dimarts, d’octubre 27, 2020

 

La degradació de la Sindicatura d’Aran, 
del Govern Aranès

 


El Síndic d’Aran o sigui el President del Govern Aranès Paco Boya deixa el seu càrrec institucional perquè l’han anomenat el Consell de Ministres Espanyol: Secretari General del Repte Demogràfic. 

La noticia apareix avui a les agències de noticies, a algun diari, però el més important és que el Síndic ha penjat una “Carta Oberta a la ciutadania aranesa” en el Web oficial del Conselh Generau d’Aran on ratifica la jugada.

La “jugada”, perquè és una “jugada política” que té un immens abast que traspassa una decisió personal, perquè té un simbolisme en la governança d’Aran.

Personalment un pot fer el que desitgi, però quan és President d’un País, no és exactament igual.

És com inimaginable per un català President de la Generalitat de Catalunya que deixes la Presidència per assumir una Secretaria Governamental a Madrid. Sobretot per respecte a la Institució (en majúscula) perquè és la màxima institució del seu País. Per un aranès això mateix hauria de representar ser Síndic d’Aran.

Doncs no: d’una manera provinciana, amb una falta de respecte de la ciutadania aranesa en general i dels seus propis votants, fa el sal mortal ferint greument les Institucions Araneses.

Per la colla de Unitat d’Aran / PSC (PSC-PSOE) el Govern Aranès és de “teatru infantil” i val menys que una “Secretaria española” i certament legalment és així, però simbòlicament no.

Per què no ha esperat el final del seu mandat?

Si volia una solució personal de nova feina amb tot el que comporta: responsabilitat, més sou i que el mascle alfa campi amb més llibertat de moviments fora d’Aran, ho podia fer amb elegància i respecte. Sobretot guardant les formalitats.

I encara és més greu quan Paco Boya i els seus pretenen normalitzar una cosa legal però èticament bruta, utilitzant el Conselh i les seves vies de comunicació pública per la seva nova carrera política personal. Ens expliquen que els seus Conselhèrs del Govern Aranès ho han meditat molt tot això i han pres la decisió conjuntament. Com si fos una continuació institucional natural passar de Síndic a un càrrec a Madrid. Dinamiten simbòlicament tota l’arquitectura institucional i ho justifiquen com si fos el “seu” pati de casa.

Tot plegat és una falta de respecte a la Institució, un desprestigi del valor que té el govern aranès i la supeditació indiscutible a la política espanyola.

Per ser justos Paco Boya és conseqüent en tota la seva trajectòria: Unitat d’Aran la va espanyolitzar al màxim i la seva carrera política i personal és el més important.

Fa quatre dies Boya el sentíem al Parlament de Catalunya fen unes reivindicacions per Aran que eren justes i que haurien de fer posar les piles als polítics catalans i vet aquí que ja llavors sabia que deixaria el càrrec per la seva ambició personal.

Aran necessita unes institucions fiables, de prestigi i els tripijocs del PSOE a Aran no pot denigrar la Institució

Segurament el problema sóc jo i hauria de pensar que la identitat aranesa comporta intrínsecament que els seus polítics s’afarten del seu “petit” País i han d’anar a fer les “Amèriques” uns a Barcelona i d’altres a Madrid. I un cop allà es transvesteixen o de catalans o d’espanyols i això a Aran passa a totes les famílies polítiques.

La Val d’Aran és un País en extinció com a cultura i com identitat nacional, és incapaç de reforçar-se amb la cultura occitana perquè no en saben i és un País que només funcionarà com a “País subvencionat”. O pagarem els catalans o pagaran els espanyols.

Ben segur que l’ingenu i el que no entén res sóc jo.

Tant que m’he trencat la cara entre polítics catalans perquè tractessin al Síndic d’Aran com la segona autoritat de la nostra “Comunitat Autònoma de Catalunya” encara que no fos de la meva i la seva corda política, que he quedat desconcertat ... I ara que?

És per plorar, sincerament estic trist ...


+++

El Debat

Qualsevol que vulgui contribuir al debat de la temàtica del meu escrit, estaria bé que me’l fes arribar a: 

vivenciaaranesa@locampus.cat 

Sempre que no siguin insultants els aniré publicant en aquest blog.


