La protodiplomàcia catalana (i 4 final)

 

La connexió d’Exteriors
de la Generalitat de Catalunya
i el Parlament de Catalunya
amb el Consell per la República

Hem pogut sentir unes declaracions mentideres i esperpèntiques de la Ministra d’Exteriors Espanyola Arancha González Laya a la televisió pública d’Estònia: per una banda va donar unes xifres d’independentistes que hi ha a Catalunya reduint-nos al 35-37% i per l’altra banda deia que no era just comparar Espanya i Rússia respecte la robustesa de la democràcia. Havent dit abans que Puigdemont estava lliure i que els de la presó hi estaven per haver comés un delicte penal. Més esperpèntic no potser, defensar la democràcia fent servir l’argument que Puigdemont està lliure, en tot cas: serà perquè no l’han pogut detenir.

A part de la vergonya d’aquestes declaracions d’una Ministra del PSOE, aquí el m’interessa és saber si la nostra protodiplomàcia catalana a Europa, sigui a l’interior o a l’exterior de Catalunya, contrarestarà aquestes declaracions.

Desgraciadament segur que no ho farem amb contundència i sobretot d’una manera útil de projecció d’imatge i de missatge, allò que en diem “el relat”.

Anem al gra.

Hi haurà Govern de coalició ERC i Junts?

Jo votaria avui que no. Però ja veurem.

Però, tant si hi ha govern de coalició o un govern monocolor d’ERC, en temàtiques d’Exteriors ha d’haver un canvi de 360 graus en el que cal fer. Un canvi total.

Les coses no s’han fet bé en temàtiques d’Exteriors, ni des del nostre Govern de la Generalitat de Catalunya, ni des del Parlament de Catalunya, ni des del Congrés i Senat espanyols, ni des del Parlament Europeu i ni des del Consell per la Republicà.

El moviment independentista amb tots els seus accents ideològics enquadrats en partits i organismes civils, socials i polítics ha de tenir una política d’Exteriors integrada, forta, ben visualitzada, ben projectada i ben finançada.

Com anècdota i exemple d’accions que es poden fer:  Aquesta maquinària diplomàtica catalana quan una Ministra Exteriors espanyola difama i menteix com ha fet a la televisió d’Estònia,  d’immediat ha de contrarestar-se amb una campanya de comunicació, no per convèncer a la Ministra sinó per informar i convèncer a l’opinió publica que els acaben d’intoxicar. I això s’ha de poder repetir 365 dies a l’any, les 24 hores diàries, per cada incident. La diplomàcia no dorm mai.

Estem lluny de poder fer tot això.

Això és un blog i no espereu detalls de grans polítiques, però espero que un dia el President Puigdemont encarregui des de Waterloo un nou Llibre Verd d’Exteriors i un nou Llibre Blanc d’Exteriors.

Recordeu que un “Llibre Verd” promogut per una administració local, nacional, estatal o de la comunitat europea, és un document de reflexió sobre un àmbit polític específic, que va destinat, tant a les administracions com als particulars, per incentivar a la participació en un procés de debat i consulta. De vegades aquest procés porta directament a que és desenvolupin processos legislatius o normatius. Per altra banda, el “Llibre Blanc” és un document que conté propostes d’acció governamental o de l’administració en un àmbit específic.

Però ara de manera excepcional, els nous “Llibres” han d’estar pensats de manera institucional i a la vegada incloent-hi el Consell per la República. Un mix publico-privat com a eina de compromís.

Agradi o no, estem en aquesta situació històrica que ja no serà possible cap acord estable de govern entre Junts i ERC, sinó este en compte l’exili català actual.

No es tracta de tutelar, ni descafeïnar cap institució catalana o cap política exercida en institucions espanyoles o europees el que es tracta és de construir dinàmiques conjuntes.

¿Ho varen entendre els quatre Consellers d’Exteriors que hem tingut, des de que el President Puigdemont va crear aquest Departament l’any 2016?

