dissabte, de desembre 26, 2009

................................
...............................................BONES FESTES !!!




Alessandro Baricco, nel programma "L'amore è un dardo" (1993), commenta il duetto tra Papageno e Papagena nel "Flauto magico" di Mozart: Il duetto viene proposto nella versione animata di Lele Luzzati e Giulio Gianini del 1978 (Papageno: Dietrich Fischer-Dieskau, Papagena: Lisa Otto; direttore: Karl Böhm - 1964)

...

divendres, de desembre 11, 2009

............................
..........................................Nou LO CAMPUS 9

...

diumenge, de novembre 22, 2009

SEGON ESTADI D’UNA SELECCIÓ DE TREBALL A LA UdL

Comencen els problemes en el Concurs públic de la Universitat de Lleida (UdL) per aconseguir una plaça de tècnic en relacions internacionals.

He estat exclòs de la llista d’admesos per seguir la selecció. És una exclusió provisional, però tot plegat comença a marcat el to de com aniran les coses.

El més greu de tot, és que diuen que no porto titulació homologada a Madrid, que la meva és estrangera. El que ha fet la tria encara no sap distingir el que és “requisit” del que és “mèrit” del Concurs. I del valor d’un Màster fet a Catalunya. La Universitat de Lleida és permet frívolament, opinar i sentenciar com a dolents els màsters de la UOC.

El més il•lògic és que no accepten que si ets titulat o segueixes un curs de llicenciatura a la pròpia Universitat de Lleida significa que els títols inferior els tens, perquè és condició imprescindible de tenir-los per fer els estudis que segueixo.

Necessito justificar un títol de Batxillerat de l’any 1969 !!!. Encara que tingui una llicenciatura, un Màster, estudis de Doctorat i estudis en curs, d’una nova llicenciatura.

Tinc 10 dies per barallar-me. Quanta inutilitat i pèrdua de tens!. Així va la UdL.

Han sortit els noms dels admesos i ja es pot intuir per aquí es va muntar tanta moguda. Espero no acabar sent, l’acompanyant “tonto” d’una selecció de treball. Tots els que em rodejant creuen que és impossible que guanyi la plaça.

..

diumenge, de novembre 15, 2009

dimarts, de novembre 10, 2009


L'esportista de casa, ja és una "Nordic Walker".
Potenciat per l'Escola Esportiva de Marxa Nòrdica de la Val d'Aran s'ha celebrat un curs d'iniciació d'aquest esport, entorn el Refugi dera Honeria d'Aran.
Mirant la fotografia d'aquests valents i valentes, a veure si trobeu la mare del Víctor i de l'Olaia o sigui la natura personificada.

...

dilluns, de novembre 09, 2009

.........................


....

diumenge, de novembre 08, 2009

No suporto deixar Londres i aquesta peça de la banda Michael Nyman descriu que m’està passant internament, amb un final sobtat i dolorós.



...

dissabte, de novembre 07, 2009

................................



..........................El meu Marc celebra els seus 27 anys
..........................i segueix escrivint el seu llibre de vida.
..........................Felicitats!!!



...

dijous, de novembre 05, 2009



He tornat a una sala d'operacions per aprendre. Ha estat la meva primera operació a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Jo només he mirat i remirat, preguntat i repreguntat i he escoltat amb molta atenció als cirurgians Dr Canales i Dr Gonzalez Fal, a més de l'anestesista Dra. Matute. També he gaudit del ball amb precisió d'unes infermeres especialitzades i imprescindibles.

S'ha fet una “tumorectomía” més una “dissecció axil•lar”, és a dir treure uns tumors d'una mama que és diagnosticaven cancerosos, més eliminar tota una sèrie de ganglis axil•lars.

Durant les tres hores de l'operació, vestit amb un pijama d'un verd hortera, amb un barret encara més kitsx, paucs i mascareta; he acabat de decidir que l'aventura anglesa s'havia acabat i que finalitzo definitivament la meva recerca a Londres sobre les elits occitanes. L'escenografia més apropiada, el context més seriós per reflexionar amb l'olor i remor d'un bisturí elèctric que tallava i coagulava. Allò anava seriosament.

...

diumenge, de novembre 01, 2009



1. Fa molts dies que no escric en aquest blog. La veritat és que he perdut la il•lusió d’escriure aquí. Els blogs instrumentals sobretot els polítics, han guanyat la partida als blogs en format dietari, on escrius a pit descobert, explicant les teves vivències i els teus dubtes, sense caretes, ni artificis. Cada vegada que ho he fet, m’han triturat a base d’e-mails condemnatoris i insultants o en escrits a diverses plataformes d’internet.

2. Entre pràctiques d’auscultació pulmonar, entre enquestes sobre les noves elits occitanes, he pujat a Barcelona un parell de cops: per a increïbles gestions administratives universitàries exercides com si fóssim al segle passat. Sembla que la Universitat de Barcelona no és parla informàticament amb la Universitat de Lleida, ha d’ésser l’estudiant que s’ha de desplaçar per a fer unes simples gestions administratives. Totes dues són universitats públiques i totes dues de Catalunya. És increïble!.

3. Per complicar-me més la vida, però per tenir un sou millor i estable, m’he presentat a un concurs del PAS, del Personal Administratiu i Serveis de la Universitat de Lleida (UdL). En concret, a una plaça de “Tècnic especialista en relacions internacionals”. És una plaça de personal laboral en règim de contracte laboral indefinit.

Els que em rodegen em diuen que la plaça ja està donada. Donada potser no, però difícil d’accedir-hi sí, perquè ja en la convocatòria de manera regulada i per escrit, donen prioritat a les promocions internes i els trasllat de persones que ja treballin en la universitat pública.

És un concurs en tota regla: requisits obligatoris, mèrits complementaris, entrevista i examen o prova pràctica amb temari general i especialitzat. Penso donar guerra fins al final.

I per fer-ho ben transparent, aniré informant als meus lectors d’aquest blog de cada pas en la selecció. Des de la llista d’admesos i exclosos al concurs, passant pel Tribunal, pels criteris de valoració en cada fase i el resultat final. Serà tota una exposició pública, de com funciona una selecció a la UdL.


...

dissabte, d’octubre 17, 2009

Ja se’n repartit els 11.000 exemplars de LO CAMPUS 8.
També hi ha els d’Aran, encara que la distribució és en l’última fase.
D’aquest número s’ha de llegir tots els articles amb calma, perquè hi ha molta reflexió que s’ha de pair. Com sempre, afavorim una doble lectura de tot: grans titulats i molt de color pel lector ràpid i continguts de text profunds pel lector reflexiu.

...................

......................Portada de LO CAMPUS 8
......................És pot veure tot el número complert
......................al blog de LO CAMPUS
......................http://www.locampus.cat


...

dijous, d’octubre 08, 2009


És evident que la nostra cultura catalana té algun problema, perquè no potser que una nova Premi Nobel, no tingui cap llibre traduït al català. Aquí falten uns eficaços lectors professionals: els rastrejadors de textos i també audaços editors amb nas literari, per oferir-nos traduïda la cultura de qualitat que actualment més es valora.

La poeta i novel·lista Herta Müller acaba de guanyar el Nobel de literatura. És una escriptora germano-romanesa, que escriu en alemany.

Per la quantitat de guardons que la nova heroïna literària ha guanyat, inclòs el premi de literatura de Berlín fa quatre anys o el Würth Premi Europeu de Literatura en fa tres, ja era una pista pels editors. Potser cap dels nostres traductors coneixedors de l’alemany, n’ha tingut ganes.

Sempre m’han impressionat les traduccions de l’alemany del poeta, dramaturg, assagista, actor, director escènic i traductor Feliu Formosa. Encara no l’he trobat i no en sé l’autor, però recordo haver llegit un poema d’autor alemany i traduït per Formosa on un soldat mort i enterrat parla des de l’interior del seu taüt i com l’oprimeix la foscor i el tancament. A mi de jove em va impressionar molt aquest poema i encara m’impressiona en el record. I em fa por, sentir-me ofegat dintre una capsa mortuòria.
...

diumenge, d’octubre 04, 2009

Està acabat el primer LO CAMPUS d’aquest nou curs acadèmic.
Aquest número porta un ESPAI TEMÀTICA sobre la sida.
.
La cuina, el treball editorial interior de premsa, d’aquestes pàgines especials ha estat increïble i em porta a una reflexió profunda de com opera la societat lleidatana i la catalana en general. Ja ho abordarem amb detall, des d’aquest blog.
.
He après moltes coses i he comprovat moltes fantasmades. La sida: la seva prevenció i la solidaritat, no són cosa de broma, ni frivolitats.
.
Estic acabant de llegir el llibre de la Helen Epstein, “The Invisible Cure: Africa, the West and the Fight against Aids”. I com diu ella en el seu article que publiquem a LO CAMPUS: “... No hi ha lloc per a la moral sexual en una conversa honesta sobre la sida...”. Potser això ho haurien de llegir algunes direccions d'escoles de secundària o alguns anunciants desertors de Lleida.

