divendres, de desembre 30, 2011

dimecres, de desembre 21, 2011

dimarts, de desembre 20, 2011

Hélène Grimaud plays the "Adagio" from Mozart's Piano Concerto no.23

dilluns, de desembre 19, 2011

He vist el documental de Andrew Rossi, Page One: A Year Inside The New York Times. És la crònica de tot un any de com treballen al "The New York Times". Quina enveja com a periodista i com a lector compulsiu de premsa de tota mena. El diari és com un miracle de precisió, encara que han tingut sonades barbaritats i han enganyat i despistat al lector, sobretot en el tema de la guerra d’Irak. Ells mateixos s’han desemmascarat i han donat explicacions. Tenir periodistes “encastats” (“embedded/attached”) a les tropes fan perdre perspectiva i s’acaba fent publireportatges, en aquests cas patriòtics i governamentals, justificant l’injustificable. El documental també fa una anàlisi sobre el periodisme escrit en general i la transformació que va patint per l’aparició d’Internet i les xarxes socials. De fet, la tesi és que qualsevol diari ha d’impulsar i centrar-se en la seva versió digital, perquè segurament serà la única que sobreviurà en el futur.

dimecres, de desembre 14, 2011


Ja s’està repartint LO CAMPUS 16
(versió digital i versió de paper)

Ha estat un repte personal perquè m’ha coincidit en època d’exàmens.
Comença a la Universitat de Lleida un període molt negre on la  “UdL oficial” ha perdut els papers i definitivament s’estan carregant els nous Graus de Bolonya.
Comença la corrupció acadèmica de guant blanc i caldrà explicar-ho als lectors. Serà difícil i complicat. No sé com, però jo m’hauré de blindar perquè els mateixos que cal denunciar els tinc com a professors a l’aula. I aquests no perdonen.

diumenge, de desembre 11, 2011


Quina llàstima que no els hi varen fer més gols !!!.
Però és una delícia guanyar al Real Madrid.
No m’ha interessat mai el futbol, però amb aquest Barça és impossible no seguir-ho i aficionar-t’hi.  
Veure avui totes les portades dels diaris i sobretot els esportius com parlen del Barça, és una satisfacció.
La propera setmana, en el nostre suplement LO CAMPUS BARRIS fem el nostre petit homenatge a Guardiola. El fenomen Guardiola és més que esportiu, com el Barça, i l’anàlisi ha d’entrar a les aules universitàries de Ponent.


















LO CAMPUS BARRIS a LO CAMPUS 16
Distribució de la Versió digital a partir del 14 de desembre.
Distribució de la Versió paper a partir del 15 de desembre.

dimecres, de desembre 07, 2011

Cada final d’any les grans comunitats anglosaxones de lectors trien els seus llibres preferits. Evidentment només en anglès o de traduccions a l’anglès. Les votacions són espectaculars, més de mig milió de vots en algun web. Els lectors voten per gèneres o categories literaris i n’hi ha de tota mena, des de Mystery & Thriller, passant per Graphic Novels & Comics, Poetry o Science Fiction, fins a Food & Cooking, entre 21 gèneres. A mi actualment els que m’interessen més són les Memoir & Autobiography i les History & Biography. Precisament en aquest últim gènere els lectors han escollit, per una amplia majoria, el llibre de Walter Isaacson sobre Steve Jobs.

També hi ha un Premi especial en els “2011 Goodreads Choice Awards”, és el premi “Favorite Book of 2011”, que aquest any l’ha guanyat Veronica Roth pel seu llibre DIVERGENT. Sembla que el llibre és tot un fenomen, tant per a joves com per adults, en aquests premis també aquest llibre ha guanyat l’apartat Young Adult Fantasy & Science Fiction. Tot plegat ens situa el llibre de Roth en la literatura fantàstica, en concret del Chicago americà. Un fenomen de llibre i un fenomen d’escriptora, que als 23 anys i amb la seva opera prima, té una repercussió internacional amb unes critiques plenes d’elogis. Hi ha traducció al català del llibre. Una obra com aquesta potser no l’hagués llegit mai, però un editor de premsa universitària ha d’estar al dia del que els seus lectors poden llegir. A més, hi haurà pel•lícula. Jo ja tinc el primer capítol, aconseguit per una distribució promocional, quan l’hagi llegit us ho comento.