Doncs no, i sincerament penso que son unes persones de valors entranyables, però això no vol dir que no hi discrepi.

I ho personalitzo perquè els lideratges són determinants en cada política sectorial i encara més a Exteriors on la protodiplomàcia hi ha d’incloure camps com la promoció comercial i industrial, la cultura, la universitària i altres sectors.

Raül Romeva avui injustament a la presó, va ideologitzar Exteriors quasi de contracultura i anticapitalisme.

Ernest Maragall va crear una muralla partidista entre l'interior i l’exili de Waterloo.

Alfred Bosch malgrat ell, va cobrir de merda i de desprestigi per temes de bragueta i d’assetjament al seu Departament.

I Bernat Solé fa quatre dies en un jutjat s’ha suïcidat patriòticament fent cabrioles sobre la seva participació o no, com alcalde d’Agramunt al Referèndum de l’1 d’Octubre, unes declaracions indignes d’un Conseller d’Exteriors encara que estigui en funcions.

Tots bona gent, però tots saltant-se una màxima en la lluita unitària independentista que és crear confiança amb lleialtat.

Ni una sobredosi d’ideologia o un sobre-partidisme o un tema d’assetjament sexual o unes declaracions que només faltava que cantes el gall tres vegades per les negacions, porten a configurar un lideratge d’Exteriors de qualitat.

A més “espanyolitzant” alguns, d’una manera descarada.

I a més, no s’informa bé als ciutadans catalans del que es fa a Exteriors, encara que sigui “regionalisme”, precisament aquell que tant criticaven al pujolisme.

Posem un exemple fàcil d’informació i juguem, perquè lectora o lector no us penseu que estic afinant molt prim.

Per exemple informació a nivell de “Xarxes de Cooperació territorial a nivell internacional” on hi ha representació de la Generalitat de Catalunya com a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, a la Comunitat de Treball dels Pirineus, als Quatre Motos d’Europa, a la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes o a l’Assemblea de Regions d’Europa. O a un altre nivell les relacions de Catalunya a la UNESCO.

En sabem alguna cosa els ciutadans de base com nosaltres?

Ens informen?

Sense projecció potent, a dins i fora de Catalunya, no hi ha Exteriors, només un inútil simbolisme.

I de polítiques simbòliques les mínimes, que tothom ja estem cansats.

+++

Imatge: Poema-objecte “Escorreplats” de Joan Brossa.

 

La protodiplomàcia catalana (3)

 

Imatge, llenguatge, 

visualització internacional 

i el “llatí” actual

Fa molts anys, jo en nom del Govern de la Generalitat de Catalunya estava al Brasil muntant una “Setmana de Catalunya”, simultàniament a Rio de Janeiro i São Paulo.

Deixo els detalls per a futures pàgines memorialístiques, però aquí el que m’interessa és explicar un incident per il·lustrar les argumentacions d’aquest post.

Treballant en el terreny se’ns va ocórrer comprar pàgines senceres als diaris de major tirada, com O Globo o Folha de Sao Paulo, per posar-hi publicitat sobre Catalunya. Amb una empresa de publicitat local varen crear un anunci. Era una publicitat enorme, perquè us heu d’imaginar uns diaris mida llençol i tot a tota plana.

Immediatament va haver una sonada protesta de l’ambaixada espanyola i dels consols, perquè deien que en la imatge de la publicitat es magnificava Catalunya i s’humiliava España. Que hi havia de fons un missatge “separatista”.

No hi va haver cap intenció ni política, ni reivindicativa, a tots ens va sortir de manera natural que pel tipus d’esdeveniments culturals i comercials que promovíem, en un mapa mundial la geografia catalana havia de tenir un disseny ressaltat i punt. Segons sembla era España en conjunt, que calia fer-ne el relleu gràfic.

