petites però singulars informacions de l’usuari-, les tècniques de màrqueting híper-segmentaran la informació per configurar la “personalització”.

En forma d’anunci o en forma de proposta o en mil i una maneres més o menys subtils, la plataforma et proposa altres objectes i serveis emmirallats amb els teus gustos, que ja has expressat pels teus itineraris i les teves “tries”, sigui pagant o no.

Amb altres tècniques més amplies això de la “personalització” també ens pot aparèixer en les pàgines Web que visitem i en el que les “galetes” que hem autoritzat marquen el nostre rastre, provocant que si per exemple visites marques de cotxes, t’apareixen durant temps anuncis de cotxes. I això et pot passar en tot, inclòs les teves filies polítiques o cíviques.

La “Netflixicació” és un concepte per explicar tot aquest fenomen de la “personalització”, que sinó és ben portada, pot acabar que sempre acabem passejant per una “bombolla amiga”, super-gratificant perquè respon sempre a les nostres idees i gustos.

Fins i tot alguns ens preguntem si la “Netflixicació” que ja la portem en els processos educatius, utilitzant les xarxes socials on el sector tecnològic ja s’ha infiltrat, no estarem creant uns entorns de “bombolles ideològiques” que dificultin l’estructuració del pensament crític.

La Calaixera de Llengua i País

Estem en un moment de visualització pública de les discrepàncies dins del món independentista. No us explicaré els “Secrets de família” dins de l’independentisme, però us asseguro que són brutals ara i històricament.

Aquests dies totes les discrepàncies són públiques, però és un dels millors períodes d’unitat, encara que la regidora Elsa Artadi faci dramatisme i teatre enfront la crisi municipal generalitzada que tenim o que ERC presentin fantasies aritmètiques sobre possibles majories a la Diputació.

Esperaré al proper dijous, quan sapiguem el segon acte de la crisi i tinguem nou equip directiu a la Diputació de Barcelona, per explicar el rerefons d’aquesta crisi. Una crisi de la casta sobiranista del “cotxe oficial”.

Jo també sóc humà, tinc debilitats i després de l’anunci de la barbaritat a la Diputació de Barcelona vaig fer una piulada impulsiva que deia: “No a regalar la Diputació de Barcelona al PSC espanyolista. JuntsxCat rectifiqueu o no parleu d’UNITAT. ERC són uns irresponsables, però són els nostres irresponsables”. Crec que queda clar el “discurs de fons” de la piulada.

Però a la vegada, després que Gabriel Rufián i els propagandistes d’ERC disparessin a boca de canó i ja parlessin de “l’entorn de Convergència” i no de PDeCat, ni de JuntsxCat i ja faltava dècimes de segon perquè traguessin l’espantall del “3%”, vaig pensar en escriure un article titulat: “Gabriel Rufián: el nostre pallasso”.

Però d’en Rufián no en sabia quasi res a part de les odiades “pallassades” al “Congreso”. Vaig buscar la seva biografia i després de llegir-la vaig decidir no fer l’article. Perquè darrera Rufián, (un exemple vivent d’alguna de les imperfeccions de la immersió lingüística catalana), era i és una peça clau de l’independentisme en llengua castellana.

Doncs Rufián és “sagrat” o “reconsagrat” en el nostre “Procés”. Amb la llengua no s’hi juga, ni per criticar un “rufián”. De fet, amb cap llengua s’hi ha de jugar, sobretot les minoritzades com la catalana.

Si hi ha gent a Catalunya o al País Valencia per exemple, que parla un català raquític, carregat de barbarismes, cal respectar-ho, mai, mai fer-ne burla i encoratjar-la sempre.

Vaig pensar que era un enorme error quan tothom se n’enfotia de l’alcaldessa valenciana Rita Barbera quan va espatar i inventar en un discurs: “... el caloret”. O també seria nociu fer-ne una polèmica per la inclusió de la paraula "cumpleanys" a la cançó en català “Milionària” de Rosalía.

