dilluns, de juny 29, 2009


Ha mort Robert Lafont. És una pèrdua enorme per l’occitanisme i també pel catalanisme.
.
A poc a poc, des de Vivència Aranesa anirem fent conèixer, encara més, el que representava Lafont i jo personalment continuaré batallant a Londres per explicar el “pensament Lafont” en la meva recerca sobre Aran i Occitània.
.
Quan algú es mort comencen els elogis tant dels que “passaven” del personatge com els afins, però prefereixo continuar amb més força el que ja fèiem, precisament honorant a Robert Lafont.
.
L’entitat Vivència Aranesa funciona per programes, projectes i activitats. I tenim una activitat denominada Programa Robert Lafont que està especialitzada en intervencions a biblioteques.
.
Era el nostre petit homenatge i reconeixement en vida de la gran figura de Robert Lafont. Ho varem iniciar a la Festa d’Aran de 2004 i era una intervenció al voltant de les biblioteques públiques d’Aran.
.
I quan ho varem iniciar dèiem que Robert Lafont era l’escriptor viu més representatiu d’Occitània i que el programa constava de dos projectes centrals: “Projecte de foment d’Occitània a les biblioteques públiques” i el “Projecte de foment de la lectura”.
.
Han passat quasi 5 anys i ja podem fer balanç i continuar treballant per honorar encara més a Lafont amb el treball cívic del dia a dia a Aran.
.
Una abraçada on estigueu !!!.
.
.

dimarts, de juny 23, 2009

..............

Bon Sant Joan !!!
amb the Summer Cat
de "Billie the Vision and the Dancers"


...............................................................
...
...

dilluns, de juny 22, 2009



Ja han passat uns dies desprès de les detencions dels presumptes implicats a l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc. I ha passat el suficient temps, per veure com una notícia com aquesta ha impacta la societat aranesa.

La primera constatació és que sense una premsa seriosa i independent, els que viuen a Aran no sabran el fons de la notícia. El Segre s’ha lluït i La Mañana, tot i fer-ne una portada, no ha explicat res de nou, no cal dir la manca d’anàlisi, però a més sempre s’ha escrit més del mort de fa dos anys, -autocopiant-se la noticia els propis diaris-, que parlar dels actuals detinguts. De totes les implicacions polítiques d’aquest esdeveniment, res de res. El Segre signava l’article i La Mañana no, i és que és incompatible ésser la corresponsal d’un diari i a la vegada ésser la responsable de la revista institucional del Conselh. A Aran, com en lloc, el periodisme no es pot fer des de l’acolloniment o mirant a terra submisos. Els periodistes d’Aran ens devem als lectors i sinó tenim coratge, millor dedicar-se a un altre ofici.

Alguna vegada he pensat, perquè no canviar aquest dietari meu i transformar-lo en una pàgina permanent de noticies de la Val d’Aran. És millor donar les notícies, que donar-ne opinions. A Aran la gent està orfe d’informació de tota mena, sobretot del que passa als pobles. (Per exemple, caldrà reproduir i explicar el Sumari judicial de l’assassinat, perquè ningú l’explicarà. Segur que hi hauran sorpreses).

Els diaris de Lleida cada dia en qüestions araneses són uns deixats i el Web del Conselh Generau d’Aran, -que pretén ésser exclusivament informatiu i no dels serveis de l’organisme-, només és un NO-DO continuo d’exaltació de l’amo que només deu humitejar al qui l’escriu. (Pels qui no ho sàpiguen o recordin : el NO-DO era la informació de l’actualitat que ens passava el franquisme als cinemes).

Catalunya Radio d’Aran com tothom sap, la capitaneja la “gran esposa” i quan no manipula o amaga informació, ens explica un Aran decadent, d’arxiu, ple de pols, que no hi ha cap jove normal i viu (sobretot viu), que li pugui interessar. La tele dels “deu minuts en aranès” està en la mateixa línia, a més són com les sessions de fotografia del gran Pere Formiguera que feia series de personatges, fotografiant-los cada mes, trimestre i/o anys i es veien l’evolució física del personatge cap a la vellesa. A Aran, a traves de la tele, la seva locutora estrella acaba sent la protagonista d’una d’aquestes series. Tota una delícia i un mirall que ens anima a tots a reciclar-nos. Com deien a la sèrie “Ventdelpla” , no cal que juguem a la loteria, perquè mai un premi toca dues vegades i nosaltres ja tenim el primer premi amb la divertida locutora.

