dimecres, de desembre 31, 2003

DIA DE BRUIXES I DE NASSOS

Quan era petit la mare em parlava de l'HOME DELS NASSOS, que un dia com avui és passejava pels carrers de la meva Barcelona. No cal ni dir, que entre l'expectació i la incredulitat, estava molt atent al màgic senyor. Tota una tradició de l'últim dia de l'any, el dia de Sant Silvestre, que a més és la data en què les bruixes es reuneixen per a fer plans per a l'any que comença. Diu la llegenda que les bruixes s'apleguen en muntanyes mítiques i allí pensen totes les futures malifetes. El que no queda clar, és que ésser bruixa signifiqui sempre malifetes, perquè jo conec alguna bruixa ben bona i animada.

Per nassos, els de la companyia elèctrica Fecsa-Endesa i els dels polítics d'Aran - de tot colors - que mai són capaços de fer previsions per la invasió de turistes per les festes de Nadal. A més, estem cobert de neu per tot arreu i les bruixes segueixen ballant.
neu

dimarts, de desembre 30, 2003

El discurs institucional de Cap d'any del nou President de la Generalitat Pasqual Maragall, respira i té un llenguatge nacional català, que mai han tingut els discursos del PSC (PSC-PSOE). Sorprèn, però és interessant. Costarà però, no recordar el llenguatge d'odi al nacionalisme català dels socialistes, i al llenguatge plenament actual, d'odi i revenja dels d'ERC.

Caldrà ajudar a la reconciliació.

dilluns, de desembre 29, 2003

diumenge, de desembre 28, 2003

Ahir, parlant de microbiologia, música i Béla Bartók, reflexionava sobre la música inspirada en el folklore o la ethnomusicology. Caldrà veure si la inspiració del folklore nacional, és el mateix que el nacionalisme musical.

A Catalunya tenim al compositor i musicòleg Felip Pedrell (1841-1922), avui bastant desconegut, malgrat els esforços del Liceu, que fou un dels creadors del nacionalisme musical a Catalunya, seguint l’exemple d’altres models europeus, especialment el rus, el txec i el noruec; el seu concepte combina el cant nacional amb la música contemporània, a fi d’atorgar-li una dimensió universal.

Pedrell, en aquesta línia, va crear l'opera Els Pirineus, amb un llibret de Víctor Balaguer d'un clar to d'apologia del pancatalanisme i del món occità.

Ja m'agradaria a mi, inaugurar la nostra associació cultural VIVÉNCIA ARANESA, amb aquesta opera. Ni que fos només amb la seva versió concert. Només necessito promotors !!!.

Francesc Cortès deia de l'opera:

"... Els Pirineus fou estrenada al Gran Teatre del Liceu el 4 de gener de 1902. De fet, estem davant de dues obres importants: Els Pirineus de Víctor Balaguer, que volia ser molt més que un llibret; i Els Pirineus de Felip Pedrell, que volia ser també molt més que una òpera. Balaguer va veure en aquesta obra la possibilitat de divulgar els seus ideals polítics i fer, alhora, una contribució "monumental" al drama català romàntic, equiparable al Canigó de Verdaguer. Per a Pedrell aquesta obra fou més que una aposta de futur: hi sintetitzà la seva experiència com a compositor i com a musicòleg, s'hi definí en relació amb les estètiques musicals de la seva època, i s'arriscà en una proposta monumental i sincrètica.

Els Pirineus és una òpera de la diversitat: el personatge central, Raig de Lluna, és una morisca i joglaressa, filla d'un rei moro de Granada, captiva a les Navas de Tolosa, convertida en l'encarnació dels Pirineus i de la Pàtria catalana. Pedrell prengué aquesta decisió arriscada al seu temps, incompresa i criticada. L'existència de trobadors i melodies d'origen trobadoresc, d'elements musicals manllevats de la polifonia hispànica, de temes inspirats en melodies orientals i islàmiques al costat de melodies populars catalanes sense citacions explícites evidents, converteixen Els Pirineus en una obra intercultural, heterodoxa i eclèctica.

I al mateix temps és una obra fortament reivindicativa: és una abrandada apologia de la cultura catalana; vindica l'occitanisme -en plena efervescència del moviment dels felibres-; pren partit pel wagnerisme com a identificació del nord europeu, però amb importants matisos, fins al punt d'ésser una obra "poc wagneriana" vista des dels nostres dies; critica els fonamentalismes en la figura dels inquisidors, en la intransigència del cristianisme medieval davant del moviment albigès -mai s'esmenta el mot "càtar"- i en la posició annexionista de la Corona francesa. Però sobretot trobem una reivindicació dels sentiments: l'amor a la pàtria és l'argument essencial; són les "Glòries catalanes" que Balaguer dibuixà al nomenclàtor de l'Eixample de Barcelona allò que havia de commoure els contemporanis, àvids i necessitats d'autoafirmació. Pedrell, per la seva banda, infongué sentiment als personatges: com als models verdians, cadascun d'ells s'identifica amb una posició i un sentiment diferents.

