dissabte, de juliol 31, 2004

Endavant!!!. La vida és dura, però guanyarem!!!.
Guanyarem, què?.
Llibertat personal, llibertat de creació, llibertat de cultura, llibertat de país ....i sobretot compromís i militància. Que no està de moda?. Doncs, a la merda la moda.
Falta poc pel canvi a la Val d'Aran, i serà desprès del canvi als Estats Units d'Amèrica.
Déu n'hi do!. Anima't DAUNA !.

Escultura_de_Apel·les_FENOSA

divendres, de juliol 30, 2004

Els temes de llengua a la Val d'Aran cada dia són més complexes i més preocupants.

La política lingüística espanyolista del PP s'ha imposat a tots els partits d'Aran i a totes les administracions d'aquest País.

O és prima l'espanyol o és prima el bilingüisme de l'aranès i l'espanyol, discriminant el català.

L'aranès que hauria d'ésser la llengua nacional i de confluència de tothom, s'ha convertit en un element separador i exòtic en la projecció pública, i l'espanyol l'utilitzen com la llengua funcional per a tots. Òbviament molestant i discriminant al ciutadà aranès nacionalment coherent, i per torna, quan s'imposa el bilingüisme espanyol, és molesta i discrimina al ciutadà catalanoparlant que viu a Aran, per cert, d'una nació sense estat que també està minoritzada.

Ho torno a repetir: la llengua nacional d'Aran és l'aranès i la cultura nacional l'occità. Però si és vol parlar d'altres llengües i altres cultures: Aran no és bilingüe, és trilingüe.

El que passa, és que no és pot ésser els diumenges i els dimecres nacionalistes aranesos i els dilluns i dijous nacionalistes espanyols. Encara que aquesta corrent de política esquizofrènica a Aran, està a tota vela.

Aquesta política perversa i malaltissa la pràctica el Conselh Generau d'Aran convergent i tots els Ajuntaments d'Aran sense excepció, tant els convergents com els socialistes o com el socialista-popular. Hi ha múltiples exemples i pràctiques que es podrien citar.

Sincerament, no sé que s'ha de fer, perquè la demagògia en temes de llengua és una arma potent, i ens hi podem acabar fent mal.

Com estant les coses: Voleu dir que fer un acte públic - implicant-hi el màxim nombre de sectors - per acabar l'Any Frederic Mistral a Aran, no és fer un acte cultural absolutament extraterrestre?.

Que haurem de fer? Perquè el farem un dissabte.
Que toca: aranisme, occitanisme, espanyolisme, catalanisme... O qui farà d'animadors? Dos presentadors: un en aranès i un en castellà?. O tres presentadors: un en aranès, un en castellà i un en català?. O un presentador en aranès?. I pensar que a mi em preocupava el Provençal!!

Els travestits i els cínics de la política dominen el cotarro a Aran. Que Mossèn Condò Sambeat ens agafi confessats!!!.


Mossèn_Condò

dijous, de juliol 29, 2004

Ja he acabat les activitats d'avaluació del Mòdul de Demències del Màster de Salut Mental i Neurociències !!!. Al final s'han acabat els exàmens i comença l'estiu.
Quin descans... celebrem-ho. I per això que millor que un poema de Sylvia PLATH amb traducció de Montserrat Abelló, que lliga amb el meu moment intern que estic vivint.

EL CORATGE DE CALLAR

El coratge de la boca closa, malgrat l'artilleria!
La ratlla rosa i quieta, un cuc, assolellant-se.
Hi ha discs negres al darrere, els discs de l'ultratge,
i l'ultratge d'un cel, el del seu cervell folrat.
Els discs giren, demanen que se'ls escolti

carregats, com ho estan, amb històries de bastardies.
Bastardies, costums, desercions i falsedats,
l'agulla fa camí en el seu fondal,
bèstia de plata entre dues fosques gorges,
un gran cirurgià, que ara tatua,

tatua un i un altre cop els mateixos blaus greuges,
les serps, els infants, els pits
a sirenes i a noies de somni amb dues cames.
El cirurgià està callat, no parla pas.
Ha vist massa mort, en té les mans plenes.

Així els discs del cervell giren, com boques de canó.
Després hi ha aquells antiga podadora, la llengua,
infatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
Té nou cues, és perillosa.
I el brunzit que arrenca de l'aire, un cop s'engega!

No, la llengua, també, ha estat desada,
l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
És un objecte meravellós:
les coses que ha foradat en el seu temps!

I què me'n dieu dels ulls, els ulls, els ulls?
Els miralls poden matar i parlar, són cambres terribles
on hi ha una tortura contínua que tan sols es pot mirar.
El rostre que vivia en aquest mirall és el rostre d'un mort.
No us preocupeu dels ulls:

poden ser blancs i tímids, no són pas delators.
Els seus raigs letals plegats com banderes
d'un país del qual ja no se'n sap res,
una obstinada independència,
insolvent entre les muntanyes.

Sylvia PLATH
Traducció de Montserrat Abelló
Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.


MATISSE

dimarts, de juliol 27, 2004

Falten quinze dies perquè faci un any just, que vaig començar aquest Diari Cívic. Han passat moltes coses i jo he rebut molts e-mails amb comentaris de tota mena: des dels que m'animaven fins els que en dedicaven algun improperi. Tothom, però ha estat molt generós per dedicar-me un moment i sobretot per haver-me enriquit amb comentaris i propostes concretes.

El meu diari personal ha passat per diferents èpoques, segons com jo he anat veient les coses o com les sentia, però ara s'està produint un fenomen ben especial.

Últimament escrit molt sobre la Val d'Aran i és lògic, perquè hi estic passat una temporada de forma continua, que acabarà el proper mes de setembre, quan compaginaré recerca, treball i vida familiar entre Vielha i Londres. Doncs bé, el fenomen és que hi ha gent que m'atura per carrer d'Aran i em comenta el que he escrit al Diari o m'envia e-mails, quasi d'un dia per l'altre, d'haver sortit alguna cosa.

És com el fenomen d'Eth Diari, hi ha una retroalimentació quasi instantània, això està bé, i és un fenomen bastant singular que un Weblog o quadern de bitàcola en català, tingui una repercussió local tant marcada i dinàmica.

El més curiós va ésser veure fotocòpies del meu diari personal i que amb elles a la mà, una harpia en maleís a mi i a la meva família.

Com a politicòleg, periodista i militant de la cultura, m'interessa molt el que passa com a fenomen social i de comunicació, encara que sigui a escala reduïda. Tot i que hi ha lectors d'arreu del món, fenomen també curiós per ésser un text de matriu catalana.

Tot plegat no és un fenomen dels anomenats "cecs", perquè hi ha dades de quanta gent obre el meu Diari, a quina hora, des de quina part del món i com diu una estimada amiga, fins i tot podem saber el color de les calces de qui em llegeix. No tant, però quasi. Coses de la tecnologia intel·ligent!!!.

El que a mi em preocupa són aquells lectors que és queixen de què no explico tot d'un esdeveniment o que d'una cosa o d'una altra, no en parlo.