Jo també m’equivoco i no l’encertem amb l’ER ESTUDIANT, (el Suplement de LO CAMPUS).
Els joves i els professors només es guanyen i se’ls serveix amb la veritat, amb el respecte, la valentia i la credibilitat informativa. I si cal dir que algú és un cínic a la comunitat educativa d’Aran, s’ha de dir. Déu n’hi do! : que ens vingui el Conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a parlar de la normalització de l’aranès als suports digitals, que li aplaudeixin l’encert llagoterament i a la vegada el Web de l’Institut d’Aran avui, no tingui la seva estructura central en aranès, és tota una contradicció, per dir-ho suau. Nosaltres no escrivim per acontentar als directius, s’ha d’explicar tot i si la nostra publicació s’ha de repartir des del carrer i no a l’interior dels centres, perquè ens hi posen traves pel que es diu, ho farem.


...

divendres, de juny 19, 2009


Avui és un dia molt important per la meva vida professional i no m'ho espatllarà ni uns funcionaris que em demanen comprensió perquè no estan al seu lloc al portar-los-hi la paperassa; ni l'increïble procés administratiu encara d'un altre segle i sense suport digital; ni noves factures de taxes que m'exigeix la universitat; ni un inoportú ocell que se m'ha cagat a la mà i al jersei.

Un dia d'una enganxosa calor a Lleida, he començat el trasllat definitiu de tots els meus expedients acadèmics de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.

El funcionari en qüestió em deu haver pres per boig i no ha entès que m'estava passant, quan exultant he expressat el moment que vivia, tant transcendent per a mi. La meva segona llicenciatura està en marxa i m'involucra definitivament a la Universitat de Lleida. Ara caldrà esperar les mil i una convalidacions.

La direcció de LO CAMPUS, el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran, queda des d'avui, encara més involucrat dins del marc universitari lleidatà.

El que en anglès en diuen " Life Long Learning", o sigui l'aprenentatge permanent, jo el porto a l'extrem vocacional en un període sènior. Tot plegat m'obligarà a una disciplina espartana. Per a mi, s'acabarà el franquisme quan recuperi i acabi els estudis que varen quedar truncats entre la repressió i la lluita.

Quina feinada m'espera !!!.

..

dimarts, de juny 16, 2009


Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (segona part)

Penso que queda ben clar, que és el que intento fer des de fa uns dies a traves d’aquest blog, comentant l’entorn aranès de l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc :

Primer, intento demostrar que quan vaig escriure que Miguel Fernández era l’aranès que estava implicat amb el prostíbul de Vielha, era veritat.

Segon, reafirmar que el macarra / fotògraf senyor Fernández, fos el marit de la directiva de Catalunya Ràdio, era noticia.

Tercer, denunciar que aquesta directiva va utilitzar la ràdio pública, no només per desinformar del tema del seu marit amb la complicitat de tota la delegació, sinó a més va utilitzar l’emissora “castigant” i entorpint la meva feina professional. Ens va posar a la diana dels agressors, com també varen fer els directius del seu partit polític. L’objectiu era silenciar-me a qualsevol preu.

I quart. Per últim denunciar la hipocresia del Síndic Paco Boya i tot el seu entorn, que dient que defensaven una “pobre esposa”, van calumniar a mi i els meus, van crear un clima d’odi amb connotacions racistes i mentre nosaltres érem amenaçaments per carta, de paraula i fins i tot violentats físicament al carrer per seguidors seus,(això ho explicaré properament amb noms i cognoms); el sectarisme partidista feia estralls. Va frivolitzar el perill que corríem, ens va negar ajuda i ara amb l’assassinat, queda clar que era veritat el perill amb la mena d’individus que teníem al davant.

Tractem ara només el tercer punt.

És absolutament correcte, lloable i comprensible que una esposa defensi el seu marit, i viceversa. Per tant, era comprensible d’entrada que Lissa Escala defenses el marit macarra. El problema és que la defensa va consistir en tirar més llenya al foc, i un cop més, en un militant d’Unitat d’Aran, va saltar-se la línia que separa les qüestions públiques de les privades i va utilitzar la ràdio pública per desinformar i per la vendetta.

