dimarts, de maig 31, 2005

Com a votant català/aranès del “No” a la Constitució Europea, només que veig avantatges al “No” francès. Que és torni a revisar tot, això és aprofundir la democràcia.

Només com anècdota dolorosa, els occitanistes sempre amb els perdedors: el “Partit Occità” demanava el “Sí” al referèndum francès, i el “Partit de la Nació Occitana-Partit Nacionalista Occità” també, un “Sí crític”. Genial amics!!!.

...

dilluns, de maig 30, 2005

Avui dilluns és festa al Regne Unit. Un “Bank Holiday”, és a dir un dilluns que correspon a una festa que estava entre setmana, però aquí és passa al dilluns. Una manera de tenir caps de setmanes llargs.

Les notícies d’Aran m’emprenyen i em costa digerir tot el sectarisme que respira certs sectors socials d’aquell País. Però no em trauran de la meva postura independent i transversal o sigui de no excloure a ningú, ni de les activitats cíviques ni de la cultura, per molt que em molesti aquest ningú. No puc sofrir la deslleialtat i Aran esta ple de camins empedrats d’aquesta pesta. Massa candidats a “director de coral”, que no saben que representa el treball en equip. Tot pura misèria.


“Femme_égorgée”_Alberto_Giacometti


...

divendres, de maig 27, 2005

Kuryshev_com_a_Oncle_VàniaHe vist l’obra d’Anton Txèkhov, L’oncle Vània”, muntada per la companyia russa Maly Drama Theatre de St Petersburg . Un muntatge dirigit per Lev Dondin i en el que Sergey Kuryshev feia d’oncle Vània i Ksenia Rappoport d’Elena -la dona del professor Serebryakov-, mentre que el professor l’interpretava Igor Ivanov. Tot un grup d’actors de primera, que ens han fet sentir les delícies d’un Txèkhov madur, aportant-nos a escena sentiments i passions. Kuryshev ha brodat la desesperació del personatge, i la Rappoport ha estat excel•lent (o ella té una estètica eslava excel•lent).

Tot això en rus, amb subtítols en anglès. Això dels subtítols als teatre, com a l’opera, és del tot necessari, però de vegades distreu massa, per això algun cop, encara que només sentia la música de la parla russa i no entenia que deien, valia la pena només mirar els actors, perquè comunicaven, encara que no era amb la paraula.

La representació forma part del BITE 2005 o sigui el Barbican International Theatre Events, que òbviament és fa al teatre del Barbican, el centre cultural de Londres més interessant que hi ha.

(De vegades quan somnio, penso que seria la mena de centre ideal per fer Aran, com a focus de cultura dels Pirineus, Occitània i Catalunya. Un lloc de peregrinacions constants de gent de tot el món, per assistir a concerts, teatre i actes culturals de tota mena. I a més, un centre de pedagogia cultural d’alt nivell. Però és un somni. Almenys, és un somni, fins que trobi inversors).

Però com quasi tots els teatres anglesos, sinó tens seients en llocs privilegiats, acabes a unes distancies de l’escenari enormes, veient-ho massa lluny, alguns personatges només recordo la seva fisonomia per haver-los vist en el programa de mà. I tot i la fortuna que pagues per seients, que ja en diuen que son de visió restringida, a més, acabes enclotat en uns seients de misèria, que fan que les tres hores i quart de l’obra pugui ésser un suplici. I aquest cop, el genoll em molestava, les cicatrius de les hèrnies m’apretaven i la calor ofegava, i fent a la inversa que faig algun cop, que és que a la mitja part, intentar situar-me en llocs buits el més a prop de l’escenari, he anat al galliner per poder aixecar-me quan calia i seguir-ho dret.

Hi havia molt de públic rus, sobretot és va notar en els aplaudiments finals d’entusiasme, una actitud poc anglesa, almenys de l’Anglaterra culta.

Certament emocionava una posada en escena austera, amb un mobles de fusta que els actors mateixos posaven i treien, i tot passava sota una estructura que quedava penjant i en la que havien tres pallers. Al final, l’estructura és va baixar a terra, i els actors, taules i cadires queden entre els pallers, acabant simbòlicament tot el cerimonial de sentiment que passen a casa del professor Serebryakov, en una universalització dels problemes de les relacions.