El 1891 era arriscat fer una apologia d'una època històrica amb un regne independent estès a ambdues bandes dels Pirineus; era forassenyat criticar l'Església medieval i la Inquisició; era gairebé un absurd que una morisca, que a vegades fou titllada de "gitana", personalitzés la Pàtria; i també era poc entenedora la retòrica de la Renaixença emprada pels autors just quan el modernisme s'estava consolidant com l'estètica del futur. Aquest fou el llast que pesà sobre Els Pirineus, que justificà els enormes esforços de Pedrell i els seus contemporanis per fer entendre l'obra i que malgrat tot, permeté que l'estrena de l'obra fos un èxit..."



Figurins realitzats per Apel·les Mestres per a l'òpera Els Pirineusfiguri_comtessafiguri_brunisendafiguri_bufonfiguri_cardenalfiguri_corbarifiguri_pedrofiguri_sicartfiguri_roger



dissabte, de desembre 27, 2003

microbiology

En un dels tractats de Microbiologia en els que m'estic reciclant -el de Davis / Dulbecco / Eisen / Ginsberg-, és recull una cita del compositor Béla Bartók que els autors del llibre diuen que tant és aplicable a la ciència com a la música, i jo afegiria també aplicable en el nucli polític del nacionalisme.

La cita de Béla Bartók diu: "... Tot el nou i significatiu deu relacionar-se sempre amb les antigues arrels: aquelles arrels auténticament fecundes que han d'ésser escollides amb gran cura d'entre les que és limiten a sobreviure...".

No ha d'estranyar la reflexió, ja que Bartók estava interessat, com el compositor hongarès Zoltán Kodály, pel que els anglosaxons en diuen la ethnomusicology o sigui diem-ne la música folklòrica. El que és refrescant, és trobar la cita referenciada en un llibre de Microbiologia Mèdica o sigui Humana.
........................................Bartók

divendres, de desembre 26, 2003

EL MATÍ DE SANT ESTEVE una cançó de Pau Riba

El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.

Quan de gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantar-li l'arribada
la gent no es despertarà.

Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: "Ai! a que ve tanta gresca?"
direm: "Es que volem gall!"

No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha,....

dimecres, de desembre 24, 2003

Cada dia més, estic omplint la meva vida creativa amb l'anomenada Escultura Social que teoritzava Joseph Beuys.

imaginació


'Every human being is an artist, a freedom being, called to participate in transforming and reshaping the conditions, thinking and structures that shape and condition our lives'
Joseph Beuys



Social Sculpture refers to a conception of art, framed in the 1970s by Beuys, as an interdiscplinary and participatory process in which thought, speech and discussion are core 'materials'. With this perception, all human beings are seen as 'artists' responsible for the shaping of a democratic, sustainable social order. Social Sculpture lifts the aesthetic from its confines within a specific sphere or media, relocating it within a collective, imaginative work-space in which we can see, re-think and reshape our lives in tune with our creative potential.

dimarts, de desembre 23, 2003

...............................balcó_de_la_Ceneralitat_de_Catalunya

LA FOTO HISTÒRICA DEL SECRETARI GENERAL DEL PSOE AL BALCÓ DE LA GENERALITAT, UN REGAL PER CONVERGÈNCIA.

Si no empaperen Catalunya amb aquesta foto com a denúncia patriòtica, és que són idiotes o pitjor van de "sobrats".

divendres, de desembre 19, 2003

...............tradició_popular_catalana_del_caganer

"EL CAGANER": una de les nostres tradicions nadalenques, difícil de fer entendre a la gent de fora, sobretot als anglosaxons. Els meus amics de fora, diuen que cal conèixer els acudits i les tradicions populars per entendre nacions, pobles i grups culturals. Però amb Catalunya i el "caganer" els hi "xoca". És curiós, veure la descripció que fan de l'escena d'una família catalana amb la mare, l'avia, la tieta i tota la resta de família especialment vestida per a la festa, al costat del pessebre amb un CA-GA-NER. Per a ells és del tot increïble i un contrast hilarant entre les "bones maneres" i el "realisme de les necessitats".

dimecres, de desembre 17, 2003

............................maragall

Ja tenim nou President de la Generalitat. Una victòria per a Catalunya?. En tot cas entenc que deuen sentir els socialistes, la gent del PSUC i sobretot Maragall, i humanament me n'alegro, encara que políticament poc ésser un desastre monumental. També entenc els Convergents i també me n'alegro que se n'hagin d'anar a casa els centenars de "càrrecs" de tota la "vida" i l'última "pijància" anti-mobilització catalanista i cívica, almenys respirarem.