diumenge, de desembre 04, 2011


Ja hem acabat la part de premsa del nou LO CAMPUS 16 que apareixerà  el 14 de desembre. Els de premsa a més de la part dels continguts amb textos i fotografies, fem la feina que fa un “director d’art”, és a dir, dissenyar el maquetatge general, dient on va cada cosa, les dimensions, les mides de les tipografies, els titulars, fins i tot els colors quan cal, etc., etc. Desprès els de disseny hi donen forma artística i els maquetadors executen les propostes sobre les pàgines. Tota una cadena de la que és important cada part, encara que la publicació sigui petita o gran, el procés és el mateix. El que pot passar és que cadascú de nosaltres faci de tot. Ara seguim el mateix que fa les Agències de premsa a Lleida: el propi periodista fa de fotògraf quan cobreix una noticia. És qüestió de facturació, però també obliguem que els nostres periodistes visualitzin les pàgines i busquin aquella imatge més adequada sense perdre temps. Algun dia, quan siguem grans, LO CAMPUS BARRIS serà un diari i ens divertirem de veritat. Cal augmentar el pluralisme editorial i periodístic a les Terres de Lleida i Aran, i nosaltres hi podríem contribuir. Avui és irrespirable: o tens el carnet del PSC o del PSOE o ho tens difícil a Lleida. El pintor i escultor americà Robert Rauschenberg, quan jo era jove, deia que “... és impossible tenir progrés sense consciència.” Caldria pensar-hi en aquestes Terres de Ponent. Que una pintura de Rauschenberg ens il·lumini:

divendres, de desembre 02, 2011

dimecres, de novembre 30, 2011


































Avui a Londres, la gran mobilització. 
Resumida en una fotografia de O. Scarff de l’Agència Getty Images.

dissabte, de novembre 26, 2011























Si normalment és difícil trobar publicitat, patrocinis i sponsoritzacions per a la premsa universitària, fer-ho a Ponent, fer-ho a Lleida, és una odissea.
No és només una problema de la crisi econòmica, que també ho és, és un problema de mentalitat. La petita, mitjana i alta burgesia lleidatana -els únics amb possibilitats empresarials- li falta aquell instint de participar en la construcció intel·lectual d’aquest País. Hi ha una conducta retro, kitsch, provinciana, incapaç de construir bases sòlides de cultura. Quan alguns d’ells s’apropen a la Universitat de Lleida, que hauria d’ésser la catedral de la cultura a Ponent, ho fan com quan van al golf o al tenis, pura moda que sembla que farda a la targeta de visita. 

dilluns, de novembre 21, 2011














Si amb sagnants retallades, el poble de Catalunya ha donat una clara victòria a casa a CiU, el Rector del PSOE de la Universitat de Lleida, el professor Roberto Fernández, ha de canviar d’actitud respecte el govern de la Generalitat de Catalunya, deixar-se de confrontacions i de fer el ploramiques i portar a la UdL a la línia del pacte i de construcció de l’espai català d’ensenyament superior. Si el Rector i el seu entorn vol fer política, que se’n vagi a l’arena política, però que no sacrifiqui la nostra Universitat.

Fa com una certa gracia que Duran faci un merescut discurs de victòria i la seva gent que l’aplaudeix, li cridi in-de-pen-dèn-cia. Potser al final Duran s’hi tornarà d’independentista.

Espectacular els resultats electorals al País Basc.

Amb el PP, patirem.

diumenge, de novembre 20, 2011

















A poques hores a que el PP guanyi les eleccions espanyoles i als catalans ens caigui la maledicció de l’imperialisme més ranci, he descobert, el que se suposa que ja hauria de saber però no sabia, que existeix el canal a Internet de CatClàssica ( http://www.catclassica.cat ) que com diuen ells “...és una passejada per la música catalana de tots els temps”. Una passejada per la nostra música clàssica, presentant els nostres oblidats i els no tant oblidats compositors i intèrprets catalans. Una petita joia, que em farà més suportable l’enfangament que ens espera com a País. 

dissabte, de novembre 19, 2011


Ha mort Enric Garriga i Trullols, tornem a perdre un dinamitzador de la independència dels Països Catalans i a més un dinamitzador de l’occitanisme i del reconeixement de la nació occitana.

Moltes vegades hem fet camí junt i moltes vegades hem discrepat de l’estratègia de com fer costat als occitans, sobretot als aranesos. Però malgrat les distàncies estratègiques i tàctiques el fons reivindicatiu era el mateix.

A mi em semblava que era tossut com una mula i això algun cop ajudava en la defensa de l’occità. Aquesta mena de “tossuts” són molt útils en trajectes tant llargs com serà la llibertat d’Occitània.

El fil conductor de la seva vida política forma part d’aquella manera de fer transversal del partit independentista Front Nacional de Catalunya, del que com altres formacions independentistes Garriga i Trullols hi va fer costat.

A reveure i bon viatge! 

dijous, de novembre 17, 2011



















Té nassos que en una jornada reivindicativa contra les retallades a la universitat l’ex-rector Joan Viñas sigui el que llegeixi el manifest al Campus de Salut de la Universitat de Lleida.
Viñas que representa l’staff més carca; culpable de l’enfonsament que avui està patint el nou grau de medicina perquè com a rector va fer molt mal a aquesta Facultat, desinvertint-ho tot; que va exercir el poder amb una falta de transparència enorme i amb un clar dèficit democràtic ... i això passava fa quatre dies !!!.
I ara els Consell de l’Estudiantat li atorga l’honor de representar-nos a tots nosaltres. Això és el joc dels disbarats.
A mi no em representa aquest personatge que no sap que és l’ètica educativa, ni democràtica, i això que s’omple la boca d’ètica mèdica, que com assignatura la dona a la Facultat.
El Consell de l’Estudiantat de Medicina i el d’infermeria s’ho han de fer mirar i no tenir tanta barra. De fet, no és d’estranyar, perquè alguns dels seus membres són estómacs agraïts i ara tornen els favor.