De Txèkhov, a mi el que m’agrada és l’obra “Les tres germanes”, però “L’oncle Vània” també té aquest regust de relacions familiars dolces i angoixants, tant característiques de l’autor. Els experts diuen que Txèkhov va ser un mestre d'allò que s'anomena l'acció teatral indirecta: els esdeveniments dramàtics tenen lloc fora de l'escena i el que es posa en primer pla són els sentiments dels personatges, la vivència més que el fet objectivable.

Doncs, molt bé, però jo només volia gaudir de cultura teatral i malgrat la mala logística, ho vaig aconseguir.

...

dimecres, de maig 25, 2005

ceràmica_de_Tàpies
Una vegada el crític Joan Triadú li vaig sentir a dir que l’escriptor Antoni Turrull, avui ja mort i que estava a Glasgow i a Bristol, de tant mirar-se els anglesos, ell s’hi acabava semblant físicament. I era cert. A mi em podria acabar passant el mateix.

Soc un aficionat a la City, el barri londinenc dels negocis, on la olor del diner se sent pel carrer. Em miro una i altra vegada la pila de tecnòcrates, especialment elles, que van a munt i a vall, entre aquest laberint de gratacels, on hi ha les cases–mare de diferents bancs, de cases d’assegurances i de tota mena d’institucions bancàries.

Però les més exòtiques institucions, son els Pubs de la City, que molts d’ells estan en halls d’antics bancs, conservant aquell aire d’immensitat que un sent a l’entrar a una catedral. Son els Pubs més grans que mai he vist, son enormes.

A mi un dels Pubs que m’agrada, és el “The Counting House” de l’edifici 50 Cornhill. Un Pub situat en el hall de l’antic Prescott’s Bank construit el 1813. És dels anomenats Ale & Pie Pubs de la cadena Fuller o sigui un pub de qualitat, luxe i tradició.

Diversos bancs han estat propietaris d’aquest edifici, només perquè respireu pedrigree de moviment de diner, citar que del Prescott’s Bank, va passar al Union of London and Smith’s Bank (1903). Acabant sent el National Provincial Bank (1924) i després formant part del Westminster National Bank (1970). Fins que evoluciona al Pub. No em direu, sinó és una evolució espectacular.

És un Pub, com tots els de la City, on hi ha gent amb vestit de senyor fosc i senyores esplèndides, quasi sempre amb vestit jaqueta també fosc, amb les imprescindibles i horroroses sabates de taló, obertes i amb tiretes, que les portent ja faci fred o calor. De fet jo hi vaig per una cambrera, que em dona conversa i que és calcada a la protagonista de la pel·lícula “Dirty dance”. Baixeta, petita, nas punxegut, sense pit i amb una morenor cremada, de màquina a 40 lliures la sessió. I a més, amb una fonètica anglesa brutal.

Colin és el manager del Pub i amb el seu aire senyor, alt com un Sant Pau, té l’imagines vestit de cuiro amb un fuet a la mà, repartint llenya a tort i a dret, mentre una tribu d’amics dansen i xisclen al seu voltant, com a histèriques.

Tot absolutament britànic. I jo fora de context, com sempre.


...

dilluns, de maig 23, 2005

Avui he anat de metges a Londres. Per una vegada m’he preocupat de mi, encara que he perdut el dia. Tants anys al Regne Unit i mai avui estat visitat per un metge anglès i tampoc havia utilitzat el seu sistema públic de salut.

Tot plegat ha estat una mica surrealisme aquesta vista al St Philips Medical Centre, sinó hagués estat que el meu genoll inflamat em molesta molt, hagués xafardejat més, però no estava per gran comprovacions del sistema de salut. Soc un mal malalt, que només va al metge quan està a les últimes i això és culpa d’ésser fill d’un metge i una infermera, que perquè em fessin cas dels meus mals, quasi havia d’acabar a terra per cridar l’atenció. De fet avui, han passat coses sorprenents i com sempre ha aparegut la punta política.

