diumenge, de març 31, 2013


La fantasia de les pel·lícules romàntiques em perden. M’entendreix sentir cantar junts  a Hugh Grant i la Drew Barrymore tonades com “...  All I wanna do is find a way back into love ...” ( “... Tot el que vull fer és tornar-me enamorar...”). Encara que no sé si canta la Barrymore o la cantant Haley Bennett. Però tant se val. Serveix per somiar ...

I a mi m’agrada somiar sobre les paraules. M’agrada sentir a la gent. La veu també m’enamora. Avui veia una pel·lícula d’amor : “At First Sight” i la protagonista acompanyat de l’altre protagonista que és cec, estant escoltant l’aigua de pluja que bat sobre una teulada d’una fabrica buida. Els dos parlen i emocionalment es van trobant, i ella, que és arquitecte, diu la paraula: Einfülen, i l’explica. Aquest és un terme d’arquitectura d’origen alemany, que vol dir “Compartir un sentiment”. Brutal, paraula i concepte brutal, en plena pel·lícula ensucrada.

A mi m’agrada jugar amb les paraules, atacar amb les paraules, deixar KO. a un poca-vergonya amb les paraules, honorar amb les paraules.... però aquest interès no és com un filòleg, sinó com un copywriter o sigui un “escriptor de continguts”. La comunicació de la idea, és el meu interès.

I com potser que els arquitectes diguin Einfülen? Doncs, he après una nova paraula per transmetre “la bona nova” pel meu País i el seu dret a la llibertat. Perquè no només vol dir tenir la necessitat de compartir intensament una idea o un sentiment a un altre receptor, és també que aquest ho percebi de la mateixa manera, tant el missatge “en sí”, com la necessitat de transmetre’l. 


dijous, de març 21, 2013



Aquest vídeo denominat “You won't find it here” que vol dir, més o menys, “No et trobaràs aquí” és una compilació de 39 escultures de paper Japonès de l’escultora Cybèle Young. El vídeo mostra les escultures individualment animades, abans "d’emmarcar-se"  en una sola peça, que mostro més avall.
L’animació s’ha de veure en silenci.






dimecres, de març 20, 2013



He vist el reportatge de TV3 sobre el “Valle de los Caídos” i he sentit el dolors dels familiars que volen recuperar les restes de la seva gent. El franquisme va afusellar als seus i anys desprès aquells cossos, els propis franquistes, se’ls varen endú a enterrar-los al Valle. Avui encara no han pogut recuperar les despulles dels familiars. Una autèntica vergonya.

Ni que sigui tema meu, no he pogut deixar de pensar en la meva mare. En plena democràcia olímpica l’Ajuntament de Barcelona va profanar la seva tomba, com també unes 400 altres tombes. Els  cadàvers i les restes de la mare varen ser llençats en una tomba comuna. La raó: un canvi de normativa dels cementiris barcelonins. Cap família va ser avisada. Va ser una resolució administrativa, producte d’una decisió política i de l’amoralitat d’uns regidors. Desprès el meu pare va fer el que va poder per recuperar els restes de la mare i dels altres morts o per honorar tots els morts, encara que estiguessin amuntegats. Va ser inútil. Jo, com la meva família, no tenim tomba de la mare.

dilluns, de març 11, 2013

divendres, de març 08, 2013


Avui LO CAMPUS DIARI està dedicat quasi monogràficament al DIA INTERNACIONAL de la DONA. (locampusdiari.com )

Per nosaltres és la nostra primera vegada d’una edició temàtica i que ja que és en divendres li donarem més vida o sigui quasi tot el cap de setmana.

És curiosa la dificultat que tenen alguns de llegir un diari digital. Si entren amb la filosofia com ho fan en un de paper es perdran sempre.

LO CAMPUS DIARI cada dia canvia la seva interfície o sigui la primera pantalla o pàgina inicial, que anomenem simbòlicament “Portada”, amb notícies noves a “Actualitat”, als “molinets rotatoris”, als apartats de “Universitat”, “Docència” i “Recerca”. A més, hi ha la “ Tria de l’editor” i la “Tria del lector” que varia també diàriament.