dimecres, de novembre 16, 2011






















Scusa ma ti chiamo amore 
He rigut com un imbècil amb aquesta pel·lícula de Federico Moccia, realitzada a partir d’un dels seus llibres. Convé riure encara que ho facis amb una peli que sigui cutre. Tot va de la diferència d’edat en les relacions amoroses, l’eterna història de la meva vida. Vint-i-cinc o trenta anys de diferència, són un tobogan brutal que et pot deixar planxat sinó controles.

dimarts, de novembre 15, 2011























El meu fill marc, orgull del pare!!!

diumenge, de novembre 13, 2011


He acabat el primer Rotatori de Pràctiques Assistencials en geriatria a l’Hospital Santa Maria de Lleida. Tota una experiència personal, en la que constantment se m’ha colat la mort. Impactant.

Tenim la vaga de metges molt a prop, al nou LO CAMPUS MÈDIC 7, hem dit la nostra.

divendres, de novembre 11, 2011


Mentre em mentalitzo per preparar un esborrany d’editorial per a LO CAMPUS MÈDIC sobre la propera vaga de metges convocada per la propera setmana, he vist la pel·lícula “Too Big to Fail”. És un telefilm de la cadena americana per cable HBO, pel·lícula dirigida per per Curtis Hanson, que tracte sobre la crisi financera de 2008 i sobre totes les martingales polítiques i financeres en les que es va decidir a qui rescatar i a qui deixar caure. Com és ben sabut varen deixar caure a Lehman Brothers amb tot el problema dels préstecs i hipoteques escombraries etc, etc, que va obrir i visualitzar per a tothom la crisi que vivim ara intensament a nivell global.
“Massa gran per fer fallida” és el títol de la pel·lícula, i és també una idea que forma  part d’una normativa americana que varen decidir en aquella època per protegir-se i poder entrar diner públic als bancs en temps de problemes.
La trama del film es focalitza en les accions del llavors Secretari del Tresor del Govern USA, Henry Paulson, que el caracteritza l’actor William Hurt.
Et deixa la pell de gallina adonar-te de com funciona el poder, ni que sigui en una versió de telefilm de consum popular.     

dijous, de novembre 10, 2011



















L’equip professional de LO CAMPUS s’ha incrementat, tota una esperança de futur.
Són els resultats de les tres diferents tandes d’ofertes de treball per a estudiants i per a professionals que havíem convocat públicament.
Juguem fort en gent emprenedora i que ha entès el nostre projecte cultural, d’associacionisme i de premsa universitària. Estic aspectant ...

dimecres, de novembre 09, 2011























Sóc el tio més odiat de la Universitat de Lleida.
L’antic Rector segueix pensant que una conjura de polítics camuflats fem periodisme universitari per ensorrar la sagrada missió que tenia encomanada. Sóc odiat per explicar de quina manera varen mal gestionar el patrimoni públic universitari i ara la qualitat esta sota mínims, gestionant misèria i fent només de comptables. No m’estimen, m’odien. M’odia l’actual Rector que es pensa que sóc espanyol com ell i perquè vull defensar l’espai català universitari, mentre ell veu les Españas com la terra promesa i d’excel·lència, on els de la seva corda política perdran el poder estrepitosament tot i la seva inestimable i soterrada ajuda. No suporta que jo expliqui que ell és de l’Espanyol i jo del Barça. M’odien. I m’odia tota la Cort del Rector que es pensa que la universitat és el seu jardí particular de casa adossada i no toleren que els hi posem el mirall de la seva inoperància professional. M’odien, no m’estimen. Ni tant sols la directora d’escola, ni de departament i de càtedra, posades i posats a dit, sense passar per unes eleccions democràtiques i que no tenen cap voluntat d’arreglar la situació de república bananera. Pensen que sóc un cràpula, que emprenyo, que vinc a molestar a un funcionariat tranquil, a un professorat tocat per la genialitat. Que he vingut a Lleida a emprenyar.
Sóc el més odiat de la UdL, (ela i no ele, dit a l’espanyola).
I perquè no m’estimen? Si cada mes i mig o cada setmana a Medecina, publiquem una i un altra vegada les genialitats docents i de gestió. Sobretot les més divertides i esotèriques.
No m’estimen i sóc odiat per l’staff oficial i burocràtic de la nostra universitat, no ho entenc, si fins i tot vaig publicar una foto de l’alcalde Àngel Ros que ara salvarà l’ànima de la UdL i de la seva sucursal: el parc tecnològic... i de Catalunya.
Sóc el més odiat de la Universitat de Lleida, però jo els estimo, perquè és l’evidència que el que fem, que el que faig, és diametralment diferent, una garantia de llibertat pels nostres lectors. Gràcies per fer-me la campanya de màrqueting que jo no podria pagar.
Us estimo senyors i senyores, de veritat, jo no sóc gelós ... 

dimarts, de novembre 08, 2011








CELEBRACIONS DELS 40 ANYS 
DE L’ASSEMBLEA DE CATALUNYA

Espero que algun dia s’expliqui la història de l’Assemblea de Catalunya, -la plataforma unitària  de mobilització antifranquista-, de veritat.
Quan ens traiem del damunt els instrumentalitzadors que expliquen i expliquen, però tenen amnèsia d’episodis que silencien, tot modificant el que va passar políticament a la plataforma, llavors potser entendrem i podrem fer balanç.
I mentre tant barrut s’aprofiti de la memòria històrica pel joc polític d’avui, que a mi no em busquin.
Segurament la culpa és nostra ( i també meva), per no replicar tanta historieta maquillada.