...

dimecres, de setembre 23, 2009


Corre per la xarxa un e-mail que diu així:

Franchu, Francesc Llopis Surrallés, és col·laborador d'El Jueves. Ha presentat una vinyeta referent al tema de la consulta d'Arenys de Munt sobre l'autodeterminació i li han negat.

Demana que se'n faci difusió.

És lamentable que una publicació que ha patit la censura (recordeu la portada amb els prínceps espanyols) rebutgi ara una simple vinyeta perquè pot tocar el voraviu dels seus lectors espanyols.

Ja se sap, els espanyols primer de tot i abans que res són espanyols, i... no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres.


A partir d’aquí el comentari és meu:

Un editor privat pot fer el que vulgui i jo com editor ho tinc claríssim.

Ara bé, els del “Jueves” ens varen voler involucrar a tots, quan la justícia els va empaperar per una vinyeta sobre la monarquia i llavors ens varen voler fer creure que el “Jueves” era el súmmum de la progressia i la democràcia. I no, simplement són uns espanyolistes a Catalunya que fan vinyetes. I que facin el que vulguin.
.
Els inconscients són aquells que creuen que el “Jueves” per la seva línia editorial podia incloure aquesta vinyeta. Fa anys que el “Jueves” amb la seva publicació cada setmana, a la pràctica, voten que NO en un referèndum d’autodeterminació. El “Jueves” tant es pot fer a Catalunya com a Saragossa, perquè seria el mateix. I no passa res. Deixeu viure i si tant calents esteu amb el tema, no compreu més la revista. El problema era que la compràveu.
.
A mi , el que em rebenta és el fonamentalisme de tota mena i el “Jueves” és el fonamentalisme de la caricatura amb una patina de “progres”.
...

dissabte, de setembre 19, 2009


Aquest setmana ha estat increïble: Estudiar, fer recerca i treballar ha estat un pal, un pal que dura tot el cap de setmana.

A mi el que m’està creant un problema greu, és la son. Acostumat a treballar de nit, he hagut de canviar radicalment d’hàbits.

Però a més, els nostres polítics segueixen una cançó que fa venir son. Els nostres diaris, també em fan caure de son, les pràctiques dels nostres gestors universitaris també donen ganes de dormir. S’ha acabat la televisió nocturna i moltes altres històries, per a mi. De moment, res em fa passar la son, ni tant sols trencar-la, dormint un estoneta, perquè desprès encara estic més desencaixat.

El pitjor enemic de llegir i escriure, és morir-te de son. I si fas cara de son no vens ni un anunci, no fas n’hi una entrevista interessant, no contestes les preguntes a l’aula de patologia general i no discuteixes bé i de manera contundent als supervisors i tutors doctorals.

---------------

En Manolo Español l’he localitzar a Mèxic: una abraçada!
I Daniele Conversi, el meu Supervisor italià de la meva recerca a la facultat anglesa LSE, ara és professor de la Universitat del País Basc a Bilbao. Ara no caldrà anar a Roma, sinó al País Basc i a Londres : molta sort!

--

dimarts, de setembre 15, 2009


Arxivant material gràfic, he trobat aquesta fotografia, que val un comentari, que feia temps que volia fer en veu alta.

El de l’esquerra és en Manolo Español que era el Director de “Torisme Val d’Aran” i el de la dreta, sinó m’equivoco, és en Bernard Hinault que feia de relacions públiques del Tour de França i que em sembla el va guanyar un munt de vegades, a més de haver guanyat també el “Giro de Italia”, la “Vuelta de España”, entre altres carreres ciclistes.

Però de qui vull parlar és d’en Manolo Español, que vaig conèixer professionalment quan jo era Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran. En Manolo era tot un fenomen i ràpidament s’ha de dir ben alt, que sense ell mai hagués hagut una etapa aranesa del Tour de França, l’any 2006. Tant en la consecució, com en la realització positiva sobre terreny.

Avui no sé on para, l’hi he perdut la pista, però quan el vaig conèixer, era molt discutit i criticat, però era un dels millors professionals del Conselh. Un temperamental brutal, que discutia amb mi a lo bestia. Que va deixar de parlar-me. Que hi tornava intermitentment a dirigir-me la paraula i a venir al meu despatx. Però que jo veia, com un bon professional, encara que no li vaig dir mai, i que a més, em molestava com era putejat, una i mil vegades pels “jefes” i per "niñatos arribistes" que depreciaven la seva feina.

La veritat és que no recordo al detall que va fer a Torisme Val d’Aran, que era una plataforma de promoció del turisme semi-governamental, però totalment dirigida des del govern aranès. Això fet puntualment, perquè en Manolo campava lliurement moltes vegades. I sort que ho va fer, perquè sinó mai s’hagués fet una estada en una fira o realitzada una campanya d’una manera digna.

El millor comentari que pots dir d’algú que has treballat, és que era un bon professional i en Manolo Español ho era. Quan em fotia bronques al costat del riu, al carrer en un petit túnel, però a la vista d’un finestral de la casa particular d’en Juan Antonio Serrano del Gremi d’Hotelers des de on ens veia, era per escanyar-lo. Però ningú mai del Conselh va estar preocupat per un “Informe”, per un “Memoràndum”, per un “Programa de Qualitat” i en Manolo sí. Ja em podia dir el que volgués, que era tant el maltracta que rebia de l’autoritat del moment i de la seva cort, que a mi per aquest fet, d’entrada en Manolo ja em queia simpàtic.

No tenia ni gota sentit de l’humor i una broma et podia costar un moc. Però Manolo Español, en la meva època al Conselh, significava utilitzar mètodes de gestió privada contrastats i útils, en un entorn funcionarial i viciat d’autocomplaent-se que no el deixava treballar bé.

Queda dit, i ben segur en Manolo déu estar seguint feliçment alguna cursa de bicicletes que estigui en marxa.
...

dilluns, de setembre 14, 2009


Diverses persones m’han demanat exemplars antics de LO CAMPUS i els seus Suplements. N’hi ha que estant totalment exhaurits, però ara tenim penjat a Internet tota la Col·lecció Integra de LO CAMPUS que podeu consultar.

L’adreça, és el bloc de la publicació: http://www.locampus.cat

Aquest nou curs acadèmic el primer LO CAMPUS sortirà el 7 d’octubre, amb unes pàgines especial sobre “la SIDA i la Universitat de Lleida”.

Atenció: Tenim diverses feines per oferir i busquem gent. Sobretot busquem un intrèpid o intrèpida comercial. Cal enviar currículum a redaccio@locampus.cat
...

diumenge, de setembre 13, 2009

N’hi ha molts, però jo també. Desprès de múltiples anys de sacrifici i de marginació política fins a la professional, com a conseqüència de defensar la “independència de la nació catalana” en espais ben complicats, fent-ho en aquests llocs, per defensar la necessària transversalitat del projecte; avui s’ha obert la porta de la via catalana a la plena sobirania del País. Jo ja estic tranquil i ben pagat. Així doncs, demà a les 6 del matí, començo la meva nova etapa d’estudis i de professió.

Molta atenció: perquè sense violència, sense els polítics professionals, al marge del sistema institucional amb una “Consulta privada sobre l’autodeterminació” a Arenys de Munt, ha començat un procés que pot ésser imparable.

Engrescador: La societat civil catalana lidera la nostra llibertat nacional.
El “dret a decidir” propiciat en l’emprenedora societat, trastocarà tots els esquemes de la política catalana i espanyola. La iniciativa d’emprenedora ha passat a “emprenyadora”, evidentment pels fatxes, però també per aquells que van de “demòcrates” però posen el morrió de la “legalitat constitucional” als ciutadans.

Moltes “mentides patriòtiques” haurem de dir per salvar directors de diaris catalans, columnistes d’opinió i polítics “nostrats”, que estant fent de “falangistes encoberts” i que han disparat sense pietat contra el que s’anava a fer a Arenys de Munt. Encara que alguns d’aquests, no els hi costarà gents, com han fet sempre, de canviar de la nit al dia i el que deien dissabte contra la consulta, dilluns passaran a defensar-la. L’objectiu serà continuar a la “menjadora” i continuar movent les cireres, siguin periodístiques i/o polítiques.

La “Transversalitat Independentista” està en marxa i serà una bola de neu rampant. Ja ho veureu.

...

divendres, de setembre 11, 2009

..............................
...

dimecres, de setembre 09, 2009

..................................



....

dimarts, de setembre 08, 2009

Escoltar a la soprano Anna Netrebko en un repertori d’obres russes d’òpera és fort, molt fort. Tot i que el vídeo no deixa d’ésser una promoció de Deutsche Grammophon, escoltar el rus i l’anglès en els comentaris, no deixa també de formar tota una melodia. El ritme i el cos de les llengües són veritables operes.

..................................................