PRIMER COMENTARI REBUT:

La resposta al text d’aquest post que m’ha enviat l’esposa del encara actual Síndic d’Aran Paco Boya, la senyora Manuela Ane Brito:

 

Oh quina llàstima, et tinc bloquejat i no puc llegir les teves fricades! Com sempre atacant! Tranquil, estem immunitzats contra tu i els que són com tu. Parles de degradació, tu? Que et vas vendre al Barrera després d’haver dit pestes contra ell! Tu només t’estimes a tu ¡ T’adores! La degradació en tu és un grau! Així us va a tu i a tots els que són com tu. Dius que has fet molt per l’Aran. Crec que l’Aran non se n’ha assabentat. Del que ha fet el Paco pel seu país, en sap tothom molt. Per això, les xarxes són un clam, la gent està orgullosa d’ell. No ho pots canviar amb la teva “verborrea” . S’ha de tenir més classe per poder insultar i tu no la tens.

Fins mai!

Manuela


 


 

dilluns, d’octubre 26, 2020

 

Xile cada dia més lliure

Centrat en les Primàries de Junts per Catalunya no volia escriure de res més, però m’és impossible no dir res sobre el triomf del Referèndum per una nova Constitució a Xile liquidant la Constitució autoritària de l’època del dictador Pinochet.

Xile i els xilens sempre els he tingut a prop, sobretot a Anglaterra on jo estudiava i treballava. Tots eren exiliats i alguns varen tornar en plena dictadura i els varen matar.

Els xilens que jo he conegut han estat canyella fina.

I com sempre m’han condicionat amb la seva llengua. A la meva Universitat anglesa d’Essex la comunitat xilena fou la responsable que jo entres més lentament del que era previsible als fonaments universitaris de la llengua anglesa oral.

En general tota la comunitat llatinoamericana de la universitat, on destacava el mundialment famós teòric de l’anàlisi del discurs que era l’argenti Ernesto Laclau, em va condicionar la llengua i ells em varen servir com a conillets d’índies per explicar-los-hi per enèsima vegada que jo era català i no espanyol, que era independentista etc. etc.

Jo ja venia fort sobre estructuralisme i postestructuralisme com el de Laclau perquè Joan Cornudella del FNC en el seu moment dolç intel·lectualment parlant, ja m’havia donat una espècie de “classes particulars” i m’havia regalat traduccions seves de trossos d’obres de Barthes, Lacan, Derrida o Foucault.


Xile, els xilens i Allende els he portat al cor sempre, sobretot quan un 11 de setembre varen patir un cop d’estat contra el President Salvador Allende i el varen executar en plena batalla.

Recordo molt bé la noticia perquè la vaig conèixer durant una Operació sobre terreny dels militants del Front per interferir Televisió espanyola amb una proclama independentista.

L’Operació no va funcionar i veig que surt en alguns escrits històrics del Front, dels que crec que s’hauria de retirar l’explicació. Primer, perquè no va passar com s’explica i segon perquè jo era el responsable sobre terreny i sé perfectament perquè es va parar l’operació i que posteriorment em va portar a auto-reflexionar sobre quan un directiu ha d’acabar una operació clandestina perquè les raons de seguretat prevalen i fan avortar l’intent.

Tot plegat em porta a la reflexió de com la literatura llatinoamericana que molta és excel·lent, ens posava en contradicció en la necessària represa del català sobretot en plena dictadura.

Els “progres” de Barcelona llegien sempre literatura en castellà, cosa que en sí no és cap problema tot el contrari perquè les obres eren bones o molt bones, però no sabien ni llegien ni una línia dels nostres clàssics, ni contemporanis en català. Sí li sumàvem que algun desgraciat a la universitat ens interpel·lava perquè parlàvem en català a les assemblees i ens deien que parléssim en espanyol perquè “era la lengua de la clase obrera”, els catalanoparlants quedàvem ben fotuts. I se li pot afegir que a l’aula, el català no existia, exactament com avui en moltes carreres universitàries.

Per sort a Anglaterra i a Catalunya els xilens que he coneguts eren demòcrates de veritat i enteníem que la reivindicació de la llengua catalana era una eina plenament d’aprofundiment democràtic, exactament com avui.