Tot això ho puc dir amb tota tranquil·litat i sense que ningú em perdoni la vida, perquè vaig participar a tota la vida unitària antifranquista de Catalunya tant a primera fila com a la cuina,  creant complicitats i estructura. Un dels pocs “alliberats” nacionalistes (a plena dedicació) per dinamitzar aquestes tasques, entre d’altres.

dilluns, de novembre 07, 2011
































Picasso/Suite Vollard


Avui el meu fill Marc fa 29 anys.
No cal dir que és important per ell, però també és agradable i reconfortant pels que l’hem seguit de prop i des de lluny, en la seva aventura vital.
El Marc ha assumit el “compromís” en múltiples camps, com estil de vida ... ni més, ni menys com ho ha fet la multiforme família que té.
Felicitats!!! 

dijous, de novembre 03, 2011

Estic veient la pel•lícula Bright Star, escrita i dirigida per Jane Campion. És una meravella estètica. La pel•lícula esta basada en els últims tres anys del poeta britànic John Keats. És una historia tortuosa d’amor. La protagonitzen Ben Whishaw com a Keats i una fantàstica Abbie Cornish com la seva musa Fanny Brawne. Ja és el segon dia que estic veien la pel•lícula. La veig a trossos, durant diversos dies, com aquell que llegeix un llibre. Aquest cop, haurà d’esperar fins que torni de la meva particularíssima historia d’amor a Vielha. Diuen que fa fred a muntanya i jo ja en tinc de nit a Lleida. El títol de la pel•lícula ve del vers que comença un sonet de Keats que diu: “Si fos com tu constant, brillant estrella ...”. Com la meva estrella d’Aran.

dimecres, de novembre 02, 2011

Escolteu, visualitzeu i podeu seguir la lletra de la cançó “Little Bird” 
de la cantant irlandesa Lisa Hannigan

Your heart sings like a kettle 
and your words, they boil away like steam. 
A lie burns long while the truth bites quick, 
a heart is built for both it seems. 
You are lonely as a church, 
despite the queuing out your door. 
I am empty as a promise, no more. 


 When the time comes, 
and rights have been read, 
I think of you often 
but for once I meant what I said. 


 I was salted by your hunger, 
now you've gone and lost your appetite 
and a little bird is every bit as handy in a fight. 
I am lonely as a memory 
despite the gathering round the fire. 
Aren't you every bird on every wire? 


 When the time comes, 
and rights have been read, 
I think of you often 
but for once I meant what I said. 
Here I stay, I lay me down, 
in a house by the Hill. 
Dug from the rubble, cut from the kill. 
________________________________________ 
 Lletra i música de Lisa Hannigan, 
cançó inclosa en l’àlbum “Passenger”, 
 gravat aquest 2011.

dimarts, de novembre 01, 2011

Ahir vaig veure la pel•lícula “Le concert”, entre sessions d’estudi i treball editorial. 
Un producció francesa del director Radu Mihaileanu amb actors com Alexei Guskov i Mèlanie Laurent. La intèrpret Sarah Nemtanu és qui en realitat toca el violi solista en el personatge que fa la Laurent en el concert de Tchaïkovski, peça musical estrella de tota la pel•lícula. És una comèdia però amb un transfons social important, tota una metàfora. 


A Tots Sants es recorden els morts: el pare va morir fa uns mesos, valgui comentar la pel•lícula com una picada d’ullet de tot un món de cultura i política que varem gaudir des de petits en família.

dilluns, d’octubre 31, 2011
















A la meva vida he fet centenars d’exàmens escrits i també orals. El més memorable examen oral fou al Clínic de Barcelona sobre anatomia: el genoll, el recordaré tota la vida. L’examen més bestia fou en anglès a Anglaterra sobre filosofia, em sembla sobre “Free will”, traduït al català com “Lliure albir”, que vol dir la hipotètica capacitat dels agents racionals de poder exercir control sobre les seves accions. De fet la pregunta era: Existeix el Free will ?. Em deixaven un diccionari d’anglès a l’examen. Tinc el record de buscar paraules en un diccionari en un període de màxima tensió i amb un temps limitat. L’escrit meu sortia de la manera sincopada de com parlen els “indis apatxes” en pel•lícules doblades. 


Ara estic en quarantena preparant un examen de farmacologia. És un mini examen de control, però tinc tots els mateixos síndromes d’un mega examen. Alguna cosa no funciona en les avaluacions en el Pla de Bolonya. Encara no ho sé. Segueixo investigant i segueixo autoprovant el Pla i m’està amargant la vida. 


