dimarts, de novembre 26, 2013


Mentre estem super enfeinats i angoixats amb el naixement del LO CAMPUS de Nadal, he llegit la introducció i primer capítol del flamant nou llibre de l’exPresident del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero titulat: “EL DILEMA. 600 días de vértigo”.

És una visió memorialista sobre la decisió de les primeres retallades que es varen produir a partir del 12 de Maig de 2010. L’objectiu era que l’Estat espanyol no fos intervingut econòmicament per la Unió Europea.

Em sobta com està escrit el llibre, explicant detalls personals de com un Cap de govern pren decisions, com les explica i com ell personalment les sent a l’estómac.

Com que jo treballo de “negre” per a molta gent o sigui com “escriptor ajudant”, recelo de si el protagonista ha escrit el llibre, però en tot cas el treball conjunt de l’ajudant i el protagonista és excel·lent. Encara que està ple de “remalazos” espanyolistes, totalment previsibles.

M’excita llegir aquesta mena de llibres, encara que sembli impossible excitar-se amb Zapatero.


Seguiré llegint .... 

dilluns, de novembre 25, 2013

diumenge, de novembre 24, 2013



A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater
“Da nuces pueris”

Escultura de Keir Smith (UK): “Stefano”.

dimecres, de novembre 20, 2013



... dónde quedó tu luna
la de ojos claros
mírame pronto
antes que en un descuido
me vuelva otro
...


Mario Benedetti -Señales-

dimarts, de novembre 19, 2013

A tots aquells que ens interessa la comunicació és obligatori veure el vídeo del retorn de la Presidenta d’Argentina Cristina Fernández de Kirchner després de sortir d’una important intervenció quirúrgica. És genial com s’ha muntant l’estratègia comunicativa. Tot molt simple i familiar, filmava la filla diuen, i ella la Presidenta: col·loquial i populista com sempre, dona les gracies a tothom. Segur que és sincera, jo que no la votaria així ho penso, però sobretot un 10 al seu Cap de comunicació. Tot i que no hi ha millor Cap de comunicació que el propi protagonista i en aquest cas hi ha moltes possibilitats que la Presidenta sigui molt Presidenta.

diumenge, de novembre 17, 2013




Via con me

Via, via, vieni via di qui,
niente più ti lega a questi luoghi,
neanche questi fiori azzurri…

via, via, neache questo tempo grigio
pieno di musiche e di uomini che ti son piaciuti,
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me
entra in questo amore buio,
non perderti per niente al mondo…
via, via, non perderti per niente al mondo
lo spettacolo d’ arte varia di uno innamorato di te,
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me,
entra in questo amore buio pieno di uomini
via, via, entra e fatti un bagno caldo
c’è un accappatoio azzurro,
fuori piove un mondo freddo,
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips, chips, du-du-du-du-du

Paolo Conte

  
Via con me 
Escapa't amb mi
..........
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
“És meravellós, molta sort petita, jo somnio en tu....”

dissabte, de novembre 16, 2013


Fa uns 25 anys vaig seguir les meves primeres classes intensives de japonès i això va ser a Canet de Mar. Vaig seguir el curs acompanyat amb el meu fill que era petit, que les seguia des d’un passadís adjunt a l’Aula, perquè el consideraven acompanyant i no alumne. Tot això m’ho ha recordat la pel·lícula japonesa: Okuribito (no ho puc escriure en ideogrames kanji perquè no tinc l’ordinador preparat per fer-ho). En anglès de la pel·lícula en diuen “Departures” o a Mèxic “Violines en el cielo”.

Però encara més m’ha recordat i emocionat la pel·lícula lligant-ho amb les “Cures pal·liatives” de l’Hospital. El trànsit de la mort i el cerimonial de comiat és brutal en la societat japonesa com ho és de brutal en una sala d’hospital.

Tant lluny el Japó i la mort com tant a prop i viscuda diàriament.

divendres, de novembre 15, 2013

Ja neva a la Val d’Aran !!!!
No puc deslligar Aran de la neu, fa molta il·lusió i molta enyorança.


dilluns, de novembre 11, 2013

       Henry Moore

EDITORIAL:
Ja hem superat
les 1.000 (mil) notícies
a LO CAMPUS DIARI

per llegir-la .... CLICAR AQUÍ

dissabte, de novembre 09, 2013


Després de més de dos mesos, al final avui dissabte, m’han fet un electromiograma del braç, i oh meravella !!! tinc un prediagnòstic d’una d’aquelles malalties que el neuròlegs bategen amb els cognoms dels primer o primers metges que la varen descriure. Ho podria posar al currículum per impressionar.

Però com la cosa no anava de broma, ràpidament fent un escapisme típic de la casa, ho he compensat veien una pel·lícula i ni més ni menys que xilena. Amb un espanyol ben xilè, que ja d’entrada et feia gaudir per la música de la llengua. La pel·lícula ha estat “Paréntesis”. Pel·lícula dirigida el 2005, per un duet: Pablo Solís i Francisca Schweitzer. (També varen fer el guió).

No explicaré  la trama amb un cert regust nouvelle vague: És un film molt senzill de gent molt complicada, que pel meu gust li falta encara més complicació. Però hi ha una frase brillant d’un dels seus personatges, quan diu: “... la gent està feta del mateix material que el somni. Arriben a la nostra vida i es queden el temps que dura el somni ...”.

dijous, de novembre 07, 2013

Avui el meu fill Marc fa 31 anys. Un bon moment per escoltar  una suite de la banda sonora de “Gladiator” del compositor Hans Zimmer. Tota una metàfora compartida de romanticisme, delicadesa, fortalesa i de recerca de la llibertat.


diumenge, de novembre 03, 2013


Els de Iniciativa per Catalunya han perdut els papers: Com poden demanar que el contingut de la pregunta del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, sigui de tal manera que els independentistes i els federalistes hi puguin votar SI. O sigui que els que volem marxar i els que es volen quedar, puguin votar en la mateixa direcció. Genial! Tot això, no és seriós.

Que la seva formació política en la qüestió nacional catalana siguin uns bipolars, no han de portar al País al mateix grau de contradicció malaltissa, que la seva organització arrossega.

Segueix la cerimònia de la confusió. Aquests d’Iniciativa són la “versió verda” de Duran i Lleida. Quina vergonya.