Coses personalíssimes

 M’he trencat la mà
(Comentari tercer)

De camí amb l’autobús cap a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida recordava que feia quasi dos anys que no tocava un euro en bitllets i monedes, com molta gent, perquè la pandèmia m’ha fet canviar els hàbits i la targeta de crèdit o la de dèbit han pres molta volada. 

Però a l’autobús urbà lleidatà sense passi, s’ha de pagar en monedes i sinó son les justes, corres el perill d’una bronca del conductor-cobrador.

Al caixer del banc el més petit que vaig poder treure, fou un bitllet de 20 euros, que va provocar el deliri del cobrador. El vaig posar a lloc, ensenyant-li la mà tota inflamada. Si en Jordi Cuixart pot treure i aprofitar els seus anys de presó per esbroncar la dissidència que protesta com va fer al barri de Gràcia de Barcelona, jo podia aprofitar les meves ferides per fer callar un impresentable conductor d’autobús. Són ”bronques compartides”.

La mà em feia molt de dolor i calia distreure’m durant el viatge i el més barat i ràpid era mirar a la gent i “inventar històries” sobre elles. Un joc que he après en política. Però tinc dos condicionants que m’ha encotillat la mirada, sobretot de les dones.

Quan era jovenet, fa uns 50 anys jo era estudiant de medicina a primer curs a la Facultat de la Universitat Autònoma de Barcelona que tenia els seus locals i aules a l’Hospital de Sant Pau, tenia un professor d’anatomia, amb una pinta de majordom de pel·lícula de terror, que tenia la mania que els justets en qualificacions com jo, ens feia uns exàmens individualitzats i orals. El professor tenia un tancat accent de Salamanca.

Examinar-se d’anatomia de manera oral en espanyol té la seva gracia, perquè sense imatges has de descriure un òrgan o un territori del cos amb unes descripcions justes i clarament posicionades respecte els territoris veïns de cada part del cos. A mi la pràctica de fer mini-mítings improvisats sobre una cadira al personal sanitari de l’Hospital de Sant Pau, m’ajudava a l’expressió oral, encara que segur que era directament proporcional tanta mobilització a “carregar-me” la meva primera carrera universitària.

Però el més bestia d’aquest professor d’anatomia és que em va fer canviar la mirada i la percepció de la gent: En va animar, convidar i ensinistrar a que quan miro algú, el vegi en versió anatòmica.

O sigui, veus un home i immediatament passes les capes de la roba, la pell i arribes a veure-li mentalment tota l’anatomia interna i com va el funcionament de tota la seva “màquina humana”.

Això que sembla senzill és una gamberrada de percepció. Si miro per exemple la Laura Borràs li veig ràpidament el fetge, les dimensions del fetge que té, entre d’altres òrgans i això pot espantar.

Des de l’autobús número 2 de Lleida anava veien per la finestra la gent i tots el seus “aparells anatòmics”.

L’altre condicionant en la meva mirada és conseqüència d’un dels meus germans que va tenir una empresa de llenceria i jo durant uns mesos, el vaig ajudar a unes vendes a l’engròs als distribuïdors, d’unes col·leccions de temporades passades de calces i sostenidors. Parlo de roba fina i elegant que anaven en unes imponents i cares caixes també de disseny.

Aquesta feina em va portar a educar la percepció visual de les mides, sobretot dels sostenidors. I Catalunya que és un país que de cada 10 dones, 8 dones no porten el sostenidors amb la talla adequada, fa que la meva mirada pateixi pel despropòsit de les mesures equivocades, que unes ho fan per poca traça i d’altres ho fan ben conscients, per ressaltar o per reduir.

Haver après anatomia profunda i llenceria fina m’ha condicionat enormement en la meva mirada, sobretot a una dona. Vaja merda, que quan mires algú, pensis que té el pàncreas deteriorat i el sostenidor mal triat !!!

Almenys els pensaments poc ortodoxes del viatge m’havien distret i ja arribava a la parada de l’autobús a 50 metres de la porta d’Urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova, que no s’ha d’oblidar és un hospital universitari.

(Continuarà)

 

IMATGE: Fragment d’una fotografia de moda de Nadja Auermann (1995) del fotògraf Helmut Newton.

 

----------

La SÈRIE

Coses personalíssimes :

”M’he trencat la mà” (Comentari primer) ... clicar aquí

”M’he trencat la mà” (Comentari segon) ... clicar aquí