Estimats lectors: dir-ne DIARI CÍVIC és una metàfora, és un títol literari, això no és un diari o sigui un mitjà de comunicació on line; és un diari personal, un dietari, un quadern de bitàcola, un Weblog o blog on només recullo allò que em frapa, allò que col·lecciono dels altres etc etc. Mai té voluntat de crònica o de periodisme. Moltes vegades són pinzellades d'opinió o posar l'accent amb detalls importants per a mi.

Anant al gra: la meva idea era tancar aquest Diari Cívic el dia 10 d'agost de 2004, però ara, com van les coses no n'estic tan segur.

M'agradaria conèixer l'opinió de tots aquells amics i amigues, col·legues i lectors en general, per saber si val la pena seguir o no. I saber-ne la seva opinió.

A mi m'interessa molt el moviment del Weblog, però val la pena continuar?. De què carai serveix tot això?.

diaricivic@yahoo.co.uk

dilluns, de juliol 26, 2004

A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.


Da nuces pueris
Gabriel Ferrater

Kandinsky

diumenge, de juliol 25, 2004





OROITZEN o sigui "recordant" en basc, i a més el títol del disc en aquesta llengua de Paco Ibañez .

Oroitzen, recordant tot un món de compromís i lluita.

He vist al canal 33, l'emissió del concert de Paco Ibañez que va oferir al Palau de Música de Barcelona de l'octubre del 2002. Suposo que era una reposició, però per a mi ha estat més benzina per continuar en el compromís d'Aran, Catalunya, els Països Catalans i de tots els pobles oprimits i minoritzats.

No em puc abstreure de les vetllades a les Borges Blanques a casa l'Albert i la Dolors, amb el Paco Ibañez i la seva família al complert que l'acompanyava. Tots ells és desplaçaven en grup, presidint-ho tot Ibañez, acompanyat i super-mimat per la seva companya Júlia i també amb l'especial Alícia la seva filla, que en ocasions l'acompanya cantant. Moltes vegades també hi havia el polèmic cantant basc Imanol, que fa poques setmanes a mort.

Políticament potser en tot aquest calidoscopi de grup, discrepàvem, però no en el sentit de la lluita. Una virtual bandera republicana, - per a ell espanyola, per l'altre basca i per nosaltres catalana-, presidia els sopars d'abans i desprès d'algun recital a l'Slavia. Una cafeteria de cultura, portada per la Família Tarrats on l'esperit del nostre Hervé presideix cada racó i ens protegeix a tots, de continuar tenint ideals.

A mi també, només en queda la paraula.

Ara és la matinada, del dia de la "Corsa: Aran per sa lengua". Un esdeveniment, que aquí, és el més semblant a un acte d'afirmació d'identitat i de país. Una cursa popular de reivindicació de l'aranès com a llengua pròpia, com a llengua nacional d'Aran Tot el meu respecte i solidaritat activa amb tot aquell aranès i aquella aranesa que és vol sentir "país", vol construir nació i reivindica la seva llengua.

Ens cal a Aran una nova il·lusió política per donar solucions amb ànima, a la reconstrucció de la identitat aranesa i per tant occitana. Hem de tornar a fer sentir la il·lusió a la gent i que se'ls hi posi la pell de gallina, com em passa a mi, quan sento cantar l'himne nacional "Montanhes Araneses". Que vibrin per la política, i el compromís cívic i nacional!!!.

Quan un ha estat a la presó pel seu país i per la democràcia, quan un ha muntat la seva quotidianitat com un estil de vida de compromís, quan hem estat capaços -modestament- de fer premsa escrita diària en aranès contra tot pronòstic: no hi ha clan, poders fàctics, constructors, polítics sense escrúpols, autoritat prepotent o frívols, que ens facin moure ni un centímetre de la reivindicació de la llibertat per Aran i Occitània. I no ens mouran de treballar per tothom en cultura, amb un sentit transversal de país.

A la Val d'Aran és necessita un nou discurs de llibertat, compromís i esperança.
Fes-ho corre.




dissabte, de juliol 24, 2004

escultres_ARP


En l'últim dia de les Jornades Occitano-Catalanes d'Aran varen haver tres conferències de molt interès: "Lou Felibrige,150 ans de moviment literari en occitan:1984-2004", 1904-2004: eth centenari dera Escolo deras Pireneos i la presentació d'una gramàtica gascona.

Va ésser interessant conèixer a Pèire Fabre, que és el Capolièr del moviment Felibrige, el successor numero 13 de Frederic Mistral. Me l'imaginava més carca, més vell i més reaccionari. Doncs no, fou interessant amb una conferencia plena de vida.

És va quedar molt parat que una associació com Vivéncia Aranesa hagués fet una campanya popular de divulgació del nom de Mistral i per fer conèixer als aranesos que tenien un premi Nobel. No va parar de dir, en un sopar posterior, davant del nostre cartell commemoratiu de l'Any Mistral:

- Però això, ho paga el Conselh?.
- No home no. Jo li deia. Nosaltres representem llibertat, progressisme i coherència nacional en el camp de la cultura. Bastant incompatible amb la filosofia i pràctica de l'actual Conselh.

Les Jornades del Senyor Sans s'han acabat, serà hora que algú en faci balanç i ens digui la factura de tot això. Tots els que muntem coses sabem de la dificultat de programar, mobilitzar gent i acabar-la encertant. Per tant poca broma del que ha passat, perquè "els altres" estaven missing.

Tot ha estat molt desigual i els hi feia falta establir un criteri de màrqueting comunicacional per arribar al públic objectiu. Han fet molta propaganda a l'engròs, allò que els tècnics en diuen "soroll", "soroll publicitari", però no han arribat de forma personalitzada a oferir cada producte o sigui cada curs, conferència, xerrada o tertúlia, a les persones interessades. L'organització, però, de forma intuïtiva - o sectària i en aquest cas era en la bona direcció -, ha reforçat alguna línia de publicitat personalitzada.

Per exemple: va ésser clau els faxs enviats des de l'Escola de tècnics esportius, i no des del Conselh, als empresaris del sector, perquè vinguessin a un seminari professional. El resultat fou que a més d'haver-hi gent, és que hi havia qui hi havia d'ésser, quasi tot el personal significatiu del sector al País.

Tot això no ho varen fer en alguns cursos, com el meu. Fins i tot en alguna presentació, l'organització ha deixat volgudament que passes el que fos, i el resultat fou l'assistència del conferenciant i l'apuntador. Això els hi ha passat als pocs actes dels "altres".

S'han fet trampes i trampetes d'organització, que demostra que darrera hi havia una ment intel·ligent, barruda, però intel·ligent. Per exemple a Aran se'n ha volgut fer creure que és donava un "Curs sobre la romanització del Pirineu i els dominis lingüístics actuals". Cosa que fou certa, però no exactament certa.

El curs ha estat posat com exemple del curs emblemàtic dels cursos universitaris de les Jornades. Sobretot subratllant "universitaris". On és el truc de tot això?.

Segur que fou molt bo, però tots sabem que malgrat ésser presentat en format curs, era en realitat el Primer Col·loqui sobre la romanització del Pirineu i els dominis lingüístics actuals organitzat pel Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida amb la Universitat de València, la Universitat d’Alacant, la Euskal Herriko Unibersitatea i la Universitat de Barcelona.

