divendres, de desembre 31, 2010



Aquest és l’últim escrit de l’any i segurament tenen raó aquells que em recriminen que no he escrit gaire al blog. Ni al blog, ni res de res, a la meva entrada personal de Facebook. Un propòsit del 2011 és publicar més a Internet el que escric. Però malgrat tot, el 2010 he escrit molt. El que passa és que tot ha anat a altres suports de premsa.

Últimament el text de DIETARI, que és el que jo faig correspondre a aquest blog, em portava moltíssim problemes: els amics i familiars s’emprenyaven, els enemics ho aprofitaven per fotrem, i així anar tirant. Un dietari real és políticament incorrecte i molt vital. I si et sent lliure i ho expresses, acabes sent el pim pam pum de l’adversari, de l’enemic o els reaccionaris que jo m’he trobat a la Universitat de Lleida i a la Lleida política que és on vist, treballo i estudio avui.

Rebo molts e-mails amb comentaris que agraeixo molt, però en general, em fot no conèixer qui em llegeix. Estimo al lector, però és com “l’amic invisible” d’un mena de regals que es fan per Nadal. Quedo sorprès que al costat d’un esdeveniment, sigui de Catalunya, sigui de la Universitat o sigui d’Aran, hi ha una allau d’entrades al meu blog que suposo que són per saber-ne la meva opinió. Com que jo també em moc en el màrqueting, m’és fàcil saber-ne la segmentació del meu lector, les tendències, la fidelització, el tràfic i un munt d’etcèteres. D’altra banda res d’especial, són els propis americans del meu servidor informàtic, que em donen la informació ben mastegada.

L’endemà de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya vaig tenir una enorme allau d’entrades i jo no havia publicat res. L’endemà tornem-hi i així més dies. -Que em diria un assessor de màrqueting digital?, doncs que els meus silencis trenquen la fidelització. I -que dic jo?, doncs que un DIETARI REAL no és planifica, escrius a boca de canó el que penses quan ho penses. I en els temps que vivim, això és explosiu perquè és llibertat.

Bon any 2011 a tothom !!!.

-----------------------------
A mort a Londres Josep R. Llobera, l’antropòleg social especialista en nacionalisme. Tot un fenomen personal i intel•lectual, i una pèrdua que sento. La família en la seva necrològica que han publicat a la premsa de Barcelona, diu entre d’altres dades “...El teu arrelament a Rocafort de Queralt, el teu esperit lliure i crític ens acompanyarà sempre ...”. Llobera des de 1969 vivia a Anglaterra. Sempre he pensat que morir de manera lliure a Londres serà molt romàntic, però avui no puc deixar de pensar que és una gran bretolada, per no dir-ne una gran putada.
Tot un record.


...

dilluns, de desembre 27, 2010

................................
...

dimecres, de desembre 08, 2010


Li donaran el Premi Nobel de Literatura, parla de Barcelona que diu que li fou determinant, però menysprea la meva cultura i la meva llengua: la catalana. Tindrà premi, imaginarà histories, vendrà llibres, però no té ni moral ni valors, perquè la meva cultura necessita ajuda i ésser mimada internacionalment, i no ningunejada per aquest nacionalista espanyol d’arrel peruana. Un perill i un desagraït.

Sempre m’he preguntat: si l’escriptor és un reaccionari i fa bona literatura, si aquesta ha d’ésser valorada deslligada de la conducta de l’autor i valorar-la en positiu.

...

dilluns, de novembre 22, 2010

................... (CLICA)

...

dimecres, de novembre 17, 2010



Dilluns apareixerà un nou LO CAMPUS, un número “Especial eleccions”. Tant en versió digital com en paper. Tenim les eleccions al Parlament de Catalunya i també pel mes de desembre, tenim les eleccions dels estudiants de la Universitat de Lleida.

Aconseguir les opinions sobre la Universitat dels sis líders, dels sis partits catalanistes, ha estat interessant. Al final hem pogut fer 6 pòsters i aconseguir el text. La fotografia del pòster del candidat President Montilla, és molt bona, esperem que quedi ben impresa.

En el llenguatge electoral el terme “catalanista” s’hi dona un significat pervers, perquè a part de prendre posició identitària, s’utilitza per desautoritzar a l’adversari. Queda clar que “catalanista” és aquell que defineix i defensa que “Catalunya és una nació” i punt. No cal que us digui, qui queda exclòs a LO CAMPUS. De fet són ells que s’han exclòs del País i nosaltres seguim la nostra línia editorial.

És mentida que els diaris i revistes no tenim línia editorial. Nosaltres no demanem el vot per ningú, però queda clar, que ni els xenòfobs d’immigrants, ni els xenòfobs de País, no els hi donem cobertura en unes eleccions. Cobertura ni periodística, ni comercial. Perquè curiosament aquests personatges, estan disposat a posar anuncis i nosaltres no els acceptem. I això que necessitem finançament!

