dijous, de març 31, 2005



Per tots els indicis de com van les coses al Parlament de Catalunya, la qüestió de la Val d'Aran ho té prou malament. Certament que hi haurà una part a l'Estatut de Catalunya dedicat a la Val d'Aran, però està per veure si recollirà els seus continguts nacionals i que no quedi tot aigualit, amb fórmules de “territori específic amb peculiaritats històriques”, o sigui exactament igual que Castelldefels, encara que l'Aran sigui una mica més gran. Aquest és el nou invent socialista: “territori”. Tant territori com l'hort de casa.

El Síndic d'Aran, el convergent Carlos Barrera i el cap de l'oposició a Aran i parlamentari socialista català Paco Boya, passaran a l'historia catalana, aranesa i occitana, per ésser els polítics “intel·lectualment” responsables d'un “bunyol”, que durant anys, els aranesos pagarem en escreix. Perquè han embolicat la troca d'una manera insòlita, desorientant a propis i a estranys. Fent només un descarat partidisme de vol gallinaci i de falta de respecte a la ciutadania del País. Sí, del País que és Aran!.

Un País que ens el deixaran absolutament acultural i absolutament venut al capital de fora, i a més ens deixaran una solució institucional pobre, tan pobre com els Convergents ho varen fer en el primer Estatut.

No és seriós com va la cosa. Sinó s'organitza una forta mobilització, no ens faran ni cas. Sinó al temps.

Quina campanya de relacions públiques ha fet el Conselh Generau d'Aran cara els parlamentaris i l'opinió pública catalana i espanyola?. Cap. Res.

És planta una llavor (les reivindicacions i els documents), és rega (les negociacions), s'hi posa abonaments (les relacions públiques), vitamines (els grups de pressió) i és rega més, etc etc. I sobretot és vigila que ningú destrossi a guitzes el sembrat (els socialistes) amb l'ajuda d'un capatàs (el Paco). Res de res. Un document oficial presentat i que faci el que vulgui el Parlament. Increïble Honorable Senyor Síndic!!!. Que és produeixi el miracle!!!.

I els “progres conseqüents” del País on són?. Jugant a la botifarra o fent melmelada de maduixa?. Doncs molt bé.



Sam_Brown

dimecres, de març 30, 2005

 Joseph_Beuys
Estic en una petita habitació d’una residència al centre de Londres, són les tres de la matinada, i estic cansant la vista, davant un ordinador, escrivint com el pujolisme ha tractat a la Val d’Aran des de 1980. He parat i cridant, m’he preguntat que estava fent allí. És veritat: Que estic fent en un món universitari, que sembla un a mar de taurons, i que m’haig de carregar moltes dotzenes de personatges, simplement, perquè m’escoltin?. Que faig parlant de pujolisme, que han estat uns ingrats colossals?. I de la Val d’Aran? Que ni el clima em beneficiava la salut. Cada vegada que respiro a Londres gasto dues lliures i 42 penics. Em cauen els pantalons, perque m’he aprimat. I tot plegat per aconseguir una recerca política. HELP!!!.

dilluns, de març 28, 2005

La mona pel meu germà Agustí!!!.





--------------------------------------------------------------
Més material per a llegir:

A "FUTURCATALÀ":

“La caixa d'eines” i el debat nacionalista

Des de fa uns mesos, m'he proposat escriure en tots aquells fòrums catalans i transversals de discussió, que tractin temes de les nacions sense estat i dels nacionalismes. Ni que sigui modestament, cal fer costat a tants nous projectes de futur català.

És important que el lector s'adoni que dic “transversals” o sigui fòrums on totes les opcions hi tenen cabuda, fins i tot aquelles veus que puguin incomodar a la pròpia línia editorial del fòrum. No cal que descobreixi que hi han plataformes que s'omplen la boca de “transversalitat”, “pluralitat” i “unitarisme” i només acullen els seus propis de la tribu, amb aportacions políticament correctes pels seus plantejaments, quasi sempre de militància de partit. Sinó fos per l'ús pervers del concepte de transversalitat, penso que estant en el seu perfecte dret, de fer el que vulguin. Crec fermament en deixar viure i que em deixin viure.