Però a mi no m’interessa les invencions lingüístiques de la traspassada alcaldessa del PP o de les bones cantants planetàries sortides de Sant Esteve Sesrovires, a mi el que m’interessa són la gent senzilla i anònima que fa l’esforç d’aprendre el català.

El millor període de la meva vida va ser donar classe de Formació Ocupacional a Cerdanyola del Vallès, totes i tots tenien més de 30 anys, tots castellano-parlants i jo donava classe en català sobre tècniques per trobar feina, tot un sistema per ensenyar català de manera indirecta i pragmàtica.

Era encoratjador quan arrencaven aplaudiments a l’Aula quan algú s’atrevia a fer intervencions en català. Segurament mai havien parlar català tant, com ho feien a classe, a més perquè jo utilitzo una didàctica de molta participació. I mai jo m’he sentit tant útil professionalment, tot exercint una autèntica militància cultural.

   

+++

Per que titular aquest Post com “La Calaixera de Llengua i País”? Perquè s’hi escau pel contingut i per una picada d’ullet a l’Ajuntament de Girona i el seu material del Consell Participatiu de la Llengua.

Dir-ne “La Calaixera” també és perquè vol recordar les cèlebres calaixeres de fusta que utilitzaven els més reconeguts estudiosos de la nostra llengua, per tenir-hi ordenades alfabèticament els centenars de milers de fitxes amb les paraules que anaven cercant, per a l'elaboració de treballs tan importants com són el Diccionari Català-Valencià-Balear, en el cas d'Antoni M. Alcover, o el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en el cas de Joan Coromines. Avui tot seria informatitzat, segurament.

LA IMATGE és un quadre de Robert Rauschenberg titulat “Booster”(1967).

POSANT-ME AL DIA, en la llengua de l’internauta

Bloc o blog? 

Blocaire o bloguer -a?

El diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans ha incorporat la forma blog per designar la 'pàgina web, generalment de caràcter personal, que té una estructura cronològica que s'actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos'. Igualment, s'ha incorporat la forma bloguer, bloguera per anomenar la 'persona que crea i gestiona un blog' o l''internauta que sol navegar per blogs'.

L'any 2005, els termes catalans que va aprovar el Consell Supervisor del TERMCAT van ser bloc, d'una banda, i blocaire, de l'altra. En la darrera actualització del diccionari (febrer de 2013), l'Institut d'Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT, es decanta per blog perquè és la forma més estesa i alhora defensada.

Així doncs, encara que durant els darrers anys la forma adaptada bloc coexistia en l'ús amb la forma blog, arran de la darrera actualització del diccionari la forma normativa és blog. I la forma blocaire ha de ser substituïda per bloguer, bloguera.

Fitxa 7300/2  OPTImot

Apunt

ca - apunt n m   

es - artículo  es - contribución  es - mensaje  es - post  fr - article 
fr - contribution  fr - entrée  it - post  en - post  en - posting 

Definició: Text que un internauta publica en un fòrum, un blog o una xarxa social.

Nota: Els apunts també poden ser, de vegades, imatges o altres arxius associats.

Nota: Segons el context, també poden ser adequades com a denominacions d'aquest concepte, entre d'altres, les formes aportació, comentari, intervenció, nota, missatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article.

Nota del TERMCAT / neoloteca

+++

O sigui això és un “BLOG” i jo escric “APUNTS”, però com que sóc un xulo, jo ho dic a l’anglesa: escric cada dia un “POST” o sigui lo meu és el “posting”. No ho confongueu amb “posting” com a “desplaçament”, encara que potser l’hi escauria en el meu cas, que pretenc estar “a fora” ficant cullerada a tot. Vaja, com un insuportable tertulià.  

London, England

De retorn a escriure en aquest BLOG, he rellegit diferents entrades antigues escrites per mi en moments molt diferents i veig molt apassionades. No és d’estranyar que hi hagin moltes entrades sobre Londres i Anglaterra: hi vaig estudiar, hi vaig fer recerca política i hi vaig treballar.

