divendres, de setembre 28, 2012

dijous, de setembre 27, 2012



Solemnement el Parlament de Catalunya ha aprovat avui potenciar un referèndum pel dret a l’autodeterminació.
M’ha passat pel cap els millors records  i el millor homenatge per Joan Cornudella, Joan Colomines, Margarida Companys, Francesc Espriu, Maria Espriu, Oriol Pérez, Antoni Malaret, Joan Culleré, Ermengol Passola  ... Tot un viatge emocional profund ...

dimecres, de setembre 26, 2012



Retornar a Barcelona per feina, m’està costant més del previst. Sobretot emocionalment. La meva aproximació periodística al sector biotecnològic i biomèdic de Barcelona, m’obre un camp que va més lluny que un simple petit dossier de divulgació, com estem fent. La sensació de transitar per terrenys de primera divisió em fan sentir insegur, encara que esperançat. Alguns de Lleida s’ho han de fer mirar i no s’haurien d’esquinçar les vestimentes quan teoritzem que caldria enfocar Lleida com un “barri” de Barcelona en certes recerques i tecnologies. 

dimarts, de setembre 25, 2012



Tants anys treballant per portar a la pràctica el dret a l’autodeterminació i resulta com increïble veure per televisió una sessió del Parlament que es pren seriosament el seu exercici, tot planificant el full de ruta que comença amb unes eleccions plebiscitàries. El President Mas ho està fent bé.

Caldrà un rearmament intel·lectual i de llenguatge per afrontar els propers esdeveniments i sobretot els atacs brutals que podem preveure.

Jo ara m’especialitzo en joves, universitaris, de classe mitjà, amb cultura i que passen de la política. A  més m’especialitzo en membres de “l’esquerra caviar i pija”, de treball lliberal a Lleida, amb cultura i sou assegurat, que passen del País. Serà una delícia debatre el “per què de la independència”. 

dilluns, de setembre 24, 2012


Comença el camí  parlamentari de la sobirania nacional de Catalunya ...

ESBORRANY

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Des de la seva represa al segle XIX, el catalanisme ha formulat diferents propostes polítiques amb l’objectiu de garantir la pervivència de la llengua i la nació catalanes, afavorir el progrés econòmic i el benestar dels seus ciutadans. Bona part d’aquest catalanisme ha volgut trobar durant molts anys un encaix de la nostra realitat nacional al si de l’Estat espanyol mitjançant l’aportació d’estabilitat econòmica i regeneració en les formes de Govern, a canvi del reconeixement de la nostra llengua, la nostra cultura i un cert nivell d’autogovern, diferent en funció del període històric. Hi ha hagut, també des del catalanisme, una proposta que ha plantejat una redefinició complerta de l’Estat espanyol per a basar la seva font de legitimitat en la unió voluntària de diferents nacions que s’haurien de reconèixer entre elles en un pla d’igualtat. Igualment, ja des dels seus inicis, el catalanisme polític ha comptat amb partidaris de l’Estat propi, entenent que era en el concert de les nacions on Catalunya trobaria un marc de relació estable i de bon veïnatge amb la resta de pobles de la Península Ibèrica i d’Europa.

En els darrers trenta anys, una part majoritària del catalanisme ha intentat vehicular el seu progrés nacional, desenvolupament econòmic, cohesió social i aprofundiment democràtic a través de la participació a l’Estat Espanyol. Malgrat els avenços assolits respecte a la situació viscuda sota el franquisme, el balanç d’aquest període és clarament insuficient de cara als reptes de futur que tenim com a societat. Les propostes d’acord que han significat els estatuts d’autonomia de 1979 i 2006, la col•laboració amb l’entrada a la Unió Europea i a l’euro, la contribució a la modernització econòmica i al progrés democràtic, han topat amb una clara voluntat de recentralització i de laminació de l’autogovern –expressada amb les continuades invasions competencials i, de forma molt significativa, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006-, l’incompliment dels compromisos continguts en els diferents acords entre Catalunya i l’Estat Espanyol, una inversió en infraestructures molt menor al pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat,  el menyspreu i l’assetjament contra la llengua i la cultura catalanes i un dèficit fiscal continuat durant aquest període equivalent anualment al 8% de la creació de riquesa que avui posa en perill la cohesió social i el progrés econòmic.