(Clicar aquí per continuar llegint)



A "RACÓ CATALÀ":

Què en sabem de la Val d'Aran? (II)

Una primera cosa que sorprèn dels catalans que som catalanistes i/o nacionalistes i/o independentistes és el poc que sabem de la Val d'Aran. Però sobretot sorprèn el poc que estem disposats els catalans a “trencar-nos la cara democràticament”, pels drets nacionals dels aranesos.

I la culpa de tot això no la tenim només els catalans, sinó també la tenen els propis aranesos, però sobretot qui en té la culpa és el nacionalisme espanyol, que a la Val d'Aran no només oprimeix econòmicament i culturalment, sinó que a més s'ha convertit en el discurs ideològic de bona part de la població. (Un 35% explicita obertament el seu espanyolisme i un 40% el té sota el seu aranisme).

(Clicar aquí per continuar llegint)

dissabte, de març 19, 2005

dijous, de març 17, 2005

ANUNCI:

L’Equip Nacional de Futbol d’Occitània busca jugadors aranesos.

Llegiu: Univèrs Occità de VIVÉNCIA ARANESA (Clicar).


dimecres, de març 16, 2005

Després de veure en directe, via internet des de Londres, l’entrevista a TV3 al President Maragall, penso que la crisi a la política catalana serà llarga. Perquè no és pot ésser tant cínic de dir que la qüestió del “3%” ja s’ha acabat i seguir creant un clima de sospita a tota l’època de CiU, en el govern de la Generalitat de Catalunya.

Hi ha la sospita del 3% per tot arreu.

Fins i tot la creació de l’Oficina anti-frau, la fan aparèixer com una resposta a la situació del 3%, quan no tindria que ésser així. Perquè en sí, el projecte és bo.

La pròpia Comissió d’Investigació del Parlament, més que el Carmel, acabarà sent la revisió política i la crítica, de tota l’època convergent. Només faltava que l’estalinista Boada la presideixi i acabi manipulant, com ja fa, els tempos i la imatge pública. Serà un judici polític al pujolisme.

I no cal dir la investigació del fiscal Mena, que està utilitzant la premsa a tot drap, filtrant tota mena de “sorolls”, amb tots els corbs voleiant i criminalitzant el nacionalisme català.

És de cínic que Maragall digui que ja no passa res, perquè passa i passa molt.

CiU està aculat en un cul de sac, i els socialistes, amb els escolans d’ERC, acusen a tothom directament, o indirectament. Ens han cobert de merda a tots, fins i tot els que acompanyàvem el projecte del nacionalisme possibilista, puntualment.

S’ha de trobar una sortida.

Només faltava les crides públiques a què tothom és torni delator.

Sigues un xivato per Catalunya!!!.

Perquè, no hi va el senyor Pere Esteve a la Comissió i al Fiscal?. Perquè, ningú no és pot creure que Esteve, avui d’ERC, no té informació de l’economia Convergent, havent estat Secretari General d’aquest partit.

O sigui: xivatos els altres, però Esteve no hi va. Esquerra no hi envia la seva gent.

Potser no hi va, perquè algun dia haurà d’explicar la compra de la seu central de Convergència a Barcelona i altres operacions bancàries.

Maragall i els seus inquisidors polítics, Carod i els seus comissaris polítics i Saura i els seus vigilants de seguretat, van senyalant amb el dit a tot nacionalista català i li diuen: “...corrupte!!!”. I a més també diuen en algú: “... i si tu no ets corrupte, és, perquè ets un desgraciat, però en el fons tens ànima de corrupte: nacionalista de merda!...”.

I amb aquesta gent hem de treballar?. I aquí no passa res?.


 Picasso

dimarts, de març 15, 2005

El Pentàgon ha acceptat que almenys dues persones varen ésser mortes o millor dit assassinades, per tortura, per les tropes americanes a l’Iraq.

