dimecres, de setembre 28, 2005

Per a la Val d’Aran la primera sessió plenària del debat del nou Estatut d’Autonomia al Parlament de Catalunya, és presenta molt prometedora. Si surt l’Estatut, és un avenç, molt i molt important per Aran i evidentment per Catalunya.

Però parlem d’Aran:

Tres coses aprovades molt importants per Aran al Parlament de Catalunya avui, amb una clara oposició per part del PP:

Coses aprovades:

En el“Títol preliminar: Article 6: Apartat 5”.

"La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia i oficial d'aquest territori i és també oficial a Catalunya d'acord amb el que estableixi aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística".

NOVETAT: l’aranès oficial a tot Catalunya.

En el “Títol preliminar: Article 11. L’Aran”.

“1. El poble aranès exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d’Aran i les altres institucions pròpies.

2. Els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat nacional occitana fonamentada en la seva singularitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i també reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció mitjançant un règim jurídic especial.”

NOVETATS: Aran, realitat nacional. Aran, entitat territorial singular.


En el “Capítol II. Drets en els àmbits polític i administratiu. Títol I. De drets, deures i principis rectors: Article 35. Drets amb relació a l’aranès”.

1. A l’Aran tothom té el dret a conèixer i emprar l’aranès i a ésser atès oralment i per escrit en aranès en les seves relacions amb les administracions públiques i amb les entitats públiques i privades que en depenen.

2. Els ciutadans de l’Aran tenen el dret a emprar l’aranès en llurs relacions amb la Generalitat.

3. S’han de determinar per llei els altres drets i deures lingüístics amb relació a l’aranès.


En el “Capítol VII. L’organització institucional pròpia de l’Aran Article 89. Règim jurídic”.

1. L’Aran disposa d’un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Mitjançant aquest règim es reconeix l’especificitat de l’organització institucional i administrativa de l’Aran i se’n garanteix l’autonomia per a ordenar i gestionar els assumptes públics del seu territori.

2. La institució de Govern de l’Aran és el Conselh Generau, que és format pel Síndic, el Plen des Conselhers i Conselheres Generaus i la Comission d’Auditors de Compdes. El síndic o síndica és la més alta representació i l’ordinària de la Generalitat a l’Aran.

3. La institució de govern de l’Aran és elegida mitjançant sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, en la forma establerta per llei.

4. El Conselh Generau té competència en les matèries que determini la llei reguladora del règim especial de l’Aran i la resta de lleis aprovades pel Parlament i les facultats que la llei li atribueix, en especial, en les actuacions de muntanya. L’Aran, per mitjà de la seva institució representativa, ha de participar en l’elaboració de les iniciatives legislatives que afecten el seu règim especial.

5. Una llei del Parlament estableix els recursos financers suficients perquè el Conselh Generau pugui prestar els serveis de la seva competència.


......................................................................***

De moment aquests han estat els resultats d’avui a la sessió plenària del Parlament, un pas sòlid per Aran i tota una història molt important darrera d’aquests resultats.

Però que certs hipòcrites, no és vulguin apuntar aquests resultats unilateralment!!!.

Perquè son conseqüència de moltes preses de postura a Aran, de mogudes de la societat civil aranesa i dels “Manifest unitari d’Aran”, a més de la Proposta de reforma del Parlament, dels vots particulars dels grups parlamentaris, de les esmenes de la Ponència, del Dictamen de la Comissió, de les esmenes dels grups i fins i tot del Dictamen del Consell Consultiu.

Dic tot això, perquè aquesta tarda amb una rapidesa inusual, la web d’Unitat d’Aran, que tenen al servidor del PSC, destacava com a noticia, que una esmena transaccional del Tripartit havia possibilitat un d’aquests resultats.

En una negociació tan complexa, seran les votacions i els resultats que marcaran la presa de postura i en tot cas, on recauen les medalles. L’efecte “Màgic Andreu” d’autopremiar-se, és una de les pràctiques poca vergonyes de l’elit d’Aran i espero que no passi en aquest cas.