Fins i tot el fatxes formen part del País, però nosaltres n’hem fet un cordó sanitari, encara que sigui modest, que ens separi d’aquests reaccionaris.


...

dimarts, de novembre 09, 2010



Com a periodista i com a politicòleg ficar el nas en tot, per saber-ne coses, és molt normal, perquè forma apart de la professió. Però si a més, la professió la complementes amb una altra feina de gestió i màrqueting que et permet estar preparat per treballar a la cuina de moltes mogudes cíviques, polítiques i institucionals, seguir amb detall la vinguda del Papa a Barcelona és una delícia.

L’organització Papal és bestial, és d’una professionalitat tant envejable, que somniaries per estar en l’equip privat de suport.

Em puc imaginar trucades, reunions, escrits, discursos, traduccions, classes de dicció del català, estudi de missatges, protocol, notes de premsa, llista de convidats, el treball previ de comunicació, la vestimenta, la vestimenta repetida de seguretat, la vestimenta litúrgica, el llevataques, el menjar, les pastilles del Papa, les ulleres, els llibres litúrgics, les pastilles pel mareig, i etc etc etc. Des del més petit al més important, tant intel•lectualment com logísticament. Ha d’ésser tot un festival, una autèntica festa major organitzativa.

Si a més et creus el discurs ideològic que transmet el protagonista, ha de ser encara major la gratificació.

Per un moment, en els vídeos de la visita a Barcelona, no mireu al Papa, mireu qui i com li donen suport. Aquesta gent són els millors professionals del món en logística. La gran cuina vaticana, no la de menjar, sinó la diplomàtica i la intel•lectual és increïble; i la petita cuina és una filigrana.

Si a tot això, a més s’hi afegeix tota una litúrgia rica, colorista i transcendent de centenars anys d’història i el context artístic de la Sagrada Família de Gaudi, transforma l’esdeveniment en un èxit total.

Siguis creient o no, siguis defensor dels nous models de família, de l’avortament, del preservatiu o no; t’escandalitzi que la caverna hagi pogut fer-li dir al Papa que a l’Estat espanyol estem com els anys 30 contra l’església catòlica o no; pensis que la imatge de les monges netejant en plena cerimònia com a part de la litúrgia, és una mala imatge i visualitza la desigualtat de gènere a l’església : malgrat tot això, acabes pensant que no hi ha, ni el mínim dubte que la ciutadania catalana en general i els catòlics en particular, el català com a llengua i Catalunya com a nació, de la visita del Papa en surten i en surt àmpliament beneficiada. Fins i tot, durant l’any acabaran venent aquells horribles souvenirs que tenen les horteres botigues de l’entorn de la Sagrada Família. Un viatge rodó. La meva mare s’hauria fos de joia.



...

dimecres, d’octubre 27, 2010

Titular del diari EL País: “Más de 40 imputados por delitos urbanísticos en el Vall d'Aran”
Subtitular:
“Se investiga la autorización de obras para convertir antiguas cabañas de pastores o bordas en viviendas”


----------------

Voldria escriure i informar més, però no puc, de moment.

Però només una cosa : l’Al Capone el varen enganxar només per un tema fiscal i no per les qüestions criminals i altres temes delictius. Ara a Aran l’enganxaran per unes “cabanes” i no per com financien la seva política.

L’aranès que ha judicialitzat la política a la Val d’Aran per articles d’opinió que li molestaven, ara tindrà la mateixa medicina: l’anomenada “pena del telenotícies” o sigui el seu nom es passejarà pels mitjans de comunicació, enfangat en les sospites.

Esperem que aquest ex-Alcalde de Vielha i avui Vicepresident de la Diputació de Lleida dimiteixi preventivament, quan l’hagin empaperat, ben empaperat. Si quan passen coses similars, demanen als seus opositors la dimissió preventiva, seria bo que ara seguissin l’exemple.

Però seguint la seva increïble lògica i conducta de vida, el que podria fer el nostre protagonista, és portar l’Equip de delictes urbanístics de la Guardia Civil de Lleida al jutjat, per haver atemptat al seu honor. Així tot seria més surrealista, del que ja és.

...

divendres, d’octubre 22, 2010


Els promotors del Manifest “Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!” tenen un problema i és que alguns són uns sectaris i manipulen exactament com el que denuncien.
Nosaltres no som els seus llepaculs que aplaudeixen incondicionalment i el resultat és un altra mena d’intolerància.
Aquest és l’últim e-mail nostre, pels problemes que trobem en el seu web:
.