Encara més : el Miguel, que l’importava una merda que el relacionessin amb el bordell, va començar a defensar a la seva doneta de les crítiques polítiques que fèiem de com portava la ràdio. És va ficar en tot tipus de temes i com un xulo-macarra ens amenaçava, no pel bordell, sinó perquè criticàvem a la dona en el debat polític i comunicatiu.

Jo ja era Cap de Comunicació del Govern d’Aran i no hi havia manera que Catalunya Ràdio fes cas que hi havia un servei de comunicació. Era obvi que el problema era jo i el tema bordell.

És va connectar amb la direcció de Barcelona de Catalunya Ràdio per explicar la situació. A la Lissa la varen fer baixar a Barcelona per explicar-se. Això va significar moltes converses telefòniques i fou en aquest moment que vaig detectar que al Conselh m’espiaven. (Sobre l’espionatge al Conselh, els ordinadors i les línies telefòniques, a més dels talps i espies de l’oposició, deixem-ho per un altre moment, perquè és de pel·lícula dels germans Marx).

Estàvem en l’època que s’anava a tirar endavant les noticies del matí en aranès a Catalunya Ràdio a Aran i aprofitant la vinguda de directius a la Val d’Aran per presentar el nou programa, es varen convocar unes reunions. Una era la solemne i institucional amb el Síndic, les altres eren tècniques sobre el “problema Lissa” sense la Lissa, ni tant sols dient-li.

Ara només vull explicar una anècdota si voleu, però que il·lustra la manera de com es va administrar tota aquesta crisi.

Era la reunió solemne, es realitzava a la sala noble de l’edifici del govern del Conselh Generau d’Aran. És una sala mitjana amb dues parts amb una Taula gran i situada al segon pis amb un sostre de fusta. Doncs bé, per part aranesa hi havia el Síndic presidint la delegació en la que m’hi trobava; per part de Catalunya Ràdio hi havia el director i un altre directiu, a més de Lissa Escala, com a delegada.

Estàvem sols i de cop apareix el Miguel, el fotògraf macarra, davant la meva estupefacció. I comença a fotografiar a tort i a dret. Ell ben solet, nosaltres també solets i la Lissa ben cofoia perquè ens l’havia colat.

En les reunions tècniques posteriors, encara al·lucinen que el fotògraf de la reunió institucional fos el macarra i el marit de la delegada i que en aquell moment parléssim del “problema” desprès de viure la surrealista escena.

És una anècdota de pràctica malvada. Però ha estat la constant de dies, mesos i anys. Una hipocresia amb graus estratosfèrics.

-Quanta gent sabia que el fotògraf administrava un bordell i deixava que fotografiessin als seus fills i filles en festes i comunions?
-Com podia ésser que el macarra fos el fotògraf oficial d’actes per la llengua aranesa?
-Quanta amenaça feia falta a membres de l’Ajuntament de Vielha perquè aquest Ajuntament deixes de seguir publicant i publicitant les fotos del macarra en la seva revista institucional, com han estat fent fins fa pocs dies?
-Fins on arriba la bogeria i el sectarisme per arribar a justificar putes, màfies i tractes vexatoris i explotació a dones a Vielha per defensar la tribu partidista?.

A la Val d’Aran hi ha una crisi moral enorme. Tenim una crisi econòmica, però a Aran també la tenim moral. El tema del bordell només és un gra de sorra en aquest esfondrament moral.
--------------

(Properament serà interessant veure com el Col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran ha enfrontat el tema de la prostitució al territori i l’afer Lissa).
...

dilluns, de juny 15, 2009


Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (primera part)


Tots els que estimem Catalunya Ràdio estem més que estupefactes de que passa a Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. De fet és una delegació i les ones que emeten, no són a Catalunya Ràdio, sinó a Catalunya Informació, una de les emissores del grup.

La delegació de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran ha estat i és un cau de militància de Unitat d’Aran.