Hi havia professors de qualitat, hi va haver una quota d'inscrits suficients, però és clar fou un Col·loqui de tot un altre muntatge universitari, un col·loqui presentat i publicitat fora d'Aran, com un pròleg a dos simposis de sobre la mateixa temàtica que han de tenir lloc a la Universitat d’Alacant (previst per a la tardor de 2004, sobre aspectes de lingüística històrica) i a la Universitat de Lleida (per a la tardor de 2005, sobre aspectes històrics). S'han portat els alumnes de fora i hi han assistit dos alumnes d'Aran. (Que per cert a un d'ells li hem atorgat un Ajut Any Mistral per la matrícula a les Jornades).

És pot permetre Aran gastar tanta pasta per acollir aquest esdeveniment acadèmic?. Això no és només, cultura d'aparador?.







dijous, de juliol 22, 2004

En el dia de l'aniversari de la Piuca, hem fet una xerradeta a tres: des de Wroclaw de Polònia, des de Limerick d'Irlanda i jo des de Vielha d'Aran. Com sempre a la meva vida, la tecnologia m'apropa als meus. En una època passada, per a mi sort del telèfon, avui sort d'internet.

Tot això, desprès de la ressaca d'ahir, en la que tot un Secretari de Política Lingüística de la Generalitat, el senyor Mir ens va vendre una bona enredada promocional als ciutadans d'Aran.

Caldrà fer un document explicant punt per punt, perquè se'ns va vendre fum i no una solida estratègia de política lingüística.

Hem d'ésser justos i dir que ha estat des d'Aran que se'ns vol aixecar la camisa i que el Conselh Generau d'Aran és co-partícip d'aquest guiri-gall.

L'intrèpid Antoni Mir el tenim enamorat, i ahir es va creure que venia a jugar a nines a Aran, i ens va vendre un acte de propaganda cooficiat pel Sans, el cap del Departament de cultura del Conselh. (I no ens ho perdem: Responsable del Conselh que el Síndic Barrera presenta en públic, com a militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i aprofita per dir a tothom -i en concret al ex-President Pujol-, que la seva Convergència ja ha pactat amb Esquerra).

És parla de què s'articularà tota una operació lingüística de terminologia occitana en diversos camps especialitzats. Això està molt bé, sinó fos que no està pressupostat. Tothom sap, perquè és l'ABC de l'administració que sense pressupostar no hi ha aplicació de cap política. Almenys públicament, -i jo sé que realment-, no s'ha comptabilitzat l'operació ni tampoc -òbviament- s'hi ha destinat una partida. Per tant fum, propaganda o bones intencions....però res més.

El segon aspecte és la noticia que Aran tindrà el 2005 un pla de promoció de l'aranès. O sigui els catalans tenen un "Pla d'Acció de Política Lingüística 2004-2005", presentat fa dos dies pel mateix Mir i nosaltres a Aran, ens hem d'esperar 5 mesos. Perquè ens el presenten ara, doncs?. Per contrarestar tota mena de crítiques de què el govern de la Generalitat menysprea l'aranès.

És interessant veure el procediment de construcció del que volen fer, perquè va directa al fracàs.

I és ben simple: el compadreig dels d'Esquerra Republicana de Barcelona amb el que vol ésser el líder d'Esquerra aquí, no és la millor manera de començar. Tot ensuma partidisme i poc respecte al teixit social i associatiu d'aquí. Està començat amb els peus i torna a ésser un artefacte per llençar contra l'oposició.

Però a més, està bé que des de la Generalitat és preocupin de l'aranès, jo ho he reivindicat sempre,però primer cal un propi Pla del Conselh. I sobretot cal una anàlisi en profunditat del "Model Sans de normalització" que ha arribat a via morta i està esgotat. Així doncs, en l'anunci de Mir, hi ha poc respecte institucional als organismes polítics d'autogovern d'Aran, malgrat les visites als responsables aranesos i malgrat haver convertit una Escola de tècnics esportius per unes hores, en Escola de llengua. Tot un joc de mans que el Senyor Sans ja ens hi té acostumats amb les Jornades Occitano-Catalanes.

La xuleria del Conselh és insuportable.


Andre_Kertesz

Andre Kertesz
Wandering Violinist, Abony, Hungary
1921

dimecres, de juliol 21, 2004

He estat a la inauguració de les Jornades Occitano-Catalanes: primer a la conferència de Jordi Pujol i desprès al sopar. No pensava quedar-me al sopar, però desprès de la crida general de l'oposició socialista per boicotejar la inauguració, vaig decidir anar-hi. A mi no m'instrumentalitza absolutament ningú. Per cabró, el que arribi l'últim!.
 
Pujol va passar de puntetes sobre els mitjans de comunicació i l'aranès, perquè sap perfectament que és una de les assignatures pendents que ha deixat. (Vergonyosament pendents). Va estar bé, en recordar als convergents aranesos, que no s'oblidin d'Occitània. Quan va acabar la conferència, va fer un a part amb mi, que va durar uns minuts i em va fer un parell de comentaris sobre els aranesos. És va treure de la seva cartera d'executiu o de venedor, un exemplar de "Aran Información" - la premsa del PSOE d'Aragón que dona suport als seus d'aquí -, i em va criticar un editorial, dient que mentien. La tesi de l'escrit era que Unitat d'Aran-PSC ho ha fet tot pel país i Convergència no. Aquest "a part" amb el President, fou observat per molts dels meus enemics mortals de la convergència aranesa, mentre feien cara de sorpresa i un fotògraf no parava de disparar la seva càmera. Només per això, pels sorpresos, havia valgut la pena haver-me posat corbata.
 
El cert és, que la sorpresa va ésser per mi, tota la vetllada. (Pels contactes, pels múltiples a parts, pels somriures, pels mocs, pels que no em varen dirigir la paraula i ens coneixíem, pels que ho varen fer pels descosits...).
 
A hores d'ara, jo, pagar 40 euros per un sopar on tothom era convergent amb carnet, ja té morbo. (Els organitzadors de les Jornades són uns malvats o més d'uns "rates" amb els que hem preparat cursos i desprès no s'han fet. Els plats trencats els he pagat jo i ningú ha assumit la feina feta. No m'hi trobaran més, paraula. Ni el detall de regalar-me el tiquet del sopar inaugural!).
 
En l'àpat hi havia sis taules amb 10 persones a cada taula, mes o menys.
 
La meva taula era a un metre de la taula del "sector rosa" de Bossòst i a un altre metre de la taula del Síndic i Pujol. Amb nosaltres hi teníem les dues "bèsties negres" segons l'oposició, amb les seves respectives dones, a més uns que no coneixia i el famós "Samarreta". Aquest va estar tota l'estona molestant "a veure qui la tenia més llarga", ell o jo. Fou tant desagradable, que malgrat la meva exquisida diplomàcia d'aquesta nit, va arribar un moment, uns segons, que és va notar que em violentava. Com sempre, lloances a Eth Diari, quan ells varen ésser uns dels principals boicotejadors.
 