Desprès de 12 anys d'exili forçat amb el pujolisme, ara jo començo uns nous anys d'exili amb els socialistes i sobretot sota la bota de "l'esquerra" ètnica d'ERC. Com sempre vaig de perdedor. Ves a saber, si estar fora de joc sempre, és una manera de progressisme rebel o d'ésser un perfecte imbècil. D'acord!. Sóc un perfecte imbècil.

dimarts, de desembre 16, 2003

........................picasso

dilluns, de desembre 15, 2003

Reprodueixo integra l'article que el meu germà Agustí publica al diari Avui, perquè recull punt per punt la mateixa reacció que jo vaig tenir, i perquè és un article molt bo i que cal reflexionar.


LA CATALUNYA DUAL D'ERC

Agustí Colomines

Dimarts passat, mentre escoltava a la TV la declaració de Carod-Rovira per explicar la decisió de l'executiva i el grup parlamentari de pactar amb el PSC-PSOE i IC-EUiA, em vaig quedar glaçat. A banda que el contingut de la mateixa declaració era la prova més evident que aquesta decisió no tenia res a veure amb el teatre de les negociacions, perquè en cap moment no s'hi va referir, el més preocupant va ser, precisament, el contingut del discurs, que, a parer meu, apunta a trencar la tradició del pensament catalanista dels darrers cent anys.

Si ERC havia decidit que allò que més li convenia era el mal anomenat pacte d'esquerres, doncs hauria estat molt fàcil dir, fos veritat o fos mentida, que no havien pogut arribar a un acord amb CiU o bé que el nacionalisme conservador no es mereixia una nova oportunitat, atès que havia rebutjat -almenys dues vegades- l'oferiment republicà de fer coalició durant la legislatura anterior. No. En comptes d'això, al senyor Carod no se li acut res més que presentar l'acord amb els socialistes i els ecosocialistes amb arguments més aviat messiànics i totalment falsos: "No volem una Catalunya dividida entre catalans nacionalistes i no nacionalistes", diu el document que he despenjat de la web d'ERC. "Volem una Catalunya nacional on hi capiguem tots fent un compromís històric amb el país amb il·lusió clara en el futur. Volem canviar el rumb de la nostra història com a poble fent una aposta estratègica per integrar definitivament al país els catalans i catalanes originaris de llengua castellana. [...] Nosaltres no volem un país dividit entre nacionalistes i no nacionalistes, entre catalans d'origen i catalans d'adopció". Mare de déu santíssima, si a Jordi Pujol se li hagués acudit fer una argumentació etnicista d'aquesta mena per justificar el, al capdavall, mal pacte amb el PP d'ara fa quatre anys, hauria acabat a l'hospital. Les castanyes que hauria rebut serien, a més de merescudes, de categoria. Què vol dir això? ¿És que la Catalunya d'ara mateix està realment dividida per raons ètniques, lingüístiques o culturals? ¿És que ERC viu la síndrome d'Estocolm i ha acabat per assumir els apotegmes carregats de demagògia que han anat escampant des de fa anys els senyors Vidal-Quadres i Francesc de Carreras? ¿És que encara hi ha catalans, com diria el senyor Heribert Barrera, que no són catalans o que només ho són a mitges i per això cal integrar-los? Qui són aquests? Els murcians o els andalusos que van arribar a Catalunya als anys seixanta? Els seus fills? Els seus néts? ¿La mare del meu fill, posem per cas, que va arribar a Catalunya amb 25 anys i que té com a llengua vehicular amb la seva família el castellà però que fa les classes en català als seus alumnes? ¿El meu fill, que tècnicament és un xarnego, però que ja parla tres llengües fluidament? Quin plantejament més arnat, redéu! Però la cosa no acaba aquí, els amics d'ERC encara diuen més: "Es podria donar fins i tot la paradoxa que l'anomenat govern nacionalista fos, a la pràctica, el menys nacional, perquè algú es podria sentir exclòs". Tornem-hi! De què parlen? ¿És que ja tenen assumit que només el catalans que arrosseguem cognoms suposadament catalaníssims votem nacionalista? O per dir-ho a l'inrevés: ¿és que no hi ha catalans castellanoparlants que voten ERC o CiU? Però què vol dir tot això? ¿És que només el PSC-PSOE, IC-EUiA representen els catalans castellanoparlants? I al PP, qui els vota?

