Friday, August 20, 2021

Coses personalíssimes

 M’he trencat la mà
(Comentari quart)



Baixar d’un autobús i entrar tot seguit a Urgències d’un Hospital com a pacient pot sonar estrany, però es exactament el que vaig fer.

A Urgències hi ha dues portes: una és on paren les ambulàncies i una munió de celadors que esperen entren els pacients en lliteres. L’altra porta és per entrar a la Sala on esperen els familiars i on hi ha l’equip d’administratius per inscriure els futurs usuaris dels serveis d’urgències, prèvia una exhaustiva identificació.

Aquesta Sala és mítica almenys per a mi. És un lloc de dolor familiar molt sentit i també de bronques familiars que moltes vegades son recriminacions llançades a crits.

Hi ha famílies que tota ella, incloent-hi diferents generacions, amb grups de mes de 20-30 persones, acompanyen el malalt. Els gitanos de Lleida son els que més solidaritat familiars i més desplaçament conjunt fan. És una solidaritat que sempre he admirat. La pandèmia segur que ha fet perdre aquest retrobament massiu al voltant de familiar “tocat”.

Sobta veure en aquesta Sala d’Espera el Grup de Servei de Seguretat que és privat i potser sobredimensionat, perquè el meu dia d’urgències, hi havien 4 fornits homes armats fins a les dents o m’ho va semblar.

La Sala d’Espera d’Urgències de l’Arnau és incomoda, sempre mal resolt el nivell de la temperatura que s’ha de suportar -sigui estiu o hivern-, on hi ha una màquina de vending o sigui una màquina d’autoservei expenedora de menjar prefabricat, snacks de tota mena, galetes minis, begudes ensucrades no alcohòliques i alguna fruita de Ponent. Els majoristes ho publiciten com a productes saludables. Una broma que tothom admet que és una mentida piadosa per vendre.

No estic parlant malament del vending perquè durant anys a l’Arnau quan era estudiant-sènior de medicina (això ho explicaré en un altre escrit) havia dinat, berenat o fins i tot sopat del “material culinari” d’aquestes màquines. Encara que si és veritat que odio una empresa anomenada Vending Lleida S.L. que no se si encara funciona, però que havia tingut el mateix telèfon de la redacció del nostre digital LO CAMPUS DIARI. No parem de rebre trucades demanant el maleit vending. La seva publicitat a internet segueix encara avui amb el nostre telèfon.

Entre gent trista i mirades dels guardes de seguretat arribo a l’administrativa que m’atén. Ràpid si hagués estat el familiar, però com era el malalt fou la trobada administrativa d’una durada insuportable. En aquell moment m’importava molt poc que al seu ordinador hi haguessin dos dates del meu naixement o saber si els meus telèfons eren actuals o la puta mare que la va parir, el dolor de la mà era insuportable.

L’altre pas fou la infermera de triatge: les que valoren la urgència. Per sort o mala sort, la meva mà s’havia inflamat de manera espectacular i fou el passaport per ingressar sense tenir de suportar el inevitable interrogatori que tothom pateix.

Arribo a una altra sala d’espera interna acompanyat per un celador, on hi havia un jove més alt que un sant Pau, totalment baldat i ensangonat per algun fort trauma. Hi havia la que suposo era la seva mare vestida extremadament a la moderna i la seva avia coberta amb un vel hijab i amb túnica llarga, que contrastava amb el seu mòbil d’última generació a traves del qual plorava emocionada amb algú.

Jo aguantava en silenci amb la mascareta, a l’espera del traumatòleg.

 (Continuarà)

IMATGE: Escultura “Eye in the Hand” (1955) de Bushiro Mori. Fotografia de Jeff Amas.

----------

La SÈRIE

Coses personalíssimes :

”M’he trencat la mà” (Comentari primer) ... clicar aquí     

”M’he trencat la mà” (Comentari segon) ...  clicar aquí     

”M’he trencat la mà” (Comentari tercer) ... clicar aquí