No només ha estat l’instrument directe de contractació de coneguts militants en exercici del grup polític, -el súmmum va ésser, quan en bloc i directament van empatxar de militants l’emissora, per fer les noticies del matí-, sinó que a més, el model de ràdio que s’hi fa i els continguts són calcats i d’un seguidisme total, a les consignes del moment que marca l’agenda política, social i cultural d’Unitat d’Aran.

Estem parlant d’una ràdio pública, per tant la transversalitat és obligada. La transversalitat d’idees, no només de persones que s’han de moure dins unes pautes establertes. (A mi, que no m’expliquin que hi passa tothom, perquè jo com a Cap de Comunicació del Govern aranès, no hi vaig ésser convidat mai. Mai. Estava vetat).

Em direu que fulano i fulana que treballen a l’emissora no són d’Unitat i tindreu raó. I a més, hi ha un cas que és especial: és el cas del Magnífic senyor José Antonio Bruna.

El senyor Bruna simbolitza el cas de barra política més gran d’Aran i Catalunya. És l’únic polític en exercici d’Aran, de Catalunya i a nivell estatal, que cada dia en una emissora PÚBLICA, surt en antena fent un programa, xuclant de micròfon que desprès rendibilitza i rendibilitzarà políticament i electoralment. El senyor Bruna és Conselher del Plenari del Conselh Generau d’Aran. Seria com un “parlamentari” aranès, per fer un símil amb altres realitats.

Algú s’imagina un parlamentari català fent un programa de ràdio en una emissora pública, estant en plantilla i sortint en ANTENA diàriament?

Polític? Periodista?. Embolica que fa fort! El Magnífic aprofita un buit legal i una permissivitat de la cadena, que és indecent. I perquè li deixa fer la cadena? Fins avui, -perquè ja no hi són des de fa dos dies-, els directius de Barcelona eren els mateixos instrumentalitzadors, que seguin la consigna de liquidar el que en deien la “crosta nacionalista”, es varen carregar a Antoni Bassas, el del magazine estrella dels matins de Catalunya Ràdio.

Però a més, per una raó políticament i patriòticament més molesta. Perquè per els directius de Barcelona i Lleida, Aran és una “comarca” i no un “País o nació”, i el Conselh i el Plenari aranès són uns organismes de segona, que equiparen a l’administració local. I així deien, que pels organismes locals, és pot tolerar situacions irregulars com la de Bruna.

Tothom sap a Aran, perquè ells així ho expressen, que Bruna del Partit Renovador d'Arties-Garòs, avui es la fotocopia d’Unitat d’Aran. I Bruna no té cap complexa de desvirtuar el periodisme i caminar pel camí de l’Alegalitat, (amb A). De fet ja ens hi té acostumats, quan cobrava sense llicència per ensenyar monument a la seva zona o quan reparteix, des de la família, productes farmacèutics, sense tenir farmàcia. La gent passa de tot i podem presentar-vos moltes persones, absolutament agraïdes per aquestes pràctiques populistes a Arties-Garòs, encara que siguin Alegals. Algun advocat ens ha dit “il·legals”, però jo crec que són només alegals. La discussió no és de legalitat, és de moralitat i d’estil polític.

A més, en l’art de transvestir les paraules, de la qüestió dels “monuments”, ell en dirà “propina voluntària” i dels fàrmacs, una “solidària pràctica veïnal”. I de no parlar a Catalunya Ràdio del problema de la prostitució, com no s’ha pogut fer, en Bruna s’ha fet l’orni, el desentès. Potser ara, desprès de l’assassinat a Tolosa, es posa les piles. Perquè és massa escandalós, que a Catalunya Ràdio a Aran no s’hagi pogut parlar del problema de la prostitució a Vielha, perquè era tant com parlar del marit de la jefa de la delegació de la ràdio. El Magnífic de la ràdio pública a Aran, no se’n podia, ni se’n pot desentendre de tota aquesta manipulació familiar i partidista.
...

diumenge, de juny 14, 2009


La historia del bordell de Vielha ha tingut una repercussió tant brutal a Aran, que traspassa l’exclusiva perspectiva dels anomenats “successos”.

Va arribar a tocar molt íntimament l’Ajuntament de la capital. Algun dia caldrà veure amb detall com l’alcalde Joan Riu va portar el tema. En Joan Riu alcalde i el Joan Riu quan ja no ho era, però gestionava temes, diem-ne, “d’interior”, ( relació amb forces de seguretat, etc. etc.), tenia bona informació dels moviments al Club de putes. I això estava bé, perquè era la seva obligació.