La part final de la declaració, amb la qual s'apel·la a deixar de banda la Catalunya romàntica per construir una Catalunya real: "la Catalunya social dels homes i les dones que avui viuen aquí, d'aquells que han manifestat la seva voluntat de ser català no com una herència, sinó com una elecció", és, contràriament al que s'hi diu, una de les interpretacions més romàntiques i passades de moda que he pogut llegir en els darrers temps. La voluntat de ser català, i ja em perdonaran, no es manifesta, és, si de cas, un dret. Un dret social, per ser més exactes, com tots els drets nacionals, que es fonamenta en l'afirmació del ius soli per oposició al ius sanguini germànic. Aquesta és l'única manera com pot concebre la nació un nacionalista que sigui realment d'esquerres. Però em fa l'efecte que la direcció d'ERC ha llegit de biaix Ernest Renan i s'ha enamorat torturadament del model de nació electiva, "el plebiscit de tots els dies", per recórrer a la metàfora que ell va fer servir en la famosa conferència del 1882 que va titular Qu'est-ce qu'une nation? Per a Renan, la nació era fruit d'una doble concepció segons la qual passat i present es potenciaven mútuament per crear una gran solidaritat nacional com a expressió del desig compartit de continuar la vida comuna. Certament, per a Renan el passat era una capital social sobre el qual es podia bastir una idea nacional i, per això, ésser una nació requeria tenir coses importants compartides en el passat i voler fer-les encara en el futur. És per aquesta manera d'entendre la nació que Renan insistia que el fet d'haver viscut junts, haver patit junts, haver compartit esperances eren les realitats essencials que explicaven la identitat nacional, més enllà de la llengua, la raça, la història o la religió. El primordial, doncs, seria la idea de solidaritat i que els individus no són mai esclaus dels seus trets originaris. ¿És que un català nascut el 1975 en el si d'una família castellanoparlant no ha compartit patiments i esperances semblants a un altre català nascut al mateix any en el si d'una família catalanoparlant? I tant que sí! La modernitat del pensament de Renan no és tant aquesta idea repetida fins a la sacietat de la nació electiva com la seva insistència que una nació recolza en la memòria selectiva i una proporció d'amnèsia, és a dir, en el fet que els seus membres són capaços de reconèixer experiències i mostren memòries i oblits comuns. Aquest és el compromís polític actiu dels membres de la nació i esdevé la tesi central del que va assenyalar Renan, que no és ni un compromís amb la nacionalitat voluntària ni una creença en el dret individual a triar la nació. La nació és, per damunt de tot, una vindicació política dels drets i deures del ciutadans que hi viuen.

No els volia atabalar, però és que em sembla que per justificar una decisió de l'envergadura que ha pres ERC no calia caure en el parany de legitimar-la amb la sinistra imatge del vot ètnic. Amb una frase n'hi hauria hagut prou: "No hi pactem perquè no ens dóna la gana". I és que només aquells que creuen en una Catalunya dual, de catalans de soca-rel i de catalans que sempre seran immigrants, poden atrevir-se a assegurar que durant aquestes dues dècades llargues de governs nacionalistes de CiU els ciutadans d'aquest país que parlen en castellà no han estat representats per les institucions nacionals.


Diari AVUI 15/12/2003


dimecres, de desembre 10, 2003

GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Des del primer dia - en rigorós privat -, sempre vaig dir que era inútil pensar que cristal·litzaria el pacte de govern CiU-ERC. S'ha de conèixer com són els dirigents d'Esquerra i veure que la lògica de la seva trajectòria - inevitablement - els portaria a un pacte amb en Maragall.

I no ho dic ara, ho vaig escriure en l'únic llibre que tinc publicat: "Reflexions sobre l'itinerari independentista català: del Front nacional de Catalunya al Partit per la Independència". Edita Publintur , Pineda de Mar (Catalunya) Spain.1997.

Si es llegeix el llibret -i ho dic en diminutiu, perquè és molt curt i recull una conferència-, queda clar qui és políticament Carod i els "Nacionalistes d'Esquerra" -la base real de poder en l'ERC d'avui-, i el text deixar clar el que ara era cantat: el resultat esquerrenòs enfront nacionalisme, de la "imaginaria" negociació.