El camí recorregut en aquests darrers anys, ple de dificultats i obstacles, ha portat a una part important de la ciutadania i a diferents actors socials, econòmics i polítics a proposar nous escenaris de futur. Disposar d’un Estat propi, tant dependent o independent com la resta d’Estats europeus, que tingui per objectiu servir al benestar, el progrés econòmic i cultural dels ciutadans de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen o condició, és vist avui com una necessitat inajornable per una part creixent de la ciutadania de Catalunya. El passat 11 de setembre, més d’un milió i mig de catalans i catalanes va protagonitzar una jornada històrica, donant un exemple de civisme i de compromís amb el present i el futur de la nostra nació. Els manifestants van expressar, de forma clara i inequívoca, el desig que Catalunya esdevingui «un nou Estat d’Europa» i van recollir un anhel que, en aquests moments, és compartit per una part molt important de la societat catalana, que reclama que el nostre país assoleixi de l’instrument d’un Estat; eina imprescindible per fer front als reptes de la nostra societat.

La voluntat que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir amb plena llibertat el seu futur ha estat assumida per una majoria de les forces polítiques parlamentàries i pel President de la Generalitat. En aquest sentit, el 12 de desembre de 1989, el Parlament de Catalunya va remarcar que el poble català no renunciava al dret a l’autodeterminació; i, igualment, va expressar la possibilitat «d’incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric».

Després d’aquest 11 de setembre, escoltant l’anhel expressat d’una forma tant significativa, s’esdevé el moment històric en el qual resulta necessari consultar la ciutadania sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa.

Per aquestes raons, els grups parlamentaris sota signants presenten la següent:

Resolució

1-    El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “ Catalunya nou Estat d’Europa “.

2-    El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació l’Estat espanyol per poder-hi  encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.

3-    És per tot això que el Parlament  expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per a garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

4-    El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui  determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense de coaccions de cap mena.

5-    El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta al govern a consultar la seva voluntat.

dijous, de setembre 20, 2012


Els independentistes militants de tota la vida, els de dins i els de fora, han aconseguit provocar un canvi genètic a l’ADN de Convergència. Avui el PP ha ajudat definitivament en aquest canvi.

La “Transició Nacional de Catalunya” perd l’estadi del “Pacte fiscal” pel NO frontal dels espanyols de dretes (President Rajoy) i d’esquerres (Secretari Rubalcaba), ara s’obriran uns nous estadis i la sobirania nacional és ineludible.

Cadascú haurà de fer la seva feina al seu lloc. I en algun d’aquests llocs ja podem treballar com si tinguéssim Estat propi, només cal proposar-s’ho. La Universitat és un d’aquests llocs, però hi ha molta batalla intel·lectual per fer : per començar, per exemple, la “Universitat de Lleida Oficial” s’ha convertit en una menjadora d’espanyolistes declarats i militants. Tenim molta feina.

dimarts, de setembre 18, 2012


Esther Ferrer
(Donostia,1937)
Satie
(Fotografia color.
108x88 cm. 1992)


dilluns, de setembre 17, 2012

dijous, de setembre 13, 2012


La resposta a l’oferta de treball que us vaig explicar ahir:

-----------------------------------------
Estimado señor:
Gracias por su interés en nuestra oferta laboral. Sin embargo, lamentamos comunicarle que su perfil no cumple con los requisitos solicitados.

Atentamente,
Laia Torres
Directora Editorial
-----------------------------------------

Res a dir, és la seva opció, només una conducta lingüística que cal analitzar :

La senyora Torres va fer l’anunci de l’oferta de treball a traves d’un e-mail de la llista de correus de l’Associació Catalana de Comunicació Científica amb un e-mail personal en català, inserint l’oferta de treball en castellà. Jo envio l’e-mail i el meu currículum en català. La resposta de rebuig és de la tal senyora Laia Torres, la Directora editorial, i me la fa en castellà.