Per l’edat, la meva lluita es la memòria. Ni que sigui per riure, l’altra dia en plena consulta d’una avia a l’Hospital, la infermera li passava un test per avaluar-la psicològicament i li deia que recordes tres paraules que li diria i que desprès de moltes preguntes, li preguntaria novament les paraules: “casa, cullera i pàgina”. De fet, fou més rebuscat perquè li digué les paraules en castellà, quan la padrina parlava un català de poble que tombava d’esquena. Va passar una estona, la pacient no recordava les paraules i jo distret amb el metge que ajudava i que em permetia escoltar a estones, tampoc vaig recordar la última paraula. Em vaig preocupar, ara tinc 30 paraules a recordar i 250 items a raonar i m’estic avorrint de veritat.


Recupero aquesta música que ja vaig publicar l’any passat, 
perquè m’entusiasma i m’anima:

dijous, d’octubre 27, 2011






















Aquesta setmana és d’infart.
Em falta temps: inauguració de curs acadèmic a la Facultat de Medicina de la UdL en la que començo la setmana de fotògraf de premsa; pràctiques assistencials a l’Hospital Santa Maria de Lleida; Jornades d’Ètica Mèdica; exàmens a la vista o sigui estudiar si em tranquil·litzo; selecció de personal per a LO CAMPUS (431 currículum rebuts, optant a feines i llocs de treball); nou LO CAMPUS MÈDIC com a suplement en color, a més del LO CAMPUS MÈDIC 6 de la setmana (versió breu/beta); el nou LO CAMPUS 16: continguts i publicitat pel dia 14 de novembre -la versió digital i la de paper-; eleccions del 20N i la publicitat que genera; mobilització als despatxos contra la desconstrucció del Pla de Bolonya a la Universitat de Lleida i també a la Facultat de Medicina; Estudis d’Educació Mèdica a la UdL; Defensa i al·legacions de l’adaptació d’assignatures meves de llicenciatura a Grau, pla d’estudis en el que he aterrat .... etc, etc.

A més, en dues setmanes que estic a geriatria de l’Hospital, ja s’han mort dos dels meus vellets: una i un.

Molta moguda cap el cel ...

dissabte, d’octubre 22, 2011

M’agraden les músiques de pel•lícules i de les series televisives, em pugen la moral, simplement durant uns minuts em fan feliç.
Hi ha una sèrie de televisió anomenada “Julie Lescaut”. Una sèrie brutal de llarga: funciona a França des del 1992 fins avui. La seva sintonia i música en general han estat de Christian Gaubert, Didier Vasseur i Joël Fajerman. Aquesta sintonia la trobo divertida i fresca.
La sèrie de televisió els aranesos il•lustrats que veuen el canal francès TF1 l’han pogut gaudir des de fa temps, d’altres fa uns anys i actualment la poden veure a TV3. Cada capítol quan acaba, sempre, sempre hi ha una petita broma familiar o amical i acaben tots rient i l’enquadrament amb els personatges es congela i se sobreposen els crèdits que corren a l’antiga, passant de baix a dalt de manera continua. Bona manera de trobar complicitats amb l’espectador. 
Estic buscant la manera que totes les nostres publicacions a més de presentar la dura realitat aportin un gra de sorra d’esperança, de bon humor de complicitats i pacte amb tothom. Serà difícil però ho aconseguirem. I sabeu per que? Perquè el capital humà central, ànima de les publicacions de LO CAMPUS, cada dia directament o com observadors propers, segueixen les malalties socials i de salut dels Hospitals de Lleida. I tots necessitem transmetre 
optimisme i llibertat.


dijous, d’octubre 20, 2011























 Esperem que al País Basc les coses ara funcionin d’una manera decisiva cap al “Dret a decidir”. Acabada la violència, i que no tinc cap mena de dubte, tothom d’una manera o altra, se n’ha aprofitat, òbviament menys les víctimes. Se n’han aprofitat, uns i altres, políticament i electoralment, fins i tot en instaurar durant la transició democràtica el “Concert econòmic”, ara el procés serà molt més clar i tothom quedarà retratat.
Si en democràcia, en un procés democràtic sense violència ni coaccions, la voluntat majoritària dels bascos és la independència: qui i com s’hi oposaran?.

L’abandonament per sempre de la lluita armada d’ETA, és avui una gran noticia i obre l’esperança de llibertat a Euzkadi. 

dimarts, d’octubre 18, 2011



















Aquest editorial sobre les Retallades editat a LO CAMPUS MÈDIC 5 ha estat bastant difícil de fer i serà polèmic. Crec que s’està portant molt malament les mobilitzacions reivindicatives. També crec que el govern català no explica bé que fa, ho fa barroerament i dificulta qualsevol consens. Avui ja tot està contaminat per les properes eleccions i la campanya electoral està corrent a tota màquina.   

dilluns, d’octubre 17, 2011

dijous, d’octubre 13, 2011






Avui a l’Hospital Santa Maria de Lleida he començat unes pràctiques assistencials. El coordinador ha escrit el nom de 6 metges  en sis papers i com un sorteig, a cadascun dels sis que anàvem a fer les pràctiques, li ha tocat un metge. Un metge i una especialitat. A mi ha tocat un metge especialista en geriatria. Només em faltava això!. El metge s’ha preocupat de mi, però he quedat fet caldo dels cinc malalts majors de 80 anys que he visitat. Auscultar-los ha estat dificilíssim, almenys per mi.