Com sempre el problema no és dels altres, sinó dels propis catalans, fins el punt que una activista com Rosario Palomino actualment ha propiciat una campanya amb el lema “No em canviïs la llengua”, per conscienciar als catalanoparlants que no canviïn de llengua quan creuen, ja sigui per l’accent o els trets físics, que el seu interlocutor no és nascut a Catalunya.

Xile cada dia més lliure i Xile al cor.

“En un beso, sabrás todo lo que he callado”, Pablo Neruda.

 

+++

IMATGE: Cabeza (2011) de l’escultor xilè Benjamín Lira.

dimarts, d’octubre 20, 2020

PRIMÀRIES de “JUNTS per CATALUNYA” (7)

 

Preparant el FULL DE RUTA a la INDEPENDÈNCIA
de la CANDIDATURA DE RENOVACIÓ:
Joan-Ramon Colomines-Companys
a les Primàries de Junts per Catalunya




En la incertesa de com serà el Reglament de les properes Primàries per les eleccions al Parlament de Catalunya a Junts, la Candidatura de Renovació: Joan-Ramon Colomines-Companys, segueix construint-se i com sempre treballem de forma participativa.

Estic elaborant el nou “Full de Ruta a la independència de Catalunya 2021-2024” i m’agradaria incorporar tota mena d’idees i sensibilitats sobre tota aquesta lluita nacional.

Ara és l’hora de l’independentisme històric, ara és l’hora del Bloc Nacional a la Generalitat de Catalunya, tothom que s’hi senti implicat: que ajudi.

I necessitem ajuda en quatre nivells:

1. Idees i reflexions per afavorir la pluralitat.

2. Voluntariat per a campanya tradicional.

3. Voluntariat per a campanya per a Xarxes socials.

4. Necessitem diners per a publicitat.

Podem guanyar, si ens ho proposem.

Per què no m’escrius directament?  jrcatalunya@gmail.com


+++

IMATGE: Body bebè: “To appear ...”. Visual Poetry Barcelona ©.



divendres, d’octubre 16, 2020

PRIMÀRIES de "JUNTS per CATALUNYA" (6)

L’INDEPENDENTISME CÍVIC :

¿ On son els nostres líders independentistes davant la segona onada de restriccions socials que desconcerten i empobreixen amplis sectors econòmics ?

 

El del bar del costat de casa anava cridant a ple carrer i davant del seu local:

-Vaja govern de merda que tenim !!!

Jo el sentia des del meu estudi davant el Campus de Cappont de Lleida. Si jo el sentia és que no cridava, sinó que bramava.

L’home estava desesperat per les noves restriccions al seu negoci que l’obligava a tancar, conseqüència de la situació sanitària i de les mides governamentals que s’han pres.

Crec que les mides de restricció s’han de prendre i punt. Jo no discuteixo res de les mides.

Però les restriccions porten un embolcall explicatiu i un suport econòmic potent?

No. El nostre Govern de la Generalitat, suposadament de coalició però que tothom balla la música d’ERC, no explica bé les coses. Només pontifiquen amb una estètica i pràctica de “mosso d’esquadra” de BRIMO.

A més el nostre Govern no parla amb qui ha de parlar dels sectors socials i econòmics organitzats que surten afectats. Surt a la brava, sense haver aconseguit cap consens.

I el més greu, sense haver previst, construït i aprovat unes mides de suport econòmic real, generós i fàcil de rebre. Fins ara les xifres per indemnitzacions tot és la xocolata del lloro.

Un cop el President Torra surt de l’escenari, hi ha un buit que el doctor Argimon no cobreix. Sant Torra almenys explotava les explicacions d’ànima caritativa, encara que ni de bon tros ho resolia tot.

El sacrifici que es demana s’ha d’explicar bé. La confiança s’ha de transmetre.

I els partits independentistes on són?

Que estem commemorant avui?

Quina qüestió nostrada ens treu de la realitat diària avui?

Pels reclutadors independentistes o sigui una espècie de comercials a la recerca d’adhesions a la sobirania de Catalunya, avui es un mal dia.

Sobretot perquè els teus, governen malament, el teu partit està desaparegut, els altres independentistes hegemònics al govern són uns irresponsables i el nostre govern a l’exili no diu ni una paraula.

Tot el país cap per avall i el President legítim de Catalunya a l’exili no diu ni una paraula ?