Tot passa a Catalunya.

És normal  que no puguem tenir una relació laboral i/o empresarial en llengua catalana?
No és ridícul que per donar-li més pompa una catalano-parlant i que escriu en català, es passi al castellà perquè queda més formal la resposta?
(Que la senyora Torres sap escriure en català és cosa provada, perquè la llegim més d’una vegada).

ATENCIÓ : Que cadascú que parli i escrigui com vulgui, cap problema amb el castellà, només explico un cas de “malaltia  de relació lingüística” en unes de les àrees que encara cal normalitzar la llengua catalana que és l’àrea empresarial.

En definitiva, esperem que algun dia el “Scientific American” tingui la seva versió catalana.



Avui he fet una acció possiblement imprudent, que estic segur em desanimarà. Estic treballant com un burro en feines mal pagades i carregades de voluntarietat. A més, també faig estudis i recerca també mal finançada. I de sobte he vist un anunci que demanaven un “redactor on line” de la traducció d’una de les revistes de més prestigi en divulgació científica que existeixen a nivell mundial. Em refereixo al “Scientific American”. La mítica revista, d’una qualitat indiscutible. I jo que sempre busco feines complementaries per construir un sou decent i competitiu, sense cap mena de fums, he entregat la documentació per participar a l’oferta laboral.

He estat professor de formació ocupacional durant uns quatre anys i he ajudat a trobar treball a centenars d’alumnes, per tant sé quins són alguns mecanismes de selecció, sobretot les parts patològiques d’aquestes seleccions. Cap novetat perquè avui dia, tothom ja sap quin són aquests tics perversos. Doncs, sembla que l’edat pot ser determinant. D’entrada diuen que un sènior com jo, ho té difícil de trobar feina, per no dir impossible. Si fos així que s’ho facin mirar, perquè el gruix intel·lectual i professional d’un Copywriter, no és mesura per la hipertrofia de la seva pròstata, sinó per la seva qualitat creativa del cervell. I tenir un llenguatge i esperit jove, no depèn de l’acne que tinguis, sinó de la manera novadora, fresca i lliure de com escriguis els temes. Indiscutiblement, en sóc el millor candidat. I ho haig de dir jo sense rubor, perquè no tinc avia.  

dimecres, de setembre 12, 2012


En un blog com aquest no fas anàlisis complertes, que són més pròpies d’articles periodístics o acadèmics, (que si els voleu llegir els trobareu en altres suports), en un blog, -almenys el meu-, expresses obertament i amb llenguatge directa estats d’ànim personals sobre gent, sobre creacions,  sobre esdeveniments propis i col·lectius.

I avui és un d’aquest dies més clars: Em sento com un 5 a 0 a favor del Barça contra el Madrid. Avui és un dia per fardar, per dir a molts i molts familiars, amics, companys, coneguts i saludats : - Ho veieu com els independentistes no portem cua de dimoni. - Ho veieu que des de sempre defensar la independència de Catalunya no era una bogeria malgrat tant de sacrifici. La fruita comença a estar madura, ara cal que no se’ns covi l’arròs.

Quan has estat detingut a comissaries de policia en dictadura i democràcia, quan has estat a la presó una temporadeta durant el franquisme, quan has estat represaliat de manera brutal o subtilment, simplement per defensar la independència del teu País, la massiva manifestació d’ahir a Barcelona, és un petit plaer.

Un plaer que et fa somriure i t’anima a seguir treballant a la “cuina” de l’independentisme català.   

dimarts, de setembre 11, 2012

dilluns, de setembre 10, 2012

dissabte, de setembre 08, 2012


... I que en farem dels aranesos quan Catalunya sigui independent? (II)


Tampoc n’hi ha per excitar-se tant al parlar de la relació Aran-Catalunya. He rebut e-mails de tota mena, sobretot volent-me demostrar la quantitat de coses que s’han fet per la Val d’Aran des de la Generalitat de Catalunya.

