divendres, de maig 26, 2006


Si hi ha alguna cosa que tothom s’atreveix a fer és de periodista AMATEUR.

Qualsevol imbècil és capaç de pontificar sobre la comunicació, fins hi tot sobre la premsa i el màrqueting. També hi ha un altra camp que tothom pontifica que és el de la política i en especial sobre els instruments polítics que fan que puguis resseguir un procés polític per entendre les seves variables.

No és el mateix tenir una idea política i defensar-la, cosa absolutament justa i legítima de fer, que no saber que és una enquesta o un treball de prospectiva, o pitjor magrejar dades polítiques i frivolitzar sobre elles.

Jo treballo en premsa, en màrqueting i en politicologia : tot conjuntament i interconnectat. I en la meva professió tothom hi diu la seva i normalment, se m’alliçona centenars vegades al dia.

Si jo operes hernies inguinals a l’Hospital suposo que cap llest de cafè em discutiria la tècnica quirúrgica que utilitzes.

Us podeu imaginar un informàtic de l’Hospital donant lliçons al cirurgià ?
O qualsevol pixar paraules de radio dient-li al cirurgia com fer els punts per tancar la ferida?.
O qualsevol funcionari saltant-se els circuits de comunicació interna de l’Hospital?
O qualsevol dona de fer feines de l’Hospital explicant a la premsa els quadres clínics dels pacients?.

És clar que no! No hi hauria cap insensat que ho fes.

En comunicació qualsevol s’atreveix a trencar les normes i en una administració és delicte, perquè trenques el projecte de comunicació institucional.


...

dilluns, de maig 22, 2006


Ja poden dir el que vulguin, ja poden insultar una i altra vegada als que defensem el poder exercir el dret d’autodeterminació, però la victòria de l’independentisme a Montenegro és l’obertura d’una immensa porta, que ens ha de dur a la llibertat a les Nacions sense Estat d’Europa, que així ho vulguin.

El precedent que acaben de crear és immens. No només pel que és més substancial i més important que és que la societat de Montenegro ho ha volgut i vol ésser independent, sinó a més perquè la Unió Europea, institucionalment, s’hi ha implicat i ha marca unes “normes de joc” per accedir a la independència.

La Unió Europea havia anunciat que reconeixeria el nou Estat si votava més d’un 50 per cent i un 55 per cent ho feia per la independència. Una nova manera d’acotar la democràcia, que fins ara era passar el 50 per cent. Però tan se val, perquè Montenegro ho ha passat i s’ha obert un precedent.

És obvi que Catalunya o Euzkadi no és Montenegro. Però hi que?. El que és tracta és de poder exercir el dret d’autodeterminació, de deixar que els catalans i les catalanes decidim; que els bascos i les basques decideixin.

Javier Solana, el màxim mandatari de la política internacional de la Unió Europea i a més baró del PSOE, ha comentat que aquells que intenten comparar la situació de Montenegro amb Catalunya o Euzkadi : “rallan el delirium tremens”. Tota una declaració de principis sortida de l’estomac d’un centralisme jacobí, només falta ara que neguin el dret a decidir dels pobles, per acabar de donar un perfil reaccionari.

Quina por tenen aquests espanyols i francesos que un català, un basc o un occità, reclami el poder decidir!. La prova del cotó avui d’un demòcrata a Europa, és acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles.

El tres mil observadors internacionals presents a Montenegro per seguir el referèndum, amb delegacions del Govern català i del Parlament de Catalunya, han pogut constatar com s’aprofundeix la democràcia. Quina enveja!.


...

dijous, de maig 18, 2006

Com centenars de persones vaig estar gaudint de la final de la Copa d’Europa. Vaig patir i viure intensament el moment al Poliesportiu de Vielha, en una sessió de convivència civico-esportiva, davant una pantalla gran on és projectava el partit ofert a traves del Canal Plus espanyol. La Penya barcelonista de la Val d’Aran n’organitzava el sarau.

En Xavier Bordes uns dels animadors de la penya i qui em va cobrar l’entrada ( a part d’un animador de les coses del País), m’animava de tant en tant i amb una esperança a prova de bomba. En els moments més crítics, em deia una i una altra vegada : guanyarem, guanyarem, segur!.

Tanta fe i tanta fe amb els colors i amb els nostres jugadors, jo no la tinc, però m’entusiasma que guanyem. Normalment no sóc seguidor del futbol. Sempre que m’hi he apropat són per raons de País o de compartir hores familiars amb el públic infantil de casa.

Al Poliesportiu tot era diferent : el gust de menjar-se unes croquetes petites amb mida de dàtil, i negar tot el meu estomac amb gots i gots de coca-cola, van ésser la base culinària d’uns llargs minuts d’angoixa.

Allà on vaig seure, un inoportú xiclet se’n va enganxar als pantalons, i em vaig passar tot el partit rascant-me el cul per treure totes les engrunes d’aquella malèfica pasta. Us puc assegurar que aquest sistema pot servir per tranquil·litzar nervis d’un partit.

De fet, el que a mi m’interessava no era la pantalla, ni el partit, el que m’interessava era la gent, els espectadors, els feligresos que amb una fe pacient, resignada o insultant de joia, seguiment l’esdeveniment esportiu.