Algú ha vist alguna editorial dels nostres progres diaris europeus, algun article de denúncia?. Perquè d’això se’n feia ressò el “New York Times” i diferents ONGs.

Jo no entenc res!!!. Fins i tot, és té material gràfic de com peguen a la gent!!!.

Ja ningú s’escandalitza de res, hi ha un cinisme instal·lat per tota arreu, que destrossa les arrels profundes dels drets humans.

A mi tota aquesta gent, no em representen per a res. Quan és cridava pels carrers: “No amb el meu nom”, s’estava reivindicant tot un altre món, que cal explicar i construir dia a dia, amb el perill de què sé n’enfotin els miserables de sempre.








Això no són actors, són els “souvenirs gràfics” de les tropes americanes, torturant.
Ah!, que ja ho sap tothom, doncs res, tornem a la feina, que no ha estat res. Perdoneu, sóc un il·lús.

assassinat
2 DR PEN Homicidi qualificat per la concurrència de determinades circumstàncies agreujants.
tortura
f 1 DR PEN /HIST /POLÍT 1 Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts físics o psíquics a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte.

diumenge, de març 13, 2005

 Oxford_Street

Aquest dissabte ha estat un desastre, un dia de depre profunda, que ha acabat quan he caigut a terra a Oxford Street, entre mig dels cotxes, al centre del carrer.

Ha estat una trompada enorme, estic adolorit per tot arreu, no sé que tinc a la mà esquerra, que em fa malalt. De cop, la depre ha desaparegut. I és que en moments complicats se’m desencadena un no sé que, que em fa dominar la situació. És un estat d’ànim potent, com si volgués dir a l’adversitat, que no m’ensorrarà. I els que em coneixen saben, que haver caigut a terra, al lloc més llardós de Londres, és un plus per acabar-me de fotre, perquè a més, m’ha destrossat els pantalons.

Tot plegat, segurament això, com moltes altres coses, les dec al meu estimat pare.
Una vegada, estant també depre, aquesta vegada seriosament depre, em va donar la sortida pràctica per relativitzar el meu estat d’ànim i sobreposar-me a l’ensorrament. Simplement em va dir, dedicat des d’ara mateix, a fer de voluntariat de suport a malalts profunds. I certament, estar a l’Hospital entre malalts de SIDA i adonar-te del drama, va ser un eficaç revulsiu. Que mentre per una banda se’n feia el cor petit pels que és morien, per l’altra, pensaves que tu tenies una immensa sort.

M’havien demanat un text sobre que era la solidaritat, doncs això: l’obligació moral de fer costat als altres en l’adversitat, i a més aquesta obligació moral ve augmentada, per la bona situació que estem nosaltres. Si a més, aquesta acció també ens és gratificant: perfecte, perquè serà un suport, a la pràctica, de més qualitat, humanament parlant.

dissabte, de març 12, 2005

 11M_Pilar_Manjon

----------------------------------------------------------

A la xarxa existeix una web, bastant nova, denominada FUTURCATALÀ i que té com a lema: “Forum nacional català”.

En el seu apartat de presentació expliquen que són i diuen: “... FUTURCATALÀ és un web especialitzat en política catalana, difusor d'informacions i opinions relatives al futur del nostre país i al de totes les nacions sense estat. En aquest sentit, pretén esdevenir un punt de trobada obert a totes les persones que estimin Catalunya, tant si són d'esquerres com de dretes. La nostra intenció és treballar per la llibertat del nostre poble i amb aquest propòsit volem suscitar el debat i l'anàlisi...”.

Doncs bé, hi he començat a fer una primera aportació periodística, perque vull contribuir a ajudar a la creació d’una plataforma de reflexió ciutadana del nacionalisme, com és aquest projecte.

Projecte molt esperançador, fet des del voluntarisme i amb ganes d’aportar eines útils de debat. Ara només calen lectors i fer bullir l’olla de la reflexió creativa i crítica, la base de la llibertat.