Tenia dues dones a cada costat. La de l'esquerra, la vaig conèixer aquella nit i per ésser la dona de qui era, era com increïble que fossin matrimoni. Em va semblar, un autèntic contrapunt a les formes bèsties i grolleres del seu marit, al que abans del sopar, durant i desprès li vaig dir, mil i una vegada, que era un provocador i que crispava la política. Aquest senyor, és un autèntic exemple de l'estil de Les, amb una variant: viu al Baix Infern com descriu la Divina Comèdia del Dante. I en concret a l'octau cercle o Malebolge, on el dimoni en cap és Gerión, i concretant més, al "recinte 9" on hi ha els sembradors de discòrdies, els cismàtics i s'hauria d'afegir els venedors de "Havans". És veritat, tot està recollit al cant número XXVIII.
 
A l'altre costat, a la dreta, hi tenia una altra DONA en majúscules.
 
La vetllada és va acabar al Saxo, on -desprès de sentir a l'oracle republicà- no tinc ni el menor dubte que Vivéncia Aranesa no és casarà amb ningú. I que ni en Maragall, en Mas, ni en Carod o els seus respectius d'aquí, em diran per on haig de tirar. Sóc independent i militant de la cultura, i a Aran, òbviament de la cultura occitana. Que s'ho facin!. Perquè aquests polítics, alguns autèntics pinxos de barri, estant malalts de maldat. Ha estat, és i serà difícil viure entre tan de clans i tribus. Visc un període de supervivència i hauré d'emigrar per fer bullir l'olla. A finals de setembre torno a Londres. Amén.

Pieter_BRUEGEL



diumenge, de juliol 18, 2004

Avui ha vingut el Bus de l'Estatut a Vielha. Ha estat un desastre. Un desastre polític, de convocatòria i de participació.

Ni quinze persones han entrat al Bus (onze eren turistes). Jo he estat unes set hores al costat del Bus, per veure com anava, desprès d'entrar per explicar el nostre simbòlic boicot. He dialogat molt amb les dues persones que feien d'animadors de l'exposició. Uns "maxaques" contractats per l'empresa d'autobusos de publicitat que havia subcontractat la Generalitat.

Tenien uns opuscles per repartir en aranès. Els hi ha sobrat 1985 còpies de les 2000 que havien editat. L'Alcalde de Vielha s'ha quedat el material. (Eren en aranès, però Aran no sortia en lloc. Evidentment en aranès també es poden dir bestieses).

A més no hi havia cap retolació al Bus en aranès i hi havia una historia de Catalunya explicada amb una Cronologia i uns plafons d'Esdeveniments Memorables, que obviaven l'historia d'Aran. Respecte l'actual Estatut i tot el seu procés de confecció, no hi havia ni rastre del que jo anomenaria l'esperit de l'Associació Es Terçons.

Unes pantalles d'internet amb català, castellà i anglès, complementaven el procés de participació.

Tot plegat una gran barra del Conseller Saura.

Quina ha estat la factura econòmica d'aquesta operació?. I la factura política?.

Per la part aranesa, ni rastre dels pesos pesants de la política d'Aran. Aquests de l'oposició ni tant sols fan costat a les seves coses del Tripartit. L'estil de Les s'està imposant a tot el país: crispació, ninguneig i secretisme. Si això ho complementem amb l'estil de dictadura blanca del Síndic convergent, això és Hollywood.



La_Raó_(1986)_de_Jaume_Plensa


Tu sei come una terra
che nessuno ha mai detto.
Tu non attendi nulla
se non la parola
che sgorgherà dal fondo
come un frutto tra i rami.
C'è un vento che ti giunge.
Cose secche e rimorte
t'ingombrano e vanno nel vento.
Membra e parole antiche.
Tu tremi nell'estate.


Cesare Pavese

29 ottobre 1945

dissabte, de juliol 17, 2004

divendres, de juliol 16, 2004

A mi sempre m'ha fascinat els llibres i l'estudi de les llengües, encara que els "gens-Colomines" són de mala raça en tema de destresa d'idiomes. Per això m'ha agradat sempre, llegir la "cuina" de la filologia i ha estat molt interessant llegir  en bloc, unes notes que  Víctor Ripoll va publicar a la revista El Temps. Són les notes referides con "artesanades" o sigui relliscades d'artesà, de l'última edició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC).
 
Dues mostres:
 
La 847 (11-09-2000)

No som provincians 
El DIEC introdueix el mot provincianisme i el defineix dient, únicament, que és "qualitat de provincià". Potser el redactor que va entrar el mot sabia què vol dir provincianisme, però el que va confirmar, amb una lleu correcció del Fabra de provincià, no: "Dit, per oposició als habitants de la resta del país; relatiu o pertanyent a aquests habitants". Per saber que provincià vol dir "mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital" cal consultar, posem per cas, l'Enciclopèdia i el Gran diccionari 62.
 
 
La 659 (3-2-1997)
Cap de turc
El DIEC incorpora el sentit figurat de "cap de turc" copiant-lo del Diccionari de l'Enciclopèdia: "Persona a qui hom fa acusacions de les quals no és responsable". No és ben bé això. Un home innocent, acusat injustament, no sempre és un cap de turc. La Gran Larousse Català ens hi acosta més: "Persona que es pren com a causant d'alguna cosa sense ser-ho". 
  
  
 
Unes bones reflexions acurades i de lingüista, per complementar, el mal rollo que estic vivint a l'Aran amb certs sectors privilegiats de l'elit del "poder" cultural i lingüístic local.
 
 
Per cert: a la nota número  865 del 15-01-2001, Ripoll ens descobreix....

Sadomasoquisme ignorat 
 El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) no pensa que el sadisme i el masoquisme es puguin combinar i ignora els mots sadomasoquisme i sadomasoquista. 
  
 
  
   
  
 

dijous, de juliol 15, 2004

Ja estic a les portes del final del Màster de Neurociències. Tinc tres histories clíniques a comentar que segur són Alzheimer i una Demència Vascular. Ha estat una bona estratègia curricular, aprofitar el meu any d'investigació de camp del Doctorat de Londres, per ficar-hi un Màster. Em sento un bon psiquiatre social, encara que encara seria millor en clínica, però per això caldrà treure les credencials.

Mentrestant les inscripcions al meu curs de les "Jornades Universitàries Occitano-Catalanes" ha estat un fracàs, no és farà. Tota l'operació ha estat mal plantejada. Se'ls hi haurà de dir als del Conselh, que NO usin el nom de "UNIVERSITARI en va", perquè el que predomina en les "jornades" són activitats de cultura popular: com danses, vins, cuina etc.... Amb un simple e-mail, han liquidat el curs, per falta de quota d'inscripcions, i ni les gràcies !!!. És una llàstima que els quadres dels partits no estiguin interessats en un curs sobre l'arena política d'Aran. Però que hi farem, continuarem suportant els autodidàctes que se n'enfoten dels que llegim, els jubilats i les conques de la política activa. Segurament el burro sóc jo. No segurament... segur.

Això lliga amb la meva  visita a Les d'ahir: un "14 de Juliol", on la Gran France celebra la seva "festa nacional"...o sigui el Baix Aran estava carregat de francesos, occitans o no sé que. En tot cas, era una delícia pels comerços i els bars. La GRAN VíDUA de Les, amb el seu Gran Super, s'estava "forrant" cada minut que passava. Aquesta tia l'haig de conèixer...

Vaig fer diverses gestions per Vivéncia Aranesa i vaig acabar el dia amb una trobada amb "una aranista de prò".