.
......Web amb censura?
Companys, companyes,
voldríem saber perquè la moderació del web http://manifestx.wordpress.com
no dona via lliure per penjar aquest comentari.
És grotesc que es parli de llibertat i el primer que feu es no deixar dir el que el lector vulgui.
Nosaltres volem que el Manifest no siguin paraules, sinó preses de postura de cada problema en cada sector.
Salutacions
Equip de LO CAMPUS
.
.
(A continuació hi ha la carta que ja vaig publicar el passat dimarts 19, adreçat al professor Carles Feixa de la Universitat de Lleida)

...

dimecres, d’octubre 20, 2010




Per enamorar una asturiana del món, he hagut d’introduir-me a la innovació i tradició en la poesia asturiana contemporània. D’aquesta immersió he conegut molts poemes, llegiu-ne un de la Marta Mori, evidentment escrit en bable o asturianu :

...............Los díes perdíos

...............Dacuando dame por pensar
...............nos díes que pasaron
...............y al poco de vivilos
...............yá nun soi quien a recordar.
...............Esos díes qu’albidraba perdíos
...............o que yo mesma quixi que finaran
...............pa nun siguir sintiendo.
...............Díes d’agobiu y mancadura,
...............de trabayu nos güertos del olvidu
...............y llabios ensuchos de deséu.
.............. Unos díes que,
...............cuando menos lo camientes,
...............aporten de sutrucu a la memoria
...............y t’acuten con una seguranza.
...............Y ye entós
...............cuando yá nun cuenten nada,
...............cuando por fin los sientes como tuyos,
...............cuando por fin conoces nellos
...............el tastiu del to sangre
...............y el soplu del aliendu que t’anima.



.................................Marta Mori (Xixón, 1965)

...

dimarts, d’octubre 19, 2010





Manifest:
..
.

Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!

.
Les i els sotasignants, professores i professors de les universitats catalanes, denunciem l’actual política de criminalització dels moviments socials per part de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país i de molts responsables polítics de les institucions que el governen.
.
S’ignora, s’amaga, es desinforma i mai es dialoga amb el ventall de propostes i alternatives que des d’aquests moviments socials s’estan fent arreu, per transformar i donar noves opcions de vida en societat. Focalitzar en certs episodis violents, sense ni tant sols escoltar la contesta i la veu dels moviments socials a qui s’ataca és directament criminalitzar-los; construir el cap de turc i desviar l’atenció ciutadana dels conflictes reals en els què estem immersos més que mai a la nostra societat: l’atur, la pobresa i l’exclusió social, la desigualtat creixent entre grups, la retallada constant dels drets socials, l’afebliment de les reivindicacions del moviment obrer organitzat, el racisme i la xenofòbia, la corrupció política i la seva impunitat, la violència contra les dones, la duresa i la severitat del control penal contra els més vulnerables, l’índex creixent d’empresonaments, detencions, sancions…Espiral de violència estructural en augment. Una societat vertaderament democràtica, que ha de respectar plenament el dret a dissentir i a discrepar, no s’ho pot permetre.
.
Diguem prou!
.
Catalunya ha estat, és i volem que sigui una societat d’acollida i d’aixopluc a la diversitat de tota mena, a la diferència de color, de sexe, d’opinió i també de revolta. Benvinguda sigui.
.
Diguem prou a la invenció mediàtica que etiqueta d’antisistema als moviments socials. Els moviments socials es revolten, lluiten i proposen que un altre món és possible.
.
Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!

-------------------------------------------------------------

Un sol professor de la Universitat de Lleida ha signat inicialment aquest Manifest. És el professor de la Facultat de Lletres, Carles Feixa.

Nosaltres li hem enviat la següent carta:

Benvolgut professor Carles Feixa,
el felicitem per haver fet costat el Manifest contra la “criminalització dels moviments socials”. També ens el fem nostre i el difondrem tant com puguem.

Però li voldria fer veure que no cal anar a buscar “moviments socials”, ni “discriminacions” llunyanes o capitalines, aquí a la nostra pròpia Universitat de Lleida (UdL) es cometen discriminacions, atemptats a la llibertat i a la lliure circulació de la premsa universitària que molt dels seus continguts són producte de l’associacionisme i moviments reivindicatius; i el professorat us ho mireu i no dieu res.

El Rector de la Universitat de Lleida, Joan Viñas ha fet retirar de les Facultats i Escoles de la UdL, durant mesos, diferents números de la revista LO CAMPUS (el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran), perquè discrepa de la línia editorial i de la “música” del que publiquem.

Per favor professor, llegiu la denúncia que hem fet al Col•legi de Periodistes de Catalunya --pàgina 2 i 3 de LO CAMPUS 12
http://issuu.com/locampus/docs/locampus_12?viewMode=magazine&mode=embed
i traduïu en la proximitat la presa de postura del Manifest.