El ciutadà Riu sabia perfectament que el Miguel, el fotògraf de Val Color, estava implicat al negoci del bordell i també sabia que la dona del Miguel, informada del tema, tirava pilotes fora i desinformava tant com podia de la relació comercial i delictiva del seu marit. I dic delictiva, perquè aquell bordell no era un bordell qualsevol, les batudes dels mossos van portar a trobar menors, persones forçades i sense papers.

El senyor Riu per la responsabilitat que exercia i per la bona informació que gestionava, el varen voler intimidar i agredir. I varen intentar cremar-li el negoci i la casa. La sort va fer que a temps, es pugues apagar el foc que s’havia iniciat.

En dies posteriors en Miguel, el fotògraf, va acabar d’amenaçar a Joan Riu. El senyor Riu que prefereix portar als tribunals periodistes per articles d’opinió que a macarres que l’amenacen físicament, va callar i no el va denunciar. Com ja havia callat en altres moments, per exemple, en un clar exercici de favoritisme (o potser se’n diu prevaricació?), quan l’ajuntament en una clara decisió “política”, va mirar en un altre cantó i no va actuar, quan el fotògraf va canviar la façana del seu negoci sense permisos i sense pagar taxes, i només pels seus testicles i explicant-ho a tothom, va fer un pols a l’ajuntament, amenaçat aquest, a tots nivells, per la gent del bordell.

El súmmum del cinisme en aquest afer és doble:
per una banda aquells rivals polítics de Joan Riu, del seu propi partit i dels altres, que no només li recriminaven que ell utilitzava políticament la crema del seu local per treure redits polítics i electorals; encara era més bestia i mesquí, aquells que varen arribar a dir que era una autoagressió, que ell mateix havia començat l’incendi perquè li convenia. Déu n’hi do, els escurçons que corren al territori.

L’altra acció cínica va passar en l’acte de solidaritat a Joan Riu que es va fer a la plaça davant l’Ajuntament de Vielha. L’acte s’havia de fer i jo, com molta gent, hi vaig anar. Era just i ell necessitava solidaritat. Malgrat les discrepàncies polítiques amb l’afectat, tots havíem de denunciar l’agressió.

Però, increïblement, des del balcó de l’Ajuntament fou la Lissa Escala la delegada de Catalunya Ràdio, la dona del fotògraf macarra, -l’implicat al bordell i el mateix que amenaçava al personal de l’Ajuntament-, ella, la mateixa que volgudament desinformava del tema, fou la que va llegir el Manifest. Però encara fou més increïble per a mi : el Manifest que va llegir, l’havia escrit jo. JO !!!.

No em direu que no és absolutament increïble i surrealista aquest fet i mentre el diputat Paco Boya i el seu entorn, no paraven d’insultar-me per escrit o directament al carrer, per haver descobert l’afer del prostíbul i la relació amb una família aranesa.

(Deixem per un altra escrit, com Catalunya Ràdio, la d’Aran i la de Catalunya, varen estar connectats en l’afer que estic descrivint).
...

divendres, de juny 12, 2009


Aquest és un blog personal, per tant jo no puc substituir el que no porta la premsa, quan parla d’Aran. Les vivències son meves i només son meves, i evidentment carregades d’opinió. Mireu a dalt que diu “diari personal” i seguiu mirant, hi ha el meu nom. Sempre he donat la cara i la seguiré donant. Els anònims que avui es publiquen o se’m fa arribar, són d’una covardia immensa.

El periodisme no es pot fer com a funcionaris, el periodisme es llibertat o no val res. Però en un blog, un pot escriure trossos de memòries i en el cas de “l’assassinat a Tolosa”, es un bon context per assajar escriure algun record, que algun dia acabarà sent les meves memòries d’Aran.

Si algú es creu que tot plegat és una revenja contra el MIGUEL, aquell que ara desnacionalitzen i ens recorden que va venir de fora, es que no entenen res.