Ni tampoc s’ha expressat una pressa de posició del seguici del President, ni el seu partit que és el meu, ni els seus parlamentaris, ni els seus congressistes, ni els seus senadors, ni els seus eurodiputats, ni alcaldes, ni tota la tribu, ni una paraula. Però no només falten comunicats sinó que sobretot falten explicacions, raonaments, un acompanyament sentit de la població.

I els candidats de Primàries de Junts on són?

Jo no em puc posar amb res de l’organització de Junts com a partit, d’entrada no és el meu negociat, però si que em puc posar amb el “Junts institucional” que vol tornar a liderar la Generalitat de Catalunya.

I companyes i companys ho poseu molt difícil.

Menys independentisme caviar i més independentisme cívic




Videoclip de la cançó “El cap per aval” (Àlbum El Raval) del grup musical de Gandia: ZOO.


dijous, d’octubre 15, 2020

PRIMÀRIES a "JUNTS per CATALUNYA" (5)

 

Lluís Companys, el President màrtir:
la lliçó per avui


1.

Un poble ha de saber recordar i dignificar la memòria d’aquells que s’han sacrificat per la llibertat del País i avui en el 80è aniversari de l’assassinat per afusellament del President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys pel franquisme, és una nova ocasió per expressar l’honor i lleialtat a la seva figura.

2.

En la meva vida domèstica i petita tenir per cognom “Companys”, vingut per part de la mare, ha estat un orgull. Legalment no som res de la família del President, però sentimentalment és un orgull.

A més jo m’he ajuntat els dos cognoms amb un guionet al mig, i encara que pot semblar que me n’aprofito del personatge, no és així, simplement va ser i és una maniobra de “cognoms compactats” per diferenciar-me clarament dels membres de la meva família que han fet o fan política pública.

Dir-se de cognom “Companys” i visitar les comissaries i presons franquistes no solament fou una mala targeta de visita, a més fou la cantarella amenaçadora de moltes sessions d’interrogatoris que vaig patir.

Una anècdota iniciàtica: jo era una jovenet de 14 anys que acompanyava al seu pare en una espècie de seminari sobre “agitació i mesures de seguretat” que feien, òbviament clandestinament, la gent del partit independentista Front Nacional de Catalunya.

I en una de les explicacions en seguretat, el que feia d’instructor va recomanar que si ens enviament cartes entre nosaltres per qüestions polítiques, ho féssim posant com a destinatari el nom de l’esposa o de la companya o de la mare si vivíem junts, segons la situació, així es despistava amb el nom a la policia, si ho miraven.

El pare li va dir que la seva dona o sigui la meva mare, es deia “Companys” com el President i l’instructor va dir doncs que no, que podia ser pitjor. Aquell dia vaig tenir consciència de que significava ser un “Companys”.

3.

En les Primàries a Junts per Catalunya estic utilitzant un argument, que lliga amb tot el que acabo d’exposar.

Tot el grup d’exConsellera i Consellers del President Torra que es volen presentar a les Primàries de Junts per Catalunya, formen part dels equips polítics que han fracassat estrepitosament en dur-nos a un primer terreny sòlid cap a la independència.

Però valorant-ho amb objectius més assequibles: constatar que han fracassat en construir polítiques unitàries independentistes; que han estat en un govern suposadament de coalició on ERC ha fet el que ha volgut; no han sabut defensar la legitimitat de President Puigdemont; no han sabut defensar el lloc parlamentari i la responsabilitat governamental del President Torra ... i així podem anar continuant i ja ho faré en detall un altre dia.

I l’argument és: ara és l’hora de l’independentisme històric que ha de guanyar la Generalitat i evidentment ressituar a ERC i a la CUP. I portar a Catalunya el President legítim de Catalunya que és Carles Puigdemont.

Aquesta ex-Consellera i Consellers ara candidats in pectore ja ho han provat tot i no ha funcionat, ara ens toca provar-ho a uns altres, amb pràctiques i llenguatges diferents.

Una de les maneres per honorar avui al President Lluis Companys és arremangar-nos i fer aparèixer a l’arena política el nacionalisme català històric que és un independentisme militant que vol dir aplicar la gestió i la mobilització, el convenciment i el reclutament, la negociació i la confrontació, el simbolisme i la desobediència.●

dimecres, d’octubre 14, 2020

PRIMÀRIES a "JUNTS per CATALUNYA" (4)

 




PRAGMÀTICS contra ARRAUXATS
a les Primàries de Junts per Catalunya

 

El més complicat de participar en unes Primàries d’un partit polític és com criticar a la teva contrincant sense espatllar la teva relació personal amb ella i a més no fer mal al teu propi partit. Perquè òbviament el partit és EL PROJECTE COMÚ dels dos.

