dijous, de gener 31, 2008

L’anunci sexual oficialment despenjat d’Internet
La conducta del Cap de Comunicació
del Conselh degrada la Institució (i II)

Entenc perfectament que el protagonista de l’afer Amador estigui nerviós, l’han enganxat en una situació políticament compromesa i intenta sortint-se com pot.

¿Que fa ell i tots aquells que intenten fer callar la meva denúncia amb e-mails i trucades de telèfon ofensives i amenaçadores? Doncs, engegar el ventilador i llençar merda per tots cantons i sobre múltiples temes.

Per justificar, el que crec és injustificable, que és que un Alt càrrec d’un govern posi anuncis i fitxes sexuals per trobar rotllo de forma pública a Internet, se està escrivint endimoniant-me sobre la meva vida professional tant al sector públic com privat.

¿Que hi té que veure el meu treball a Andorra (1992 –1995); l’edició i direcció d’Eth Diari i el seu tancament (1999); el que vagin canviar de lloc de treball a una funcionaria del Conselh; el com ha trobat el lloc de treball el protagonista al canviar el govern; l’èxit o fracàs de la meva vida professional; l’èxit o fracàs en la meva vida amorosa; en si estic divorciat o no; en si visc o no reajuntat; que hi té que veure tot això amb la barbaritat i xuleria d’un càrrec polític de posar una bandera pública a la xarxa per follar?. Res de res, és la cortina de fum perquè no hi ha justificació política.

En tres anys encalçament constant a la meva persona per part d’Unitat d’Aran-PSC, ni una sola vegada havia contestat al senyor Amador Marqués, perquè vaig dir que només ho faria si algun dia la seva conducte atemptes o fes mal a la política institucional aranesa. Que és exactament el que ha passat.

Han fet bé els qui li han ordenat o recomanat que despengi el seu anunci sexual de la xarxa.
(Per això ara no és operativa l’adreça que vaig referenciar ahir).
Sinó era escandalós, perquè l’han despenjat?.

Alguns ara, fora la prova, dubten que mai existís, però no deuen recordar que és una còpia Caché a Internet, denominada també memòria cau, i que facilita que és pugui trobar novament la fitxa sexual perquè era pública, o els que no saben la quantitat de còpies que circulen impreses en versió paper. (També a l’Institut). Com sempre disparen al missatger, però jo arribo l’últim d’un tema molt estès, i que també té una picaresca profunda que són aquells que investits de falsos “bombers afamats de sexe”, han dialogat via Internet, amb el protagonista.


1. Ja s’hi pot posar de peus. Aquest no és un tema privat perquè el protagonista l’ha fet públic de contingut i forma, i a més és públic pel mitjà de difusió utilitzat o sigui Internet, i quan se li ha escapat de les mans, llavors vol retornar a que això és “ficar-se en la seva vida privada”. Si és vostè qui ho feia públic i se’n vanagloriava!

2. És fa trampa quan s’intenta presenta la denúncia de l’afer com un atac a la homosexualitat. Això és absolutament fals. Aquest afer, que fa més d’un any que l’arrosseguem, mai l’he volgut utilitzar políticament fins que he tingut la garantia d’un total i absolut respecte al tema homosexual i encara més, sempre vaig dir que no se’n podia parlar, sinó és feia a la vegada una defensa militant a tots els drets d’aquest col·lectiu. I així s’ha fet. S’equivoca el senyor Amador de creure que perquè forma part d’una minoria té carta blanca per fer el que vulgui quan és té un càrrec públic. Li puc dir que molts dels homosexuals que conec, admiro i estimo com a ésser humans, detesten conductes com les seves i anar de Boris pel món.
Quan el senyor Amador encara havia de néixer jo ja participava en la defensa de les minories homosexuals, amb presó inclosa en ple franquisme. Per tant poca broma en aquest tema. Si l’afer fos d’un heterosexual l’hagués denunciat igual, segurament molt abans i amb molta més contundència.