A la tarda hi ha hagut la inauguració oficial del curs acadèmic a la Universitat de Lleida, hi hagut marru i cal parlar-ne en detall i llargament de com anat. 

dimecres, d’octubre 12, 2011



Dia de la Hispanidad, una festa que no va per nosaltres.
Si mai em sento català i no espanyol és avui. Tot i que hi ha espanyols i espanyoles molt divertides i eixerides.
Necessitem un altre tipus de relació amb els espanyols, com també amb els llatinoamericans a nivell cultural. Tot això de “la madre patria” no s’aguanta. 

dimarts, d’octubre 11, 2011










Com més estic aprofundint en temes sanitaris de Lleida per fer LO CAMPUS MÈDIC, pitjor és el que trobo. Estic profondament preocupat.

La meva carrera originaria és el que a Catalunya es denomina  “polítiques”, encara que jo vaig fer poca teoria i molta administració i màrqueting, i ara em trobo que començant una recerca sobre “Educació Medica en la implantació del Pla de Bolonya en un Grau acadèmic de Medicina”, el que apareix és tota una batalla de poders corporatius per part dels professors i per part dels metges docents dels hospitals universitaris de Lleida o sigui pura matèria de politicologia. Sort que sé de política i de govern, perquè sinó, seria difícil  contextualitzar els esdeveniments per entendre el que passa.

La Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida té un enorme problema amb l’Hospital Arnau, hospital que necessita indiscutiblement, però aquests  estant fagocitant les grans decisions d’estratègia acadèmica de la Facultat. Si abans ja era de manual que els estudiants de llicenciatura fent rotatoris, s’allunyaven de la Facultat, ara en el Grau de Bolonya l’hospital apareix abans, i és abans quan l’hospital es fa amo i senyor de l’estudiantat. Els estudiants amb una set enorme de veure malalt no tarden ni un moment de llançar-se a la influència hospitalària.

Actualment es plantegen problemes d’horaris i planificacions Facultat-Hospital, però és la cortina de fum sobre un problema de lideratge. En realitat es discuteix sobre “Aquí qui mana?”.




diumenge, d’octubre 09, 2011




He vist la pel·lícula de Bettina Oberli “Les noies de la llenceria”. És una comèdia, que amb situacions joioses i divertides, aborda temes profunds com les il·lusions de la gent gran, l’ofegament en un ambient rural de paisatges molt bonics però amb un avorriment  i unes conductes  de la seva gent bastant hipòcrites. Excepte un grup de dones i sobretot una, que  vol confeccionar i obrir una botiga de roba interior femenina, com ja havia fet en la seva joventut treballant a la ciutat. Una llenceria fina i de gust, que escandalitza el personal.

És una pel·lícula europea, en concret suïssa i realitzada en alemany. Ens caldria veure més cinema europeu i de vegades costa trobar-lo a les sales i televisions.

El gran tema de la pel·lícula és la llenceria. Ens interessa o no ens interessa la llenceria a les dones i als homes?

Des de que el meu germà Lluís en tenia una empresa de llenceria i el vaig ajudar uns mesos, jo en sóc un entusiasta. Si puc extraurem de les qüestions tècniques quan visualitzo una llenceria posada, és una sensació excitant.

dissabte, d’octubre 08, 2011















Mentre el Degà de Medicina en Joan Ribera participa com a ponent al  XX Congreso de la Sociedad Española de Educación Médica” celebrat a la “Facultad de Medicina de la Universidad de Valladolid” els que volem fer “Educació Mèdica” com a professionals a la Facultat de Medicina de Lleida, hem de mirar cap a Europa on es fan els estudis de primera divisió. El Regne Unit i en concret les facultats de medicina de Londres fa anys que fan el Pla Bolonya, perquè aquest Pla és una adaptació, punt per punt, de com s’estudia al sistema universitari britànic. En la meva primera llicenciatura universitària que és anglesa, tinc un Grau de “Government” fet com si fos el Pla Bolonya. I d’això ja fa més de trenta anys !!!.

A Lleida sempre juguen a tercera regional i fan el fanfarró com si juguessin a la Champion League i passa això perquè volen, repeteixo: perquè volen. I per mandra, per poca ambició i perquè ja els hi va bé sentir-se de “Provincias”, es clar del “Reino de España”.

M’imagino l’escena: una gorda professional de Burgos li diu a Ribera en ple Congres,

-Juan, o Joooan, ¿como lo tenéis?