La sessió de masoquisme, va tenir un advertiment molt clar cara a mi:
"Si continuo tocant els ovaris al grup selecte,  de les que diuen que guarden les essències de la Val d'Aran, serè el segon tio més "fill de càtar" del País, odiat per tothom, desprès del tot poderós Cap de Departament de Cultura del Conselh".

Mira per on, encara coincidiré amb el Sans. Ell, que sempre és refereix a aquest Diari, com "el teu diari de merda".

El meu pecat és molt simple: estic dient que la televisió i la radio pública a Aran és dolenta i no respon a cap cànon de professionalitat. No és fa periodisme, es fa locució i crònica. Una ràdio del "País de les Meravelles". El problema no només és, que des de Catalunya no és dona més hores i diners, el problema és que amb el que tenim, no és fa bona premsa.

La tele i la radio pública no és lloc vitalici per ningú. I com que és PÚBLICA, sempre pot estar al punt de discussió de la ciutadania, i els que hi treballen han de saber entomar les crítiques.

Volem més televisió, volem més ràdio, volem mes professionalitat, volem nous directius i sobretot el que volem és que és faci periodisme. Algú s'imagina l'hospital sense l'exercici de la medicina?. Doncs, és el mateix.

Els que critiquen al Sans fan, EXACTAMENT, el mateix que ell, defensar el "xeringuito" i el lloc de treball. Només la bona fe, exercida durant més de vint anys, sinó arriba a un bon nivell, passa d'acte de servei a negligència professional.

Però tothom tranquil... he rebut el missatge.

Em portaré bé, serè bon noi i miraré cap a un altre cantó quan l'Hospital comenci a contractar "Curanderos" i "Xamans", quan els ajuntaments i les immobiliàries comparteixin dades sota mà, quan els negocis públics es confonguin amb els negocis privats dels seus directius, quan els "periodistes" facin publi-reportatges encoberts pels polítics com va ésser el nefast Aué, quan els suposadament d'esquerra i de "credibilitat" progressista també "suquin" al Naut Aran, res de res...xiularé, no diré res.

Juro contractar la "dissenyadora nacional", escoltar la "cantant nacional", sentir la "locutora nacional", recrear-me amb la "presentadora nacional" i sobretot seguiré amb atenció el centenar de vegades que la Conselhera de Cultura d'Aran ha llegit tres línies, per donar les gràcies en qualsevol acte de cultura. Acte, que com sempre el Síndic convocava, i no hi era, i el Campà o el Sans - la seva mà dreta i l'esquerra o a l'inrevés -,  ho justificaven dient que estava negociant un traspàs.

Tantes vegades m'ho han dit, que Aran ho deu tenir traspassat absolutament tot, inclòs els despatxos particulars a Barcelona dels arquitectes que són funcionaris de plantilla en actiu del Conselh i segueixen a distància: treballant, cobrant i portant els seus despatxos. Amb la P. ens hauríem de plantejar de viure a Galícia, i ella seguir fent de funcionaria de l'Ajuntament de Vielha i venir a Aran un parell de vegades al trimestre, per seguir la moda de "funcionariat aranès amb despatx propi allunyat de la seu de treball". S'ha de tenir present però, que l'últim anglès que va provar aquesta fórmula tant original de "funció pública", va acabar a la presó.

Tranquils, doncs, com diu Lord Butler amb flema i barra britànica: "El meu lema és no moure la barca més del que sigui estrictament necessari".

















dimecres, de juliol 14, 2004

Avui dimarts ens hem reunit amb el grup de "pallassos" del Conseller Saura. Sí, sí... pallassos, perquè són el grup de dinamització teatral, de la "gresca" al carrer, per la festa anomenada Festatut.

Com era d'esperar, no sabien o feien veure que no sabien res, de la nostra Carta Oberta al Conseller, on protestem, perquè venen a Aran a fer campanyes lúdiques i cíviques, sense respectar la llengua, la cultura i la història d'Aran. (Tant al Bus de l'Estatut, com a la Festatut).

Hi havia a la reunió representants d'un club de futbol, d'un club d'esquí i d'un grup de balls populars, a més de Vivéncia Aranesa. També havia l'Alcalde de Vielha, que no sé, perquè hi era: perquè ha acabat fent de "Papa-Alcalde-Tutelador de les entitats", sobretot de les tres que domina directament i que hi eren presents. L'Alcalde s'equivoca, perquè no sap estar al seu lloc. Té masses compromisos externs i vol quedar bé amb l'actual govern de la Generalitat, per això vol un bon "Festatut". Però no té en compte, l'emprenyada que tenim tots, perquè només es discuteixin "coses" d'autogovern aranès als despatxos dels polítics.

No he tingut més remei que fer de militant cívic de la cultura, perquè ningú reivindica res. La línia de defensa és clara: Aran és una nació sense estat i no una comarca. L'idioma nacional és l'aranès. La cultura nacional l'occitana. I els signes d'identitat simbòlics, no passen per la senyera, sinó per la bandera del país.

Vivéncia Aranesa ja hem anunciat que no participarà a aquesta pallassada i ho explicarà públicament. Sobretot denunciant tota la classe política aranesa, per robar a la ciutadania la discussió de l'Estatut i la Llei d'Aran.

Com podem entrar a la discussió, per la porta del darrera, a traves d'un espectacle de carrer?. Com podem estar bombardejats de propaganda de la Generalitat de Catalunya amb campanyes publicitàries del nou estatut i a Aran res, de res, sobre el nostre autogovern?.

I els de Lengua Viua on eren?. Segur que estant promocionant el monument "funerari" de la llengua. Els "pallassos" de la companyia del Conseller Saura, ens varen dir, que desprès de la reunió, anirien a veure als de Lengua Viua. Tots ens vàrem preguntar: perquè no venien a la reunió d'entitats i els hi calia un servei a domicili?. Tota una estratègia de diplomàcia, per fer-se simpàtics entre les entitats i demanar-nos "córrer" per la llengua.

dimarts, de juliol 13, 2004

CAMPESINA de Pablo Neruda

Entre los surcos tu cuerpo moreno
es un racimo que a la tierra llega.
Torna los ojos, mírate los senos,
son dos semillas ácidas y ciegas.


Tu carne es tierra que será madura
cuando el otoño te tienda las manos,
y el surco que será tu sepultura
temblará, temblará, como un humano


al recibir tus carnes y tus huesos
-rosas de pulpa con rosas de cal:
rosas que en el primero de los besos
vibraron como un vaso de cristal-.


La palabra de qué concepto pleno
será tu cuerpo? No lo he de saber!
Torna los ojos, mírate los senos,
tal vez no alcanzarás a florecer.



divendres, de juliol 09, 2004

CARTA OBERTA AL CONSELLER SAURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA PERQUÈ OBLIDA L'ARAN

-----------------------------------------------------
CARTA OBERTA AL CONSELLER DE RELACIONS INSTITUCIONALS I PARTICIPACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, JOAN SAURA
I AL DIRECTOR GENERAL DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA, JOAQUIM BRUGUÉ


Benvolgut Senyor Conseller i Benvolgut Senyor Director General,


Com a president de l'Associació cultural Vivéncia Aranesa, els he de donar les gràcies per haver-nos enviat una carta i documentació sobre la campanya "L'Estatut és de tothom" i sobre la convocatòria a una reunió per preparar un acte del "Festatut".