També he escoltat el diputat Paco Boya en el debat de la sessió parlamentària d’avui, en el torn de discutir el Capítol de les Institucions. I la intervenció feta en aranès, ha estat la puntilla definitiva d’enterrament de Unitat d’Aran, com a partit nacionalista.


Reivindicar que el aranesos tenen com a base el “catalanisme cívic”, encara que culturalment siguin diferents, és un discurs plenament de submissió a Catalunya. I presentar Aran com un laboratori de subsidiarietat de “forma seca” i no de dinàmica nacional pròpia , no només és fals, és que és indigne, nacionalment parlant. Per més inri, desprès de tant avergonyant vassallatge al catalanisme ( i al PSC) des de la tribuna parlamentaria, la realitat és que la pràctica diària a la Val d’Aran, és majoritàriament fer-ho tot, en espanyol.

Algú s’imagina que diguéssim els catalanistes que Catalunya té una base “d’espanyolitat cívica” encara que culturalment tinguem peculiaritats pròpies. Simplement seria un discurs espanyolista, en el que el PP estaria més que còmode.

L’aranisme progressista, que només pot ésser nacionalista cosmopolita, s’ha quedat sense partit a la Val d’Aran.


...

dilluns, de setembre 26, 2005

Setmana decisiva per Catalunya i per Aran en el tema del nou Estatut d’Autonomia, i setmana també decisiva per a mi, entre Barcelona, Londres i Vielha.

Un nou canvi a la meva vida.

--------------------------------------------


Nou POST a "Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa" (Clicar)

dimecres, de setembre 07, 2005

Escultures_d'Apel·les_Fenosa ATURADA TÈCNICA

Estic al Continent, com diria un britànic, en ple viatge de treball i d’entrevistes entre ONGs, per això aquest DIARI PERSONAL farà una petita aturada tècnica uns dies. Quan torni a la meva base d’operacions de Londres, ja us faré cinc cèntims de com ha anat la cosa.

També s’allargarà una mica, les meves respostes, a la tira d’e-mails que ja tinc de respondre. Però això sí, llegiré puntualment els nous e-mails que m’envieu. D’altra banda, "l’e-mail" és l’única manera de connectar amb mi, directament i ràpid.

BONA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA, A TOTHOM !!!.



...

dimarts, de setembre 06, 2005

.......................


Tinc un article escrit, titulat: “’Eth Petit Prince’ de la Verònica, com a símptoma”. Com tot article polèmic sobre cultura que escric, el deixaré reposar uns dies i el tornaré a revisar, abans de fer-lo públic.

Només avançar, perquè he llegit coses molt estranyes en la premsa catalana, que aquesta edició en aranès de “Le Petit Prince” d’Antoine de Saint-Exupéry, és la tercera traducció que tenim a l’occità, en una de les seves varietats dialectals o subdialectals.

En gascó tenim l’edició: “Lo Prinçòt”, traduït per Pèir Mora de l’editorial Princi Negre, en una primera edició de l’any 1995. I en llenguadocià : “Lo Princilhon”, traduït per Jòrdi Blanch, de l’editorial Vent Terral de l’any 1994.

diumenge, de setembre 04, 2005

Desprès d’haver vist ahir, la pel•lícula “The Business” (2005) de Nick Love, presentada com una gran producció i que no val res; avui tocava el torn de les sessions anomenades per una cadena de cinemes de Londres: les sessions de director, o sigui una pel•lícula actual o recuperada, però considerada bona, intel•lectualment bona. La cadena ho té clar, i per això la sala és de les petites, on hi caben 50 persones. El tipus de sala que quan, a l’altre vida tingui cales, tindrem a casa.

La pel•lícula d’avui era “The Jacket” del director John Maybury. Fent de protagonistes Adrien Brody i Keira Knightley. És una pel•lícula d’aquest 2005, però ja n’ha sortit el DVD. No sé si s’ha vist a Catalunya i Aran. En tot cas, per a mi és una pel•lícula bestial. No és que hi hagi escenes de sang i fetge, simplement hi ha maldat per tot arreu. L’actor Brody, el de “El pianista” de Polanski, a mi m’agrada molt. Sobretot perquè és molt creïble i a les antípodes dels guaperes de torn. La que està com “un bombó de farciment de taronja -un pèl amarga- i amb trossets d’encenalls de xocolata blanca a sobre”, és la Knighyley. Espero amb delit, veure-la a la nova pel•lícula “Pride and Prejudice” sobre la novel•la de Jane Austen, que s’estrenarà a meitat de setembre a Londres, perquè aquesta actriu els papers d’època li funcionen molt bé.


Les pel•lícules cadascú les valora segons el seu moment personal, per això l’experiència de sala cinematogràfica és un ritual intransferible i només els que flipem amb el cinema ho sabem. A “The Jacket” és produeix una maldat que em porta a recordar una poesia alemanya, que no recordo l’autor, però se que va ésser traduïda per Feliu Formosa, i que de petit em va impactar moltissim. El poema feia parlar a un soldat alemany, acabat d’enterrar i dins la caixa explicava la seva soledat i el seu poc espai, cobert de terra en el cementiri. No he suportat mai, que m’entressin per un túnel d’una màquina, per fer-me alguna revisió magnètica, sempre m’han hagut de treure per atacs de pànic. El soldat americà protagonista de la pel•lícula d’avui, Jack Starks, mort per un nen, a la primera guerra de l’Iraq el 1991 (Guerra del Golf), pateix tot un fenomen similar.

Com que no suporto els programes de ràdio que ens expliquen els guions de les pel•lícules, ara no ho faré. Ni tant sols pistes, perquè desprès, el lector imaginatiu és posa a fer deduccions i acaba traient-ne tot l’entrellat.
........................................................................
...

dissabte, de setembre 03, 2005

.............

divendres, de setembre 02, 2005

L’estratègia comercial d’una potent empresa digital, i també la companyonia dels internautes m’ha portat a tenir el Gmail. Com tothom, és necessita una invitació d’algú, per accedir a aquest mega servidor d’e-mails en fase beta, o sigui de prova, i a mi me l’ha donada en “Grinfild”, un amic d’Occitània, que he descobert, a la tant estimada web per a mi, que és “Racó Català”.

No hi ha dubte que el treball mancomunat, de col•laboració i suport desinteressat de milers de persones a traves d’internet, és el moviment social de comunicació més important que mai ha tingut el món. I és per això, que de totes, totes, s’ha de preservar la llibertat a internet.

De la meva bateria d’e-mails, en la que ara, s’hi ha afegit el G-mail en català, he rebut centenars d’e-mails escombraries i d’estafes de tota mena, fins i tot catalanes i suposadament “nostrades”, òbviament aquests són uns dels perills. A més del “virus”, és clar. També sabem, quanta merda d’explotació hi ha en algunes webs, moltes d’elles plenament punibles. Però malgrat les correccions necessàries, és també necessari, de forma militant, defensar la llibertat de la xarxa.

Si fins ara em poden llegir, si volen, des de tot un univers de servidors de correu electrònic a la xarxa, ara ho farà el Google a traves del nou Gmail. De fet el Google, que és l’amo de l’empresa d’aquest blog, l’empresa Blogger, ja em segueix el que escric, i anima als lectors a denunciar-me a la seva empresa, sinó els hi agrada el que escric o consideren que són ofensius els meus comentaris. (Aptitud policíaca que s’incentiva, no només contra mi, sinó contra tothom que té blog a casa seva). (Quan jo vaig començar aquest blog, l’empresa Blogger encara no l’havia comprat la casa Google. Que també quedi clar).

Tota la meva joventut sota el franquisme, vàrem tenir el telèfon familiar intervingut per la policia espanyola. Avui aquesta pràctica la tenim plenament documentada pels papers desclassificats de la policia política de l’època i que hi treballen els historiadors, havent-ne publicat ja, alguna documentació. Recordo que sempre que parlaven per telèfon, saludàvem al policia de torn, que escoltava. [En algun interrogatori, de l’època, a comissaria, entre hòsties, ens parlaven directament (i opinaven!), de les nostres converses telefòniques].

Potser ara, a traves dels e-mails, haurem de saludar al policia global que ens llegeix, potser em donarà solucions, a la muntanya de problemes i contradiccions que arrossego. Gràcies Tony Blair!!!.


...