Vet aquí la lliçó: una simple imatge geogràfica ben il·luminada amb colors llampants en un anunci, transmetia un missatge potent identitari.

I això és el que no passa en la política exterior de la nostra administració autonòmica catalana que per ser un Departament del govern més independentista del món, funciona en imatge i visibilitat pública amb un provincianisme que fa feredat.

La imatge gràfica i també el llenguatge que utilitzen, comuniquen no només com espanyols, sinó com a catalans derrotats i servils.

Tots sabem les dificultats de tenir competències autonòmiques en projecció exterior, però ningú t’obliga com fan Consellers, Secretaris Generals i Directors Generals de la Generalitat parlar com a “regionalistes espanyols”.

¿No heu sentit mai un conseller del govern més independentista de la terra, utilitzar el terme “nacional” referit al territori espanyol? 

No hi ha manera que sàpiguen diferenciar entre municipal, regional, nacional (català) i estatal (espanyol)?

Si a més caiem en la trampa del llenguatge de “regionalisme europeu” de la Unió Europea, que assimila “Nacions sense Estat” com a “Regions”, llavors la confusió terminològica puja de grau.

I tot això encara es fa més gran quan utilitzem llengües com l’anglès, el francès i també l’espanyol. Hi ha una deformació de terminologia i de conceptes sobretot quan presentem documents originals i traduïts sobre temes “nacionals”.

Fixar-nos en la llengua anglesa, en la que jo he estat format universitàriament i en conec molt bé les derives de confusió.

Hi ha limitacions en el vocabulari de la llengua anglesa a l’hora d’aprofundir en els temes de nació, nacionalisme i Nacions sense Estat. No existeix un vocabulari de construcció nacional (nacionalitari). Comença per la dificultat de traduir aquest concepte de “nacionalitari”. El vocabulari “nacionalitari” s’entén com el vocabulari dels processos de reconstrucció nacional i l’estructuració d’una consciència nacional.

Això no seria enormement important si no fos perquè es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que l’anglès és l’idioma més important del món, com ho diu amb més elegància el professor Manuel Castells (avui malaguanyat i perdut per Madrid): l’anglès és el llatí del nostre temps.

I això no només perquè 330 milions de persones tenen aquesta llengua –amb tots els seus dialectes– com a llengua materna i 400 milions de persones tenen l’anglès com a segona llengua, sinó que també podem caracteritzar l’anglès com a llengua global.

Es pot tipificar com a llengua global no només per la immensa quantitat de persones que el parlen o intenten parlar-lo perquè l’estudien i no només perquè està a tot arreu i s’han incorporat moltes paraules a l’ús normal en altres idiomes, sinó també perquè és l’instrument de comunicació en molts camps professionals. Dues terceres parts de tots els articles científics es publiquen en anglès i se sap que gairebé la meitat de totes les ofertes comercials a Europa es fan en anglès. Podríem continuar en la mateixa línia en altres àrees professionals, com i sobretot la política exterior.

Però podem afirmar que en temes i conceptes per analitzar les nacions, el nacionalisme i les Nacions sense Estat, la llengua anglesa té un llenguatge de nacionalisme estatal.

Dic tot això sense cap mena de prejudici ni ressentiment, un ressentiment que existeix en alguns estats establerts on l’anglès és un símbol del colonialisme. L’expresso conceptualment i tenint en compte que l’activitat lingüística sempre persegueix un objectiu, sempre es planifica amb la finalitat d’aconseguir un fi.

El llenguatge no és mai neutral, sinó que incorpora valors ideològics. No és el mateix dir “llengua minoritària” que dir “llengua minoritzada” o classificar les Nacions sense Estat com a “minoritària”, “perifèrica”, “incidental” o “indígena”, per exemple. Tots aquests són termes que amb prou feines respecten les realitats nacionals i culturals de les Nacions sense Estat.