3. És sarcàstic fer-se la víctima i qualificar de hooligans als altres, quan he hagut de protegir-me quan aquesta pseudo-esquerra ètnica m’amenaça, em convida sortir del País, i va excitant a tot un personal descontrolat summament perillós pel seu sectarisme de reivindicació de tribu. Ja vaig escriure un dia que vostès estant se’n la coartada intel·lectual del radicalisme agressiu d’Aran. Els seus blocs i els seus Webs està ple d’aquest discurs senyalant-me amb el dit. (Facin la prova, vagin als seus blogs i posin el meu cognom al seu cercador de dades).

4. És lamentable que per defensar-se de l’anunci hagi el senyor Amador d’embrutat “Eth Diari”. No senyor, no hi ha pendent cap deute. I que l’únic diari en occità que mai hagi existit s’hagués de tancat és greu, però ho és per a tots. I vostè que carai explica: si en aquella època era un nen i estava als núvols!. Sap que passa en el fons, que a Aran hi ha integristes que de l’aranès i el seus problemes en viuen, ja els hi va bé la crítica situació i de tot això se’n creuen patrimoni exclusiu. Són els mateixos que tenen necessitat de tacar l’experiència d’Eth Diari, el propi Síndic Boya ha tret la referència de la seva participació personal en el periòdic de la seva biografia, tot un símptoma. (Quina vergonya Manuela!).

Són els mateixos que donen carnet d’aranès: tu sí i tu no. Vostè senyor Amador m’ha arribar a criticar per escrit, en quina llengua parlo. Que vostè formi part d’una minoria de gènere no el treu de les seves idees reaccionaries de País. País : tant meu com seu.

5. I per últim, celebro que la seva gent li facin costat, però no faci trampa li puc ben assegurar que hi ha Conselhers, Alcaldes, Regidors, Dirigents del partit i militants de la seva corda política que estan profundament escandalitzats per l’afer i estant disposats a estirar-li les orelles. I certament, hi pot haver gent de la meva corda que no entengui perquè ho hem denunciat ara, però no vulgui, a aquestes alçades passar per ingenu : Unitat d’Aran-PSC s’ha passat setmanes alimentant d’elogis i prebendes a unes persones ressentides de CDA contra als altres sectors del partit. Tota una estratègia summament vella de dividir a l’enemic polític quan hi ha debat. ▄

...

dimecres, de gener 30, 2008

La conducta del Cap de Comunicació
del Conselh degrada la Institució

Fa dies que s’arrossega aquesta història, molta gent en parla a la Val d’Aran i cal d’una vegada aclarir POLÍTICAMENT les coses.


Ni demagògies, ni victimismes. Aquí no és tracta d’un tema de homosexualitat, ni de si el Cap de Comunicació del Conselh és gai o no ho és. Això és cosa seva i té el dret a sentir-se com vulgui. Per altra banda ell ho va pregonant, amb una memorable i lloable sortida de l’armari, encara que no feria falta perquè la seva ploma salerosa, el seu balanceig de la pelvis quan camina com si sempre anés dret a dalt d’una barca mallorquina que navega i la mania de marcar paquet a l’estil Calvin Klein, el fa el nostre Boris Izaguirre d’Aran.

Per tant, ni una sola paraula negativa a la homosexualitat, tot el contrari. Sempre a favor dels seus drets democràtics (inclòs el matrimoni amb totes les seves atribucions familiars), perquè defensar-los és de justícia i a més aprofundeix la democràcia de tots.

L’afer Amador no va de tendències sexuals. L’afer va d’haver posat i continuar mantenint ben viu un reclam, un anunci a internet per trobar relacions sexuals. Res s’hauria de dir, sinó fos que el protagonista té un càrrec institucional al Govern aranès, ni més ni menys de “Cap de Comunicació i de Cap de Gabinet del Síndic”.

No estem parlant d’un tema privat. Un reclam públic a internet és posar a l’abast de tothom la informació. Penjar el que sigui a internet volgudament, és com posar-ho a la plaça del poble, i allò que podia ésser privat, passa automàticament a tema públic. A traves del Google i del Buscopio és troba tot.