FUTURCATALÀ, junt amb altres iniciatives populars, sorgides des de la base de la societat civil, com l’històric i vigorós RACÓ CATALÀ per exemple, van creant aquesta enorme xarxa en la nostra llengua i sobretot des de la nostra manera de mirar i analitzar el món.


A FUTURCATALÀ : article “Els drets humans i el nacionalisme”. (Clicar)

A RACÓ CATALÀ : article “Què en sabem de la Val d’Aran ? (1) (Clicar)

(Només dir, que en aquesta última Web, hi ha un error quan se’m presenta acadèmicament, perquè avui no sóc professor de la LSE sinó que en sóc investigador a la LSE, perquè tot quedi clar, ben legal i no és molesti ningú del gremi).

divendres, de març 11, 2005

Al Parlament de Catalunya ahir és va escenificar, el que feia dies corria entre els partits diem-ne catalanistes: PSC, ERC, ICV i CiU, el que en podríem dir la síndrome del malalt que ha tingut un infart. La síndrome de conducte d’aquest malalt seria: Acolloniment, avisat que això ha anat seriosament, avisat que quasi no sent surt i predisposició a fer bondat.

És constatava una espècie de pànic patriòtic de que tot el capital d’imatge del País i de la política se’n anava a terra. Resultat: a tota costa s’havia de plegar veles i retornar a la normalitat política. I per això és va instrumentalitzar una moció de censura que ells mateixos, els del PP, deien que era instrumental i al final han estat ells els grans instrumentalizats.

Cinc minuts de glòria pel Sr Piqué i desprès de fer públic l’acord de disculpes (Maragall), de treure la querella (Mas), de beneir les retractacions (Carod) i d'estirar les orelles a Maragall (Saura), la querella va i ha perdut tot el protagonisme.

Tot plegat un exercici de responsabilitat per part de tots.

Unes observacions:

El pitjor que tenen els líders polítics són els seus entorns: L’entorn d’assessors, l’entorn de diputats, l’entorn de militants de l’aparell, l’entorn mediàtic del partit i l’entorn dels intel·lectuals orgànics.

Cada partit té la seva tribu d’energúmens que de vegades se’ls hi escapa de les mans als propis líders i en aquest conflicte això ha quedat ben patent.

 El President Maragall està rodejat d’una gent de poc de fiar, dic dels seus. Excepte el germanet Ernest i algun Conseller, li té més fidelitat el Conseller en Cap d’ERC que algun dels seus propis Consellers de partit, que no fan més que parlar malament del President.

No cal ni dir els Capitans del seu partit, uns judes en potencia. I una militància formada en l’antipujolisme visceral, i que no respon a les intencions del maragallisme actual.

Uns mitjans de comunicació amics, convertits en l’agit-pop estalinista del socialisme, totalment fora del maragallisme. “El Periódico” és la perla a tota aquesta escombraria de periodisme, és el prototip de diari sensacionalista anglès, on a la segona plana cada dia, cada dia de l’any i surt una senyora despullada a l’estil d’Interviu. Al “Periódico” la “senyora” és el seu director el senyor Franco i la Pilar Rahola, que no surten despullats, però si que ho fan, metafòricament parlant. És el que hi ha.

I per acabar els intel·lectuals del PSC, els orgànics, els que canten la consigna vernissant-ho amb tota mena de frases intel·lectuals. D’aquests, n’hi ha de dues menes: els que segueixen el que diu el partit amb un odi a l’oposició i al País, absolutament de tractament, perquè és un odi a la gent, a la seva gent, al País. I desprès hi ha els altres: els que anys i anys. han menjat del socialisme i ara d’una forma indecent, ataquen personalment al President Maragall. Ataquen a un dels seus, la mà que els donava i els dóna encara de menjar. Uns autèntics impresentables.

 En el camp de CiU : El cap de l’oposició Artur Mas, s’ho ha de fer mirar.

Ni havia d’haver posat la querella, ni havia d’haver fet cas a aquesta colla de hooligans que el rodegen. Que d’una vegada és facin grans!!!.