I senyors, només faltaria que no s’hagués fet res : Catalunya és democràtica, a més d’una nació que també lluita pels seus drets. Però no s’ha fet tot el que caldria i no es pot deixar generació darrera generació sense uns continguts nacionals de base sòlits, que serveixin per “construir” tot l’edifici nacional aranès. Estant en una situació excepcional i necessiten canalitzar solucions també excepcionals. L’ajuda catalana és essencial, però es pot deixar podrir la situació.

D’acord que són els propis aranesos -no tots- d’una tebiesa sorprenen de les seves reivindicacions nacionals. D’una falta impressionant de la classe política, de tots colors, de consolidar cohesió i orgull de País i no sap fer-se valdrà ni dins,  ni fora d’Aran. I a més no hi ha un full de ruta nacional clar.

Però no siguem trileros  Finançament dolent i curt, inserció institucional de segona tractats com una “comarca”, cap mitja de comunicació públic professional a tot hora, ni ràdio ni televisió ... i podria anar dient.

La crisi no és econòmica, és mental, és de respecte als aranesos i la seva identitat i autonomia. No es tracta d’atorgar drets i legislar-los i desprès que siguin incomplerts dia rere dia. Avui la llegua aranesa és oficial a tot Catalunya, per llei. Algun català ha notat alguna cosa? Ni la Universitat de Lleida que es creu que és de referència a Aran, ni la seva Càtedra d’Estudis Occitans (Occitans !!!), no han publicat ni una sola línea en aranès en els seus papers oficials, ni digitals.

Un exemple important : el 1983 hi va haver la primera emissió de TV3. Han passat 29 anys i encara TV3 no ha pogut fer una Televisió Aranesa pública, permanent i sòlida. Només hi ha emissions de misèria amb planificació setmanal de gueto, més que de mitjà de comunicació professional. I és un pecat mortal, perquè com sabem tots els catalans, la TV avui és una de les armes més potents per normalitzar una llengua i també una cultura. (Continuarà)

divendres, de setembre 07, 2012




No em direu que no és una meravella la manera en que un dels nens és anestesiat per entrar a la Sala d’operacions. Un hospital amb ànima. 

dijous, de setembre 06, 2012


... I que en farem dels aranesos quan Catalunya sigui independent? (I)

Tinc ganes que quan siguem independents poder dir obertament que aquesta pel·lícula catalana tant nostrada no val res, o que aquest President nacionalista és un impresentable, o que aquest personatge que presentem tant com a “català universal” és un caragirat que exerceix fora de casa de tot, menys de català, i així moltes coses. Però avui hi ha les “mentides patriòtiques” i la pel·lícula és bona, el President és coherent i el “català universal” és una delícia.

També a Aran hi ha les “mentides patriotes” i mentre la cultura i la nació occitana i el país aranès, estigui nacionalment tant deteriorat, s’ha de respectar i encoratjar moltes coses i a molta gent que en situació de normalitat política no es podrien admetre o ens en desentendríem.

Jo com a català, sóc dels que crec que Catalunya no tracta bé a la Val d’Aran. I això sí que s’ha d’explicar i fer-ho sense pietat a una classe política catalanista o espanyolista, però que va de sobrada i veu els aranesos com una tribu que lliga els gossos amb llangonisses i que fa folklore sempre caminant, més o menys graciós.

Comencem a analitzar-ho precisament ara, a les portes de l’Onze de Setembre. (Continuarà).  

dimecres, de setembre 05, 2012


Aquesta carta  publicada ahir al diari local de Lleida, el Segre :

És la d’un professor i científic responsable o la d’un professor i científic reaccionari?

Li haurem de demanar un article perquè es pugui explicar més. Les feministes oficials de la Universitat de Lleida veurem si bramaran o com últimament fan, callaran monàsticament.

Un altre Metge Clínic a Ponent amb aspiracions públiques. (Per cert, la sortida de l’armari intel·lectual i de la gestió de tants Clínics a Lleida, és un fenomen que haurem d’analitzar).