La resta de material històric s’emmagatzema en els seus apartats, que el Menú té classificats. Però si un vol saber d’un tema de manera  ràpida :  va a la finestreta de “CERCA a LO CAMPUS DIARI”, hi posa la paraula clau i li sortirà la tria amb el material històric i el nou, del dia.

Sempre mana la notícia actual o el servei també d’actualitat, com explicar una convocatòria del que sigui. Però ara, com una discriminació positiva s’intenta afavorir cada dia, a cada una de les 21 universitats de parla catalana. És tot un imaginari totalment nou a construir en premsa universitària, perquè sempre les coses van de manera radial i estatal. 

dijous, de març 07, 2013

Durant cinc anys acadèmics he estat estudiant el comportament de la comunitat universitària de la Universitat de Lleida respecte les publicacions universitàries i evidentment també de la nostra: LO CAMPUS.

Les hem vistes de tots colors. I curiosament hi ha un fil conductor entre estudiants i professors que és que una publicació regalada no se li dona valor. És curiós que això també passi entre el professorat, doncs sí, passa.

Al començament de tot de LO CAMPUS, organitzàvem com uns “grups d’intervenció” per repartir a mà als estudiants i professors la revista. Dins dels centres, a les aules o a les sortides dels locals oferíem la publicació. La meva edat imposava i tothom l’agafava, encara que recordo un professor-metge que tot il·lusionat li vaig oferir el primer número de LO CAMPUS MÈDIC, -que per primera vegada deixava de ser suplement i començava vida pròpia-, i el metge no el va voler ni agafar. I era el tutor oficial del Centre!!!.

No cal ni dir que quan jo em girava desprès de donar algun exemplar a un estudiant, aquest de vegades directament el llençava a la paperera. A molts llocs de repartiment hi havia exemplar a terra i de vegades les pagines en aranès eren  les úniques a terra rebregades. (Aquest fenomen anti-aranès ja ho comentaré un altre dia). Haig de confessar que jo sofria aquelles bretolades, sobretot per l’esforç i cost econòmic de cada exemplar. M’havien arribat a caure les llàgrimes.

Han passat cinc anys, amb un problema gravíssim de publicitat, la publicitat institucional ni somiar-la: a Ponent has de tenir el carnet del PSC i la Generalitat de Catalunya encara no ens ha pagat coses del 2011; doncs ara que ja tenim LO CAMPUS DIARI -el diari digital en obert-, potser que el LO CAMPUS de paper el fem pagar.
Quan?: 50 cèntims ? Un euro? Dos euros?
Preu polític o preu de cost?
Cobrament rigorós o cobrament discrecional?
Cobrament vigilat o cobrament deixant una caixeta perquè qui agafi un exemplar deixi els diners?
Venda oberta o amb subscriptors? Només subscriptors?
11.000 (onze mil) exemplars o només 1.000 (mil) exemplars ben col·locats?


dimarts, de març 05, 2013















Si  la potenciació i la mobilització del “dret a decidir” el deixem només als polítics professionals, això no funcionarà.  És insuportable tanta quietud i deixar passar el temps. Aparentment és un signe de maduresa, però pot acabar sent una situació de deixar podrir la situació.

Es necessita una acció excepcional per una situació excepcional i de moment no se sap a nivell oficial transmetre el “dret a decidir” amb la tremenda situació econòmica. La situació és gravíssima com tothom sap, però no hi ha un esperit de mobilització general. Tot és un “...hi, hi ha, ha...” i molt de silenci, com un gran “Polònia” per entretenir el temps.

Si estem en plena confrontació amb Madrid amb una degradació democràtica i tenim  una Generalitat arruïnada i que li fan xantatge, no es pot continuar sense que tot ciutadà de Catalunya no se senti mobilitzat i implicat en el problema. Falta una potent campanya de comunicació.

El lideratge català segueix sent tou i jo crec estratègicament desorientat.   

divendres, de març 01, 2013