No us perdeu aquesta fotografia, on hi ha la flor-i-nata dels cantants d’òpera joves actuals de més volada en reconeixement internacional, res a veure amb la idea estereotipada, d’altra banda certa durant anys, de que el cantant o la cantant d’òpera és un senyor o senyora grassa i encartonada.

...................

D'esquerra a dreta:
Mariusz Kwiecien, baríton polonès; Maija Kovalevska, soprano letona; Rolando Villazón, tenor mexicà; Nathan Gunn, baríton nord-americà, Danielle de Nies, soprano australiana; Erwin Schrott, baix uruguaià i Anna Netrebko, soprano russa. En una fotografia de Wayne Maser, amb un ambient de l’estilista Sarajane Hoare i publicada al “Vanity Fair” del mes de maig d’enguany.

...

dilluns, de setembre 07, 2009

Avui comença un nou curs a la Universitat de Lleida.
Visca la universitat pública i a la merda una universitat funcionarial!
....Creativitat i més creativitat.
Escolteu la "Michael Nyman Band" per escalfar motors.




Benvinguda a la UdL,gran Olaia!




........................................................................................


..

divendres, de setembre 04, 2009


Sembla que hi haurà una ventada de llibertat a Arenys de Munt.


.........................


...

dijous, de setembre 03, 2009

He rebut diversos e-mails del que he escrit aquests dies, sembla que la música de “bosc” de John Herberman i de Dan Gibson ha agradat molt. Doncs no us perdeu la música de piano de George Winston. Tot un veterà, que situen dins el gènere musical del New Age. Tot plegat una música meditativa amb un tempo lent. Potser obsessiu i repetitiu. Que pot donar-te tranquil•litat o destrossar-te el nervis. I és que la música, com altres creacions, també les necessites d’un “moviment o aire” -per referir-nos al tempo- segons el teu estat d’ànim. Per això ningú l’hi ha d’estranyar que a mi m’agradin diferents estils i que en poques hores o dies, pugui proposar una música del grup Apocalytica o arribem a Winston passant per les interpretacions de la Scarlett Johansson, sense oblidar la música clàssica de Mozart o Chopin. I és que el fonamentalismes, el criteri tancat i excloent és nefast i en música també. Cal provar-ho, experimentar-ho i gaudir-ho tot. Això dura dos dies, senyors i senyores !!!.

............................

...

dimecres, de setembre 02, 2009


A mi l’actriu Lisa Chappell em recorda la Greta Garbo en el paper de Reina Cristina de Suècia.

La Chappell la podem veure a la telesèrie “Les germanes Mcleod” que està emetent TV3.

És tot un fenomen aquesta noieta,. Està per sobre els 40 anys i és actriu de teatre i a més: compositora i cantant. Té tota la mala llet de l’experiència i tot el misteri de les faccions contundents. Li van els papers de Shakespeare, com ha interpretat.

A mi el que m’altera de la gent és la veu i he buscat l’autèntica veu de la Chappell, sense doblatges. És de Nova Zelanda, i el seu anglès és peculiar, però la veu és de Cristina de Suècia. O no, però a mi m’ho sembla.

Aquest cop, Tv3 ho ha fet molt bé amb tot el seu desplegament d’estiu de noves telesèries. Quina llàstima que la nova televisió en aranès està en mans d’inexperts. Abans tindrem “LO CAMPUS TV”, que una televisió nacional a Aran.
..

dimarts, de setembre 01, 2009

Comencem de forma tranquil·la.
Podeu sentir una gravació del CD “Piano Cascades”, en la que es compagina un enregistrament a plena natura dels sons del bosc, feta per Dan Gibson i la música de piano composada i interpretada per John Herberman. La peça en diuen “Heart of the Forest”.

Està muntat com un vídeo, però és una fotografia fitxa per sentir la música que dura 6,51 minuts, tot plegat preparat per TotosDawn.

Escolteu la composició, relaxats, seguint treballant amb l’ordinador, com a música de fons.


......................

Continuem recarregant piles, perquè necessitarem molt de coratge entre tant repte que ens espera. A mi d’aquest estiu encara em falta llegir el llibre “SOCIAL PRECONDITIONS OF NATIONAL REVIVAL IN EUROPE : A COMPARATIVE ANALYSIS OF THE SOCIAL COMPOSITION” de Miroslav Hroch, la versió de l’any 2000. Que precisament avui me n’ha arribat un exemplar a Lleida, a traves del Servei d’Obtenció de Documents del Servei de Biblioteques de la Universitat de Lleida.

...

dissabte, d’agost 29, 2009

.............................

.................Torno el primer dia de setembre,
......................................................amb més força i més romàntic.


...

dilluns, de juny 29, 2009


Ha mort Robert Lafont. És una pèrdua enorme per l’occitanisme i també pel catalanisme.
.
A poc a poc, des de Vivència Aranesa anirem fent conèixer, encara més, el que representava Lafont i jo personalment continuaré batallant a Londres per explicar el “pensament Lafont” en la meva recerca sobre Aran i Occitània.
.
Quan algú es mort comencen els elogis tant dels que “passaven” del personatge com els afins, però prefereixo continuar amb més força el que ja fèiem, precisament honorant a Robert Lafont.
.
L’entitat Vivència Aranesa funciona per programes, projectes i activitats. I tenim una activitat denominada Programa Robert Lafont que està especialitzada en intervencions a biblioteques.
.
Era el nostre petit homenatge i reconeixement en vida de la gran figura de Robert Lafont. Ho varem iniciar a la Festa d’Aran de 2004 i era una intervenció al voltant de les biblioteques públiques d’Aran.
.
I quan ho varem iniciar dèiem que Robert Lafont era l’escriptor viu més representatiu d’Occitània i que el programa constava de dos projectes centrals: “Projecte de foment d’Occitània a les biblioteques públiques” i el “Projecte de foment de la lectura”.
.
Han passat quasi 5 anys i ja podem fer balanç i continuar treballant per honorar encara més a Lafont amb el treball cívic del dia a dia a Aran.
.
Una abraçada on estigueu !!!.
.
.

dimarts, de juny 23, 2009

..............

Bon Sant Joan !!!
amb the Summer Cat
de "Billie the Vision and the Dancers"


...............................................................
...
...

dilluns, de juny 22, 2009



Ja han passat uns dies desprès de les detencions dels presumptes implicats a l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc. I ha passat el suficient temps, per veure com una notícia com aquesta ha impacta la societat aranesa.

La primera constatació és que sense una premsa seriosa i independent, els que viuen a Aran no sabran el fons de la notícia. El Segre s’ha lluït i La Mañana, tot i fer-ne una portada, no ha explicat res de nou, no cal dir la manca d’anàlisi, però a més sempre s’ha escrit més del mort de fa dos anys, -autocopiant-se la noticia els propis diaris-, que parlar dels actuals detinguts. De totes les implicacions polítiques d’aquest esdeveniment, res de res. El Segre signava l’article i La Mañana no, i és que és incompatible ésser la corresponsal d’un diari i a la vegada ésser la responsable de la revista institucional del Conselh. A Aran, com en lloc, el periodisme no es pot fer des de l’acolloniment o mirant a terra submisos. Els periodistes d’Aran ens devem als lectors i sinó tenim coratge, millor dedicar-se a un altre ofici.

Alguna vegada he pensat, perquè no canviar aquest dietari meu i transformar-lo en una pàgina permanent de noticies de la Val d’Aran. És millor donar les notícies, que donar-ne opinions. A Aran la gent està orfe d’informació de tota mena, sobretot del que passa als pobles. (Per exemple, caldrà reproduir i explicar el Sumari judicial de l’assassinat, perquè ningú l’explicarà. Segur que hi hauran sorpreses).

Els diaris de Lleida cada dia en qüestions araneses són uns deixats i el Web del Conselh Generau d’Aran, -que pretén ésser exclusivament informatiu i no dels serveis de l’organisme-, només és un NO-DO continuo d’exaltació de l’amo que només deu humitejar al qui l’escriu. (Pels qui no ho sàpiguen o recordin : el NO-DO era la informació de l’actualitat que ens passava el franquisme als cinemes).

Catalunya Radio d’Aran com tothom sap, la capitaneja la “gran esposa” i quan no manipula o amaga informació, ens explica un Aran decadent, d’arxiu, ple de pols, que no hi ha cap jove normal i viu (sobretot viu), que li pugui interessar. La tele dels “deu minuts en aranès” està en la mateixa línia, a més són com les sessions de fotografia del gran Pere Formiguera que feia series de personatges, fotografiant-los cada mes, trimestre i/o anys i es veien l’evolució física del personatge cap a la vellesa. A Aran, a traves de la tele, la seva locutora estrella acaba sent la protagonista d’una d’aquestes series. Tota una delícia i un mirall que ens anima a tots a reciclar-nos. Com deien a la sèrie “Ventdelpla” , no cal que juguem a la loteria, perquè mai un premi toca dues vegades i nosaltres ja tenim el primer premi amb la divertida locutora.