I el que passa és que els diplomàtics, els periodistes, els acadèmics i els polítics els fan servir –i això no només passa en anglès: l’espanyol i el francès són altres exemples forts-, confonen les situacions jurídiques i polítiques existents –les que existeixen de fet, però no per dret– i no connecten amb la identitat real de les Nacions sense Estat.

I la nostra POLÍTICA EXTERIOR per negligència ha de contribuir a tot aquest garbuix i manipulacions?

Ja pot començar el Departament d’Exteriors de la Generalitat de Catalunya i el Consell per la República a crear un llibre d’estil per comunicar-se coherentment.

(Continuarà)

+++

Imatge: Escultura “Le Nomade” de Jaume Plensa instal·lada al Bastion Saint-Jaume del port d’Antibol (Occitània) el 2007.

 

El lloc

Cada ésser humà és un “lloc”.

Cada dona, home, nen, vell és un espai habitable en ell mateix que es desplaça

i es desenvolupa;

un “lloc” en el temps, la geografia, el volum i el color.

Ciutats senceres amb cossos que s’obren i es tanquen com portes.

Llums que fan pampallugues.

Cada vegada que mor un ésser humà, una casa es tanca i es perd un “lloc”.

La meva obra és la seva memòria.

La fixació congelada de tants i tants cossos desenvolupant-se i desapareixent en la fugacitat de la llum.

La meva obra és el seu volum.

 

Poema de l’escultor Jaume Plensa.

 

La protodiplomàcia catalana (2)

 

Laura Borràs Presidenta
del Parlament de Catalunya  
i Ambaixadora Extraordinària
del Consell per la República

Desconec sí hi haurà futur Govern de Coalició a la Generalitat de Catalunya, si m’ho preguntessin a mi jo respondria: sense un acord d’un Full de Ruta Integral a Catalunya, a Madrid i a nivell internacional, seria millor que Junts per Catalunya quedes al marge del govern. Investíssim a Aragonès i féssim la “revolució” de base a tot el territori, empoderant arreu per l’independentisme.

A mi ningú em preguntarà res, però espero que el proper Congrés Nacional Extraordinari convocat per Junts per Catalunya per triar el President del Consell Nacional del partit i el Defensor de l’afiliat, sigui també un bon moment per decidir si s’entra o no, al govern de coalició. El Congrés està convocat pels dies 7 i 8 de maig.

De moment la dreta-dreta, els liberals, i els filoPDeCats de Junts volen entrar al govern perquè sense càrrecs no entenen, ni saben fer política; la colla del President Torra, el centre-esquerra i l’esquerra de Junts voldríem estar fora del govern per coherència sinó hi ha acord integral i perquè sabem fer política directa al territori.

Ja veurem.

Però la maquinària independentista ha de continuar, encara que tenim molts mandrosos que no mouen un dit, alguns esperant la pedrera d’un possible càrrec -gran o petit- institucional.

El lector o lectora no cal que somrigui, perquè pregunteu-vos quan fa que heu convençut algú o alguna per la independència. Potser fa molt o potser espereu que la feina la facin els altres.

Però insisteixo: Tothom és imprescindible, tothom, encara que l’aportació penseu que serà petita, perquè no hi ha aportacions petites en el compromís per la llibertat nacional.

Una de les primeres coses que cal aclarir és el paper del Consell per la República.

Recordeu que aquest Consell és una entitat privada amb seu a Waterloo i que pretén internacionalitzar la qüestió catalana.

Com tothom ha escoltat o llegit, en les negociacions del possible govern de coalició, ha aparegut el futur paper del Consell per la República.

Aquest organisme boicotejat fins ara sense mirament per ERC, ha ressorgit en tots els mitjans de comunicació i s’ha posat al centre de les negociacions d’un Full de Ruta Independentista Compartit.

Aquest reflotament d’imatge pública del Consell per la República ha estat ja un èxit, un èxit extraordinari pel Consell, acabi com acabi la reformulació del seu paper polític. Mai haguéssim pogut pagar una campanya de publicitat per situar la marca del Consell per la República entre la ciutadania, com ha acabat passant a zero euros de despesa.