Perquè el nacionalisme català possibilista, ha de pegar la novetada d’aquests immadurs que rodejant al senyor Mas?.

Perquè han “jubilat” tot el sector nacionalista de mitjana edat, fets en l’experiència, l’estratègia i la tàctica?. Així, mai Artur Mas serà President de Catalunya.

Tots els antisocialistes i anticomunistes d’ofici que rodeixen a Mas, els hauria d’engegar a picar pedra. Ni aquest nacionalisme pijo que el rodeja, ni el senyor Mas durarien ni un dia a l’empresa privada de veritat, no la del papa o la de l’oncle, la de veritat.

A aquests morenets d’esquí de Baqueira, els hi podries explicar Artur Mas, que precisament el Conseller Nadal és l’ala nacionalista del PSC, i que és un dels pocs que no convé de cap manera destruir.

Artur, tens massa gent que els agrada dir-se sobiranista, perquè no tenen el coratge de dir-se independentistes, i que fan política de pa sucat amb oli, fent frivolitat nacionalista. No saben el que és el nacionalisme possibilista, ni el seu projecte, volen fer “l’altra ERC”, perquè els hi falta esperit de militància per fer-se de l’ERC autèntica.

I de l’entorn de la premsa, quasi no caldria ni parlar-ne, perquè si tot els que els hi queda als Convergents és aquest malalt de sexe i reaccionari com és el senyor Salvador Sostres, estant perduts. Perquè els quatre periodistes de l’AVUI que tenen, fan més d’Unió que de Convergència. I dels intel·lectuals, només en tenen un, que estava a sou, i que quan va canviar la truita ja estava i està a sou dels altres. O sigui ni premsa, ni intel·lectuals. Perquè?. Perquè els compraven i ara no poden.

 I els entorns d’ERC?. El senyor Carod rodejat de anti-pujolistes i anti-mas també viscerals, per tot arreu. Alguns d’ells, de res han passat a cotxe oficial, tots col·locats i amb la síndrome d’aquell que ha patit gana. O sigui aquells que gasten poc, perquè se saben el valor de cada euro, perquè s’ha passat fam. Però alguns van de nou ric insuportable.

Desconec l’entorn dels assessors particulars, només en conec una persona, que va teoritzant “etnicitat” pel món anglosaxó o sigui un nacionalisme extremadament perillós i reaccionari. Però sempre he tingut la sensació que Carod va per lliure, almenys intel·lectualment.

Desconec l’entorn de diputats.

L’entorn mediàtic del seu AVUI, en comptes d’ajudar sempre, sempre és la zitzània de l’odi al nacionalista possibilista. Fan la feina bruta. Com la fan alguns intel·lectuals, que juguen “a la puta i la ramoneta”, per una banda reclamem unitat del nacionalisme i per l’altra li diuen a l’altra part, (absolutament necessària, si és vol unitat), que són uns lladres. Alguns d’aquests intel·lectuals tenen uns escolanets amb atributs de palanganeros, que són uns autèntics malalts de la denúncia dels sectors dels negocis de Convergència. Fins aquí, hi podria estar d’acord, però el que passa, és que ells, durant anys, han viscut d’aquests sectors de forma encoberta, amb ajudes camuflades a tota mena d’organismes seus, això sí, cofinançats simultàniament per alguna Diputació socialista. Quin entorn d’opereta i d’hipòcrites!!!.

Final: Sort que tenim un Maragall, un Mas, un Carod i un Saura, perquè si depenguéssim dels altres, dels ENTORNS, no quedaria res viu, és clar políticament parlant.

La solució del Parlament, que acabarà avui, només es pot entendre en clau patriòtica, i malgrat totes les meves discrepàncies, em trec el barret al “quartet de líders”, per haver sabut retornar a la normalitat de la convivència catalana.

 Antoni_Tàpies

dimecres, de març 09, 2005

 Ovidi_Montllor

LA CANÇÓ DEL CANSAT

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

Ovidi Montllor
(1942-1995)
Cantautor, actor de teatre i cinema, poeta i militant de la llibertat.