Amb altres paraules més de costumari popular : un Alt càrrec del Govern aranès va calent, va sortit de mare i busca rotllo sexual a la xarxa, i per aconseguir-ho penja i actualitza un conjunt de fotografies seves i ens il·lustra, amb tot detall, d’allò que més l’hi agrada. Des de les pràctiques que més l’exciten, com per exemple els trios, les orgies i el “sexe canyero”; fins els tipus de persones que més l’exciten com els jovenets, els bombers (no especifica si són els d’Aran), els obrers, els pijos, els metges uniformats (no especifica si són del SAS), els militars, fins els bakalas o sigui uns alts i cepats energúmens analfabets majoritàriament fatxes, amb cabells tallats tipus mussol amb serrell “Linda Evans”, polo “Tommy Hilfiger”, texans tres talles menys per marcar paquet, amb banderetes espanyoles cosides en llocs inimaginables i botes militars. Com és pot veure tots uns intel·lectuals.

La última connexió pel protagonista al seu anunci sexual que conec, és del 27 de gener de 2008 i tot aquest rotllo va començar quan treballava pel Conseller de la Generalitat Joaquim Llena.

Que l’anunci el faci des d’un portal gai, concretament -kabala gai-, és irrellevant, perquè si el cas fos d’un heterosexual amb càrrec polític que posa un anunci de contactes sexuals, seria també un problema polític i un escàndol, al menys mediàtic.

No em puc ni imaginar que haurien dit i fet els d’Unitat d’Aran-PSC i tot el seu univers de Webs, si jo, com a Cap de Comunicació del Govern d’Aran en èpoques passades, hagués posat un anunci buscant relacions sexuals i amb tot detall, expliques les pràctiques sexuals que més m’exciten. Com tampoc em puc ni imaginar que passaria si l’anunci sexual fos del Cap de Comunicació del President Montilla o del President Zapatero.

L’escàndol no és que un títi és posi a l’aparador de les mirades dels bavosos que busquen rotllo, talment com si fos un bestiar exposat. L’escàndol no són les patètiques relacions sexuals superficials, “de aquí te pillo aquí te mato”. L’escàndol no és viure l’homosexualitat de forma irresponsable en comptes d’una homosexualitat de compromís i d’equilibri. L’escàndol és que un càrrec polític, d’una manera frívola col·loqui i mantingui un reclam, un anunci per follar, saltant-se que té una responsabilitat institucional i que en aquesta etapa de la seva vida no pot fer tot el que vulgui. És que no saben que és la responsabilitat i la dignitat institucional?.

El senyor Amador Marqués amb la seva conducta exhibicionista de “Visca la gresca de la promiscuïtat sexual”, ha passat totes les línies vermelles amb un evident falta de respecte a la ciutadania que hauria de servir i al càrrec que representa. I no només fa mal a la Presidència del Conselh, i al propi Síndic Paco Boya; el que fa mal és a tota la Institució del Conselh Generau d’Aran. Com també projectar marru per trobar cardadors arreu, no és la millor manera per tenir credibilitat i projectar el Conselh, tant a Aran, a Catalunya, com al conjunt de l’Estat.

Millor seria que el senyor Amador deixes el càrrec i tornes a casa, i llavors poses tants anuncis sexuals com vulgues, seria la seva opció i la seva conducta. Així el pollastre seria per a ell solet, sense degradar la imatge de la política, dels càrrecs polítics i les nostres Institucions. ▄


► Amb el sobrenom “alegre”, la fitxa sexual del Cap de Comunicació i Cap de Gabinet del Govern d’Aran, s’hi arriba a traves de la URL: www10.bakala.org/alegre un cop has clicat el boto de que sou majors d’edat.

...

dimarts, de gener 29, 2008

Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol.
Temps d’infantar i temps de morir. Temps de plantar i temps
d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de gaudir. Temps d’enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps
de dansar.
Temps de llançar pedres i temps d’aplegar-ne. Temps d’abraçar
i temps d’allunyar-se de les abraçades.
Temps d’exigir i temps de perdre. Temps de guardar i temps
de llençar.
Temps d’esquinçar i temps de cosir. Temps de callar i temps
de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau.