Jo també m’equivoco i no l’encertem amb l’ER ESTUDIANT, (el Suplement de LO CAMPUS).
Els joves i els professors només es guanyen i se’ls serveix amb la veritat, amb el respecte, la valentia i la credibilitat informativa. I si cal dir que algú és un cínic a la comunitat educativa d’Aran, s’ha de dir. Déu n’hi do! : que ens vingui el Conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a parlar de la normalització de l’aranès als suports digitals, que li aplaudeixin l’encert llagoterament i a la vegada el Web de l’Institut d’Aran avui, no tingui la seva estructura central en aranès, és tota una contradicció, per dir-ho suau. Nosaltres no escrivim per acontentar als directius, s’ha d’explicar tot i si la nostra publicació s’ha de repartir des del carrer i no a l’interior dels centres, perquè ens hi posen traves pel que es diu, ho farem.


...

divendres, de juny 19, 2009


Avui és un dia molt important per la meva vida professional i no m'ho espatllarà ni uns funcionaris que em demanen comprensió perquè no estan al seu lloc al portar-los-hi la paperassa; ni l'increïble procés administratiu encara d'un altre segle i sense suport digital; ni noves factures de taxes que m'exigeix la universitat; ni un inoportú ocell que se m'ha cagat a la mà i al jersei.

Un dia d'una enganxosa calor a Lleida, he començat el trasllat definitiu de tots els meus expedients acadèmics de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.

El funcionari en qüestió em deu haver pres per boig i no ha entès que m'estava passant, quan exultant he expressat el moment que vivia, tant transcendent per a mi. La meva segona llicenciatura està en marxa i m'involucra definitivament a la Universitat de Lleida. Ara caldrà esperar les mil i una convalidacions.

La direcció de LO CAMPUS, el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran, queda des d'avui, encara més involucrat dins del marc universitari lleidatà.

El que en anglès en diuen " Life Long Learning", o sigui l'aprenentatge permanent, jo el porto a l'extrem vocacional en un període sènior. Tot plegat m'obligarà a una disciplina espartana. Per a mi, s'acabarà el franquisme quan recuperi i acabi els estudis que varen quedar truncats entre la repressió i la lluita.

Quina feinada m'espera !!!.

..

dimarts, de juny 16, 2009


Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (segona part)

Penso que queda ben clar, que és el que intento fer des de fa uns dies a traves d’aquest blog, comentant l’entorn aranès de l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc :

Primer, intento demostrar que quan vaig escriure que Miguel Fernández era l’aranès que estava implicat amb el prostíbul de Vielha, era veritat.

Segon, reafirmar que el macarra / fotògraf senyor Fernández, fos el marit de la directiva de Catalunya Ràdio, era noticia.

Tercer, denunciar que aquesta directiva va utilitzar la ràdio pública, no només per desinformar del tema del seu marit amb la complicitat de tota la delegació, sinó a més va utilitzar l’emissora “castigant” i entorpint la meva feina professional. Ens va posar a la diana dels agressors, com també varen fer els directius del seu partit polític. L’objectiu era silenciar-me a qualsevol preu.

I quart. Per últim denunciar la hipocresia del Síndic Paco Boya i tot el seu entorn, que dient que defensaven una “pobre esposa”, van calumniar a mi i els meus, van crear un clima d’odi amb connotacions racistes i mentre nosaltres érem amenaçaments per carta, de paraula i fins i tot violentats físicament al carrer per seguidors seus,(això ho explicaré properament amb noms i cognoms); el sectarisme partidista feia estralls. Va frivolitzar el perill que corríem, ens va negar ajuda i ara amb l’assassinat, queda clar que era veritat el perill amb la mena d’individus que teníem al davant.

Tractem ara només el tercer punt.

És absolutament correcte, lloable i comprensible que una esposa defensi el seu marit, i viceversa. Per tant, era comprensible d’entrada que Lissa Escala defenses el marit macarra. El problema és que la defensa va consistir en tirar més llenya al foc, i un cop més, en un militant d’Unitat d’Aran, va saltar-se la línia que separa les qüestions públiques de les privades i va utilitzar la ràdio pública per desinformar i per la vendetta.

Encara més : el Miguel, que l’importava una merda que el relacionessin amb el bordell, va començar a defensar a la seva doneta de les crítiques polítiques que fèiem de com portava la ràdio. És va ficar en tot tipus de temes i com un xulo-macarra ens amenaçava, no pel bordell, sinó perquè criticàvem a la dona en el debat polític i comunicatiu.

Jo ja era Cap de Comunicació del Govern d’Aran i no hi havia manera que Catalunya Ràdio fes cas que hi havia un servei de comunicació. Era obvi que el problema era jo i el tema bordell.

És va connectar amb la direcció de Barcelona de Catalunya Ràdio per explicar la situació. A la Lissa la varen fer baixar a Barcelona per explicar-se. Això va significar moltes converses telefòniques i fou en aquest moment que vaig detectar que al Conselh m’espiaven. (Sobre l’espionatge al Conselh, els ordinadors i les línies telefòniques, a més dels talps i espies de l’oposició, deixem-ho per un altre moment, perquè és de pel·lícula dels germans Marx).

Estàvem en l’època que s’anava a tirar endavant les noticies del matí en aranès a Catalunya Ràdio a Aran i aprofitant la vinguda de directius a la Val d’Aran per presentar el nou programa, es varen convocar unes reunions. Una era la solemne i institucional amb el Síndic, les altres eren tècniques sobre el “problema Lissa” sense la Lissa, ni tant sols dient-li.

Ara només vull explicar una anècdota si voleu, però que il·lustra la manera de com es va administrar tota aquesta crisi.

Era la reunió solemne, es realitzava a la sala noble de l’edifici del govern del Conselh Generau d’Aran. És una sala mitjana amb dues parts amb una Taula gran i situada al segon pis amb un sostre de fusta. Doncs bé, per part aranesa hi havia el Síndic presidint la delegació en la que m’hi trobava; per part de Catalunya Ràdio hi havia el director i un altre directiu, a més de Lissa Escala, com a delegada.

Estàvem sols i de cop apareix el Miguel, el fotògraf macarra, davant la meva estupefacció. I comença a fotografiar a tort i a dret. Ell ben solet, nosaltres també solets i la Lissa ben cofoia perquè ens l’havia colat.

En les reunions tècniques posteriors, encara al·lucinen que el fotògraf de la reunió institucional fos el macarra i el marit de la delegada i que en aquell moment parléssim del “problema” desprès de viure la surrealista escena.

És una anècdota de pràctica malvada. Però ha estat la constant de dies, mesos i anys. Una hipocresia amb graus estratosfèrics.

-Quanta gent sabia que el fotògraf administrava un bordell i deixava que fotografiessin als seus fills i filles en festes i comunions?
-Com podia ésser que el macarra fos el fotògraf oficial d’actes per la llengua aranesa?
-Quanta amenaça feia falta a membres de l’Ajuntament de Vielha perquè aquest Ajuntament deixes de seguir publicant i publicitant les fotos del macarra en la seva revista institucional, com han estat fent fins fa pocs dies?
-Fins on arriba la bogeria i el sectarisme per arribar a justificar putes, màfies i tractes vexatoris i explotació a dones a Vielha per defensar la tribu partidista?.

A la Val d’Aran hi ha una crisi moral enorme. Tenim una crisi econòmica, però a Aran també la tenim moral. El tema del bordell només és un gra de sorra en aquest esfondrament moral.
--------------

(Properament serà interessant veure com el Col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran ha enfrontat el tema de la prostitució al territori i l’afer Lissa).
...

dilluns, de juny 15, 2009


Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (primera part)


Tots els que estimem Catalunya Ràdio estem més que estupefactes de que passa a Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. De fet és una delegació i les ones que emeten, no són a Catalunya Ràdio, sinó a Catalunya Informació, una de les emissores del grup.

La delegació de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran ha estat i és un cau de militància de Unitat d’Aran.

No només ha estat l’instrument directe de contractació de coneguts militants en exercici del grup polític, -el súmmum va ésser, quan en bloc i directament van empatxar de militants l’emissora, per fer les noticies del matí-, sinó que a més, el model de ràdio que s’hi fa i els continguts són calcats i d’un seguidisme total, a les consignes del moment que marca l’agenda política, social i cultural d’Unitat d’Aran.

Estem parlant d’una ràdio pública, per tant la transversalitat és obligada. La transversalitat d’idees, no només de persones que s’han de moure dins unes pautes establertes. (A mi, que no m’expliquin que hi passa tothom, perquè jo com a Cap de Comunicació del Govern aranès, no hi vaig ésser convidat mai. Mai. Estava vetat).

Em direu que fulano i fulana que treballen a l’emissora no són d’Unitat i tindreu raó. I a més, hi ha un cas que és especial: és el cas del Magnífic senyor José Antonio Bruna.