El Degà somriu exactament igual com quan dona gat per llebre als estudiants.
I la professora segueix :

-Te lo digo porque los catalanes sois la repera, haber si ahora cortáis el presupuesto y todos los estudiantes de las comunidades autónomas que me formáis en medicina en Lérida i después nos vuelven a media licenciatura aquí para seguir estudiando o para hacer el MIR, me los dejáis de formar. Habéis de seguir pagando, que a nosotros nos va muy bien. A ver si entendéis la solidaridad de una puñetera vez y dejáis de quejaros.

Etc, etc .... (continuarà)




dijous, d’octubre 06, 2011

dimarts, d’octubre 04, 2011

Acabo de veure que el meu germanet Agustí ha inaugurat un curs de la Casa Gran del Catalanisme de Lleida i del CatDem, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, sobre el tema, ni més ni menys, de la participació ciutadana.

A part que hi ha autèntics  sàtrapes entre els ponents, que han estat autèntica lleixiu del nacionalisme i/o independentisme a les Terres de Lleida: És possible fer unes xerrades com aquestes i no comptar amb les associacions estudiantils i les de professors de la UdL?  UdL, vol dir Universitat de Lleida.

Aquesta gent utilitzen la Facultat pel local, per la imatge del Rectorat com edifici i s’obliden de la seva gent. De la militància cultural i cívica universitària que està treballant mancomunadament, no com a franctiradors.

Programar des d’una cadira de Barcelona o des d’un despatx de Lleida, porta a aquesta manera de fer centralisme del missatge intel·lectual i a aquest paternalisme que ens explica com es fan les coses des de la capital.

No parlaran i pontificaran en aquestes xerrades, els mateixos que varen enviar els Mossos a treure els indignats de la Plaça Ricard Viñes de Lleida?

Sincerament en començo a tenir els ous plens. 
   

divendres, de setembre 30, 2011




































Anna Netrebko !  fotografía de Kasskara DG


dijous, de setembre 29, 2011

dimarts, de setembre 27, 2011

dilluns, de setembre 26, 2011


Ja ha sortit el segon número del setmanal: LO CAMPUS MÈDIC. Seguim fent-te’l modest de mida i llargària, en diem la “versió petita / beta”. Tant minimalisme del producte, sobte, a nosaltres ens serveix per provar un nou equip i una distribució especial. Fem una distribució controlada, seguint una adaptació casolana d’allò anomenat “intel·ligència col·lectiva”. Donem a mà LO CAMPUS MÈDIC a una llista treballada prèviament i que inclou persones que per una raó o altra mouen al col·lectiu de lectors que tenim com objectiu.

www.locampus.cat

dissabte, de setembre 24, 2011

Cada començament de curs passa el mateix. Certs estudiants i estudiantes em pregunten com puc estar estudiant. Volen dir, es clar, a la meva edat. Es pensen que sóc com el seu avi o padrí com dirien aquí i que hauria d’estar jugant a la petanca. A la merda!.

Tenen 20 anys i són ells i elles uns vells, en v baixa. Arrepapats a la comoditat, sense sang, acollonits, que es deixen prendre el pel per quatre profes que a l’empresa privada els acomiadarien per ineptes, s’haurien d’estar menjant el món i només es mengen un bocata, i sempre tinc el dubte de qui els hi fa el bocata.

Que escoltin una versió rock de la 5a Simfonia de Beethoven per animar el personal:

divendres, de setembre 23, 2011




--------------------------------------------------------------------------------

A la Facultat de Medicina  de la Universitat de Lleida que és la que jo visc personalment, sense que ningú m’ho hagi d’explicar,  ja ha començat el fenomen de la picaresca lingüística. Un Erasmus a l’Aula obliga, per deixadesa del professor i mala administració dels planificadors, a canviar l’idioma de l’assignatura, però ara l’Erasmus no ve, perquè se salta la classe i l’assignatura continua en espanyol, sense el trempat o trempada Erasmus.  Caldrà explicar a tothom que és el “Contracte lingüístic de la UdL”.


dijous, de setembre 22, 2011
















Em repugna que als Estats Units continuïn executant presos.
Estic contra la pena de mort i cal continuar dient-ho ben fort, fent un esforç militant.

dimarts, de setembre 20, 2011



















Amb LO CAMPUS MÈDIC torno a descobrir a Lleida la dificultat de que s’accepti de manera natural el paper de la premsa independent i la dificultat que s’accepti l’anàlisi i la critica.  Fins i tot la informació pura i dura, ja neguiteja. I si s’estava amagant o entretenint aquesta informació, només explicar-ho, sense posar ni una coma d’opinió, ja podem crear molestar.  L’Arnau, el Santa Maria, Medicina de la UdL, no ens podem amagar fàcilment informació perquè el nostre equip hi està implicat fins als fonaments. No cal que ens expliquin res, nosaltres ho vivim diàriament i alguns moments, a primera fila. Fem premsa i no comunicació institucional, encara que ajudarem a crear imatge positiva dels Hospitals i de la Facultat. Però des de la realitat, i no des de la fantasia d’alguns despatxos.

diumenge, de setembre 18, 2011


Aquesta nova setmana començaré amb un nou producte editorial. Aquest setmanari serà molt senzill ara al començament, fins arribar en el futur amb una publicació feta amb rotativa de premsa. M’agrada començar sense pretensions per fer equip  i per aprofundir professionalment en una premsa molt especialitzada. Em recorda l’etapa d’ETH DIARI pel  gran grau de feina artesanal.

divendres, de setembre 16, 2011











La meva actriu preferida de les telesèries és la alemanya Elke Winkens. La famosa policia de les aventures del comissari Rex. Com és ben sabut: Rex és un gos, un pastor alemany. Aquesta telesèrie ha tingut diferents etapes i diferents actors en els mateixos personatges i tota l’acció passa a Viena. Seria divertit anar a Viena a sentir música i a seguir les peuades de Rex.