De la gent : el millor, el més espectacular, era tot el personal femení. La calor havia afavorit la resurrecció de la carn, i la roba d’estiu amb generosos jerseis, samarretes ajustades i camises informals, acompanyava els sentiments a flor de pell. Entre mig de tios alts com Mandronius, baixets com coliflors, arrugats com carxofes, prims i mal fotuts com albergínies, calbs i bigotuts, lletjos i malparits de tota mena, hi havia un personal femení entregat a la bellesa i a l’erotisme, vibrant pels colors i abraçant a torn i a dret.

Una nit calenta, una nit excepcional, un Barça d’antologia.


...

dijous, de maig 11, 2006


Segueixo pensant que la millor candidatura al deganat del Col·legi de periodistes és Pilar Antillach.

Potser un dia amb els 10 mitjans de comunicació que tenim a l’Aran, -una xifra enorme per un territori tant petit-, podrem fer una entitat per a periodistes. Espero que l’Antillach també reclami pels Pirineus un periodisme crític, profund i capaç d’explicar la rebotiga de tot el que passa, i recomani que els “cronistes” és dediquin a la història i no a la premsa.

Que donaria per llegir una peça periodística que digues “...el Cap de comunicació d’aquesta o aquella administració, ens ha venut la moto, això no va així com diuen...” . I això fos producte d’un treball de recerca periodística i no un seguir al mil·límetre la cançoneta de l’oposició.

Però això passarà quan les ovelles volin i sembla que això va per llarg, sinó les fa “volar” l’ós eslovè.


...

divendres, de maig 05, 2006


Acabo de tornar d’una sessió de treball de la futura web d’ARANSALUT. He quedat gratament animat de veure com treballen a l’hospital en els temes informàtics, bàsicament perquè són plantejats des de l’òptica de la gestió. La web respirava i és la traducció de tot un treball viu, original i amb entitat pròpia, que és fa a la sanitat aranesa. És un exercici de realisme i d’una lògica enorme.

Hauré d’aprendre molt d’aquests professionals.

Quan és va plantejar la meva entrada com a “Cap de Comunicació del Conselh Generau d'Aran”, de fet era “Cap de Comunicació del Conselh Generau d'Aran i del SAS” o sigui del Servei Aranès de la Salut. Al final no m’han denominat així, però si que tinc la feina de preocupar-me i treballar pel SAS, perquè el SAS també és Conselh.

Quan fa molts i molts anys, vaig preparar pel Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya Dr Laporte el posar la primera pedra del que seria el nou Hospital de la Val d’Aran, segur que mai vaig pensar que al cap dels anys estaria en una sala d’aquests hospital escoltant una sessió tècnica d’informàtica sanitària. Per uns moments m’ha semblat romàntica la situació i he anat observant a tots els assistents a la reunió i m’ha passat pel cap una pel·lícula de cadascun d’ells. Mils mons reunits en una sala.


...

dimecres, de maig 03, 2006


Hi ha una bona moguda de periodistes a Aran i també a tot els Pirineus.

Quasi tots els mitjans han tingut canvi de corresponsals i cada mitjà per aconseguir una o altra persona han rebentat sous. Dit d’una altra manera: uns se’n robat periodistes d’altres, a cop de talonari.

Hi ha corresponsals que cobren més que un Cap de comunicació del govern d’Aran.

I tot això, sense fer el mínim esforç professional. Hi ha corresponsals que de la Val d’Aran només coneixen la neu i tothom feliç.

També en algun diari ha canviat la persones de la “Secció de comarques” que és cuidava dels temes aranesos. Per una banda no deixa d’ésser insultant que els temes aranesos hagin d’estar a “comarques”, i per altra banda , hi ha la famosa pagineta setmanal dedicada a la “reserva comarcal”, a la “reserva índia aranesa”. Tota una relíquia del periodisme més ranci.

Algun d’aquests elefants i elefantes han deixat el seu diari de tota la vida, i ells i elles, que una i mil vegades havien jurat i perjurat que no tenien adscripció política, han acabat portant les qüestions de premsa de la UGT. Diguin el que diguin, l’adscripció política va ésser diària i partidista, al cent per cent.

El més encantador, és la “Premsa de les Quotes” a l’hora d’escriure: una mica de govern i una mica d’oposició. Una mica d’oposició i una mica de govern. També perfecte el “Periodisme Express”: unes poques ratlles per omplir pàgina, explicat totalment a la inversa del fons de la notícia, però tant se val, ningú controla una mínima qualitat.

El Diputat Paco Boya sempre plora a la premsa que no li fan cas, i és que sempre els hi ven soufflés, que a la mínima és desinflen i baixen, quedant com una pasta fangosa sempre calumniosa per algú. M’entendreix veure com el diputat publicita que estic malament amb la premsa del País, suposo que vol dir d'Aran. O potser vol dir Catalunya o Espanya, no se sap mai, perquè des de que va trencar vincles amb el pare del nacionalisme aranès modern que és Emilio Medan, l’Alcalde de Les, el Diputat Boya té problemes d’identitat.

Per entendre exactament que passa amb la premsa aranesa amb mi, el Diputat hauria de preguntar a “la muda”, perquè va ésser congelada durant hores la difusió radiofònica de la noticia de la detenció de proxenetes i col·laboradors, en el tancament de l’hotel prostíbul Des Arts de Vielha. El dia que tinguin coratge d’afrontar aquest afer seriosament, llavors serà possible crear diàleg sincer, mentre és tot una hipocresia.


...