M‘ha visitat un metge que m’ha preguntat si era familiar del gran heroi catalanista Mr Companys. El més sorprenent, és que sabia coses del President Companys, encara que no deia President, perquè el personatge se l’havien explicat a l’escola de petit. No està malament per començar la visita. També m’ha comentat, il•lustrant a la infermera que ens acompanyava, que existia el Barça. Un club increïble- -deia, que no vol posar-se publicitat a la samarreta per patriotisme. Aquí he callat, ple de vergonya i no m’he atrevit ha explicar-li que la pijància de la directiva del Barça acabaran anunciant a la samarreta una dictadura, com és la xinesa.

La resta, deixem-ho com informació confidencial mèdica. Veurem que troben a les radiografies i a l’analítica. De fet del centre he acabat al University College Hospital. Res de greu, perquè he estat jo qui s’hi hagut de desplaçar, amb la cama embenada, entre mig d’una marea de visitants, literalment menjant-se la ciutat. També comprar amb recepta, a una farmàcia a Londres, també és una experiència que s’ha de passar. Tot plegat la millor manera d’aprendre anglès i sota pressió, que és quan apareixen les paraules adormides o quan el body language va a tota marxa.





...

dissabte, de maig 21, 2005


M’avisen que no m’haig de perdre el programa de TV3 “El favorit”, dedicat a Ermessenda de Carcassona, perquè hi podria haver-hi material pel Portal de Vivéncia Aranesa. He mirat els 58 minuts i 53 segons del programa via internet i l’he trobat d’una gran eficàcia a la divulgació de la història. Algun moment xavacà pels comentaris que pretenien fer gràcia, però molt interessant el conjunt del programa, sobretot nacionalment parlant.

No podré aprofitar res pel Portal Univèrs Occità de Vivéncia aranesa, perquè no hi ha un desenvolupament de la qüestió occitana de forma àmplia. Perquè de fet, Ermessenda, la muller del Comte Ramon Borrell de Barcelona, va jugar un paper català de primer ordre a l’època.

El que és interessant són algunes reaccions als programa com ha estat la de l'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, que ha llençat una campanya que diu: “VOTA PER LA FAVORITA!. Perquè les dones fem història, que guanyi l'Ermessenda de Carcassona”.

I ho argumenten:
"El favorit" de TV3: Un concurs on les dones no existim. Has d'escollir entre 13 personatges històrics:12 homes i només 1 dona!!! A QUI VOTARÀS?. L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació fa una crida a la queixa activa.
Vota per l'Ermessenda de Carcassona:
-Per protestar d'una manera activa front al sexisme del programa.
-Perquè les dones fem història.
-Perquè les dones veiem la televisió.
-Perquè les dones participem.
-Perquè les dones existim”.

Queda, per la meva part, recollida la queixa. Però malgrat la veritat de l’Observatori, no seria el meu favorit/a.

-------------------------------------------------------
L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació (ODMC) és un espai creat a finals del 2000 per iniciativa dels Consells Municipals de les Dones de cinc ajuntaments del Baix Llobregat: Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, i Sant Joan Despí.
-------------------------------------------------------

...

divendres, de maig 20, 2005

Jordi_Pujol
Per a lectura:
Article periodístic meu a la web “FUTURCATALÀ” – fòrum nacional català

El pujolisme o com explicar la història del nacionalisme

Per a molts parlar del Pujolisme els hi fa una certa mandra, el curiós és que els que els hi fa mandra, sigui gent de la seva pròpia corda. Però tots plegats ens hi haurem de posar fulles, perquè caldrà analitzar aquest fenomen anomenat Pujolisme, de d’alt a baix. Malgrat que el propi protagonista vagi dient (de vegades sembla amenaçant) que no farà unes memòries, tot i que de sota mà, ha propiciat unes quantes biografies i tesis doctorals, diem-ne oficials, encara que no s’expliciti així. Déu n’hi do la barra d’alguns senyors acadèmics, que van de crítics!!!.

Aquesta anàlisi del Pujolisme haurà d’ésser.... (Per continuar l'article CLICAR)
---------------------------------------------------

...

dijous, de maig 19, 2005

Acabo de llegir les 232 pàgines dels “Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La meva també és una primera lectura d’urgència i haig de fer-ne una lectura pausada amb llapis i paper, però d’entrada, a la Val d’Aran s’han d’encendre totes les llums d’alarma per com és tracta el tema aranès. Evidentment tal com està en la “primera lectura” és un avenç de la situació actual, però és un avenç enverinat, perquè no és tant el que és diu, com el que no és diu.