Poema dedicat a Joan Fuster.



-----------------------------------------------------------

Portal de Vivéncia Aranesa:
http://vivenciaaranesa.blogspot.com
Plataforma "Drets Humans / Human Rights" (En fase de proves):
http://dretshumans.blogspot.com

-----------------------------------------------------------

“TROBADORS D’ARAN”
Un BLOG EFÍMER DE DENÚNCIA per haver marginat l’aranès a la moguda "Fes-Internet". ( El blog avui ja està tancat, però encara és pot visitar, fins que ho clausurin per amagar la seva vergonya. No ens van fer ni cas !. Això sí, tots prògres de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya) :
http://www.lamevaweb.info/1363

-----------------------------------------------------------

diumenge, de març 06, 2005

 President_Pasqual_Maragall


El President de la Generalitat Pasqual Maragall i tota la seva colla s'han tornat ximples!.

Poder arribar a dir en un acte commemoratiu de la creació de Comissions Obreres, “.. que quan governaven les esquerres a Espanya, la dreta va muntar una guerra civil, i ara, quan governen les esquerres a Catalunya, posen querelles i mocions de censura...”, s'ha de tenir barra, per fer aquesta comparació i parlar del feixisme tan tranquil·lament, lligant-ho amb els demòcrates d'avui.

Segueix, encara amb més profunditat la calumnia. Però, on eren molt d'aquests pijos d'esquerra durant el franquisme?. Però si alguns d'ells, en tota mena de comarques, pobles i poblets, són reconvertits de pares o família del règim franquista i alguns d'ells de joves eren de l'OJE i varen frisar per anar a l'enterrament d'en Franco. Mentre que els altres, els demòcrates, érem a la presó, evidentment amb altres socialistes demòcrates i comunistes.

Jo, si hagués estat membre d'algun lloc de direcció de CiU, o simplement un militant, m'hagués oposat a la querella judicial contra el President de la Generalitat. Jo creia que era un error. Però cada hora que passa i cada un dels moviments que es fan des de Presidència de la Generalitat i des del PSC, m'obliguen a repensar-ho tot.

Jo crec que encara és més fort el que el President Maragall diu a l'acte de CC. OO., que el famós 3%. Simplement, equipara a CiU amb uns colpistes. Increïble!!!.



divendres, de març 04, 2005

 Vicent_Partal

Carta Oberta al Director de Vilaweb, Vicent Partal


Benvolgut Senyor Vicent Parpal:

Primer de tot felicitar-vos i felicitar a tota la gent de Vilaweb pels deu anys de funcionament. Sincerament, felicitats!.

Em complau molt llegir les coses explicades en visió conjunta dels Països Catalans, això no vol dir que algun cop us hagi criticat des del meu Diari Cívic ( http://www.diaricivic.blogspot.com ). Però aquestes crítiques sempre han estat des del reconeixement de la feina feta i de la que feu.

No se si sabeu que durant quasi dos anys vaig editar i dirigir “Eth Diari”, ara soc president de l'associació cultural “Vivéncia Aranesa” (http://vivenciaaranesa.blogspot.com ), i que estic a la “London School of Economics and Political Science”, la LSE, fent una investigació denominada, “Nationalism to Two Speeds: The Contradictory Model of Pujolism's Aranese Policy (1980-2004)”. Us explico tot això perquè veieu que sent català, em considero un aranès d'adopció i que la meva postura de defensa d'Aran no és gents improvisada, sinó que és un compromís vital i de militància.

Per tot això i a títol personal, us voldria comentar l'escrit sobre “La Vall d'Aran i el nou estatut” de l'últim “Diari a l'escola de Vilaweb”.