Fins ara la meva contrincant en les Primàries a Junts sembla que serà Laura Borràs, també podria ser Damià Calvet, Jordi Puignerò i Ramon Tremosa. Com es pot veure la flor i nata de la nostra societat institucional. Tots de la mateixa corda i de l’escola arrauxada del President Torra.

Els quatre caps de gabinet i els quatre caps de comunicació, amb els seus respectius tècnics i administratius, de tots aquests càrrecs estant treballant on fire preparant la candidatura del seu cap. Fa por: tanta força i tanta barra.

Ara els pols és com fer el Reglament de les Primàries de Junts. Com que som un partit tant nou, encara no tenim aquesta normativa.

És la millor oportunitat que tenen els “candidats espavilats”, que a més tenen càrrec institucional i càrrec a la direcció del partit o sigui “part i jutge” per redactar una normativa del Reglament que freni de cop que alguns ens puguem presentar a les Primàries.

Si el Reglament porta un punt en la normativa, que digui que per ser candidat/candidata t’has de dir “Laura” o qualsevol condició així de “divertida”, ho tinc complicat per participar.

+++

 IMATGE: Poema visual d’Antonio Guerra.     


dimarts, d’octubre 13, 2020

PRIMÀRIES a "JUNTS per CATALUNYA" (3)

 



A l’atenció del Director de l’Oficina
del President Puigdemont

 

CANDIDATURA Primàries JUNTS: 
joan-ramon colomines-companys 
jrcatalunya@gmail.com                       
dilluns 12 d’octubre 18:19



 

Benvolgut Josep Lluís Alay,

Us transmeto com a Director de l’Oficina del President un petit Dossier en la que inicio la meva participació com afiliat a les Primàries de Junts per Catalunya per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, perquè el feu arribar al President Puigdemont.

M’agradaria que transmeteu la meva lleialtat al President, jo veig diferent com van les coses i com que segur ell creu de veritat en la transversalitat del nostre moviment i partit, entendrà que ara no busquem un “President Torra 2” sinó el “Primer Puigdemont” que era més fresc i menys premsat de tanta repressió i exili.

És ben curiós com va la vida: vaig ser convergent quan el President Pujol parlava del socialisme suec després ell mateix es va tirar per la finestra ja ben dretà; després el President Mas varen coincidir al mateix despatx quan l’intentava influir en independentisme i va acabar amb un liberalisme salvatge i el President Puigdemont: entusiasmava amb la seva acció de proximitat i empatia ciutadana i està anant ara a un llenguatge de “confrontació” que posa els pèls de punta. Tots els inicis son genials ...

Gràcies.

Joan-Ramon Colomines-Companys

DOSSIER... clicar aquí

+++

IMATGE: Fotografia de Josep Lluís Alay.

dilluns, d’octubre 12, 2020

PRIMÀRIES a "JUNTS per CATALUNYA" (2)

                                 A la recerca del LIDERATGE
                              de l’independentisme institucional
                               tranquil i efectiu


Començo una nova aventura política a Junts per Catalunya com a candidat a les Primàries d’aquest partit polític per les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

La competència és ferotge. Espero saber de quina manera les meves contrincants ens diuen com ens portaran a la independència de Catalunya, la resta de qüestions, tot i ser importants han d’estar en línia a la reivindicació nacional.

No us podeu ni imaginar el gust que dona donar-li un cop de peu democràtic al tamboret per obrir pas.

Necessito tota mena d’ajuda. M’ajudes? Gràcies.

El meu e-mail de candidatura: jrcatalunya@gmail.com

 Dossier de premsa ... clicar aquí

+++

IMATGE: De moment utilitzaré una fotografia meva de Jordi V. Pou de Lleida de l’arxiu de la revista LO CAMPUS.


dimarts, d’octubre 06, 2020

PRIMÀRIES a “JUNTS per CATALUNYA” (1)

 



La “casta nostrada”

 

Per una vegada una jutgessa ens ha proporcionat una bona noticia exculpant a Tamara Carrasco dels CDRs, no només per ella que ja és important, sinó també per a tota la mobilització independentista al carrer.