Aquest és un dels peatges per ERC que ha d’assumir per la investidura d’Aragonés, que sí o sí tindrà, però veurem si solets amb els anticapitalistes o un govern de coalició amb Junts.

Recordeu que és el Consell per (per) la República i no el Consell de (de) la República com hauria d’haver estat o sigui el Govern Legítim a l’Exili que fou destituït per l’article 155 i posteriorment perseguit per la justícia espanyola.

I entre altres raons, cal ja dir-ho: l’estratègia fallida i suïcida d’haver-se quedat a Catalunya Junqueras i una colla de Consellers i Conselleres de Junts i d’ERC, que varen acabar a la presó, a més del seu sacrifici personal del que tots ens solidaritzem, varen dinamitar tenir avui un Govern Català a l’Exili representatiu i potent.

Ara és el moment de fer un pas de qualitat en la configuració del Consell per la República, a més de continuar tenint la màxima representació el President Puigdemont, s’ha de buscar la manera de que tot el món independentista, tant el parlamentari com l’extraparlamentari, s’hi trobi còmodament representat, però a la vegada s’ha de buscar un pont de lligam amb el món institucional de la Generalitat de Catalunya.

El nou Govern ha de tenir un Departament d’Exteriors que ha de construir una estructura que reforci i capitalitzi la feina del Consell per la República. Òbviament com diu el futur President Aragonès: -Tenint un govern sense tuteles. Això està bé propugnar-ho i fer-ho. Però volem un govern per fer la independència, no per gestionar exclusivament una autonomia.

Però hi ha un altre nivell institucional que ha de saber-se enllaçar amb la dinàmica del Consell per la República que és el Parlament de Catalunya. I això fer-ho a traves de la seva Presidenta Laura Borràs.

A la senyora Borràs a més d’encantar-li fer també una tasca internacional, és el personatge adequat.

Per que?

Primer perquè és bona en representació i visibilitat pública.

Segon perquè es va presentar a unes Primàries a Junts per fer de líder del partit i no per fer de figureta de Lladró d’un lloc institucional autonòmic.

I tercer perquè a més, Laura Borràs com a Presidenta del Parlament, li donaria una nova dimensió política a una entitat privada de projecció internacional com és el Consell.

Tot això lliga institucionalment?

Tothom ho veurà bé? Segur que no.

Els unionistes es posaran histèrics.

No s’ha de tocar res. La Presidenta del Parlament de Catalunya seguirà fent de Presidenta fidel i compromesa a la llibertat parlamentaria; però a més a nivell “privat”, a nivell “personal”, hauria d’acumular un altre càrrec, amb títol públic i àmpliament publicitat internacionalment.

Laura Borràs Presidenta del Parlament de Catalunya i Ambaixadora Extraordinària del Consell per la República amb seu logística a Catalunya.

Que la senyora Borràs tingui una parcel·la i equip internacional, serà un actiu fabulós per l’independentisme català.

I tot el que és bo per l’independentisme, també ho és per ERC, per la CUP i per Junts.

(Continuarà)

 

+++

Imatge: Fragment de l’escultura “Buste de femme / Marie-Thérèse” (1931) de Pablo Picasso. 

La protodiplomàcia catalana (1)

 

La Xina condemna a mort
a dos funcionaris UIGURS
per haver publicat uns llibres escolars
qualificats de “separatistes”

Avui el diari de Londres The Guardian en dona la notícia:  

Un tribunal xinès ha dictat una sentència de mort condicional a uns exdirectius del Departament d'Educació de Xinjiang, per uns càrrecs que inclouen escriure i publicar llibres de text escolars que han sentenciat que estaven dissenyats per "dividir el país".