.......................................................................Eclesiastès : 3, 1- 8


...

dilluns, de gener 28, 2008



Arren ei perfècte

A més d’un, tenir desinformada la ciutadania d’Aran ja els hi va bé, però encara és més greu. De fet, de forma volguda s’obvien els temes públics de fons, mentre fan i desfan sense cap mena de fiscalització, ni control.

Però per acabar-ho d’arreglar, és creen ficcions com dir que hi ha programes de participació o que una nova xarxa institucional com els Conselhs dels Terçons és apropar als ciutadans als afers públics, mentre han deixat el Ple del Conselh Generau d’Aran totalment apartat de la ciutadania. (Que no havia d’ésser el Ple com a Institució, l’embrió del Parlament aranès?).

De tot això, res de res. On són els programes de participació del Síndic Boya?. On és la transparència?

Fa molt de temps que Paco Boya no té cap idea nova. S’ha carregat totes les expectatives de real canvi a la Val d’Aran i continua amb els mateixos tics autoritaris que l’antiga administració ens tenia acostumats.

A Aran no compten les ideologies, només els clans i els lobbies econòmics que són totalment transversals. Les disputes són merament de bronca veïnal, de misèries personals, amanit per rancúnies, odis i atacs de banyes. Tota aquesta gelosia malaltissa és tot l’aparell argumental que està portant a la societat aranesa a un cinisme on els barruts, els ganduls i els artistes de les corrupteles campen pel País traient pit.

El Govern Boya no solament no compleix el seu programa electoral, és que d’allò que fan, perquè fan, ho acaben mediocratitzant.

Un parell d’exemples:
El Conselher de Turisme no només passarà a la nostra historia per haver ajuntat política i negocis; no només per haver protagonitzat un canvi de camisa espectacular; passarà a l’historia per una campanya de promoció turística dolenta. Feia molt de temps que als Pirineus no és veia una pobra, mediocre i poc efectiva campanya de publicitat turística com la que avui potencia aquest Govern.

En Cultura passa més del mateix. A part que tothom diu que eth Pair i era Mair de la Directora són els autèntics protagonistes del que és fa al Departament, el que queda clar, és que no hi ha ni transparència, ni consens; ni sobretot entendre que és una política cultural pública que ajudi a consolidar una cultura nacional aranesa. Potenciar les iniciatives culturals del País com si fos un pati d’escola, és potenciar una política de vol gallinaci, sense cap mena d’ambició. Un Departament de cultura d’un govern, ni és un centre de recursos, ni una escola, ni un grup de música tradicional.

On són les grans iniciatives que fonamentin un terreny cultural fèrtil i amb projecció de futur, donant joc a la pluralitat cultural : tant de mercat com de consum ?

Ni amb diners sabran que fer-ne, perquè el problema és haver posat a fer política governamental a persones, que segur són bona gent, -millor dit, no hi ha cap dubte que són bona gent-, però que professionalment no estan a l’alçada de la responsabilitat que tenen.
Tant directiu artificial, acabarà passant factura al País globalment.

...

dijous, de gener 24, 2008


Aquesta setmana el Marc, el meu fill s'ha graduat a la universitat.
S'ha graduat en "Fotografia i Creació Digital", que és un títol propi de la Universitat Politècnica de Catalunya, i que és realitza al Campus de Terrassa.
Felicitats!!! ... I bona tasca de futur.

És interessant veure que avui en algunes carreres universitàries surten estudiants havent fet un recorregut curricular, ben diferent de com s'havia fet en el passat. I això també ho ha viscut, per mèrits propis, el Marc.

Presenta el Projecte de final d'estudis, el que en diríem abans una tesina, per aconseguir el graduat, i això desprès, per una banda, d'haver estat a fora per ampliar estudis i experiència professional, com a Madrid (Beca Roberto Villagraz) i Londres, aconseguint també un nivell universitari de Mestratge o sigui un Màster; i per l'altra banda s'acaba la carrera tenint una empresa muntada pròpia (IMAND). Tot un recorregut en ziga-zaga, d'estudis i de gestió empresarial, per acabar amb títols i feina, on surten emprenedors i professionals de la fotografia.

Això si que és deixar la universitat amb un pa sota el braç.

Bona sort !!!.

...

diumenge, de gener 20, 2008



Comença un nou repte

..............."Que bonica ets, Lleida estimada!
...............Com mare amorosa a tots ens abraces,
...............I els teus carrers tristos, com si fossis fada...
...............Suaument, sens remor, en jocosos canvies."

....Teresina Roses d'Abad
....Escrit a la paret de l'habitació 405

...

divendres, de gener 18, 2008


En un altre post vaig comentar els "Llibres verds" i els "Llibres blancs" elaborats per les administracions públiques, com a fórmules d'anàlisi i prospectiva per exercir les polítiques públiques, (26/11/2007). Ara també voldria comentar, com una font d'informació per a especialistes i per al ciutadà en general, allò que s'anomena la "Literatura grisa".

S'entén com a "Literatura grisa" aquella literatura produïda per governs, universitats o empreses, ja sigui en format imprès o electrònic, que escapa als controls habituals dels editors comercials.

O sigui els "Llibres verds" i els "Llibres blancs" governamentals de que parlava, formen part d'aquesta "Literatura grisa". Ho especifico perquè no ens perdem amb tants colors. En altres paraules, "Literatura grisa" no és una literatura mediocre o un pal soporífer, simplement és una literatura editada i distribuïda fora dels canals del mercat privat.

Els governs d'Aran han editat "Literatura grisa", però moltes, moltes vegades, en comptes d'editar material governamental, han publicat obres que podia haver assumit el sector privat, perquè és podien comercialitzar perfectament. Sinó hi havia coratge al sector privat per editar segons que, potser calia incentivar-lo.

Alguna vegada els governs segurament han fet bé d'assumir edicions, fent un paper substitutiu als dèficits i mancances del sector editorial privat, però altres vegades s'han atorgat un paper d'editor que no calia.

El govern d'Aran ha d'ajudar a que neixi un sector editorial aranès, i el que no pot fer és fer-li la competència directa, matant qualsevol intent de tenir editorials a Aran o desplaçant les publicacions a editorials foranes.

Sí el govern aranès no posa seny, protecció i enginy en el sector, mai tindrem editorials araneses amb projecció occitana i això és un altre petit drama per Aran com a País.
A part d'una cabronada.
...

dijous, de gener 17, 2008


En el pròleg del llibre de Pedro Laín Entralgo, "La historia clínica. Historia y teoría del relato patográfico", que va editar per primera vegada l'any 1950, explica que la "Historia de la Medicina" pot aparèixer als ulls de l'estudiós de dues maneres molt diferents: com una disciplina escolar o com un hàbit intel·lectual.

Com a disciplina escolar és el traspàs d'una suma de coneixements concrets més o menys amplia, profunda i sistemàtica. Tasca que vehiculitza el docent.

Però a la vegada, a més de disciplina, és hàbit intel·lectual. És tracta de fer-ne un hàbit, en el que el docent informa, en el sentit originari de la paraula : "donar forma" a la ment del que aprèn.

És tracta que l'ensenyament de la "Historia de la Medicina" impregni als metges i no només a reals o hipotètics historiadors. En realitat el que és tracta és que els metges aprenguin a buscar la veritat "segons la historia", a més d'accedir a ella en el seu contacte immediat amb la realitat.

No me'n puc estar de traspassar aquestes idees al camp polític. I desitjar que els polítics en exercici de qualsevol administració, també s'involucrin en la historia del seu País.

Tenir coneixement de la historia nacional d'Aran, no només és saber-ne d'una disciplina, sinó el que interessa és fer-ne o incorporar-ne un hàbit intel·lectual. No és tracta de fer erudició, sinó de "donar forma" als hàbits de conducta dels protagonistes de les polítiques públiques.