Masses professors parlen de generalitats, de memòries i de repúbliques bananeres i resulta que a 50 metres de la seva aula es produeix la “criminalització” de la nostres premsa universitària i social. Per molt modesta que sigui la nostre publicació, som llibertat a la UdL.

Salutacions cordials
Joan-Ramon Colomines-Companys
Director de LO CAMPUS

...

dilluns, d’octubre 18, 2010




.
.
.
.
.
.
El pitjor provincialisme de la Universitat de Lleida (UdL) és creure’s “la millor” i sobretot “la precursora, de quasi tot”, que evidentment no passa. Però la propaganda oficial ho diu i escriu, una i altra vegada sense cap mena de vergonya. Hi ha una autèntica obsessió per presentar la UdL en els rànquings universitaris, quasi sempre que no coneix ni déu, perquè els bons, no hi som. I és que la funcionaria que ho difon, no en té ni la menor idea del que diu perquè moltes vegades, compara “naps amb cols”.

Doncs bé, la UdL oficial ja pot dir que té una altra marca, en concret el seu Rector :

El Rector Viñas pot passar a l’historia, per ésser el primer Rector que en democràcia segresta a les Facultats i Escoles, i fa destruir una publicació en aranès: ER ESTUDIANT 8.
A més, del segrest de la seva publicació mare: LO CAMPUS 11.

Desprès presideix la presentació de la llei de l’occità a la UdL i tothom li riu les gracies.

Això sí que és un èxit!. El món a l’inrevés.

...

diumenge, d’octubre 17, 2010





Crec que és interessant que els que no dominen bé l’aranès,
entenguin la editorial de l’últim ER ESTUDIANT
que acompanya el nou LO CAMPUS 12,
per això en reprodueixo una versió en català:


----------------------------------------
Editorial

L’aranès blindat legalment

Desprès de l’aprovació de la “Llei de l’occità, aranès d’Aran” tots hauríem d’estar contents i felicitar-nos per tenir una bona eina legal per defensar i desenvolupar la llengua nacional d’Aran que és l’aranès, la nostra manera de dir-ne l’occità.

No ha estat fàcil el procés d’aquesta nova Llei. El trajecte ha estat carregat de moviments estranys, de protagonismes patètics, de falta de consulta d’alguns sectors, de partidismes rampants i moltes vegades -sobretot- d’una incomprensió de com funcionen les coses a Aran Les “coses” de tots els aranesistes, siguin de l’ideologia que siguin. Però al final s’ha resolt tot, de bona manera i amb una certa generositat.

Des d’aquesta publicació n’estem convençuts que la projecció social de l’aranès serà directament proporcional a la seva despolitització, exactament com ha passat en altres llengües que es recuperen.

La paradoxa és que sense militància lingüística i cultural mai s’hagués arribat on som ara, però per avançar més, per involucrar a la llengua aranesa a tothom, cal despolitzar-la en general, convertint-la ara i a la pràctica, simplement, com una eina de comunicació que és. Una eina de prestigi i de sentiments.

La segona qüestió és defensar que les tasques lingüístiques i culturals s’han de fer amb unitat i transversalitat. Ningú es pot apropiar de la llengua, ni tant sols d’aquesta nova Llei. Qui politiquegi amb la Llei per aconseguir uns vots, no farà cap favor a la llengua. Però qui amb la llengua vulgui crear fronteres internes, s’equivoca. Potser ens hauríem de plantejar seriosament, practicar maneres senzilles però eficaces, com les anomenades “actituds de bilingüisme passiu”. ¿Quantes vegades un aranès parlant, quan li diuen alguna cosa en català, espanyol o francès canvia de llengua i deixa l’aranès?. Doncs sempre. Potser cal seguir parlant aranès i deixar que l’interlocutor parli com vulgui. Així, a més de l’imprescindible immersió a l’escola que tant bé s’està fent, es produirà una immersió social constant amb l’aranès, on tothom s’involucrarà amb la llengua, si voleu: passivament, però aquesta constància acabarà involucrant “ els vells i els nous” a la llengua pròpia del País que som.

La tercera qüestió és el nostre occitanisme tant de cultura com de llengua. Aran forma part de tota una cultura occitana que en formem part per civilització i cultura i que la tenim aquí, amb múltiples possibilitats de construir un espai cultural occità, del que l’Aran hi pot fer una important aportació. Per això hi ha hagut tanta discussió social i parlamentaria en la denominació i continguts de la nova Llei. “L’occità, l’aranès d’Aran” és una bona fórmula per sentir-nos-hi tothom còmodes.

Ja tenim la Llei de la llengua nacional d’Aran■

ER ESTUDIANT 9 / LO CAMPUS 12
-------------------------------------------

...

divendres, d’octubre 15, 2010

.
.
.
.
.
.
.
.
.