El senyor Bruna simbolitza el cas de barra política més gran d’Aran i Catalunya. És l’únic polític en exercici d’Aran, de Catalunya i a nivell estatal, que cada dia en una emissora PÚBLICA, surt en antena fent un programa, xuclant de micròfon que desprès rendibilitza i rendibilitzarà políticament i electoralment. El senyor Bruna és Conselher del Plenari del Conselh Generau d’Aran. Seria com un “parlamentari” aranès, per fer un símil amb altres realitats.

Algú s’imagina un parlamentari català fent un programa de ràdio en una emissora pública, estant en plantilla i sortint en ANTENA diàriament?

Polític? Periodista?. Embolica que fa fort! El Magnífic aprofita un buit legal i una permissivitat de la cadena, que és indecent. I perquè li deixa fer la cadena? Fins avui, -perquè ja no hi són des de fa dos dies-, els directius de Barcelona eren els mateixos instrumentalitzadors, que seguin la consigna de liquidar el que en deien la “crosta nacionalista”, es varen carregar a Antoni Bassas, el del magazine estrella dels matins de Catalunya Ràdio.

Però a més, per una raó políticament i patriòticament més molesta. Perquè per els directius de Barcelona i Lleida, Aran és una “comarca” i no un “País o nació”, i el Conselh i el Plenari aranès són uns organismes de segona, que equiparen a l’administració local. I així deien, que pels organismes locals, és pot tolerar situacions irregulars com la de Bruna.

Tothom sap a Aran, perquè ells així ho expressen, que Bruna del Partit Renovador d'Arties-Garòs, avui es la fotocopia d’Unitat d’Aran. I Bruna no té cap complexa de desvirtuar el periodisme i caminar pel camí de l’Alegalitat, (amb A). De fet ja ens hi té acostumats, quan cobrava sense llicència per ensenyar monument a la seva zona o quan reparteix, des de la família, productes farmacèutics, sense tenir farmàcia. La gent passa de tot i podem presentar-vos moltes persones, absolutament agraïdes per aquestes pràctiques populistes a Arties-Garòs, encara que siguin Alegals. Algun advocat ens ha dit “il·legals”, però jo crec que són només alegals. La discussió no és de legalitat, és de moralitat i d’estil polític.

A més, en l’art de transvestir les paraules, de la qüestió dels “monuments”, ell en dirà “propina voluntària” i dels fàrmacs, una “solidària pràctica veïnal”. I de no parlar a Catalunya Ràdio del problema de la prostitució, com no s’ha pogut fer, en Bruna s’ha fet l’orni, el desentès. Potser ara, desprès de l’assassinat a Tolosa, es posa les piles. Perquè és massa escandalós, que a Catalunya Ràdio a Aran no s’hagi pogut parlar del problema de la prostitució a Vielha, perquè era tant com parlar del marit de la jefa de la delegació de la ràdio. El Magnífic de la ràdio pública a Aran, no se’n podia, ni se’n pot desentendre de tota aquesta manipulació familiar i partidista.
...

diumenge, de juny 14, 2009


La historia del bordell de Vielha ha tingut una repercussió tant brutal a Aran, que traspassa l’exclusiva perspectiva dels anomenats “successos”.

Va arribar a tocar molt íntimament l’Ajuntament de la capital. Algun dia caldrà veure amb detall com l’alcalde Joan Riu va portar el tema. En Joan Riu alcalde i el Joan Riu quan ja no ho era, però gestionava temes, diem-ne, “d’interior”, ( relació amb forces de seguretat, etc. etc.), tenia bona informació dels moviments al Club de putes. I això estava bé, perquè era la seva obligació.

El ciutadà Riu sabia perfectament que el Miguel, el fotògraf de Val Color, estava implicat al negoci del bordell i també sabia que la dona del Miguel, informada del tema, tirava pilotes fora i desinformava tant com podia de la relació comercial i delictiva del seu marit. I dic delictiva, perquè aquell bordell no era un bordell qualsevol, les batudes dels mossos van portar a trobar menors, persones forçades i sense papers.

El senyor Riu per la responsabilitat que exercia i per la bona informació que gestionava, el varen voler intimidar i agredir. I varen intentar cremar-li el negoci i la casa. La sort va fer que a temps, es pugues apagar el foc que s’havia iniciat.

En dies posteriors en Miguel, el fotògraf, va acabar d’amenaçar a Joan Riu. El senyor Riu que prefereix portar als tribunals periodistes per articles d’opinió que a macarres que l’amenacen físicament, va callar i no el va denunciar. Com ja havia callat en altres moments, per exemple, en un clar exercici de favoritisme (o potser se’n diu prevaricació?), quan l’ajuntament en una clara decisió “política”, va mirar en un altre cantó i no va actuar, quan el fotògraf va canviar la façana del seu negoci sense permisos i sense pagar taxes, i només pels seus testicles i explicant-ho a tothom, va fer un pols a l’ajuntament, amenaçat aquest, a tots nivells, per la gent del bordell.

El súmmum del cinisme en aquest afer és doble:
per una banda aquells rivals polítics de Joan Riu, del seu propi partit i dels altres, que no només li recriminaven que ell utilitzava políticament la crema del seu local per treure redits polítics i electorals; encara era més bestia i mesquí, aquells que varen arribar a dir que era una autoagressió, que ell mateix havia començat l’incendi perquè li convenia. Déu n’hi do, els escurçons que corren al territori.

L’altra acció cínica va passar en l’acte de solidaritat a Joan Riu que es va fer a la plaça davant l’Ajuntament de Vielha. L’acte s’havia de fer i jo, com molta gent, hi vaig anar. Era just i ell necessitava solidaritat. Malgrat les discrepàncies polítiques amb l’afectat, tots havíem de denunciar l’agressió.

Però, increïblement, des del balcó de l’Ajuntament fou la Lissa Escala la delegada de Catalunya Ràdio, la dona del fotògraf macarra, -l’implicat al bordell i el mateix que amenaçava al personal de l’Ajuntament-, ella, la mateixa que volgudament desinformava del tema, fou la que va llegir el Manifest. Però encara fou més increïble per a mi : el Manifest que va llegir, l’havia escrit jo. JO !!!.

No em direu que no és absolutament increïble i surrealista aquest fet i mentre el diputat Paco Boya i el seu entorn, no paraven d’insultar-me per escrit o directament al carrer, per haver descobert l’afer del prostíbul i la relació amb una família aranesa.

(Deixem per un altra escrit, com Catalunya Ràdio, la d’Aran i la de Catalunya, varen estar connectats en l’afer que estic descrivint).
...

divendres, de juny 12, 2009


Aquest és un blog personal, per tant jo no puc substituir el que no porta la premsa, quan parla d’Aran. Les vivències son meves i només son meves, i evidentment carregades d’opinió. Mireu a dalt que diu “diari personal” i seguiu mirant, hi ha el meu nom. Sempre he donat la cara i la seguiré donant. Els anònims que avui es publiquen o se’m fa arribar, són d’una covardia immensa.

El periodisme no es pot fer com a funcionaris, el periodisme es llibertat o no val res. Però en un blog, un pot escriure trossos de memòries i en el cas de “l’assassinat a Tolosa”, es un bon context per assajar escriure algun record, que algun dia acabarà sent les meves memòries d’Aran.

Si algú es creu que tot plegat és una revenja contra el MIGUEL, aquell que ara desnacionalitzen i ens recorden que va venir de fora, es que no entenen res.

Òbviament aquest fotògraf avui detingut a Madrid, va acabar sent un problema i un perill, però precisament ara i aquí és just recordar que quan jo feia ETH DIARI, i no tenia ni un duro, el Miguel em deixava la seva càmera de fotografies sense demanar-me res a canvi. Les coses com són. El que deia sobre política i país em semblaven barbaritats i la seva conducta posterior, absolutament reprovable sobretot perquè m’hi jugava la cara. Però ara que l’arbre està a terra i el carrer és més segur, haig de reconèixer la seva generositat inicial. I no ho dit perquè tingui ara, la síndrome d’Estocolm.

La veritat és que jo vaig ésser Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran com a conseqüència d’un bordell.

El tema del bordell de Vielha i com Paco Boya - l’actual Síndic -, el col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran i l’entorn de premsa d’aquesta formació, va frivolitzar sobre el que estava passant, va fer que jo busques protecció en un altre clan.

Necessitava feina, i tot i certes discrepàncies històriques, vaig veure i segueixo creien, que la gent del Síndic Barrera tenien més gruix moral. Els d’aquest clan eren salvatges i en segons que: uns besties, però tot era més net, més clar. No hi havia cap intel·lectualitat, tot era més primari i desordenat, però més clar, més de cara i més sincer. Quan deien País volien dir País. Quan deien blanc era blanc i negre era negre. Desprès va aparèixer una realitat més complicada i un Cap de Gabinet va intentar liquidar-me, precisament amb el tema del bordell. Tota una paradoxa.
...

dijous, de juny 11, 2009

.
.
.
.
.
.
.
.