Home senyor Partal, no podeu escriure el que escriviu, sense que un aranès conscient, no caigui de cul a terra, sobretot venint de Vilaweb. No ús comentaré ara, frase per frase, però només agafem el paràgraf del començament, que diu: “La Vall d'Aran és un territori pirinenc amb una personalitat cultural i lingüística pròpia, que té l'estatut de comarca. Doncs bé, el passat 23 de febrer el Consell General d'Aran, que n'és l'òrgan de govern, va aprovar per unanimitat un document que demana més quota d'autogovern”.

Apart de dir-ne Val d'Aran o Vall d'Aran, cosa que a mi m'és igual, sempre m'ha agradat més Aran, però si Vilaweb diu Londres en comptes de London, potser també pot dir Vall d'Aran. El que a mi em preocupa, és la resta del text, perquè denota almenys dues coses: primer que no atribuïu el concepte País o Nació a Aran, que ens atribuïu que som una Comarca catalana; i l'altra qüestió és que no sabeu distingir les Institucions d'Aran. Tot plegat res sorprenen, perquè des de Catalunya, la Val d'Aran no interessa i sent té un coneixement baixíssim de les seves coses.

Mireu si un dia Vilaweb escriu el següent: “Catalunya és un territori mediterrani amb una personalitat cultural i lingüística pròpia, que té l'estatut de Comunitat Autònoma. Doncs bé, el passat 23 de febrer la Generalitat de Catalunya, que n'és l'òrgan de govern, va aprovar per unanimitat un document que demana més quota d'autogovern”.

El 90% dels vostres lectors, us bombardejarien en e-mails, dient si us havia tornat ximples i perquè no dieu clar que “Catalunya és una nació” i a més us dirien que tot és Generalitat, però s'ha de saber distingir entre el Govern de la Generalitat i el Parlament.

Perquè quan parleu d'Aran feu totes aquestes filigranes?. Perquè informeu d'aquesta manera a les escoles?.

Miri Senyor Partal: Aran és un País, que forma part identitàriament de la Nació Occitana (Països Occitans), encara que políticament i administrativament forma part de l'Autonomia Catalana. Perquè, Catalunya és plurinacional, amb dues identitats diferents, encara que l'aranesa sigui geogràficament i per població, petita. Ja sé que tot això vós ho sabeu, segur. Però si ho sabeu, perquè no ho traspasseu als vostres escrits i a la vostra publicació?.

Mireu Vilaweb és privat i a casa vostra podeu fer el que vulgueu, i jo us felicito pel que feu, però és de poc gruix democràtic desfigurar la realitat en què és viu. Desprès de deu anys de treball incloeu l'anglès: I us deixeu l'aranès?. I aquí aturo la critica a Vilaweb.

Perquè el problema és general a tots els catalans, sobretot els catalanistes i la gent més compromesa per la lluita nacional dels Països Catalans, no saben res de la Vall d'Aran i el pitjor és que passen olímpicament d'ella. Això si parlen de les mil i una “nacions sense estat” del món. Aquí tothom sap més, dels grups de l'Afganistan i Iraq, que no que son “es terçons” o que és el “Parlament aranès”. I pitjor encara, no hi veuen l'obligació moral i política que tot demòcrata català hauria de defensar l'aranès com a llengua i Aran com a País. Quin munt de papenetisme i provincianisme d'aquests radicals catalans, de pa sucat amb oli, que obliden la Val d'Aran !!!.

A internet aquesta discriminació és constant, l'última la tenim amb aquestes diades denominades “Fes-Internet” en les que el Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya discrimina l'aranès. I això que son administració pública !!!. Hauria d'ésser la primera denuncia que els aranesos féssim a les “Oficines de garanties lingüístiques”.

Bé, si us escric tot això a vós, és, perquè Vilaweb és el millor servei d'internet en llengua catalana que tenim, i precisament per això, encara em dol més com tracteu Aran.

Estic segur que hi trobareu fórmules, però no deixeu passar deu anys més, perquè Aran i l'aranès, necessita tota l'ajuda possible ara.

Com diu la campanya cívica de Vivéncia Aranesa: “Era Val d'Aran ei un País e non pas ua Comarca. Explica'c”. “Explica´c” vol dir “Explica-ho”, doncs senyor Partal ajudeu-nos a explicar-ho als seus lectors. Gràcies.