.
.
.
.

Avui fa 70 anys de l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Seguim amb la vergonya de la democràcia espanyola, de no dignificar la memòria del President afusellat.

No tinc cap mena de dubte que si hagués viscut en l’època política del President Companys, l’hagués criticat durament. Però el seu assassinat per ésser President, em fa defensar-lo sense fissures.

Jo de segon cognom també em dic “Companys”, tot un simbolisme domèstic i privat que em fa estar lligat a la història gran i petita del meu País.

A mi no m’agraden homenatges amb torxes, ni banderes, ni estàndards portats en cerimònia, ni altres diferents “misses” que s’han fet avui. És tota una simbologia que no m’agrada, que detesto, ni tant sols si va referida al meu País o al President màrtir. Prefereixo un homenatge cívic, ple de civilitat i cultura, ple de modernitat i d’esperança de futur.

...

dijous, d’octubre 14, 2010

................................
...................................El nou LO CAMPUS 12
...................................amb l'ER ESTUDIANT
....................................................http://www.locampus.cat/

...

dimecres, d’octubre 13, 2010





Demà surt LO CAMPUS 12.
Serà un dia singular perquè serà explicar a tothom -per primera vegada, de manera àmplia- com la “Universitat de Lleida Oficial” ha perdut els papers i ha comès un atemptat a la llibertat d’expressió i un atemptat a la lliure circulació d’idees i publicacions.

Tant gros és tot plegat, que ja el Col•legi de Periodistes de Catalunya hi ha intervingut, a demanda nostra. Haureu de llegir el nou LO CAMPUS per saber-ne més.

També ER ESTUDIANT sortirà demà amb més pàgines, en el camí de passar de Suplement a Publicació independent. Però ara cal que trobem un adequat director o directora a Aran, però això costarà. Malgrat tot, el procés de selecció continua, com també es publicita demà, l’oferta de treball de tres nous llocs per a LO CAMPUS DIARI.
( Cada tema té el seu propi lloc de recollida de currículums redaccio@locampus.cat i
locampusdiari@gmail.com )

..

dijous, d’octubre 07, 2010

..................

...........Un parell de pensaments, que venen de la literatura:

...........................................Si volem que tot segueixi com està,
............................................. és precís que tot canviï
....................................................... de Giuseppe Tomasi di Lampedusa de “Il Gattopardo”

..........................Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos”.
....................................................... de Pablo Neruda


..

dimecres, d’octubre 06, 2010





Sembla que en les properes eleccions al Parlament de Catalunya l’ensorrament dels socialistes de PSC podria passar. Podria passar, però desprès governar amb un nou Tripartit, perquè si els hi surten els números, no hi ha dubta que hi tornaran.

Però com que les coses verdaderament no estan clares, el que és segur és que hi ha una moguda de càrrecs socialistes cap a llocs laborals més estables, en els que els resultats electorals no els hi afecti. Uns, directament ja avui, van a la privada, altres s’anomenen entre companys de partit cap aquestes feines estables. (També ERC ja ho ha fet, passant un alt càrrec de Vicepresidència a un altre públic i estable de Lleida). També es donen mogudes que intenten liquidar o ja han liquidat avui, sense miraments, als que no són de la seva corda i els hi volen la cadira. Tot ara: apresa i corrent. La Val d’Aran pot ésser aixopluc amb canongies pels socialistes catalans amb perspectiva de perdre el càrrec. Penseu que la desbandada socialista, d’Esquerra i d’iniciativa de la Generalitat serà brutal i espectacular.

Desconec si l’actual dimissió del Director del Servei Aranès de la Salut, Francesc Fernández respon a tota la moguda abans descrita, però casualment passa en temps de la gran moguda de la recol•locació. I celebrant els 25 anys de l’Hospital de Vielha !!!. Tot un èxit.

...

dimarts, d’octubre 05, 2010




.
.
.
.
.
.
.
.
.

La meva particular manera d’homenatjar a Joan Triadú, ha estat anar a la biblioteca i llegir obra seva. M’he aturat en les seves memòries, les titulades “Memòries d’un segle d’or”, publicades fa quasi dos anys.

D’entrada he anat a l’Índex Onomàstic del llibre i he resseguit totes les persones que conec, això m’ha fet reviure moltes batalles, esforços o també renúncies i sacrificis per la militància cultural i política. M’impressiona recordar la meva infantesa i joventut entremig de tota aquesta gent que han estat cabdals de la cultura catalana. De la mà del meu pare, vaig viure moltes activitats de “construcció de país” des de dins, algunes d’elles amb Triadú. (A nivell més domèstic: recordo com vaig ésser alumne del professor Triadú, en les seves classes de català al CICF de Barcelona).

Segur que Joan Triadú ha estat important per la nostra cultura, evidentment d’una manera concreta i particular de veure i viure aquesta cultura, però sense renúncies nacionals i amb ganes de portar cap aquí tot el que era cultura internacional. Entre tanta superficialitat, frivolitat i dogmatisme, tot un luxe. Avui la política partidista, ho deforma tot.


..

dilluns, d’octubre 04, 2010

.......................

...

dimecres, de setembre 29, 2010





Estic mentalment de vaga general, però estic treballant a tope.
Tots els editors autònoms estem desprotegits, i no puc perdre ni un dia.
I encara més dificultats locals : avui és festa a Lleida, per les festes de la tardor.
En una altra vida, potser vaig ésser calvinista en la concepció del treball i de la professió.
.
.
.
.
.
.

...

diumenge, de setembre 26, 2010





..............................................................Prohibit NO estar content


A casa meva està prohibit NO estar content. L’optimisme i els pensaments positius ens els imposem, quasi com a teràpia.

No paren de ploure problemes per tot arreu i cal afrontar-los de cara i sobretot amb bona cara.

No només amb aquesta actitud es facilita la resolució de conflictes, sinó que a més, un sé sent millor internament. Cultivar l’esperit en positiu com fer-ho del cos, és una bona fórmula per controlar la por.

Val la pena, no ?

Ja a la meva llar d’infantesa quan tossia em deien que la “tos no existeix” i em recordaven que un cartell enganxat a la paret al Sanatori de Puig d’Olena de Sant Quirze Safaja deia el mateix. Aquest Sanatori ara s’ha posat de moda a Lleida, perquè el poeta Màrius Torres hi va estar internat com a tuberculós. (Són dades que s’expliquen en les celebracions del seu centenari). Precisament en aquest centre el meu pare hi va fer de metge.

Ara que el meu pare de l’erm està creuant el riu sense retorn, necessito més que mai controlar la por, per això està “prohibit” NO estar content.

...

divendres, de setembre 24, 2010



Trobo molt forta la qüestió de la pena de mort i ara en concret als Estats Units.
Acaben d’executar avui una dona i això surt en algunes noticies, no totes, però apareix perquè és una dona i perquè a Virginia, feia molt de temps que això no passava.

M’és igual el nivell de culpabilitat de la protagonista, però estic totalment en contra de la pena de mort.

He mirat Webs com la d’Amnistia Internacional mundial o la dels Estats Units i aquest esdeveniment d’avui, no consta a la zona d’impacte i de portada de la Web. Ells, que no hi ha cap dubte que són activistes contra la pena de mort, ho tracten així, imagineu com ho fan els altres. USA executa moltes vegades i ja ni surt a les notícies, almenys a Europa.

Esgarrifa veure en un quadre la programació de les futures d’execucions als Estats Units: 3 el setembre, 6 l’octubre, 3 el novembre, 2 el desembre i per l’any que ve, ara ja n’hi ha programades 1 el gener, 2 el febrer i 1 el marc.

Tot això és intolerable.

Fa uns dies vaig signar en una campanya contra la lapidació de Sakineh Mohammadi a l’Iran, i s’ha de fer; però hi ha una enorme hipocresia respecte la pena de mort als Estats Units i tots els altres botxins.

Algú pot pensar que això no va per nosaltres i s’equivoca, anar contra la barbàrie, de guant blanc o més brusca, també és tema nostre. I no només perquè tot el que passa a USA ens repercuteix, sinó a més, perquè ens hi va edificar o destruir una moral cívica carregada de valors i de respecte als drets humans. Quasi res!!!.

...

dimecres, de setembre 22, 2010


Ens hem de felicitar per l’aprovació al Parlament de Catalunya de la “Llei de l’occità, aranès a l’Aran”.

Ja hem vist com en les rodes de premsa posteriors a l’aprovació com s’incidia en la propera campanya electoral i fins i tot en la futura campanya per Síndic.

No ens enganyem, tot és política i a nivell social queda molt per fer.

A Aran tot està super-polititzat i a l’altre extrem, a la resta d’Occitània hi ha poca política institucional i partidista i molt de voluntariat i privacitat. Cal un nivell mig : per deixar florir la llengua i la cultura, a més de deixar construir un mercat cultural competitiu i no de beneficència.
El secret: l’excel•lència cultural i l’originalitat creativa.

Entre sectarisme i super-politització és molt difícil fer treball unitari , un altra dels secrets per fer país, cultura i llengua. Però s’ha de potencià aquesta unitat cultural, malgrat el cost personal i polític.

Ni els que ara “liquidaran” políticament, ni els que vindran, dubto que entenguin de que va tot això. Jo he viscut com mentre es feia la Llei, la puta vicepresidència del govern de la Generalitat es fotia d’esquena a projectes i projectes aranesos de la societat civil. Són uns capadors d’iniciatives privades.