Creiem que està molt bé portar la discussió a tothom i celebrem que la fomentin. Precisament, a l’Aran tenim necessitat d'aquesta profunda pràctica democràtica, però tot i veure-ho bé, hem quedat estupefactes del contingut de la carta i de la documentació.

En el seu material i en la seva proposta no hi ha ni el més mínim respecte per la llengua ni per la cultura aranesa. Un plantejament insòlit que, per la temàtica de la campanya, encara agafa una major dimensió política.

Que ens hagin enviat la documentació en diversos idiomes i que s’oblidin de la llengua pròpia d'Aran, que és l'aranès, és a dir, una variant dins de l'occità, no es pot acceptar. No només perquè és una situació de dubtosa legalitat, sinó perquè és una falta de sensibilitat envers la cultura nacional dels homes i dones de la Val d'Aran.

Això encara queda més agreujat, esperpèntic i provincià, pel fet que les entitats araneses rebem de la Generalitat de Catalunya la documentació de la seva convocatòria, en part, en anglès.

No és pot acceptar ni per criteris de funcionalitat, ni de campanyes uniformades, ni de rendibilitat de costos, ni cap altre argument, dels anomenats tècnics, que l'aranès no estigui en la convocatòria. Però és que el problema és molt més greu: l'aranès està bandejat del conjunt de la Campanya "L'Estatut és de tothom".

La llengua nacional de l'Aran, no està en la publicitat de la campanya, ni en la web institucional, ni en els espectacles de carrer, ni en el Bus de l'Estatut.

Però, pel que hem llegit, no només l'aranès no forma part d'aquesta acció de participació ciutadana, sinó que, fins i tot, que és més greu, hi ha una absència de la concepció nacional de la cultura aranesa. La campanya que vostès promouen sobre "L'Estatut és de tothom" inclou i tracta l’Aran com una comarca més del seguit de comarques que composen Catalunya.

En el llenguatge, en les denominacions, en el tractament en els seus escrits i en la falta d'especificitat dels actes que promouen, tracten l’Aran com una comarca més, fent-nos una campanya de "cafè per a tots". Així doncs, vostès ja ens venen una campanya amb una opció política presa, almenys en les formes.

A aquest tipus de campanyes de colonialisme cultural intern, ja ens hi tenia acostumats l'anterior govern: que si autobusos d'informàtica, si campanyes públiques sobre el foc, sobre riscos etc etc, on el respecte a la cultura i la llengua de l'Aran sempre era nul·la, perquè mai hi era l'aranès. La justificació és que eren campanyes per a tot Catalunya.

Ara vostès fan el mateix. Ho van fer en les campanyes per les biblioteques sobre l'ampliació europea o també en les campanyes de la informàtica oberta; ho van fer en la Festa d'Aran amb la vinguda dels programes de Catalunya Ràdio a Vielha i ara hi tornen, amb un agreujant: la seva campanya és de participació ciutadana, clarament política i cívica, i caldria haver-la dissenyat amb un més clar respecte als drets culturals i lingüístics de les dones i homes de l'Aran.

Des del Govern de la Generalitat sembla que els costa entendre que l’Aran no és una comarca com la Cerdanya. Aran és una nació sense estat, que està sota administració catalana i espanyola i forma part del conjunt de la cultura occitana. Dit d'una altra manera, Catalunya és una nació plurinacional on hi ha la nació aranesa.

Els sona aquest discurs?. És el mateix que qualsevol català demòcrata reclama de l'Estat espanyol: la seva pluralitat i el reconeixement de la nació catalana. Doncs, senyor Conseller i Director General a l’Aran és el mateix: Som nació, no comarca.

A més, la Generalitat té l'obligació moral i legal de defensar també l'aranès. No és només cosa del nostre Conselh Generau d'Aran o de les nostres institucions locals o de la societat civil. En la promoció i normalització de l'aranès, a tot nivell, la Generalitat de Catalunya s'hi hauria d'implicar seriosament.

Vostès estan preparant la vinguda del Bus a Vielha per al dia 18 de juliol i un espectacle al carrer del "Festatut" per als dies 2 i 3 d'agost. Està assegurada la presència de l'aranès en aquests dos esdeveniments?

Com a Vivéncia Aranesa, com una de les opcions culturals de la societat civil d'Aran, els demanem una rectificació de la campanya que s'està impulsant al territori d'Aran. Que l'aranès hi sigui incorporat. I si no hi ha temps a fer-ho, per raons de calendari, que sigui ajornada la vinguda del Bus i la celebració de la Festatut a Vielha fins que, d'una forma digna, es tingui preparada la campanya per la ciutadania d'Aran.

A la seva disposició en tot el que necessitin.

Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de VIVÉNCIA ARANESA
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Carrèr Pas d’Arró 32, 5au. 1a. 25530 Vielha. Telèfon: 973642740 vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

-----------------------------------

CARTA DUBÈRTA ATH CONSELHÈR DE RELACIONS INSTITUCIONAUS E PARTICIPACION DERA GENERALITAT DE CATALONHA, JOAN SAURA E ATH DIRECTOR GENERAU DE PARTICIPACION CIUTADANA, JOAQUIM BRUGUÉ

Planvolut Senhor Conselhèr e Planvolut Senhor Director Generau,

Coma president dera Associacion culturau Vivéncia Aranesa, les è de dar es gràcies per auer-mos enviat ua carta e documentacion sus era campanha “L’Estatut és de tothom” e sus era convocatòria tà ua amassada entà premanir un acte deth “Festatut”.

Credem qu’ei fòrça bon portar era discussion a toti e celebram que la fomenten. Precisament, en Aran auem besonh d’aguesta prigonda practica democratica. Mès, a despiet de vedé’c ben, auem demorat plan estonadi deth contengut dera carta e dera documentacion.

En sòn materiau e ena sua propòsta non i a ne eth mès minim respècte pera lengua ne pera cultura aranesa. Un plantejament insolit que, pera tematica dera campanha, encara cuelh ua mès grana dimension politica.

Que mos agen enviat era documentacion en diuèrsi idiòmes e que s’agen desbrembat dera lengua pròpria d’Aran, qu’ei er aranés, ei a díder, ua varianta laguens der occitan, non se pòt acceptar. Non sonque perqué ei ua situacion de dobtosa legalitat, senon pr’amor qu’ei ua manca de sensibilitat vèrs era cultura nacionau des òmes e hemnes dera Val d’Aran.

Açò demore encara mès agreujat, grotesc e provincian peth hèt de qu’es entitats araneses recebem dera Generalitat de Catalonha, era documentacion dera sua convocatòria, en part, en anglés.

Non se pòt acceptar ne per critèris de foncionalitat, ne de campanhes uniformades, ne de rendibilitat de còsti, ne per cap aute argument, des nomentadi tecnics, qu’er aranés non sigue ena convocatòria. Mès ei qu’eth problèma ei plan mès grèu: er aranés ei hèt enlà deth conjunt dera Campanha “L’Estatut és de tothom”.

Era lengua nacionau d’Aran non ei ne ena publicitat dera campanha, ne ena web institucionau, ne enes espectacles de carrèr, ne en Bus der Estatut.