Òbviament aquest fotògraf avui detingut a Madrid, va acabar sent un problema i un perill, però precisament ara i aquí és just recordar que quan jo feia ETH DIARI, i no tenia ni un duro, el Miguel em deixava la seva càmera de fotografies sense demanar-me res a canvi. Les coses com són. El que deia sobre política i país em semblaven barbaritats i la seva conducta posterior, absolutament reprovable sobretot perquè m’hi jugava la cara. Però ara que l’arbre està a terra i el carrer és més segur, haig de reconèixer la seva generositat inicial. I no ho dit perquè tingui ara, la síndrome d’Estocolm.

La veritat és que jo vaig ésser Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran com a conseqüència d’un bordell.

El tema del bordell de Vielha i com Paco Boya - l’actual Síndic -, el col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran i l’entorn de premsa d’aquesta formació, va frivolitzar sobre el que estava passant, va fer que jo busques protecció en un altre clan.

Necessitava feina, i tot i certes discrepàncies històriques, vaig veure i segueixo creien, que la gent del Síndic Barrera tenien més gruix moral. Els d’aquest clan eren salvatges i en segons que: uns besties, però tot era més net, més clar. No hi havia cap intel·lectualitat, tot era més primari i desordenat, però més clar, més de cara i més sincer. Quan deien País volien dir País. Quan deien blanc era blanc i negre era negre. Desprès va aparèixer una realitat més complicada i un Cap de Gabinet va intentar liquidar-me, precisament amb el tema del bordell. Tota una paradoxa.
...

dijous, de juny 11, 2009

.
.
.
.
.
.
.
.



Mentre en Miguel, el marit de la Lissa, va camí de la presó. Rebò e-mails i comentaris del que vaig escriure ahir.

Només dues coses:
- Catalunya Ràdio no ha donat la noticia sencera i la premsa escrita local de les Terres de Lleida s’han cobert de glòria de la desinformació que han donat. És increïble que algú ho presenti com un tema de “sudacas”, com deien ahir en algun bar de Vielha. I se’m digui a mi, que no hi ha cap aranès implicat. Quan un partit polític trobem un afiliat emmerdat en un tema judicial, usualment el donen de baixa de militància, per alguns “salvadors de la pàtria aranesa” quan hi ha mal dades, el donen de baixa del país.

- Que ningú digui que em precipito fent comentaris perquè la noticia és d’ara, però per a mi va començar el 2004 quan jo vaig escriure que el marit de la Lissa estava lligat a un bordell i vaig rebre insults i amenaces. Centenars de notes a Internet, evidentment “anònimes”, em posaven a caldo. Han passat 5 anys, i és la policia i un jutjat, que almenys relacionen directament al Miguel amb el famós bordell, sinó acaba pitjor. Jo tenia raó. I pel sacrifici i la por, sobretot dels meus, reivindico el meu treball de periodista.

Només recupero dos comentaris meus d’aquest mateix blog, perquè es vegi com va començar la cosa i com Paco Boya, ara Síndic, va trencar els ponts de diàleg i col·laboració pel tema del bordell.
.
.........................dijous, 12 d'agost, 2004

(...)
Que passarà, doncs, quan expliqui amb pels i senyals, com algun dels seus marits defensaven al "putero/macarra" que administrava la Casa de barrets de Vielha que és volia legalment tancar, mentre és cremava de forma intencionada el comerç de l'Alcalde i nosaltres rebíem notes d'amenaces?. Llavors potser si que faran morros justificats, mentre el suposat delinqüent està missing i en "crida i cerca".

(...)