Per altra banda, és una vergonya que TV3 en els seus telenotícies destaquin en els titulars i en els continguts, “els Corre-Bous” al Parlament i no sobre la nova llei de l’occità. Ni un dia històric poden ésser respectuosos. S’havia d’obrir amb aquesta notícia, entre altres coses, per des d’avui oficialment l’aranès és idioma oficial a tot Catalunya.

Felicitats Aran !!!.


PD: Celebro molt com de contents es veien tot el grup d’aranesos que han anat avui al Parlament, inclosos politics i el Síndic d’Aran.
Era emocionant, tanta alegria sincera.


...

dimarts, de setembre 21, 2010



Mentre des de la premsa universitària independent critiquem als directius de la Universitat de Lleida perquè no saben on van en projecció exterior i perquè per aconseguir uns euros d’un concurs del Ministerio de Madrid, s’han pujat al carro d’un projecte de projecció que lidera la Universidad de Zaragoza; de cop ha aparegut la mort de Labordeta.

I també de cop ha sorgit un moviment de solidaritat i estimació a Labordeta, que està molt bé, però em sobta. Ja li podien haver fet més cas en vida!!!.

Segur que amb José Antonio Labordeta, si l’hagués conegut personalment, m’hi hagués barallat. O potser no. El truc és la llibertat. Si ell entenia la meva, la del meu País, ens haguéssim entès, perquè jo entenc la seva consciència regional aragonesa i òbviament també entenc el que va representar i representa avui: Joaquín Costa en l’imaginari d’Aragó. Aquest precursor de l’aragonesisme forma part, de forma voluntària o involuntària, de la cançó popular aragonesa o sigui també de Labordeta.

Nosaltres nacionalistes, ells regionalistes : tots defensors de la llibertat com Labordeta. Adiós.

...

dijous, de setembre 16, 2010


Hem de fer un debat profund sobre la projecció de l’aranès. S’ha de fer balanç de com ha anat ER ESTUDIANT i en que ens hem equivocat. Jo no n’estic satisfet del tot.

S’ha de passar de petit suplement a publicació independent i reforçar la seva incidència a la comunitat educativa d’Aran. Com editor, necessito un director del nou ER ESTUDIANT. Busco director. (direccio@locampus.cat) (M’és igual si pensa blanc o negre, tingui un carnet polític d’un color o d’un altre, només una condició: que sigui un defensor/a sense fissures d’Aran. I d’Aran dins Occitània).

Hi ha hagut mestres i professors de les escoles i l’Institut d’Aran que han disparat contra ER ESTUDIANT. Uns, perquè la política els ha condicionat, altres perquè viuen l’educació sense cap mena de reflexió i passen de fer res de debat i sobretot crear complicitats intel•lectuals.

Si l’aranès no es defensa sense partidisme i de forma transversal està mort. Deixeu-vos de triomfalismes, no ens enganyem : també hi ha maneres equivocades de com entendre la defensa de les llengües amenaçades. Ah! Que l’aranès no està amenaçat?. Doncs, és mentida, està amenaçat i cal protegir-lo.

I també un altre tema sobre comunicació, que ja feia dies que ho volia dir, i dedicat als Convergents aranesos : Encara no tenim la nova televisió en aranès. Per partidisme i per l’egocentrisme d’alguns, us vareu carregar el projecte que ja estava en marxa i a mi, que el potenciava. Només faltava posar la “carta d’ajust”. Ja han passat tres anys. I que? Res de res. S’han perdut tres anys i ara estaria funcionant. Quan es recupera una llengua, el primer que s’ha de saber es reconèixer quan un s’equivoca. A mi m’importa una merda si és d’Unitat d’Aran o del club de la petanca el dinamitzador cultural. Tots els projectes de recuperació han d’ésser unitaris.

...

dimecres, de setembre 15, 2010

Ja he començat el projecte participatiu de creació del nou producte editorial: LO CAMPUS DIARI.

Volgudament és de “creació participativa”, que vol dir molt més que uns professionals de l’informàtica i de continguts el construeixin.

El procés logístic de construcció ara quedà obert i per Sant Jordi 2011 serà operatiu, periodísticament parlant.

Ara toca, per la base, per la base d’estudiants i professors, lligar 20 universitats. Necessito trobar entusiastes i m’és igual de quina corda política, social i cultural siguin, perquè la transversalitat n’és el fil conductor del projecte.