Sattar Sawut i el seu adjunt, Shirzat Bawudun, van rebre sentències de mort amb una pena de dos anys condicionals d’espera, mentre que altres cinc homes uigurs, inclosos els editors, van rebre llargues penes de presó.

Els llibres en qüestió daten de 2003, però en 2016 les autoritats de Xinjiang van considerar que el contingut era de naturalesa "separatista" i incitava a l'odi ètnic. Ara apareix la notícia d’haver estat ja jutjats els acusats.

Curiosament els llibres en llengua uigur van passar una censura prèvia. Això de les penes de morts amb dos anys d’espera, és perquè en el sistema judicial xinès una sentència de mort amb “pena d’amortització” es pot commutar per 25 anys o per tota la vida a la presó, si hi ha un bon comportament del penat.

L’acusació rodejada d’una enorme falta de transparència, es produeix enmig d'una creixent repressió contra els uigurs i altres minories ètniques musulmanes a la regió de Xinjiang.

El President Puigdemont ja ens ho va recordar en una piulada:  “Xi Jinping segueix el patró que d’altres apliquen fa segles: perseguir la diversitat lingüística per combatre la diversitat nacional. Per això imposa el mandarí, “llengua nacional comuna”, als territoris on es parla mongol, uigur o tibetà. Procés de substitució en marxa.”

O l’eurodiputada Clara Ponsatí, en una passada intervenció a l’hemicicle europeu, ja va carregar durament contra la Unió Europea per tolerar i blanquejar la repressió de la Xina contra Hong Kong i el poble uigur.

Llavors era per l'acord a què van arribar la UE i la Xina el desembre de 2020 i que es basava en la posada en marxa d'inversions multimilionàries a banda i banda.

A més, les empreses europees podran entrar al sector manufacturer xinès, incloent el sector de l'automòbil, així com la producció d'equipament sanitari, transport i químic, entre d'altres.

Pequín també facilitarà les inversions en serveis financers, així com en els mediambientals, la construcció, el transport aeri o la sanitat privada.

La defensa dels drets humans i els drets nacionals de les minories a Xina totalment marginats en l’acord europeu.

Ara coneixem més resolucions xineses repressives contra els uigurs.

I els catalans en general que diem davant de tot aquest panorama de repressió de la Xina?

Alguns diran: prou feina tenim nosaltres amb la repressió espanyola i és cert, però no podem callar.

Recordo quan el President Puigdemont es va reunir a Waterloo (setembre 2019) amb Dolkun Isa el President Mundial Uigur que està exiliat a Alemanya, i tots dos varen denunciar l’existència de camps de concentració en ple segle XXI i varen expressar el suport als uigurs en la seva lluita per la llibertat.

Catalunya necessita una política Exterior exercida de moment com a protodiplomàcia i també exercida des de la plataforma autonòmica institucional que possibilita la Generalitat de Catalunya.

Conec molt bé l’Oficina de la Generalitat de Catalunya de Londres i les seves dinàmiques internes i externes, perquè hi vaig treballar quasi quatre anys. I en totes les èpoques ha estat un camp de mines per propis i forans. Sense saber diferenciar diplomàcia, paradiplomàcia i protodiplomàcia.  

Hem d’acabar el sectarisme partidista dels “nostres” que prohibia i promovia al Conseller d’Exteriors de la Generalitat o a les Oficines autonòmiques a l’estranger o a la delegada de la Generalitat davant la EU, no només no coordinar-se amb el President Puigdemont a l’exili o amb el Consell per la Republicà, sinó que a més es varen prohibir algunes visites simplement protocol·làries.

L’Honorable Conseller d’Exteriors Maragall d’ERC mai oficialment va visitar al President legítim de Catalunya Carles Puigdemont amb seu a Waterloo. Tot molt lleig, però sobretot inútil.

La nostra protodiplomàcia ha de ser de solidaritat potentment involucrada amb els drets humans i a més de recerca del nostre reconeixement nacional.

(Continuarà)