.................dimarts, 17 d'agost, 2004

(...)
Ahir però a Les, és va trencat definitivament una relació personal i política que a mi em semblava important, perquè no puc acceptar que per una "Casa de putes" i una amenaça permanent a la meva família per part dels macarres, és converteixi en una acusació i un insult a mi, de part dels salvadors, ja no sé de què. El més fàcil, és matar al missatger que descriu la realitat (que per altra banda diuen que coneix tothom), i el més difícil és defensar els valors d'esquerra i de progrés, poc compatible en xulejar senyores al mercat del sexe. Segueixo pensant que no estic equivocat en parlar d'aquest tema com a persona i com a periodista, i espero que mai passi res a mi i als meus, perquè tots aquests miserables seran la cobertura "intel·lectual" de qualsevol problema que tinguem. Ningú per molt passat gloriós que tingui defensant Aran, és compatible en estar relacionat amb un bordell a la capital del País i voler estar simultàniament a primera línia, liderant parcel·les del món de la comunicació i de la cultura. I sobretot el que no poden anar pontificant i donant lliçons és de moral i de convivència. No dubto que pot ésser un gran drama per algú, però és de cínic voler separar responsabilitats de famílies i matrimonis, com a imatge pública. No em puc ni imaginar que passaria si el marit de la Minobis, la directora de Catalunya Ràdio, estès relacionat - d'una manera o una altra- amb la direcció d'una Casa de barrets. El respecte també s'ha de tenir a nosaltres, que en el seu moment ja en vàrem denunciar al jutjat les amenaces i encara no s'ha acabat tot el procés. Però no en tinc cap dubte, que aquests polítics que em diuen, a boca de canó: -"Ets un fill de puta", quan em veuen pel carrer, si els hi va la Sindicatura, diran que ells no en sabien res i deixaran penjat a qui calgui. Potser calen més valors d'esquerra i menys hipocresia. En un país mogut per clans, potser voldria la pena que els Seniors expliquessin a les "noves figures", que hi ha coses que no es poden admetre's, i que almenys guardar les formes és important, en el món tèrbol de la prostitució i la vida pública.

...

dimecres, de juny 10, 2009


Allò que Catalunya Ràdio a Aran no dirà


"Els mossos d’esquadra aquest dimarts han detingut a la Val d’Aran al fotògraf Miguel Fernández propietari del negoci Val Color de Vielha i marit de la delegada de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. Lissa Escala. Al domicili familiar durant tot el matí, s’ha efectuat un intens registre policial.

Aquesta detenció forma part d’un operatiu iniciat per un jutjat francès entorn l’assassinat del traficant i proxeneta Carlos Dolara. Dolara fou assassinat a Tolosa de Lleguadoc i trobat al canal du Midi el mes de març del 2007. Havia estat el gerent del prostíbul Hotel des Arts de Vielha, fins que fou tancat per l’Ajuntament.

A més del Sr. Fernández, s’ha detingut també a la Val d’Aran a Cesar del Bar Subway del Complexa Elurra de Betren. Simultàniament s’han realitzat dues altres detencions a Salou i a Irun."


--------------------------------------------

Putes, proxenetes, tracta de blanques, explotació de menors i drogues. Famílies araneses implicades. Amenaces a funcionaris de l’ajuntament i a càrrecs politics. Registres a domicilis. Faxs amenaçadors. Protecció policial. Caixa de caudals al canal. Còctels molotov contra polítics. Amenaces i insuls contra periodistes. Vigilàncies a Aran. Controls al Conselh. Telèfons intervinguts. Diputats que no atenen les víctimes. Una radio nacional que va amagar els problemes del puti club. Prostitució encoberta a l’Elurra. Webs de contactes. Politics delinqüents de gènere. Diners, construcció i política. Querelles al jutjat. I etc etc. Tota una història de delinqüents i tota una història d’amorals polítics que va portar al meu trencament radical amb la gent que capitaneja l’actual Síndic.

Ara que és la policia francesa qui estira del fil i implica al conegudíssim fotògraf Miguel, és el moment d’analitzar l’entorn polític, econòmic i social que rodeja tot aquest afer. No en tinc n’idea i no en sé res sobre l’assassinat i la suposada intervenció dels detinguts, però si que en tinc idea i moltes hores de recerca del perquè en un episodi com aquest, lligat amb un puti club que implicava una família aranesa, els actuals directius de Unitat d’Aran han mirat cap un altra cantó i han disparat contra els periodistes, quan explicàvem el que estava passant.

Per capítols, ho anirem analitzant.

...

dimarts, de juny 09, 2009

El meu fill m’ha recordat un moment apoteòsic fent jo de pare, presentant-li “Apocalyptica”.
Si mai us pregunteu com –és en joan-ramon o sigui jo. Escolteu “Master of Puppets” del grup Apocalytica, perquè metafòricament sóc jo el 100%.
Escolteu-los i em veureu.





..

dilluns, de juny 08, 2009


Ja tenim llest el nou LO CAMPUS. Aquest és el número 7 i és l’últim d’aquest curs acadèmic.