Els CDRs van aparèixer com a resposta a una ANC desmobilitzada i el Tsunami apareix per uns CDRs inútils.

Ara sabem els límits de la mobilització més abrandada i intel·ligent, que ha d’estar disposada a bloquejar i “liquidar” a qualsevol carallot que cremi un sol contenidor urbà d’escombraries, ho faci solet o de manera coordinada.

Guerra total als que fan el joc i la feina bruta dels infiltrats i de l’espanyolisme desestabilitzador.

Ara cal vestir també la mobilització compartida dels independentistes tant al carrer, com a les cases, com a les entitats i com a les institucions autonòmiques.

La “confrontació intel·ligent” no és un lema més o menys feliç del President legítim Carles Puigdemont, és una meta que s’ha de construir.

¿És possible aquesta CONSTRUCCIÓ fer-la amb un independentisme sentimental o un independentisme caviar o un independentisme només de classe o un independentisme infantil?

Que cadascú a la carta hi posi els noms, les sigles de partits i entitats a cada tipus “d’independentisme”.

Però n’estic ben convençut: el problema ara el tenim dins del món independentista i cal sacsejar amb força tota la nostra “casta” dirigent.

La casta per molt “casta nostrada” que sigui, és un inconvenient en el procés organitzatiu i logístic de l’alliberament nacional. Però no cal “eliminar-los” metafòricament parlant, perquè de vegades en els processos polítics hi ha moments de fer “els gegants” i ens fan falta aquesta mena de “Prima Donnes”.

El “càsting” del lideratge del Procés és fonamental. ●

+++

IMATGE: Poema visual de Joan Brossa.


dijous, d’octubre 01, 2020

 
Les històries i les historietes 
del Front Nacional de Catalunya

Alguns lectors em reclamen que havia escrit que el setembre publicaria una segona sèrie sobre les meves Memòries al Front Nacional de Catalunya i no ho he fet. És veritat, però és que he canviat de plantejament, perquè entraríem en una etapa d’escrits que serien molt controvertits i no tinc ganes de molestar a ningú, de moment.

Es sabut que crec que la història del Front Nacional de Catalunya (FNC) s’explica malament, perquè es fa de manera parcial i es presenta a la organització de manera empetitida per un resistencialisme i activisme com si fos el tot i de fet es una petita part d’una política més amplia. D’una política més forta, més determinant a Catalunya en molts sectors i que les visions parcials desdibuixen.

La commemoració dels 80 anys del FNC historiogràficament no aporta res de nou, pitjor: pot arribar a oficialitzar definitivament l’empetitiment del FNC.

Jo també soc culpable de tot això, perquè he fet poc per explicar la història independentista perquè volia estar en actiu políticament i això es molt competitiu i no volia passar per un polític explicant les seves “batalletes”, però això s’ha acabat.

Mireu un petit exemple d’allò que els històrics del FNC siguin ex-militants o acadèmics que expliquen l’organització, no valoren i sobretot no entenen, els que ens posen la llufa d’haver fet seguidisme del PSUC en clandestinitat. Ni puta idea de que parlen.

L’exemple petit d’aquests dies:

El Memorial Democràtic i la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya  organitzen el proper dilluns  un acte en record del “Festival Popular de Poesia Catalana del Price” que fou un esdeveniment poètic i polític que va tenir lloc el 25 d’abril de 1970 a la Sala Gran Price de Barcelona,  o sigui fa cinquanta anys.

I ens diuen que la iniciativa va néixer de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Si és cert, però el que no diuen és que el Front no només va promoure l’acte, sinó que a més el va organitzar, va muntar tota la logística i tot el que va fer falta, participant-hi molts i molts militants i simpatitzants. Ni ens ho reconeixen, ni ara ens conviden.

El pitjor és que els del Front, els que fan commemoracions, ni ho valoren per la seva pròpia història. Això sí, qualsevol moguda que a més no va sortir bé, ho expliquem o ens passem el dia parlant de la repressió i de tot un panorama que ens presenta com uns “perdedors” totals.

El Front té una història heroica i sobretot política, de molta volada i s’ha d’explicar bé.