Mireu que escrivia: “ ...És Londres qui m'enamora a mi, fou per una anècdota que de cop vaig veure que era londinenc. Pel carrer em va preguntar un ciutadà britànic que havia vingut a la capital per alguna cosa, no recordo que. Jo vaig respondre: No ho sé ...és que no sóc d'aquí. Però em va dir: Però vostè viu a Londres?. -Si fa anys. Vaig respondre. Doncs vostè, és londinenc. Per primera vegada allò que estimava, jo en formava part i n'era conscient. (2003) (...) Estimo Londres i també em sento londinenc. (2004)”.

A part de la nova pallissa que el futur assidu lector d’aquest BLOG l’hi espera sobre temes anglesos, cal dir que en època de BREXIT caldria emmirallar-nos en moltes coses impressionants de Londres.

Quan s’executi políticament, jurídicament i administrativament el BREXIT, que passarà tard o d’hora, la influència cultural anglesa seguirà marcant les nostres vides diàriament, encara que no en siguem conscients. Ja ho descobrireu.

M’entusiasma conduir per l’esquerra i fer-ho tot a l’inrevés !!!

Com la política catalana, espanyola i europea: fotem patada al tamboret d’una vegada.

“Bed” (1980–1) d’Antony Gormley a la Tate de Londres.

El “gandul politic”, el President Artur Mas

Vaig escriure i publicar l’article “Quo Vadis CRIDA NACIONAL per la República?” en el que deia “ ... El President Puigdemont i el seu equip personal, s’equivoca si creu que “liquidant” els moderats del PDeCat arregla el problema. Si d’una vegada el President Mas deixes de fer el “gandul polític” i potencies el PDeCat llavors l’independentisme serà més fort.

Mas passarà a la història per haver portat el “pujolisme” a l’independentisme actiu, (també passarà a la historia per les salvatges retallades, d’això no se n’escaparà, malgrat els potents principis socials que té), però el President Mas tocat per la repressió cruel i subtil que li ha caigut a sobre pel 9N, no fa el que ha de fer...”.

Els hiperventilats es van quedar amb la idea “gandul polític” per escandalitzar-se. En comptes d’escandalitzar-se de que un “President Honorari”, -Honorari com són tots els ex-Presidents de la Generalitat-, anés amb la moral per terra destil·lant uns missatges desmobilitzadors, perquè l’havien suspès per l’exercici en càrrecs públics, quan pel seu relleu polític Mas és un emblema polític, que agradi o no, quan parla crea opinió, bona o dolenta, segons les ulleres polítiques i ideològiques tinguis. Qui estigui depre que prengui Prozac o qualsevol Fluoxetina !!!

Mas és un especialista en “follar-se” algun “Colomines”. Primer vaig ser jo en l’operació “Mobilització Catalanista-MCat” que era una plataforma per donar-li suport de diferents sectors cívics en unes eleccions a la Presidència de la Generalitat (2002). El segon va ser el meu germà Agustí amb la “Casa Gran del Catalanisme” a traves de la Fundació Trias Fargas o el Catdem lligada a Convergència (2015).

De com va anar amb el meu germà ja ho explicarà ell si vol, però l’hi he llegit pestes, almenys de la Fundació. En el meu cas haureu d’esperar les meves Memòries Polítiques en curs, però gaudiré explicant les dèries i fòbies de David Medí o les maniobres B de l’impresentable i indecent Pere Macias. Tot amanit amb les maneres de “capo de pinxus” de Josep Antoni Duran i Lleida. (Per cert: busco editor).

Si us penseu que m’estic carregant al President Mas us equivoqueu, el personatge ha navegat entre tantes merda, conspiració, traïció i mal rotllo, que se n’ha sortit molt bé i té el meu reconeixement polític.