LA CARTA :

Educació sexista
Sr. Director:

Al seu diari del dijous dia 24 d'agost es fa referència a la subvenció d'escoles amb educació diferenciada per sexes com a “sexista" o “segregació sexista".

L'educació diferenciada només intenta adaptar-se a les noves evidències científiques: el cervell masculí no és igual que el femení, i les diferents zones del cervell no maduren al mateix temps. Per exemple, en les noies, les zones del cervell implicades en el llenguatge maduren 6 anys abans que en els nois.

En els nois, en canvi, les zones implicades en la memòria espacial maduren 4 anys abans que en les noies. Tampoc la visió és la mateixa: a la retina femenina predominen les cèl·lules P, sensibles al color i a la textura; la retina masculina té més cèl·lules M, sensibles al moviment. I tot està determinat genèticament: al teixit cerebral masculí abunden proteïnes sintetitzades a partir del cromosoma Y que no tenen les nenes.

En resum, nois i noies no juguen igual, no aprenen igual i no veuen el món de la mateixa manera. En la pràctica, s'ha comprovat que les escoles que adopten una educació diferenciada per sexes tenen més èxit acadèmic. Així, a la Gran Bretanya, de les 100 escoles que han obtingut una millor classificació en les proves per al certificat general d'ensenyament secundari, 75 eren d'ensenyament diferenciat.

Segons la meua opinió, no hi ha un debat seriós sobre la millor educació que hauríem d'oferir als nostres fills i algunes posicions es basen més en la ideologia que en els avanços de la ciència.

DR. AGUSTÍN RUIZ
Professor de Medicina
 
Universitat de Lleida

dimarts, de setembre 04, 2012


No hi ha temps per vacances o sigui que a la feina.
La raó que em prepari en medicina és que perquè vull ser un metge d’urgències i això fa que sigui un fan de les pràctiques de simulació.
Com sempre ajuntant periodisme i medicina, tinc cinc dies per fer un reportatge sobre material de simulació de l’Arnau de Lleida i d’altres indrets, per publicar al proper LO CAMPUS MÈDIC.

Accepto, com sempre, tot tipus de suggeriments del lector d’aquest Blog.
Unes preguntes d’editor: Per qui fem l’article, per la senyora Antonia del Barri de Cappont per dir-li que som de collonuts? Per l’estudiant de salut per dir-li que també som “estupendus” i s’ajunti a la tribu? Per informar la classe mèdica i la d’infermeria de Lleida o de Catalunya o dels Països Catalans? Per cobrir l’ego institucional i la feina d’uns especialistes?
A Ponent sempre hi ha el clínic pijo que es creu que comunicar és fàcil. Doncs, no nen.

dilluns, de setembre 03, 2012

Necessito uns dies de vacances, ni que siguin 48 hores.
Necessito que em ressuscitin !!!



diumenge, de setembre 02, 2012


Demà dilluns tinc un examen de cardiologia, nefrologia, vascular i urologia, tota una barreja ben peculiar com a plataforma pedagògica. Una assignatura “òmnibus”, planificada com a eina docent per un psicòpata o un amateur, que encara no sé que és pitjor.
No sé com anirà l’examen, segurament fatal, però jo el treball ja l’he fet i ha representat un avenç per a mi, en la meva petita cultura mèdica.
Entra tantes hores d’estudi, jo em relaxo veien documentals i n’hi ha un anomenat “The Cove” de Louie Psihoyos que m’agradaria parlar-ne aquí, més endavant. La fotografia en forma part de la matança de dofins.


dissabte, de setembre 01, 2012



Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 
faran un sopar fred amb el meu cos 
trobaran un regust de tu. I ets tu 
que indecentment t'has estimat per mi 
fins al revolt: saciada de tu, 
ara t'excites, te me'n vas darrera 
d'un altre cos, i em refuses la pau. 
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.



"Posseït" de Gabriel Ferrater / Pintures de Jean Antoine Watteau