Mès, per çò qu’auem liejut, non sonque er aranés non forme part d’aguesta accion de participacion ciutadana, senon qu’ath delà, e çò qu’ei mès grèu, i a ua abséncia dera concepcion nacionau dera cultura aranesa. Era campanha que vostés promòn sus “L’Estatut és de tothom” includís e tracte a Aran com ua comarca mès der ensems de comarques que compausen Catalonha.

En lenguatge, enes denominacions, en tractament enes sòns escrits e ena manca d’especificitat des actes que promòn, tracten a Aran com ua comarca mès, en tot hèr-mos ua campanha de “cafè entà toti”. Atau, donc, vostés ja mos venen ua campanha damb ua opcion politica prenuda, aumens enes formes.

Ad aguestes campanhes de colonialisme culturau intèrn, ja mos i auie acostumadi er anterior govèrn: autobusi d’informatica, campanyes publiques sus eth huec, sus risqui etc. etc. a on eth respècte ara cultura e ara lengua d’Aran tostemp ère nulla, perqué jamès i ère er aranés. Era justificacion ei qu’èren campanhes entà tot Catalonha.

Ara, vostés hèn çò de madeish. Ac heren enes campanhes entàs bibliotèques sus era ampliacion europèa o tanben enes campanhes dera informatica dubèrta; ac heren ena Hèsta d’Aran damb era venguda des programes de Catalunya Ràdio tà Vielha e ara i tornen, damb un agreujant: era sua campanha ei de participacion ciutadana, clarament politica e civica, e calerie auer-la dessenhat damb un mès clar respècte pes drets culturaus e lingüistics des hemnes e òmes d’Aran.

Des deth Govèrn dera Generalitat semble que les còste d’enténer qu’Aran non ei ua comarca coma era Cerdanha. Aran ei ua nacion sense estat qu’ei jos era administracion catalana e espanhòla e forme part deth conjunt dera cultura occitana. Dit de ua auta manèra, Catalonha ei ua nacion plurinacionau a on i é era nacion aranesa.

Les ditz quauquarren aguest discors? Ei çò de madeish que quinsevolh catalan democrata reclame der Estat espanhòu: era sua pluralitat e eth reconeishement dera nacion catalana. Donques, senhor Conselhèr e Director generau, en Aran qu’ei parièr: Èm nacion, non comarca.

Ath delà, era Generalitat a era obligacion morau e legau de deféner tanben er aranés. Non ei sonque quauquarren que tanhe ath nòste Conselh Generau d’Aran o as nòstes institucions locaus o ara societat civila. Ena promocion e normalizacion der aranés, a tot nivèu, era Generalitat de Catalonha s’i aurie d’implicar seriosament.

Vostés premanissen era venguda deth Bus tà Vielha entath dia 18 de junhsèga e un espectacle en carrèr deth “Festatut” tàs dies 2 e 3 d’agost. Ei assegurada era preséncia der aranés en aguesti dus eveniments?

Coma Vivéncia Aranesa, coma ua des opcions culturaus dera societat civila d’Aran, les demanam ua rectificacion dera campanha que s’impulse en territòri d’Aran. Qu’er aranés i sigue incorporat. E se non i a temps de hè’c, per rasons de calendari, que sigue ajornada era venguda deth Bus e era celebracion dera “Festatut” en Vielha, enquia que, d’ua forma digna, s’age premanida era campanha entara ciutadania d’Aran.

Ara sua disposicion en tot çò qu’agen de besonh.

Coraument,
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de VIVÉNCIA ARANESA
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Carrèr Pas d’Arró 32, 5au. 1a. 25530 Vielha. Telèfon: 973642740 vivenciaaranesa@yahoo.co.uk


---------------------------

ON SÓN ELS DE LENGUA VIUA?. ON SÓN ELS POLÍTICS?.
DESPRÈS ENS CRITIQUEN.....




dimecres, de juliol 07, 2004

SALVAT-PAPASSEIT


CONCEPTE DEL POETA
TEXTS DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT


I. El ritme d'una Vida -una meditadora solitud, una acció de profeta, un sacrifici així- pot ésser una dansa solament. L'eurítmia és en la dansa, diversa i goridora d'immutables destins. I una filosofia pot ésser establerta per mercè de la dansa. Inventar un sistema filosòfic contra els ja preestablerts, els uns damunt els altres, dintre les metafísiques és una solució. No dintre de la vida. La reflexió severa del filòsof que estima rarament perquè coneix els fons del fons de l'home, contradiu la veritat, que no pot existir si no és formosa: però el Poeta viu, i no hi ha cap sistema que valgui una conjura del Poeta.

II. Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar. QUELCOM MÉS QUE NO AIXÒ: la vocació mateixa. Nosaltres, per exemple, tenim ciselladors meravellosos emperò inútilment hem cercat el Poeta: aquest de més avall creu en Déu i no és místic, refusa un plebiscit perquè no s'acompanya dels vils trenta diners; aquest altre no hi creu, ni en déus ni en plebiscits -ja s’acosta el Poeta-, però no és guerrer i tem el judicar dels homes renglerats per tal que són prudents. El Poeta serà, doncs, l'home entusiasta.

III. Un home entusiasta no podrà definir-se ni per la disciplina ni per sa condició dins una disciplina: ex. Dídac Ruiz. - Les múltiples facetes són la seva virior. La dansa ja és així. Serà ademés valent, de tota valentia: Walt Whitman, altre ex.

IV. El foc és la paraula i la paraula és: Déu. Aquesta trilogia és el pit i la ment i el braç de tot Poeta. Com una Arquitectura que es dirà Miquel Àngel o Leonardo da Vinci, o Bernard Palissay, o Ramon Llull, a Goethe: àdhuc Nietzsche com Crist,àdhuc Napoleon com Sant Francesc. El Poeta fa vot d'Eternitat i quan es diu Colom la magnitud del món s'és augmentada. Per això és que els Poetes mariden amb la lluna, perquè viuen en un món enlaire d'aquest món. Però no és llur destí ni és la voluntat el que mou els Poetes; és la dansa mateixa, l'optimisme en l'amor, i en el dolor. Per això els assetjats per totes les dissorts són els afortunats de totes les fortunes.

V. Dir Poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures, que són els homes forts, no l'han pogut conèixer. Però existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el Poeta blasma. Per això la reflexió no té un valor tan alt com l'optimisme i d'aquest l'entusiasme.

VI. La manifestació, gràfica, àdhuc moral, de què el Poeta viu és la sinceritat. El Poeta es mou sol entre les multituds i és una meravella en la seva època per tal que és sincer. En el clos del seu puny, que no es jeu mai, té el pervenir de tot. Perquè el Poeta és vate, és a dir: adiví. - Aquells que són al món i no un espai només, però una Eternitat, sabeu que quan el Poeta obre les mans una Era inconeguda és començada.

"Mar Vella", núm.4, 1919.


dimarts, de juliol 06, 2004



Martha Graham in Medea's dress from Cave of the Heart, stage set designed by Isamu Noguchi in 1946.

dilluns, de juliol 05, 2004

Un resultat directa del Programa Robert Lafont de Vivéncia Aranesa, és que a la Biblioteca de Vielha ja tenim un apartat de "Literatura Occitana". Un petit pas, que hauria d'obrir un canvi enorme d'orientació d'un motor de cultura com és una biblioteca, en una cultura minoritzada, sobretot en estat border line.

dissabte, de juliol 03, 2004

Segueixo aprofundint en el treball professional de Vivéncia Aranesa. L'organització sense afany de lucre de la cultura a Aran, que prenent una funció vertebradora del País a través de la transversalitat, la gestió cultural i la creació.