Precisament: el “gandul polític” ha tornat !!!

Diuen els titulars: “Mas aposta per “parlar” amb PSOE, Podem i PNB per evitar que governin “els que ens calarien foc”(...) L'expresident de la Generalitat rebutja un 'no' "d'entrada" a Sánchez”.

Jo NO hi estic d’acord, però celebro que Mas hagi tornat de veritat, perquè l’Honorable és creu el que diu i de vegades és un bon estratega.

Mas ha d’arreglar el PDeCat, partit en el que ni boig m’hi apuntaré. Ells són el centra-dreta independentista.

Nosaltres els de la Crida Nacional per la República integrem una transversalitat més gran, amb centra-dreta, centre-esquerra i esquerra-esquerra inclosos, on Mas hi cabria sense lideratge central, perquè  en aquest “Moviment” que és la CRIDA, -que ocupa a l’interior de Catalunya un espai similar a l’espai del Consell de la República-, el líder indiscutible és el President Puigdemont.

(Encara que dos absents com Jordi Sánchez i Toni Morral en siguin els titulars formals dels càrrecs directius de la CRIDA, un error com una casa de pagès que anem arrossegant i caldrà urgentment arreglar).

Les llàgrimes de cocodril de les nostres Rectores i els nostres Rectors universitaris

Que les nostres universitats públiques de Catalunya tenen problemes financers és una realitat i que la Generalitat de Catalunya finança malament aquests Centres d’Estudis Superiors també és una realitat. Per això hi ha tanta denúncia i demanda justa de les nostres Rectores i Rectors universitaris en entrevistes, declaracions i manifestos.

¿Però aquestes Autoritats acadèmiques fan tot el possible per explorar noves línies de finançament incloent-hi finançament privat?

¿Per que hi ha Gerents universitaris que repeteixen en múltiples equips rectorals sense aportar ni una sola idea productiva per ampliar el finançament incloent-hi també finançament privat?

Fem una defensa ferma de la Universitat Pública, però també cal canalitzar finançament privat a la universitat pública, sense desfigurar cap dels valors dels Estudis Superiors Públics.

Entre altres opcions de trobar finançament privat hi ha el canalitzar la filantropia i el mecenatge per a la Universitat.

Jo que m’he format en el sistema universitari anglès he viscut molt de prop aquest fenomen. Una filosofia i tècniques que a Catalunya, a la resta de Països Catalans i a l’Estat no n’hi ha molta tradició.

Aquí la captació de fons, el Fundraising, no és vist com un factor estratègic de la Universitat, no parlo només de les petites universitats sinó fins i tot dels nostres grans transatlàntics de Barcelona i València.

Quantes “Oficines de Fundraising” tenen les nostres universitats? Cap.

De manera parcial en alguna Facultat o Centre de Recerca o Programa, potser a temps parcial i sent amateurs, podem trobar alguna persona fent aquesta tasca compaginant-ho amb altres feines. Fins i tot algun científic il·lustre i el seu equip fa de Fundraiser per la seva recerca.

Però no trobem cap Oficina Central professional, a plena dedicació i amb personal preparat per trobar diners. Cal explicitar que sense confiança d’una gestió organitzada i sense un potent pòsit de realitat professional, ningú aportarà ni un euro.

Que deixin de fer les i els “ploramiques” les nostres Autoritats Universitàries i creïn les bases reals per aconseguir tota mena de finançament, incloent-hi la filantropia i el mecenatge.

Caviar (o pernil ibèric) 
per a ERC

La NOTÍCIA d’agència diu:  La nova corrent interna d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) denominada “Primer d’Octubre” ha demanat una reunió amb la direcció del partit per traslladar-los la petició de celebrar una consulta interna a la militància sobre la posició del partit amb la investidura del candidat del PSOE Pedro Sánchez com a nou president del govern espanyol.(...) En cas que no ho vulgui fer, estudiaran si impulsen una recollida de signatures per forçar-los a fer-ho. (...) El col·lectiu defensa que els republicans votin ‘no’ a la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, com a nou president del govern espanyol.