..............................

http://www.locampusdiari.com/
redaccio@locampus.cat


...

dilluns, de setembre 13, 2010






.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Si fes cas de les dues hores de classe de patologia respiratòria i cardíaca que avui he escoltat jo seria ja ara un bon metge, però a més estaria mort. Perquè per una banda, m’han volgut convèncer que avui per ésser un bon metge es necessiten dues coses fonamentals : saber anglès i saber estadística. Estic salvat, -he pensat. Encara que ho he trobat exagerat. Per altra banda un altre docent, ens ha explicat com s’acabava tenint un infart com a conseqüència de raons emocionals. Que tenir un gat o un gos o qualsevol altre animal de companyia fa tenir menys infarts. Serà qüestió de pensar-ho. Però algú ha dit: - perquè no tenir millor un amant. La replica ha estat ràpida: un amant esta bé, però millor que tingui gat.

...

dissabte, de setembre 11, 2010

11 de setembre, fum, fum fum…!

divendres, de setembre 10, 2010





.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
En ple franquisme el meu pare comprava el diari francès Le Monde un dia a la setmana. Era el dia on hi havia el suplement literari.

D’una manera natural a casa, tots el llegíem o l’interpretàvem. I aquesta és la idea : d’una manera regular, quasi obligatòria, cal tenir accés a material cultural de primer ordre. És una manera molt útil d’anar forejant criteri cultural. Constància, regularitat ... una i mil vegades. Ni que sigui per osmosi involuntària, alguna cosa queda i t’influeix. En positiu , és clar.

Marqueu pautes, tot és una carrera de fons. A la merda el fast food de tertúlia!!!.

..

dijous, de setembre 09, 2010

Des d’avui tornaré a escriure de manera regular en aquest blog o sigui el meu propi dietari personal. Fa nou mesos que no escric res aquí, només he anat mantenint material audiovisual que m’ha estat acompanyament aquest període. Aquest blog és molt antic: funciona des del 2003, encara recordo com se n’enfortien quan vaig començar i mireu ara com està això dels blogs.

Estic profundament cansat d’Aran, del món universitari de Lleida i dels múltiples estafador intel•lectuals que em rodegen.

Anar a contracorrent costa molt, però ara estic a la meva recta final i serè més contracorrent que mai.

“LO CAMPUS Edicions” amb la revista “LO CAMPUS” i el nou “LO CAMPUS DIARI” pels Països Catalans i Andorra, serà continuar l’aventura com emprenedor.

Si aquests nou mesos han estat uns “exercicis espirituals” quasi per definició interns, ara tot serà d’explosió i exposició pública, on el treball a la xarxa serà la prioritat. Treballaré en la dinàmica d’un “Community Manager”. Questions com “Coolhunting” o “Crowdsourcing” seran algunes de les meves tasques. Tranquils!, no és una pijada citar-ho en anglès, desprès de més de 14 anys de viure en a Anglaterra, potser que d’una vegada utilitzi aquesta base. Sóc un londinenc que viu a Lleida.


..

dimarts, de setembre 07, 2010

dimarts, d’agost 31, 2010

dissabte, d’agost 28, 2010

dissabte, de juliol 10, 2010

dimecres, de maig 26, 2010

El nou LO CAMPUS que es distribueix avui :
.......................
...................................................
Els trobareu en versió integra a www.locampus.cat
....

dimarts, de maig 18, 2010

..........................

................................

................................ Escultures de Bernar Venet

...

dimarts, de maig 04, 2010

............................
.................Un regal des de Israel : Rali Margalit



................................................

.................................................................."Castels in the sand"

..

dilluns, de maig 03, 2010

................................................


...

dimarts, d’abril 27, 2010

dimarts, d’abril 20, 2010

dimecres, de març 24, 2010

El nou LO CAMPUS 10 i el Suplement ER ESTUDIANT

..................................
.................................................
...

dimecres, de març 17, 2010

................
..

dimarts, de març 09, 2010

..........

...

diumenge, de febrer 28, 2010

........


...

dimecres, de febrer 24, 2010

................


...

dilluns, de febrer 22, 2010

....................


...

diumenge, de febrer 21, 2010

...............

...

dijous, de febrer 18, 2010

dilluns, de gener 04, 2010

Avui faig anys, son tants, que és un fàstic escandalós.
Tothom es pensa que a la meva edat un està acabat, jubilat i aniquilat. I jo tot just ara començo a edificar els meus somnis. Jo he seguit la vida a l’inrevés. El que avui faig, els “normals” ho fan als vint anys i jo en canvi ho faig ara.

Aquest 2010 serà espectacular en la meva vida.

Però necessito cues de pansa per tenir una memòria espectacular. Aquella que ja no li puc donar al pare i que perdem entre les mans, com si agaféssim aigua de la mar amb la mà oberta i l’aigua s’escapés entre els dits.

Estic engripat i la meva amant també té tots els mals.



(Només so).
Gustav Mahler,
Symphony No. 5 / Adagietto.
Herbert von Karajan ,
Berlin Philharmonic Orchestra.



....