És possible una bona governabilitat avui, sense tenir assumit íntimament un profund sentit històric?.
...

dimecres, de gener 16, 2008



Viure durant quasi una setmana la Lleida cultural i universitària, té la seva gracia. I aixi ho estic fent, preparant el projecte editorial de la revista de cultura Es Arts.
.
Per a qualsevol ciutadà d'Aran anar a Lleida, és tota una pràctica normal. Perquè anar-hi de metges o de compres forma part de la vida quotidiana de molts aranesos, a més dels nostres joves que hi estant estudiant. Però a la inversa, sobte la visió de molts lleidatans sobre el que passa a la Val d'Aran.

El que més em sobte és la visió que en tenen la classe periodística i la classe política de Lleida. Hi ha com un cert tuf de veure Aran només com un racó d'esbarjo, a una de les cantonades de Ponent. Impossible de veure-hi per part d'aquests lleidatans, un nou punt de referència on s'hi poden trobar idees renovadores, si més no, per la gran peculiaritat d'un País -Aran-, d'una Nació sense Estat -Occitània-, amb una història mil·lenària. La peculiaritat és que Aran, que és un País ferit de mort, reneixi i faci viable el seu desenvolupament.

La culpa segur que també la tenim la gent d'Aran i sobretot les seves elits. Masses vegades la submissió dels nostres polítics, que tenen una síndrome espectacular de creure's de segona, encara que facin el gallet, ha fet impossible una revalorització de les qüestions araneses a Lleida.

Des de la finestra de l'hotel on estic, veig un cartell de la Universitat de Lleida que explica unes obres que fa i hi ha amb lletres grans la frase "Construint futur", que em produeixen una certa enveja i em lamento que Aran no tinguem una elit econòmica i política capaç d'entendre que també nosaltres necessitem "espais universitaris", per petit que aquests fossin.
...

dimecres, de gener 09, 2008

..............

Miscel·lània de respostes a e-mails rebuts
.
Tinc diferents e-mails per contestar i com que algunes respostes poden servir per donar la meva opinió als lectors d’aquest blog, en reprodueixo un parell. Això sí, respectant l’anonimat dels meus interlocutors.
.
.
E-mail número 1 :
Pseudònim: Seranelha
Resposta:


Estimada Seranelha,
No és cert que s’ha fet i s’està fent tot el que és pot per la cultura aranesa des dels poders públics.

A més de la cultura de divulgació i esbarjo també s’ha de cultivar i planificar l’alta cultura, en la que hi entra la cultura universitària. Començant per donar exemple els tècnics especialistes en cultura del Conselh. Jo no m’he trobat mai una sola comunicació, ponència o conferència científica en fòrums internacionals de llengües minoritzades, presentades per col·laboradors tècnics del Conselh Generau d’Aran. Potser en alguna moguda política, però en la primera línia, per exemple, de les universitats franceses o anglosaxones, els tècnics aranesos no hi són. Però tampoc en les universitats catalanes, basques, gallegues o espanyoles.

Aquest menyspreu a l’alta cultura, això que el Sindic Boya en diu, condemnant-la, “la cultura de les élites”, és del tot necessària per tirar endavant una cultura forta.
Una abraçada.


E-mail número 2 :
Pseudònim: Bernat Eth Casterèr
Resposta :


Apreciat Bernat,
No en tinc ni el mínim dubte del valor de la llengua en una identitat nacional, per tant a Aran, l’aranès és la llengua pròpia del País.

El que em pregunto és sí hi ha allò que anomenem “pensament aranès” expressat en català, castellà i en francès. I és evident que sí. Jo mateix estic en alguns d’aquests grups.

Aquesta idea de “pensament aranès” se l’he llegida a Jèp de Montoya i potser hauríem de distingir entre ésser aranès i entre tenir una actitud reivindicativa respecte els drets nacionals aranesos.

No se perquè t’ha de costar entendre que un català i en català defensi Aran i Occitània en general. Qualsevol català catalanista pot entendre perfectament la reivindicació aranesa i occitanista.