Ja,ja, ja, uns altres pringats, que com nosaltres els associats de la CRIDA NACIONAL per la República, una direcció política ens xuleja, ens instrumentalitza i ens fa combregar amb Rodes de Molí.

Almenys els d’ERC estant millor, poden explicar que són un partit, un partit històric.(Encara que facin trampa explicant que són independentistes de sempre. Que em dic “Companys” de cognom i ens coneixem!). En canvi la CRIDA NACIONAL encara hi ha directius que creuen ser un Partit, quan som un Moviment. Bé un “moviment” que no es mou, perquè nosaltres no fotem res.

Dialoguem: -Companys de la nova corrent interna d’ERC no us preocupeu sempre us queda venir a la CRIDA NACIONAL i ens podeu ajudar com a “muralla ideològica insubornable” (seria una bona frase d’en Rufián), a que els del PDeCat o els de Junts per Catalunya nos ens parasitin o ens facin una OPA que faci explotar la CRIDA NACIONAL a mil bocins. (Recordeu que nosaltres acceptem la doble militància).

Vosaltres “ampliant la base” esteu passant del cava a la gasosa i nosaltres sense brúixola, ens ampliem amb una suposada “Unitat” que inclou els “desplaçats” del bo i millor de totes les cases.

No defalliu i penseu que n’hi d’altres que estem pitjor.

Però tingueu clar que “l’independentisme caviar” frisa per fer President a Pedro Sánchez. 

  

+++

PD: Ara que estem entre col·legues de trinxera, algú sap qui és un tal Joan Ramon Casals? Diuen, diuen que és el comissari polític que té desinformat al President Torra i que en pany i forrellat té tancada l’Oficina del President. M’emprenya que és digui “Joan Ramon” com jo (encara que sense guionet), a veure si els “JR” tindrem mala premsa i pensareu que tots som uns prepotents.   

ACLARIMENT IMPORTANT: Acabo de veure que he rebut molts e-mails advertint-me que estava criticant a Joan Ramon Casals que és Cap de l’Oficina del President Torra precisament avui que Casals esta citat al Jutjat acusat de desobediència per deixar votar l’1 d’Octubre quan era alcalde de Molins de Rei. Tota la meva solidaritat amb l’alcalde Casals, tota la meva solidaritat.

Però no vingueu amb xantatges. Els empresonats, els exiliats, els encausats, els empaperats, els advertits o els xantatjats si segueixen fent política pública i expressen opinió i actuen políticament, no només tenim el dret de criticar-los, en tenim l’obligació. A mi no em fareu callar.

Certament podia haver esperar uns dies per fer-li la crítica, a part que no sabia de la citació al Jutjat, però de veritat mai serà el moment. I el Cap de l’Oficina li han de baixar els fums perquè simplement és un servidor públic amb càrrec de lliure designació.

Una medalla pel Rector

El pas del professor Roberto Fernández en el càrrec de Rector de la Universitat de Lleida (UdL) necessita d’un acurat article, no s’escau aquí fer-ne el balanç amb dades i tota la pesca com seria necessari, això és un BLOG. Aquí només expresso vivències subjectives jugant amb la meva memòria. 

Però el “Roberto” com es feia dir amb ostentació de procedència de classe i de col·lectiu nacional, ha tingut la categoria suficient perquè un petit editor artesanal com jo, encarregui ja un article de fons sobre el personatge, per publicar-lo després a LO CAMPUS i a LO CAMPUS DIARI.

D’aquest Rector jo no en volia fer cap comentari, perquè encara que no servia de res: ningunejar-lo era suficient. Encara que ningú notaria res i el Rector Roberto seguiria passant de la premsa universitària que es va crear i fer des de la seva universitat i que arribava en difusió directe digital a uns 300.000 membres de les 21 universitats de parla catalana, a més dels quioscos.