Mentre en Miguel, el marit de la Lissa, va camí de la presó. Rebò e-mails i comentaris del que vaig escriure ahir.

Només dues coses:
- Catalunya Ràdio no ha donat la noticia sencera i la premsa escrita local de les Terres de Lleida s’han cobert de glòria de la desinformació que han donat. És increïble que algú ho presenti com un tema de “sudacas”, com deien ahir en algun bar de Vielha. I se’m digui a mi, que no hi ha cap aranès implicat. Quan un partit polític trobem un afiliat emmerdat en un tema judicial, usualment el donen de baixa de militància, per alguns “salvadors de la pàtria aranesa” quan hi ha mal dades, el donen de baixa del país.

- Que ningú digui que em precipito fent comentaris perquè la noticia és d’ara, però per a mi va començar el 2004 quan jo vaig escriure que el marit de la Lissa estava lligat a un bordell i vaig rebre insults i amenaces. Centenars de notes a Internet, evidentment “anònimes”, em posaven a caldo. Han passat 5 anys, i és la policia i un jutjat, que almenys relacionen directament al Miguel amb el famós bordell, sinó acaba pitjor. Jo tenia raó. I pel sacrifici i la por, sobretot dels meus, reivindico el meu treball de periodista.

Només recupero dos comentaris meus d’aquest mateix blog, perquè es vegi com va començar la cosa i com Paco Boya, ara Síndic, va trencar els ponts de diàleg i col·laboració pel tema del bordell.
.
.........................dijous, 12 d'agost, 2004

(...)
Que passarà, doncs, quan expliqui amb pels i senyals, com algun dels seus marits defensaven al "putero/macarra" que administrava la Casa de barrets de Vielha que és volia legalment tancar, mentre és cremava de forma intencionada el comerç de l'Alcalde i nosaltres rebíem notes d'amenaces?. Llavors potser si que faran morros justificats, mentre el suposat delinqüent està missing i en "crida i cerca".

(...)

.................dimarts, 17 d'agost, 2004

(...)
Ahir però a Les, és va trencat definitivament una relació personal i política que a mi em semblava important, perquè no puc acceptar que per una "Casa de putes" i una amenaça permanent a la meva família per part dels macarres, és converteixi en una acusació i un insult a mi, de part dels salvadors, ja no sé de què. El més fàcil, és matar al missatger que descriu la realitat (que per altra banda diuen que coneix tothom), i el més difícil és defensar els valors d'esquerra i de progrés, poc compatible en xulejar senyores al mercat del sexe. Segueixo pensant que no estic equivocat en parlar d'aquest tema com a persona i com a periodista, i espero que mai passi res a mi i als meus, perquè tots aquests miserables seran la cobertura "intel·lectual" de qualsevol problema que tinguem. Ningú per molt passat gloriós que tingui defensant Aran, és compatible en estar relacionat amb un bordell a la capital del País i voler estar simultàniament a primera línia, liderant parcel·les del món de la comunicació i de la cultura. I sobretot el que no poden anar pontificant i donant lliçons és de moral i de convivència. No dubto que pot ésser un gran drama per algú, però és de cínic voler separar responsabilitats de famílies i matrimonis, com a imatge pública. No em puc ni imaginar que passaria si el marit de la Minobis, la directora de Catalunya Ràdio, estès relacionat - d'una manera o una altra- amb la direcció d'una Casa de barrets. El respecte també s'ha de tenir a nosaltres, que en el seu moment ja en vàrem denunciar al jutjat les amenaces i encara no s'ha acabat tot el procés. Però no en tinc cap dubte, que aquests polítics que em diuen, a boca de canó: -"Ets un fill de puta", quan em veuen pel carrer, si els hi va la Sindicatura, diran que ells no en sabien res i deixaran penjat a qui calgui. Potser calen més valors d'esquerra i menys hipocresia. En un país mogut per clans, potser voldria la pena que els Seniors expliquessin a les "noves figures", que hi ha coses que no es poden admetre's, i que almenys guardar les formes és important, en el món tèrbol de la prostitució i la vida pública.

...

dimecres, de juny 10, 2009


Allò que Catalunya Ràdio a Aran no dirà


"Els mossos d’esquadra aquest dimarts han detingut a la Val d’Aran al fotògraf Miguel Fernández propietari del negoci Val Color de Vielha i marit de la delegada de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. Lissa Escala. Al domicili familiar durant tot el matí, s’ha efectuat un intens registre policial.

Aquesta detenció forma part d’un operatiu iniciat per un jutjat francès entorn l’assassinat del traficant i proxeneta Carlos Dolara. Dolara fou assassinat a Tolosa de Lleguadoc i trobat al canal du Midi el mes de març del 2007. Havia estat el gerent del prostíbul Hotel des Arts de Vielha, fins que fou tancat per l’Ajuntament.

A més del Sr. Fernández, s’ha detingut també a la Val d’Aran a Cesar del Bar Subway del Complexa Elurra de Betren. Simultàniament s’han realitzat dues altres detencions a Salou i a Irun."


--------------------------------------------

Putes, proxenetes, tracta de blanques, explotació de menors i drogues. Famílies araneses implicades. Amenaces a funcionaris de l’ajuntament i a càrrecs politics. Registres a domicilis. Faxs amenaçadors. Protecció policial. Caixa de caudals al canal. Còctels molotov contra polítics. Amenaces i insuls contra periodistes. Vigilàncies a Aran. Controls al Conselh. Telèfons intervinguts. Diputats que no atenen les víctimes. Una radio nacional que va amagar els problemes del puti club. Prostitució encoberta a l’Elurra. Webs de contactes. Politics delinqüents de gènere. Diners, construcció i política. Querelles al jutjat. I etc etc. Tota una història de delinqüents i tota una història d’amorals polítics que va portar al meu trencament radical amb la gent que capitaneja l’actual Síndic.

Ara que és la policia francesa qui estira del fil i implica al conegudíssim fotògraf Miguel, és el moment d’analitzar l’entorn polític, econòmic i social que rodeja tot aquest afer. No en tinc n’idea i no en sé res sobre l’assassinat i la suposada intervenció dels detinguts, però si que en tinc idea i moltes hores de recerca del perquè en un episodi com aquest, lligat amb un puti club que implicava una família aranesa, els actuals directius de Unitat d’Aran han mirat cap un altra cantó i han disparat contra els periodistes, quan explicàvem el que estava passant.

Per capítols, ho anirem analitzant.

...

dimarts, de juny 09, 2009

El meu fill m’ha recordat un moment apoteòsic fent jo de pare, presentant-li “Apocalyptica”.
Si mai us pregunteu com –és en joan-ramon o sigui jo. Escolteu “Master of Puppets” del grup Apocalytica, perquè metafòricament sóc jo el 100%.
Escolteu-los i em veureu.





..

dilluns, de juny 08, 2009


Ja tenim llest el nou LO CAMPUS. Aquest és el número 7 i és l’últim d’aquest curs acadèmic.

Suposo que portarà un cert debat, primer perquè es recull el que va passar en un Claustre, que era la primera vegada, en l’era de l’actual Rector, que era obert a la premsa. Encara que no diem res de nou, sinó simplement el que va passar, que per cert va ésser “Un Claustre poc unitari” com diu el títol de l’article, segur que el fet que els hi posem un mirall i vegin les seves misèries, farà que vulguin trinxar al missatger.

I això pot passar en altres temes, com la pròpia editorial de posicionament de l’ocupació d’un grup d’estudiants, de la oficina del Banc Santander que hi ha al campus de Cappont de la Universitat de Lleida.

O sigui, serà un Festival i això sense explicar la cuina dels nostres contactes amb als partits polítics que es presentaven a les europees o la nefasta gestió de la Universitat d’Estiu de la UdL.

Els partits és una altra guerra, però la negligència i favoritisme amb una clara “prevaricació” funcionarial a uns determinats interessos privats del muntatge i promoció de la Universitat d’Estiu, és d’escàndol. La Universitat d’Estiu 2009 no només és d’una mediocritat que esborrona, sinó que necessitaria una auditoria de veritat per aconseguir transparència de com es fa i es desfà.
...

dimecres, de juny 03, 2009


Ahir es va fer a Lleida un homenatge a Joan Cullaré.

Cullaré un vell militant del Front Nacional de Catalunya, el partit històric de l’independentisme dels Països Catalans, va ésser recordat, però tot i les lloances, no crec que en realitat s’expliqués l’autèntica dimensió d’aquest home. La dimensió patriòtica, política i personal de Cullaré han estat molt més grans que les que el propi fill va donar, segurament perquè no les coneix. I aquest és el problema, que encara avui no s’ha explicat la història de l’independentisme a Ponent.

De fet les explicacions a les Terres de Lleida de la clandestinitat antifranquista sempre s’explica esbiaixada. Com també s’explica desenfocada la història del nacionalisme català en general.

