M’he
trencat la mà
(Comentari
cinquè / FINAL)
Entrar a Urgències
d’un Hospital per traumatologia ja es quasi rodat tot el que et passarà a
continuació, segur que seran inevitables les radiografies. I així va ser, el traumatòleg
no va mullar-se amb cap comentari fins que les ràdios de mà, canell i tòrax
foren fetes.
A l’Arnau d’Urgències per estar el país en una pandèmia, no hi havia una gernació de pacients esperant o ingressant, encara que si hi havien moltes infermeres. O a mi m’ho semblava que hi havia una processó d’infermeres, celadors, becaris-estudiants, metges primerencs del MIR, metges de plantilla i administratius, més el servei de seguretat i el servei de neteja. Sobtava les poques mascaretes que portaven. Sincerament em va preocupar, sobretot després d’haver estat “protegit” a casa del coronavirus, més d’un any.
A mi les infermeres “em posen” i evidentment no perquè la meva mare ho havia estat, sinó perquè tothom sap de la passió desbordant d’una infermera després de tota una nit de guàrdia, cansada i després d’un reconfortant esmorzar.
No hi veieu micro-masclisme perquè els meus amics gais em parlen exactament igual dels “infermers homes” i de les seves passions post-nits-de-guàrdia. El cansament i el desconnectar temporalment de les misèries de salut dels pacients, t’omplen d’energia per donar-te desenfrenadament als altres, al llit o al cotxe en el viatge de sortida de la feina. Tot un clàssic, que segur és una llegenda.
Tot i el dolor a la mà, jo ho controlava tot a Urgències: els cribratges, els ingressos a les UCI, les derivacions, l’ingrés directa a planta o directa al dipòsit de cadàvers, on hi vaig veure un cas, per molt que varen intentar dissimular-ho als que esperàvem.
Feia molta calor i jo em passejava per una petita sala d’espera i també caminava pel passadís, quan em varen cridar l’atenció que em podia marejar i que seies.
I aquí va començar dos petits episodis que algú els pot trobar anecdòtics encara que per mi no ho eren, però que segur marquen tendència en la nostra atenció sanitària, però sense gran visibilitat pública.
La primera qüestió és el “Tu” i el “Vostè” en la comunicació amb el pacient. Per que de cop i volta passo de ser el “Sr. Colomines pacient” a el “Joan-Ramon pacient”? (Previ pas de dir-me primer Joan i que jo aclareixo immediatament: -Em dic Joan-Ramon).
Els lingüistes diuen que el “Vostè” (jo arribo a utilitzar el “Vós” en alguna ocasió) comporta un cert distanciament, però també consideració i respecte; i també diuen que la tendència del “tuteig” és un fenomen social que promou relacions més lliures i igualitàries.
Ara no pontificaré sobre les “Fórmules de tractament” o de la “Comunicació terapèutica” o de la “Comunicació en salut” i no sé quantes coses més caldria plantejar. Simplement dir que no em vinguin a dir que entre la infermera o el metge i jo, hi ha una relació simètrica entre nosaltres i el “tu” ajuda a la confiança. Perquè hi ha un escalonat de poder i hi ha professionals que ho potencien de manera conscient.
I això em porta a l’altra qüestió que jo vaig viure com un “mal col·lateral”. Fou el tema de la llengua catalana.
A mi no em fa res parlar-li a un traumatòleg en espanyol, com no em fa res fer-ho a qui necessiti comunicar-se amb en mi, en aquesta llengua.
Però com usuari d’un servei mèdic de Catalunya m’hagués agradat i potser ho necessitava, que pogués ser atès en català.
No podia parlar-lo ni jo, perquè el metge no m’entenia. Jo no l’obligava a parlar-lo a ell. A mi no m’agrada obligar a ningú parlar meva llengua. Però almenys transitar per això que en diuen el “bilingüisme passiu”: el metge parla en espanyol i jo en català.
Però no va poder ser així, vaig viure una escena lingüística com si fos un pacient en un hospital de Saragossa.
El metge fou d’una cortesia infinita, però no sabia la llengua on exercia la medicina i sobretot la “d’urgències” on els equivocs lingüístics poden portar a males passades.
El problema lingüístic en el camp sanitari a Catalunya té unes enormes deficiències, plenament arrelades a la Emergència Lingüística del català que vivim i que sense la complicitat militant dels catalano-parlants i dels castellano-parlants demòcrates, serà difícil de redreçar.
Fóssim a Lleida o una “Saragossa imaginària” el traumatòleg no hi va veure ruptura d’algun os per en lloc, però sí un possible trencament en l’anatomia lligamentària o en l’anatomia músculotendinosa que no es veu a les radiografies, però l’ull clínic ho intueix i aconsella intervenir terapèuticament.
Conclusió: em varen posar un guix i a patir calor.
Final de la
història.
------------------------------
IMATGE: “Rellotge-Rentadora / Poema Visual núm. 314” (2020) de Toni Prat.
La SÈRIE
Coses personalíssimes :
”M’he trencat la mà” (Comentari primer)
... clicar aquí
”M’he trencat la mà” (Comentari segon)
... clicar aquí
”M’he trencat la mà” (Comentari tercer)
... clicar aquí
”M’he trencat la mà” (Comentari quart) ... clicar aquí