Els espanyols tenen una frase que em fa molta gracia i que algú pot creure que li estic aplicant al “Roberto”: la frase és “...le tenia ganas”.

I no és cert. El Rector Roberto Fernández és una bellísima persona, amable, educat i a distància curta em crea una certa tendresa, ho dic sincerament, però això no treu que sigui un nacionalista espanyol carca amb la vessant més pura de ser un “revisionista” de la història catalana de les que el diari ABC en va fer una recordada portada comprometen la imatge de la UdL i recollint la frase del Rector que deia “ ...a Catalunya s’ha adoctrinat...”; que l’Acadèmia espanyola el va premiar per la seva historiografia contra la Catalunya del Dret a Decidir i que la CRUE (l’organisme de tots Rectors de l’Estat) en va trobar un català addicte al “regim centralista” i li va atorgar la seva presidència.

Com a periodista he entrevistat en profunditat al Rector Roberto Fernández dues vegades, n’he publicat tres portades i n’he escrit moltes notícies sobre ell.

A  més, he portat i denunciat a la Sindicatura de Greuges de la Universitat de Lleida a la seva gent implícitament també a ell; he denunciat a la seva gent i a ell també per intentar “acollonir” als meus periodistes; he denunciat a la seva gent i a ell també de no complir les promeses electorals sobretot perjudicant les Associacions de la UdL havent propiciat la insolidaritat entre associacions per trencar la seva força reivindicativa; he denunciat a la seva gent i a ell d’haver obert la porta al “compadreo clientelar” de les ajudes culturals als estudiants havent establert ajudes directes individuals a dit; he denunciat a la seva gent i a ell a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades per coaccionar per voler saber qui estava darrera l’associació editora de la premsa universitària i he presentat Recursos variats i Recursos d’Alçada per accions que creia i creiem anaven contra la llibertat de premsa i la llibertat associativa. Quasi tot ho vàrem perdre: els que acusàvem nosaltres i el “jutges universitaris” eren els mateixos, en moltes resolucions.

Paral·lelament, la UdL a traves de membres de l’equip del Rector ens va encarregar per les nostres publicacions pagant, uns quants Publireportatges de Comunicació Institucional. Ha estat el “pal i la pastanaga” que hem portat civilitzadament bé i que agraeixen de veritat, els estudiants que hem ajudat econòmicament. La premsa universitària també dona feina remunerada per poder estudiar.

Dues setmanes abans d’acabar el mandat el Rector Roberto Fernández, una de les dues nostres associacions que publica premsa universitària ha estat donada de baixa del “Registre Oficial de les Associacions de la UdL” per part de la universitat. O sigui ens varen expulsar. A més el personatge que ens donava Publireportatges, ara novament al nou Equip Rectoral, ara no ens agafa el telèfon.

I perquè explico totes aquestes “misèries” universitàries, perquè fa uns dies al Rector Roberto Fernández  li han atorgat la Medalla Estudi General de la UdL i la Medalla d’Or de la CRUE.

Sincerament crec que no es mereix tantes medalles. D’acord, ho donen a tots els Rectors quan pleguen, doncs que li donin la medalla! Pel seu “salero”!

Però la única medalla que el Rector Roberto li quedarà a la seva historia personal és haver estat el PRIMER Rector que va fer entrar la policia a la Universitat de Lleida. (Ho va fer dues vegades).       

Pancarta a la façana de la Paeria de Lleida

La dignitat de País queda reflectida amb una simple pancarta. Un gest democràtic que honora a tota una ciutat. Comença molt bé la legislatura municipal i potser tornarà la il·lusió en la participació de les lleidatanes i dels lleidatans en la construcció nacional catalana, que la casta dels “socialistes” ens havia furtat.

Ara tenim 100 dies per perfilar i coordinar estructures ciutadanes que fiscalitzin al detall, sobre el que faran els nostres il·lustres i flamants directius municipals.