Em va fer gracia anar a aquest acte de la CUP, de les Candidatures d’Unitat Popular, que eren qui organitzaven l’homenatge. Sabia que em trobaria molts estudiants antiBolonya. I efectivament, quan vaig entrar a una sala petita i plena, algú va anar avisant als propis, que hi havia el director de LO CAMPUS. (Fer-ho discretament, no és el seu fort, per tant ho vaig notar sense gaire esforç). La veritat és que encara vaig riure més, internament es clar, quan els conferenciants em citaven amb nom i cognoms, explicaven accions i polítiques que jo havia impulsat. Alguns d’aquests estudiants es van quedar parats. El “tio” que intenten passar per la pedra a la Universitat de Lleida, es el mateix que citaven els conferenciants que ells havien convidat i això passava en un acte seu. Ho lamento per ells, però és impossible explicar l’independentisme d’aquest País sense parlar del Front i la seva gent. (Això de reinventar la història del nacionalisme ja prou ho han fet amb mala llet i amb desmemoria en Pujol, en Colom, en Carod i en Puigcercós per una banda, a més dels historiadors del Tripartit per l’altra).

Moltes de les coses que es deien no hi estava en absolut d’acord i em vaig quedar parat de sentir un historiador que explicava que vaig fer i ho explicava sota la seva interpretació fins a la invenció total. No necessito interpretació, perquè ho vaig viure jo. No hi va haver col·loqui, però si n’hagués hagut, no m’hagués defensat perquè no era el moment, sinó que hagués explicat perquè era molt més important Cullaré del que proclamaven. Però no es va obrir un torn obert de paraules. Discretament, sense parlar amb ningú, quan va acabar l’acte, vaig marxar i a viure. Homenatjar a Cullaré sempre està bé.

Tot això de reinventar i minimitzar o relativitzar passa amb en Joan Cullaré, com en Joan Cornudella, dos patriotes de pedra picada que necessiten, urgentment, difusió de les seves vides i del que han significat.

Cullaré va liderar a les Terres de Lleida la organització patriòtica local més gran que mai hi hagut a Catalunya. Aquesta organització quatriplicava a Ponent el nombre de militants a la organització que sempre es diu que fou hegemònic de la lluita o sigui el PSUC.
..

dijous, de maig 28, 2009

...............


....

diumenge, de maig 24, 2009

Estem a la recta final de la confecció del nou LO CAMPUS que serà el que tanqui l’any acadèmic.

Temes tant variats com cròniques del Claustre, Exposicions, Pla de la dona a la Universitat fins la prevenció sexual, composen uns continguts molt variats i també bastant polèmics.

La transversalitat és molt complicada, segurament és més fàcil recollir exclusivament l’opinió de la pròpia tribu.

Com director m’haig de decidir de quins temes tractar i els problemes apareixen sobretot en el “Goodbye Institut”. Tothom té el mateix sistema educatiu, però cada centre té els seus valors i no son tant oberts com ens volen fer creure. La vigilància del que es reparteix entre els alumnes a traves de l’escola, dona diferents resultats si és una escola pública o privada, cristiana o laica, amb alumnes de tots els gèneres o només de nois o només de noies.

És pot fer una publicació per a tots? No hi ha punts de coincidències?

És possible repartir a Secundària, en una escola de l’Opus la mateixa publicació que repartim a un Institut públic?

Jo penso que sí. Tothom té dret a llegir-ho tot, criticar i opinar, sobretot si totes les idees i pensament hi son recollits.

...

diumenge, de maig 10, 2009

Només hi ha una cosa en que sóc normal : m’agrada el culebrot Ventdelplà que fan la nit dels diumenges a TV3.
.
Per sort avui no hem hagut de suportar els comentaristes esportius dient enorme collonades dels futbolistes del Barça, perquè no s’ha produït encara la victòria que els fa guanyadors de Lliga. Si s’hagués produït això, segurament haguessin eliminat el capítol de Ventdelplà i haguessin ofert programes maratonians i avorrits de celebració. El Barça ha de guanyar la Lliga i tot el que calgui, però sense tocar Ventdelplà.

Sobretot ara, que de dos dies han passat a un sol dia d’emissió i t’has d’esperar una setmana per seguir la sèrie.

El que més m’agrada i em rebenta de la sèrie, és la mala llet de deixar-nos a final del capítol en un moment important, llavors mentre surten les lletres dels crèdits, et fan un flaix, avançant coses del capítol futur i et deixen inventar. Simplement, creen expectació.

Aquesta situació agredolça, com de pollastre agredolç d’un xinès, és el que m’agrada. De fet m’he acostumat a viure així, encara que de vegades és una merda. Com editor, com comunicador, com periodista o com assessor polític sempre haig de crear expectació i no passar-me mai de contrastos, si vols atrapar al públic. Hi ha agredolç de diferents menes, però a mi m’agrada de llimona.
...

divendres, de maig 08, 2009



A la Universitat com els polítics, utilitzen la premsa de la mateixa manera, instrumentalitzant-la tant com podem. No cal dir, si a més entre mig, hi ha temes de publicitat i pressupostos, directament el gestor i/o polític de torn, et fa un veritable xantatge.

Això ho pateixo cada dia a LO CAMPUS. Espero que un dia siguem valents i amb nom i cognom denunciem a tant desgraciat escanya publicacions en català, com ens rodeja.

Hi ha una altra instrumentalització menor, però que marca tendència de com van les coses.
Ho explico en genèric sense noms, ni estaments :
Hi ha eleccions de treballadors de la universitat, un cop realitzades, com a segona votació indirecta hi ha eleccions del president de la junta, secretari i vocals.
Hi ha majoria i minories, a més s’ha produït un canvi de vot important. Els nous, tenen por que s’ajuntin tots els històrics i que malgrat haver guanyat ells quedin arraconats de la Junta. Contactem amb LO CAMPUS, hores d’explicacions, denuncia de falta de transparència, victimització de tot. Anunci que sinó surten faran un comunicat i demanen espai, gratuït evidentment.

Com que no podem entrar a la constitució de la Junta ens acomiadem i diem que els trucarem per telèfon.

Truquem per telèfon, aquell que el dia anterior ens havia “cosit” d’opinió, denuncies i demanda d’espai al nostre diari, ens diu no ens pot atendre i que el truquem la setmana vinent. La setmana vinent? Que?.

A veure lector, pensa, que havia passat?
Para aquí: pensa perquè aquell individu no ens atent.

(Queda descartat que tingues feina).
No llegeixis més i pensa.

...............................................................................................................................................................................................................................


Solució: l’havien elegit president de la Junta i res del que denunciava va passar. Ara ja no necessitava la premsa i encara més no volia que es parles gaire del que passava a l’organisme. Allò que denunciava, ho feia ara ell. Havien passat 24 hores.

Aquí teniu una instrumentalització de la premsa, si voleu menor i anecdòtica. A partir d’ara serà sa mare qui el tornarà atendre, però és interessant veure com actuen aquests petits càrrecs d’última fila, ara imagineu com ho fa el que mana i domina el pressupost.

...

dijous, de maig 07, 2009

Ahir vaig comprar per veure per Internet el partit de Champions: Barcelona-Chelsea.

Per 6 euros, com molta gent , vaig patir una mica. Això del futbol no és el meu fort, però el Barça em socialitza amb el meu País. A mi només m’agraden els gols.

És ben curiós el fenomen : una visió a soles d’un esdeveniment m’involucra enormement amb molta gent. De fet aquest és el fenomen d’Internet. Estàs més sol que mai i connectes i dialogues a distància més que mai.

Podria estar tancat a casa dies i dies i puc comprar i vendre; escriure, dissenyar, corregir, rebre i enviar arxius i documentació de tota mena; cridar a missatgeries i fer-ne el seguiment; donar ordres d’edició i distribució etc. etc. Res de nou, perquè això ho pot fer tothom, però precisament aquesta és la novetat, que ho pot fer tothom evidentment amb els coneixements professionals.

Totes aquestes possibilitats també canvien com accedir a la informació i els esdeveniments esportius no se n’escapen. Com a periodista em diverteix descobrir la rapidesa que un esdeveniment, com a noticia, apareix a la xarxa. I és espectacular veure com els diaris incorporen la noticia. Per deformació professional a mi m’agrada el periodisme de paper. Ahir sobre el partit de Champions, en menys de 10 minuts d’acabat el partit, algun diari ja s’estava imprimint a la rotativa amb la fotografia enorme del golejador a portada. Això si que es un plaer!. El més entusiasmador és tota la cadena de professionals que fan possible això. M’entusiasma la cuina dels esdeveniments. No hi ha res més gratificant d’estar al darrera d’alguna activitat, encara que ningú sàpiga que hi ets. En un món de figures i figurants, el rei és el de darrera, aquell que segueix mentalment el que un altre diu i tu has escrit.