Suposo que portarà un cert debat, primer perquè es recull el que va passar en un Claustre, que era la primera vegada, en l’era de l’actual Rector, que era obert a la premsa. Encara que no diem res de nou, sinó simplement el que va passar, que per cert va ésser “Un Claustre poc unitari” com diu el títol de l’article, segur que el fet que els hi posem un mirall i vegin les seves misèries, farà que vulguin trinxar al missatger.

I això pot passar en altres temes, com la pròpia editorial de posicionament de l’ocupació d’un grup d’estudiants, de la oficina del Banc Santander que hi ha al campus de Cappont de la Universitat de Lleida.

O sigui, serà un Festival i això sense explicar la cuina dels nostres contactes amb als partits polítics que es presentaven a les europees o la nefasta gestió de la Universitat d’Estiu de la UdL.

Els partits és una altra guerra, però la negligència i favoritisme amb una clara “prevaricació” funcionarial a uns determinats interessos privats del muntatge i promoció de la Universitat d’Estiu, és d’escàndol. La Universitat d’Estiu 2009 no només és d’una mediocritat que esborrona, sinó que necessitaria una auditoria de veritat per aconseguir transparència de com es fa i es desfà.
...

dimecres, de juny 03, 2009


Ahir es va fer a Lleida un homenatge a Joan Culleré.

Culleré un vell militant del Front Nacional de Catalunya, el partit històric de l’independentisme dels Països Catalans, va ésser recordat, però tot i les lloances, no crec que en realitat s’expliqués l’autèntica dimensió d’aquest home. La dimensió patriòtica, política i personal de Culleré han estat molt més grans que les que el propi fill va donar, segurament perquè no les coneix. I aquest és el problema, que encara avui no s’ha explicat la història de l’independentisme a Ponent.

De fet les explicacions a les Terres de Lleida de la clandestinitat antifranquista sempre s’explica esbiaixada. Com també s’explica desenfocada la història del nacionalisme català en general.

Em va fer gracia anar a aquest acte de la CUP, de les Candidatures d’Unitat Popular, que eren qui organitzaven l’homenatge. Sabia que em trobaria molts estudiants antiBolonya. I efectivament, quan vaig entrar a una sala petita i plena, algú va anar avisant als propis, que hi havia el director de LO CAMPUS. (Fer-ho discretament, no és el seu fort, per tant ho vaig notar sense gaire esforç). La veritat és que encara vaig riure més, internament es clar, quan els conferenciants em citaven amb nom i cognoms, explicaven accions i polítiques que jo havia impulsat. Alguns d’aquests estudiants es van quedar parats. El “tio” que intenten passar per la pedra a la Universitat de Lleida, es el mateix que citaven els conferenciants que ells havien convidat i això passava en un acte seu. Ho lamento per ells, però és impossible explicar l’independentisme d’aquest País sense parlar del Front i la seva gent. (Això de reinventar la història del nacionalisme ja prou ho han fet amb mala llet i amb desmemoria en Pujol, en Colom, en Carod i en Puigcercós per una banda, a més dels historiadors del Tripartit per l’altra).

Moltes de les coses que es deien no hi estava en absolut d’acord i em vaig quedar parat de sentir un historiador que explicava que vaig fer i ho explicava sota la seva interpretació fins a la invenció total. No necessito interpretació, perquè ho vaig viure jo. No hi va haver col·loqui, però si n’hagués hagut, no m’hagués defensat perquè no era el moment, sinó que hagués explicat perquè era molt més important Culleré del que proclamaven. Però no es va obrir un torn obert de paraules. Discretament, sense parlar amb ningú, quan va acabar l’acte, vaig marxar i a viure. Homenatjar a Culleré sempre està bé.

Tot això de reinventar i minimitzar o relativitzar passa amb en Joan Culleré, com en Joan Cornudella, dos patriotes de pedra picada que necessiten, urgentment, difusió de les seves vides i del que han significat.

Culleré va liderar a les Terres de Lleida la organització patriòtica local més gran que mai hi hagut a Catalunya. Aquesta organització quatriplicava a Ponent el nombre de militants a la organització que sempre es diu que fou hegemònic de la lluita o sigui el PSUC.
..