Acabo de fer un pas mental enorme, i obro una logística nova - tot mirant la pel·lícula "L'últim tango a París" de Bertolucci, que avui fa TV3 en homenatge al gran Marlon Brando -, acabo de lligar el nostre treball pràctic com associació amb la recerca acadèmica del "sector sense afany de lucre".

Fa anys, en concret l'any 1984, desprès de deixar d'ésser Cap de Gabinet del Conseller de Sanitat Dr Laporte , la Generalitat em va becar a anar a Harvard dels Estats Units, en concret a la John F. Kennedy School of Government. En vaig posar malalt -una descàrrega brutal de serotonina- i el viatge, tot i estar pressupostat i atorgat, és va avortar.

Ara, 20 anys desprès, tornaré a una de les meves assignatures pendents, i lligaré Vivéncia Aranesa amb els grans teòrics de política pública del moment. Serà la nostra aportació, absolutament original i que està en marxa. Una incursió, a temps real, amb el món acadèmic de l'anomenat "non-profit sector" o sigui "sector sense afany de lucre", també denominat “non-governmental”, “independent”, “voluntary”, “social” or “third sector”. En concret: lligar-ho amb el treball del centre pluridisciplinari nord-americà "The Hauser Center for Nonprofit Organitzations" de la John F. Kennedy School of Government de la Harvard University que està a Cambridge, de Massachusetts.

Si tot això ho lligo amb el Center for Civil Society de la London School of Economics and Political Science -LSE, serà genial. Tot i que sóc investigador de "nacionalisme" en un altre Institut de la LSE: el Cañada Blanch Centre for Contemporary Spanish Studies del European Institute.

L'objectiu sempre és el mateix: lligar-ho tot a un nivell de rigor intel·lectual de primera divisió, amb discurs i pràctica d'una entitat cívica. S'ho mereix la gent, el País, i jo haig d'intentar fer-ho amb el màxim de professionalitat que sàpiga. És presenta apassionant.

Sóc romàntic?. Idealista?. Una merda!!!. Aquestes són les etiquetes que em posen, els que em volen desqualificar. El que sóc, és militant i investigador de la cultura i de la societat civil: de les nacions sense estat i de les cultures minoritzades.

El Brando ja ha fet de les seves, amb la mantega i el cul de la "Jeanne"/ la Schneider. I jo, escrivint a l'ordinador....

-------------------------------------------

What is civil society? Civil society is a concept located strategically at the cross-section of important strands of intellectual developments in the social sciences. To take account of the diversity of the concept, Center for Civil Society adopted an initial working definition that is meant to guide research activities and teaching, but is by no means to be interpreted as a rigid statement:

Civil society refers to the arena of uncoerced collective action around shared interests, purposes and values. In theory, its institutional forms are distinct from those of the state, family and market, though in practice, the boundaries between state, civil society, family and market are often complex, blurred and negotiated. Civil society commonly embraces a diversity of spaces, actors and institutional forms, varying in their degree of formality, autonomy and power. Civil societies are often populated by organisations such as registered charities, development non-governmental organisations, community groups, women's organisations, faith-based organisations, professional associations, trades unions, self-help groups, social movements, business associations, coalitions and advocacy group.

Maria_Schneider



divendres, de juliol 02, 2004

Estic refredat, tants canvis de temperatura m'han acabat tocant. Ja s'ha fet la conferència a Vielha. Com era de preveure només van ésser 15 persones, clavades. Tot un honor que hi fos una ex-Síndica demòcrata-cristiana, un ex-Alcalde convergent, una ex-Consellera de Cultura d'Unitat d'Aran i un ex-Regidor d'un altre col·lectiu d'esquerres. A més és clar, de tot un altre públic fidel a la militància cultural. De fet, són gent molt generosa.

Durant quasi dues hores, vaig anar desgranant unes quantes línies dels apunts que portava, va quedar molta cosa per dir. Però ja n'hi va haver prou de passar informació i donar opinió, que com que és del tot diferent dels del govern i dels de l'oposició, i de totes les entitats culturals existents a Aran, podia semblar una actitud molt crítica. Però en realitat és molt realista i coherent amb un plantejament de política cultural nacional, òbviament aranesa i per extensió occitana.

En el debat la cantant Lucia, o sigui la Llúcia de Vilanova i la Geltrú - la dona del cap del Departament de Cultura del Conselh- i futura col·laboradora-animadora nostra en un "programa d'art per a nens", és va queixar de la meva actitud suposadament ofensiva respecte els aranesos que han fet coses pel País. No ho va dir exactament així, perquè - com a bona show-woman sempre ho floreix tot -, però si que va dir clar i aranès la paraula "ofensiu".

A part que la senyora va arribar tres quarts d'hora tard a la conferència, i es va perdre els meus elogis a la memòria històrica dels militants del País, el seu comentari -del tot lícit però insòlit per les nostres complicitats-, és va afegir involuntàriament al discurs dels "ofesos" d'Aran. Dit d'una altra manera, ara ens trobem en un nou fenomen a la Val d'Aran, que haurem de revisar seriosament i que si cal ens farà canviar tots els nostres comportaments i els de l'associació, que és que: critiquis el que critiquis, i ho facis de la forma civilitzada i constructiva que sigui, sempre t'exigeixen el reconeixement de les coses fetes, i desprès "et perdonen la vida". A més de la crítica, passen a la qüestió personal. I això sobretot t'ho fan els que "viuen" del conflicte. O els que majoritàriament "cobren" del conflicte.

És del tot obvi, que no parlaríem d'Aran sinó fos pels aranesos.

"Els de fora", típica denominació i visió que tindran sempre aquí, dels nous incorporats, -i això no ha d'estranyar a ningú, perquè forma part de la seva identitat ètnica, en contrast a les identitats cíviques-, s'incorporen al procés de reconstrucció nacional d'una nació sense estat, per raons de defensa profunda dels drets i valors democràtics. Fer costat a un poble d'identitat, cultura i llengua minoritzada, és per raons de solidaritat i d'actitud progressista. Però a més, perquè vivim i treballem al mateix País, per tant també el nostre i volem el millor per ell.

Però també ha de quedar clar, que de la memòria d'un poble n'hi ha de galdosa i fatxa, com de demòcrata i progressista. I em perdonarà el país, que no solament no rendeixi acatament als franquistes d'Aran, sinó que els piconi tant com pugui. El pitjor és que n'hi ha que van de demòcrates i segueixen el patró de la dictadura.

Si hi ha algú dels auto-denominat sector d'esquerres d'Aran, o dels auto-denominat sector nacionalista, que quan jo dic, que no és pot oblidar que el Túnel de Vielha el varen fer, també, presos de la dictadura, i que quan avui, en parlen els polítics i els historiadors amateurs de la Val d'Aran, ho estan fent de forma indigne i fent costat una historiografia franquista del Túnel, és molesten, que s'ho facin mirar. El normal és que és fes un homenatge pels presos.