La previsible fiscalització municipal del PSC, Ciudadanos i del PP serà una broma, al costat de la fiscalització des de l’independentisme militant de base. La fiscalització “amiga” sempre és més franca i dura.

Lleialtat sincera al nou Paer en Cap i aliats, però cap xec en blanc, ni un.

100 dies.

El tsunami espanyolista a Aran (1)

Els electors tenen sempre la paraula i ells manen quan voten: no hi ha dubte a Aran, a la Val d’Aran, l’espanyolisme ha guanyat sense discussió. Ha estat un autèntic tsunami, tant al Conselh Generau d’Aran, com en el conjunt dels Ajuntaments aranesos.

Ja hi haurà temps per analitzar de manera detallada carrer per carrer, casa per casa, com s’ha repartit el vot i el perquè dels resultats. Cal una bona anàlisi electoral feta per professionals de la matèria. Abstenir-se advocats, caçadors, polítics jubilats, administratius i sobretot les dones o homes de candidats perdedors. Deixem-ho d’entrada als professionals sobre conductes electorals, si de veritat volem saber que ha passat. I prepareu la cartera perquè això costa pasta.  

Unitat d’Aran ha triomfat o sigui el PSOE en versió aranesa, el PSOE no el PSC. Segur que no els hi agrada que els qualifiquem d’espanyolistes. Com ho hem de dir?: Constitucionalistes, unionistes, defensors del 155? o com?

Em costa entendre que un que no vol ser independent, ni lligat a Catalunya, ni a Occitània i se sent lligat a España, perquè no ho defensa amb totes les lletres.

Que són i se senten aranesos, no hi ha ni dubte, però també se senten espanyols. Crec que se’ls ha de denominar com ells vulguin. Ja ens ho diran, per seguir convivint fora de climes electorals.

A la vegada espero que em deixin de dir “separatista” com em deien a les comissaries i presons franquistes i em diguin “independentista”. “Independentista català” és clar, perquè per que se’m consideri “aranès d’adopció” haurien de passar cent anys i encara seria de fora. Vet aquí la paradoxa.   

+++

Per altra banda constatar sobre les eleccions i dir-ho ben alt que el nacionalisme aranès pitjor, era impossible fer-ho. Tant el moderat com l’exaltat. La olor a carca o a agitadors aventurers, no deixava gaire espai per aconseguir adhesions.

El Síndic Paco Boya, l’Alcalde Antonio Serrano, per citar les dues actuals màximes autoritats del País, ja els coneixem com governen. ¿Ens enviaran a tots els opositors i dissidents a les galeres o per dir-ho en un context de muntanya a “ballar-la amb l’ós”?

Quan un guanya amb tanta rotunditat, i tot queda sense contrapès institucional, ni contrapès cívic, ni contrapès periodístic, té una especifica i nova tasca el guanyador de profundes conviccions democràtiques: donar joc politic a més gent, que la seva pròpia clientela. Ho faran? 

He gaudit de l’exposició d’escultures monumentals de Jaume Plensa que han instal·lat al mig de la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València. Dintre de  l’imponent obra arquitectònica de Calatrava encaixen els 7 també imponents caps, obra de Plensa. Una altra iniciativa de la Fundació Hortènsia Herrero que després de l’exposició temporal, adquirirà dues de les obres per quedar-se permanentment a València.

Plensa a casa el tenim per tot arreu. A mi m’agrada la primera època de contundent ferro forjat. Però també m’agrada l’altre Plensa : el de la paraula i l’escriptura. Cal que llegiu el discurs de Plensa en la cerimònia de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (6/11/2018). Nosaltres el vàrem publicar al número 39 de la revista LO CAMPUS.

El discurs acabava dient, tot somniant: “ Paraules, rostres, espais, llums, silencis ... “.

A València brilla encara més, amb les 7 escultures de Plensa: Laurelle, Carla, Minna, Maria, Laura Asia, Isabella i Silvia.