No és recull el sentit profund de l’escrit consensuat per totes les institucions araneses, per tots els partits polítics i per les associacions..

Aquí algú esta fent un doble joc, i a Aran és diu una cosa i als despatxos del Parlament de Catalunya una altra. Esperaré a fer-ne una anàlisi detallada.

De moment, podeu entrar a la lectura d’aquest històric text:

“Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. (Clicar- versió en pdf)

...

dimecres, de maig 18, 2005

Viure a l’estranger i exercir d’investigador en politicologia, t’imposa una forta disciplina de seguir puntualment tot el que passa arreu i sobretot al teu país. A mi em convé estar informat de forma detallada, de Catalunya i Aran, del resta de Països Catalans i de la resta d’Occitània, com de tot el que passa a l’Estat espanyol i a l’Estat francès, i això representa seguir innumerables articles de la premsa escrita, rastrejar molta informació on line, sentir gravacions de ràdio de tota mena i procedència i també veure gravacions de programes de televisió, en especial TV3. A més a més, a traves d’aquest blog, com del portal de Vivéncia Aranesa, rebo molts e-mails amb informació molt variada, de gran utilitat.

Això representa quatre hores diaries, per estar al dia. A més sense oblidar el tema britànic, és clar.

Entre els molts programes de televisió que tinc emmagatzemats, acabo de veure el programa “Entre línies” de TV3, dedicat a Pascual Maragall. És titula “Maragall, de prop” ( Emès el dilluns passat, dia 16 de maig). No tinc les dades d’audiència, però segur que ha estat molt seguit i potser qui em llegeix també l’ha vist.

Només hi ha una cosa que vull reflexionar, a part que el President Maragall no diu la veritat en destacar que el programa que esta participant, és un exercici de transparència que el President Pujol no exercia, perquè precisament el presentador, el periodista Ramon Pellicer, destacava al començar, que seguint la línia del programa fet al President Pujol és feia aquest segon, però a part d’aquesta constant guitza a Pujol, que tant agrada al socialistes catalans del PSC, el que vull destacar és que m’agrada que el President Maragall surti reforçat personalment en el reportatge i no quedi con un impresentable.

Tanta maragallada, tanta incontinència i tant li han disparat a boca de canó, criticant-lo i en fotent-se, que semblava que tenien un President talment un xixarel·lo. Doncs, sortosament, no. I encara que discrepi d’ell i que lamento que sigui ell el President, un cop investit, vull que la màxima autoritat del meu País o sigui el President de la Generalitat, tingui categoria, consistència i serietat. Jo sempre he cregut que Maragall era tot un senyor i com a senyor, i no com a Capità Tapioca, se l’ha de criticar. És simplement un sentiment patriòtic, enfocat a les Institucions i als nostres representants. Però també és un respecte a la seva figura humana i política, que tot i discrepar, respecto.

...

diumenge, de maig 15, 2005

Barça!!! Barça País_Joan_Brossa
---------------------------------------------------- Poema objecte de Joan Brossa: PAÍS
"País", projecte de 1986 realitzat al 1988. Una pilota de futbol simbolitza el cap i una "peineta" l'adorna. Un país.

...

divendres, de maig 13, 2005

Picasso Al Portal de Vivéncia Aranesa és reprodueix una carta oberta del President de l’Institut d’Estudis Occitans adreçada a Pascual Maragall, que no té pèrdua. Sobretot perquè posa en evidència a David Grosclaude, el propi President de l’Institut, que sempre s’ha apuntat a aventures estranyes com l’Euroregió de Maragall, l’Eurocongrés filo convergent, Polítiques pirinenques a lo Paco Boya (Unitat-PSC) o sigui autoodi identitari, raspallar al Conselh Generau convergent i el resultat lògic de tota aquesta confusió, és la maragallada de l'ingrés a la Francofonia.

Sempre és el mateix resultat, és la desfiguració de la nació occitana. A veure si Grosclaude d’una vegada sap distingir les amistats perilloses de les de militància occitanista.