Una abraçada.
Joan-Ramon Colomines-Companys

dimarts, de març 01, 2005

La Val d’Aran reflex de la crisi catalana:
les males maneres dels socialistes catalans
i aranesos

Goya

Ja poden dir missa, això s’ha trencat. Aquest és el regal que ERC ha deixat al País. L’haver ressuscitat al Maragallisme va ésser d’una irresponsabilitat tant gran, que ara en rebem les conseqüències. L’esquerra pija, no té el mínim interès per Catalunya com a nació, com a pàtria, i no cal dir per Aran com a País, i és capaç per revenja i per amagar la seva mala gestió del Carmel, empastifar-ho tot de sospites.

S’ha instaurat “l’estil del 3%”, és “dir-ho”, però “no dir-ho” (com el senyor Montilla ha reafirmat en una roda de premsa d’avui, atribuint a l’oposició i a la premsa la interpretació malèvola) i sobretot engegar el ventilador esquitxant a tothom i desprestigiant de passada la democràcia, les institucions, els partits i els polítics.

Els aranesos tenen mala sort fins i tot amb el tema del Carmel. En 24 hores s’havia posat el tema de les reivindicacions de l’autogovern a Aran a tots els diaris de Catalunya i de l’Estat, i no ha faltat ni un dia, perquè tornes a desaparèixer, per la sortida en tromba del tema del “3%”.

A la Val d’Aran tenim el nostre propi i autònom “estil del 3%”. El practica Unitat d’Aran i el PSC, i sobretot els que tenen doble militància, en aquests dos partits polítics.

A la Val d’Aran però és una versió diferent del “Maragallisme emprenyat”, és més de cara la galeria, perquè els socialistes i els convergents són exactament el mateix, gestionen els mateixos negocis. Simplement uns critiquen i denuncien cara a la galeria o sigui els socialistes i els altres, cínicament deixen fer, se n’enfoten i pensen ja farem caixa junts, ja vindràs nano, o sigui els convergents.

Per exemple els d’Unitat d’Aran-PSC s’han passat la vida criticant l’urbanisme del Naut Aran. Algú ha trobat un socialista al jutjat, empaperant algun d’aquests de les immobiliàries amb informació privilegiada?. Cap, no en trobareu a cap. Perquè tothom, és digui el que és digui, sigui de dretes o d’esquerres estàs esperant l’oportunitat de la requalificació i de la venda del seu tros de terra. Tot és la mateixa olla aranesa. Si mai els d’Unitat han tingut alguna informació del merder del Naut Aran, ha estat de gent que fins llavors sucava, i que ja no ho feia, perquè els havien deixat de banda i ressentits volien, llavors, aixecar la llebre. A continuació, aquests s’han fet militants d’Unitat. I el partit receptor, ha callat.

Cales, clientalisme, nepotisme, negligència, tirar la pedra i amagar la mà, tot en marxa, com una filosofia de vida. (Fins i tot proxenetismes, que ja és increïble. Això sí, modern i patriòtic). I que no digui ningú que generalitzo sospites, perquè hi he posat noms i cognoms en aquest Diari, a cada una d’aquestes pràctiques.

I a tots els que critiquem tot això, o hem estat amenaçats directament o a la família, o se’n ha insultat directament o per e-mail o s’ha utilitzat un grup de joves hooligans, -que representen un autèntic grup de fatxes per molt aranesos que siguin-, i s’ha inundat algun fòrum d’internet de tot tipus d’exabruptes, o els meus emails o les nostres bústies.

Tota aquesta mísera, muntada en la mediocritat més artificial, no pot aguantar més, s’ha de fer alguna cosa i ens cal una altra eina política, un altre discurs, una altra pràctica, uns altres valors de país i de societat. Cal una Plataforma de mobilització cívica per un Aran lliure.

Tu que n’opines?. Vostè que n’opineu?.
diaricivic@yahoo.co.uk