       

dijous, de setembre 15, 2011


Ja tenim una plataforma d’animació cultural per consolidar un bon periodisme universitari.

dimecres, de setembre 14, 2011





















El menyspreu per la llengua catalana a la Universitat de Lleida cada dia és més gran. Ara només ens faltava els Erasmus. Aquells estudiants estrangers becats que venen per uns trimestres a Lleida i en plena classe demanen que tot es faci en espanyol.

El problema mai són els professors castellanoparlants, el problema són els professors catalanoparlants, catalanoparlants acomplexats, que són els que creen el problema de la llengua.

Pregunta del professor a plena Aula: -Algú no entenc el català?

L’Erasmus: 1 de 125 alumnes, diu: - Yo no lo entiendo. (Amb accent francès).

I llavors el professor, de conviccions lingüístiques inexistents, diu: - No té preocupes yo puedo hacer la classe en español.

L’Erasmus diu: - Vale.

I el 124 alumnes restants, perden el dret de tenir la classe en català. No només avui, sinó a més, durant tota l’estada de l’Erasmus i esperant el proper.

Ningú protesta.

La culpa és de la Universitat de no fer pedagogia, de no informar i de no distribuir bé a la gent nouvinguda. I del professor que l’importa una merda els 124 alumnes, la universitat, la llengua i el País. I ell és pensa que és un geni!


dimarts, de setembre 13, 2011

Demà comença el curs a la meva Facultat de Medicina de la UdL, encara que sembli increïble no sé quines matèries m’hauré d’afrontar. No són assignatures sinó àrees d’especialització i com que són del Pla Bolonya hi ha un desconcert enorme. Ni el Web oficial recull res i sí que recull una programació d’horaris amb unes sigles que no aconsegueixo endevinar de quina matèria es tracte. I això que he estat amb el Cap d’estudis de la Facultat per veure si d’una vegada encarrilen el meu doctorat. El mateix Cap responsable de tots els estudis de Medicina. La combinació que sigui editor i periodista en actiu i que faci recerca sobre “educació mèdica” posa nerviosos a molta gent que se sent fiscalitzada. És una llàstima que no sàpiguen que sóc jo el que estic  nerviós perquè tot resulti professional i de qualitat.

Demà de fer vida de nit, passo a fer vida de matinada i físicament ho noto molt. Estic espantat i per uns dies he quedat trist per un error informàtic. Els que utilitzem blogs tenim eines per saber si ens llegeixen i durant molts dies tot estava a zero. Ni Déu em llegia!. M’he trobat sol i insòlitament sol, i a més per més ironia, d’uns lectors que no conec. Corregit l’error, ha pujat l’audiència i l’autoestima. Com podeu veure, sempre escriure en un blog és fer un  striptease.

dilluns, de setembre 12, 2011

diumenge, de setembre 11, 2011

divendres, de setembre 09, 2011


Segueixen morint patriotes catalans com l’historiador Josep Termes.

Termes ha estat la  memòria històrica del catalanisme dels sectors populars.  La seva influència i discurs intel·lectual ha tingut i encara té moltes dificultats per imposar-se, enfront un discurs que sosté que l’experiència catalanista només ha tingut un substrat burgès. El treball de Termes i el seu compromís personal ha estat carregat d’ètica i de rigor professional. El trobarem a faltar, segur.
El millor homenatge a Josep Termes és continuar reivindicant i difonen la seva obra. La nostra millor història.

dijous, de setembre 08, 2011



Em fascinen les històries petites de les coses.
I la salsa Worcestershire  embotellada  com a “Lea & Perrins”, té molta història. Aquesta salsa anglesa manufacturada amb l’etiqueta "The Original Lea & Perrins Worcestershire Sauce" amb la seva ampolla inconfusible, porta molta tradició i a mi, molts records. Les salses Worcestershire són ofertes per diferents empreses, però “Lea & Perrins” n’ha guanyat la partida. Com sempre, tot ho escurcem i acabem dient una salsa Perrins, deixant de recordar a John Wheeley Lea, un dels químics de l’invent d’aquesta salsa fermentada i venuda de manera concentrada. L’altre Wiliam Henry Perrins, se’n du els reconeixements de la memòria popular.
Químics, marques, tipologia d’ampolla, etiqueta de marca amb tradició, socis, record d’un sol soci pel gran públic i ingredient imprescindible del cocktail Bloody Mary : Un petita història carregada de nostàlgia.