...

dilluns, de maig 04, 2009


Fa dies que estem meditant si introduir publicitat d’altres Universitats de Catalunya i de l’estranger a LO CAMPUS.

Abans ens havia semblat que la nostra universitat de referència era la Universitat de Lleida (UdL), però potser ens estàvem equivocant.

Hi ha tres nivell d’anàlisi:
La Universitat com a institució, l’equip de govern com a gestors i els membres de la comunitat educativa com a lectors i aquests últims amb els estudiants, els professors i el personal administratiu.

Nosaltres ens devem als lectors. Exclusivament als lectors.

No som ni el servei de promoció de la UdL, ni els servidors de premsa dels governants de la UdL. Oferim informació, opinió, debat i obrim les portes als nostres lectors.

Per tant, si una altra universitat vol informar als nostres lectors amb publicitat, perquè no oferir les nostres pàgines?. Evidentment passant per caixa.

Allà on està més clars, és amb les ofertes de Màsters. Un estudiant de la UdL pot estar informat de que es fa a altres llocs per triar i decidir-se.

Però a més la UdL oficial només està disposada a invertir a la premsa local de carnet , la de la tribu i això cada dia és més inquietant.

El que s’anomena un “gratuït” o sigui la premsa gratuïta com nosaltres, es basa en i amb la publicitat, però de vegades en un context tant hostil com aquí, la publicitat forana també pot obrir finestres de llibertat.

Per altra banda aquestes campanyes faraòniques d’autobusos publicitant universitat pública per Lleida no són serioses i són d’un provincianisme que tomba d’esquena. I la quantitat de pasta que es gasten !. És d’escàndol.

A més autobusos que anuncien universitat, passant per davant de centres culturals, museus, auditoris, biblioteques públiques etc. etc. que donen l’esquena a la pròpia universitat i viceversa. Mil guetos i un divorci brutal.

Poca broma que a mi no m’ho expliquen tot això o visc : estic tips de connectar amb uns i altres i cadascun està instal·lat en el seu micro-món i l’importa un borall l’altre, i això també ho fa la UdL oficial.

...

diumenge, de maig 03, 2009

...................................


...

dimecres, d’abril 29, 2009

Tinc un merder tant enorme a Londres amb la meva recerca acadèmica, que no em queda esma d’escriure una línia.

És una batalla constant de nacionalismes que tenen els propis interlocutors i un problema de que funcionen d’una manera negligint en termes de gestió.

Ara diuen si en qüestions araneses estic massa implicat i no faig de investigador sinó de militant, ara si cal comparar els aranesos amb els kurds i els mongols de no sé on, entrant en una barbaritat metodològica digne de les bestieses acadèmiques més cutres i així una i altra vegada.

I això passa en moments personals de canvi.

Perquè encara que de vegades em sembla mentida, sempre a Catalunya he estat considerat un estudiant anglès. La meva primera llicenciatura és anglesa, per tant administrativament sóc anglès.

En època de poca mobilitat universitària, vaig estudiar fora; però desprès amb més mobilitat o ara amb Pla de Bolonya els problemes són els mateixos perquè ha estat un continu problema administratiu.

Des de Sant Jordi passat mentalment i des d’ahir obrint camí administratiu, començo a replegar-me a la Universitat de Lleida (UdL).

Durant un any i mig he estudiat al detall, amb publicació inclosa, de que va i de que van els de la Universitat de Lleida i la decisió la tinc clara : val la pena entrar a la UdL, i convalidar, reciclar i incorporar tots els meus estudis a nivell de llicenciatura. Des de fa dies la sensació de pertinença a la UdL la tinc clara, la visc, encara que encara no tingui cap carnet, com avui sí el tinc de la Universitat de Barcelona i de la London School of Economics and Political Science amb recerca de tercer cicle.

El que no tinc clar encara, és que la Universitat de Lleida sigui la universitat de referència per Aran. Tenir un futur Grau sobre occità no dona referència a res, perquè també el tenen de francès el Grau i ningú pensa que la UdL sigui referència de França. Per ésser referència d’un País com Aran, com a mínim hauríem d’ésser respectuosos amb la llengua i la UdL no només no respecte l’aranès, sinó que a més vulneren la llei, perquè l’aranès es oficial a tot Catalunya.

Però tot això no és culpa de la Universitat de Lleida és culpa d’un equip de govern. Quan LO CAMPUS estigui al número 18, aquest equip de govern serà història i nosaltres en publicarem el balanç.


...

dilluns, d’abril 27, 2009

....................................



...

dijous, d’abril 23, 2009

......Bon Sant Jordi !!!

.....................


...

dimarts, d’abril 21, 2009


En un any publicant a Lleida han passat moltes coses de les que podríem dir a la “cuina” de les edicions. Algunes molt bones, jo he après moltes coses i m’he transformat cap a un “joan-ramon” molt més políticament correcte, però encara més incisiu a la pràctica i per alguns més perillós que abans. En realitat la meva transformació no m’agrada, m’agrada dir les coses més directes, però sembla que en diuen madurar.

Fer periodisme de recerca a les Terres de Lleida et fa remoure tanta merda, que no tens més remei que distanciar-te i esperar. He viscut en societats petites com Andorra o la Val d’Aran, però Lleida capital no té res envejar a la brega entre clans, famílies i tota mena de tribus.

Aquí no es fien de ningú, no passen pilota perquè xutis, ningú ho fa; i mentre a Aran has d’anar tocant paret perquè no t’apunyalin, aquí t’ho fan de cara i a ple dia, però també ho fan.

És tanta la inseguretat d’algun provincià que té poder sobre algun pressupost de diner públic, que s’ha perdut la idea de la transversalitat d’ideologies i opinions a l’hora de potenciar projectes. Però atenció: el diner és públic i no pot estar sempre i contínuament finançant la menjadora de quatre cretins amb carnet.

El més democràtic i enriquidor per aconseguir més llibertats a Ponent és defensar la transversalitat com a principi. No hi ha qüestió més revolucionaria aquí, que potenciar i escoltar les idees de tothom. Per la meva part : publicar-les totes.

Els mediocres i sectaris no ho entenen. La metàfora que els hi va bé a aquesta mena de ramat, és que a la primera Passarel·la de vianants sobre el riu Segre, tota ella amb aspiracions de moderna, és on hi ha més robatoris als vianants durant el dia. En ple centre, en plena modernitat. Bona metàfora del ramat.
..

dilluns, d’abril 20, 2009

Comença la publicació i el repartiment més exhaustiu de LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. El número del nostre primer aniversari.
També comença una setmana important per a mi : a partir d’aquest Sant Jordi 2009, comença la meva última aventura de training professional d’aquesta meva i curta vida. Un retorn als meus orígens universitaris.

...............

...

divendres, d’abril 17, 2009


Cada tancament de publicacions que hi estic al darrera, em deixa sense temps per escriure al blog. En Salman Rushdie en una xerrada pública, em sembla a Barcelona, denigrava els blogs perquè deia que eren com una vomitada de text, sense reflexió, tot directe.

Això a mi no em passa, sinó tinc la reflexió estructurada no la podria escriure. Per tant necessito temps.

Voldria parlar sobre l’occità i l’aranès desprès de llegir el nefast article a l’Avui de Jordi Palmer sobre aquest tema. Sobre l’incert futur del nacionalisme aranès desprès que aquest, torna a presidir l’Ajuntament de Vielha. Sobre l’Institut de Vielha desprès de publicar una web oficial en català saltant-se olímpicament l’aranès. Sobre la projecció exterior de la Universitat de Lleida desprès d’ésser criticada amb raó pel diari Segre. Sobre l’últim llibre de l’Anthony Giddens, The Politics of Climate Change, desprès de rebre les floretes de mig món capitalista. Sobre com Txetxènia s’ha convertit en una enorme presó a l'aire lliure i com tothom a Europa mira cap un altra direcció. Sobre el socialistes a les Terres de Lleida i com administren el diner públic en comunicació. Sobre el nacionalisme català a les Terres de Lleida que no sé veure que fa i pensa, amb l’anècdota de la resurrecció de l’ex-alcalde Oronich. Sobre que Carod renuncia a ser el candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat i la rebotiga de tot això.

En fi, tot va tant ràpid que necessito temps. I alguns tertulians que saben de tot, no es podrien donar temps també?.

Lluny dels tactismes, de les preses, de la noticia ràpida, de la superficialitat, hi ha una altra eina que necessita l’occitanisme i que hem de crear: una bona publicació acadèmica sobre pensament i reflexió, amb articles de fons per valorar i construir bases sòlides sobre temes nacionals, polítics, socials, econòmics i culturals d’Occitània, on òbviament hi ha Aran. En aquest cas el més important és el text, ni fotografies, ni disseny gràfic, ni cap floritura, només idees pures. I això ben transversal, recollint idees ben diferents, perquè és la millor manera d’enriquir el tant necessari debat. Una edició espartana, però virolada d’idees.
...