Encara diria més, la fortalesa de la identitat aranesa actual hi tenen molt a veure el catalanisme i l’occitanisme. Que això no contradiu l’afirmació que els “aranesos no són catalans” i suposo que també s’hauria d’afirmar que els “aranesos tampoc són espanyols”, però això ho dieu amb la boca petita.

Se que aquests temes porten polèmica i debat. En aquesta línia de reflexió jo continuo la meva recerca de politicologia en el que l’objectiu és verificar la hipòtesi de que la confluència cultural i política del catalanisme i de l’occitanisme ha estat històricament determinant perquè actualment la identitat aranesa tingui una expressió política i institucional.

Seria bo discutir sobre aquestes coses i potser li donaríem més gruix intel·lectual a les tasques polítiques del dia a dia, per altra banda ben necessàries.
Salutacions.
As vielhs topins era bona sopa.

...

dimarts, de gener 08, 2008


.
.
Tendir a l’excel·lència
.
.
A Aran sempre hi ha l’excusa de que com que som territorialment petits i amb pocs habitants, tot val a l’hora de fer coses, sobretot en l’àmbit públic.

Fins i tot algun eixerit desprès d’haver portat a terme alguna tasca, s’autocontenta exclamant: “Per ésser de poble, Déu n’hi do!, està prou bé”.

D’alguna manera és canonitza la mediocritat i no és busca l’excel·lència, és a dir fer les tasques públiques i privades : bé i de qualitat.

El País és mereix aquest nivell d’autoexigència, i el metres quadrats o el volum del nostre capital humà, no són excusa per no fer les coses de forma competitiva i amb ganes d’aportar idees i bones pràctiques en els diferents sectors.

L’altre fenomen a Aran és desfigurar els rols de feines i tasques, perquè no és té el coneixement de com fer-ho i llavors és tira pel dret, devaluant responsabilitats, polítiques i tasques.

Posem dos grans exemples:

► L’actual govern del Conselh Generau d’Aran funciona com un ajuntament més que com un govern nacional. I en certs moments, com una mancomunitat d’ajuntaments. Aquesta desfiguració del govern respon almenys a tres raons: perquè els hi falta el fil conductor de creure’s de veritat això de País = Aran. La segona, perquè els socialistes aranesos no entenen que les seves polítiques han de marcar amplis camps de joc, perquè la societat visqui i produeixi, en comptes de anar fent tasques, com un alcalde especialitzat en tapar forats de la via pública. I la tercera raó és de cultura política, és de qui lideritza el govern del dia a dia, i que són més coneixedors i dinamitzadors de les qüestions administratives que de les qüestions polítiques governamentals.

Hi ha hagut canvi de govern aranès.
Algú coneix alguna política nova, que no sigui de petita gestió o de pretendre millorar en gestió, les polítiques anteriors?. Per això avui no hi ha cap il·lusió, perquè no hi ha cap important fita nacional per Aran, generada des del govern.


► L’altre exemple podria ésser l’actual govern municipal de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran. Algú coneix alguna tasca nova i engrescadora per a la població?. Algú sap que fan a l’Ajuntament de Vielha?.

Aquesta volguda apagada informativa cara als veïns és produeix per dues raons i mitja:
Una, perquè no hi ha coratge de tirar endavant els grans temes, ni sobretot el programa electoral que és va potenciar en les passades eleccions. L’altra, que els convergents amb responsabilitat municipalista no entenen la participació ciutadana, per tant no els hi preocupa ni la transparència, ni les complicitats ciutadanes, ni molt menys la informació. La poca que donen, és una informació funcionarial, digna d’un dictamen jurídic avorrit per molt que el dissenyin, a les antípodes del que és la informació veïnal veraç i participativa.

I la tercera qüestió, que abans he qualificat de “mitja”, és perquè és una qüestió sectorial, però que fa aigües per les raons exposades abans. En concret, és la qüestió cultural.

Aquest Ajuntament és creu que els temes culturals (incloent-hi la normalització lingüística), són temes del Conselh d’Aran i no de l’Ajuntament.