Letra dubèrta de l’Institut d’Estudis Occitans al President de la Generalitat de Catalonha (Clicar)

...

dimecres, de maig 11, 2005



“Germanes bessones”

Se m’ha trencat el cor amb aquesta pel·lícula . Cada minut que passa, sóc més jueu. No puc entendre l’enorme maldat de l’Holocaust, i tot plegat a dues hores d’avió de casa o sigui a la cantonada d’una suposada civilització madura. La pel·lícula no aporta ni una sola escena de violència física, però la brutal violència era a cada fotograma d’una emocionant història d’amor entre germanes. L’he vista en holandès i alemany amb subtítols en anglès, perquè aquí no és dobla, és subtitula, potser ara l’hauria de veure mirant només les imatges, oblidem-ne de tota la lletra.

...

dimarts, de maig 10, 2005

Conjur_de_Brossa
Ahir des de la LSE britànica, vaig participar a un xat per internet, que a Catalunya lidera el filòsof Josep-Maria Terricabras. El xat anava sobre el nou Estatut de Catalunya. Vaig exercir d’aranès. Insòlit el discurs d’alguns participants, però sobretot la concepció més inquietant, va ésser la de Terricabras dient que els aranesos tenen drets lingüístics i no nacionals. Desprès però, ho matisa i diu “...però el que sigui, si ho volen els aranesos...”. L’altra qüestió insòlita, a hores d’ara, son les persones que creuen que l’Estatut i l’Aran no tenen relació.

Com que respecto molt a Terricabras, seguiré participants als seus xats, que fa cada dues setmanes, però no penso parar fins canviar-li la visió sobre Aran i que entengui que és un País amb una base nacional, la de la nació occitana. D’això se’n diu fer lobbying, però és que cal posar-se a la roda de qualsevol persona amb projecció pública, per anar fent la “taca d’oli” i la pedagogia sobre les aspiracions nacionals dels aranesos. Des de “Vivéncia Aranesa” tenim el “Programa Víctor Balaguer”, que precisament té com a finalitat, difondre la realitat d’Aran a l'exterior. Cal urgentment, que ens posem les “piles”.


...

dilluns, de maig 09, 2005

Karolina_Villa

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.




“Joc” de Teoria dels cossos
Gabriel Ferrater

...

diumenge, de maig 08, 2005

Mentre estic immers en la lectura d’un munt de llibres sobre Occitània (comprats via on line, bàsicament a Catalunya-Nord), estic tornant a la lectura de l’art, que sempre és la benzina que em fa funcionar. He encetat, el que diuen és la biografia oficial de l’escultora anglesa Elisabeth Frink. És un llibre de Stephen Gardiner (Editorial Harper Collins, 1998). De Frink sempre m’havien agradat els seus caps, i els seus ocells misteriosos, encara que el millor bust és el seu propi cap. Observeu-lo en la portada del llibre. És contundent, especial i heterodoxa.

M’hagués agradat saber-ne més i conèixer-la personalment, però ja és morta (1930-1993). Com també d’altres escultors d’aquí, que sempre m’acompanyen com Henry Moore i Barbara Hepworth.

Tot un cap de setmana estrany, en un Londres fastigosament de diumenge, encara que ben amanit, escoltant música de canta-autors catalans, del que en podríem dir dels “últims”, encara que algun fa molt de temps que funcionen i caldria que s’escoltessin més, com Albert Fibla o Mariona Segarra.

Al fons, amb un Tàmesi molt alt d’aigua i amb un vent fred i emprenyador, se “sent” (de sentir i d’escoltar) la consciència i la veu a la premsa, de tota l’ala esquerra del partit laborista passant factura a Blair i demanant-li que plegui. Perquè com deia, l’actriu i diputada socialista Glenda Jackson (Hampstead & Highgate), al seus possibles votants: “...Voteu-me malgrat el líder del meu partit, sigui el senyor Blair. No hi penseu en ell, perquè l’hem de fer fora...”. Algú s’imagina aquesta manera de fer propaganda electoral a Catalunya.




...

divendres, de maig 06, 2005

dimecres, de maig 04, 2005

L’Alcalde de Vielha, en Juanito, és a l’hospital.
Ànims, que la feina ...
... i la cançó esperen!!!



.