S'entén perfectament que no es fiïn de CiU, jo tampoc me'n fio, però ERC no és pot n'hi imaginar, com ho pagaran electoralment.

Acaben de crear centenars d'abstencionistes d'idees nacionalistes catalanes: els seus votants que tenien de préstec, però que fastiguejats no tornaran a CiU i menys per votar en Duran i Lleida, és quedaran a casa.





dilluns, de desembre 08, 2003

TOT PREPARAT PEL PACTE DE GOVERN A CATALUNYApunyal

dijous, de desembre 04, 2003

logo

Aquest proper estiu 2004, tindré un estiu fort en presentacions, conferències i cursos.

Ja tinc en marxa el meu paper i la presentació a la "International Conference on Language and the Future of Europe: Ideologies, Policies and Practices", que és farà a Southampton del Regne Unit, el mes del juliol.

És una conferència organitzada pel The Centre for Transnational Studies de la School of Modern Languages de la University of Southampton.

Títol provisional del paper: "El ghetto dels conceptes i les denominacions de les Nacions sense Estat: Una visió politicològica i d'estudis de discurs".

dimecres, de desembre 03, 2003

He presentat una proposta per fer un curs aquest estiu a les VII Jornades Universitàries Occitano-Catalanes que es faran a la Val d’Aran, el problema és el pressupost pel professorat, veurem si ho poden resoldre. Queda clar que és necessita un servei universitari a Aran.

--------------------------------------------------

PROPOSTA DE CURS PER A LES VII Jornades Universitàries Occitano-Catalanes
VAL D'ARAN, ESTIU 2004



Curs: ARAN, confluència de quatre nacionalismes.
Introducció als estudis d'identitat i nacionalisme aplicats al cas aranès.


Aran és una comunitat nacional que forma part de la nació occitana i està sota administració catalana i espanyola. La Val d'Aran té un règim autonòmic amb institucions pròpies, amb una arena política diferenciada i una societat civil també estructurada de forma singular, tots aquests "elements" formen un edifici polític, social, econòmic, cultural i lingüístic és a dir formen un edifici "nacional" en el que és dona una dialèctica entre el nacionalisme espanyol, francès, català i occità. Aquest curs és una anàlisi política i cultural d'aquesta realitat, feta amb les eines d'anàlisi social mes actualitzades dels estudis d'identitat i nacionalisme. Des de la recerca empírica feta a Aran pel professor, fins el recorregut del cos teòric nacional i internacional, s'estudiarà el desenvolupament del nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic d'un poble i d'un territori, d'una Nació sense Estat a Europa.


Professor: Joan-Ramon Colomines-Companys
(Investigador a la London School of Economics and Political Science LSE. Regne Unit).
Durada: 20 hores.
Llengua del curs: català.
Material docent: Dossier amb escrits teòrics, documents empírics i documentació oficial en diverses llengües i bibliografia.
Tècnica docent: Estructura d'exposició professoral i dinàmica de taller amb creació de recerca social per part de l'alumnat.
Dies: xxxxx
Horari: xxxx
Lloc: xxxx
Organitza: Conselh Generau d'Aran

Amb la possibilitat de fer-ne una classe final, com a resum, en forma de conferència, oberta al públic en general.


Adreça professional a Vielha del Professor Colomines-Companys:
Associació Cultural VIVÉNCIA ARANESA Avinguda Pas d'Arró 32, 5è 1a 25530 Vielha
Telèfon: 973 642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

dimarts, de desembre 02, 2003

....................................campanya_contra_la_SIDA

dilluns, de desembre 01, 2003


Sra. Núria Machordom i Pi
Directora de "Turisme de Catalunya"
Generalitat de Catalunya
Pg. De Gràcia 105
08008 Barcelona


Benvolguda Senyora,


Fa dos mesos que no estic cobrant, li pregaria que fes, tot el bonament possible, per agilitzar el procés, perquè pugui rebre els honoraris mensualment tal com estableix el contracte. A hores d'ara totes les factures estan normalitzades i en poder dels serveis de pagament.

A la vegada li faig arribar l'última factura on, a més de referenciar-hi els honoraris mensuals, hi he afegit la quantitat prevista en la Segona Clàusula de l'Addenda al Contracte d'arrendament de serveis professionals de data 1 de gener de 2001, en la que especifica: "… Preveient-se per l’exercici 2003, una revisió salarial en els mateixos termes que especifica el contracte…". La quantitat correctiva és la mateixa que l'aplicada per l'any 2002.


Gràcies per endavant.
Cordialment,

Joan-Ramon Colomines-Companys