Aquesta deixadesa de funcions culturals, no és cert que respongui a qüestions de País, respon a que no tenen iniciativa cultural de ciutat, per molt petita que sigui. I que desprès de tants escrits i discursos que defensaven el fomentar la capitalitat de Vielha per Aran i també per els Pirineus, la única capitalitat que serà és la capital de la horterada, com aquesta gegant pantalla digital que ha instal·lat al carrer que vomita publicitat, digne d’una discoteca, més que de conservació d’un paisatge urbà equilibrat i singular de muntanya.


He comentat dos exemples en dues administracions diferents i de signes polítics també diferents. (Al Conselh governa Unitat d’Aran-PSC i PRAG. A l’Ajuntament de Vielha CDA-PNA i PPA).
Com és pot veure tendir a l’excel·lència com objectiu, no entra en les seves agendes polítiques.
...

divendres, de gener 04, 2008

Avui és el meu aniversari.
.

..........Què és fer-se vell?
..........¿Perdre, potser, la glòria de la forma,
..........la brillantor de l’ull?
..........¿És que la bellesa perd els seus llorers?
..........Sí, però no és sols això.

..........¿És notar la nostra força
..........—no sols l’esclat, sinó la força— decaient?
..........¿És sentir com s’encarcara
..........cada membre, perd exactesa cada funció,
..........cada nervi més desballestat?

..........Sí, és això, i més; però no,
..........ah, no és el que somiàrem en la nostra joventut!
..........No és veure la nostra vida
..........assuaujada i endolcida pel capaltard,
..........com el capvespre d’un crepuscle daurat.

..........No és contemplar el món
..........com si fóssim a un cimal, amb ulls profètics, extasiats,
..........i el cor pregonament commòs;
..........i sanglotar, sentint la plenitud d’ahir,
..........dels anys que ja no tornaran.

..........És passar llarguíssims dies
..........sens recordar un sol cop que fórem nois;
..........és afegir, emparedats
..........en la presó roent d’avui, mes
..........rere mes amb fatigant dolor.

..........És haver de sofrir així,
..........i mig sentir només, amb feblesa, que sentim.
..........Amagat al fons del nostre cor
..........es cova l’amarg record d’un canvi,
..........però no hi ha cap emoció, ni una.

..........És, i aquest és el pas darrer,
..........quan ens sentim glaçats per dins, com
..........un fantasma del que fórem, gairebé.
..........Sentir l’aplaudiment del món al buit espectre,
..........quan en vida fou blasmat.


------
Poema “Fer-se vell”.
de MATTHEW ARNOLD, (Lakham, Middlessex, 1822 – Liverpool, 1888).
Traducció de Francesc Parcerisas.


.......................


...

dimarts, de gener 01, 2008


L’any 2008 serà per a mi un any difícil i per Aran també.

S’haurà de veure que fa el nou lideratge del nacionalisme aranès de partit. El 25 de març serà quan hauran passat 100 dies de la nova direcció de CDA-PNA i llavors serà moment de fer el primer balanç. De moment se’ls ha de deixar treballar.

La meva via de compromís polític ha d’ésser una altra. Molt més cívica i menys orgànica.

Els projectes editorials, la recerca de politicologia i història d’Aran, les feines de comunicació i formació, i els lligams amb la LSE anglesa i la Universitat de Barcelona, són tasques que necessitaran dies de més de 24 hores. Hi haurà molt de voluntarisme i molt de jugar-se-la, però així serà el 2008.

Encara que estic treballant sobre el llibre “History of Pain” de Roselyne Rey, (la versió original en francès és “Histoire de la douleur”), no vol dir que ho vegi tot negre, sinó precisament tot el contrari. Hi ha tota una “pain management” o sigui una “gestió del dolor” que deixa seguir el dia a dia.

Per tant, alegria i esperança, i com a desig del nou any no afluixar en buscar un nivell alt de debat i contribuir a la màxima professionalització i exigència de serietat en el camí del redreçament de la nació occitana, en la que vist i treballo. Tot un estil de pràctica en la necessària i vital utopia.

Bon Any 2008 a tothom !!!.


...