dijous, de febrer 20, 2014


Per segona vegada des de LO CAMPUS intento apropar-me als cristians de Lleida. Busco sempre la pluralitat i perquè passi ho haig de forçar, trucant a uns i altres, a blancs i negres, perquè opinin i polemitzin, si cal. LO CAMPUS no juga a cap lliga religiosa, només som plataforma de llibertat perquè tothom opini. Però no senyor, no hi ha manera: ni IREL, ni el Bisbat, ni l’Assemblea Diocesana de Lleida, ni el SAFOR, ni la Pastoral de Joves, ni la bíblia en vers, ningú avui a Lleida pot escriure un article amb criteri renovador sobre l’actual Papa Francesc, perquè no entenen res sobre aquest Papa. Inútils per explicar res de les Jornades de Joventut al Brasil amb el Papa, que ja s’han fet. Jo m’ho llegit tot, molts i molts discurs del Papa al Brasil, aquí ningú a llegit res.

Després de centenars d’anys d’aguantar l’Església, criticar-la pel seu màrqueting o apostolat barroer, no és que sigui injust, sinó que no és veritat que no els hi funcioni. Però a Lleida s’ho han de fer mirar.

I un altre aspecte : si en una revista un anti-avortista, no pot publicar al costat d’un text d’un pro-avortista -simplificant les denominacions-, no és que s’ho facin mirar, definitivament no entenen la pluralitat. Seguiré treballant....


FOTOGRAFIA: un dels meus herois de petit, l’Abat Escarré.

dimecres, de febrer 19, 2014


Ja he tornat presencialment a la Facultat de Medicina.

Com sempre un desastre organitzatiu: Assignatures sense programa oficial. Assignatures que no es poden seguir a l’Aula per part de molts estudiants, perquè a la mateixa hora el servei de l’hospital et fa estar a la sala per seguir unes pràctiques. Classes anul·lades només començar el semestre. Seminaris anul·lats. Cap avís oficial dels canvis i com a conseqüència: grups d’estudiants esperant i perden el temps. Programes i horaris en el Campus Virtual de l’estudiantat que no són vàlids, perquè directament el professor ho canvia i ho comunica a la seva hora de classe, sense formalitzar-ho enlloc. Aules bloquejades per professors que saben que no faran la classe, però no ho comuniquen. Conserges amb cara de pòquer, perquè els seus papers diuen una cosa i la realitat és un altra...... Com veieu misèries, però són les petites coses que donen l’autèntica qualitat del dia a dia en docència. I en un projecte educatiu d’avaluació continuada: la planificació i el donar seguretat a l’estudiant és fonamental.

Quina barra dir que avui no hi ha problemes de planificació docent a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida !!! 

dilluns, de febrer 17, 2014


Comencem una nova i petita aventura:  el nou quinzenal digital “LO CAMPUS 2.0”. Servirà per distribuir opinió, fonamentalment entre els 9.561 estudiants de la Universitat de Lleida. Tothom ho rep al seu compte.

A partir d’ara s’ha de començar a treballar pel “LO CAMPUS audiovisual” que no vol dir posar-hi vídeos, que ja fem, sinó elaborar tot el producte editorial informatiu i d’opinió a partir de la imatge i el so.

Encara no hem pogut atrapar totalment la dinàmica jove, però arribarà un dia que estarem a dues passes endavant i llavors ja marcarem tendència. Estar al dia de tot, és un enorme al·licient, llàstima que la nostra docència universitària no té aquest neguit d’atrapar l’atenció jove, utilitzant les seves pròpies armes comunicatives.

RECOMENACIÓ: En comptes d’un Prozac, inventa't una nova publicació (o el que sigui, però creatiu), perquè encara et farà més efecte positiu i d’optimisme.

divendres, de febrer 14, 2014

dijous, de febrer 13, 2014

Funcionar com un vidu, 
cada dia se’n fa més difícil.


dissabte, de febrer 01, 2014

L’escultor Jaume Plensa ha “plantat” un conjunt d’escultures a Andorra la Vella. Encara no les he vist en directa, però segur que han de fer goig: mirant cap amunt i ara fent molt de fred, se’t deuen presentar majestuoses i tu et fas petit, petit. Una genial interrelació de l’escultura i del qui la gaudeix pels sentits. El context de les muntanyes ha de ser important.

A mi Plensa m’agrada i sobretot m’agradaven les seves primeres escultures de joventut de ferro colat, potents i descarades. Tot molt de forn i foc a alta potència. Ara hi ha més filigrana i tendresa. Si observeu l’escultor, la figura i el to de l’escultor, sembla un artesà medieval, tranquil i trempat o sigui del poble. (Ves a saber si en privat és un repel·lent progre caviar ...).

El meu fill Marc, construint amb sensibilitat la memòria andorrana, a través d’Alca Films, n’ha fet un vídeo que us penjo: