dimecres, d’agost 31, 2005

Que “Metges sense Fronteres” és pronuncií públicament, encara que sigui només donant testimoni, -que és una manera civilitzada de mullar-se sobre un tema-, ja podeu pensar que el que exposa té una bona base.

A continuació reprodueixo integra, el comunicat d’avui de l’entitat, la traducció al català és meva:


“Nador i Melilla
31 08 2005


Marroc: Metges Sense Fronteres (MSF) dona el seu testimoni sobre els fets en la tanca fronterera entre Nador i Melilla

En relació el que va passar la matinada del dilluns en la tanca fronterera entre Marroc (Nador) y Espanya (Melilla), Metges Sense Fronteres aporta el testimoni dels seus equips desplaçats a la zona:

El passat 29 d’agost per la tarda, l’equip de Metges Sense Fronteres (MSF) que treballa en el projecte d’assistència a immigrants a Nador va rebre una trucada d’un dels membres de la comunitat de camerunesos des de Mariwarit, una zona boscosa situada en la frontera entre Nador i Melilla: L’immigrant assegurava que hi havia un cadàver d’un camerunès en el filat situat prop del bosc i sol•licitava l’ajuda de l’organització per assistir a un grup de ferits. Segons el seu relat, la matinada del diumenge 28 al dilluns 29 d’agost, un grup d’entre 30 i 50 immigrants subsaharians va intentar saltar la tanca que separa la frontera entre Marroc i Melilla, però varen ésser violentament rebutjats per la Guàrdia Civil.

Desprès de la trucada, l’equip de MSF és va desplaçar a la zona, a on habitualment dona assistència mèdica i humanitària, no localitza el cadàver però atent a set ferits, entre ells a tres immigrants amb fractures greus que requerien atenció hospitalària. MSF decideix referenciar aquests tres casos a l’hospital de Nador i, en el trajecte a la ciutat, el cotxe de l’organització es creuà amb vehicles de la Gendarmeria Reial marroquí, de les Forces Auxiliars, de la Seguretat Nacional, de Protecció Civil i d’un alt responsable de la policia marroquina que es dirigeixen cap a Mariwarit.

Una vegada a l’hospital, l’equip de MSF comprova que la policia marroquina ha traslladat a uns altres cinc immigrants subsaharians que provenen de la tanca propera a Mariwarit. Tots presentaven fractures. Mes tard, va arribar un cotxe de Protecció Civil amb un cadàver per dipositar-lo a la morgue. El Coordinador Mèdic de MSF comprova que és tracta d’un immigrant subsaharià que presenta un hematoma circular a l’alçada del pit. Aquesta mena d’hematomes són característics d’impactes rebuts per bales de cautxú. Al dia següent, dimarts 30, fons de l’hospital varen comunicar verbalment al citat coordinador que el resultat de l’autòpsia d’aquest cadàver conclou que la mort es va deure a una hemorràgia interna produïda per un trauma hepàtic.

Un dels tres subsaharians amb fractures referenciat per MSF a l’hospital de Nador va relatar a l’equip de MSF que en l’incident del passat diumenge varen morir dos immigrants. Segons el seu testimoni, desprès de saltar la tanca entre Nador i Melilla, aquests dos immigrants foren detinguts per la Guàrdia Civil i colpejats brutalment amb la culata d’un fusell. Un d’aquests dos, incapaç de moure’s, va començar a vomitar sang i fou arrossegat per la Guàrdia Civil fins una petita porta que condueix al costat marroquí de la tanca, a on va ésser abandonat junt amb la resta d’immigrants. Poc desprès, va morir. Aquest testimoni també explica que un altre dels immigrants colpejats és trobava estes a terra queixant-se dels cops rebuts. Hores desprès va deixar de queixar-se, pel que va entendre que havia mort. Els immigrants asseguren que quan varen tornar a la zona, desprès d’haver intentat trobar ajuda, el primer cadàver havia desaparegut.

Metges Sense Fronteres (MSF) treballa des de 1999 a Marroc en projectes d’assistència sanitària i humanitària a immigrants en situació irregular precedents d’Àfrica Subsahariana. Des de 2004 un equip de l’organització formada per metges, infermers i assistents socials treballa en la zona de Nador i Oujda, centrant-se principalment en el tractament de malalties greus, lesions i traumatismes, a més d’altres patologies infeccioses i amb potencial epidèmic, com la tuberculosi i la VIH/SIDA. El juliol de 2005 l’organització va constatar una població flotant de 150 persones, la majoria d’origen camerunès, en del bosc de Mariwarit, a Nador.”




.................

................UUn dels joves immigrants morts.
...................Quina vergonya que tinc, com a ciutadà del primer món. Un autèntic assassinat, novament.

Recordem-los amb un poema, que s’ha de recitar en veu alta, amb tota la ràbia, contra la utilització de les porres elèctriques, els gasos lacrimògens, les bales de goma i les bales reals, tot de material utilitzat aquella nit.


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
--que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.



Nocturn per a acordió de Joan Salvat-Papasseit

...

dimarts, d’agost 30, 2005

Escultura_de_Barry_Flanagan

Ahir era festa al Regne Unit, un Bank Holiday qualsevol, i ha estat un llarg i trist cap de setmana, amb una pèrdua de temps considerable.

Escriure des de dins de la “Tower 42 – International Financial Centre” de la City és tot un morbo. Fa uns anys, uns agents de seguretat es van precipitar sobre el meu fill Marc, perquè no fotografies l’escultura del gal·les Barry Flanagan, un dels seus enormes conills que salten, que presideix el Hall de la Tower 42. Varen dir per raons de seguretat. Avui estic a dins, al Ritazza, a dos metres de l’escultura, escrivint tranquil·lament, desprès de tota la merda del terrorisme al metro. Sóc conscient que estic gravat per tots costats, de fet veig la camera d’aquestes que fan rotació total, seguint el que escric. Entendrà el català?. Aquests, és pensen que sóc francès, perquè diuen que el meu anglès té accent afrancesat. Horror!.

(Per entendre tanta paranoia, cal remuntar-se a l’any 1993, quan la IRA provisional va posar una bomba a l’àrea de Bishopsgate de la City i l’ona expansiva va fer molt de mal a la Tower 42, que llavors era la Torre del banc NatWest, i quan ho varen reconstruir tot, el banc és va vendre tot l’edifici a una empresa privada, que han fet aquest centre de finances).


I eureka!!!.
Acabo de trobar el “pinyol”, el “nus” principal del nou enfocament de la meva tesi doctoral, sobre la identitat aranesa. No podia ésser en un ambient millor: Londres, la City i en el Centre de finances, davant un cappuccino a preu aranès.

S’equivoquen aquells col·legues, que creuen que és massa menut el tema d’Aran, per dedicar-hi tant d’esforços, en un món enorme, competitiu i de grans reptes. El tema aranès és l’exemple, la metàfora, de com aprofundir la democràcia en el futur. Del cas particular, en surt la conceptualització general. Només em preocupa la incomprensió de molts nacionals aranesos, però això forma part del propi problema. El blindatge professional m’ha d’ajudar en una recerca “freda”, encara que la meva ànima d’activista em traeix i m’involucra.
Sense apassionament, res val la pena!.

Ja és l’hora: com un vesper, tota la gent de la City s’està mobilitzant, són les cinc, és l’hora de plegar i tothom va espitat. Aquí ha tornat l’estiu.

Tower42_Hinius©

M’ha fet il·lusió que el Canal Solidaritat o sigui el OneWorld, m’hagi acceptat com un “periodista solidari” professional, registrat al seu espai. Sobretot, perquè ho ha fet com escriptor d’aquest blog i com a blogger he estat acceptat.

Ara només em falta anar a les rodes de premsa del govern britànic a Downing Street i que m’acreditin com a periodista que escriu un blog.



...

diumenge, d’agost 28, 2005



Fotografia_de_L.M.Otero/AP©

Cindy Sheehan, la consciència contra la guerra, a Nord-Amèrica.
Plantada a les portes del ranxo de Bush a Texas, per parlar amb el President que no la vol rebre, per demanar explicacions sobre la mor del seu fill militar a Iraq. Centenars de persones han començat a fer-li costat.

...

dissabte, d’agost 27, 2005




El canvi de temps a Londres, també em farà canviar els hàbits de menjar. Ha estat tot un ritus, menjar plegats asseguts als bancs o estirats a la gespa, més de 500 persones repartides per diversos torns, de les dotze del migdia fins a quarts de tres, al jardí més gran de la City : el Finsbury Circus, entre Moorgate i Liverpol Street Station.

No és més que una gran explanada, en forma ovalada, de gespa i arbres, rodejada d’un carrer i edificis alts i que al mig hi té una gespa especial per jugar al bowling, (una espècie de petanca, amb boles més grans), a més d’una glorieta on hem escoltat menjant, diversos grups instrumentals i bandes de música, de tota mena. Uns coloms emprenyadors, ressegueixen el terra i molesten per recollir les engrunes.

S’ha de contemplar, cada franja horària, perquè va canviant el mosaic humà: primer administratives fumadores i no fumadores, desprès quadres joves amb vestit de senyor, després gent mes gran i més executius, per acabar, algun cop, apareix alguna persona, vestit informal però de marca, que rastreja les papereres a vessar, recollint les sobres per poder menjar aquell dia. Tot un equip especial d’escombriaires s’ocupen de tota la logística, minut a minut, i centenars de cameres de seguretat, des dels edificis, immortalitzen les sessions gastronòmiques d’estiu. (Sessions col•lectives que duran l’any tornaran a funcionar, només que el sol il•lumini una mica, encara que no escalfi. Lògica anglosaxona illenca!).

No em direu que no és romàntic, tothom amb la seva bossa de paper amb nanses, o de plàstic, o de plàstic transparent, amb teca de tot el món, acabada de comprar, desprès d’haver fet una interminable cua als magatzems o als centenars de botigues locals i botigues de cadenes, que ofereixen bocates variats i altres especialitats, sobretot orientals, que et menges fent el trapella amb uns bastonets.

Des de Catalunya sempre he sentit bromes a aquesta manera de menjar, però em tornarà a ésser difícil viure sense el meu entrepà de pernil fumat amb mostassa francesa i sobretot el meu iogurt d’estil grec, acompanyat de compota de raïm negre, també a l’estil grec. Desprès d’aquest iogurt, ja no n’he trobat cap, tant bo i consistent.

La cerimònia global, es complementa o per fer una rebregada afectuosa alguna parella, això es dona, malgrat ésser anglesos, o per llegir un llibre o un diari gratuït aconseguit al metro. És increïble com cadascú va amb el seu llibre. He vist que una trentena de persones llegien l’últim Harry Potter. I no deixa d’ésser un xoc, veure un personatge, inequívocament vestit d’executiu, llegint un llibre prioritariament de joves, això si, llegeixen l’edició que té la portada per adults. El marketing editorial és excel•lent, aquí.

Jo modestament, estic tornant a llegir un llibre bilingüe: occità i català de Robert Lafont, “Temps tres”, publicat a l’editorial Trabucaire de Perpinyà, (1991). L’intel•lectual i agitador de Nimes, en dialecte llenguadocià i no en provençal com un esperaria, carrega contra el somni mistralenc i acaba amorrat a la paret, sense donar cap solució possible, ni viable avui per a Occitània. Més d’un cop, pel llibre, em semblava que el iogurt grec se’m tornava més agre.

I dit en occità de Tolosa: ”... la fe sens obras mòrta és...”.

divendres, d’agost 26, 2005

Man_Ray


EL SOL MAI NO ES PON PER A LA LLENGUA QUE MENTEIX

Quan la mort fa basarda, anomena-la “pau”.
Quan el pis soliu fa basarda, anomena’l “llar”.
Quan l’abarrotament als carrers fa basarda, anomena’l “comunitat”.
Quan l’usura general fa basarda, anomena-la “comerç”.
Quan el govern d’elit fa basarda, anomena’l “govern popular”.
Quan l’Estat fa basarda, anomena’l “llibertat”.
Quan la violència fa basarda, anomena-la “llei”.
Quan la nit fa basarda, anomena-la “dia”.
Anomena-la diumenge o dilluns.
A mitjanit els dies canvien de nom com
si el sol mai no es pongués.


Del poeta suec Göran Palm (1931)
Traducció de Lluís Solanes



(NOTA: Per un suec, per molt que faci el suec, o l’andorrà o l’aranès - dues variants de “fer-se el suec”-, quan diu “govern popular”, no vol dir el que per un català d’avui entendria, referit a un partit espanyol que usurpa aquest nom a la ciutadania treballadora. Potser jo estic massa polititzat, però llegint el vers del poema m’ha dringat malament. En aquest context “govern popular” vol dir “govern més cívic”. Les coses clares, en un món d’equívocs).
...

dijous, d’agost 25, 2005

................................Anthony_Caro
Aquest dimecres Londres ha viscut un dia casi d’hivern. Pluja i fred. A la City ja han aparegut les mitges, que amb les inhabitables sabates destapades amb taló alt, tot plegat queda bastant hortera, encara que molt típic de les nostres britàniques.

Els vestits jaquetes, les gavardines i algun abric, s’han passejat entre mànigues curtes i bodies generosos, divertits, però segur que inductors de futurs refredats,. Aquesta ha estat la varietat del guarniment d’avui. Ells, avorrits i flegmàtics, de vestit negre. Sembla que per moure diners i especular, s’ha d’anar negre.

Una llarga passejada per la City i per tot el barri de Southwark que toca al riu, fins a l’estació de Waterloo, em serveix per intentar aixecar els ànims, mentre espero amb impaciència el resultat de tot el que he sembrat per aconseguir un nou lloc de treball al Charity Sector. Tot està apunt, per fer entrevistes decisives.

Em distrec xafardejant el Old Vic Theatre, on en directe, avui, ara, Kevin Spacey està fent “The Philadelphia Story”, però el que serà brutal és veure’l fent un Shakespeare el proper setembre. Serà Richard II. Spacey, ben conegut pel cinema, ara és el director artístic d’aquest teatre i no para també, de fer d’actor. Quin luxe per Londres!!.

Acabo el dia escoltant un Barça-Juventus del Trofeu Joan Gamper. En Joaquim Maria Puyal de Catalunya Ràdio m’acompanya, mentre faig recerca a internet. El futbol no m’interessa gaire, segurament gens, sinó fos per algun Barça, de futbol, res de res a la meva vida. Però el FC Barcelona m’estira, per recordar-me que ells són més que un club i que jo formo part del club nacional català dels Països Catalans. O sigui raons poc futbolístiques i més d’identitat: com sempre. Però fa il·lusió que en aquest partit, amistós però molt competitiu, el jove debutant argenti Messi del Barça, hagi triomfat. Tota una festa, donant la victòria i el Gamper, a la Juve.


...

dimecres, d’agost 24, 2005

Que quedi clar, que políticament no tinc carnet de ningú, no sóc militant de cap partit polític, però és obvi que hi ha unes afinitats, i a Anglaterra serien explícitament d’esquerres. (Tot una altra cosa serien a Escòcia i a Gal•les). Sense Tony Blair seria laborista, però amb aquest líder que va bel•ligerantment contra la Cultura de la Pau, només que és pot fer costat o simplement mirar als laboristes heterodoxes, de dins i de fora del Partit.

És preocupant que a Catalunya i Aran, quan és parla de l’esquerra del Regne Unit, tot és vegi en clau de Partit Laborista, perquè hi ha altres opcions i que electoralment també compten. Evidentment numèricament poc, però moralment i de discurs de Cultura de la Pau, són molt fortes. Són l’embrió de la nova social-democràcia renovada del nostre segle.

George_Galloway El parlamentari britànic George Galloway, líder de la Coalició política unitària “RESPECT”, és l’exemple clar d’aquesta nova manera de fer un discurs d’esquerres. Una esquerra defensora dels drets humans, de totes les llibertats civils i defensora d’una autèntica Cultura de la Pau.

Òbviament amb un plantejament i organització així, Galloway va tenir problemes amb el Partit Laborista oficial, que el va despatxar sense contemplacions, sobretot per la seva clara i militant postura d’estar en contra la invasió de l’Iraq.

Són pocs i una pedra a la sabata de Blair. Com a coalició, Galloway va aconseguir el seu escó aquest 2005, en un districte de Londres i val a dir, que és tot un esdeveniment, tenint un sistema electoral majoritari el sistema britànic. Va representar un 38% de l’electorat que li feia costat, mentre el partit laborista en treia un 36%.

Que és parli de RESPECTE, Igualtat, Socialisme, Pau, Medi Ambient, Comunitat i Sindicalisme és tota una sana utopia, però que fa entrar aire nou, a tant realisme restrictiu de les llibertats.

------------------------------------

No puc estar de dir, el que em trastorna l’increïble semblança física del parlamentari Galloway amb el meu oncle Jordi Font, que ha mort fa poc. Tot un homenatge de respecte i d’estimació.

...

dimarts, d’agost 23, 2005

....................................Mas_i_Duran

On és el Comunicat de Duran?

El nacionalisme català possibilista, que durant anys ha estat el pujolisme, -però no només el pujolisme-, ha estat una plataforma on hi ha conviscut la dreta i l’esquerra propugnant un pacte nacional d’autogovern per Catalunya, procés fet de forma escalonada i fent servir totes les vies polítiques possibles, per aconseguir poder per Catalunya.

CiU o sigui Convergència i Unió, ha estat l’eina política de partit. En ella, hi ha Unió Democràtica de Catalunya que representa el sector de la dreta catalana nacionalista, però representa la dreta pura i dura, òbviament civilitzada, però sosté un discurs de dreta tan assimilable als “tories” anglesos, com altres partits demòcratacristians europeus.

Avui Unió és liderada per Duran Lleida, qui ha portat el partit amb mà de ferro, deixant morts per tot arreu, expulsant a qui li ha convingut i discutint dia si, i dia també el lideratge d’Artur Mas.

Artur Mas no és cap meravella, els que hem treballat a la seva cuina, sabem on hi ha la carn i on hi ha el peix, i quan de peix podrit té al congelador. Però malgrat tot, Mas representa aquest líder capaç d’aglutinar tot el bloc nacionalista possibilista, allò que Esquerra Republicana intenta fer avui, entremig de radicalisme i l’opereta.

Duran aquesta dies d’estiu ha saltat a l’arena política per participar i fer-se portantveu extraoficial de CiU a la discussió de l’Estatut, i no només ho ha fet per la seva megalomania, que té i força, sinó, perquè el sector social que deu tenir al darrera ho exigeix. Per rematar-ho el seu vassall, Josep Maria Pelegrí, ha destacat la "predisposició" d’Unió per a negociar el nou Estatut.

No s’ha tardat ni hores, que el PSC ha discutit el lideratge de Mas per negociar i Bargalló ha elogiat públicament el “pactisme” de Duran.

Una pràctica superconeguda de dividir i de fer mal a l’adversari per part de socialistes i “escolanets” de Govern Tripartit.

Però el problema és que és veritat: Duran Lleida vol liquidar políticament a Mas.

I sinó és així, que ho digui públicament i que faci un comunicat públic que reforci la línia de negociació de Mas. Que faci allò que sempre ha exigit als altres.

Però que quedi clar: Mai, sinó és que el “bloc nacionalista” no és vol suïcidar, un líder demòcrata-cristià, podrà liderar el nacionalisme català estructurat com un bloc interclassista, perquè precisament, per definició, Unió forma part d’una ala, respectable, però no la centralitat que aglutina a tothom. L’època del vell Pujol ja s’ha acabat, ara toca obrir-se a la societat catalana des del possibilisme no claudicant i el pluralisme nacionalista modern, i no des d’un exclusiu i excloent programa demòcrata-cristià.


...

diumenge, d’agost 21, 2005


Acabo de veure dues hores i mitja de cinema èpic, en el que és combina dins un drama històric, l’estil de l’anomenat Bollywood amb fórmules del cinema de l’oest, a més de buscar ressonàncies polítiques actuals. Em refereixo a la pel•lícula: “The Rising - Ballad Of Mangal Pandey”.

D’entrada el cinema anti-imperialista sempre m’excita, i si a més, és combina amb música i folklore indi, encara pot ésser més vital.

“The Rising” és una pel•lícula de Ketan Mehta. És una aventura històrica que narra la revolta de l’infantaria índia de l’exercit britànic a la Índia, contra la imperialista i també britànica, “East Índia Company”, l’any 1857. És l’inici de tota una lluita per la independència de l’Índia, que precisament la pel•lícula, fent un salt en l’època, evoca amb un tros de documental, on apareix Gandhi.

Jo he gaudit de la projecció, la combinació de la llengua hindú amb l’anglès, encara la feia més interessant, malgrat el peatge que representa sempre els subtítols.

(Feia estona que cinemajava: Aquest cop, carregat de bosses de supermercat amb molta teca per a cinema i desprès d’haver vist una pel•lícula simpàtica en espanyol, però menor, titulada “Seres Queridos” de Teresa de Pelegri i Dominic Harari).

Des de que al Regne Unit va desembarcà al Bollywood, és fan les “Hinglish epics” que són obres pensades per entrar a les audiències britàniques, “The Rising” és una de les més ben trobades, on l’actor Aamir Khan s’hi llueix fent de protagonista. (El del centre del cartell), encara que els ulls de la Rani Mukherjee són d’antologia. (En el cartell, el primer cap de dona, a dalt a l’esquerra).

A la meva filera de butaques, un grup interracial d’espectadores, -amb vel, sense vel, amb faldilla llarga o amb faldilla supercurta/sexi-, tenien una incontinència bestial i han passat per davant meu, moltes vegades camí del wàter. M’han acabat de completar, l’excitació de la tarda.


...

dissabte, d’agost 20, 2005

..............Ha mort Mo Mowlam

...................Mo_Mowlam_(1949-19agost2005)

Mo Mowlam, una lluitadora d’esquerres, que va propiciar l’acord polític per la pau al nord d’Irlanda quan era Ministre i a més defensava la cultura de la pau i el diàleg, essent molt crítica sobre l’actual guerra de l’Iraq i del propi Tony Blair, ha mort.
Aquest dijous ja comentava el seu estat crític de salut, que feia preveure l’actual desenllaç.

Descansi en pau. Una altra política decent, morta!.

Que un poema de Sylvia Plath, en sigui el meu homenatge:

..........MÍSTIC

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.


Poema de Sylvia PLATH, “Arbres d'hivern”
Traducció de Montserrat Abelló

--------------------------

..........MYSTIC


The air is a mill of hooks.
Questions without answer,
Glittering and drunk as flies
Whose kiss stings unbearably
In the fetid wombs of black air under pines in summer.

I remember
The dead smell of sun on wood cabins,
The stiffness of sails, the long salt winding sheets.
Once one has seen God, what is the remedy?
Once one has been seized up

Without a part left over,
Not a toe, not a finger, and used,
Used utterly, in the sun's conflagration, the stains
That lengthen from ancient cathedrals
What is the remedy?

The pill of the Communion tablet,
The walking beside still water? Memory?
Or picking up the bright pieces
Of Christ in the faces of rodents,
The tame flower-nibblers, the ones

Whose hopes are so low they are comfortable:
The humpback in his small, washed cottage
Under the spokes of the clematis.
Is there no great love, only tenderness?
Does the sea

Remember the walker upon it?
Meaning leaks from the molecules.
The chimneys of the city breathe, the window sweats,
The children leap in their cots.
The sun blooms, it is a geranium.

The heart has not stopped.


Sylvia PLATH
“Winter Trees”, 1972.

...

divendres, d’agost 19, 2005



Primer fou en Carod-Rovira qui ens anunciava Esquerra Republicana a la Val d’Aran, ara és Jaume Bosch d’Iniciativa per Catalunya-Verds qui també ens diu que hi haurà Iniciativa a Aran. Primer la metròpoli catalana ens destapa el pastís i desprès els nacionals aranesos o sigui els occitans d’Aran, fan de fantasmes. Perquè fa riure, que hagin d’ésser des de Barcelona que facin aquests anuncis i a Aran ningú s’hagi presentat d’una manera formal encara.

Això sí, els jefes de la capital ens diuen que seran partits diferents, lligats a les seves formacions respectives, curiosament però coordinades amb seccions dels Pirineus. O sigui partits aranesos que no parlen de tu a tu amb les organitzacions catalanes, sinó amb una sectorial, tota una relació de segona.

Aquesta gent, que van de progres, segueixen el patró suïcida dels partits grans, tractar als seus com una sucursal i a la vegada tractar a Aran també com a sucursal.

Volem partits aranesos independents!!!!.

Aran ni és una comarca catalana, ni és un joc terminològic on és digui que Aran és una “comunitat nacional”, deixant-ho així, en genèric, perquè ja avui, uns interpreten i diuen “comunitat nacional... catalana”, i els altres interpreten i diuen “comunitat nacional... espanyola”, cal dir-ho sense embuts, i els partits polítics en les seves organitzacions han d’actuar en conseqüència: “Aran és una comunitat nacional occitana”.


...

dijous, d’agost 18, 2005

Autobiografia_de_Mo_Mowlam
Per tot el centre de Londres i a moltes parades de metro de les perifèries, ha aparegut un cartell de publicitat del diari de la tarda, on deia “Mo prop de la mort”. Tota una fatal premonició.

És tracta de la socialista, o laborista, Mo Mowlam, la que fou entre molts altres càrrecs polítics, la Secretaria d’Estat per Irlanda del Nord del Govern de Tony Blair, i que va tenir un paper fonamental en l’alto el foc definitiu de la IRA i desprès en “l’Acord del Divendres Sant”. És a dir l’arquitecte bàsica, per part britànica, de la pau a Irlanda del Nord, que avui s’està consolidant

Jo he llegit la seva autobiografia, Momemtum, títol que juga amb el seu nom afectuós i popular de Mo, tot i que és diu Marjorie, tot un text de vida profunda i de servei. Jo en vaig quedar prendat del seu llibre i el Regne Unit ha quedat prendat de la seva habilitat i generositat política.

Quan els anys 90, va tenir un tumor de cervell i va perdre tot el cabell pel tractament, va demostrar una vital manera d’afrontar les contrarietats, tot cara al públic. Desprès vindria el seu històric paper a Irlanda de Nord. Avui no sé que li passa en la seva salut, però no hi ha dubte que el Regne Unit i Irlanda han d’estar tristos, jo també ho estic.


---------------------------------------------------------------------
.....................


...

dimecres, d’agost 17, 2005

Diuen que a Londres, cada persona és filmada una mitjana de 300 vegades al dia. Segur que jo, com molts que ens passen el dia a la City, és molt més del doble de mitjana el que ens filmen. I per aquestes filmacions acabem de saber, que el brasiler que la policia va matar a Londres, ni anava vestit com deien, ni havia tingut cap conducta sospitosa. (No portava cap abric, ni és va saltar cap tanca, ni tant solts va existir l’escena de que li deien que pares i ell no va parar).

Tenim les imatges i tothom les ha pogut veure. (veure la fotografia). La intoxicació i el passar informació falsa, és constant per part de la policia, i els diaris una i una altra vegada piquen, fins que ja han dit prou, i la “ITV News” ha començat a destapar tot l’afer. Passarem d’una mort a un assassinat amb premeditació i traïdoría, simplement va ésser una execució del suposat terrorista. (Amb militants de la IRA ja ho havien fet).

Des de Catalunya he sentit, en tertúlies nocturnes, tantes bestieses sobre aquest afer, que em fa vergonya tenir aquestes “brunetes mediàtiques” a "Catalunya Ràdio". No ens mereixem una ràdio pública, amb tant reaccionari opinant. I ara quina serà la justificació?.


Mentrestant a Londres, van laminant els drets civils de tots.

............................

.....................Jean Charles De Menezes mort a terra, al vago del metro.
.....................Perquè ens menteix la policia britànica?.


...

dimarts, d’agost 16, 2005

És del tot preocupant l’alt grau de mentalitat de “marginalitat” que tenen els militants occitanistes. És tant l’esclafament francès per les coses d’Occitània, que la reivindicació de molts occitanistes de bona fe, fa que s’acabi exercint de forma radical i fora de tots els circuits polítics existents. Serà la meva visió possibilista de la política, que en fa veure així les coses. Però ésser possibilistes en la reivindicacions cíviques, polítiques, econòmiques, socials culturals i lingüístiques, és a dir nacionals, només el que ha de portar, és aconseguir avançar en el camí del reconeixement d’Occitània com a realitat cultural i també nacional.

Mireu be la cara de tots aquests personatges. Són el poder francès a les “Regions” també franceses, que són a Occitània. Són els Presidents regionals de l’estructura administrativa francesa a Occitània. Qui no entengui , que com una gota malaia o com un mal son, se’ls hi ha de posar a la seva vida la qüestió occitana, dia rera dia, que deixi la política o l’activisme i és dediqui a collir maduixes. S’han d’utilitzar totes les escletxes de la legalitat francesa, totes, per situar Occitània a l’arena política i cívica. A mi només em correspon la vessant cívica, però estaria bé que els polítics aterressin i és deixessin de purismes i fessin política realista. Llavors potser tindríem diners per les Calandretas, per les publicacions, pels festivals i centenars de coses que és poden fer. A mi no només m’interessa la reivindicació al carrer, m’interessa crear infrastructura, el més solida possible i que duri.

Mireu-los bé. No hi ha alternativa, se’ls ha de fer còmplices de l’occitanisme. Ells son part del poder.


..........Alain_RoussetMartin_MalvyGeorge_Frêche
..........Michel_VauzelleJean-Paul_DenanotJean-Jack_Queyranne
..........Pierre-Joël_Bonté

...

dilluns, d’agost 15, 2005


Avui, un dia sencer de debat i reflexió sobre Occitània. Tot un repte, pel que caldrà adequar l’entitat “Vivéncia Aranesa” a una dimensió nacional occitana. I cal elegir nou president/a de l’Associació.

...

diumenge, d’agost 14, 2005

fotografia_de_Shoji_Ueda

Atenció a les fotografies del japonès Shoji Ueda (1913-2000) que s’exposen a la Fundació de “La Caixa” de Palma de Mallorca. Les obres venen del museu que té dedicat aquest creador a Tottori al Japó.

...

dissabte, d’agost 13, 2005

Un dels llocs mítics de la Toscana és Carrara. El seu fabulós, estimat i eròtic marbre és per mi el súmmum del romanticisme i de l’art de l’escultura. Però també hi ha Pietrasanta, tot un altre món de marbre i bellesa. És aquí on l’escultor anglès Marc Quinn, esta acabant amb tot un equip d’ajudants o de veritables tècnics del marbre, la gran escultura que és posarà a Trafalgar Square de Londres.

A través d’un concurs restringit, és va voler trobar l’escultura adequada per a un immens pedestal buit, que hi ha a la tant simbòlica plaça. És l’anomenat “Quart Pedestal”, que està al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, i que al segle dinou hi havia d’anar una escultura eqüestre, que mai és va instal•lar.

Un jurat va opinar i donar com a guanyador a l’obra de Quinn, però la gent també va opinar, i jo també en aquest mateix Diari, el 3 de gener del 2004, em decantava per aquesta inquietant proposta.

Us asseguro que quedarà bestial i impactant en aquesta plaça un monumental cos de dona en estat, amb discapacitació física, d’uns cinc metres d’alçada. La dona és una persona real: Alison Lapper.

Marc Quinn parla del contrast d’un món d’escultures d’homes i d’herois, com el situat a la fàlica columna de la plaça o sigui Nelson. Una autèntica heroïna és i serà la senyora Lapper. Un nou símbol en marxa, per a Londres.

........................................................................................................

divendres, d’agost 12, 2005

................................

A poc a poc Londres és va engalanant amb unes banderoles que inevitablement cada matí em recorden Catalunya. És una campanya impulsada per l’Alcalde, amb la idea de fons que els londinencs no ens podem dividir pels actes de terrorisme i el seu logotip incorpora com a disseny integrat, dues idees: Set milions de londinencs i un Londres.

No puc deixar de pensar amb la campanya catalana de : Som 6 milions.

Totes dues campanyes aporten sentit d’identitat i pertinença. A més, aquesta anglesa és un clam contra la barbàrie terrorista i això encara li pot donar un aire de "resposta i adhesió immediata", en una societat bastant desmobilitzada.

Acabes estimant Londres.



...

dimecres, d’agost 10, 2005

Jordi_J._Lafon

.........Fills de les favel·les


....................sense què?
....................o només amb?
....................(—de nou—
....................el bell
...................—abans—)


Imatge de Jordi J. Lafon de l’obra "paisatges i éssers".
Text de Víctor Sunyol.


...

dimarts, d’agost 09, 2005

logo_ONG_Survival

Avui és el Dia Internacional dels Pobles Indígenes, amb la reivindicació que els pobles indígenes reclamen el dret a les seves vides, terres i drets humans. Curiosament per a mi, coincideix que he començat una contacte amb la ONG “Survival” a Londres, precisament una entitat dedicada donar suport als pobles indígenes.

Tot això dels “Dies d’alguna cosa”, no és que m’entusiasmin, però de vegades serveixen per difondre una mica més, el tema de la diada. Des del punt de vista del “màrqueting social” és un petit motor més, col•lateral, però no central, d’una possible campanya que s’ha de realitzar tot l’any, feta “a pluja fina” i que ho vagi impregnant tot. Però si és celebra en ple agost, segur que a Europa almenys, una Europa de vacances, serà un Dia pobre de mobilitzacions, tant pobre i maltractat com els indígenes.

La situació dels “indígenes”, denominació que em molesta profundament, però això és una altra discussió, o potser no, potser és la discussió, perquè forma part de la discriminació brutal dels drets humans d’aquests grups. Les denominacions també porten carrega ideològica, això que ens ho expliquin a nosaltres: dues cultures -la catalana i l’aranesa. Som minories nacionals o nacions minoritzades?.

Deia que la situació dels “indígenes”, és greu perquè pateixen una terrible repressió exterior en molts llocs i els hi falta tota mena de cobertura de drets civils, perquè no pateixin abusos com els que pateixen els jarawa, que van sobreviure al tsunami però que no aconsegueixen salvar-se de les invasions foranes agressives.

"Survival" ens diu sobre aquest cas:
“...Els jarawa, un dels pobles indígenes que habita les Illes Andamán, en l'Oceà Índic, van causar sorpresa en tot el món quan es va saber, dies després que el tsunami causés estralls en tot el sud-est asiàtic, que havien salvat les seves vides gràcies al seu íntim coneixement del mitjà natural. No obstant això, aquesta tribu, que fins a 1998 no havia tingut contacte algun amb la societat majoritària, corre ara el risc de ser exterminada a causa dels colons de la Índia, que envaeixen la seva terra, roben els seus animals, ofereixen als homes alcohol i tabac i abusen sexualment de les dones jarawa. Tot això a pesar de la política radicalment nova que, sobre el paper, van adoptar les autoritats a la fi de l'any passat, que recalca la necessitat de protegir la reserva jarawa d'invasions de tot tipus, i que les autoritats no han aconseguit posar en pràctica encara...”.

foto_Victor_Engelbert_©

dilluns, d’agost 08, 2005

.........................Constantin_Brancusi_(1876-1957)

Brancusi és un dels meus escultors preferits. Tot ell, amb el seu posat, ja és tota una escultura. És genial!

........................


...

diumenge, d’agost 07, 2005

Reconforta quan trobes algú o alguna organització, que diu allò que tu penses, sobretot si fins llavors, ningú no deia res, i et pensaves que eres un outsider, com sempre.

Ha hagut d’ésser Amnistia Internacional qui li recordes al President del Barça que la Xina no respecten els drets humans i que s’ho pensi dues vegades que aquest govern, que és una dictadura, sigui el sponsor de la samarreta del Club.

Per dignitat esportiva del Club, per dignitat nacional catalana i per solidaritat als represaliats xinesos, el FC Barcelona no pot portar aquesta marca avui, a la samarreta.

................

Un cartell de l’òptica, per comprovar com el president Laporta, té la vista.

...

dissabte, d’agost 06, 2005

Roberts


Un dels gurus anglosaxons dels estudis de nacionalisme, el ja jubilat Anthony D. Smith de la LSE, no té ànima per entendre i sobretot per comprometre’s amb la lluita reivindicativa dels pobles i les nacions sense estat. És simplement un estudiós, que tant podia haver estudiat les papallones com les nacions, expressa la mateixa fredor o el mateix distanciament d’espècie, que quan s’estudien els animalets. Només entén de veritat, i de forma autèntica, el nacionalisme israelita, perquè és un sionista, però res més. La seva teoria fonamental queda desmentida per l’evolució d’un munt de nacions, nacionalitats i pobles sobretot d’Europa, no cal dir el cas català, que està a les antípodes del que el senyor Professor teoritza sobre l’origen de les nacions. En ciència pura, una teoria desmentida amb aquest ampli grau de pràctica, seria eliminada ja, però en ciències socials és pot anar fer bullint l’olla fins que et jubilen, el que es graciós és que a més, amb una sobirana barra, apareguin “clònics” de la “teoria Smith”. Tota una altra tribu, a la recerca de poltrona, a poder ésser, de per vida acadèmica.

Però malgrat tanta misèria intel·lectual, acadèmica i laboral i sobretot de falta de principis, hi ha un fet de Smith que em va commocionar en un dels seus seminaris. És parlava del seu tema estrella, l’Holocaust i òbviament se’l titllava de barbaritat, de genocidi i de gran crim de la humanitat, com va ésser. Però a la vegada, aquell dia, també va parlar d’un altra genocidi i crim de la humanitat: el llançament de la bomba atòmica a Hiroshima i a Nagasaki per part dels Nord-americans. Aquell dia, aquell comentari al seminari em va fer pensar molt. Certament també va ésser un gran crim, però l’historia oficial i revisionista ho camufla i justifica, d’una alta manera.

Precisament aquests dies que és commemora el 60 aniversari d’aquest crim a la humanitat, em ve a la memòria la contudència de Smith, i em molesta la tergiversació i justificació històrica, que molts mitjans de comunicació fan avui de la massacre. Hem de continuar adherint-nos al moviment mundial antinuclear i seguir defensant la cultura de la pau, per molt que el discurs dominant sigui tot un altre.


...

divendres, d’agost 05, 2005

Tricorni_Guàrdia_Civil

L’assassinat que ha comes la “Guardia Civil” a Roquetas de Mar d’Almeria, és d’autèntica vergonya. Els "il·lustres" membres indesitjables han d’ésser expulsats del Cos i jutjats com a delinqüents.

Tots els meus respectes per Juan Martínez Galdeano.

On són les organitzacions dels drets humans denunciant això?

E-mail que he enviat a diferents grups d’Amnistia Internacional:



andalucia@es.amnesty.org , almeria@es.amnesty.org , cadiz@es.amnesty.org ,
cordoba@es.amnesty.org , granada@es.amnesty.org , huelva@es.amnesty.org ,
jaen@es.amnesty.org , malaga@es.amnesty.org , sevilla@es.amnesty.org ,
info@amnistiacatalunya.org , info@es.amnesty.org


Compañeros,
Soy un catalán que vive en Londres.
Pregunta: Como es que vosotros como grupo local de Amnistía Internacional, no estáis denunciando el asesinato del agricultor Juan Martínez Galdeano en Roquetas de Mar de Almería por parte de miembros de la Guardia Civil?

Está bien que habléis de las atrocidades del mundo, pero se puede pasar este flagrante atentado a los derechos humanos?

Haber si ahora, además de tener de hacer lobbying con las autoridades, habremos de hacer presión el pueblo llano, a los “funcionarios” de la solidaridad. Amnistía Internacional sigue muda sobre este tema y es un silencio escandaloso.

Saludos cordiales
Joan-Ramon Colomines-Companys
http://diaricivic.blogspot.com


...

dijous, d’agost 04, 2005

Número_2_d’Al_Qaeda_Ayman _al-Zawahri

Aquest és el mafiós i terrorista que m’amarga cada dia la meva vida a Londres. La meva i la de milers de londinencs. Aquí el tenim avui, amenaçant novament als britànics. Malgrat les amenaces, n’estic fins els nassos de tanta seguretat i sobretot sabent que no servirà de res tant desplegament. Qualsevol dia volarà alguna instal·lació cultural o del patrimoni històric, està més que cantat.

Han aconseguit fer insuportable els trajectes del tant emblemàtic i estimat metro. I tota la zona 1 de Londres, per cert la turística, acabà sent un autèntic perill. Sinó al temps.

Això no s’arreglarà amb policia, ni amb el tirar a matar, caldrà posar les bases d’una altra política exterior més justa i menys imperial, com la que Blair ens té acostumats. Avui recollim tota la negligència d’una classe política nefasta, en el que Trio de les Açores en són el paradigma del cinisme.


...

dimecres, d’agost 03, 2005

...........Calder


..........CONFESSIÓ


Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.


Poema de Marta Pessarrodona.


....

dimarts, d’agost 02, 2005

...........Cementiri_Highgate_London


Una de les avantatges d’estar a Londres és que és una plataforma global immensa, i això em possibilita veure les mil i una televisions del món. Avui era el dia de veure la Televisió Gallega, pel que significa la investidura d’un nou President del govern gallec. Nostàlgicament cada dia veig la televisió andorrana, per estar al dia de les coses dels Pirineus.

Si els aranesos en comptes de gastar-se 72.000 euros amb un monument a la llengua, els invertissin en infrastructura televisiva, tindríem “AranTV” privada en marxa, el proper mes d’octubre, amb programa diari.

És tanta la irresponsabilitat i negligència de les institucions araneses, tant les locals com les nacionals, en les inversions en cultura, i és tanta l’estupidesa d’una concepció estàtica i mortuòria de la cultura d’alguns prohoms de la societat civil d’Aran, que sincerament estic en un cul-de-sac. No sé per on tirar.

Sé que és necessitem mitjans de comunicació a la Val d’Aran, però com fer-los amb diner privat, si les institucions, no és que no ajudin , és que a més si posen d’esquena, amb les seves pràctiques de dumping rural.

Diuen que hi haurà un monument de 6 metres: 6 metres d’estupidesa i de no saber com reconstruir culturalment i lingüísticament un poble. Perquè, no són 12 milions de les antigues pessetes, pal plantades a la fresca, sinó que és una col·lecta entre la població, que “crema” qualsevol altra col·lecta per fer cultura viva, per crear infrastructura, durant mesos o anys.

Tot amb la mateixa filosofia com els que regalen llibres, els que regalen CD i vídeos, els que regalen revistes o sigui els que només proporcionen cultura aranesa de beneficència, que irresponsablement, impossibiliten i destrueixen qualsevol infrastructura editorial i de comunicació pròpia i mínimament normalitzada.

Qui invertiria en Pizzes a la Val d’Aran, si les autoritats regalessin pizzes a tort i a dret, a tot déu!!!.


...

dilluns, d’agost 01, 2005



Ens hem de felicitar per la concentració d’ahir a Aran i felicitar als organitzadors.

Jo en sé poc del que va passar, jo estic a Londres, però puc endinsar-me en totes les vies d’informació que ofereix internet, per descobrir el poc tractament de l’esdeveniment per part de la premsa nacional catalana.

Segurament l’única premsa local, que ha estat a l’alçada ha estat “EL Segre”. Aquest diari filo-socialista ha entès que calia foto de portada de la reivindicació aranesa. Malgrat les distàncies i el seu usual sectarisme, molt bé aquesta vegada. Per tant barretada i felicitacions.

“La Mañana” no en fa portada i del que en diu a dins, no ho reflecteix via on line, o sigui que no ho sé. Aquests filo-convergents s’han equivocat i a la llarga ho pagaran en lectors aranesos.

És com inconcebible que el diari “Avui” no en digui res de res. Ni la milionada que pagava el Conselh Generau d’Aran per fer un publi-reportatge setmanal, ha entendrit el cor del periodisme nostrat, que quan és tracta d’Aran: o passen per caixa o la merda amb les seves reivindicacions. Per Barcelona, la Val d’Aran és o una pedra a la sabata o les vacances pijas de la neu. Que el Síndic Barrera n’aprengui, i sàpiga on és el periodisme del país i on és, simplement, la publicitat pagada.

De tots els altres diaris no cal ni parlar-ne: res de res.

Al moment que he escrit això no puc saber que farà TV3. Potser passar alguna cosa al programa “Comarques”, precisament el títol ja està en sentit en contrari a l’esperit de la concentració. Dubto que passin res al "Telenoticies" nacional, perquè aquest programa emblemàtic no varen ni citar la “Festa d’Aran”, menys encara ara. Però està per veure. De moment els programes d’ahir de pagament de TV3, només puc comprar-ne un sobre “Aran i l’esturió”, la gran noticia culinària que eclipsa la mobilització reivindicativa.

De tot això, res és nou. Als catalans la qüestió aranesa els interessa poc. I els partits s’han trobat en un problema.

Però no fem trampa:
Tots els partits aranesos son sucursals dels partits catalans, per tant hi ha uns espectaculars fracassos interiors i les seccions nacionals araneses dels partits, no han sabut convèncer als seus.

A més, el Conselh Generau té un enorme problema de promoció d’imatge i de màrqueting. Treballen amb l’estómac i van de figures, no entenent que son ells qui han de passar, mil i una vegada, resum dels esdeveniments, notes de premsa, fotografies. Han de trucar i trucar i trucar a la premsa , han de fer de grup de pressió i ésser una gota malaia. Però això no és fa, perquè no és treballa professionalment en aquest camp. És una llàstima, però és així.

El resultat el tenim avui: quasi un silenci total a tot Catalunya del que va passar ahir.
Visca l’Aran!.


...